Maquiavelismo

El maquiavelismo posseïx dos significats. En la seua accepció doctrinal, es referix a la doctrina política formulada per Nicolás Maquiavelo, pensador renaixentiste, l'eix fonamental del qual radica en la supremacia de la raó d'Estat sobre els principis ètics tradicionals. Esta perspectiva sosté que, en l'àmbit polític, la consecució i preservació del poder estatal justifica l'us de qualsevol mig necessari, inclosos els métodos considerats immorals o cínics, com el frau, la manipulació política o la coerció. Segons Maquiavelo, un governant deu actuar en pragmatisme absolut, adaptant-se a les circumstàncies sense restriccions morals, descrivint cóm els governants poden fer front a les complexitat del poder.

Estàtua de Nicolás Maquiavelo en la Galeria de l'Acadèmia de Florencia.

La segona, de ranc sicològic, té que vore en les traces d'una personalitat hipòcrita i falsaria, calculadora, falta d'empatia i que ho subordina tot al propi benefici.

Elements del maquiavelisme

En obres com El príncip i els Discursos sobre la primera década de Tito Livio analisa Maquiavelo quin és el tipo de príncip o governant que s'ha donat fins a la seua época, fundant-se en la seua experiència política com a secretari de príncips, en la primera d'eixes obres, i més en les seues múltiples llectures com a historiador i la seua esperança com a polític en la segona. Li obsessiona sobretot cóm ha de ser el caudillo que conseguixca l'unitat i independència d'Itàlia, víctima de numeroses intrusions exteriors i divisions internes en múltiples repúbliques que lluiten celosament entre sí. Per a això la necessitat impera sobre la moral. Propon, de fet, les figures de Francesco Sforza o de Fernando el Catòlic a causa de la seua virtut, pero també de la seua sòrt; ya que la virtut sense fortuna servix de molt poc, com ejemplifica en el cas de César Borgia:

«Vullc aduir dos eixemples que nostra pròpia época nos ha proporcionat a propòsit de les dos maneres d'aplegar al principat, o siga, per la virtut i per la fortuna. Es tracta de Francesco Sforza i César Borgia [...] Per una atra part, César Borgia —cridat vulgarmente duc Valentino— va adquirir l'Estat gràcies a la fortuna del seu pare, i en l'anar-se d'ella ho va perdre, a pesar de haver recorregut a tot tipo de mijos i haver fet totes aquelles coses que un home prudent i virtuós devia fer [...]».
—Nicolás Maquiavelo, El príncip; Madrit: Aguilar, 2010, pp. 70-71.

El príncip deu dispondre de les habilitats del lleó (la força) i del rabosot (l'astúcia) «el lleó no es llibera de les trampes; el rabosot no es defén dels llops; per tant devem ser rabosots per a conéixer les trampes, i lleons per a esglayar als llops» (El príncip, XVIII). La contribució del maquiavelisme i que va resultar fonamental per a la doctrina política europea, va ser la separació de la ciència política de la moral i la religió. Maquiavelo establix que la conducta pràctica del polític s'ha de desenrollar al marge de consideracions teòriques fora de la realitat; i l'obsessiva persecució del poder i del prestigi coste lo que coste, en independència de consideracions ètiques que es posponen a eixe fi, ya que el fi importa més que els mijos. Dita concepció té antecedents antics, especialment grecs, en les idees d'Anacarsis el escita i de Trasímaco. El polític, per a governar als hòmens, ha de disciplinarlos. Per a això deu conseguir prestigi i autoritat per mig de l'us la força, lo que exigix prescindir de consideracions ètiques i usar-les solament com a apariència, de manera que s'establix com a principi suprem la «raó d'Estat»: l'objectiu de l'Estat és la seua pròpia supervivència, i esta pot aplegar a llegitimar un mal menor a costa d'evitar un mal major. Això ve a supondre que la mentira és la conducta política menys mala:

«Quan un príncip dotat de prudència veu que la seua fidelitat en les promeses es convertix en perjuí seu i que les ocasions que li varen determinar a fer-les no existixen ya, no pot i encara no deu guardar-les, a no ser que ell consentixca en perdre-se. Observe's ben que si tots els hòmens anaren bons este precepte seria malíssim; pero com ells són mals i que no observarien la seua fe sobre tu si es presentara l'ocasió d'això, no estàs obligat ya a guardar-los la teua, quan això t'és forçat.»

