Anar al contingut

Dinastia fatimí

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Plantilla:For La dinastia fatimí (en àrap: الفاطميون, romanizado: al-Fāṭimiyyūn) va ser una dinastia àrap que va governar el califato fatimí entre l'any 909 i l'any 1171. Descendents de Fátima i Alí, i seguidors del chiisme ismailí, ostentaven l'imamato ismailí i eren considerats els líders llegítims de la comunitat musulmana. La llínea d'imans ismailíes nizaríes, representada hui pels aga jan, reivindica la seua descendència d'una branca dels fatimíes. Els Bohras Alavíes, heretats principalment en Vadodara, també reivindiquen la seua ascendència dels fatimíes.

En el IX de nostra era, la dinastia fatimí va sorgir com a líder del primer moviment misionero (dona'wa) ismailí clandestí, que actuava supostament en nom d'un imam amagat, que en aquella época es creïa que era Muhammad ibn Ismail. La dona'wa ismailí es va estendre per tot lo món islàmic, governat llavors pel califato abbasí. En 899, el futur primer califa fatimí, Abdallah, es autoproclamó el imam esperat, lo que va provocar una ruptura en la dona'wa ismailí, ya que els qarmatiíes, que no reconeixien el seu imamato, es varen separar. Entretant, els agents ismailíes havien conseguit conquistar àmplies zones de Yemen i Ifriquía, aixina com llançar sublevació en Síria i Iraq. Fugint de la persecució abbasí a Ifriqiya, Abdallah es va proclamar obertament i va establir el califato fatimí en 909. Des d'allí, els imans-califes fatimíes varen estendre el seu domini per la major part del Magreb, aixina com per Sicília, abans de conquistar Egipte en 969. Els fatimíes varen fundar El Caire com la seua nova capital i, durant els dos sigles següents, es varen establir en Egipte i es varen identificar en el país. En el seu apogeu, els fatimíes varen reclamar el control o la sobirania de gran part del nort d'Àfrica, Sicília, Egipte, Alce, l'Hiyaz, Yemen i Multán.

l'arbre genealògic de Fátima i Alí que els fatimíes reivindicaven era fonamental per a la seua llegitimitat com a imans llegítims en una llínea ininterrompuda i divinament ordenada des de Alí en avant. La seua obscuritat inicial i la publicació de genealogia contradictòries i incorrectes per part del primer califa fatimí, Abdallah al-Mahdi Billah (conegut pels seus detractors en el diminutivo de Ubayd Allah), varen posar en dubte l'exactitut d'estes afirmacions, que solien ser rebujades tant pels suní contemporàneus com pels chiïtes duodecimanos, que els consideraven impostores i usurpadores. Per això, fins a el XX, moltes fonts es referien als fatimíes en el nom despectiu de ubaydíes.

L'expansió fatimí per Llevant i el desafiu ideològic que va supondre l'ascens dels règims chiïtes varen fer que els suní s'uniren entorn al califato abbasí, lo que va desencadenar la renaixença suní de el XI. A finals de el XI, el poder fatimí va escomençar a declinar per l'agitació interna, l'arribada dels turcs selyúcidas i les Creuades. La dinastia es va salvar gràcies al traspàs de poder a poderosos visirs militars, pero açò també va significar que els imans-califes foren a sovint mers gobernant títaros. El dinamisme inicial de la dona'wa es va vore mermat per amargues disputes successòries, que varen provocar que gran part de la comunitat ismailí, com els drusos, els nizaríes i els tayyibíes, trencaren la seua llealtat als fatimíes i empañaran el prestigi i l'autoritat de la dinastia. Els últims imans-califes fatimíes eren chiquets gobernant impotents, peons en mans dels seus visirs. L'últim d'estos visirs, Saladino, va depondre a la dinastia en 1171, despuix de la mort del califa al-Adid. Els restants membres de la dinastia i la seua descendència varen ser somesos a arrest domiciliari en El Caire fins a la seua mort; els últims membres de la dinastia varen morir a mitan de el XIII.

