L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Cretaci

(Redirigit des de «Cretácico»)
Era
Eratema[1] 		Periodo
Sistema 		Inici
(millons anys)
rowspan="3" style="background:Plantilla:Period color" | Mesozoico style="background:Plantilla:Period color" | Cretácico 143,1
style="background:Plantilla:Period color" | Jurásico 201,4 ±0,2
style="background:Plantilla:Period color" | Plantilla:Tc 251,902 ±0,024

El Cretácico és el tercer i últim periodo i sistema del Mesozoico en l'escala temporal geològica. Succeïx al Jurásico i precedix al Paleógeno (primer periodo del Cenozoico). Va escomençar fa 143 millons d'anys i va terminar fa 66 millons d'anys. En una duració d'uns 77 millons d'anys, és el periodo de l'eón Fanerozoico més extens, i és, inclús, més llarc que tota l'actual era cenozoica. El seu nom prové del llatí creta, que significa «tiza»,[2] i va ser definit com un periodo independent pel geòlec belga Jean d'Omalius d'Halloy en 1822, basant-se en estrats de la conca parisenca (França).[3] El terme Cretáceo, en el que també se li coneixia antigament, ha quedat completament obsolet.cita requerida

El Cretácico està dividit en dos grans subunidades: Cretácico inferior i Cretácico superior.

La vida en mars i terra apareixia com una mescla de formes modernes i arcaiques, sobretot de ammonites. Com ocorre en la majoria de les eres geològiques, l'inici del periodo és incert per uns pocs millons d'anys. No obstant, la datació del final del periodo és relativament precisa, puix esta es fa coincidir en la d'una capa geològica en forta presència d'iridi, que sembla coincidir en la caiguda d'un meteorit fa 66 millons d'anys en lo que ara correspon en la península de Yucatán i el golf de Mèxic. Este impacte va poder provocar l'extinció massiva que va ocórrer al final d'este periodo, coneguda com l'event K/Pg. Este acontenyiment marca el fi de l'Era Mesozoica.

A mitan del Cretácico, es va donar la formació de més del 50 % de les reserves mundials de petròleu que es coneixen en els nostres dies, de les quals es destaquen les concentracions localisades en les afores del golf Pèrsic i en la regió entre el golf de Mèxic i la costa de Veneçola.

Divisions

A continuació s'indiquen les edats o pisos, ordenats «estratigráficamente», en les més recents dalt i les més antigues avall:[4] Plantilla:Cretácico

Estratigrafia

Península ibèrica

En la península ibèrica, el Cretácico és el periodo mesozoico que posseïx major extensió. En algunes zones, la franja sedimentaria pot alcançar fins a 2 quilómetros de gruixa.[5]

Els sediments que pertanyen al Cretácico inferior solen ser detrítics (pudingues i arenisques); cap a la mitat del periodo apareixen margues, i finalment es desenrollen calcàrees marines, en alguna intercalació llacustre. En la Comunitat Valenciana, els dominis són els següents:

  • Catalánides i Maestrat: Estos dos dominis són similars. En el Cretácico inferior apareix sedimentación associada a zones de fracturación. Segons s'alvança pel periodo, apareixen terrígenos, calcàrees, dolomíes i, de nou, terrígenos.
  • Ibèrica Suroccidental: Dins dels seus llímits es troba el Massiç Valencià.
  • Prebético: En la zona externa apareixen terrígenos del Cretácico inferior. Cap a final del periodo es produïx un afonament de la zona interna, mentres que l'externa emergix.
  • Subbética: Els #sediment estan mal representats.

En el Pirineu català, s'ha establit correlació entre el Cretácico inferior de l'anticlinal de Bóixols - Muntanya de Nargó i la Roca de Narieda. Al sur del primer apareixen varis episodis de compressió a partir del Campaniense.[6]

Norteamérica

En les Montanyes Rocoses (Estats Units), els #sediment cretácicos es presenten de manera alterna en orige marí o terrestre. A lo llarc del marge occidental casi cap dels #sediment que posseïx és marí.[7] En les Montanyes Talkeetna (Alaska), els estrats cretácicos tampoc són marins.[8]

Les serres del suroest de l'estat de Nou #León (Mèxic) es constituïxen a partir de roques marines que van des del Jurásico superior fins al Cretácico superior.[9] En esta zona, abunden els terrígenos del Cretácico superior. La seqüència estratigráfica de la partix sur del Canó de la Boca és:

Sudamérica

En la zona més meridional d'Amèrica del Sur, es varen produir grans events tectónicos, en part per una compressió.[11][12][13] Una localisació ben coneguda és la baïa Thetis, en els Andes argentins. Ací es reconeixen tres formacions:

Paleogeografia

Durant el Cretácico, el nivell dels mars estava en continu ascens. Este creiximent va dur al nivell de la mar fins a cotes jamai alcançades anteriorment, inclús zones anteriorment desérticas es varen convertir en planures inundades. En el seu punt màxim, solament un 18 % de la superfície de la Terra estava sobre el nivell de les aigües (hui en dia la superfície emergida és del 29 %).

