Juan Sebastián Elcano

Juan Sebastián Elcano

Juan Sebastián Elcano (Guetaria, cap a 1486-Oceà Pacífic, 3 o 6 d'agost de 1526 ) va ser un marí castellà célebre per haver culminat la primera Circumnavegació de la Terra de la que es té constància, completant aixina una de les majors gestes marítimes de l'història de la navegació.

En 1519 embarca en l'expedició a les illes de les Espècies de quatre naos (Trinitat, Sant Antonio, Concepció i Victoria) i una carabela (Santiago) baixe el mando de Fernando de Magallanes. Varen navegar cap a l'oest, passant per Sudamérica. Magallanes va morir en 1521 en una batalla en Filipines. Elcano va quedar com a capità de la nao Victoria, que va ser l'única nau que va completar el regrés al món navegant cap a l'oest, arribant a Espanya el 6 de setembre de 1522 . En 1525 va salpar de nou en una atra expedició a les illes de les Espècies, dirigida per García Jofre de Loaísa, com a capità de la nao Santi Spiritus i pilot major de l'expedició, morint en el oceà Pacífic en 1526.

Biografia

Orígens i família

Els historiadors José Antonio Azpiazu i Javier Elorza Maiztegi creuen que la família paterna va poder provindre d'una zona anomenada Elcano, en el terme municipal de Guetaria, província de Guipúscoa. Esta zona de caserius llimita en els municipis d'Aya i Zarauz.

El llinage patern va ser escrit com «Del Cano». En 1485 un document parla de l'herència d'un tal Sebastián del Cano. El mateix marí firmava com Juan Sebastián del Cano en el XVI. No obstant, és conegut àmpliament com Juan Sebastián Elcano. En temps recents, l'historiador bilbaí Enrique Santamaría Urtiaga i organisacions vasques han preferit escriure el llinage com «Elkano».

Juan Sebastián Elcano va nàixer cap a 1486, ya que en un document escrit en Sevilla el 9 d'agost de 1519 va dir que era «d'treinta y dos anys poc més o menys». Va dir en el seu testament que va nàixer en Guetaria. La tradició local diu que va nàixer en una casa-torre del carrer de Sant Roque, i que esta va ser destruïda en la batalla de Guetaria contra els francesos en 1638.

El seu pare, Dumenge Sebastián Elcano, era un dels hòmens més rics de Guetaria. La seua mare, Catalina del Port, pertanyia a un dels linajes tradicionals d'eixe mateix lloc i en la seua família hi havia clercs i escribanos. Varen tindre huit fills. El primer, Sebastián, va nàixer en 1481. Provablement li va seguir Catalina, que es va casar en Rodrigo de Gainza, també de Guetaria, i varen tindre un fill sacerdot que, en el futur, s'encarregaria d'administrar el llegat de la família. El següent refillol va ser Dumenge Elcano, que va aplegar a retor de la Iglésia de Sant Salvador del municipi. El quart fill va ser Juan Sebastián Elcano. Els seus germans menors varen ser Martín Pérez, Martín Ochoa (referit també com Ochoa Martínez), Inés (que va contraure matrimoni en Sebastián de Guevara) i Antón Martínez.

Se sap que el pare va morir en posterioritat a 1500 i que la mare va sobreviure al seu marit i a Juan Sebastián, fallint en data posterior a 1538.

Martín Pérez, Antón Martínez i Martín Ochoa varen ser mariners com Juan Sebastián i varen prendre part en ell en la expedició de García Jofre de Loaísa. Martín Pérez va ser pilot de la nao Santi Spiritus d'eixa expedició.

Juan Sebastián va tindre un fill en Mari Hernández de Hernialde, veïna de Guetaria. Este fill es va cridar Dumenge.

Elcano va dir en el seu testament de 1526 que tenia una filla en Valladolit en María de Vidaurreta, encara que no diu el seu nom. Elcano va estar visitant Valladolit entre 1522 i 1525. Segons l'historiador Francisco de Borja de Aguinagalde Olaizola esta filla es dia María. En 1538, quan María de Vidaurreta va apoderar a Juan Fernández de Parets per a demandar a Catalina del Port, no es menciona res de la filla, per #lo que és possible que haguera mort abans d'eixa data.

Segons l'historiador Aguinagalde els fills de Juan Sebastián Elcano varen morir de chiquets, pero segons l'historiador Santamaría Urtiaga no hi ha proves d'açò.

Juan Sebastián Elcano va dispondre en el seu testament de 1526 que els seus fills anaren els seus hereus pero que la seua mare, Catalina del Port, anara usufructuaria dels seus bens mentres vixquera.

Quan tenia uns vint anys va ser maestre i propietari d'una nao de doscents toneles i va estar servint a Carlos I en el Alce espanyol i en Àfrica. Com el rei no li va pagar pels seus servicis, va tindre que vendre la nao a uns comerciants súbdits del duc de Saboya. Llavors, vendre un barco a estrangers era delicte. Va ser perdonat quan va retornar de donar el regrés al món en 1522.

En 1515, provablement despuix de vendre el seu nao, va formar part d'una milícia de Guetaria reunida per a enfrontar-se als francesos. Esta milícia local estava formada per dotze hòmens baix el mando de Dumenge Uzarraga, que en 1522 va aplegar a ser alcalde de Guetaria. La milícia va ser destinada primer a Sant Sebastià i després a Fuenterrabía, encara que no consta que entrara en combat. Va coincidir en este cos militar en un tal Iohan de Elcano i en Martín Íñiguez de Carquizano, que seria en el futur aguasil major de l'expedició de Loaísa.

En 1517 es trobava en Guetaria i apareix com a testic en una carta de deute d'un habitant d'este municipi.

Primera circumnavegació del globo

Artícul principal → Expedició de Magallanes-Elcano.

Preparatius de l'expedició

El capità Fernando de Magallanes tenia el proyecte d'aplegar a les illes de les espècies, les Molucas, en el mar del Sur, a través d'un pas en Sudamérica. Va aplegar a Sevilla procedent de Portugal en octubre de 1517 i va ser ben rebut pel tinent alcaide del Alcázar i les Atarazas, Diego Barbosa, aixina com pel factor de la Casa de Contractació d'Índies, Juan d'Aranda. Va ser a Valladolit en 1518, a on va presentar el seu proyecte al rei Carlos I, aplegant a unes capitulacions per a l'expedició. Després es va traslladar de nou a Sevilla per a preparar el viage en els oficials de la Casa de Contractació.

En 1518 Juan Sebastián Elcano estava en Sevilla.

El rei s'havia compromés a armar cinc barcos per a expedició, que es varen cridar Trinitat, Sant Antonio, Concepció, Victoria i Santiago. Estos barcos varen ser traslladats a Sevilla per a ser aparellats. Els barcos varen ser dotats de sis banderes en la Creu de Santiago.

En giner de 1519 Juan Sebastián Elcano va ser contractat com contramaestre de la nao Victoria. En febrer va passar a la Concepció en el mateix ranc, en salari de maestre. El càrrec de maestre li va ser reconegut oficialment en març. Llavors, el càrrec de pilot anava absorbint funcions del càrrec de maestre, per #lo que Elcano es va definir a sí mateixa en alguna ocasió com a pilot. En la Concepció el capità era Gaspar de Quesada, el pilot el portugués Juan López de Carvalho i el contramaestre Juan d'Aquari.

Els maestres eren els que governaven els barcos durant la seua navegació i el capità era el representant del rei. Els maestres tenien un sòu de 36 000 maravedíes a l'any, superior al dels contramaestres i els pilots.

Juan de Cartagena, capità de la Sant Antonio, era també el veedor real i tenia la missió de supervisar l'expedició i prendre les decisions junt en Magallanes. Magallanes era el capità general de l'armada i capità de la Trinitat.

L'armada va tindre un cost total de 8 334 335 maravedís. La Corona, a través de la Casa de Contractació d'Índies, va finançar 6 454 209 i el magnat burgalés Cristóbal d'Haro va aportar 1 880 126. Es varen reclutar 247 hòmens aproximadament, encara que va haver problemes per a contractar a mariners espanyols perque no es fiaven de Magallanes per ser portugués i perque se'ls pagava poc. Per això, es va acceptar també a estrangers. Prop de tres quints dels tripulants eren del Regne de Castella, un parell de persones eren del Regne d'Aragó, 28 eren portuguesos, 27 eren italians (en la seua majoria genoveses), 15 eren francesos, 8 eren grecs, 5 eren flamencs, 3 eren alemans, un era anglés i un atre era malayo (Enrique de Malaca).

Inici del viage

El 10 d'agost de 1519 les cinc naus varen partir del Moll de les Molgues de Sevilla. Varen descendir pel riu Guadalquivir fins a aplegar a Sanlúcar de Barrameda, província de Càdis, port que dona al oceà Atlàntic. Durant les següents semanes es avitualló l'esquadra i es varen resoldre atres assunts. Magallanes va otorgar testament en Sevilla el 24 d'agost.

Varen permanéixer 41 dies en Sanlúcar de Barrameda ormejant les naus. La raó d'este retart tal volta es dega a una estratègia de Magallanes per a evitar una esquadra portuguesa que partia cap a la Índia i que podia interceptar-los o a que faltara per embarcar un personage important. Hi ha indicis de que Juan de Cartagena va embarcar en Sanlúcar de Barrameda.

