Convergència antàrtica
La convergència antàrtica (també coneguda com a zona frontal polar antàrtica o zona de convergència antàrtica) és una llínea que rodeja a l'Antàrtida a on les aigües fredes del oceà Glacial Antàrtic que fluïxen cap al nort s'afonen baix les aigües relativament tébees de la zona subantártica. La llínea és actualment una zona d'aproximadament 32 a 48 km d'ample, que s'interna cap al nort en algunes regions més que en unes atres, en direcció dels oceans Pacífic, Atlàntic i Índic, cap als 55° de latitut sur, entre els paralels 48° i 61° de latitut sur. S'estén pel costat nort de la corrent Circumpolar Antàrtica, la qual separa les aigües fredes antàrticas de les més templades pròpies de latitut miges.
L'ubicació precisa d'esta llínea en determinat lloc i temps s'evidencia pel repentí canvi de la temperatura de la superfície de l'aigua, en promijos de 2,8 °C a 5,5 °C. Encara que esta zona és mòvil, usualment no s'allunta més de mig grau de latitut de la seua ubicació mija.
Esta llínea, de la mateixa manera que la llínea dels arbres, en el hemisferi nort, és un llímit natural i no un de convencional. No solament separa dos regions hidrològiques, sino que també separa àrees de diferents associacions de vida marina i climas diferents. Les illes Shetland del Sur, les Orcadas del Sur, les Georgias del Sur, Sandwich del Sur, l'illa Bouvet, i les illes Heard i McDonald estan al sur de la convergència. Les illes Kerguelen estan aproximadament en la convergència. Les illes Malvines, l'archipèlec de Terra del Fòc, les illes del Príncip Eduardo, Crozet i Macquarie queden al nort de la convergència.
En esta zona, la temperatura de la superfície oceànica pot variar fins a 5 °C en pocs metros de profunditat. Estes aigües, fredes i riques en nutrients, són especialment productives en els llarcs i solejats dies característics de la primavera i de l'estiu antàrtic. L'energia solar en les mars antàrtiques produïx gran cantitat d'algues flotants, denominades fitoplàncton. El krill, conjunt de vàries espècies de crustacis marins que integren el zooplancton, s'alimenta de fitoplàncton. Pràcticament el restant de les espècies marines, inclosos pingüins, focas i ballenas, s'alimenten de krill.
Història
[editar | editar còdic]La llínea de la convergència antàrtica va ser creuada per primera volta per Anthony de la Roché en 1675,[1] i descrita per sir Edmund Halley en 1700, quan navegava capitaneando el Paramour.[2]
Posició de les illes antàrtiques en relació en la convergència
[editar | editar còdic]Illes que es troben al nort de la Convergència
[editar | editar còdic]Illes que es troben al sur de la Convergència
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Convergencia antártica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.