El supercontinent Pangea es va ser dividint durant el Mesozoico per a donar lloc als continents actuals, encara que en posicions substancialment diferents. A principis del Cretácico existien dos supercontinents: Laurasia i Gondwana, separats pel mar de Tetis. A finals del Cretácico els continents comencen a adquirir formes semblants a les actuals. La progressiva separació dels continents (o de les plaques tectòniques per la deriva continental) va ser acompanyada per la formació d'àmplies plataformes i secs.

El sistema de falles del Jurásico inferior havia separat Europa, Àfrica i el continent nortamericà, encara que estes masses varen permanéixer pròximes entre sí.[15] l'Índia i Madagascar s'estaven alluntant de la costa oriental africana. En l'Índia es va produir un episodi de vulcanisme massiu entre finals del Cretácico i principis del Paleoceno. l'Antàrtida i Austràlia, encara juntes, es varen alluntar de Sudamérica i varen derivar cap a l'est. Estos moviments varen crear noves vies marines, entre elles els primitius Atlàntic septentrional i meridional, aixina com la mar Carib i l'oceà Índic.

Mentres l'Atlàntic s'ampliava, les orogènies que havien escomençat durant el Jurásico varen continuar en la cordillera de Norteamérica, mentres que l'Orogènia Nevada va ser seguida per atres #orogènia com l'Orogènia Laramide. Una important massa d'aigua s'estenia des de les aigües del Pol Nort fins a la península de Yucatán i Mèxic. Una atra via marina va creuar Àfrica a través de la regió del Sahara central. La mar de Tetis, que anteriorment llimitava en el sur d'Europa, va créixer fins a cobrir les illes britàniques, Europa central, el sur d'Escandinavia i la Rússia europea.

L'efecte de tot això va ser la divisió de la Terra en dotze o més masses de terra aïllades, lo que va favorir el desenroll de #fauna i flors endèmiques. Estes poblacions producte del seu aïllament en els continents insulars del Cretácico superior, varen evolucionar fins a generar gran part de l'actual diversitat de la vida terrestre actual. En les regions cretácicas de #latitut superiors als 50° tant meridionals com a septentrionals es varen originar enormes jaciments de carbó. En l'interval comprés entre fa 120 i 75 millons d'anys, la mar de Tetis rebosar de microplancton que es va convertir en petròleu (més de la mitat de les reserves petrolíferes mundials conegudes corresponen a jaciments originats en Tetis, com el golf Pèrsic, el nort d'Àfrica, el golf de Mèxic i Veneçola). També va destacar la fragmentació i destrucció de closques i roques en l'evolució de la bioerosión.

Paleoclimatología

Les temperatures varen ascendir fins a alcançar el seu màxim punt fa uns 100 millons d'anys, en els quals no hi havia pràcticament gèl en els pols. Els #sediment mostren que les temperatures en la superfície de l'oceà tropical varen deure haver segut entre 9 i 12 °C més càlides que en l'actualitat, mentres que en les profunditats oceàniques les temperatures varen deure ser inclús 15 o 20 °C majors.[16] En realitat el planeta no va deure ser molt més càlit que en el Triásico o el Jurásico, pero el gradient de temperatura entre els pols i l'equador va deure ser més suau; açò va produir que les corrents d'aire del planeta amainaran, contribuint a reduir les corrents oceàniques i per tant a oceans més estancats que hui, evidenciats per extenses deposiciones de pissarra.[17] Despuix del Cretácico mig les temperatures varen iniciar un llent descens que va ser accelerant-se progressivament i, en els últims millons d'anys del periodo, la mija de les temperatures anuals de l'oest nortamericà havia disminuït des dels 20 °C fins als 10 °C.

Paleozoología

Durant el Cretácico, vàries classes de reptils varen aplegar al seu apogeu, especialment els dinosauris, que varen habitar llavors totes les regions del planeta.

És durant el Barremiense (Cretácico inferior) que s'inicien els primers depòsits d'àmbar en abundants bioinclusiones d'organismes forestals, que durarà encara que en intermitencias fins al Campaniense (Cretácico superior), donant lloc al Cretaceous Resinous Interval.[18] En este periodo es formen depòsits importants com els de l'Albiense d'Espanya[19] i Equador,[20] o els del Cenomaniense de França[21] o Birmània.

En finalisar el periodo la majoria de la fauna, tant terrestre com a marina, va sofrir l'extinció massiva del K-Pg.

