Diabasa

Mostra de diabasa, en una cara polida.

La diabasa o dolerita, comunament coneguda com a «granit negre» és una roca ígnea intrusiva de granulado fi a mig, en molts cristals de color gris obscur o negre. La seua composició mineralógica és casi idèntica a la del gabro, pero havent superat una situació filoniana o subvolcánica. El nom diabasa deriva del grec διὰ = a través de βάσις = que ix, per a resultar en que ix a través d'una atra roca.

Es tracta d'una roca extremadament dura i resistent, sent per lo comuna extreta de la pedrera para grava, baix el nom de «trampa». Químicament i segons les lleis dels minerals, la diabasa té una semblança en el basalt, una roca volcànica, pero és generalment una miqueta asprosa de textura.

Es troba en els filons discordantes, pero més encara en els filons d'estrats, provablement pel fluix considerable de magma gábrico (de tipo basáltico), que favorix la seua expansió a lo llarc de les superfícies subhorizontales de discontinuidad de la roca de la paret. Alguns filons concordants de diabasa poden tindre una gruixa considerable, i passar a lopolitos, que constituïxen, per un atre costat, la forma intrusiva, característica dels gabros.

Algunes corrents de basalt de major gruixa, en ocasions tenen l'estructura característica de diabasa en les seues parts inferiors, per unes condicions de refredat més llentes.

Estructura

A pesar de que es coneixen diabasas en estructura porfídica o microgranular, les diabasas estan caracterisades per la seua estructura ofítica, que consistix en una mescla de cristals aplanados de plagioclasa, en que els seus intersticios es troba piroxeno monoclínic, d'important tamany cristalí, que inclouen molts cristals de plagioclasa en una disposició similar a l'estructura pecilítica presents en atres roques intrusivas.

Cristalisació

La varietat en la que es presenta l'estructura ofítica permet reconstruir els distints modos de solidificació del magma. La plagioclasa càlcica i el piroxeno monoclínic formen un sistema binario proveït de eutéctica. Si la composició química del magma s'acosta a la de la eutéctica, els dos minerals cristalizan al mateix temps, i est és l'orige de la típica estructura ofítica; la plagioclasa tendix a formar núcleus de cristalisació abans que el piroxeno i per lo tant este últim cristaliza una miqueta més tart.

En atres casos, la cristalisació de la plagioclasa pot començar molt abans que la del piroxeno, si el magma és més ric en plagioclasa sobre la composició de la eutéctica; llavors s'observa una doble generació de plagioclasas de diferents tamanys. Els cristals de plagioclasia inclosos en el piroxeno poden presentar una isorientación (una orientació en la mateixa direcció) per fenomens de fluix del magma que ha fluït parcialment. La presència o absència d'olivino en la diabasa pot alterar l'orde de cristalisació dels dos minerals essencials.