Expedició Amundsen

Archiu:Nla.pic-an23814300.jpeg

Expedició Amundsen

Archiu:Amundsen Expedition at South Pole.jpg

Oscar Wisting, Sverre Hassel, Helmer Hanssen i Roald Amundsen (d'esquerra a dreta) en «Polheim», la tenda erigida en el Pol Sur el 16 de decembre de 1911. La bandera en lo alt és la de Noruega; mentres que la d'avall du el nom de «Fram». Fotografia d'Olav Bjaaland.

La expedició Amundsen va ser la primera expedició en aplegar al Pol Sur, liderada per l'explorador noruec Roald Amundsen. Ell, junt a quatre dels membres que varen integrar l'expedició, varen aplegar al Pol el 14 de decembre de 1911, en cinc semanes d'antelació sobre el grup liderat pel anglés Robert Falcon Scott, de l'expedició Terra Nova. Amundsen i el seu equip varen retornar sanos y salvos a la seua base, sent informats, més vesprada, de que Scott, junt a quatre companyers més, havien mort en el viage de tornada.

En un principi, l'idea de Amundsen era aplegar al Àrtic i conquistar el Pol Nort, per a això va utilisar un navío preparat per a navegar entre el gèl. Va obtindre la llicència per a tripular i comandar el Fram, l'navío d'exploració polar de Fridtjof Nansen, i va conseguir arreplegar una gran cantitat de diners per a finançar el seu proyecte. No obstant, en 1909, els seus rivals nortamericans, Frederick Cook i Robert Peary, varen anunciar, cada u d'ells, que havien aplegat al Pol Nort, tirant, aixina, avall els plans de Amundsen. Donades les circumstàncies, va decidir alterar els seus plans i iniciar els preparatius per a una expedició al Pol Sur; sense tindre la certea de si el públic i els seus patrocinadors es mantindrien al seu costat, va mantindre en secret el seu nou objectiu. Quan va partir, en juny de 1910, la major part de la seua tripulació creïa que era l'inici d'un viage cap a l'Àrtic.

Amundsen va establir la seua base antàrtica, de nom «Framheim», en la baïa de les Ballenes en la barrera de gèl de Ross. Despuix de mesos de preparació, l'establiment dels depòsits i una eixida en fals que casi termina en desastre, ell i el seu grup varen partir cap al Pol en octubre de 1911. Durant el transcurs, varen descobrir el Glaciar Axel Heiberg, que els va ajudar en la seua ruta fins a la Replanell Antàrtic i, finalment, cap al propi Pol Sur. El mestrage en l'us de esquís i l'experiència en trineus tirats per gossos va fer que el seu viage anara relativament ràpit i sense problemes majors. Atres objectius d'esta expedició varen incloure la primera exploració de la península del Rei Eduardo VII i una vasta exploració oceanogràfica.

A pesar de que l'expedició va ser exitosa i fortament aplaudida, el tràgic destí de Scott opacó la seua conquista. Per un atre costat, el fet de que Amundsen haguera decidit mantindre en secret l'alteració dels seus plans, va ser prou criticat. Els historiadors moderns reconeixen l'elevada capacitat i corage de Amundsen i el seu grup; l'estació d'investigació científica en el Pol Sur va rebre el seu nom junt al de Scott.

Context

Archiu:Gjoea.jpg

Gjøa, el barco en el que Amundsen i el seu equip varen conquistar el Passage del Noroest, 1903-1906.

