Corfa oceànica
La corfa oceànica és la part de la corfa terrestre que forma els oceans. Correspon al 0,099% de la massa de la Terra, en una gruixa mija de 10 km.
La corfa oceànica conté el 0,147% de la massa conjunta del mant i la corfa. La major part de la corfa terrestre es va produir a partir de la activitat volcànica. El sistema de dorsals oceàniques, una ret de volcans de 40 000 km de llongitut, genera nova corfa oceànica a raó de 17 km³ per any, cobrint el fondo de l'oceà en basalt. Hawái i Islàndia[1][2] són dos eixemples de l'acumulació de piles de basalt.
Divisió de la corfa oceànica
[editar | editar còdic]
La corfa oceànica està dividida generalment en 3 capes:
- Capa 1: constituïda per sediment (fancs i chert) i roques volcàniques, Es troba a una profunditat mija de 5-6 km i té una gruixa d'1-2 km, la velocitat de les ones sísmiques va des dels 1,5 km/s als 4,5 km/s.
- Capa 2: constituïda per roques máficas i mafico-volcàniques, té una gruixa d'1-2 km i la velocitat de les ones sísmiques és de 4,5-6,5 km/s. Esta capa està formada per dics seriats i lava acojinada, els primers són importants perque permeten conéixer la posició de la dorsal en certs casos, tenen una textura ofítica (composta per piroxenos i plagioclasa). La lava acojinada és prou compactar encara que pot tindre nòduls de chert, carbonats i diabasas.
- Capa 3: constituïda per roques ultramáficas com els gabros i peridotitas, té una gruixa d'1-5 km i les velocitats de les ones sísmiques van des dels 6,5-8 km/s. Els gabros formen primerament una capa isótropo, inferiormente a esta es troben els cridats gabros acumulats que permeten conéixer les condicions de la cambra magmática ya que tenen textures de tipo acumulat en olivinos, px etc (podent conéixer-se la seqüència de cristalisació i derivar en el coneiximent del tipo de magmatismo) ademés estos gabros tenen estructures similars a les roques sedimentàries com poden ser "estratificació creuades en regata" "granoselección".
Baix d'estos gabros i separat per la discontinuidad de Mohorovicic (per lo tant ya corresponents al mant) es troben les peridotita acumulades formades en la base de la cambra magmática i corresponent a la roca més densa. Finalment es troben les peridotita tectonizadas separades de les atres pel cridat Verdet petrológico per la diferència de génesis en la seua formació. Es caracterisen per l'existència de foliaciones i / o lineaciones formades com a conseqüència del fluix. Estes foliciaciones i lineaciones permeten en certa mida conéixer el tipo de dorsal en la que es varen formar.
Dorsals oceàniques
[editar | editar còdic]Les dorsals oceàniques són grans elevació d'uns 3000 m sobre el fondo oceànic. Es troben en les vores de plaques litosféricas, associades a volcans submarins.
Planures abissals
[editar | editar còdic]Les planures abissals són grans extensions planes sobre les que trobem monts submarins i guyots.
Guyots
[editar | editar còdic]Són monts submarins de cims plans. El cim va ser erosionat quan es trobava a nivell de l'mar.
Fosar abissals
[editar | editar còdic]Són fissures estretes i profundes a on s'acumula gran cantitat de sediment. Es localisen en les vores de placa, prop d'un continent o d'una zona insular. Estan associades a la presència de terremots. Un eixemple és el de les fosses Marianes en Oceania-Àsia, i poden aplegar a ser molt immenses les seues capes.
Cicle de vida
[editar | editar còdic]La corfa oceànica es forma contínuament en les dorsals oceàniques. Quan les plaques continentals se separen en estes dorsals, el magma s'eleva cap al mant superior i forma nova corfa. Les roques oceàniques més jóvens es troben en les dorsals oceàniques i són progressivament més velles a mida que es troben més alluntades d'elles.[3]
A mida que el mant ascendix, es gela i es fon, ya que la pressió disminuïx i entra en la fase de solidus. La cantitat de fusió produïda depén únicament de la temperatura del mant a mida que ascendix. D'ahí que la major part de la corfa oceànica tinga la mateixa gruixa (7±1 km). Les dorsals d'extensió molt llentes (<1 cm-any-1 de velocitat mija) produïxen una corfa més prima (4-5 km de gruixa), ya que el mant té l'oportunitat de gelar-se en ascendir, per lo que creua el solidus i es fon a menor profunditat, produint aixina menys fusió i una corfa més prima. Un eixemple d'això és la dorsal de Gakkel, baix el oceà Àrtic. Per damunt dels penachos es troba una corfa més grossa que la mija, ya que el mant està més calent i, per tant, travessa el solidus i es fon a major profunditat, creant més fusió i una corfa més grossa. Un eixemple d'això és Islàndia, la corfa del qual té una gruixa de 20 km.[4] L'edat de la corfa oceànica pot utilisar-se per a estimar la gruixa (tèrmic) de la litosfera, a on la corfa oceànica jove no ha tingut temps suficient per a gelar el mant que té davall, mentres que la corfa oceànica més antiga té una litosfera del mant més grossa.[5]
La litosfera oceànica subduce en lo que es coneix com vores convergents. Estes vores poden existir entre la litosfera oceànica d'una placa i la litosfera oceànica d'una atra, o entre la litosfera oceànica d'una placa i la litosfera continental d'una atra. En la segona situació, la litosfera oceànica sempre subduce perque la litosfera continental és menys densa. El procés d'subducción consumix contínuament la litosfera oceànica més antiga, per lo que la corfa oceànica rara volta té més de 200 millons d'anys.[6] El procés de formació i destrucció de supercontinentes per mig de cicles repetits de creació i destrucció de corfa oceànica es coneix com cicle de Wilson.
La corfa oceànica a gran escala més antiga es troba en el Pacífic occidental i en l'Atlàntic nort-occidental: abdós tenen una antiguetat de fins a 180-200 millons d'anys. No obstant, parts del Mediterràneu oriental podrien ser restants del oceà Tetis, molt més antic, en uns 270 i fins a 340 millons d'anys.[7][7]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (2008) An introduction to our dynamic planet, Cambridge University Press, p. 19. ISBN 978-0-521-49424-3.
- ↑ Cogley 1984
- ↑ «Understanding plate motions [This Dynamic Earth, USGS]». pubs.usgs.gov. Consultat el 2025-03-23.
- ↑ C.M.R. Fowler (2005) The Solid Earth (2nd Ed.), Cambridge University Press ISBN 0-521-89307-0
- ↑ McKenzie, Donen; Jackson, James; Priestley, Keith (May 2005). "Thermal structure of oceanic and continental lithosphere". Earth and Planetary Science Letters. 233 (3–4): 337–349. doi:10.1016/j.epsl.2005.02.005.
- ↑ Condie, K.C. 1997. Plate Tectonics and Crustal Evolution (4th Edition). 288 page, Butterworth-Heinemann Ltd.
- ↑ 7,0 7,1 «World’s oldest ocean crust dates back to ancient supercontinent» (en en-us). New Scientist. Consultat el 2025-03-23.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Corteza oceánica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.