Paleozoología marina

Al final del Cretácico, el plàncton oceànic havia evolucionat fins a adquirir un caràcter completament modern. Les diatomees originades en el Jurásico i inclús molt abans, varen experimentar la seua gran expansió en el Cretácico mig, junt en dinoflagelados. Lo mateixa ocorre en les mars càlides en el nanoplancton calcáreo i els foraminíferos planctónicos (globigerinas), que havien aparegut en el Jurásico. A partir d'este moment el nanoplancton ha contribuït en cantitats immenses a la formació dels #sediment calcáreos coneguts en el nom de creta. Per damunt del llit nadaven els ammonites, belemnites i peixos de varis tipos en una nova generació de reptils aquàtics. Els ictiosaurios havien desaparegut pràcticament a finals del Cretácico inferior,[22] i el seu lloc va ser ocupat per nous taburons de gran tamany i per grans teleósteos com el Xiphactinus, que media entre 2 i 4 metros de llongitut. Estos a la seua volta coexistien en grans tortugues marines com Archelon, de més de 3 metros de llongitut i en unes aletes que, esteses abdós, superaven la llongitut de l'animal. Eren també comuns les ralles. Entre els reptils, els elasmosáuridos, un grup de plesiosaurios de coll llarc, alcançaven llongituts de fins a 12 metros. Els mosasaurios, que alcançaven fins a llongituts de 17 metros, eren considerats els més feroços depredadors marins en el Cretácico superior. Es tractava de grans fardachos (els majors que han existit) emparentats en les actuals serps (encara que durant molt temps li'ls ha relacionat en els varanos). Els mosasaurios posseïen llargues mandíbules en dents esmolades, juntes a un cos prim i extens en extremitats en forma de paleta. Devien alimentar-se de peixos, encara que s'han trobat fòssils de ammonites en marques de rencs dentals que encaixen exactament en el model de dentició de certs mosasaurios.

Sobre el bentos, va escomençar a oferir un aspecte modern, i va continuar la decadència dels braquiópodos. Asteroidea i Hexacorallia varen seguir la seua diversificació i els foraminíferos bentónicos ya tenien una diversitat similar a l'actual. Dins de Bryozoa es produïx una gran expansió dels queilostomados incrustantes, en més de 100 gèneros. Els neogasterópodos es varen difondre en rapidea, i casi tots els seus membres estaven dotats de noves capacitats predatorias (la de perforar closques i succionar la carn continguda en elles, la d'emponzoñar a les seues víctimes, o engolir-se sancers a peixos menuts). Atres predadores eren els crustacis, representats en el Jurásico per criatures semblants a la langosta i que en el Cretácico estan constituïts per verdaders carrancs i langostas (obrien les closques forçant-les en les seues pinces, com els actuals). Els bivalvats s'enterraven cada volta més profundament en el sediment per a escapar de predadors, o be varen desenrollar closques molt massices o espines per a dissuadir-los. Un grup de bivalvats, els inocerámidos, posseïa closques de casi 1,8 metros de llongitut. Durant un temps, la capacitat dels corals per a construir secs va ser pràcticament igualada pels rudistes (bivalvats ostreidos en closques còniques de fins a 1 m d'altura). Es fixaven a una superfície dura del fondo aglutinant-se entre ells i aplegant a formar immensos secs en totes les mars del món. En tota provabilitat estes denses construccions els protegien de ser devorats.

Paleozoología aérea

Els pterosaurios cretácicos varen desenrollar gran varietat de formes que varen seguir unes determinades tendències.

  • Tamany en aument a lo llarc del Cretácico.
  • Pèrdua progressiva de les dents.
  • Ahuecamiento dels ossos de les parts no someses als principals esforços.

Destaca especialment Pteranodon. Les aus fòssils en el Cretácico són rares, excepció feta de descobriments aïllats procedents del Cretácico inferior d'un pardal chinenc descrit en 1992, i dels espanyols (1988-1992) Iberomesornis[23] i Concornis del Cretácico inferior de Conca.

Els mamífers encara eren un component chicotet i relativament menor de la fauna. Per supost, els reptils arcosaurios, sobretot els dinosauris varen tindre un lloc molt important en el Cretácico. De fet, va anar el periodo en el que major auge i desenroll varen alcançar. Els principals jaciments de dinosauris es troben en les Facies Wealden (Cretácico inferior) i en la formació Nemegt del Cretácico Superior en Mongòlia, en l'homònima conca de Nemegt, en el desert del Gobi. El Wealden inclou àmplies extensions de #sediment continentals i llacustres que s'estenen pel surest d'Anglaterra i de l'illa de Wight encara que també està àmpliament representat en el nort d'Espanya. En el pla ambiental era una regió dominada per falagueres, travessada per cursos d'aigua en les riberes de la qual creixien cícadas i que desembocaven en pantàs i estanys. Els dinosauris dominants en la zona eren els ornitópodos, un grup sorgit a finals del Jurásico. També hi hauria saurópodos, encara que més escassos. En la península ibèrica són abundants els jaciments de icnitas sent molt manco importants els restants de dinosauris encara que recentment estan apareixent numerosos restants (Terol, Valéncia, La Rioja). En La Rioja apareix un dels majors jaciments del món de chafades tant de terópodos carnívors com ornitópodos herbívors.

Els dinosauris del Cretácico

Durant esta época els dinosauris varen alcançar una gran radiació adaptativa. És per això que existien una gran cantitat d'espècies en modos de vida i #morfologia molt dispars.