Amundsen va nàixer prop de Christiania (actualment Oslo), Noruega, en 1872, sent fill d'un propietari de barcos. En 1893, va abandonar els estudis mèdics en l'Universitat de Christiania i es enroló com a mariner del buc foquero Magdalena en un viage al Àrtic. Despuix de participar en una série de viages similars va ser promocionat a segon oficial. Quan no estava en la mar, Amundsen va desenrollar les seues habilitats com a esquiador en l'ambient dur d'Hardangervidda (Noruega). En 1896, inspirat per les proea polars del seu conciutadà Fridtjof Nansen, Amundsen es va unir a l'Expedició Belga de l'Antàrtic com a oficial, a bordo del Belgica, baix les órdens d'Adrien de Gerlache. A principis de 1898 el barco es va quedar atrapat per la banquisa en el mar de Bellingshausen a on es va quedar durant casi un any. L'expedició es va convertir aixina, involuntàriament, en la primera en passar un hivern complet en aigües de l'Antàrtic, un periodo marcat per la depressió, l'inanició, la locada i l'escorbuto entre els membres de la tripulació. Amundsen va permanéixer desapasionado, registrant tot i utilisant l'experiència com a educació en tots els aspectes de tècniques d'exploració polars, especialment assistència, vestimenta i dietes.

El viage del Bèlgica va marcar el començ de lo que posteriorment es coneixeria com l'Edat heròica de l'exploració de l'Antàrtida i va ser succeïda per una série d'expedicions patrocinades pel Regne Unit, Suècia, Alemània i França. No obstant, en la seua tornada a Noruega en 1899, Amundsen va desviar l'atenció cap al nort. Segur de les seues habilitats per a encapçalar una expedició, va planejar una travessia a través del pas del noroest, la via marítima desconeguda en aquell temps entre l'Atlàntic i el Pacífic a través del llaberint d'illes del nort de Canadà. Havent alcançat el grau de capità, Amundsen va comprar un menut sloop, el Gjøa, que servia a les necessitats del viage per l'oceà Àrtic. Havent-se assegurat el patrocini d'Óscar II de Suècia, el respal de Nansen i ajuda financera, Amundsen va començar l'expedició en juny de 1903 en una tripulació de sis hòmens. El viage va durar fins a 1906 i va conseguir el seu propòsit de conquistar el pas del noroest. A l'edat de 34 anys, Amundsen es va convertir en un héroe nacional.

Les expedicions polars tant en el Pol Nort com en el Pol Sur eren molt actives durant este periodo. En novembre de 1906 el nortamericà Robert Peary va tornar de la seua última travessia infructuosa al Pol Nort, afirmant que havia aplegat al «paralel 87», una marca discutida per historiadors posteriors, i immediatament va començar la recollida de fondos per a un atre intent. En juliol de 1907, Frederick Cook, un anterior companyer de Amundsen en el Bèlgica, va salpar cap al nort en el que, aparentment, era un viage de cacera pero que es rumoreaba que realment era un intent d'expedició al Pol Nort. Un més més tarde l'Expedició Nimrod, liderada per Ernest Shackleton va salpar cap a l'Antàrtida, mentres Robert Falcon Scott preparava una atra expedició (Terra Nova) en cas que Shackleton fracassara. Amundsen no vea cap raó per a cedir prioritat els britànics en el Pol Sur, i va afirmar públicament sobre les perspectives de dirigir una expedició Antàrtica, encara que el seu objectiu preferit seguia sent el Pol Nort.

Preparació

Nansen i el Fram

Archiu:Fridtjof Nansen CAPS 3 03377u-3.jpg

Fridtjof Nansen, l'expedició àrtica del qual de 1893-1896 va inspirar a Amundsen.

En 1893, Nansen havia conduït el seu barco, el Fram, a través de la banquisa àrtica de la costa del nort de Siberia posant rumbo cap a Groenlàndia, esperant que per esta ruta podríase aplegar al Pol Nort, encara que el seu acomés va resultar infructuós. L'intent de Nansen i Hjalmar Johansen d'aplegar a peu va ser igualment fallanc. No obstant, l'estratègia de Nansen es convertiria en la base dels plans àrtics de Amundsen. Est creïa que si entrava en l'oceà Àrtic a través del estret de Bering, a l'est del punt de partida de Nansen, el barco conseguiria un rumbo més septentrional i passaria prop o a través del pol.

