Dorsal mediooceánica
Les dorsals mediooceánicas són elevació submarines situades en la part mija dels oceàs de la Terra. Alcancen una altura mija de 200 a 300 metros per damunt de la planura oceànica i posseïxen una regata central, cridat rift mediooceánico, a on abunda el vulcanisme fisural, emetent-se magma (lava) contínuament des del mant sublitosférico a través de fissures del fondo de l'oceà, i formant-se nous volcans i porcions de corfa oceànica. Per açò, les roques són més jóvens en el centre de la dorsal (prop d'a on està la fissura) que en la perifèria. Açò provoca que a lo llarc de millons d'anys, el fondo de l'oceà (i per tant l'oceà en sí) vaja creixent i s'expandixca, per lo que els continents a abdós costats d'eixe oceà s'alluntaran entre sí.[1] Açò és lo que succeïx actualment en el oceà Atlàntic, que s'expandix i provoca que Europa i Àfrica s'allunten del continent americà, procés que es va iniciar fa uns 180 millons d'anys. Per un atre costat, la permanent renovació del sol dels oceans per este continu fluir de magma fa que esta classe de corfa siga, per lo general, considerablement més jove que les corfes continentals, a lo manco en les parts més pròximes a la pròpia dorsal.
Alguns cims de les dorsals descollen per damunt de la mar i formen illes volcàniques, com Islàndia, Santa Elena, Ascensió o la Illa de Malpelo
Sistema mundial
[editar | editar còdic]Les dorsals oceàniques miges del món estan conectades i formen la Dorsal Oceànica, un únic sistema mundial de dorsals oceàniques miges que forma part de tots els oceans, lo que la convertix en la cordillera més llarga del món. La cordillera contínua té una llongitut de Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist. (vàries voltes major que la cordillera dels Vages, la cordillera continental més llarga), i la llongitut total del sistema de dorsals oceàniques és de Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist..[2]
Descripció
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
Morfologia
[editar | editar còdic]En el centre d'espargiment d'una dorsal oceànica mija, la profunditat del sol marí és d'aproximadament 2600 m.[3][4] En els flancs de les dorsals, la profunditat del fondo marí (o l'altura d'un lloc en una dorsal oceànica mija per damunt d'un nivell de base) està correlacionada en la seua edat (edat de la litosfera a on es medix la profunditat). La relació profunditat-edat pot modelar-se per mig del refredat d'una placa litosférica[5][6] o semiespacio del mant.[7] Una bona aproximació és que la profunditat del fondo marí en un lloc d'una dorsal oceànica mija en expansió és proporcional a la raïl quadrada de l'edat del fondo marí.[7] La forma general de les dorsals és el resultat de la isostasia de Pratt: prop de l'eix de la dorsal hi ha un mant calent de baixa densitat que sosté la corfa oceànica. A mida que la placa oceànica es gela, alluntant-se de l'eix de la dorsal, la litosfera del mant oceànic (la part més freda i densa del mant que, junt en la corfa, forma les plaques oceàniques) s'espessa i la densitat aumenta. Aixina, els fondos marins més antics estan subjacents per material més dens i són més profunts.[5][6]
La velocitat de propagació és la velocitat a la que s'eixampla una conca oceànica per la propagació del fondo marí. Les taxes poden calcular-se cartografiant les anomalies magnètiques marines que s'estenen a lo llarc de les dorsals oceàniques. Quan el basalt cristalizado extruido en l'eix d'una dorsal es gela per baix del punt de Curie dels òxits de ferro i titani corresponents, les direccions del camp magnètic paraleles al camp magnètic terrestre queden gravades en dits òxits. Les orientacions del camp conservades en la corfa oceànica constituïxen un registre de les direccions del camp magnètic terrestre en el temps. Ya que el camp ha invertit les seues direccions a intervals coneguts a lo llarc de la seua història, el patró de inversions geomagnètiques en la corfa oceànica pot utilisar-se com a indicador de l'edat; donada l'edat de la corfa i la distància des de l'eix de la dorsal, poden calcular-se les taxes d'extensió.[3][4][8][9]
Les velocitats de propagació oscilen aproximadament entre 10-200 mm/any.[3][10] Les dorsals de propagació llenta, com la Dorsal de l'Atlàntic Mig, s'han estés molt manco. Atlantic Ridge s'han estés molt manco (mostrant un perfil més pronunciat) que dorsals més ràpides com la Dorsal del Pacífic Oriental (perfil suau) durant la mateixa cantitat de temps i refredat i la consegüent aprofundiment batimétrica.[3] Les dorsals de propagació llenta (menys de 40 mm/any) solen tindre valls de clavills grans, a voltes de fins a 10-20 km (6. 2-12,4 el meu), i un terreny molt accidentat en la cresta de la cresta que pot tindre relief de fins a Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist..[3][4][11][12] Pel contrari, les dorsals que s'estenen en rapidea (més de 90 mm/any), com la Dorsal del Pacífic Oriental, carixen de valls de rift. La velocitat de propagació del Oceà Atlàntic Nort és de 25 mm/any, mentres que en la regió del Pacífic és de 80-145 mm/any.[13] La taxa més alta coneguda és de més de 200 mm/any en el Mioceno en la Pujada del Pacífic Oriental.[14] Les dorsals que s'estenen a velocitats <20 mm/any es denominen dorsals d'extensió ultralenta[4][15] (per eixemple, la Dorsal de Gakkel en el Oceà Àrtic i la Dorsal índia suroccidental).