Cristóbal d'Haro va manar una carabela a les Illes Canàries per a preparar tot per a l'arribada de l'armada de Magallanes. L'armada va salpar de Sanlúcar de Barrameda el 20 de setembre i sis dies despuix va aplegar a l'illa canària de Tenerife. En esta illa varen embarcar quatre persones més i va haver un home que es va marchar per raons desconegudes. Varen estar ací entre tres i sis dies.

Segons Juan López de Recalde, contador major de la Casa de Contractació d'Índies, Magallanes va mantindre amagada a la tripulació la ruta per la que anaven a anar a les illes de les Espècies i va anar en Canàries a on Juan de Cartagena i atres oficials es varen plantar davant Magallanes i li varen exigir que els donara la ruta a seguir i al final Magallanes li la va donar.

L'armada va navegar cap al sur, prop de la costa africana, fins a alcançar aproximadament l'altura de Sierra Leona. Llavors varen mamprendre rumbo cap a l'oest, en direcció a Brasil. Quan encara estaven prop de la costa africana va sobrevindre una absència de vent que va durar uns quinze dies.

Segons Juan López de Recalde, quan es varen apartar de la costa africana Juan de Cartagena va apreciar que s'apartaven de la ruta a les illes de les Espècies que Magallanes li havia comunicat.

Quan estaven prop de la costa africana el maestre de la nao Victoria, Antón Salomón, va ser sorprés violant a un grumete, Antonio Ginovés. Per a castigar-li, es va convocar un consell de capitans en la Trinitat i el maestre va ser condenat a mort, encara que es va pospondre l'eixecució de la sentència fins a aplegar a terra ferma.

En el consell de capitans, Magallanes es va enfrontar a Cartagena per la ruta que estaven seguint. Magallanes va terminar capturant-li en els peus en un cep i ho va posar a càrrec del tesorer Luis de Mendoza. Molts no varen aprovar que capturara al veedor real, ya que consideraven que açò anava contra els desijos de Carlos I.

Durant la navegació per l'oceà Atlàntic els barcos varen ser sorpresos per fortes tormentes i per un fenomen meteorològic cridat fòc de Sant Telmo.

Busca del pas

Varen aplegar a la costa brasilera a finals de novembre pero no varen prendre terra fins al 19 de decembre en una baïa que varen cridar de Santa Lucía, que segons la majoria de les fonts era la baïa de Guanabara encara que poguera tractar-se també de la propenca baïa de Sepetiba, abdós en el Estat de Riu de Janeiro. Llavors es va incorporar a la tripulació un fill mestizo de Joao Lopes Carvalho, que havia tingut en un viage anterior. Varen estar en la baïa de Santa Lucía dos semanes, aprovisionando els barcos i mantenint bones relacions en els natius.

El 10 de giner de 1520 varen recórrer el Riu de l'Argent. Magallanes va entrar en els seus barcos pensant que podia tractar-se d'un pas a la mar del Sur. Posteriorment, va manar a la nao Santiago, de menor calat, a anar pel riu Uruguay a buscar el pas. La nao va remontar el mateix fins que l'aigua va resultar dolça, #lo que indicava que era solament un riu i després va retornar en el restant dels barcos. El 6 de febrer la flota va eixir del Riu de l'Argent sense resultats.

Varen seguir cap al sur per territoris inexplorados i varen aplegar a un golf que varen batejar com San Matías, per haver-ho descobert el dia d'eixe sant: el 24 de febrer. Després varen continuar fins al golf Nou, que varen recórrer durant cinc dies.

Recorrent cap al sur la costa d'Argentina els tripulants varen caçar llops marins i varen vore per primera volta pingüins.

Els va sorprendre una atra tempestat, que va cessar en aparéixer de nou el fòc de Sant Telmo. El 31 de març de 1520 varen aplegar a un lloc que varen batejar com Port Sant Julián i Magallanes va decidir que l'armada es detinguera allí una temporada. Com l'expedició no semblava seguir un camí cap a les illes de les espècies i permaneixien perduts per terres fredes inútilment, va escomençar a cundir el descontent.

L'1 d'abril de 1520, Dumenge de Ramos, Magallanes va manar celebrar en el Port Sant Julián una missa, que és la primera en territori argentí, seguida d'un menjar. La majoria dels principals oficials de la flota varen refusar acodir a estos actes, estant entre els assistents Álvaro de Mesquita, parent de Magallanes. El capità de la Concepció, Gaspar de Quesada, va ser un dels que no varen acodir. Posteriorment, la tripulació va retornar als barcos i Quesada va lliberar a Juan de Cartagena. Quesada i Cartagena varen acodir a la nao Sant Antonio en 30 hòmens armats i varen capturar al capità substitut de la mateixa, Álvaro de Mesquita, i al pilot Juan Rodríguez de Mafra. Quesada va ferir a punyalades al maestre Juan d'Elorriaga. En este moment, Elcano va entrar en la Sant Antonio com maestre i va dirigir operacions en les que es va armar al barco en lombardas. Les naos Sant Antonio, Concepció i Victoria, esta última capitaneada per Luis de Mendoza, varen passar a estar baix control dels sublevats.

En 1522 Elcano va justificar la gresca contra Magallanes davant el alcalde de Casa i Cort Sancho Díaz de Leguizamo en les següents paraules:

Els atres capitans, juntament en el dit Cartagena, requerien al dit Magallanes que prenguera consell en els seus oficials, i que donara la derrota a a on volia anar, i que no anara ansí perdut, i que no prenguera port a on invernasen i menjaren els bastiments, i que caminaren fins a a on podiesen sofrir el fret per a que si hobiese lloc passaren alvance; i que com al dit Joan de Cartagena tenia pres el dit Fernando de Magallanes, tots els capitans i l'atra gent tenien por que els prendria presos, i pels molts portuguesos i gent d'atres nacions que hi havia en l'armada; i per a això varen requerir a este testic, com maestre, Juan de Cartagena i Gaspar de Quesada que obedira als manaments del Rei, i els donara favor i ajuda para fera complir els manaments del Rei, com en les seues instruccions ho manava.

Magallanes va manar a la nao Victòria a un grup de cinc o sis hòmens al mando de l'aguasil major, Gonzalo Gómez d'Espinosa. Luis de Mendoza els va deixar embarcar per a que li entregaren una carta de Magallanes, pero mentres llegia la carta va ser mort a punyalades per Espinosa. Segons Elcano, Magallanes va premiar este comportament donant-li a Espinosa dotze ducados. Després Magallanes va manar a la Victòria a quinze persones més i el barco va quedar de nou baix el seu control. La Sant Antonio va voler marchar-se pero la corrent la va manar junt a la Trinitat. Gaspar de Quesada va voler parlamentar pero la Trinitat va obrir fòc contra la Sant Antonio. Llavors la Sant Antonio i la Concepció varen decidir rendir-se.

Com a represàlia, Magallanes va manar descuartizar el cadàver de Luis de Mendoza i decapitar i descuartizar a Gaspar de Quesada. Després va manar capturar de nou a Juan de Cartagena i va arrestar també al clerc Pedro Sánchez Regna, tal volta per dir-li que anava a ardir en l'infern o, segons alguns amotinats, per guardar el secret de confessió.

El 27 d'abril de 1520 es va ofegar el grumete Antonio Genovés, de la nao Victoria, perque va tractar d'escapar, despuix de ser acusat de sodomita per un mosso.

Juan d'Elorriaga va fallir el més de juliol per les punyalades que li havia donat Gaspar de Quesada.

A principis del més de maig Magallanes va enviar a la nao Santiago, al mando de Juan Rodríguez Serrano, a explorar més al sur mentres ell i el restant dels barcos esperaven en el Port Sant Julián. La Santiago es va afonar mentres explorava un riu, en lloc que varen cridar Port Santa Creu. Es varen poder salvar tots els tripulants menys un esclau negre cridat Juan. Dos o tres hòmens varen poder creuar el riu en una barca construïda en taules i després varen fer 120 quilómetros a peu fins al Port Sant Julián per a avisar a Magallanes. Quan este va ser avisat, es va organisar un grup que va rescatar als nàufrecs. Després, estos hòmens varen ser distribuïts en el restant de naos i Juan Rodríguez Serrano va ser nomenat capità de la Concepció.

Varen passar dos mesos en el Port Sant Julián sense vore ningú fins que es varen trobar en un home de la Patagonia que tenia una gran altura. Després varen vindre més trobades en estos hòmens, descrits com a jagantescs. Magallanes li va donar de menjar a sis d'estos hòmens quan els varen visitar dies més vesprada. Després varen vindre atres quatre i Magallanes va capturar a dos per a dur-los a Castella.

Magallanes va enviar a un grup d'hòmens, en el pilot Joao Lopes Carvalho, a buscar a habitants de la regió per a que els donaren carn fresca i els va prohibir fer mal als natius. Es varen trobar en sèt patagones en una cabanya i, en intentar que un d'ells anara als barcos, varen ser atacats en fleches, fallint Diego de Barrasa. Magallanes va manar una expedició de castic per esta mort, pero no varen trobar als natius en el lloc.

L'11 d'agost Magallanes va desterrar en la Patagonia a Juan de Cartagena i a Pedro Sánchez Regna.

El 24 d'agost varen partir del Port Sant Julián. El 25 d'agost es varen detindre en el riu Santa Creu i es varen detindre allí, a on abundava la peixca.