  • Ornitópodos: La gran difusió dels ornitópodos a lo llarc del Cretácico, aixina com la seua diversitat entre les distintes #fauna autòctones, constituïxen indicis de l'èxit que varen alcançar. En el Cretácico inferior nos trobem en Iguanodon i Hypsilophodon. Iguanodon era el més comú dels grans ornitópodos. Era un bípedo (encara que ha existit certa controvèrsia històrica a este respecto) de 10 metros de llongitut, en el cràneu similar al d'un cavall, en llargues mandíbules i ulls en posició molt posterior. Les seues mandíbules estaven armades en files de dents reemplazables, lo que mantenia jove la seua dentició capoladora. La zona anterior de la boca estava desprovista de dents i presentava una estructura òssea, instrument de precisió per a tallar fulls i una atra vegetació. El verdader progrés radicava en la seua capacitat de mastegar. En general caminava sobre dos pates, lo que li permetia alcançar les capes altes dels arbres, pero també podia desplaçar-se sobre quatre pates, a jujar per la morfologia de les seues mans (les garres són en realitat chicotetes piteus). L'ungla del polze, en canvi, és una llarga i esmolada púa,[24] tan distinta de les demés que quan va ser trobada, en el XIX, es va identificar erròneament com una banya nassal. Potser es tractava d'un arma d'utilitat contra els depredadors. Hypsilophodon és el segon dinosauri més freqüent del Wealden. Era un chicotet animal (de 3 a 5 metros de llongitut) en cames dissenyades per a córrer veloçment i una rígida coa, que li equilibrava durant la carrera.
Els hadrosaurios eren grans, de 10 a 15 metros de llongitut, i tots posseïen cossos que bàsicament s'ajustaven al model dels iguanodóntidos. La part anterior del morro és aplanada, en la típica forma de pic d'ànet, i les dents estan dispostes en múltiples rencs, alcançant a sovint els 500 dents per segment mandibular. Molts hadrosaurios presentaven proyeccions dels ossos nassals i premaxilares del cràneu que, dirigides cap a arrere, es traduïen en una àmplia varietat de crestes (algunes en forma de placa, unes atres de tubo, unes atres de púa). En els hadrosaurios, l'aire dels conductes nassals i premaxilares discorria per l'interior de la cresta, que a sovint sofria #torsió o girs. La funció d'estes crestes era proporcionar indicacions tant visuals com a sonores. Varen destacar Maiasaura i Parasaurolophus.
Els ceratópsidos cuadrúpedos varen viure en Norteamérica i Àsia, i tenien un cap gran i picuda, que vista des de dalt tenia forma triangular, que presentava un número variable de banyes acompanyades d'un escut òsseu posterior que protegia la regió dels muscles i que també constituïa el pla d'inserció de la poderosa musculatura mandibular. Els majors ceratópsidos varen alcançar els 9 metros de llongitut, en banyes de casi 1 metro i pesos de fins a 6 tonellades com Triceratops, trobat en l'oest de Norteamérica. També va destacar Protoceratops.
Els paquicefalosaurios eren un atre grup de ornitópodos bípedos en grossos cràneus. Estan molt estesos en el Cretácico superior de Norteamérica i Àsia. Stegoceras només media 2 metros de llongitut, encara que la seua volta craneana era excepcionalment grossa (25 centímetros, casi la mitat de la llongitut del cràneu). S'ha sugerit que els paquicefalosaurios lluitaven entre sí pel emparellament d'una forma pareguda a la dels moltons i atres herbívors semblants. També va destacar Pachycephalosaurus.
En el Cretácico superior es diversificaron els anquilosaurios cuadrúpedos, que havien aparegut en el Jurásico. Estaven estretament relacionats en els estegosaurios, i eren en freqüència animals de gran tamany, de fins a 10 metros de llongitut i 6 tonellades de pes. Es varen especialisar en el blindage, en presència de plaques òssees baix la pell de l'esquena, coll, coa i flancs, aixina com de reforços òsseus en el cràneu, i inclús de «celles» òssees per damunt dels ulls. Posseïen chicotetes banyes òssees en el cap i variats patrons d'espines, també òssees, dispostes sobre l'esquena. Els anquilosaurios més tardans també posseïen una grossa massa d'os fusionat en l'extrem de la coa que devia eixercir la funció d'una pesada maza oscilante, que podia colpejar les cames d'un atacant mentres l'animal es mantenia pegat al sol.
  • Terópodos: Entre els terópodos carnívors podríem incloure diverses formes. En 1983, el descobriment de Baryonyx va dur al reconeiximent d'un nou grup de carnívors en este animal, conegut per un sol esquelet. La traça més destacada és la seua immensa garra en forma de hoz. La garra de Baryonyx media 30 centímetros, més que considerable per a un animal de 9 metros. Curiosament, encara no està clar si la garra estava unida a la mà o al peu. En la regió de la seua caixa toràcica, varen ser trobades escates de peix, de lo que es deduïx que era piscívoro. El desenroll de garres curves, especialment dissenyades per a destripar als assuts, sembla haver-se donat de forma independent en un cert número de terópodos. Tyrannosaurus rex (Norteamérica) i el mongol Tarbosaurus, molt semblant a l'anterior, eren provablement els màxims depredadors.[25] Tyrannosaurus va ser el major carnívor terrestre del seu temps, solament llaugerament superat per Giganotosaurus i Spinosaurus. El tiranosaurio alcançava una llongitut de tretze metros, una altura de 4,8 metros i un pes de 5 tonellades. En les seues mandíbules s'alineaven dents de 15 centímetros de llongitut. Les pates atrasseres de Tyrannosaurus eren molt fortes i massices, en tres dits en cada peu. Els seus braços, en canvi, semblen casi ridículs: extremadament prims i tan curts que no aplegaven a la boca, i en sol dos dits. El sòlit cap no presenta el sistema d'aforro de pes observat en atres carnívors, i sembla estar dissenyada per a colpejar. Un depredador tan gran no podia córrer veloçment durant molt temps. Segurament s'alimentava de grans herbívors als que tendia emboscades, o be d'animals ya debilitats o morts.
Atres grans carnívors varen ser Carnotaurus i Spinosaurus. També varen existir terópodos depredadors de menor talla (Velociraptor, Deinonychus, Oviraptor, Gallimimus, Avimimus). Segons pareix, tots els dinosauris del clado Maniraptora i potser algun atre grup de Theropoda tenien plomes o protoplumas. Les aus varen ser els únics dinosauris que varen sobreviure al final del Cretácico.