Amundsen va consultar a Nansen, qui va insistir que el Fram era l'únic barco capaç d'assumir tal compromís. El Fram havia segut dissenyat i construït entre 1891 i 1893 per Colin Archer, el constructor i ingenier naval més prestigiós de Noruega, d'acort en les especificacions exactes de Nansen per a resistir una prolongada exposició a les més dures condicions de l'Àrtic. La traça més distintiva del barco era el seu buc redonejat que, segons Nansen, permetia al barco «esvarar com una anguila escapant-se dels abraços del gèl». Ademés el buc es trobava forrat de Chlorocardium suramericà, la fusta més dura disponible, i voltons elàstics de punta a punta. L'esgambi del buc era de 10,9 metros per 39 d'ample, la qual cosa li donava una apariència marcadament rechoncha. Esta forma millorava la seua força en el gèl pero afectava la seua actuació en la mar oberta, a on es movia en dificultat i s'inclinava de forma incómoda. No obstant, el seu aspecte, velocitat, i les qualitats de navegació eren secundaris en relació en el fet de proporcionar un refugi segur i calent per a la tripulació durant un viage que podria prolongar-se durant varis anys.

El Fram havia emergit virtualment ilés de l'expedició de Nansen despuix de casi tres anys en el gèl polar. En la seua tornada s'havia reparat, per a una expedició de quatre anys baix el mando d'Otto Sverdrup, destinada a descriure i explorar uns 260 000 km² de territori inhabitado en les illes del Nort de Canadà. Despuix del fi del viage de Sverdrup, en 1902, el Fram va aplegar a Christiania. Encara que el barco era tècnicament propietat de l'estat, estava tácitamente admés que Nansen tinguera la primera opció de reclamar-ho. Despuix de la seua tornada de l'Àrtic en 1896 havia aspirat a utilisar el Fram en una expedició antàrtica, pero per 1907, tals esperances s'havien desvanit. En setembre d'eixe any, Amundsen va ser cridat a casa de Nansen a on se li va comunicar que podia dispondre del barco.

Passos inicials

Amundsen va fer públics els seus plans el 10 de novembre de 1908, en una reunió de la Societat Geogràfica Noruega. Duria el Fram a rodejar el Veta de Forns, ubicat en l'oceà Pacífic, i, despuix de reabastecerse en Sant Francisco, el barco seguiria cap al nort, a través de l'estret de Bering fins a la Punta Barrow. Des d'ací posaria rumbo directament al gèl per a començar un viage a la deriva que duraria uns quatre o cinc anys. La part científica del viage seria tan important com l'exploració geogràfica. Les contínues observacions que es portarien a terme deurien servir per a tractar un cert número de problemes sense resoldre. El pla va ser rebut en entusiasme, i al sendemà el rei Haakon va obrir una llista de patrocinadors en un regal de 20 000 corones noruegues. El 6 de febrer de 1909, el Parlament Noruec aprovava una subvenció de 75 000 corones per a reparar el barco. El recaudamiento de fondos i la direcció comercial de l'expedició es posava en mans del germà de Amundsen, Leon, de modo que l'explorador es poguera concentrar en els aspectes més pràctics de l'organisació.

En març de 1909 es va anunciar que Shackleton havia aplegat a una nova màxima latitut sur de 88°23' (uns 160 km del pol) abans de retornar; com Amundsen mateixa va admetre, ya només quedaven uns pocs passos per a conquistar la meta. El guany de Shackleton va ser tan elogiat que se li va denominar com l'equivalent del sur a Nansen en el nort. Seguint la mateixa llínea, Robert Falcon Scott immediatament confirmava la seua intenció d'encapçalar una expedició (que es convertiria en l'Expedició Terra Nova) que completaria els «pocs passos» pendents i reclamaria el premi per a l'Imperi Britànic.

Personal

Archiu:RoaldAmundsen. CAPS 7

Roald Amundsen, líder de l'expedició.

Amundsen va triar a tres lloctinents navals com a oficials de la seua expedició: Thorvald Nilsen, un explorador que seria el segon d'a bordo; Hjalmar Fredrik Gjertsen i Kristian Prestrud. Gjertsen, a pesar de carir d'estudis en medicina, seria doctor d'expedició, i se li va enviar a un «curs llampada» en cirugia i odontologia. Un artillero naval, Oscar Wisting, va ser acceptat per recomanació de Prestrud perque podria deixar en les seues mans la majoria de les tasques. Encara que tenia poca experiència prèvia en trineus de gossos, Amundsen va escriure que Wisting desenrollava «una manera de ser propi» en ells i es va convertir en un veterinari aficionat molt útil.