Varen partir el 18 d'octubre de 1520 i varen sofrir una forta borrasca que va fer perdre de vista la costa i a les naos Concepció i Sant Antonio. El 21 d'octubre varen aplegar una veta que varen cridar de les Once Mil Vérgens. Es varen trobar en un estret en un dia en que el vent bufava des de l'est, en lloc del casi perpetu vent de l'oest que domina en tota la Patagonia; açò els va permetre passar a través de l'estreta Primera Angostura, que d'un atre modo hauria segut impossible de creuar. Després Magallanes va ordenar que un grup d'hòmens, en Joao Lopes Carvalho al front, desembarcaren i pujaren a un mont per a vore si allò era efectivament un pas i estos varen vore una miqueta de terra al fondo, per #lo que varen tornar sense una resposta concloent. Magallanes va decidir alvançar fins a una baïa en algunes illes.

Per primera volta, Magallanes va solicitar l'opinió dels demés oficials sobre si continuar o retornar a Espanya. El pilot Esteban Gómez va dir que els suministraments podien no ser suficients si trobaven a l'atre costat un gran oceà. El pilot Andrés de Sant Martín va opinar que, ya que havia aplegat a on no havia aplegat ningú abans lo millor era seguir i assegurar-se de que eixe era l'estret que buscaven, pero calia abandonar eixa latitut per a evitar el fret i eventuals borrascas i que calia retornar a Espanya si es demoraven massa recorrent l'estret.

Magallanes va prendre la decisió de continuar, pero l'estret es bifurcó en dos. Llavors va manar que la Sant Antonio i la Concepció anaren per un camí i ell en la Trinitat i la Victòria anaren cap a l'atre i que tornarien a reunir-se en l'encreuament als tres dies. Despuix d'açò la nao Sant Antonio va desertar i va retornar a Sevilla arribant el 6 de maig de 1521.

La tripulació de les naos Concepció, Trinitat i Victoria va estar buscant a la Sant Antonio durant varis dies, sense èxit, deixant creus en la costa i calderos en notes com a senyals.

Quan es varen resignar a la pèrdua de la Sant Antonio varen continuar navegant per l'estret i varen vore fòcs a lo llunt, per #lo que varen cridar la regió Terra de Fòc. Varen trobar un riu que varen cridar de les Sardines, per la gran cantitat d'estos peixos que varen poder peixcar.

Després varen decidir seguir avant enviat com avanzadilla chalupas que anaven avisant de si l'estret continuava. El 27 de novembre de 1520 varen aplegar al final de l'estret, entre dos vetes que varen cridar Bell i Desijat, i varen cridar a l'oceà que es varen trobar Pacífic.

Travessia pel Pacífic i arribada a Filipines i Borneo

Varen ser cap al nort fins al paralel 38 sur, en un clima més benigno. Després varen ser cap a l'oest i, a la veta d'un més per l'oceà, varen escomençar a produir-se morts en alta mar per malalties.

Antonio Pigafetta va escriure les següents penúries sobre l'alimentació en esta travessia pel Pacífic:

El bizcocho que menjàvem ya no era pa, sino una pols mesclada de cucs que havien devorat tota la seua substància, i que ademés tenia una pudor insoportable per trobar-se impregnat d'orines de rata. L'aigua que nos véem obligats a beure estava igualment podrida i hedionda. Per a no morir-nos de fam, nos vàrem vore encara obligats a menjar péntols de cuiro de vaca en que s'havia forrat la gran verga per a evitar que la fusta destruïra les cordes. Este cuiro, sempre expost a l'aigua, al sol i als vents, estava tan dur que era necessari sumergir-ho durant quatre o cinc dies en la mar per a ablanir-ho una miqueta; per a menjar-ho ho posàvem en seguida sobre les brases. A sovint encara estàvem reduïts a alimentar-nos de serrín, i fins a les rates, tan repelents per a l'home, havien aplegat a ser un aliment tan delicat que es pagava mig ducado per cada una

Antonio Pigafetta i Ginés de Mafra parlen de que en estos temps molts mariners varen sofrir escorbuto, una malaltia potencialment mortal causada per la falta de vitamina C.

El 25 de giner de 1521 varen aplegar a lo que descriuen com una illa rodejada de secs que provablement fora el atolón Puka Puka (que varen cridar Sant Pablo), a on no varen poder desembarcar. El 4 de febrer varen trobar lo que provablement fora la illa Flint (que varen cridar illa dels Taburons) a on, segons Maximiliano Transilvano, varen desembarcar i varen permanéixer dos dies peixcant. Segons Albo, Pigafetta i Mafra solament varen peixcar ací unes hores, possiblement des de pots.

El 6 de març de 1521 varen desembarcar en l'illa de Guam. Els natius furtaven coses dels barcos. En un moment donat varen pujar molts a les naos, especialment a la Trinitat, i el contramaestre d'esta va donar una galtada a un. Això va provocar una lleu escaramuza entre els natius i els europeus. Als tres dies els natius varen furtar el batel de la Trinitat i Magallanes va manar a quaranta hòmens per a castigar-los. Estos varen cremar quaranta o cinquanta cases, moltes canoas i varen matar a sèt natius, despuix de la qual cosa varen recuperar el batel. Magallanes va jujar convenient abandonar l'illa, que varen cridar dels Lladres.

Magallanes i els seus hòmens varen aplegar el 16 de març a l'illa de Suluan, en un archipèlec que varen cridar illes de Sant Lázaro i que més alvance seria rebatejat per Ruy López de Villalobos com Filipines en honor a Felipe II.

Posteriorment varen desembarcar en una illa propenca més gran cridada Homonhon, a on varen estar nou dies. Uns natius varen aplegar en barca des d'una atra illa i els varen donar menjar.

Després varen estar en l'illa de Mazaua, que provablement siga l'illa de Limasawa, encara que hi ha una tradició que diu que varen aplegar a Batúan. El 31 de març de 1521, Dumenge de Resurrecció, es va celebrar una missa en este lloc, que va ser la primera en l'història de Filipines. Magallanes va posar una creu i va explicar al rei dels natius que eixa creu els protegiria, perque significava que eren un poble amic.

El 7 d'abril varen aplegar a la ciutat de Cebú, que estava molt poblada. El monarca local, Humabón, li va demanar a Magallanes un impost per fondejar en el seu port pero este es va negar i va amenaçar en la guerra. Al sendemà Humabón i Magallanes varen celebrar una cerimònia per a sagellar la seua amistat.

Magallanes va fer recalcament en evangelizar als natius i Pigafetta va escriure que huitcents es varen terminar batejant, inclós el rei de Cebú i la seua esposa, que va passar a cridar-se Juana. El dia del batisme del rei, el 15 d'abril, es va erigir una creu de fusta en la plaça de Cebú que s'ha mantingut ahí fins a l'actualitat. Un sacerdot li va mostrar a la reina una image de la Verge María i una atra del Chiquet Jesús. La reina va demanar l'image del Chiquet Jesús i li la va quedar. En 1565 els espanyols varen descobrir que els natius havien conservat esta image i, en l'actualitat, és objecte de molta devoció en Filipines.

El rei de Cebú li va contar a Magallanes que en la veïna illa de Mactán hi havia uns natius governats per Lapulapu que estaven enemistados en els de Cebú i que no veen be la presència dels expedicionarios. Magallanes va decidir sometre'ls per la força i va rebujar l'ajuda que Humabón li va oferir per a això.

El 27 d'abril de 1521 Magallanes va acodir a Mactán en un grup d'hòmens (40 segons Ginés de Mafra i 60 segons Pigafetta) a bordo de bateles. Els espanyols varen ser derrotats en esta batalla i Magallanes va morir en combat. En 1522 Elcano va declarar davant l'alcalde de casa i cort Díaz de Leguizamo que varen morir també en combat atres 7 hòmens i varen ser ferits 27.

Duarte Barbosa va passar a ser capità general i capità de la Trinitat. Enrique de Malaca, que havia segut esclau de Magallanes, es va escomençar a comportar de manera ociosa i Barbosa li va cridar "gos" i va dir que no era lliure, sino que passaria a estar a càrrec de l'esposa de Magallanes. També li va dir que li faria assotar si no baixava a terra a fer tasques. Segons Pigafetta, Enrique va ser a parlar en el rei de Cebú i li va propondre matar als europeus per a arrebatar-los les seues naus i pertinences. Després, el malayo va retornar a l'armada i va actuar de modo més laboriós que mai. Segons Ginés de Mafra, no va ser Enrique el que va instigar al rei de Cebú contra els espanyols sino Lapulapu.

L'1 de maig Humabón va invitar als expedicionarios a un convit. Varen sospitar que podria tractar-se d'una emboscada pero Barbosa va decidir acodir per a no semblar covarts. Mentres estaven en el menjar varen aparéixer guerrers natius que varen passar a gavinet a molts. Els mariners varen fer després una llista en 27 hòmens que havien perdut en l'acte, entre els que es contaven Barbosa i Enrique. No obstant, varen pensar que tal volta no tots els desapareguts estaven morts.

Els barcos varen eixir precipitadamente de Cebú sense estar lo suficientment carregats de recaptes.

Joao Lopes Carvalho va passar a ser capità general de l'expedició i capità de la Trinitat, en Juan Batiste de Poncevera com maestre d'este barco. Gonzalo Gómez d'Espinosa, que havia començat el viage com a aguasil major, va passar a ser capità de la Victòria en Elcano com maestre.