Paleobotánica

Pocs canvis han afectat de forma tan profunda al paisage i a l'ecologia de la Terra com l'arribada de les angiospermes. No obstant, durant el Cretácico inferior, les gimnospermes seguien dominant. L'únic grup que seguia prosperant era el de les coníferes. Les cícadas i els ginkgos estaven ya en decadència i les bennettitales afrontaven la seua imminent extinció. Les angiospermes varen aparéixer en algun moment del Cretácico inferior, iniciant una progressiva difusió i diversificació que les ha conduït fins als seus actuals 250 000 espècies, en contrast en les 550 espècies de coníferes existents. A diferència de les gimnosperma, portadores de llavors nuetes, les angiosperma tanquen les seues llavors en l'interior d'un ovari, que les protegix de les infeccions fúngicas, de la dessecació i de l'atac dels insectes. Els fòssils d'angiosperma més antics daten del Cretácico inferior, fa uns 130-120 millons d'anys: Consistixen en grans de polen cridats Clavatipollenites, procedents de Wealden, al surest d'Anglaterra. El polen i els fulls es varen fer més freqüents fa uns 120-100 millons d'anys. En l'est de Norteamérica, Rússia i Israel, han segut extretes vàries flors i fruts d'angiosperma primitives molt ben conservades, relacionades aparentment en les modernes magnolias i sicomors.

Durant el Cretácico superior (en el Campaniense) havien fet la seua aparició unes 50 de les famílies modernes (d'un total de 500), entre les quals es contaven les hages, higueres, abedulls, acebos, magnolies, roures, palmeres, sicomors, nogals i sauces. El polen i les fulles són els fòssils més comuns. Els nivells de polen angiospérmico varen aumentar des de l'1 % del contingut total de polen fins a 40 % tan sol en 20 millons d'anys, lo que demostra el desenfrenat creiximent de les plantes en flors. Les fulles inicialment eren chicotetes de nervadura irregular i vores planes i senzills. En el Cretácico superior eren més grans i en el marge serrat o lobulado, i les nervaduras presentaven patrons molt més regulars. Els primers hàbitats de les angiosperma semblen haver segut àrees fortament pertorbades per corrents o inundacions. Les xares, males herbes en ràpit creiximent i chicotets arbusts, varen poder dominar estos mijos, si eren capaços de produir llavors en rapidea. Les coníferes tenen el greu problema de que, despuix de la fertilisació, tenen que esperar el pas del hivern abans de lliberar les seues llavors per lo que necessiten dos anys per a germinar. Tal volta el pas de dinosauris migratoris en raberes, en el consegüent calcigue i fertilisació a que sometien al sol, favorira el desenroll oportuniste d'herbes i xares.

Interacció dinosauri-planta

Les plantes jurásicas havien desenrollat sistemes de defensa contra els dinosauris ramoneadors que devoraven la vegetació de les capes altes (saurópodos i estegosaurios). Les gimnosperma varen desenrollar espines, verins o sabors desagradables per a protegir-se de la destrucció de les seues capes altes per l'abundància de ramoneadores, encara que els seus refillols, a ras del sol, no necessitaven tal protecció. L'extinció dels ramoneadores de capes altes i l'aparició d'eficients espècies devoradores de plantes baixes, va propiciar l'evolució de plantes capaces de créixer i generar llavors en rapidea per a perpetuar les seues espècies. Les angiosperma tenien esta capacitat i les gimnosperma no; per tant, els nous dinosauris pacedores havien provocat l'aparició de les angiosperma. Atres experts contemplen este procés just a l'inversa, és dir, va ser la difusió de les angiosperma la que hauria favorit l'aparició d'herbívors pacedores especialistes de capes baixes a costa dels ramoneadores de capes altes. Encara no s'ha aclarit quin de les dos teories s'aproxima més a la veritat.

