Montanyes Transantárticas

Archiu:Transantarctic mountain hg.jpg

Montanyes Transantárticas

Les montanyes Transantárticas —en ocasions cordillera Transantártica— és una llarga cadena montanyosa ubicada en la Antàrtida que travessa gran part del continent de costat a costat, des del veta Adare en la Terra de Victoria fins a la Terra de Coats, ya en el mar de Weddell. Separa, d'un costat, la Antàrtida Oriental i, de l'atre, la Antàrtida occidental i la costa oest del mar de Ross. Està entrecortada per numerosos glaciarés alimentats pel indlandsis de l'Antàrtida Oriental que s'expandix des de la replanell antàrtic. Culmina a 4528 m sobre el nivell de la mar en el mont Kirkpatrick i té vint picos d'a lo manco 4000 m d'altitut. Comprén varis grups de montanya continus pero en distints noms, que van des de l'oest del mar de Ross i els costats occidentals i australs de la barrera de gèl de Ross; també les montanyes Horlick, la cordillera Thiel, les montanyes Pensacola, la cordillera Shackleton i les montanyes Theron. A pesar del clima polar que regna en ella, el gèl no està present en tota la cordillera, com en els valls seques de McMurdo a on les precipitacions són escasses i la evaporament intensa en estiu, encara que conseguixen formar-se breument rius intermitents eixits dels glaciars que es derriten; en hivern sol fer massa fret per a que caiga neu, sobretot en el sur i en altituts elevades, a on s'acumula principalment baixe l'efecte del vent. Estes condicions expliquen per qué la vida és escassa en la cordillera, concentrada principalment en la costa de la mar de Ross a on viuen foques i aus, especialment pingüins. La cadena és una de les més antigues de la Terra, data del Cámbrico i és el resultat d'una associació entre rift i subducción, alternant periodos de vulcanisme, de metamorfisme i d'erosió-sedimentación. El relleu actual es deu a una alçament que va alcançar el seu paroxisme en el Eoceno, pero l'orige del qual encara no es comprén be.

Despuix del seu descobriment en 1841 per James Clark Ross des de la mar, les montanyes Transantárticas constituïen a principis de el XX una barrera per als exploradors de l'época heròica, com Robert Falcon Scott, Ernest Shackleton i Roald Amundsen, que buscaven alcançar el pol sur, primer magnètic després geogràfic, finalment alcançats en 1909 i 1911. Les expedicions que varen liderar varen portar a terme en paralel els primers treballs cartogràfics i estudis de la cordillera. A partir de 1928, en Richard Byrd, els nortamericans es varen interessar pel continent utilisant mijos que varen aumentar fins al final de la Segona Guerra Mundial, incloent avions i mijos de comunicació de llarga distància. El coneiximent de la cordillera es torna més precís, es completa gradualment el seu alçament topogràfic i l'investigació científica va ser aumentant. En previsió del Any Geofísico Internacional de 1957-1958, es varen construir bases antàrtiques permanents, especialment en la illa de Ross. Nova Zelanda va jugar un paper important en l'exploració de la cordillera. Es varen ascendir picos importants des de la década de 1960. No obstant, els mijos es varen destinar principalment al treball científic i la cordillera Transantártica va seguir sent de difícil accés, tant per mar com per aire, per lo que el alpinisme va continuar estant molt poc desenrollat i el mig ambient en general s'ha preservat, en l'existència un àrea administrada especial en les valls seques de McMurdo i d'una vintena d'àrees especialment protegides. Ademés, els llocs i monuments històrics preserven la memòria de l'exploració a lo llarc de la cordillera.

Toponímia

La denominació «montanyes Transantárticas» (en inglés: Transantarctic Mountains) va ser utilisat per primera volta en 1960 pel geólogo nortamericà Warren B. Hamilton. Va ser recomanat en 1962 pel «Comité Consultiu sobre Nomenclatura Antàrtica» (Advisory Committee on Antarctic Names), un organisme nortamericà per als noms geogràfics antàrtics. Eixa apelació, purament descriptiva en contrast en molts atres noms geogràfics del sèptim continent, és ara acceptada internacionalment.

Geografia

Situació

Les montanyes Transantárticas s'estén en forma de sigmoide intermija entre una «S» i una S llarga «∫» sobre la major part de l'Antàrtida de la terra de Oates, aproximadament 69° 15' de latitut sur en la terra de Victòria septentrional, fins a la terra de la Reina Isabel, en la costa austral del mar de Weddell. En una llongitut total d'al voltant de 3200 km, és una de les cadenes montanyoses més llargues de la Terra. Discorre en dos terços de la seua llongitut seguint tota la costa occidental del mar de Ross, la part meridional de la qual està ocupada per la barrera de gèl del mateix nom i separa en el terç restant la Antàrtida Oriental de la Antàrtida Occidental. Llimita en els seus alvertents occidental i meridional en la replanell antàrtic i s'acosta al pol sur a menys de 300 km, aproximadament a 87° 30' de latitut sur.

Encara que han estat en suspens des del Tractat Antàrtic en 1959, cinc països han realisat reinvindicaciones territorials sobre la cadena: Austràlia (Territori Antàrtic Australià), Nova Zelanda (Dependència Ross), Chile (Territori Antàrtic Chilé), Regne Unit (Territori Antàrtic Britànic) i Argentina (Antàrtida Argentina). La part de la cadena que es troba en la terra de Marie Byrd permaneix sense reclamar.

Topografia

Geomorfología

Des de la punta de la Terra de Victoria fins a la cordillera Wisconsin de les montanyes Horlick, la cordillera Transantártica forma una barrera contínua d'entre 40 a 400 km d'esgambi que seguix en paaralelo a la costa del mar de Ross. El seu major esgambi es troba entre la península de Adare i la cordillera USARP, en la terra de Victòria septentrional. S'estretix en molts llocs, especialment en la cordillera Prince Albert, en la cordillera Cook i en la cordillera Duncan. Solament està intercalada per glaciarés que fluïxen des del indlandsis de l'Antàrtida Oriental cap a la mar de Ross. Aixina, el glaciar Priestley separa la terra de Victòria septentrional de la seua part meridional; el glaciar Byrd, separa esta última de la cordillera Transantártica central; el glaciar Beardmore, separa esta última de la cordillera de la Reina Maud; i el glaciar Reedy separa esta última de les montanyes Horlick.

Més allà de la cordillera Wisconsin, la cordillera Transantártica és discontínua: les montanyes Horlick terminen en la cadena Ohio, després estan la cordillera Thiel, les montanyes Pensacola i la cordillera Argentina, estes dos últimes, separades pel glaciar Support Force.

En els quatre grups majors de massiços, des de la terra de Victòria fins a la cordillera de la Reina Maud, hi ha picos que superen els 4000 m d'altitut. El més alt, el mont Kirkpatrick, s'eleva a 4528 m. Més allà de la cordillera de la Reina Maud, l'altitut disminuïx gradualment. I des de les montanyes Horlick fins a la cordillera Argentina, i també darrere de la part principal de la cordillera Transantártica, molts dels picos emergixen de la capa de gèl en forma de nunataks.