La tripulació va passar a estar composta solament per 116 o 117 hòmens, #lo que feya impossible governar els tres barcos. Es varen dirigir a la illa Bohol i varen cremar la nao Concepció.

Varen navegar cap al sur i varen aplegar a l'illa de Mindanao. Pigafetta conte que va desembarcar i que va mantindre bones relacions en el rei del lloc pero que no va conseguir recaptes. El rei de Mindanao els va explicar com aplegar a l'illa de Borneo i, pel camí, es varen detindre en la illa de Palawan. Juan de Campos es va guanyar l'amistat dels natius de Palawan i estos els varen vendre arròs.

Varen estar un més en Palawan. Els natius no varen saber indicar-los cóm aplegar a les illes de les Espècies i Carvalho va decidir continuar fins a Borneo en alguns guies locals.

El 8 de juliol de 1521 varen aplegar a la ciutat de Brunei, en l'illa de Borneo, a on es trobava el rajá musulmà Siripada. El rajá va demanar que li visitaren els europeus. Gonzalo Gómez d'Espinosa i Juan Sebastián Elcano varen desembarcar i varen anar a vore-li, mentres Carvalho va permanéixer en la nao Trinitat. Segons Ginés de Mafra a Elcano i Espinosa els varen acompanyar els mariners grecs Juan Gorfo i Mateo Grec. Pigafetta, per la seua banda, narra en molt detall la rebuda, per #lo que pot deduir-se que ell també va acodir. Pigafetta conta que els europeus varen ser atesos dos dies i Ginés de Mafra conta que varen ser retinguts quinze dies. Un atre que va acodir va ser el fill brasiler de Carvalho en objectes per a comerciar que no eren seus, sino dels armadors de les naos o de la Corona espanyola.

Espinosa i Elcano varen ser duts a vore al rajá en dos elefants i, com no es deixava vore, varen tindre que parlar en ell per un tubo a través d'una paret.

Mentres Espinosa i Elcano estaven en terra, dos juncs es varen posar junt a les dos naos. Un mariner va divisar que, a lo llunt, s'acostava una flota de més de doscentes vés-les. Carvalho va decidir abordar els juncs, que varen ser presos sense dificultat. Varen deixar als tripulants natius retornar a terra en el mensage de que seguirien atacant els juncs que s'acostaren fins que tornaren els seus companyers. Despuix d'açò, varen aplegar a cremar quatre juncs successivament. Després es va acostar un atre junc, el capità del qual dia que era del rei de l'illa de Luzón. Este junc va ser abordat i Carvalho li va deixar anar a canvi d'unes joyes que duya. Finalment, Elcano i Espinosa varen retornar als barcos.

Els dos mariners grecs es varen quedar en Brunei, sense que se sàpia en certea si va anar voluntàriament o no. Sobre el fill de Carvalho, els natius els varen dir a Espinosa i Elcano que havia mort pero no ho varen poder comprovar perque estaven separats i no es va saber més d'ell.

Per Elcano i Espinosa, varen saber que el capità del junc de Luzón era en realitat el fill del rei de Luzón, que havia anat a Brunei a casar-se en una filla del rajá.

Els mariners europeus no varen aprovar el comportament de Carvalho, ya que segons ells deurien haver retingut al de Luzón fins que tornaren els seus companyers en lloc de lliberar-ho a canvi d'unes joyes. Carvalho també va retindre a tres dònes natives per a ell.

El 29 de juliol de 1521 les dos naos varen abandonar Brunei.

Elcano, capità de la nao Victoria

El rajá de Brunei els va indicar que en Mindanao hi hauria guies per a dur-los fins a les illes de les Espècies (les Malucas) i varen posar rumbo a este lloc.

Prop de la veta més septentrional de l'illa de Borneo un dels barcos va encallar, produint danys materials. El 15 d'agost de 1521 varen detindre per a reparar esta nao en una illa situada entre Borneo i Palawan que es dia Cimbombón i que varen cridar La nostra Senyora d'Agost.

El 17 de setembre, estant en esta illa, es va decidir destituir a Carvalho pel seu comportament i nomenar capità general a Gonzalo Gómez d'Espinosa, que eixerciria el seu càrrec des de la Trinitat. Com Espinosa havia segut fins a llavors capità de l'atre barco, Elcano va ser nomenat capità de la nao Victoria.

El 26 de setembre varen salpar de l'illa de La nostra Senyora d'Agost. Despuix d'açò es varen trobar en un barco en el que anava el senyor de l'illa de Palawan i governador de la ciutat de Brunei. Varen decidir capturar al senyor i a la seua família i demanar un rescat d'víveres i varen deixar marchar al restant de tripulants natius a Palawan.

Durant el captiveri el senyor de Palawan es va fer amic dels europeus. Els habitants de Palawan varen donar més víveres dels que els europeus havien exigit com a rescat. Despuix d'açò, el senyor natiu va firmar un vassallage a Carlos I. Este acort és relatat pel Llibre de les Paus del Maluco del escribano Martín Méndez.

El 7 d'octubre es varen despedir del senyor de Palawan i varen continuar la navegació. Despuix d'açò se sap per testimonis de Elcano, Francisco Albo i Hernando de Bustamante que varen capturar varis juncs chinencs i es varen fer en panys de cotó, seda, astrals, gavinets i porcelanes.

Varen ser per la mar de Joló i varen recórrer un parell de pobles de l'illa de Mindanao. Varen estar dos dies en l'illa varen comprar 17 lliures de canella. El 27 d'octubre va haver una gran tempestat i va aparéixer el fòc de Sant Telmo durant dos hores.

Prop de Mindanao se'ls aceró un parao i va haver un combat naval. Varen morir 7 dels 18 natius provinents de Magindanau que hi havia en el parao. També va fallir per ferides el armero sevillà Pedro Sánchez i el lombardero francés Juan Bautista. Despuix d'açò, un dels hòmens del parao va dir ser el germà del rei de Magindanau i, com sabia anar a les Molucas, li varen capturar a ell i al seu fill, entre uns atres, per a que els guiaren.

Seguint les instruccions del germà d'este rei varen aplegar Sarangani i varen capturar a atres dos guies. En les seues indicacions, varen anar fins al sur pel mar de Célebes. Quan varen passar junt a la illa Sangir varen fugir a nade un dels guies de Sarangani i el germà del rei de Magindanau en el seu fill, morint ofegat este fill. Es varen quedar en solament un guia i varen continuar el viage en les seues indicacions.

El 7 de novembre de 1521 varen avistar les Molucas.

El 8 de novembre varen desembarcar en l'illa de Tidore i varen ser rebuts pel rei Almansur, que els va tractar en gran hospitalitat. Espinosa i Elcano varen intercanviar regals en Almansur. Posteriorment, li varen entregar a este rei els rehens del parao i al guia de Sarangani per a que els enviara de nou a les seues terres, aixina com a les tres dònes natives.

Almansur va reunir tot el tacha possible de Tidore, aixina com de les illes de Maquian i Motil, per a omplir les naos espanyoles i va tindre bones paraules per al rei Carlos I. Els espanyols varen entregar a canvi teles. Varen permanéixer en Tidore un més i atres reis veïns varen acodir per a fer tractes d'amistat en els espanyols.

Durant la seua estància en Tidore els varen informar que feya huit mesos havia mort en la propenca illa de Ternate el portugués Francisco Serrano. Segons Pigafetta, est havia segut companyer de Magallanes quan va estar en Malaca i li havia comunicat per carta l'ubicació de les Molucas, motivant-li a mamprendre l'expedició.

Un dels que va acodir a Tidore a vore els espanyols va ser el fill del rei de Ternate, acompanyat per la viuda i els fills de Francisco Serrano i per un indígena cridat Manuel, criat del portugués Pedro Alfonso de Lorosa, que es trobava en Ternate. Manuel els va informar de que Lorosa volia posar-se al servici de Carlos I i els espanyols li varen dir que li avisara per a que anara en ells.

Lorosa va aplegar a Tidore i va informar als espanyols de que els portuguesos havien aplegat a les Malucas feya dèu anys pero que ho havien mantingut en secret. També els va dir que feya un any el capità portugués Tristán de Meneses havia estat en les Malucas i li havia informat de que el rei de Portugal va intentar frustrar el viage de les cinc naus de Magallanes a la Especiería enviant barcos a les vetes africanes de Bona Esperança i de Santa María i donant órdens al seu capità de les Índies, Diego Lopes Sequeira, d'enviar sis barcos a les Molucas. Esta última flota va tindre que ser desviada a Aden per a lluitar contra una atra que els turcs varen manar per a atacar Malaca. Posteriorment, Lorosa i la seua esposa es varen unir als espanyols.

Els espanyols varen ser conscients de que els portuguesos podien aparéixer en qualsevol moment per a atacar-los i, com ya havien carregat els cellers dels barcos de tacha, varen decidir marchar-se ràpidament. Almansur va entristir molt pel fet de que els expedicionarios s'anaren tan ràpit i va donar tantes mostres de llealtat i fidelitat al rei d'Espanya que els espanyols varen decidir quedar-se quinze dies més.

El rei de Ternate, Chechili de Roix, va intentar que Lorosa es quedara en ell. Existix en el Archiu Nacional de la Torre do Tombo una carta escrita en jawi del rei de Ternate, amic del capità portugués de Malaca, als portuguesos informant-los de que havien aplegat els espanyols i que havien mantingut bones relacions en el rei de Tidore.