Primeres flors

Les plantes en flors no apareixen fins al Cretácico, i les primeres no tenien pétals. El seu desenroll segurament va ser possible per la seua associació en els insectes. Es pot dir que insectes i plantes coevolucionaron. És provable que els escarabats polinizaran alguns vegetals considerats pròxims al ancestro de les angiosperma, com les bennettitales, els òrguens reproductors de les quals, semblants a una flor, podien atraure als polinisadors per mig de perfums o pàlits colors, «entrenant» aixina a certs insectes en la resposta a este tipo d'enzes. Atres insectes polinisadors del Jurásico i Cretácico primerenc varen poder pertànyer als dípters, himenòpters o ser inclús chicotetes palometes nocturnes. Alguns dels insectes millor coneguts del Cretácico inferior provenen del Wealden del surest d'Anglaterra i inclouen parots, panderolas, grills, chinches, escarabats, mosques, avespes i termites entre uns atres. Alguns himenòpters tenen grans de polen en el seu interior, lo que prova que aquell formava part de la seua dieta i els pèls especialisats de les pates de les avespes esfécidas, sorgides en el Cretácico inferior, demostren activitat polinizadora. També s'han trobat insectes excepcionalment conservats en el Cretácico inferior de Baissa (Siberia).

La primera abella cretácica no va ser descoberta fins a 2006 per George Poinar, fill, en àmbar procedent de Birmània. Es tracta de Melittosphex burmensis. Presenta una combinació de caràcters d'abella i d'avespa.

L'àmbar procedent de Nova Jersey és un dels jaciments més importants pertany al Cretácico inferior d'Àlaba i ha proporcionat des de 1996 més de 1500 fòssils d'artròpodes fonamentalment insectes (55 % dípters, 24 % himenòpters que inclouen l'abella Cretotrigona prisca). Les primeres angiosperma segurament eren polinisades per diversos insectes. Les relacions més selectives es varen desenrollar possiblement a partir del Cretácico superior en l'aparició de les avespes vespoidees, actualment polinizadoras de chicotetes flors de simetria radial. Al final del Cretácico i durant el Terciario, les flors varen ser adaptant-se més i més a un sol tipo d'insecte polinisador, abelles incloses. L'aparició de termites en el Cretácico inferior i la d'abelles i formigues en el superior, indica alvanços crucials en la conducta social dels insectes. L'orige d'estos insectes socials, de gran èxit en l'actualitat, podria estar relacionat en la radiació de les angiosperma.

Extinció en massa

Artícul principal → Extinció massiva del Cretácico-Paleógeno.


A este acontenyiment del final de Cretácico se li coneix com a episodi K–T (o K/T), del alemà Kreide/Tertiär para Cretácico/Terciario, actualment K–Pg (o K/Pg) de Cretácico-Paleógeno, una volta que el Terciario ha segut descartat formalment per la Comissió Internacional d'Estratigrafia. L'extinció massiva de finals del periodo Cretácico va exterminar als dinosauris, pterosaurios, reptils nadadors, plesiosaurios i mosasaurios, Ammonoidea, rudistes i inocerámidos. El nannoplancton calcáreo i els foraminíferos planctónicos varen experimentar pèrdues importants pero es varen recuperar durant l'Era Cenozoica. No obstant, no va ser major que atres extincions massives i inclús va anar molt manco catastròfica que l'extinció del Pérmico tardà. Alguns dels grups que s'extinguixen mostren clares pautes de reducció progressiva de la diversitat durant els últims 10 millons d'anys del Cretácico, mentres que uns atres semblen desvanir-se completament just en el moment de la transició. També hi ha atres grups, com els ictiosaurios, supostament extinguits en el llímit K-Pg, pero que realment havien partit molt abans. Entre els supervivents es troben la major part de plantes i animals terrestres (insectes, caragols, granotes, salamandres, tortugues, fardachos, serps, cocodrils i mamífers placentarios) i la majoria d'invertebrats marins (estreles de mar i Echinoidea, moluscs, artròpodes) i de peixos. Durant l'Albiense es va produir una intensa extinció d'insectes.