El centre o eix de propagació sol estar conectat a una falla transformante orientada en àngul recte respecte a l'eix. En molts llocs, els flancs de les dorsals oceàniques miges estan marcats per cicatrius inactives de falles transformantes denominades zones de fractura. A velocitats de propagació més ràpides, els eixos solen mostrar centres de propagació superposts que carixen de falles de transformació que els conecten.[3][16] La profunditat de l'eix canvia de forma sistemàtica en profunditats menors entre desplaçaments com falles de transformació i centres de propagació superposts que dividixen l'eix en segments. Una hipòtesis per a les diferents profunditats a lo llarc de l'eix són les variacions en el suministrament de magma al centre de propagació.[3] Les dorsals de propagació ultralenta formen segments de dorsal tant magmáticos com amagmáticos (actualment carixen d'activitat volcànica) sense falles de transformació.[15]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Strahler, Arthur N. (1992). «9», Geologia física, Barcelona: Omega, pp. 228, 231-3. ISBN 84-282-0770-4.
- ↑ «¿Quin és la cordillera més llarga del planeta?». NOAA.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 «Enciclopèdia de Ciències Oceàniques».Elsevier.
- 405-419.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Mid-ocean ridges, New York. OCLC 842323181. ISBN 9781107017528.
- ↑ 5,0 5,1 “Elevació de les dorsals i evolució del Pacífic central oriental” . Journal of Geophysical Research 76 (32): 7888-7915. ISSN 2156-2202. Bibcode: ...76.7888S 1971JGR. ...76.7888S.
- ↑ 6,0 6,1 “An analysis of the variation of ocean floor bathymetry and heat flow with age” . Journal of Geophysical Research 82 (5): 803-827. ISSN 2156-2202. Bibcode: 1977JGR....82..803P.
- ↑ 7,0 7,1 “Fundamentals of Ridge Crest Topography” (1974). Earth and Planetary Science Letters 21 (4): 405-413. Bibcode: 1974I&PSL..21..405D.
- ↑ “Magnetic Anomalies Over Oceanic Ridges” (en) . Nature 199 (4897): 947–949. doi:. ISSN 0028-0836. Bibcode: 1963Natur.199..947V.
- ↑ Vaig vindre, F. J.. “Expansió del fondo oceànic: New Evidence” (en). Science 154 (3755): 1405–1415. ISSN 0036-8075. PMID 17821553. Bibcode: 1966Sci...154.1405V.
- ↑ Mid-ocean ridges, New York. OCLC 842323181. ISBN 9781107017528.
- ↑ Macdonald, Ken C.. “Anomalies magnètiques propenques al fondo, extensió asimètrica, extensió oblicua i tectónica de la Dorsal Mesoatlántica prop de lat 37°N” (és). Geological Society of America Bulletin 88 (4): 541. doi:. ISSN 0016-7606. Bibcode: 1977GSAB...88..541M.
- ↑ Macdonald, K. C.. “Mid-Ocean Ridges: Fine Scale Tectonic, Volcanic and Hydrothermal Processes Within the Plate Boundary Zone”. Annual Review of Earth and Planetary Sciences 10 (1): 155-190. Bibcode: 1982AREPS..10..155M.
- ↑ “Moviments de plaques geològicament actuals” (en) . Geophysical Journal International 181 (1): 1-80. ISSN 0956-540X. Bibcode: ....1D 2010GeoJI.181 ....1D.
- ↑ Wilson, Douglas S.. “L'extensió més ràpida coneguda en el llímit de la placa Cocos-Pacífic del Mioceno” (és). Geophysical Research Letters 23 (21): 3003-3006. ISSN 1944-8007. Bibcode: 1996GeoRL..23.3003W.
- ↑ 15,0 15,1 “Una classe de dorsal oceànica de propagació ultralenta” (novembre 2003). Nature 426 (6965): 405-412. ISSN 1476-4687. PMID 14647373. Bibcode: ..405D 2003Natur.426 ..405D.
- ↑ “Centres d'extensió superposts: nova geometria d'acreció en l'elevació del Pacífic oriental” . Nature 302 (5903): 55-58. ISSN 1476-4687. Bibcode: ...55M 1983Natur.302 ...55M.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Dorsal mediooceánica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.