Varen ser a l'illa de Gilolo o Halmahera a on varen comprar moltes canyes grosses reblixes d'aigua dolça. Tenien tanta tacha que no podien carregar-ho tot en les dos naos. Per això, varen construir un almagasén en l'illa i ho varen deixar a càrrec de cinc hòmens.

El rei de Bachian els va regalar dos aus del paraís mortes que varen ser entregades per Elcano en la cort de Valladolit.

El 18 de decembre tot estava llest per a salpar de Tidore. Els espanyols varen pintar en les vés-les la creu de Santiago. Varen embarcar també el rei de Tidore, el rei de Gilolo, el rei de Bachian i el fill del rei de Ternate per a acompanyar-los fins a l'illa de Mare. Almansur havia manat preparar llenya en l'illa de Mare per a que els espanyols li la dugueren.

Quan varen salpar a la Trinitat li costava navegar i varen decidir retornar a Tidore. Varen descarregar esta nao i Almansur va posar al seu servici a buceadores natius que varen examinar el barco i varen descobrir que la quilla estava trencada i que hi havia un forat gran junt a la mateixa. Almansur va posar a disposició dels espanyols carpinteros pero la reparació d'un problema d'este tipo podia durar mesos. No obstant, els portuguesos podien aparéixer en qualsevol moment i es va decidir que la nao Victoria continuara sola.

Es va decidir que, quan la Trinitat estiguera reparada, creuara l'oceà Pacífic fins a la regió americana del Darién. Després la tripulació devia dur la tacha per terra fins al Carib i d'ahí retornar a Espanya.

Elcano va decidir continuar en la nao Victòria cap a l'oest, creuant un territori concedit als portuguesos en virtut del Tractat de Tordesillas. En esta ruta deurien evitar els ports, perque en ells es podien creuar en els portuguesos.

El 21 de decembre de 1521 la nao Victoria va salpar de Tidore en 47 expedicionarios.

Almansur els va donar uns guies natius per a dur-los a primer a Timor-Leste, per ser época del monsó. En la Victòria, el pilot Francisco Albo i el maestre Miguel de Rodas, abdós grecs, no varen tindre en conte el monsó i volien passar per Malaca, pero Elcano es va opondre.

Elcano va decidir anar pel sur del oceà Índic cap a la veta de Bona Esperança. Els oficials Francisco Albo i Miguel Rodas opinaven que devien detindre's en les illes Maldives, pero Elcano es va opondre per a no caure en mans portugueses.

Un tripulant de la Victòria, Jorge Morisco, intérpret d'àrap que havia segut esclau de Magallanes, es va dedicar a fer una palma de tacha i fil per a la viuda de Magallanes, Beatriz Barbosa. Jorge va morir en el viage i Elcano va ser el que va entregar este objecte a Beatriz.

Varen travessar l'archipèlec de les Molucas, en moltes illes, i varen tindre que amainar per les nits per a evitar encallar. Es varen detindre en algunes d'estes illes breument per a arreplegar mostres d'espècies.

Quan passaven per la mar de Banda els va sobrevindre una tempestat molt forta i el caixco del barco va resultar danyat. Es varen detindre quinze dies en l'illa de Wetar per a reparar la nao.

Varen aplegar a Timor-Leste el 25 de giner de 1522 i es varen detindre en l'illa onze dies. Varen aprofitar la seua estància en l'illa per a comprar sàndal.

Els escritors de el XVI Gonzalo Fernández d'Oviedo i Francisco López de Gómara parlen de que en Timor-Leste varis varen ser decapitats per delictes i que va haver una gresca en un combat a on varen morir molts de la nao. Pigafetta, per la seua banda, solament diu que va haver ajusticiados en el viage. No obstant, la llista de fallits durant l'expedició no indica açò.

Per raons desconegudes, quan el barco estava junt al port de Batutara de Timor-Leste el grumete Martín d'Ayamonte i l'home d'armes Bartolomé de Saldaña varen botar a la mar de nit i es varen anar a nade.

La nao Victoria va salpar de Timor-Leste el 7 de febrer de 1522. Per llavors el barco estava maltrecho i entrabar molta aigua, per #lo que era necessari bombejar-la dotze voltes durant el dia i dotze voltes durant la nit.

Poc temps en acabant de que la nao Victoria abandonara Timor-Leste un barco portugués va aplegar a l'illa per a comprar sàndal i es va trobar en Martín d'Ayamonte i Bartolomé Saldaña en poder d'un natiu de Luzón que també havia acodit a l'illa. Els portuguesos varen interrogar a Martín d'Ayamonte, que els va contar el viage que havien recorregut i que la seua intenció en fugir havia segut tornar a Tidore en un dels guies per a trobar-se en un parent seu de la Trinitat, que provablement era Francisco d'Ayamonte.

La nao Victoria va navegar en paralel a la costa d'Austràlia, a sol 500 quilómetros. El 18 de març varen vore la que després es va cridar illa de Ámsterdam. Varen estar dos dies buscant un lloc per a fondejar pero no ho varen trobar i varen tindre que seguir el seu viage.

Varen ser cap al sur fins al paralel 40, recorrent els Rugientes Cuarentas, una franja de forts vents que posteriorment seria recorreguda cap a l'est pels anglesos per a aplegar a Austràlia. En abril varen passar huit dies amainados en forts borrascas. El 21 d'abril el vent va escomençar a virar i varen poder alvançar. Llavors Elcano va decidir anar cap al noroest i abandonar eixe paralel.

El 4 de maig varen aplegar a pensar que ya havien passat la veta de Bona Esperança i que es trobaven en l'Atlàntic, per #lo que varen anar rumbo al noroest. En gran decepció, el 8 de maig es varen topar en la costa este de Suràfrica. Varen concloure que es trobaven a l'altura del ric Infant, actualment conegut com Gran Riu Fish. Provablement varen poder identificar el lloc perque duyen còpies de mapes portuguesos, ya que els espanyols jamai havien navegat per eixe territori. Varen decidir tornar a alta mar per a evitar ser capturats pels portuguesos.

Entre el 9 i el 12 de maig un temporal de vent no els va permetre alvançar pràcticament res.

El 15 de maig varen creure reconéixer el Veta de les Agulles, el punt més al sur de la Veta de Bona Esperança. En este entorn, a on choquen els oceans formant grans ones, es varen topar en una tempestat que va partir el màstil i la verga del trinquet. Varen aplegar a plantejar-se tirar a la mar la càrrega de tacha per a guanyar seguritat pero, finalment, no ho varen fer. Entre els dies 17 i el 19 de maig, front a la veta de Bona Esperança, varen tindre que enfrontar-se a la tempestat sense a penes alvançar res. Per estos temps varen fallir per malaltia Pedro Gascón, Lorenzo de Iruña, Juan de Safelices, Bernal Manrio i Juan d'Ortega.

El temps va millorar a partir del 21 de maig al sendemà Albo va comprovar que es trobaven ya en l'Atlàntic, a dos graus al nort de la Veta de Bona Esperança.

Segons la crònica del portugués Gaspar Correia, despuix de doblar la veta de Bona Esperança es varen detindre en la baïa de Saldanha. Segons esta mateixa crònica es varen creuar en un barco portugués al mando de Pedro Quaresma, i el capità de la Victòria va parlar en ell i abdós varen seguir el seu camí. Este episodi narrat per Correja deu ser erròneu, ya que diu que el capità de la Victòria era el portugués Juan de la Rosa (com cridava a Pedro Alfonso de Lorosa) en lloc de Elcano.

Atres versions diuen que els navegants varen desembarcar en una baïa, que seria la de Santa Elena, a agarrar recaptes. Açò deu ser fals, perque Albo anota en el primer dia sense temporal, el 22 de maig, que es trobaven al nort d'eixe punt.

Gràcies a la Corrent de Benguela la nao Victoria va poder recórrer més de 3 000 quilómetros en sol dèu dies. El 19 de maig acaben de passar la veta de Bona Esperança el 31 de maig es trobaven ya a punt de creuar el equador. A l'altura de Namíbia la nao va alcançar gran velocitat. Del 25 al 26 de maig va alvançar 560 km, #lo que indica que anaven llavors a 12,60 nucs.

Com els aliments escassejaven i el menjar devia llimitar-se a poc més que arròs hervir en aigua de mar, varen escomençar a succeir-se les morts per malaltia. L'1 de juny va fallir Machín Viscaí, el 7 de juny Dumenge de Rubillán, el 8 de juny Lope Navarro i el 9 de juny Cristóbal de Jerez.

Si seguien aixina anaven a morir tots en poc temps, per #lo que Elcano es va vore obligat a anar terra a prendre recaptes. Es varen acostar a la costa de Guinea pero els manglars els varen impedir fondejar. Varen estar recorrent la costa guineana entre el 14 de juny i l'1 de juliol sense conseguir trobar un lloc a on atracar. Per estos temps varen fallir també Dumenge Bautista, Diego García, Pedro de Valpuesta i Martín de Magallanes.

Elcano conte, en la seua carta a Carlos I, que entre la travessia de la Veta de Bona Esperança i les illes de Veta Verda varen morir de fam 22 hòmens i Pigafetta diu que varen perdre 21.