La primera elecció per a l'expedició era Olav Bjaaland, un campeó d'esquí que era també carpintero especialisat i fabricant de esquís. Bjaaland era de Morgedal, ubicada en la província de Telemark en Noruega, una regió célebre pel corage dels seus esquiadors i pionera en les tècniques modernes de Sondre Norheim. Amundsen compartia l'opinió de Nansen que els esquís i els gossos de trineus proporcionaven, per molt, el método més eficient de transport àrtic, i estava decidit a reclutar als conductors de gossos més hàbils. Helmer Hanssen, que havia demostrat el seu valor en l'expedició del Gjøa, va acceptar viajar en Amundsen una atra volta. Li va acompanyar Sverre Hassel, un expert en gossos i veterà de l'expedició Sverdrup a bordo del Fram (1898-1902) que inicialment pretenia només viajar en Amundsen fins a Sant Francisco. Conscient del valor d'un cuiner competent, Amundsen es va assegurar els servicis d'Adolf Lindström, un atre veterà de Sverdrup que havia segut cuiner a bordo del Gjøa.

De les seues experiències a bordo del Bèlgica i el Gjøa, Amundsen havia deprés l'importància de contar en companyers estables i compatibles, i en tot este personal experimentat sentia que havia completat el cor de l'expedició. Va continuar reclutant hòmens durant tot 1909; contractant fins a 19. Tots estos, llevat un, Hjalmar Johansen, eren eleccions personals de Amundsen, que es contractava a instàncies de Nansen. Des del seu viage en Nansen, Johansen havia segut incapaç d'establir-se en la vida normal i a pesar dels esforços de Nansen i uns atres per a ajudar-li, la seua vida es va convertir en una espiral d'alcoholisme i deute. Nansen desijava donar una oportunitat final al seu camarada per a demostrar que era encara un treballador capaç en el seu camp. Sentint que no podria rebujar els desijos de Nansen, Amundsen va acceptar la colaboració de Johansen.

Entre els atres membres de la tripulació del Fram es trobava Alexander Kucha, un estudiant d'oceanografia i discípul del professor Bjorn Helland-Hansen que, navegant en el Fram, es convertiria en el primer rus en chafar la terra d'Antàrtida (Faddey Bellingshausen i Mikhail Lazarev varen descobrir el continent en 1820, pero mai ho varen chafar). Mentres que l'expedició de Amundsen s'anava al pol Sur, Kucha va permanéixer en el barco, completant un estudi oceanogràfic de l'oceà Antàrtic. Tenia que tornar a Noruega en un atre barco des de Buenos Aires, transmetent els materials oceanogràfics obtinguts per l'expedició a Helland-Hansen, pero poc despuix moriria en un intent desafortunat de creuar a través del pas del noreste que va mamprendre junt en Vladimir Rusanov.

Canvi de rumbo

En setembre de 1909 la prensa va fer eco del fet de que Cook i Peary havien aplegat per separat al Pol Nort, Cook en abril de 1908 i Peary un any més vesprada. Quan se li va preguntar sobre el cas, Amundsen va evitar donar la seua aprovació a qualsevol dels dos, pero va afirmar que «provablement alguna cosa quedaria per fer». Encara que evitava la controvèrsia sobre les reclamacions respectives de Cook i Peary, Sense l'atractiu de la captura del pol, lluitaria per mantindre l'interés públic i la finançació necessàries. «Si l'expedició se salva [...] no queda res per a mi aparte d'intentar resoldre el gran problema, el Pol Sur». Aixina Amundsen decidia anar-se cap al sur; l'expedició àrtica podria esperar «un any o dos» fins que el Pol Sur s'haguera conquistat.

