Anar al contingut

Vents alisios

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Vents alisios
«Alisios» redirigix ací. Per a atres acepcions, vore Alisios (desambiguació).
Mapamundi dels vents. En groc els alisios del nort i en marró els alisios del sur.

Els vents alisios (Trade winds o Easterlies en anglés) són vents tropicals que bufen de manera regular d'est a oest des de les altes pressions subtropicals (cresta subtropical) cap a les baixes pressions equatorials (zona de convergència intertropical), entre els 30 graus nort i 30 graus sur. En l'hemisferi nort bufen de noreste a suroest i en l'hemisferi sur de surest a noroest.[1] Els vents alisios s'estenen des del nivell de la mar fins als 1500 o 2000 metros sobre el nivell de la mar. A partir de 6000 m d'altitut s'invertix la direcció dels vents. Bufen de manera relativament constant en estiu (hemisferi nort) i menys en hivern.

El moviment de rotació de la Terra desvia als alisios cap a l'occident, i per això bufen del noreste (NE) al suroest (SO) en l'hemisferi nort i del surest (SE) cap al noroest (NO) en l'hemisferi sur. Les époques en les que els alisios bufen en menor intensitat constituïxen un perill, especialment per als velers.[2]

Circulació general en l'atmòsfera terrestre. La cèlula de Hadley, la cèlula de Ferrell i la cèlula polar. Els vents alisios es mostren procedents de les latitut subtropicals bufant cap al equador, sent modificats cap a l'occident per la rotació terrestre.

En l'equador es produïx un ascens massiu d'aire càlit, originant una zona de baixes pressions que ve a ser ocupada per una atra massa d'aire que proporcionen els alisios. Les masses d'aire calent que ascendixen, es van gelant paulatinament i es dirigixen a prou altura en sentit contrari als alisios, cap a les latitut subtropicals, d'a on procedixen estos. Els vents alisios formen part de la circulació de Hadley que transporta la calor des de les zones equatorials fins a les subtropicals reemplaçant l'aire calent per aire més fret de les latitut superiors. Com ya s'ha dit, la rotació terrestre és la que produïx la desviació cap a l'occident d'estos vents, desviació que es coneix com la força o efecte Coriolis.

La convergència dels vents alisios d'abdós hemisferis dona orige a la zona de convergència intertropical (ZCIT) o simplement convergència intertropical (CIT).[3]

Etimologia

La raïl llatina alis es va usar en francés de el XIII per a calificar el «caràcter pla, delicat, amable d'estos vents mesurats que bufen en regularitat, sense violència, més o menys lánguidos o vigorosos depenent de l'estació de l'any».[4]

Història

Un galeón espanyol, de l'época de la navegació a vela que utilisaven el coneiximent dels vents alisios per a trobar el seu rumbo.

El terme en anglés deriva originalment del sentit de comerç ("trade") de principis de el XIV que encara significa a sovint "camí" o "pista".[5] Els portuguesos varen reconéixer l'importància dels vents alisios, conegut per ells llavors com la Volta do mar (en portugués, "regrés de la mar"), en la navegació tant en el nort com en el sur de l'oceà Atlàntic ya en el XV.[6] Des d'Àfrica occidental, els portuguesos tenien que navegar alluntant-se de l'Àfrica continental, és dir, cap a l'oest i el noroest. Després podien girar cap al noreste, cap a la zona de les illes Azores, i finalment cap a l'est, cap a l'Europa continental. També varen deprendre que, per a aplegar a Suràfrica, devien adinsar-se en l'oceà, dirigir-se a Brasil i, al voltant dels 30°S, tornar a dirigir-se a l'est, lo que es deu a que seguir la costa africana cap al sur significa navegar contra el vent en l'hemisferi sur.