L'1 de juliol Elcano va sometre a votació entre la tripulació si seguir o parar en les illes portugueses de Veta Verda. La majoria va decidir anar aquelles illes. El 9 de juliol la nao Victoria va aplegar al port de Cidade Velha de l'illa de Santiago d'este archipèlec. Tretze tripulants varen ser a terra en un batel. Varen dir que venien d'Amèrica i, segons Albo, els portuguesos no varen ser recelosos i els varen donar als espanyols tot lo que varen demanar.

En el port de Cidade Velha els espanyols creïen que era 9 de juliol pero els portuguesos els varen informar de que era dia 10 de juliol. Açò és perque els espanyols havien guanyat un dia en donar el regrés al món i no s'havien donat conte.

Els tretze espanyols que havien anat a terra varen intentar usar tres quintales de tacha per a comprar mercaderies i esclaus per a donar-li a la bomba d'aigua. Llavors les autoritats portugueses varen descobrir que venien de les illes de les Espècies i els varen detindre.

Els demés espanyols varen estar navegant en la nao Victòria al voltant de l'illa de Santiago mentres esperava la tornada del batel. El 15 de juliol, despuix de varis dies sense notícies dels que havien anat a terra, varen decidir anar al port. Se'ls va acostar un barco portugués que els va informar que els seus companyers havien segut detinguts i que devien entregar la nao Victoria. Llavors Elcano va prendre la decisió de largar veles i escapar.

Elcano, en la seua carta a Carlos I, va afirmar:

Vàrem resoldre de comú acort morir abans que caure en mans dels portuguesos, i aixina, en grandíssim treball de la bomba, baixe la sentina, que dia i nit no féyem una atra cosa que tirar fora l'aigua, estàvem tan extenuados com cap home ho ha estat.

Per llavors va fallir el grumete Andrés Blanco.

La nao va continuar cap a la península ibèrica i no va parar en les propenques illes espanyoles de Canàries, passant a l'oest de les mateixes, perque en eixa direcció estaven els vents alisios constants del nordest i un veler bàsic no podia seguir eixa ruta.

Va tindre que passar per les illes Azores, portugueses, sense detindre's en elles. El 8 d'agost es va produir l'últim decés del viage, el del mariner francés Esteban Villón. Pocs dies despuix el anticiclón de les Azores els va deixar sense vent i parats una semana.

Arribada a Espanya

El 6 de setembre de 1522 varen aplegar a Sanlúcar de Barrameda els 18 expedicionarios en, a lo manco, tres natius de les Molucas dels tretze que havien embarcat en Tidore feya nou mesos. Eixe mateix dia, Elcano va escriure a bordo de la Victòria una carta a Carlos I informant-li del seu viage i de la seua arribada a la península. D'esta carta s'han conservat vàries còpies de l'época.

Consta que la Casa de Contractació d'Índies va pagar 525 maravedís a Pedro Sort, veí de Sanlúcar de Barrameda, per ficar a la nao Victòria en el port d'este municipi, de difícil accés per haver una barra d'arena.

No se sap si els mariners varen descendir a terra en Sanlúcar de Barrameda pero consta que la Casa de Contractació va costejar per a ells en este lloc 12 arroves de vi, 75 hogazas de pa i rolls, un quarto de vaca i melons.

El 7 de setembre la Casa de Contractació va comprar un barco gran en sis rems per 15 ducados, per a remontar a la nao Victòria pel riu Guadalquivir. També es va manar a Sanlúcar a 15 hòmens per a assistir en la nao als expedicionarios i va prestar ajuda un veí d'este municipi, Gaspar García, en el seu barco.

La nao Victoria va aplegar en la seua tripulació a Sevilla el 8 de setembre. La tripulació va demanar ciris i varen baixar junts per a donar gràcies a la Verge de la Victòria en el convent del mateix nom i a la capella de la Verge de l'Antiga de la catedral.

Gràcies a la Providència, el dissabte 6 de setembre de 1522 entrem en la baïa de Sant Lúcar [...] Des de que havíem partit de la baïa de Sant Lúcar fins que retornem a ella vàrem recórrer, segons el nostre conte, més de catorze mil quatrecentes xixanta llegües, i vàrem donar el regrés al món sancer, [...] El dilluns 8 de setembre largamos l'ancora prop del moll de Sevilla, i descarreguem tota la nostra artilleria.

Antonio Pigafetta. Relació del primer viage al voltant del món.

En el celler de la nao Victoria hi havia 27 tonellades de tacha. Es va conseguir ingressar per esta mercaderia 8 680 051 maravedís. L'expedició havia costat 8 334 335 maravedís, per #lo que esta va tindre un benefici de 346 216.

Es va pagar a peons que varen estar desgotant aigua de la nao Victòria entre el 14 de setembre i el 9 d'octubre de 1522.

La carta de Elcano a Carlos I li va ser entregada al rei en Valladolit per Luis de Castellanos. Carlos I li va donar a Luis 50 ducados d'or per haver-li donat la bona notícia. El rei va respondre a Elcano donant-li "infinites gràcies" i demanant-li que acodira a vore-li en dos persones que hagueren participat en ell en l'expedició. També li va dir que s'encarregaria de l'assunt dels tretze espanyols capturats en Veta Verda.

Elcano va ser a vore Carlos I a Valladolit en varis espanyols i tres natius de les Molucas. Va dur una caixa en tots els tipos d'espècies que havien arreplegat, regals dels reis que li havien donat senyal d'amistat, les aus del paraís regalades pel rei de Tidore i un mensage que dia que les Molucas quedaven dins de la demarcació espanyola del Tractat de Tordesillas. També duya els seus apunts i llibres, que va entregar a Juan de Sálamo, secretari del Consell d'Índies, i que actualment es troben desapareguts.

El Archiu Històric d'Euskadi, en Bilbao, alberga una atra carta de Elcano a Carlos I d'entre setembre i octubre de 1522 parlant de la seua arribada i demanant-li diverses mercés. La carta va ser rebuda en Valladolit el 5 de novembre de 1522. Este document inclou la resposta del secretari Francisco dels Cobos al marge. El document, manuscrit per Elcano, es va trobar en l'any 2016 i és part dels fondos procedents de la torre de Laurgain de la localitat guipuscoana d'Aya. En la seua carta, Elcano demanava ser nomenat capità major de qualsevol armada que el rei enviara a les illes de les Espècies i ser cavaller de la Orde de Santiago, encara que el rei no li va concedir estes peticions.

El 23 de giner de 1523 Carlos I va firmar una albalá per a Elcano en la que otorgava 500 ducados anuals per a tota la seua vida. Estos li devien es pagats per la Casa de la Especiería, recent creada en La Corunya per a monopolisar el comerç en les Molucas. El rei li va recordar esta obligació a la Casa de la Especiería en una real cèdula donada en Madrit el 15 d'abril de 1525, ordenant que li pagaren lo per Elcano quan retornara de l'expedició de Loaísa. Elcano, en el seu testament donat en 1526 durant l'expedició de Loaísa, va dir que el rei li devia en la Casa de la Especiería 1 750 ducados, #lo que equivalia a un total de 656 250 maravedís.

El 20 de maig de 1523 Carlos I li va otorgar a Juan Sebastián Elcano i els seus descendents un escut d'armes. Este escut està dividit en dos parts: la superior té un castell d'or sobre fondo gules i l'inferior dos branques de canella creuats en aspa escoltats per tres anous moscadas i dotze taches sobre fondo dorat. Com a timbre, en la part superior, hi ha un yelmo tancat i, sobre ell, un orbe en la llegenda en llatí "Primus circumdediste em" (Vares ser el primer en circunnavegarme).

Carlos I va voler beneficiar als tripulants que havien retornat i als tretze que varen quedar en Veta Verda renunciant en favor d'ells a una quarta part del quint real i va deixar lliures d'imposts lo que els expedicionarios hagueren dut en les seues caixa.

Els portuguesos varen reclamar les Molucas. Per a resoldre la disputa, en mall de 1524 es va crear una junta formada per Hernando Colón, Simón Alcazaba, Sancho de Salaya, Pedro Ruiz Villegas, Tomás Durán, Juan Sebastián Elcano, Pedro Manuel, Hernando Barrientos i Cristóbal Vázquez de Falca, aixina com per portuguesos. Les reunions varen tindre lloc entre abril i maig de 1524 en un pont del riu Caya, en la sala capitular de l'Iglésia Major de Sant Joan de Badajoz, en la Cambra de Yelbes i en les Cases del Concejo de Badajoz. Hernando va animar a tots a dur per escrit les seues raons i, per a donar eixemple, va dur per escrit els seus posicionaments. Com llavors era impossible medir en precisió els graus de les coordenades geogràfiques, Hernando va introduir en esta junta un sistema de la seua invenció, que consistia en traslladar els graus per mig de rellonges.