Subdivisions

La cordillera Transantártica es dividix en grups i en massiços:

Subdivisions de la cordillera Transantártica

Subdivisió de ORD nivell	Subdivisió de 2.º nivell	Subdivisió de ORD nivell	Punt culminant	Altitut (m)	Mapa topogràfic (segons el USGS)
Terra de Victoria septentrional	Montanyes USARP	Tossals Wilson, cordillera Daniels, picos Emlen, nunataks Outback, tossals Helliwell, cordillera Morozumi, nunataks Monument, tossals Sequence	Big Brother Bluff	2840
	Montanyes Bowers	Cordillera dels Exploradors, cordillera Posey, cordillera Lanterman, massiç Molar	Mont Marwick	2590
	Montanyes Freyberg	Cordillera Alamein, cordillera Salamander, Altures Gallipoli	Mont Camelot	2590
	Montanyes ANARE		Pico Drabek	2090
	Montanyes Concord	Cordillera Everett, cordillera Mirabito, cordillera King, massiç Leitch, cordillera Quartzite occidental, cordillera Quartzite oriental	Pico Thomson	2350
	Montanyes del Almirantazgo	Altures Robinson, cordillera Homerun, cordillera Lyttleton, cordillera Dunedin, cordillera Dubridge, cordillera McGregor, península Adare, península Hallett	Mont Minto	4163
	Montanyes Victoria	Cordillera Millen, cordillera dels Cartógrafos, cordillera Barker, picos Lawrence, península Daniell, île Coulman	Mont Riddolls	3295
	Montanyes Southern Cross	tossals Cabal, tossals Lichen, cordillera Taula, cordillera Deep Freeze, cordillera Arrowhead, cordillera del Montagnard, Northern Foothills	Mont Hewson	3720
Terra de Victòria meridional (Príncip Alberto i McMurdo)	Montanyes del Príncip Alberto	Cordillera Eisenhower	Pico Timber	3070
	Cordillera Kirkwood		Mont Endeavour	1810
	Cordillera Comboi	tossals de Allan, tossals de Coombs	Mont Brooke	2675
	Zona dels valls seques de McMurdo	Cordillera Clare, cordillera Gonville i Caius, cordillera Willett, cordillera St Johns, cordillera Olympus, cordillera Asgard, tossals Kukri	Shapeless Mountain	2739
	Archipèlec de Ross i península Brown	Illa Beaufort, illa de Ross, illa Black, illa White	Mont Erebus	3794
	Montanyes Quartermain	Montanyes Lashly	Mont Feather	2985
	Cordillera de la Royal Society		Mont Lister	4025
	Cordillera Warren		Mont Guyon	2541
	Cordillera Bumerang		Pico Alligator
	Cordillera Worcester		Mont Harmsworth	2765
	Montanyes Cook	Arestes Finger, cordillera Conway, tossals Brown	Mont Longhurst	2846
	Montanyes Darwin	tossals Meteorite	Mont Ellis	2330
	Cordillera Britannia		Mont McClintock	3492
Cordillera Transantártica central	Cordillera Churchill	Tossals Darley, nunataks Lonewolf, nunataks Wallabies, nunataks All-Blacks, nunataks Wilhoite, nunataks Mizar, cordillera dels Arpenteurs, cordillera Swithinbank, cordillera Nash, cordillera dels Geólogos, cordillera Holyoake, cordillera Cobham, nunataks Chappell	Hunt Mountain	3239
	Cordillera de la Regne-Elizabeth	Tossals Campbell, tossals Taylor, cordillera Frigate, cordillera Holland, monts Moore	Mont Markham	4351
	Cordillera Miller		Dôme Martin	2680
	Cordillera Regna Alexandra	Altures Morris, tossals MacAlpine, tossals Colbert, monts Adams, monts Marshall, illa Buckley	Mont Kirkpatrick	4528
Cordillera de la Reina Maud	Cordillera Commonwealth	Cordillera Separation	Flat Top	4000
	Cordillera Hughes		Mont Kaplan	4230
	Cordillera Dominion		Mont Mills	2954
	Cordillera Supporters		Mont White	3470
	Montanyes Grosvenor	massiç Otway	Pico Mom	3260
	Montanyes Barton		Mont Usher	3648
	Montes Bush	Anderson Heights	Dôme Husky	3581
	Montanyes del Príncip Olaf	Picos Cathedral, tossals Gabbro, cordillera Lillie, Seabee Heights, tossals Cumulus, massiç Roberts	Mont Wade	4084
	Montanyes Duncan		Mont Schevill	1997
	Cordillera Herbert		Mont Fridtjof Nansen	4069
	Cordillera Quarles		Mont Ruth Gade	3513
	Replanell Rawson		Mont Alice Gade	3410
	Montanyes Hays	Picos Medina, tossals Karo, replanell Nilsen, monts Rawson	No nomenat	3940
	Montanyes Tapley		Butte Evans	2570
	Montanyes Gothic	Picos Organ Pipe	Mont Zanuck	2526
	Cordillera d'Harold Byrd	Nunataks Fallone, chaîne Bender, picos Berry	Mont Mahan	1260
	Escarpe Watson	Replanell Califòrnia, replanell Stanford, replanell Michigan, tossals Quartz, tossals Caloplaca	Pico Teller	3550
	Montanyes La Gorce	Tossals Davis	Mont Paine	3330
Montanyes Horlick	Cordillera Wisconsin	Nunataks Ford, nunataks Gierloff, Long Hills	Pico Faure	3941
	cordillera Ohio		Mont Schopf	2990
Montanyes extrem-orientals	Cordillera Thiel	Massiç Ford, tossals Stewart	Cim Anderson	2812
	Montanyes Pensacola	Escarpe Pecora, cordillera Patuxent, nunataks Rambo, cordillera Neptune, tossals Williams, tossals Schmidt, cordillera Forrestal, picos Cordiner, massiç Dufek	Pico England	2150
	Cordillera Argentina	Tossals Schneider, tossals Panzarini	Mont Spann	925

Vore també: Categoria:Massiços i cadenes montanyoses de les montanyes Transantárticas

Principals cims

Hi ha vint picos d'a lo manco 4000 m d'altitut en la cadena Transantártica i també hi ha dèsset picos ultraprominentes:

Montanyes destacades de la cordillera Transantártica (més de 4000 m d'altitut i més de 1500 m de prominència)

#	Cim	Massiç	Altitut (en m)	Prominència (en m)	#
01	Mont Kirkpatrick	Cordillera Regna Alexandra	4528	2601	03
02	Mont Elizabeth	Cordillera Regna Alexandra	4480	1657	13
03	Mont Markham	cordillera de la Reina Elizabeth	4351	2103	06
04	Mont Bell	Cordillera Regna Alexandra	4303
05	Mont Mackellar	Cordillera Regna Alexandra	4297
06	Mont Kaplan	Cordillera de la Reina Maud	4230	1783	10
07	Fleming Summit	Cordillera Regna Alexandra	4200
08	Mont Minto	Chaîne de l'Amirauté	4163	2616	02
09	Mont Miller	cordillera de la Reina Elizabeth	4160	2354	04
10	Mont Dickerson	Cordillera Regna Alexandra	4120
11	Mont Wade	Cordillera de la Reina Maud	4084
12	Mont Fisher	Cordillera de la Reina Maud	4080
13	Pico Centennial	Cordillera de la Reina Maud	4070
14	Mont Fridtjof Nansen	Cordillera de la Reina Maud	4069
15	Mont Lister	Cordillera de la Royal Society	4025	2325	05
16	Mont Wexler	Cordillera de la Reina Maud	4024
17	Pico Decennial	Cordillera Regna Alexandra	4020
18	Mont Adam	Cordillera del Almirantazgo	4010
19	Flat Top	Cordillera de la Reina Maud	4000
20	Mont Korsch	Cordillera de la Reina Elizabeth	4000
—	Mont Erebus	Archipèlec de Ross	3794	3794	01
—	Hawkes Heights	Cordillera Victory		2000	07
—	Mont Murchison	Cordillera Southern Cross		1927	08
—	Mont Supernal	Cordillera Southern Cross		1804	09
—	Mont Melbourne	Cordillera Southern Cross	2732	1699	11
—	Monte Terror	Archipèlec de Ross	3230	1696	12
—	Mont Discovery	Península Brown	2681	1637	14
—	Mont McClintock	Cordillera Britannia	3490	1621	15
—	Mont Brewster	Cordillera Victoria		1598	16
—	Mont Morning	Península Brown	2725	1515	17