Entre les causes es troben:

  • Hipòtesis climàtiques: Solament varen resultar afectades les #fauna tropicals, en extinció dels rudistas i atres pobladors de la mar de Tetis, mentres que les #fauna de #latitut elevades varen permanéixer intactes. Una possible causa del refredat la trobem en els moviments tectónicos que estaven separant Austràlia de l'Antàrtida. Les fredes corrents profundes de l'oceà meridional haurien segut canalisades cap a les aigües equatorials, més càlides, de la mar de Tetis. Les aigües més fredes, combinades en el descens del nivell del mar, haurien afectat les temperatures equatorials, i desprovisto al clima de l'influència moderadora de les mars càlides. Els canvis climàtics resultants d'això generarien condicions globals més fredes, i climes molt extrems en els interiors continentals.
  • Hipòtesis extraterrestres: Les hipòtesis més estranyes provenen d'este grup. Si be són molt numeroses, destaca en gran manera una possible disminució de la radiació solar que va afectar tota la cadena trófica. Una atra d'estes teories argumenta que una supernova relativament propenca va poder aumentar el nivell de radiació en la Terra i afectar a tots els organismes terrestres i aquàtics de la zona fótica.
  • Impacte meteorítico: Luis Álvarez i Walter Álvarez, a partir d'una capa d'iridi (formada per l'impacte d'un meteorit), esferulitos vítreos i cuarzos fracturats, varen postular que va aparéixer un núvol de pols enfosquint el globo.[26] Posteriorment es varen repetir fenomens de pluja àcida, i va desaparéixer el fitoplàncton. Les crítiques que es fan a esta teoria és que les desaparicions no varen ser súbites. Moltes espècies varen travessar el llímit sense pèrdues. El fitoplàncton calcáreo desapareix prop de la capa d'iridi, a uns 10 000 anys. Ammonoidea desapareix gradualment de 10 a cap en 2 millons d'anys. Uns 12 millons d'anys per baix de la capa d'iridi està l'últim. Els inocerámidos desapareixen 60 000 anys abans de la capa d'iridi.

El balanç sobre l'extinció K–Pg indica de moment un empat entre el model catastròfic basat en un impacte i el model de refredat global progressiu. Existixen proves d'abdós i abdós poden tindre importància. Un tercer conjunt de causes residix en l'interior de les plantes i animals mesozoicos: no se sap quins varen ser les traces biològiques que varen determinar la mort d'uns i la supervivència d'uns atres. Totes estes llínees d'investigació i unes atres convergixen en l'episodi K–Pg i formen un gran debat.