Amundsen no va fer públic el seu canvi de plans. Com senyala el biógraf de Scott, David Crane, la finançació pública i privada de l'expedició es reservava per al treball científic en l'Àrtic i no hi havia cap garantia de que els partidaris entengueren o acceptaren el canvi de plans. Ademés, el canvi d'objectiu podria fer que Nansen revocara l'us del Fram, o que es proponguera detindre l'expedició per temor a entorpir a Scott i ofendre als britànics. Amundsen va ocultar les seues intencions a tots, llevat al seu germà Leon i el seu segon d'a bordo, Nilsen. Este secret va dur certes dificultats, ya que Scott havia enviat a Amundsen instruments per a permetre que les dos expedicions, en abdós extrems del planeta, feren proves científiques comparades. Quan Scott, va aplegar a Noruega per a provar els seus trineus de gossos, va cridar a Amundsen per a parlar de cooperació entre les dos expedicions, pero est va evadir la conversació.

El calendari de l'expedició, revisat en privat, exigia que el Fram salpara de Noruega en agost de 1910 i navegara fins a Madeira, en la seua única escala. Des d'allí el barco seguiria directament cap al mar de Ross en Antàrtida, dirigint-se a la baïa de les Ballenes, una entrada en la barrera de gèl de Ross (llavors coneguda com la «Gran Barrera de Gèl») a on Amundsen pretenia establir un assentament. La baïa de les Ballenes era el punt més meridional en la mar Ross al que podria penetrar un barco, més propenc al pol que la base de Scott en l'estret de McMurdo. A pesar de que entre 1907 i 1909 Shackleton havia considerat que el gèl de la baïa de les Ballenes era inestable, despuix d'haver estudiat els registres de Shackleton, Amundsen va decidir que la barrera s'assentava en un banc d'arena o roques i que era idònea per a una base segura i estable. Despuix del desembarc, el Fram es va dedicar a realisar treballs d'investigació oceanogràfica en l'Atlàntic abans de posar rumbo al pol a principis de 1911.

Transport, equip i suministraments

Amundsen no entenia l'aparent aversió dels exploradors britànics pels gossos: «¿Pot ser que el gos no entenga al seu amo? ¿O és l'amo qui no entén al seu gos?» va escriure. Despuix de prendre la decisió d'anar-se cap al sur, va encarregar cent gossos del nort de Groenlàndia, els millors i més forts que hi havia. Ademés de la seua durabilitat com a animals de càrrega, els gossos podien servir per a alimentar a atres gossos i podrien proporcionar carn fresca per als hòmens durant l'expedició polar.

Les botes d'esquí de l'expedició, especialment dissenyades per a Amundsen, eren el producte de dos anys de proves i modificacions en busca de la perfecció. La roba incloïa vestits de pell de foca del nort de Groenlàndia, i roba modelada segons l'estil dels Inuit en pells de renos, de llops, teixit Burberry i gavardina. Els trineus varen ser construïts de fresno noruec i els patins de pacana americana en llandes d'acer. Els esquís, també molejats en pacana, eren especialment llarcs per a reduir la provabilitat de caure en els clavills. Les tendes eren, en paraules de Amundsen, «les més fortes i pràctiques que jamai s'hagen usat», duyen sol incorporat i es montaven en un sol poste. Per a cuinar durant l'expedició, Amundsen va elegir el foguer de queroseno en lloc del foguer especial ideat per Nansen, perque creïa que este ocupava massa espai.

De les seues experiències en el Belgica, Amundsen era conscient dels perills del escorbuto. Encara que la causa verdadera de la malaltia, la deficiència de vitamina C, no es comprenia en l'época, se sabia que la malaltia es podria contrarrestar menjant carn fresca. A fi de neutralisar el perill, Amundsen va planejar complementar la dieta en racions suplementàries de carn de foca. També havia encarregat una classe especial de pemmican que incloïa verdures i farina de avena: «un menjar més estimulant, nutritiva i apetitosa que esta seria impossible de trobar», afirmava. L'expedició també tenia bons recaptes de vins i licors, per a ser usats com a medicina i en ocasions festives o socials. Conscient de la pèrdua de moral en el Belgica, Amundsen va proveir per al temps lliure en una biblioteca d'al voltant de 3000 llibres, un gramòfon en gran cantitat de discs i una gama d'instruments musicals.