Vore també: Categoria:Picos, monts i montanyes de les montanyes Transantárticas

Hidrografia

Els principals glaciars de la cadena Transantártica són glaciars emissaris, originats en el indlandsis de l'Antàrtida Oriental, que constreñidos en valls s'estenen, els més importants, en corrents glaciars: és cas del glaciar David, en la Terra de Victoria meridional, que es termina en la llengua de gèl Drygalski en la barrera de Ross; del glaciar Byrd, entre la Terra de Victòria meridional i la Cordillera Transantártica central; i del glaciar Scott, en la cordillera de la Reina Maud, que alimenten la barrera de Ross. Atres glaciars emissaris són, de nort a sur, els glaciars Mariner, Aviator, Reeves, Mawson, Ferrar, Skelton, Mulock, Darwin, Nimrod, Beardmore, Shackleton, Amundsen i Reedy. Generalment són perpendiculars a l'orientació de la cadena, seguint grans falles geològiques, que permeten definir els seus grups i massiços. Els glaciars Rennick i Lillie tenen la particularitat de llançar-se directament en el oceà Austral al nort de la terra de Oates. La corrent glaciar de la Fundació (o glaciar Baïa Bon Succés) i el seu afluent el glaciar Academy, aixina com el glaciar Support Force, són corrents glaciars que voregen les montanyes extrem-orientals de la cadena i que, al esar molt poc restringits pel relleu, alimenten la barrera de gèl Filchner-Ronne. Els glaciars secundaris s'originen en les ales de la cadena Transantártica i són glaciars de vall.

Els dos únics rius reconeguts del continent fluïxen en la cadena Transantártica: el Onyx i el Alpheus. Tots els demés cursos d'aigua són rieres. El Onyx fluïx durant uns trenta quilómetros cap a l'oest, el costat opost a la costa, en el vall de Wright, un dels valls seques de McMurdo, entre les cordilleres Olympus, al nort, i Asgard, al sur, per a desembocar en el llac Vanda. Fluïx un promig de dos mesos per any, generalment des de principis de decembre fins a principis de febrer, i la major part de l'aigua de desgel s'evapora inclús abans d'aplegar al llac. En esta vall, part de la neu que cau al sol es sublima i els sols estan generalment secs. El Alpheus està format per aigua de desgel retinguda per la morrena lateral esquerra del glaciar Koettlitz, en el piedemonte meridional de la cordillera de la Royal Society, i termina en un curs subglaciar en el estret de McMurdo.

Geologia

Artícul principal → Evolució tectónica de les montanyes Transantárticas.

Al final de Neoproterozoico, l'aparició d'un rift va provocar l'obertura del super-paleocontinente Rodinia, a través d'un zócalo constituït per gneis, esquistos i granit d'edat arqueana, visible solament en la regió del glaciar Nimrod. Este rift va entranyar l'establiment d'un marge passiu a nivell de l'actual cordillera Transantártica, associat a una important sedimentación, en depòsits de roques siliciclásticas presents en les montanyes Pensacola (formació de Hannah Ridge) i la cordillera Transantártica central (grup de Beardmore). En la terra de Victoria meridional, el zócalo consta de roques metamòrfiques (formació de Horney, grups de Koettlitz i de Skelton) en intrusions d'edat del Neoproterozoico al Cámbrico primerenc.

En el Cámbrico, el moviment de les plaques es va invertir i va donar lloc a una zona de subducción. Açò es va traduir en la compressió de les roques sedimentarias i magmáticas existents, provocant un metamorfisme més o menys important, aixina com la formació de numerosos plutones granítics. S'emeten roques volcàniques silicatadas al nivell de la cordillera de la Reina Maud i de la cordillera Thiel. Els batolitos són responsables de la deformació dels estrats i del metamorfisme que va conduir a la orogènia de Ross. Les roques siliciclásticas i carbonatadas d'edat cámbrica a ordovícica es varen formar en les montanyes Pensacola (formació de Patuxent) i en la cordillera Transantártica central (grup de Byrd). En la terra de Victòria septentrional es troben presents tres terranos, interpretats com la presència de dos zones d'subducción paraleles, formant aixina dos arcs volcànics. El marge continental correspon al terrano de Wilson, compost per roques metamòrfiques en intrusions des del Cámbrico al Ordovícico Primerenc. El terrano de Bowers, vorejat a abdós costats per les falles de Lanterman i de Leap Year, correspondria a la secció entre les dos zones d'subducción, en el seu arc volcànic; està compost per estrats siliciclásticos fosilíferos i volcaniclásticos en roques volcàniques máficas arrematades per conglomerats. Finalment, el de la baïa Robertson correspon al restant de la corfa oceànica i dels seus #sediment formant un prisma d'acreció, compost per una seqüència de turbiditas d'edat cámbrica a ordovícica i que, fortament plegat com el de Bowers, no obstant, està poc metamorfoseado.

Com a conseqüència d'estos events, va existir una cadena montanyosa al nivell de l'actual cadena Transantártica. No obstant, entre el final del Silúrico i el començ del Devónico, va ser tallada la superfície d'erosió de Kukri, sense que resultara, no obstant, en una penillanura. Una sedimentación significativa va conduir a la formació de arenisca a arenita rica en cuarzo en mig continental (grup de Taylor). A mida que la subducción va continuar a lo llarc del Paleozoico, en la vora de l'oceà Panthalassa, els arcs volcànics exhibixen activitat magmática intermitent, en particular en la terra de Victòria septentrional i en la terra de Marie Byrd, en extensions notablement en la Patagonia i en Austràlia meridional. En el Carbonífero, no obstant, eixa activitat va permanéixer lo suficientment alluntada de la major part de la cadena Transantártica com per a que es veja poc afectada per les deformacions —inclús experimentant una nova superfície d'erosió, coneguda com de Maya, en les capes devónicas i a voltes confosa en la de Kukri— i per la sedimentación. En el cas contrari, eixos sediments varen ser lliberats per la glaciació que es produïx al final d'este periodo.

