Barrera de gèl de Ross
La barrera de gèl de Ross (en anglés: Ross Isse Shelf) és un gran camp de gèl de l'Antàrtida. En una superfície de 488 000 km² i prop de 800 km de llongitut, és casi del mateix tamany que Turkmenistan.[1] Medix varis centenars de metros de gruixa. El front de gèl a mar oberta té més de 600 km de llarc, i entre 15 i 50 metros d'alt sobre la superfície de l'aigua, casi vertical. El 90 % és gèl en flotació sobre el nivell de l'oceà.
La majoria de la barrera de gèl de Ross es localisa dins de la Dependència de Ross reclamada per Nova Zelanda.
Esta barrera de gèl deu el seu nom al capità James Clark Ross, que la va descobrir el 28 de giner de 1841. Originalment li la denominava barrera de gèl, ya que impedia la navegació cap al Pol Sur. Ross va cartografiar l'extensió de gèl, que aplega fins a 160°O.
La barrera de gèl de Ross va adquirir la seua reputació més trista en 1912, quan es va convertir en el lloc final de descans de l'explorador antàrtic Robert Falcon Scott i el seu equip, al regrés del seu expedició al Pol Sur.
Història
[editar | editar còdic]El 5 de giner de 1841, un equip del almirantazgo britànic embarcat en els barcos HMS Erebus i HMS Terror, naus de tres màstils, va ser enviat a passar pel gèl des del Pacífic prop de l'Antàrtica a la busca de la posició del Pol Sur magnètic. Quatre dies despuix, varen trobar un camí per mar oberta i estaven esperant que tingueren un camí rebujat cap al seu destí; pero l'11 de giner l'expedició es va trobar en una enorme massa de gèl.
Sir James Clark Ross, el cap de l'expedició, va dir: «Bo, açò nos dona tantes possibilitats de travessar esta barrera com si foren els penya-segats de Dover». Ross, en 1831, havia localisat el Pol Nort magnètic i va passar els següents dos anys en busca d'un passage marítim cap al Pol Sur. Despuix, el seu nom va ser donat a este camp de gèl rodejat per la mar després de donar-se per vençut.
La barrera de gèl de Ross és casi tan gran com la França continental i aplega fins a l'Antàrtida cap al sur. Esta massa de gèl té aproximadament 800 km d'ample i 970 km de llarc. En alguns llocs, en particular en les seues àrees del sur, la barrera de gèl alcança 750 m de gruixa. La barrera de gèl de Ross espenta cap a la mar gele a raó d'entre 1,5 i 3 m al dia. Des de l'interior del continent hi ha glaciars que gradualment li agreguen massa. Al mateix temps, l'aigua gelada de la mar baix del gèl aumenta la gruixa del gèl entre 38 i 51 centímetros. A voltes, es generen clavills que poden causar que la placa de gèl es trenque i se separe; la placa més gran coneguda tenia aproximadament 31000 km², una superfície llaugerament major que Bèlgica.
La barrera de gèl de Ross en la cultura popular
[editar | editar còdic]Durant sigles les àrees al Sur no varen ser explorades. Els antics grecs varen concloure que les terres al Sur devien tindre la mateixa massa per a equilibrar les terres nortenyes d'Eurasia. Per això, en l'época en que els cartógrafos europeus traçaven mapes, Gerardo Mercator (1512-95) va dibuixar una jagantesca illa en l'àrea del Pol Sur i la va denominar Terra Australis Incognita, a pesar de que, en 1578, el corsario anglés Francis Drake, que havia segut dut al sur per una violenta tormenta, no va vore cap senyal del mític continent.
La primera etapa del videojoc de Capcom Strider 2 té lloc en la barrera de gèl de Ross.
Aixina mateix, en la novela de Clive Cussler El secret de la Atlántida es menciona en repetides ocasions la banquisa de Ross.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Strahler, Arthur N. (1992). «18», Geologia física, Barcelona: Omega, pp. 474-6. ISBN 84-282-0770-4.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Barrera de hielo de Ross» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.