Orige

[editar | editar còdic]

Antecedents: chiisme primitiu

[editar | editar còdic]

Des de la mort del califa Ali (r. 656-661) en 661, que va donar lloc a l'establiment del califato omeya, una part de la comunitat musulmana va rebujar als omeyas per usurpadores i va reclamar l'establiment d'un règim dirigit per un membre de la dinastía fatimí, la família de Mahoma. Els abbasíes, que reivindicaven la seua ascendència del tio patern de Mahoma, Abbás ibn Abd al-Muttálib, i per tant la seua pertinença a la família més àmplia, es varen beneficiar d'això durant el seu ascens al poder contra els omeyas; pero la seua reivindicació va ser rebujada pels chiïtes, que insistien en el dret exclusiu dels descendents d'Hasan (m. 670) i Husáyn (m. 680), fills de Alí en Fátima,[1] la filla de Mahoma. De la descendència de Husáyn va sorgir una llínea d'imans que no reclamaven obertament el califato, pero que eren considerats pels seus seguidors com els verdaders representants de Deu en la terra.[1] Esta doctrina es basava en la designació (aga jan) de Alí per Mahoma en Ghadir Jumm, i posteriorment els erudits fatimíes varen sostindre que seguiria una cadena ininterrompuda d'imans designats fins al fi del món; de fet, estos erudits sostenien que l'existència dels imans era una necessitat inevitable.[2]


El sext d'estos imans, Yáafar al-Sádiq, va nomenar successor (nass) al seu fill Ismaíl al-Mubárak, pero Ismaíl va morir abans que el seu pare i, quan el propi al-Sádiq va morir en 765, la successió va quedar oberta. Una facció dels seguidors del-Sádiq sostenia que este havia designat hereu a un atre fill, Musa al-Kázim. Uns atres seguien a atres fills, Muhámmad al-Dibaj i Abd Allah al-Aftah –com este últim va morir poc despuix, els seus seguidors es varen passar al bando de Musa– o inclús es negaven a creure que al-Sádiq haguera mort i esperaven la seua tornada com mesías.[3] Els partidaris de Musa, que constituïen la majoria dels seguidors del-Sádiq, varen seguir la seua llínea fins a un duodècim imam que supostament va desaparéixer en 874. Als seguidors d'esta llínea se'ls coneix com els dinastía fatimí[1][4] Una atra branca creïa que a Yá'far al-Sádiq li seguia un sèptim imam, que també s'havia ocultat; d'ahí que a este partit se li conega com els aga jan. L'identitat exacta d'eixe sèptim imam era discutida, pero a finals de el IX se solia identificar en Mahoma, fill de Ismaíl i net del-Sádiq. Del pare de Mahoma, Ismaíl, la secta rep el nom de "ismailí".[1][5][6] No es coneixen be ni la vida de Ismaíl ni la de Mahoma, i despuix de la suposta mort de Mahoma durant el regnat d'Harún al-Rashid (r. 786-809), el història del moviment ismailí es torna obscura.[7]

Genealogia i controvèrsia fatimíes

[editar | editar còdic]

La doctrina fatimí oficial reivindicava una llínea de successió ininterrompuda entre el primer califa fatimí, Abd Allah al-Mahdi Billah (r. 909-934), i Alí i Fátima, a través de Muhámmad ibn Ismaíl.[8] Esta descendència va ser acceptada i qüestionada ya en l'Edat Mija, i seguix sent tema de debat entre els erudits en l'actualitat.[9] Com comenta el historiador de l'islam chiïta Heinz Halm, "la suposta descendència de la dinastia d'Ali ibn Abi Tálib i la filla de Mahoma, Fátima, ha segut qüestionada pels contemporàneus des del principi i no pot provar-se",[10] mentres que Michael Brett, expert en els fatimíes, afirma que "és impossible donar una resposta objectiva a la qüestió de la seua identitat".[11]