Eixida

Archiu:Amundsen-Fram.jpg

El Fram, barco de l'expedició.

En els mesos previs a l'eixida es va fer més difícil obtindre ingressos dels patrocinadors. Per l'interés públic llimitat, anulaven tractes en la prensa i el parlament rebujava la petició d'unes 25 000 corones adicionals. Amundsen va tindre que hipotecar la seua casa per a mantindre viva l'expedició. Fortament endeutat, Amundsen depenia en este moment de l'èxit de l'expedició per a evitar la ruïna financera i personal.

Despuix d'un viage de prova d'un més en el nort de l'Atlàntic, el Fram va navegar a Kristiansand a finals de juliol de 1910 per a embarcar els gossos i fer preparacions finals per a l'eixida. Mentres estava en Kristiansand, Amundsen va rebre una oferta d'ajuda de Peter «Don Pedro» Christophersen, un noruec expatriat el germà del qual era diplomàtic en Buenos Aires. Christophersen proporcionaria combustible i atres recaptes al Fram en Montevideo o Buenos Aires, una oferta que Amundsen va acceptar agraït. Just ans que el Fram salpara el 9 d'agost, Amundsen va revelar el destí verdader de l'expedició als dos oficials subsecuentes, Prestrud i Gjertsen. En el viage de quatre semanes fins a Funchal en Madeira, va aparéixer una certa incertitut entre la tripulació, que vea com algunes de les preparacions no tenien sentit i les preguntes dels que trobaven evasivas dels oficials. Açò, diu el biógraf de Amundsen Roland Huntford, era «suficient per a generar sospita i minar la moral».

El Fram va aplegar a Funchal el 6 de setembre. Tres dies despuix Amundsen va informar a la tripulació del canvi de plans. Els dia que pretenia fer «un rodege» pel pol Sur en la ruta cap al Nort, que era encara el seu verdadera destí, pero que es deuria pospondre un temps. En acabant de que Amundsen detallara el seu nou pla, cada home se li va preguntar individualment si estava dispost a continuar, i tots varen respondre positivament. Amundsen va escriure una llarga carta d'explicació a Nansen, accentuant el fet de que les reclamacions de Cook i Peary sobre el pol Nort donaven un «colp mortal» als seus plans originals. Dia que li l'havia forçat a esta acció per necessitat, demanava perdó i expressava l'esperança de que els seus guanys expiraren qualsevol delicte.

Abans d'abandonar Funchal en 9 de setembre, Amundsen enviava un cable a Scott, per a informar-li del canvi de plans. El barco de Scott el Terra Nova havia eixit de Cardiff rodejat d'una gran publicitat, i tenia previst aplegar a Austràlia a principis d'octubre i va anar a Melbourne a on Amundsen va enviar el seu telegrama. No es donava cap indicació dels plans del noruec o del seu destí a l'Antàrtida: «Suponc que ho sabrem en el seu moment≫, va escriure el secretari de Scott, John Scott Keltie en la Royal Geographical Society. Les notícies dels plans revisats de Amundsen aplegaven a Noruega a principis d'octubre i provocaven una resposta generalment hostil. Encara que Nansen va donar la seua bendició i aprovació, la prensa i el públic varen condenar les accions de Amundsen, i la finançació pública pràcticament va quedar en zero. Les reaccions en Gran Bretanya varen ser adverses, com era de prevore, i de l'incredulitat inicial expressada per Keltie es va passar a l'ira i el despreci. «He enviat els detalls de la conducta deshonesta de Amundsen a Scott... si yo fora ell, no els deixaria aplegar a terra», va escriure Clements Markham, l'anterior i influent president de la RGS. Desconocedor de les reaccions del món, el Fram va seguir rumbo cap al sur durant quatre mesos. Els primers icebergs es varen vore el dia d'any nou de 1911 i la barrera el dia 11 de giner. Quatre dies despuix el Fram estava en la baïa de les Ballenes.