Supervivents de l'expedició

Supervivents de la primera circumnavegació (els 18 de la nao Victoria)

Nom	Procedència	Càrrec	Edat
Juan Sebastián Elcano	Guetaria (Espanya)	Capità	35
Francisco Albo	Quíos (Grècia)	Pilot	–
Miguel de Rodas	Rodas (Grècia)	Maestre	45
Juan de Acurio	Bermeo (Espanya)	Contramaestre	28
Antonio Lombardo Pigafetta	Vicenza (Itàlia)	Sobreixent	–
Martín de Judícibus	Savona (Itàlia)	Marí	–
Hernando de Bustamante	Alcántara (Espanya)	Barber	28
Nicolás «el Grec»	Nauplia (Grècia)	Mariner	38
Miguel Sánchez	Rodas (Grècia)	Mariner	30
Antonio Hernández Colmenero	Ayamonte (Espanya)	Mariner	48
Francisco Rodríguez	Sevilla (Espanya)	Mariner	38
Juan Rodríguez d'Huelva	Mallorca (Espanya)	Mariner	25
Diego Gallego	Bayona (Espanya)	Mariner	25
Maestre Hans	Aquisgrà (Alemània)	Lombardero / Artillero	–
Juan de Arratia	Bilbao (Espanya)	Grumete	18
Vasc Gómez Gallego «el Portugués»	Bayona (Espanya)	Grumete	–
Juan de Santander	Cueto (Espanya)	Grumete	25
Juan de Zubileta	Baracaldo (Espanya)	Paje	16

Atres supervivents

Els dotze hòmens de la Victòria retinguts com a presoners en Veta Verda que varen retornar algunes semanes més vesprada a Sevilla, via Lisboa:

Els cinc supervivents de la Trinitat, que havien mamprés una ruta de tornada distinta des de les Molucas, també varen completar el regrés al món, encara que no varen retornar a Europa fins a 1525 o 1526:

• Gonzalo Gómez d'Espinosa, aguasil major de la flota;
• Leone Pancaldo, pilot;
• Juan Rodríguez el Sort, mariner;
• Ginés de Mafra, mariner;
• Hans Vargue, artillero.

Segona expedició a les Molucas

Artícul principal → Expedició de García Jofre de Loaísa.

Es va organisar una segona expedició a les Molucas en l'objectiu d'assentar-se en el territori i incorporar-ho a la Corona espanyola. Carlos I va nomenar capità general d'esta armada i governador de les illes de les Espècies a García Jofre de Loaísa, comendador de la Orde de Sant Joan. Elcano va ser nomenat pilot major de l'armada i el seu objectiu era que els barcos aplegaren a estes illes.

Elcano va ajudar a la Casa de la Especiería de La Corunya a organisar l'expedició i va ser felicitat per la seua bona llabor.

L'armada es va compondre de sèt naus: Santa María de la Victòria (capitaneada per Loaísa i que és un atre barco distint de la nao Victòria del primer regrés al món), Santi Spiritus (capitaneada per Juan Sebastián Elcano), Anunciada (capitaneada per Pedro de Vora), Sant Gabriel (capitaneada per Rodrigo de Falca), Santa María del Parral (capitaneada per Jorge Manrique de Nájera), Sant Lesmes (capitaneada per Francisco de Hoces) i Santiago (capitaneada per Santiago de Guevara).

Es varen allistar per a l'expedició tres germans de Juan Sebastián Elcano: Martín Pérez, Antón Martínez i Martín Ochoa. Dels que havien donat el regrés al món es varen allistar Hernando de Bustamante, Roldán de Argote i el maestre Hans. També va participar, com a pilot de la nau Santa María de la Victòria, Rodrigo Bermejo, que és possible que fora el que va avistar terra en el primer viage a Amèrica de Cristóbal Colón. Un jove Andrés de Urdaneta anava en la Santi Spiritus.

En l'armada anaven un total de 450 persones, la majoria dels quals eren hòmens d'armes.

La flota va salpar de La Corunya el 24 de juliol de 1525. L'1 d'agost es varen detindre en l'illa canària de La Gomera, a on es aprovisionaron de llenya i víveres. Elcano va decidir partir directament cap al estret de Magallanes indicant que, si alguna nau es perdia, seria esperada 20 dies en la baïa de Tots els Sants de Brasil i, si esta no aplegara, es deixaria com a senyal una creu i un gorc en un mensage en la ruta que anaven a seguir. Es varen marchar d'esta illa el 14 d'agost.

El 18 d'agost va haver mala mar i es va partir el màstil de la Santa María de la Victòria. El 19 d'agost, quan esta nau abordava a la Santa María del Parral, va desfer la seua popa i va abatre el seu pal de mesana. Estos incidents varen requerir reparacions.

El 5 de setembre varen aplegar a l'altura d'Sierra Leona i varen trobar un barco que varen creure francés. Llavors França estava en guerra contra Carlos I i varen decidir perseguir-ho fins a les dotze de la nit. Llavors Loaísa va donar un cañonazo com a senyal per a parar la persecució. La nau Sant Gabriel i el patache Santiago no ho varen sentir o ho varen ignorar i el Santiago va conseguir capturar al barco, que era portugués. El capità de la Sant Gabriel va voler arrogarse el mèrit de la captura i el capità del Santiago li'l va negar. Finalment, varen decidir deixar marchar al barco portugués.

El 15 d'octubre varen aplegar a l'illa de Sant Mateo (Annobón), un enclavament negrero que havia segut abandonat pels portuguesos despuix d'una rebelió d'esclaus. En esta illa varen aprofitar per a alimentar-se de taronges, margalloneres, ous, aus i per a peixcar. Varen peixcar un gran peix que va assentar molt mal als tripulants, encara que cap va aplegar a morir.

En Sant Mateo varen reparar els barcos. El capità de la Sant Gabriel va ser arrestat i es va mantindre aixina durant dos mesos, sent substituït en el càrrec per Martín de Valéncia. També es va arrestar i va castigar a alguns fidalcs contraris a ser manats per Elcano, argumentant que tenia menor estatus social que ells.

Després varen creuar l'oceà Atlàntic. Durant la travessia es va separar un parell de dies la Santi Spiritus. El 5 de decembre varen avistar terra americana. El 28 de decembre, mentres navegaven cap al sur, va créixer tant que varen tindre que aferrar les veles. Poc temps despuix es varen separar la nau Santa María de la Victòria, a on anava Loaísa, i la Sant Gabriel. Llavors, Elcano va prendre el mando de l'armada i va estar buscant durant tres dies a Loaísa sense èxit. Va pensar que tal volta la Santa María de la Victòria s'havia alvançat i va decidir continuar.

El 12 de giner de 1526 Elcano va aplegar en els cinc barcos al riu Santa Creu. Va voler fondejar allí pero el restant de capitans es varen opondre. Llavors va decidir enviar al patache Santiago per a que deixara una creu en un gorc com a senyal en el lloc acordat i anar a fondejar en el restant de barcos a l'estret de Magallanes.

Elcano recordava haver vist, en el seu viage en Magallanes des del riu Santa Creu fins a la Veta Vérgens, una única profunda entrada de la mar en terra ferma. Pero la tormenta que havia separat les naus també els havia separat de la costa, en lo que no havien pogut vore una de les dos entrades que realment existixen, la del riu Coig i la del riu Gallecs; esta volta va tornar a contar una única riga intermija i es va adinsar en la segona, que va resultar ser l'estuari del riu Gallecs, a on les naus varen quedar encallades i la gran amplitut de la marea els va deixar en terra ferma. La pujada de la marea, poques hores més vesprada, els va permetre eixir d'allí. Després es varen dirigir a la veta de les Vérgens, a on un temporal va fer encallar la Santi Spiritus sense remei. Les atres tres naus es varen mantindre a flotació tirant a la mar l'artilleria i atres objectes. Els nàufrecs de la Santi Spiritus es varen trobar en els natius de la Terra de Fòc. Després varen ser rescatats i es varen anar a atres barcos. El 17 de giner el temporal va créixer de nou. Despuix d'açò, varen aplegar les naus Santa María de la Victòria i Sant Gabriel, aixina com el patache Santiago. Posteriorment, va seguir una mala mar que va amenaçar en partir la capitana.

El 10 de febrer la Anunciada es va separar dels demés barcos. En teoria anava a aplegar a les Molucas a través de la veta de Bona Esperança pero va desaparéixer per a sempre. Per estes dates la Sant Gabriel va desertar. Es va trobar en tres barcos francesos en Brasil i el capità, Falca, va ser capturat quan anava a parlamentar. La Sant Gabriel va conseguir escapar i va aplegar a Bayona el 28 de maig.

El 26 de maig l'armada va aplegar a l'atre costat de l'estret de Magallanes. El 31 de maig la mala mar en el Pacífic va separar els barcos. El patache Santiago va aplegar al golf de Tehuantepec el 25 de juliol de 1526. La nao Sant Lesmes va desaparéixer. La Santa María del Parral va ser a parar a les illes Sangihe, a on els natius varen matar a alguns i esclavizaron al restant.

La nau Santa María de la Victòria duya uns 145 hòmens, inclós Juan Sebastián Elcano. Est va otorgar testament a bordo el 26 de juliol de 1526. El escorbuto va escomençar a fer assut en la tripulació del barco. Varen morir unes 40 persones de la tripulació de la nau durant la travessia pel Pacífic. Urdaneta ho narra del següent modo:

Tota esta gent que va fallir, va morir de créixer-se les genives en tanta cantitat que no podian menjar cap cosa i més d'un dolor de pits en açò; yo vaig vore traure un home tant gruixa de carn de les genives com un dit, i a l'un atre tindre-les creixcudes com si no li hagueren fet res

Loaísa va morir el 30 de juliol i Juan Sebastián Elcano el 3 o el 6 d'agost.