En l'oceà Pacífic, la circulació completa dels vents, que incloïa tant els vents alisios d'alce com els vents de ponent de major latitut, va ser desconeguda pels europeus fins al viage d'Andrés de Urdaneta en 1565.[7]

El capità d'un barco de vela busca un rumbo a lo llarc del com es puga esperar que els vents bufen en la direcció del viage.[8] Durant l'Época de la Vés-la, el patró de vents dominants va facilitar o va dificultar l'accés a diversos punts del globo, per lo que va tindre un efecte directe en la construcció de l'imperi europeu i, per tant, en la geografia política moderna. Per eixemple, els galeones de Manila no podien navegar en absolut contra el vent.[7]

Edmond Halley's map of the trade winds, 1686

En el XVIII, l'importància dels vents alisios per a la flota mercant d'Anglaterra per a creuar l'oceà Atlàntic havia dut tant al públic en general com als etimòlecs a identificar el nom en un significat posterior de "comerç": "comerç (exterior)".[9] Entre 1847 i 1849, Matthew Fontaine Maury va recopilar suficient informació per a crear cartes de vents i corrents per als oceans del món.[10]

Causa

Erro al crear miniatura:
Mapa 3D que mostra les cèlules de Hadley en relació en els vents alisios en la superfície.

Com a part de la cèlula de Hadley, l'aire en superfície fluïx cap a l'equador mentres que el fluix en altura es dirigix cap al pols. Una zona de baixes pressions de vents tranquils i llaugers i variables prop de l'equador es coneix com zona de convergència intertropical,[11] depressió propenca a l'equador,[12] front intertropical, o la zona de convergència intertropical.[13] Quan es troba dins d'una regió monsònica, esta zona de baixa pressió i convergència de vents també es coneix com vaguada monsònica.[14] Al voltant dels 30° en abdós hemisferis, l'aire comença a descendir cap a la superfície en cinturons d'altes pressions subtropicals conegudes com a dorsals subtropicals. L'aire subsidente (que s'afona) és relativament sec perque, a mida que descendix la temperatura aumenta, pero el contingut d'humitat es manté constant, lo que disminuïx la humitat relativa de la massa d'aire. Este aire càlit i sec es coneix com a massa d'aire superior i normalment residix per damunt d'una massa d'aire tropical marítima (càlida i humida). L'aument de la temperatura en l'altura es coneix com a inversió tèrmica. Quan es produïx dins d'un règim de vents alisios, es coneix com a inversió de vents alisios.[15]


L'aire en la superfície terrestre que fluïx des d'estos cinturons d'altes pressions subtropicals cap a l'Equador és desviat cap a l'oest en abdós hemisferis pel efecte Coriolis.[16] Estos vents bufen predominantment del noreste en l'hemisferi nort i del surest en l'hemisferi sur.[17] Ya que els vents reben el seu nom per la direcció des de la que bufa el vent,[18] estos vents es denominen alisios del noreste en l'hemisferi nort i alisios del surest en l'hemisferi sur. Els vents alisios d'abdós hemisferis confluïxen en la zona de convergència intertropical.[11]

En bufar sobre les regions tropicals, les masses d'aire es calfen sobre les latitut més baixes per la llum solar més directa. Les que es desenrollen sobre terra (continentals) són més seques i calentes que les que es desenrollen sobre els oceans (marítimes), i viagen cap al nort en la perifèria occidental de la dorsal subtropical.[19] Les masses d'aire tropical marítimes es denominen a voltes masses d'aire comercial.[20] Tots els oceans tropicals, llevat el nort del Oceà Índic, tenen extenses zones de vents alisios.[21]

Efectes meteorològics i de biodiversitat

Els núvols que es formen per damunt de les regions dins dels règims de vents alisios solen estar compostes per cúmuls que s'estenen a no més de 4000 m d'altura, i que l'inversió dels vents alisios impedix que siguen més alts.[22] Els vents alisios s'originen més en la direcció dels pols (noreste en l'hemisferi nort, surest en l'hemisferi sur) durant l'estació freda, i són més fortes en hivern que en estiu.[23] Com a eixemple, la temporada de vents en les Guyanas, que es troben en latitut baixes de Sudamérica, es produïx entre giner i abril.[24] Quan la fase de l'oscilació àrtica (AO) és càlida, els vents alisios són més forts en els tròpics. La fase freda de la OA conduïx a vents alisios més dèbils.[25] Quan els vents alisios són més dèbils, les zones de pluja són més extenses en les masses terrestres dels tròpics, com América Central.[26]