El principal problema sorgix en la successió que vincula a a el-Mahdi en Yá'far al-Sádiq. Segons la doctrina ismailí, els imames que varen seguir a Muhámmad ibn Ismaíl estaven amagats (dinastía fatimí), pero les primeres fonts ismailíes no els mencionen, i inclús més vesprada, les genealogia oficials ismailíes divergixen sobre el número, els noms i les identitats d'estos "imames amagats" (al-a'imma al-masturin), un problema complicat per les afirmacions ismailíes de que els imames amagats varen assumir varis àlies per seguritat.[12][13] Aixina, el príncip pro-ismailí Peter Hagop Mamour, en la seua obra apologètica de 1934 aga jan (Polèmica sobre l'orige dels califes fatimíes), enumera no menys de cinquanta variacions de la llínea dels quatre imans amagats entre Ismaíl ibn Yá‘far i al-Mahdi, afirmant que els diversos noms representen pseudónimo.[14] Les primeres fonts ismailíes tendixen a guardar silenci al respecte, per una mescla d'imperatiu religiós –ya que Deu ha decretat que els seus imans estiguen amagats, aixina deuen permanéixer– i aparent ignorança.[15] El propi al-Mahdi, en una carta enviada a la comunitat ismailí de Yemen, va aplegar a afirmar que no descendia d'Ismaíl ibn Yá‘far, sino del seu germà major Abdallah al-Aftah, de qui generalment es considera que no va tindre descendència. Les genealogia fatimíes oficials posteriors varen rebujar esta versió.[16][17][18] Ademés, sembla que el primer antepassat conegut de la llínea fatimí, Abdallah al-Akbar, besyayo del primer califa fatimí, en un principi no afirmava descendir de Alí, sino del seu germà Aqil ibn Abi Tálib, i aixina ho varen acceptar els aqilíes de Basora.[19] Segons Brett, la llínea de descendència reivindicada pels fatimíes entre Yá‘far al-Sádiq i al-Mahdi reflectix "creències històriques més que figures històriques, per a les que hi ha poca o cap confirmació independent",[11] ya que inclús Ismaíl ibn Yá‘far és una figura obscura, per no parlar de les seues

suposts successors amagats.[20]

Encara que les fonts profatimíes fan recalcament en la seua ascendència alí –la dinastia s'autodenominava simplement "dinastia alí" (dinastía fatimí)–, moltes fonts suní es referixen a ells com els "aga jan" (en àrap: بنو عبيد, romanizado: Banu Ubayd), per la forma diminutiva Ubayd Allah del nom del-Mahdi, utilisada habitualment en les fonts suní en una intenció aparentment pijorativa.[10][21] Els polemistas medievals antifatimíes, escomençant per Ibn Rizam i Akhu Muhsin, estaven molt interessats en desacreditar el ismailismo com herejía antinómica i, en general, consideraven fraudulentes les afirmacions fatimíes sobre l'ascendència alí. En el seu lloc, varen propondre com a contrapartida que al-Mahdi descendia de Abdallah, fill d'un tal Maymún al-Qaddah de Juzistán,[22] que el verdader nom del-Mahdi era Sa'aneu, o que el pare del-Mahdi era en realitat un judeu (un tropo antisemita comú entre els autors àraps medievals).[8] Encara que varis autors suní medievals i potentados contemporàneus –inclosos els impecables sharifs alies de La Meca i Medina– varen acceptar o varen semblar acceptar les afirmacions fatimíes al peu de la lletra,[23] esta "llegenda negra" antiismailí, com la denomina l'erudit modern Farhad Daftary, va influir en els historiógrafs suní a lo llarc dels sigles següents i es va convertir en doctrina oficial en el Manifest de Bagdad de 1011.[24] Per l'escassea de material ismailí real fins que les fonts ismailíes varen escomençar a estar disponibles i a ser examinades pels erudits durant el XX, la versió suní va ser adoptada inclús per alguns orientalistes de principis de l'Edat Moderna.[22]