El supervivent Juan de Mazuecos va contar que Loaísa i atres hòmens principals de l'expedició varen morir a la veta de quaranta dies de prendre junts un menjar determinat. Gonzalo Fernández d'Oviedo va escriure que un dia es va peixcar un peix que semblava un salmón de vint lliures i que es va menjar en la taula del capità general Loaísa i que tots varen emmalaltir. Un atre supervivent, el clerc Juan de Areizaga, li va contar a Fernández d'Oviedo que eixe peix tenia dents. Per açò, és possible que Elcano haguera emmalaltit per menjar d'este peix.

La nau Santa María de la Victòria va aplegar posteriorment a les Molucas.

Testament

El 26 de juliol de 1526 Elcano va otorgar testament a bordo de la nao Santa María de la Victòria, en mig de l'oceà Pacífic, durant l'expedició de Loaísa. El escribano de l'immensa majoria del testament va ser Andrés de Urdaneta, que també va ser un dels testics. Una mínima part va ser escrita per un atre testic: Andrés de Gorostiaga. El document està firmat pel escribano del barco, que donava fe, Ortés de Perea, aixina com per Elcano. L'original es troba en el Archiu General d'Índies de Sevilla.

En el testament consta que Elcano tenia dos llibres, un almanac en llatí i un llibre d'astrologia, que va demanar que s'entregaren al pilot real i cosmógrafo de la Casa de Contractació d'Índies de Sevilla Andrés de Sant Martín. També figuren 25 manes piadoses. La més sustanciosa d'elles era el llegat de 40 ducados d'or al Santuari de La nostra Senyora de Icíar de Deva. També va dispondre llegar 12 ducados d'or a l'Iglésia de Sant Martín de Guetaria, 10 al monasteri franciscano de Sasiola de Deva, 6 a l'Iglésia de Sant Salvador de Guetaria, atres 6 al Santuari de la Verge de Guadalupe de Fuenterrabía i atres 6 a la Catedral de Santiago de Compostela. També va destinar dos ducados a tres órdens religioses respectivament per a que els destinaren a rescatar captius: la trinitaria, la mercedaria i la terciaria franciscana. Uns atres dels seus encàrrecs testamentarios varen ser donar un ducado al lazareto de Guetaria, dos ducados a l'hospital local i que es donara sayas a trenta pobres d'este municipi.

En el seu testament indica que havia promés anar en romeria al monasteri de la Santa Verónica d'Alacant i que, abans de partir en l'armada de Loaísa, havia concertat en el Monasteri de Sant Francisco de La Corunya una missa concepcionista cada dia i que pregaren per ell i el restant de membres de l'expedició. Per a açò últim, va fer escritura en La Corunya en el notari Cristóbal de Pol per a donar a este monasteri franciscano 60 ducados en tres entregues.

Eponimia

• El buc escola de la Armada Espanyola Juan Sebastián de Elcano, de 1927, du el seu nom. L'emblema del barco és l'escut concedit a este marí per Carlos I.

El think tank Real Institut Elcano també pren el seu nom del navegant espanyol. Un veta ubicat en la partix suroest de la menuda illa de Ámsterdam, en les coordenades geogràfiques Plantilla:Coord/input/ERROR</noinclude>, rep el nom de Pointe de Elcano.

Monuments i atres memorials

En l'any 1800 es va erigir una escultura en la plaça major de Guetaria, obra de l'escultor Alfonso Giraldo Bergaz, que va ser destruïda durant el sege que va sofrir el poble en 1836 durant la primera guerra carlista.

Guetaria té dos estàtues de Juan Sebastián Elcano: una en la plaça Elcano, realisada en 1861 per Antonio Palao, i una atra en la plaça dels Gudaris, obra de Ricardo Bellver que data de 1888.

En 1919 es va posar una placa en commemoració del primer regrés al món en l'exterior de l'antic convent dels Remeis de Sevilla, prop d'a on va estar el moll de les Molgues.

En 1922 Agustín Aguirre i José de Azpiroz varen ser triats per a fer un monument a Juan Sebastián Elcano en Guetaria. El proyecte va ser d'estil art decó. El monument es va fer en un baluart de la muralla. En l'escalinata hi ha un bajorrelieve realisat per Victorio Macho que mostra a Elcano. En el centre hi ha una creu i una llegenda referida a ella que diu "Esta és la vora figura de la nostra bona ventura". En el frontispici de la porta hi ha una atra llegenda que diu "Primus circumdediste em". Damunt del monument hi ha una Victoria alada. En el terrat del conjunt hi ha una làpida en els noms dels 18 hòmens que varen donar el primer regrés al món en 1522.

Existix en el monasteri de la Santa Faç d'Alacant un text de 1944 escrit en rajoletes, agraint els 24 ducados d'or que Elcano donó al monasteri en 1526, encara que no va ser fins a 1944 que la Armada Espanyola donó 15.000 pessetes per a complir lo estipulat en el testament.

En l'exterior de la Biblioteca Municipal de Sanlúcar de Barrameda hi ha cinc rajoletes sobre el primer regrés al món colocats en 1956, 1960 (regalat per l'embaixador d'Estats Units despuix del regrés al món del submarí nortamericà Salamandra eixe any), 2010, 2011 i 2016 respectivament.

En 1972 es va inaugurar un monument a Juan Sebastián Elcano, realisat per Antonio Cano Correja, en la glorieta dels Mariners Voluntaris de Sevilla.

En 1992 el Rotary Club va posar un monolit en una placa dedicat a un regrés al món a vela que va tindre lloc en 1990, coneguda com a Expedició Elcano 90, en la plaça de Cuba de Sevilla. Esta plaça està prop d'a on va estar el moll de les Molgues.

En 2010 es va situar un monument cridat "Milla Zero" en la plaça de Cuba de Sevilla, dedicat a la primera circumnavegació.

També en 2010 es va colocar una placa en el carrer de Sant Roque de Guetaria, a on es diu que va estar la casa natal de Juan Sebastián Elcano.

En 2011 es va inaugurar un monument cridat "Llegua Zero" en Sanlúcar de Barrameda dedicat a l'expedició de Magallanes-Elcano.

També en 2011 es va colocar una placa en homenage als que varen donar el primer regrés al món en la capella de la Verge de l'Antiga de la catedral de Sevilla.

En 2013 es va colocar un relleu de pedra en l'exterior de l'antic convent dels jesuïtes de Sanlúcar de Barrameda que representa als mariners que varen donar el primer regrés al món.

En 2019 es va colocar un monument a Magallanes i Elcano en Vigo.

En 2022 es va inaugurar un monument a Juan Sebastián Elcano en el carrer Guetaria de Madrit.

També en 2022 es va inaugurar un monument a Juan Sebastián Elcano en Cartagena.

En 2023 es va inaugurar un monument en el moll de Nova York de Sevilla dedicat a Juan Sebastián Elcano.

• Estàtua de Elcano de Guetaria de 1861.
  Estàtua de Elcano de Guetaria de 1861.
• 
  Estàtua de Elcano de Guetaria de 1888.
• Monument a Elcano en Guetaria de 1922.
  Monument a Elcano en Guetaria de 1922.
• Monument a Elcano de Sevilla de 1972
  Monument a Elcano de Sevilla de 1972
• 
  Monument "Milla Zero" en Sevilla de 2010.
• Monument "Llegua Zero" en Sanlúcar de Barrameda de 2011.
  Monument "Llegua Zero" en Sanlúcar de Barrameda de 2011.
• Monument a Elcano en Cartagena de 2022.
  Monument a Elcano en Cartagena de 2022.
• Monument a Elcano en el carrer Guetaria de Madrit de 2022.
  Monument a Elcano en el carrer Guetaria de Madrit de 2022.
• Monument a Elcano en Sevilla de 2023.
  Monument a Elcano en Sevilla de 2023.

Vore també

• Imperi espanyol en Àsia i Oceania
• Fundació Nao Victoria

Bibliografia

• Santamaría Urtiaga (2022). El regrés de Elkano. El molest triumfo de la gent corrent, Eusko Ikaskuntza. ISBN 978-84-8419-301-2.
• Romero Tallafigo (2020). Testament de Juan Sebastián Elcano (1526). Paraules per a un autorretrato, Universitat de Sevilla i Junta d'Andalusia. ISBN 978-84-472-2964-2.
• Mazón Serrano (2020). Elcano. Viage a l'història, Trobe. ISBN 978-84-1339-203-9.
• Prim Pérez (2004). Hernando Colón: decurs històric d'un home i la seua biblioteca, Ajuntament de Sevilla. ISBN 849609829X.
• Comellas, José Luis (2019). El primer regrés al món, Rialp. ISBN 978-84-321-5102-6.
• Fernández-Armesto (2022). Magallanes: més allà del mit, Espasa. ISBN 978-84-670-6734-7.

Enllaços externs

• Llista de 107 dels 234 embarcats.
• Pintura sobre el desembarc i llista dels 18 en el Centre Virtual Cervantes.
• MAGALLANES L'home i la seua gesta Stefan Zweig
• Retrat de Juan Sebastián Elcano en un epítome sobre la seua vida inclós en el llibre Retrats d'Espanyols ilustres, publicat en l'any de 1791.
• Ruta del Primer Regrés al Món en Google Maps i Earth

• Càtedra Internacional CEU Elcano. Primer Regrés al Món [8] archivat en Wayback Machine.
• Juan Sebastián Elcano, episodi de la série de TVE Paisage en figures.