Durant la mitat de l'estiu en l'hemisferi nort (juliol), els vents alisios que es mouen cap a l'oest, al sur de la dorsal subtropical que es mou cap al nort, s'expandixen cap al noroest des del mar Carib cap al surest de Norteamérica (Florida i la costa del Golf). Quan la pols del Sàhara que es desplaça per la perifèria sur de la dorsal es desplaça sobre la terra, se suprimixen les precipitacions i el cel passa de tindre un aspecte blau a un blanc, lo que provoca un aument de les posades de sol roges. La seua presència repercutix negativament en la calitat de l'aire en aumentar el número de partícules en suspensió.[27] Encara que el surest d'Estats Units té un dels aires més nets de Norteamérica, gran part de la pols africana que aplega a Estats Units afecta a Florida.[28] Des de 1970, els brots de pols han empijorat pels periodos de sequia en Àfrica. Existix una gran variabilitat en el transport de pols cap al Carib i Florida d'un any a un atre.[29] Els events de pols s'han vinculat a una disminució de la salut dels secs de coral en tot el Carib i Florida, principalment des de la década de 1970.[30]

El Carreró de Juan Prim, també conegut com a Juan Primer,[31] és un fenomen marítim que es troba en la part oriental de La Gomera, afectat pels vents alisios del nordest, especialment entre abril i setembre. Estos vents mencionats en l'obra lliterària "El collar de caragols" de Félix Casanova d'Ayala, procedents de la punta de Teno en Tenerife, causen una mar agitada en la zona que s'estén fins a cinc milles abans del port de Sant Sebastià de la Gomera.

Els barcos que viagen des d'Els Cristians, navegant inicialment en aigües calmades gràcies a l'ampara de Tenerife, enfronten condicions difícils en creuar el Carreró, en vents laterals i ones agitades. Les embarcacions menors deuen extremar precaucions per a evitar bolcar per estes condicions adverses.

El fenomen es produïx perque els vents choquen en el Pico del Teide i es bifurcan, creant destorbament en el mar. Encara que no es coneix en certea l'orige del nom "Juan Prim", els peixcadors locals han utilisat este nom des de temps antics per a descriure este fenomen.

Cada any, millons de tonellades de pols sahariana rica en nutrients creuen l'oceà Atlàntic, aportant fòsfor vital i uns atres fertilisants als agotats sols amazónicos.[32]