Entre el Pérmico i el Triásico, les conques sedimentarias de l'interior de la Terra de Victoria i una conca estructural varen evolucionar cap a una conca de antepaís localisada darrere de la cadena Transantártica central, provablement baixe l'influència de la orogènia panafricana, aixina com una plataforma aïllada al nivell de la cordillera Thiel, lo que resulta en una continuació de l'acumulació de #sediment, formant el grup de Victoria. Les areniscas del grup de Taylor i els #sediment del grup de Victoria formen junts el supergrupo de Beacon, que constituïx una gran part dels cims i crestes rocoses de la cordillera Transantártica en la major part de la seua llongitut. Els estrats associats en el grup de Victòria es compon de diamictita d'orige glaciar, de carbó i de shale, indicatius d'un clima templat i humit i finalment de siltita i de arenisca d'orígens diversos, pero progressivament més volcàniques. Al començ del Jurásico, l'influència de la subducción en la geologia de la regió aplega al seu fi en l'inici de la ruptura que conduïx a la fracturación de Gondwana. La ruptura va ser provablement iniciada per una ploma mantélica, en un magma ric en #sílice (formacions d'Hanson i del pico Shafer), seguit de l'aparició de la província magmática de Ferrar (formació de Exposure Hill), de naturalea basáltica i caracterisada per depòsits piroclásticos, en forma de laharés, breches i tobas, per colades de lava de varis centenars de metros de gruixa i per intrusions de làmines que superen els 1000 m. El context geològic podria explicar-se per una conca d'arc posterior i explicaria que el marge continental es desplace després cap a l'exterior de la cadena. La fracturación del Gondwana va entranyar una important reorganisació dels blocs tectónicos, en particular el d'Ellsworth-Whitmore que es mou i pivota, com uns atres en la regió, separant-se de la cadena Transantártica i unint-se a l'Antàrtida Oriental.

Estes llimitacions tectónicas també conduïxen a l'alçament de la cordillera des del Cretácico. El engrosamiento de la corfa continental induïx una frontera litosférico entre la vora del cratón de la Antàrtida Oriental i les zones d'atenuació cortical en el mar de Ross, en l'aparició del rift de l'Antàrtida Occidental, i en el mar de Weddell. L'alçament culmina en el Eoceno i genera els relleus actuals, pero es desconeix el seu orige. En tot cas, este procés aniria acompanyat de fractures i #denudació que segmentarien els diferents massiços a lo llarc d'estes fallas majors. El producte d'eixa erosió ompliria en gran medida les conques del rift Antàrtic occidental. El grup volcànic del estret de McMurdo va sorgir a principis del Eoceno en la seua vora suroriental; inclou el mont Morning, el mont Discovery, el mont Erebus, el monte Terror, el mont Bird i el mont Melbourne. El seu víncul en la província volcànica de la terra de Marie Byrd, en la vora oposta del rift, implica certament la presència d'una ploma mantélica. No es pot descartar l'influència d'un rebot isostático en el Mioceno en l'elevació de la cordillera a lo llarc de la mar de Ross. Siga com anara, el relleu que constituïx provablement inicie la glaciació antàrtica.

Clima

La cadena Transantártica experimenta un clima polar, el més fret i el més sec del món. No obstant, per l'extensió de la cadena, este clima varia significativament en funció de la latitut i l'altitut. Aixina, les temperatures són en promig 30 °C més altes en la base McMurdo, a 77° 50' S al nivell de la mar, que en el pol sur, a una altitut de més de 2800 m.

Les regions costeres que voregen l'oest de la barrera de Ross generalment experimenten un clima similar al del estret de McMurdo. Les precipitacions són rares allí, de l'orde de 188 mm per any en la base Scott en un pico en febrer i encara més rares en el vall de Wright en al voltant de 50 mm. Estan associades en un aire humit templat que circula sobre la barrera de Ross. No obstant, encara que la major part de la precipitació es pot obtindre en estiu, el nivell d'humitat en esta vall generalment permaneix massa baix, entre el 30 i el 40 %, encara que ocasionalment s'observen pluges fines. La evaporament supera àmpliament a les precipitacions. Les temperatures poden ser relativament suaus. En el sol, poden rondar els 15 °C en estiu durant el dia en les ales del nort millor protegides, com el llac Vanda, mentres que les ales del sur menys solejades són significativament més fredes. Ademés, les valls són agranades casi permanentment per vents catabàtics secs, generalment no molt violents pero a voltes forts, descendents de la replanell antàrtic i generats per la fredor que allí regna. Per la neu que transporten, poden afectar en gran mida a la visibilitat. Els mesos més càlits són decembre i giner, en temperatures diàries promig que oscilen entre −4 i +1 °C, respectivament en l'illa de Ross i en els valls seques de McMurdo, mentres que els mesos més frets són juliol i agost, en temperatures miges diàries que oscilen entre −27 i -38 °C respectivament; les temperatures miges anuals ronden els -20 °C. Més al nort, en el veta Hallett, en la terra de Victòria septentrional, les temperatures són àmpliament comparables tant en hivern com en estiu, pero més suaus en primavera i autumne, influenciades per la proximitat de la mar; el promig anual allí és de -15 °C.

En la vora del replanell antàrtic, aigües dalt del glaciar Scott en l'alvertent meridional de la cordillera de la Reina Maud, la temperatura casi mai supera els 0 °C. Les precipitacions, exclusivament de neu, són excepcionals allí i generalment provenen del centre del replanell.

Ecosistema

La cadena pertany a la ecozona antàrtica i a la ecorregión de Maudlandia, que cobrix la totalitat del continent llevat la península Antàrtica. Es caracterisa per un clima extrem i zones desprovistas de gèl en l'interior de les terres.

Cinc espècies de focidos estan presents en les costes septentrionals de la cadena Transantártica, en terra de Victoria: la foca cangrejera (Lobodon carcinophaga), la foca de Ross (Ommatophoca rossii), la foca de Weddell (Leptonychotes weddellii), el lleopart marí (Hydrurga leptonyx) i el elefant marí del sur (Mirounga leonina), este últim no obstant passa la major part del seu temps en la mar, mentres que els anteriors desembarquen en major regularitat en les vores de la mar o en la banquisa. El lleopart marí és un depredador dels jovenils d'atres espècies de foques i, durant les immersions, del pingüí Adelia (Pygoscelis adeliae) i del pingüí emperador (Aptenodytes forsteri), que tenen àrees de reproducció prop de les costes. Les aus marines que es troben en el continent són el fulmar austral (Fulmarus glacialoides), el petrel jagant (Macronectes giganteus), el petrel damero (Daption capense), el petrel níveo (Pagodroma nivea), el paíño de Wilson (Oceanites oceanicus), el paga-ho antàrtic (Stercorarius maccormicki) i el petrel antàrtic (Thalassoica antarctica). El paga-ho antàrtic s'alimenta d'ous i pollets de pingüins Adelia, aixina com dels pichones morts de l'emperador, mentres que el petrel jagant no dubta en atacar massivament als jovenils del pingüí emperador.

Les úniques atres formes de vida animal adaptades a eixes condicions de vida extremes són els invertebrats. Els artròpodes estan representats per collembolas, els àcars, entre ells Nanorchestes antarcticus, tenen una distribució meridional fins a en la cordillera de la Reina Maud, i els nematoceras desprovistos d'ales (Belgica antarctica). Els nematodos preferixen sols humits i rocosos, com els valls seques de McMurdo. També s'han descobert vàries espècies de tardígrados. Finalment, els rotíferos colonisen els verdets presents al voltant dels llocs geotèrmics, com els de el mont Melbourne.