Hi ha dos tipos de príncips per a Maquiavelo: els que escolten i els que no escolten. Si el príncip és dèbil, deu recórrer a l'astúcia millor que a la força i no ser esclau de la seua paraula, sino de la seua conveniència. Va afirmar, puix, parafraseando a l'emperador Calígula, que «és molt més segur ser temut que ser amat» (El príncip, XVIII), i que «la força és justa quan és necessària» i «els hòmens es deuen mimar o extinguir, perque es vengen per qualsevol ofensa llaugera i de les greus no poden: aixina que l'ofensa que es faça a el home deu ser tal que no es tema la venjança» (El príncip, III).

Els texts de Maquiavelo emfatisen una espècie de joc en el poder, en el qual es problematiza i soluciona les pors de governants, en relació en les decisions polítiques. Com a conseqüència, estes solucions són vistes com a justificació d'accions immorals. «El fet de que Maquiavelo descriga immoralitat no ho convertix en immoral». La polèmica sorgix una volta que tot fi abstracte és justificat pels mijos; no obstant, Maquiavelo no afirma que este fi específic justifica els mijos, sino que diu que estos seran jujats com honrosos pel vulgo (poble), al que desprecia per no vore més allà de les apariències.

Açò es complica encara més quan els llectors observen que Maquiavelo descriu als governants que realisen accions immorals com a virtuosos. L'estructura i complexitat de El príncip genera distints punts de vista; pero queda clar que l'objectiu al que Maquiavelo volia aplegar era «mostrar a un atre cóm funcionen les relacions reals de poder en la modernitat, i cóm es conseguix l'estabilitat per a que este puga prendre el mando i salvar a Itàlia». La paradoxa es troba que en cap lloc de El príncip o els Discursos, es troben les paraules «el fi justifica els mijos», frase que s'atribuïx a la principal ensenyança de la primera obra.

Recepció del maquiavelisme

La recepció del maquiavelisme ha segut diversa i va canviar a lo llarc dels sigles, depenent del context històric i de les creències predominants en cada época. Durant el Renaixença, quan Nicolás Maquiavelo va escriure les seues obres, les seues idees varen ser vistes com un intent pragmàtic d'entendre la política en un periodo de gran inestabilitat. Molts líders italians, especialment els príncips de l'época, varen trobar en El príncip un manual útil per a consolidar el poder. No obstant, el seu enfocament de la política, que no es deté davant la moralitat tradicional, va ser rebujat per figures religioses i morals que ho varen considerar un defensor del cinisme i l'amoralitat.

A lo llarc dels sigles posteriors, el maquiavelisme va ser durament criticat, especialment pels pensadors cristiàs, que ho veen com a incompatible en els principis ètics del cristianisme. Per a molts, les idees de Maquiavelo representaven una amenaça per a l'orde moral i social, puix justificaven la manipulació i la tirania si el fi ho requeria. No obstant, en el temps, en el XIX, pensadors polítics varen començar a vore el maquiavelisme de manera diferent, considerant-ho com una teoria realista que reconeixia les crues realitats del poder i la política. El seu enfocament, encara que polèmic, era vist com un cuestionamiento de l'idealisme moral i una reflexió sobre el funcionament del Estat en situacions extremes.

En l'actualitat, el terme «maquiavelismo» seguix sent utilisat en la seua accepció original, pero en una connotació generalment negativa. S'associa principalment en la manipulació, l'engany i la falta d'ètica, tant en la política com en atres camps, com els negocis. En la psicologia, s'utilisa per a descriure a persones que mostren una tendència a manipular als demés sense remordiments, buscant sempre els seus propis interessos.

Les idees polítiques i socials sobre l'estat de poder de Maquiavelo han segut comparades en les del Leviatán d'Hobbes i inclús moltes voltes Maquiavelo és vist com un predecessor de Hobbes. També les seues idees sobre la naturalea humana i la funció d'autoritat d'un estat són similars i, fins a cert punt, les seues obres no varen ser apreciades sino molt despuix. En contrast, Maquiavelo va escriure sobre el poder sol en el context polític i social, mentres que el punt de vista de Hobbes respecte al poder és molt més complex, en descriure la relació del individu en l'Estat.

«El poder d'un home ve determinat pels seus mijos actuals per a obtindre algun bon futur aparent». —Hobbes.

Vore també

• Tríade lluminosa
• Tríade obscura
• Tétrada obscura

Bibliografia

• Donno, Daniel (2003). Niccolo Machiavelli, The Prince. New York: Batman Dell.