Vore també

Referències

  1. ↑ Plantilla:Lien web.
  2. ↑ Glossary of Meteorology. «trade winds» (en en). American Meteorological Society. Archivat des d'el original, el 11 de decembre de 2008.
  3. ↑ Glossary of Meteorology. «Doldrums». American Meteorological Society. Archivat des d'el original, el 25 de setembre de 2009.
  4. ↑ François Bellec, Marchands au long-cours, París, edició de Chene-Hachette, 2003.
  5. ↑ (2001) org/details/randomhousewebst00ran_yjo/page/1385 Diccionari Webster's College de Random House, second edició, Random House, p. 1385. ISBN 978-0-375-42560-8.
  6. ↑ Hermann R. Muelder (2007). Anys d'esta terra - Una història geogràfica dels Estats Units, Read Books, p. 38. ISBN 978-1-4067-7740-6.
  7. ↑ 7,0 7,1 Derek Hayes (2001). Atles històric de l'Oceà Pacífic Nort: mapes de descobriment i exploració científica, 1500-2000, Douglas & McIntyre, p. 18. ISBN 978-1-55054-865-5.
  8. ↑ Cyrus Cornelius Adams (1904). A text-book of commercial geography, D. Appleton and company, p. 19.
  9. ↑ Oxford English Dictionary, 2 edició, p. 225.
  10. ↑ Derek Hayes (2001). Atles històric de l'Oceà Pacífic Nort: mapes de descobriment i exploració científica, 1500-2000, Douglas & McIntyre, p. 152. ISBN 978-1-55054-865-5.
  11. ↑ 11,0 11,1 Sverre Petterssen (1941). Introducció a la meteorologia, Mcgraw-Hill Book Company, Inc., p. 110. ISBN 978-1-4437-2300-8.
  12. ↑ Glossary of Meteorology. «Doldrums». American Meteorological Society.
  13. ↑ Glossary of Meteorology. «p=1&query=zona+de+convergència+intertropical&submit=Search Zona de Convergència Intertropical». American Meteorological Society.
  14. ↑ Glossary of Meteorology. «Monsoon Trough». American Meteorological Society.
  15. ↑ Glossary of Meteorology. «Aire superior». American Meteorological Society.
  16. ↑ Glossary of Meteorology (2009). «vents comercials». Glossary of Meteorology. American Meteorological Society.
  17. ↑ (1909) org/details/bub_gb_OLMXAAAAIAAJ Geografia alvançada, State Printing, p. 246.
  18. ↑ JetStream (2008). «htm Cóm llegir els mapes del temps». Servici Meteorològic Nacional.
  19. ↑ Glossary of Meteorology. «p=1&query=tropical+air&submit=Search Aire tropical». American Meteorological Society.
  20. ↑ Glossary of Meteorology. «Trade air». American Meteorological Society.
  21. ↑ John E. Oliver (2005). Enciclopèdia de climatologia mundial, Springer, p. 128. ISBN 978-1-4020-3264-6.
  22. ↑ Bob Rauber. «htm Investigació-La pluja en cúmuls sobre l'oceà campanya».
  23. ↑ James P. Terry (2007). Ciclons tropicals: climatologia i impactes en el Pacífic Sur, Springer, p. 8. ISBN 978-0-387-71542-1.
  24. ↑ “L'influència dels vents alisios en el desenroll coster de les Guayanas a varis nivells d'escala: una síntesis” (2004). Marine Geology 208 (2–4): 145–151. doi:10.1016/j.margeo.2004.04.007. Bibcode: ..145A 2004MGeol.208 ..145A.
  25. ↑ Robert R. Steward. «L'influència de l'oceà en la sequia d'Amèrica del Nort». Texas A&M University. Archivat des d'el original, el 17 de maig de 2016. Consultat el 18 de juny de 2022.
  26. ↑ John E. Oliver (2005). Enciclopèdia de climatologia mundial, Springer, p. 185. ISBN 978-1-4020-3264-6.
  27. ↑ Science Daily (1999-07-14). La pols africana es considera un factor important que afecta a la calitat de l'aire en el surest d'Estats Units. Recuperat en 2007-06-10.
  28. ↑ Science Daily (2001-06-15). Els microbis i la pols que transporten suponen un risc potencial per a la salut. Recuperat en 2007-06-10.
  29. ↑ Usinfo.state.gov (2003). Un estudi afirma que la pols africana afecta al clima de EE.UU. i el Carib. [1] archivat en Wayback Machine. Recuperat el 2007-06-10.
  30. ↑ U. S. Geological Survey (2006). Mortalitat dels corals i pols africana. Recuperat el 2007-06-10.
  31. ↑ «El Carreró de Juan Prim i el primer “Benchijigua”» (en és). elDiario.és. Consultat el 2024-09-28.
  32. ↑ “El paper fertilisant de la pols africana en la selva amazónica: A first multiyear assessment based on data from Cloud-Aerosol Lidar and Infrared Pathfinder Satellite Observations” . Geophysical Research Letters 42 (6): 1984-1991. doi:10.1002/2015GL063040.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Vents_alisios&oldid=1263761»