Les espècies de fongos, incloent els líquenés i les rents, s'adapten als sols rocosos, enriquits pels excrements de les aus marines o al voltant dels llocs geotèrmics. Les algas prosperen en ambients humits, ya siga en les fonts poblaments d'epífitas sobre verdets o en colónies de cianobacterias. Els microorganismes antàrtics més menuts descoberts són bactèrias i amebas.

Història

Descobriment i barrera en el camí cap al pol

Artícul principal → Edat heròica de l'exploració de l'Antàrtida.

La cadena Transantártica va ser vista per primera volta des del mar de Ross en 1841 per James Clark Ross, en busca del pol sur magnètic, llavors inaccessible perque estava ubicat terra adins en eixe moment. Va identificar en particular el veta Adare i la cadena del Almirantazgo, després va observar la cordillera ANARE i la cadena Southern Cross, al nort de la terra de Victoria, cridada cordillera Prince Albert, i finalment va descobrir la illa de Ross en els seus dos volcans principals, que va nomenar en honor als seus navío. En giner de 1895, un ballenero noruec cridat Antarctica va fer un breu pas per la veta Adare i Alexander von Tunzelmann va posar peu en el continent. Quatre anys despuix, Carsten Borchgrevink, que formava part del grup de von Tunzelmann, va liderar la expedició Southern Cross; va aplegar a la veta Adare en febrer de 1899 i va montar allí un menut refugi per a passar l'hivern austral. Per lo tant, la cordillera del Almirantazgo va ser la primera en ser observada in situ per eixes expedicions, pero la major part de la cordillera Transantártica va permanéixer en gran part amagada més allà de la barrera de Ross.

En novembre de 1902, la expedició Discovery, basada en l'illa de Ross, es va propondre acostar-se lo més prop possible al pol sur geogràfic. Robert Falcon Scott, líder de l'expedició, Ernest Shackleton i Edward Adrian Wilson varen partir en un trineu tirat per gossos sobre la barrera de Ross, pero varen tindre que donar el regrés despuix de passar la latitut de 82°S. Varen observar en particular la cadena Worcester, la cordillera Cook, la cordillera Darwin, la cordillera Britannia, la cordillera Churchill i el mont Markham, en la cordillera de la Reina Elizabeth; varen cartografiar part de la cadena Transantártica, pero solament tenien una representació parcial. Mentrestant, l'equip d'Albert Armitage va descobrir l'existència dels valls seques de McMurdo i del glaciar Ferrar, en l'extrem septentrional de la cordillera de la Royal Society i a l'est de la cordillera Quartermain. En octubre de 1903, esperançat en eixe reconeiximent, Scott va liderar un nou equip a lo llarc del mateix glaciar; varen ser els primers en afranquir la cordillera Transantártica i en aplegar a la replanell antàrtic al més següent, pero varen deure retrocedir abans d'alcançar el pol sur magnètic.

A principis de 1908, la expedició Nimrod, dirigida per Ernest Shackleton, es va instalar en l'illa de Ross. En març, va decidir enviar un equip liderat per Edgeworth David per a fer la primera ascensió del mont Erebus, que aplega al cim el dia 9. Entre octubre de 1908 i febrer de 1909, finalment va ser alcançat el pol sur magnètic per part de l'expedició Nimrod. L'equip dirigit per Edgeworth David va córrer a lo llarc del costat oriental de la cadena Transantártica, conseguint difícilment creuar les llengües de gèl Nordenskjöld i Drygalski abans de creuar la cadena Prince Albert pel glaciar Reeves, per a terminar en la terra de Victoria. Mentrestant, tres hòmens de l'expedició estaven realisant treballs geològics en l'àrea del glaciar Ferrar i en el vall Taylor, el més meridional de les valls seques. Al mateix temps, el propi Shackleton dirigia un equip cap al pol sur geogràfic. Varen creuar la barrera de Ross cap al sur i varen descobrir al començament de decembre una ruta pel glaciar Beardmore, entre la cordillera Regna Alexandra (cordillera Transantártica central) i la cordillera Commonwealth (cordillera de la Reina Maud), que tarden pràcticament un més en remontar. Donen conte de l'extensió de la cadena Transantártica. Havent terminat el seu recorregut en el replanell antàrtic i batut el récort certificat de latitut extrema, tots els pols combinats, es varen vore obligats a donar el regrés el 9 de giner de 1910, a menys de 100 milles simbòliques (185 km) del pol sur, més allà de 88° S.

En juny de 1910, Roald Amundsen es va dirigir a la seua volta al pol sur, a bordo del Fram, mantenint els seus plans en secret fins a aplegar a l'illa de Madeira. Quan Scott, al front de la expedició Terra Nova, va aplegar a Melbourne el 12 d'octubre, va descobrir allí un telegrama enviat pel seu nou rival. En giner de 1911, mentres construïa un refugi en el veta Evans, en l'illa de Ross, la expedició Amundsen atracava en la baïa de les Ballenes. El Terra Nova, despuix de deixar a Thomas Griffith Taylor i al seu equip d'exploració al peu de les valls seques de McMurdo, es va anar a la baïa de les Ballenes per a establir allí un campament secundari pero, en notar Victor Campbell que ya estava ocupada, va donar mig regrés i va ser a la veta Adare per a realisar una investigació en atres cinc hòmens durant un any. L'extrem septentrional de la cadena Bowers va ser observat pel tinent del barco, Harry Pennell. Despuix de l'hivern austral, perfectament organisada i equipada en els seus gossos de trineu, l'expedició Amundsen va partir cap al seu objectiu el 19 d'octubre i es va trobar al peu de la cordillera de la Reina Maud des de l'11 de novembre. Scott, per la seua banda, va eixir de l'illa de Ross el 3 de novembre, acompanyat de setze membres de la seua expedició; els seus mijos motorisats s'estropegen en menys de tres dies i, en aplegar al peu del glaciar Beardmore, el 9 de decembre, tots els ponis varen ser sacrificats per a proporcionar menjar. Despuix d'una semana de reconeiximents, Amundsen i els seus quatre companyers varen decidir obrir una ruta pel glaciar Axel Heiberg, a pesar de la forta pendent en la seua part aigües dalt i de les seues numeroses crevasses. Varen aplegar al replanell antàrtic el 21 de novembre i varen aplegar al pol el 14 de decembre. El 4 de giner de 1912 Scott, a la seua volta, aplega a la vora del replanell antàrtic, pero la majoria dels seus hòmens s'han vist obligats a retrocedir. Quan Scott finalment aplega al pol sur, el 18 de giner, troba allí una carpa coronada per una bandera noruega i una nota dirigida a ell, notant, desmoralizado, que se li havien alvançat més d'un més. Mentrestant, l'equip de Campbell solicita ser traslladat des del veta Adare a les costes de la baïa Terra Nova, en l'extrem austral de la cordillera Southern Cross, per a realisar una nova ronda de treballs geològics durant sis semanes. No obstant, quan el Terra Nova està de tornada, la baïa està congelada i l'equip es va vore obligat a passar l'hivern en un iglú i una cova de gèl en la illa Inexpressible. El 30 de setembre varen començar a marchar cap a l'illa de Ross i, despuix de més d'un més de seguir les costes i creuar les llengües de gèl, en particular alimentant-se dels aliments abandonats per l'equip d'Edgeworth David quatre anys abans, apleguen a l'illa de Ross. Després es varen enterar de que cap dels cinc membres de l'expedició de Scott que varen aplegar al pol sur havia retornat en vida: Edgar Evans va morir despuix d'una caiguda en el glaciar Beardmore, Lawrence Oates, exhaust, es va sacrificar deixant la seua tenda en mig d'una tormenta per a donar-li una oportunitat a Robert F. Scott, Edward Adrian Wilson i Henry Robertson Bowers, que finalment varen morir en la seua tenda de campanya baixe una tormenta de neu, a un dia de camí des d'un depòsit d'aliments en la barrera de Ross.

