Escurada dorada
La escurada dorada o de reflexos metàlics, coneguda també com a reflex dorat, òpera Malika o ceràmica andalusí de reflex dorat, és un tipo de decoració esmaltada en efectes iridiscents produïts pels òxits metàlics aplicats en una tercera cocció sobre un esmalt ya cuit.[Nota 1]
Iniciada en la Mesopotamia musulmana, la escurada dorada es va desenrollar també en el Nort d'Àfrica i en la península ibèrica. Un cert vel de llegenda atribuïx als últims alfareros de Marroc i l'alce espanyol la possessió de la seua fòrmula secreta. En Espanya, identificada en la escurada morisca, va tindre el seu major foc de producció en la zona d'alce, des de la ceràmica aragonesa dels alarifes mudéjares de Muel fins al gran emporio de Manises.[1]
Orígens i expansió
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Ceràmica andalusí.
Les primeres ceràmiques de reflexos metàlics es varen produir al començ del Califato Abasí (750-1258) en el IX. Provablement, la gran difusió d'esta tècnica, va ser favorida per la prohibició en el món àrap de l'ostentació; la escurada dorada va substituir en la taula el lux descarat dels metals preciosos.
La Gran Mesquita de Kairouan, en Tunis, pot considerar-se com la seua plataforma universal, en ella la escurada dorada està present en una série monumental de azulejería importada de Bagdad cap a l'any 850 de l'era cristiana. El lema corànic omnipresent és "al-mulk lillâh", que en la ceràmica andalusí es reduirà a "al-mulk".[2]
En la península ibèrica, el fil conductor de les tècniques de l'alfarería d'orige musulmà, i molt en especial de l'escurada dorada, varen anar els moriscos, distribuïts en els focs de Manises, Paterna, Quart, Alacuás i Muel. El decret d'expulsió de 1609 va dur a mils d'artesans al desterro. En ells es varen perdre l'indústria, les fòrmules, els secrets i l'esplendor.
Fins a la segona mitat de el XVI, Catalunya, Terol, Toledo, Talavera de la Reina o Sevilla, varen ser, a grans traces, focs subsidiaris de les escurades valencianes els motius de les quals i tècniques varen imitar. No obstant, les escurades fabricades en molts d'eixos centres tenen traces personals que les fan úniques. Com la combinació del blau i el vert en Terol, o del blau i el morat negruzco del manganeso en Sevilla o, en el cas català, la gran cantitat de peces firmades i datades, com les de Pere Casals o Toni Mestre, que nos permeten conéixer l'autoria d'alguns mestres i l'evolució estilística de les séries (aixina, en els casos de Reus, Barcelona o Valls, els models dels quals de producció s'adinsen en el primer terç de el XVII).[3]
Caldria esperar a el XVIII per a que el Llevant espanyol, recuperara la riquea i hegemonia en el món de l'escurada polícroma espanyola. La primera en desenrollar noves tècniques, més allà dels vells procediments hispà-moriscos de reflex metàlic, va ser la Real Fàbrica de Alcora. En la década de 1780, la problemàtica laboral va obligar a molts alfareros alcoreños a traslladar-se a Manises. Sigle i mig despuix, esta última localitat tenia en funcionament huitanta fàbriques, donant ocupació a cinc mil operaris, un trenta per cent d'ells dònes.[4]
Tècniques
[editar | editar còdic]El procés
[editar | editar còdic]Una volta extreta i purificada l'argila secant-se al sol, que evitaria aixina futurs clavills, entrava en la primera cochura. Al juaguete resultant se li aplicava el vidriado, barniz blanc a pur de plom i estany, i la decoració en blau cobalt. Despuix d'esta primera esmaltación passava a la segona cochura, alcançant 990 graus. Despuix d'ella, una volta gelada, se li donava a la peça el reflejos metálicos en una mescla de sulfur de coure i argent, dissolts en vinagre i aplicats en pinzell. Entrava per fi en la tercera cochura a una temperatura inicial de 650 graus, baixant després a cinccents.[5]
La cultura ceràmica anglosaxona denomina llustre (lustreware) a l'escurada en reflexos metàlics, si ben tal llustre o lluentor, es conseguix en un procés menys complicat.[6]
L'esmalt
[editar | editar còdic]Els anàlisis de l'esmalt de ceràmiques espanyoles i italianes (sigles XIII a el XVI) indiquen en variacions entre abdós esmalt, una composició d'estany sobre un màxim de 10 % i plom entre en 15 i 45 %.[7] D'este anàlisis es pot deduir l'importància de l'esmalt utilisat com a base. Tenint com a òxits imprescindibles l'estany i el plom, la fòrmula resultant ho situa a l'altura del típic esmalt de mayólica, el ranc del qual de cocció està entre 950 °C i 1110 °C.
La pasta
[editar | editar còdic]La pasta de reflexos es deu moldre en molí de boles entre 2-4 hores, encara que es poden amprar les pastes sense moldre en bons resultats. Un atre método consistix en calcinar els ingredients secs a 700 °C i mesclar-los en el molí en vinagre. Dita pasta se sol aplicar sobre l'esmalt en l'adició de 50% de llustre i 50% de goma aràbiga, o be en un vehícul aceitoso, com l'essència de trementina.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Guillerma Joaquín de Osma i Scull: "Apunts sobre ceràmica morisca: L'escurada dorada de Manises en l'any 1454 (Cartes de reina d'Aragó á don Pedro Boil)". Edició dels Fills de M.G. Hernández, 1906 Consultat en giner de 2015
- ↑ Guillermo Rosselló, La céramique vore't et brune, p. 106
- ↑ Batllori, Andreu; Llubià, Lluís Maria. Ceràmica catalana decorada. Ed. Vicens Vives, Barcelona, 1974.
- ↑ Natacha Seseña, Cacharrería popular, p. 286
- ↑ (1993) Diccionari de Térmens d'Art, Madrit: Anaya. ISBN 84-7838-388-3.
- ↑ Padilla Montoya, Diccionari de materials ceràmics
- ↑ «Llustre abbasside». Archivat des d'el original, el 3 de març de 2016. Consultat el 14 de maig de 2012.
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Una descripció encara més tècnica de la escurada dorada la definiria com "decoració feta en pigments de coure, ferro i argent conformant un esmalt que es cou en atmòsfera reductora". El resultat és un barniz de lluentors metalizados cobrizos o dorats. El procés clàssic usat des de l'Edat Mija requerix tres cocció: una primera per al bizcochado, una atra per al esmaltado i la tercera, en atmòsfera reductora, per a conseguir els reflexos metàlics. Una preparació paralela, cuita aixina mateix en atmòsfera reductora pero aplicada sobre zafre (esmalt blau conseguit en òxit de cobalt mesclat en cuarzo i polvorisat), donarà com resultat un reflex plateado. (En Diccionari de materials ceràmics, vore bibliografia).
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (2008) Diccionari de térmens ceràmics i de alfarería, Càdis: Agrija Edicions. ISBN 84-96191-07-9.
- Rosselló Bordoy, Guillermo (1995). La céramique vore't et brune en a-Andalus du X au XIII siècle, Museés de Marseille-Réunion dones Museés Nationaux.
- Seseña, Natacha (1997). Cacharrería popular. L'alfarería de baste en Espanya, Madrit, Aliança Editorial. ISBN 84-206-4255-X.
- (2002) Diccionari de materials ceràmics, Madrit: Subdirecció General de Museus. Ministeri d'Educació, Cultura i Deport. Secretaria General Tècnica. Centre de Publicacions. ISBN 8436936388.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Loza dorada» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.