Vore també

Notes i referències

  1. ↑ Els colors corresponen als còdics RGB aprovats per la Comissió Internacional d'Estratigrafia. Disponible en el lloc de la International Commision on Stratigraphy, en «Standard Color Codes for the Geological Clave Scale».
  2. ↑ (1972) Glossary of Geology, 3rd ed., Washington, D.C.: American Geological Institute, p. 165.
  3. ↑ (1974) Great Soviet Encyclopedia, 3rd ed. (in Russian), Moscow: Sovetskaya Enciklopediya, vol. 16, p. 50.
  4. ↑ «International Commission on Stratigraphy: International Chronostratigraphic Chart» (en anglés). Consultat el 28 de decembre de 2021.
  5. ↑ Universitat de Valéncia. «Estratigrafia del Cretácico». Archivat des d'el original, el 14 d'agost de 2019. Consultat el 27 de giner de 2008.
  6. ↑ Ullastre, J. & Masriera, A. 2006. L'anticlinal de Bóixols - Muntanya de Nargó: consideracions estratigráficas i estructurals basades en una nova cartografia geològica (Pirineu català, Espanya). Treb. Mus. Geol. Barcelona, 14: 5-35
  7. ↑ Weimer, R.J. 1960. Upper Cretaceous stratigraphy, Rocky Mountain area. AAPG Bulletin; v. 44; no. 1; p. 1-20
  8. ↑ Brian A. Hampton. «Regional Upper Triassic-Cretaceous stratigraphy along the Northern margin of Wrangellia, Southern Alaska: Implications for a shared history of basin development in the Alaska range suture zone». Archivat des d'el original, el 13 de febrer de 2009. Consultat el 28 de giner de 2008.
  9. ↑ Padilla i Sánchez, R. J. 1978. Geologia i estratigrafia (Cretácico superior) del llímit suroest de l'estat de Nou #León. Univ. Nal. Autón. Mèxic, Inst. Geologia. (2)1: 37-44
  10. ↑ Àngels-Villeda, M.A., Hinojosa-Espinosa, J.J.,López-Oliva, J.G., Valdés-González, A. & Livas-Vora, M. 2005. Estratigrafia i microfacies de la partix sur del Canó La Boca, Santiago, Nou #León, Mèxic. Revista Mexicana de Ciències Geològiques, v. 22, núm. 2, 2005, p. 272-281
  11. ↑ Suárez, M.; De la Creu, R.; Bell, C.M. 2000. Timing and origin of deformation along the Patagonian fold and thrust belt. Geological Magazine, Vol. 134, p. 345-353.
  12. ↑ Biddle, K.T.; Uliana, M.A.; Mitchum, R.M. Jr.; Fitzgerald, M.G.; Wright, R.C. 1986. The stratigraphic and structural evolution of the central and eastern Magallanes Basin, southern South America. In Foreland Basins (Allen, P.A.; Homewood, P.; editors). International Association of Sedimentologists, Special Publication No. 8, p. 41-61.
  13. ↑ Dalziel, I.W.D.; De Wit; M.J.; Palmer, K.F. 1974. Fossil marginal basin in the southern Andes. Nature, No. 250, p. 291-294
  14. ↑ Olivero, I.B., Malumián, N., Palamarczuk, S. 2003. Estratigrafia del Cretácico Superior-Paleoceno de l'àrea de Baïa Thetis, Andes fueguinos, Argentina: acontenyiments tectónicos i paleobiológicos. Rev. geol. Chile, vol.30, no.2, p.245-263. ISSN 0716-0208.
  15. ↑ Canudo, J. I. 2006. L'ambigüitat paleobiogeográfica dels dinosauris ibèrics durant el Cretácico Inferior. En (Colectiu Arqueològic-Paleontológico Salense, Ed.): Actes de les III Jornades sobre Dinosauris i el seu Entorn. 21-45. Sales dels Infants, Burgos, Espanya.
  16. ↑ "Warmer than a Hot Tub: Atlantic Ocean Temperatures Much Higher in the Past" PhysOrg.com. Retrieved 12/3/06.
  17. ↑ Stanley, pp. 481-2
  18. ↑ «Amber and the Cretaceous Resinous Interval».Earth-Sciences Review.doi:10.1016/j.earscirev.2023.104486.Consultat el 23/09/2025.
  19. ↑ «Cretaceous Spanish amber: History, research and checklist of taxa».Palaeoentomology.doi:10.11646/palaeoentomology.8.2.10.Consultat el 23/09/2025.
  20. ↑ «Cretaceous amber of Equador unveils new insights into South America’s Gondwanan forests».Communications Earth & Environtment.doi:10.1038/s43247-025-02625-2.Consultat el 23/09/2025.
  21. ↑ «Early Cretaceous amber from south-western France: insight into the Mesozoic litter fauna».Geologica Acta.Consultat el 23/09/2025.
  22. ↑ Smithsonian Natural Museum of Natural History. «Cretaceous:Life in the Cretaceous Sigues». Consultat el 31 de decembre de 2007.
  23. ↑ Museu de les Ciències de Castella-la Mancha. «Museu de les Ciències». Archivat des d'el original, el 11 de novembre de 2007. Consultat el 31 de decembre de 2007.
  24. ↑ Senckenberg, forschungsinstitut und naturmuseum. «Iguanodon». Archivat des d'el original, el 13 de febrer de 2009. Consultat el 31 de decembre de 2007.
  25. ↑ Universitat de Berkeley. «The Tyrannosauridae». Consultat el 31 de decembre de 2007.
  26. ↑ «L'extinció dels dinosauris. El llímit Cretácico-Terciario». Archivat des d'el original, el 5 de giner de 2008. Consultat el 1 de giner de 2008.

Bibliografia

  • Allain, R. (2001). «Redescription de Streotospondylus altdorfensis, li dinosaure théropode de Cuvier, du Jurassi-que de Normandie». Geodiversitas, 23(3): 349-367
  • Álvarez, W. (1998). Tyrannosaurus rex i el Cràter de la Mort. Crítica, Drakontos, Barcelona, Espanya, 201 p.
  • Amo Sanjuán, O., Canudo, J. I. i Conca-Bescós, G. (2000): «First record of elongatoolithid eggshells from the Lower Barremian (Lower Cretaceous) of Europe (Costa Corrals 2, Galve Basin, Terol, Spain)». En: First International symposium on Dinosaur eggs and babies. Extendend abstracts: 7-14.
  • Benton (1995). Paleontologia i evolució dels vertebrats. Lleida: Editorial Perfils. 369 págs. ISBN 84-87695-16-7
  • Dressler, B.O.; Grieve, R.A.F. i Sharpton, V.L. (Eds.) (1994). Large Meteorite Impacts and Planetary Evolution. Geological Society of America, Special Paper, 293 ISBN 0-8137-2293-4
  • Mac Leod, Norman i Keller, Gerta (Eds.) (1994). Cretaceous-Tertiary Mass Extinctions Biotic and Environmental Changes. [Prefacio de Niles Eldredge]
  • Skinner, Brian J. i Porter, Stephen C. (1995). The Dynamic Earth: An Introduction to Physical Geology (3ª ed.). New York: John Wiley & Sons, Inc. 557 págs. ISBN 0-471-59549-7
  • Taylor, P.D. i Wilson, M.A. (2003). «Palaeoecology and evolution of marine hard substrate communities». Earth-Science Reviews, 62: 1-103.
  • Upchurch, P., Hunn, C. A. i Norman, D. B. (2002): «An analysis of dinosaurian biogeography: evidence for the existence of vicariance and dispersal patterns caused by geological events». Proceedings of the Royal Society of London, 269: 613-621.

Enllaços externs

Commons

Erro al crear miniatura: Cretaci en el Viccionari.

Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Cretaci&oldid=1506036»