Era moderna i reconeiximents aéreus

Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, la major part de la cordillera Transantártica encara estava inexplorada. En 1928, Richard Byrd va aplegar a la baïa de les Ballenes i sobre la barrera de Ross en fondos considerables finançats pels mijos de comunicació i el públic en general, en la participació del Eixèrcit dels Estats Units, inclosos tres avions i equips de radiocomunicació, dels que havia carit Ernest Shackleton durant la seua expedició Endurance (1914-1917). A principis de 1929, va realisar un reconeiximent aéreu mentres els equips preparaven una missió terrestre. En novembre, Laurence Gould i cinc companyers es varen embarcar en un trineu tirat per gossos cap a la cordillera de la Reina Maud, ubicada a 800 km de la base Little America, en la doble missió de brindar assistència a Byrd i al seu pilot en cas de problema aéreu durant el primer vol sobre el pol sur i per a realisar treballs geològics i glaciológicos. El primer objectiu es va complir sense incidents el dia 29, no sense que el Ford Trimotor tinguera que deixar caure tancs buits i prop de 150 quilograms de racions d'emergència per a passar per damunt del glaciar Liv. Varen aprofitar l'oportunitat per a observar la cadena Grosvenor i el replanell de Nilsen en la cadena Hays. En el camí de tornada, varen sobrevolar el glaciar Axel Heiberg. Després, els científics es varen dedicar per complet al seu treball, varen anar a l'alvertent septentrional del mont Fridtjof Nansen i després varen cartografiar 280 km a lo llarc de l'alvertent septentrional de la cordillera de la Reina Maud fins al glaciar Leverett i la cordillera d'Harold Byrd i varen cobrir una distancia récort d'al voltant de 2500 km en dos mesos i mig. L'exploració de la cordillera de la Reina Maud va continuar durant la segona expedició de Byrd de 1933 a 1935, en dos equips enviats a la seua part oriental i al glaciar Scott per a creuar-ho cap a la replanell antàrtic. Varen aprofitar l'oportunitat per a conseguir, en decembre de 1934, el primer ascens dels monts Durham (860 m) en la cordillera Tapley i Weaver (2778 m) en els monts Rawson de la cordillera Hays. Les montanyes Horlick varen ser avistar per primera volta, primer des de l'aire i un més despuix per un dels equips de terra. La tercera expedició de Byrd de 1939 a 1941 va ser la primera totalment finançada i dirigida pel govern d'Estats Units. Les últimes àrees no cartografiades entre els glaciars Beardmore i Liv es varen completar en avions.

Despuix de la Segona Guerra Mundial, l'exploració i la cartografia de la cordillera Transantarctica es varen recomençar en la Operació Highjump (1946-1947), una campanya militar organisada per Richard Byrd, que encara seguix sent la major expedició de tots els temps en el continent. En eixa ocasió, la cordillera USARP, la cordillera Bowers i la cordillera ANARE, en el nort de Terra de Victoria, aixina com les montanyes Horlick varen ser fotografiades des de l'aire. En 1955-1956 es va llançar la primera operació Deep Freeze, primer comandada per Byrd per a la seua quinta i última estadía en l'Antàrtida, després per George Dufek, en la missió d'establir vàries bases científiques, inclosa la base McMurdo, en la península de Hut Point en l'illa de Ross. Durant un vol de tornada entre esta última i la mar de Weddell, es descobrix i es fotografien les montanyes Pensacola. Estes bases deurien utilisar-se per a organisar el any geofísico internacional en 1957-1958. En eixa ocasió, dotze nacions varen acodir al continent i varen cooperar entre sí. La base antàrtica Scott es va completar prop de la de McMurdo, el 20 de giner de 1957, pels neozelandesos, en vista de la expedició Fuchs-Hillary, que tindrà com a objectiu conseguir el primer creuament transantártico terrestre i conseguir lo que Ernest Shackleton havia mamprés quaranta anys abans. Al més següent, varen escalar el mont Harmsworth, el punt culminant de la cordillera Worcester a 2765 m d'altitut, en estil alpí en menys de 24 hores, no sense realisar medicions i observacions geològiques. Un any despuix, varen anar el mont Longhurst —el pico més alt de la cordillera Cook, de 2846 m d'altitut— i el mont Huggins —de 3736 m en la cordillera de la Royal Society,— els que varen ser escalats per primera volta, respectivament, per Harry Ayres i Roy Carlyon i per Bernie Gunn i Richard Brooke. Les atres trenta premières que varen fer estaven destinades principalment a realisar reconeiximents topogràfics. Equips neozelandesos de la New Zealand Geological Survey Antarctic Expedition (NZGSAE) varen explorar la zona compresa entre la cordillera Comboi i les cordillera Willett i St Johns, al voltant de la cordillera Clare, en els valls seques de McMurdo, i

varen aprofitar l'oportunitat per a nomenar la cordillera Kirkwood; en el suroest, mapear la cordillera Bumerang i descobrir la cordillera Warren; més al sur, varen completar la cartografia de les cordilleres Cook i varen explorar les cordillera Regna Elizabeth i Miller. Finalment, el neozelandés Edmund Hillary, usant motos de neu i tractors reconvertits, va remontar el glaciar Skelton, entre la cresta Worcester i la cordillera de la Royal Society, i argumentat que ya havia acabat les seues observacions científiques, va córrer cap al pol per a alvançar als britànics de Vivian Fuchs, que havien partit de la mar de Weddell. El cordal Olympus es mapea en 1958-1959 per la primera expedició a l'Antàrtida de la Universitat Victoria de Wellington. Al mateix temps, un equip del Programa d'Investigació Antàrtica dels Estats Units (United States Antarctic Research Program}} (USARP) que va partir per a explorar les montanyes Horlick finalment va descobrir la cordillera Thiel.

El Servici Geològic dels Estats Units (USGS) va començar, entre 1959 i 1967, un treball de cartografia complet utilisant telurómetros i fotografies aérees de la Marina dels Estats Units. Va enviar dos nous equips a la cordillera Thiel entre 1960 i 1962. Despuix d'haver utilisats helicòpters inicialment solament per a les descàrregues, es varen utilisar després en 1962, per primera volta, per a explorar la cadena Transantártica per l'equip del geólogo George Doumani. Va sobrevolar la partix aigües dalt del glaciar Scott en busca de les montanyes rocoses més australs del continent. En terra, l'equip utilisava motos de neu i va ascendir al mont Early (2720 m), al sur de la cordillera Hays. També es va fer depositar en el monte Blackburn (3276 m), en l'extrem suroccidental del replanell Califòrnia, en la vora oposta del glaciar. El USGS a la seua volta els va utilisar en 1962-1963 per a explorar la cordillera ANARE. Per la seua banda, el NZGSAE va continuar els seus estudis en 1963-1964 en la cordillera ANARE i la cordillera Concord, després a l'any següent en la cordillera Southern Cross. La USARP i el Programa d'Investigació Antàrtica de Nova Zelanda (New Zealand Antarctic Research Program, NZARP) varen portar a terme noves expedicions en la cordillera de la Reina Maud fins a la década de 1970.

La «autopista del Pol Sur», una carretera de gèl, conecta des de 2006 la base McMurdo en la base antàrtica Amundsen-Scott a través del glaciar Leverett en la cordillera de la Reina Maud. Esta porció és la més difícil de mantindre per la necessitat de taponar les numeroses crevasses i de nivellar el glaciar.

Desenroll de l'alpinisme

L'auge del alpinisme en el continent va començar realment en 1962 en l'ascensió que varen fer Vic R. McGregor, Peter M. Otway, Kevin P. Pain i Wally W. Herbert del mont Fridtjof Nansen, en la cordillera Herbert, el 4000 més austral i el primer en ser escalat en el continent; en unes poques semanes es varen ascendir una dotzena de cims de la cordillera de la Reina Maud d'uns 3000 m d'altitut, inclós el mont Usher que domina la cordillera Barton en 3648 m i el mont Mills que domina la cordillera Dominion en 2954 m, totes realisades per la vertent sur de la replanell antàrtic que oferix un llauger desnivell. Uns mesos més vesprada, en decembre, Bernie Gunn va realisar el primer ascens del mont Lister, el punt més alt de la cordillera de la Royal Society, a 4025 m. En 1967, Edmund Hillary i el seu equip varen fer el primer ascens de l'imponent Mont Herschel, a 3335 m en la cordillera del Almirantazgo, per la seua aresta nort, despuix de ser deixats en helicòpter en el veta Hallett i d'haver utilisat motos de neu per a l'acostament al peu de la montanya. No obstant, per temor a una creixent demanda de respal llogístic, els governs impossibiliten l'ascens d'expedicions privades en les seues reinvindicaciones territorials o en les zones d'intervenció pròximes a les seues bases, posició oficial que permaneix entre les autoritats nortamericanes i neozeelandesas.

En 1976-1977, afamados alpinistes com Walter Bonatti, membre del Programa Antàrtic Italià, i el neozelandés Gary Ball varen fer els ascensos del Rucker(3816 m), Hooker (3800 m) i Giulia (3650 m), aixina com la segona ascensió del mont Lister, en la cordillera de la Royal Society. Edmund Stump va coronar el pico Grizzly (aproximadament 2200 m) i l'Espectre dels picos Organ Pipe (2020 m) en el seu germà Mugs en decembre de 1980, i després el mont Zanuck (2526 m) en Paul Fitzgerald en 1987, tots ubicats en la cordillera Gòtica; també va fer les premières del mont Markham (4351 m) en la cordillera de la Reina Elizabeth, en David Edgerton i Russell Korsch, en 1985 i del mont McClintock (3492 m), el punt més alt de la cordillera Britannia. Paul Fitzgerald va ser provablement l'autor de premières més prolífic de la cordillera Transantártica. El mont Adam, segon 4000 de la cadena del Almirantazgo, va ser escalat en 1981 per Bill Atkinson i Walt Fowlie, en passages cotés 6a+. En 1988, un equip privat australià dirigit per Greg Mortimer va obtindre una autorisació excepcional per a viajar a la cordillera Transantártica en l'únic propòsit d'escalar el mont Minto, el punt més alt de la cordillera del Almirantazgo a 4163 m d'altitut. Varen aplegar allí el 18 de febrer per l'aresta sur pero varen tindre que dependre d'un helicòpter de Greenpeace per a poder retornar a la mar oportunament pels diversos contratemps sofrits i a l'arribada de labanquisa.

Activitats

Accés i alpinisme

Les possibilitats d'accés a la cadena Transantártica per a fins privats són molt llimitades. Per via marítima, és possible desembarcar i reembarcar una expedició en helicòpter, el transport del qual requerix, no obstant, un buc lo suficientment gran i, en general, en la presència d'atres passagers en interessos i agendes a sovint incompatibles. Des d'este punt de vista, un yate oferix més flexibilitat pero les possibilitats d'atraque són llimitades i, depenent de l'objectiu marcat, poden allargar la duració de l'expedició i aumentar la cantitat de recaptes necessaris. Ademés, els que permaneixquen a bordo estaran somesos a l'aïllament i deuen permanéixer vigilants sobre els icebergs. En tots els casos, el viage des de Nova Zelanda o Austràlia fins al mar de Ross seguix sent llarc i costós, lo que obliga a reduir el temps de l'expedició. Ademés, la banquisa generalment fa que les aigües solament siguen navegables des de finals de decembre fins a mediats de febrer, lo que deixa una finestra massa talla per a una expedició a l'interior. L'accés a les bases científiques de McMurdo i Scott mai s'ha concedit a expedicions privades.

Des de 1967, el Programa Antàrtic dels Estats Units ha prohibit en general l'us de les seues pistes d'aterrisage. Un vol a la part austral de la cadena Transantártica no és possible sense reabastecimiento de combustible per a un avió privat i requerix l'organisació prèvia de depòsits de combustible en terra, lo que fa que la preparació siga complexa i costosa; la forma més fàcil seria travessar el pol sur. De fet, a partir d'ahí, una de les possibles solucions seria aprofitar els vents favorables per a viajar en un snowkite, anar cap a les montanyes i finalment redescender cap a la barrera de Ross. Per contra, per via aérea, la solució més eficaç seguix sent l'us dels helicòpters de la base privada de Patriot Hills, en les montanyes Ellsworth, que permeten aplegar a la cordillera de la Reina Maud.

Els cims de la cadena Transantártica són generalment menys rocoses i menys empinades que els cims del massiç Centinela; són d'interés principalment per al esquí de montanya. El mont Elizabeth, el segon pico més alt de la cadena, encara està verge. En térmens més generals, les vies que potencialment queden per obrir són innumerables.

Protecció del mig ambient

En la cordillera Transantártica s'ha establit una zona administrada especial (ZAEA), coneguda com «Valls seques de McMurdo, Terra de Victòria del Sur». Es caracterisa per ser l'àrea sense gèl més gran de l'Antàrtida, en aproximadament un trenta per cent de la seua superfície lliure de neu i de gèl. Té un important valor científic i biològic, en gèls que contenen el testimoni del clima passat, mentres que el clima actual és similar al de la Terra bola de neu i de l'i Mart. Conté microhábitats i comunitats biològiques rars, aixina com propietats geològiques i minerals característiques. És un ambient cuasi verge, globalment no pertorbat ni contaminat per la presència humana. El paisage, format per altes cordilleres i àmplies valls, en contrasts entre terrenys sense gèl i atres coberts de glaciars, presenta un alt valor estètic. Les activitats que es porten a terme en l'àrea inclouen l'investigació científica, com a operacions en relació en els mijos, l'art i l'educació. La zona està oberta als turistes. S'ha establit un lloc d'investigació ecològica a llarc determini en el vall de Taylor.

La cadena també conta en dèneu zones antàrtiques especialment protegides terrestres (ZAEP), dèu de les quals es troben en el archipèlec de Ross. També hi ha delimitats vintitrés Llocs i Monuments Històrics de l'Antàrtida (SMHA), sent els més destacats:

• el «veta Adare, costa de Borchgrevink», que inclou el SMHA de les cabanyes històriques de Carsten Borchgrevink, aixina com la missió nort de Scott i les seues afores, administrats per Nova Zelanda i el Regne Unit;

• el «veta Hallett, Terra de Victòria del Nort, mar de Ross»;

• la «punta Edmonson, baïa Wood, mar de Ross»;

• la «Botany Bay, veta Geology, Terra de Victoria Land», que inclou el SMHA de la casa de Granit, administrat per Nova Zelanda i el Regne Unit;
• les «valls de Barwick i de Balham, terra de Victòria del sur»;

• el «terrat de Linneo, cordillera Asgard, Terra de Victoria»;

• el «glaciar Canadà, llac Fryxell, vall de Taylor, terra de Victoria»;

• la «part inferior del glaciar Taylor i les catarates Blood del carrer de Taylor, en les valls seques de McMurdo en terra de Victoria»;

• la «illa Beaufort, estret de McMurdo, mar de Ross»;

• la «vall New College, plaja Caughley, veta Bird, illa de Ross»; la «baïa Lewis]], mont Erebus, illa de Ross»; els «zones geotèrmiques de gran altitut de la regió de la mar de Ross»; el «veta Royds, illa de Ross»; la «baïa Backdoor, veta Royds, illa de Ross», que inclou el SMHA de la cabanya històrica de sir Ernest Shackleton i les seues afores, gestionat per Nova Zelanda i el Regne Unit;

• la «veta Evans, illa de Ross», que inclou els SMHA de la cabanya històrica Terra Nova del capità Robert Falcon Scott i de les seues afores i de la creu sobre el tossal Wind Vane, administrat tant per Nova Zelanda com el Regne Unit;

• el «veta Crozier, illa de Ross», que inclou els SMHA del panel de mensages històric de la Expedició Discovery i el igloo de pedra deWilson, abdós administrats per Nova Zelanda i el Regne Unit;

• «Altures Arrival, península de Hut Point, illa de Ross»;

• la «punta Hut, illa de Ross», que inclou el SMHA del cabanya Discovery del capità Robert Falcon Scott, gestionat per Nova Zelanda i el Regne Unit;

• «vall Davis i estany Forlidas, massiç Dufek, montanyes Pensacola».

Vàries d'estes ZAEP són notables llocs de reproducció del pingüí Adelia (veta Adare, veta Hallett, vall New College, veta Royds, veta Crozier) i del pingüí emperador (illa de Beaufort, veta Crozier).

Els atres SMHA de la cordillera són: la cabanya Lillie Marleen, en la cadena Concord, gestionada per Alemània; la caché de mensages antàrtics en les illes Possession, gestionada per Nova Zelanda i Noruega; la tomba de Nikolai Hansen en la veta Adare, per Nova Zelanda i Regne Unit; el caché de mensages de Scott en la illa Coulman, per estos mateixos dos països; el glaciero de la illa Inexpressible, per Nova Zelanda, Itàlia i el Regne Unit; el depòsit d'víveres de la morrena Porte de l'Enfer, en la mateixa illa, per Nova Zelanda i Regne Unit; el Camp I i el camp cim de l'Expedició Terra Nova en el mont Erebus, abdós administrats pel Regne Unit, Nova Zelanda i els Estats Units; la creu en eixe mateix cim, gestionada per Nova Zelanda; la placa commemorativa de la central nuclear PM-3A i el monument a Richard I. Byrd en la base McMurdo, administrats per Estats Units; la cabanya A en la base Scott, administrada per Nova Zelanda; la creu d'Observation Hill, per Nova Zelanda i Regne Unit; la creu de George Vince en la península de Hut Point, per estos mateixos dos països; i el cairn de Roald Amundsen en la cordillera de la Reina Maud, per Noruega.

• Erro al crear miniatura:
  Vista de la illa Beaufort (ZSPA).
• Erro al crear miniatura:
  VVista d'una zona de reproducció del pingüí Adelia en veta Adare (ZSPA).
• Vista de la cabanya Borchgrevink en la veta Adare (SMHA) i colónia de pingüins Adelia.
  Vista de la cabanya Borchgrevink en la veta Adare (SMHA) i colónia de pingüins Adelia.
• Vista de la cabanya d'Ernest Shackleton en veta Royds (SMHA).
  Vista de la cabanya d'Ernest Shackleton en veta Royds (SMHA).
• Vista de la cabanya Terra Nova en el veta Evans (SMHA).
  Vista de la cabanya Terra Nova en el veta Evans (SMHA).
• Vista i la creu en colline Wind Vane au veta Evans (SMHA).
  Vista i la creu en colline Wind Vane au veta Evans (SMHA).
• Vista de la cabanya Discovery de Robert Falcon Scott en la punta Hut (SMHA).
  Vista de la cabanya Discovery de Robert Falcon Scott en la punta Hut (SMHA).
• Vista de la casa de Granit en la baïa Botany (SMHA).
  Vista de la casa de Granit en la baïa Botany (SMHA).
• Vista de la tomba de Nikolai Hansen en la veta Adare (SMHA).
  Vista de la tomba de Nikolai Hansen en la veta Adare (SMHA).
• Vista de la placa commemorativa de la central nuclear PM-3A en la base McMurdo (SMHA).
  Vista de la placa commemorativa de la central nuclear PM-3A en la base McMurdo (SMHA).
• Vista del monument a Richard I. Byrd en la base McMurdo (SMHA).
  Vista del monument a Richard I. Byrd en la base McMurdo (SMHA).
• Vista de la cabanya A en la base Scott (SMHA) en el mont Discovery al fondo.
  Vista de la cabanya A en la base Scott (SMHA) en el mont Discovery al fondo.
• Vista de la creu d'Observation Hill (SMHA).
  Vista de la creu d'Observation Hill (SMHA).
• Vista de la creu de George Vince en la punta Hut (SMHA).
  Vista de la creu de George Vince en la punta Hut (SMHA).

Vore també

• Evolució tectónica de les montanyes Transantárticas
• Geografia de l'Antàrtida
• Anex:Cadenes montanyoses més llargues del món

Referències

• (2010) The Transantarctic Mountains – Rocks, Isse, Meteorites and Water (en en), Springer, pp. 804. doi:10.1007/978-90-481-9390-5. ISBN 978-1-4020-8406-5.

• (2010) «Els montagnes Transantarctiques», Els montagnes de l'Antarctique– escalades dans els glaces du Sud (en fr), Bruxelles: Nevicata, pp. 127-145. ISBN 978-2-87523-000-3..

• M. J. Hambrey, P. F. Barker, P. J. Barrett, V. Bowman, B. Davies, J. L. Smellie, M. Tranter (2013). Antarctic Palaeoenvironments and Earth-Surface Processes (en en), Londres: Geological Society, pp. 7-35. doi:10.1144/SP381.14.

• (anglés) Antarctica Detail, del Geographic Names Information System:

• Secretaria del Tractat Antàrtic.

Enllaços externs

• Tectonics of the Transantarctic Mountains (en anglés)
• Transantarctic Mountains at Peakbagger.com (en anglés)