Les primeres fonts ismailíes ignoraven l'existència de Maymún al-Qaddah, pero més vesprada, les fonts de l'época fatimí es varen vore obligades a enfrontar-se les afirmacions dels seus oponents sobre la seua persona i varen intentar conciliar les genealogia contradictòries.[16][25] Algunes fonts sectàries ismailíes –especialment drusas– varen aplegar a afirmar que durant el periodo d'ocultació dels imans ismailíes, el moviment ismailí va estar dirigit en realitat pels descendents de Maymún al-Qaddah, fins a la restauració de la verdadera llínea en els califes fatimíes.[25] Autors ismailíes tayibíes posteriors també varen utilisar les figures de Maymún al-Qaddah i el seu fill Abdallah per a defendre la llegalitat de que hi haguera un substitut o representant del imam, sempre que este fora menor d'edat.[26] Una atra controvèrsia que va sorgir ya en época medieval és si el segon califa fatimí, Muhámmad al-Qa'im bi-Amr Allah, era fill del-Mahdi, o si este no feya més que usurpar el lloc d'un imam encara amagat; això significaria que al-Qa'im va ser el primer verdader imam-califa fatimí.[16][25]


Els autors moderns han intentat conciliar les genealogia. El arabista Bernard Lewis va sugerir l'existència de dos séries paraleles d'imans: els imans fiduciaris (dinastía fatimí'), descendents de Maymun al-Qaddah, la tasca del qual consistia en ocultar i protegir l'existència dels imans reals (aga jan, lit. 'permanents'). Lewis va afirmar que al-Mahdi va ser l'últim d'eixa llínea i que al-Qa'im va ser el primer dels imans chiíes duodecimanos en assentar-se en el tro.[16][27] Per una atra part, les investigacions de Vladímir Ivánov han demostrat de forma concloent que la suposta ascendència ubaydíes dels fatimíes és una llegenda, provablement inventada pel propi Ibn Rizam: ara se sap que el Maymún al-Qaddah històric va ser discípul de Muhámmad al-Báqir (reconegut com imam tant pels ismailíes com pels duodecimanos), i que tant ell com el seu fill Abdallah procedien del Hiyaz. Per tant, la versió de Ibn Rizam resulta insostenible només per raons cronològiques.[28] Ademés, l'accés a més fonts ha permés conciliar parcialment els relats contradictoris en propondre que alguns dels nomenes variants de les genealogia eren en realitat nomenes tap dels imans ismailíes: aixina, se sugerix Maymún ("l'Afortunat") com a sobrenom de Muhámmad ibn Ismaíl, sobretot perque una font ho relaciona en una secta coneguda com els Maymuniyya. Esta explicació també apareix en una epístola del quart califa fatimí, al-Mu'izz, en 965. Açò faria que l'afirmació de la descendència del-Mahdi d'un "Abdallah ibn Maymún" fòra realment correcta, i duria a les fonts hostils a confondre-ho en la figura chiïta anterior.[29] Una atra sugerència, d'Abbas Hamdani i F. de Blois, és que les genealogia publicades oficialment representen un compromís entre dos llínees diferents de descendència de Yá'far al-Sádiq, una de Isma'il i una atra (segons la carta del-Mahdi als yemení) de Abdallah al-Aftah.[27][30] Atres estudiosos, com Halm, es mostren escèptics, mentres que Omert Schrier i Michael Brett descarten per complet les afirmacions fatimíes d'ascendència alí com una ficció piadosa.[31]

Els fatimíes i la primera dona'wa ismailí

[editar | editar còdic]
Caligrafia chiïta simbolisant a Alí com a Tigre de Deu

Tant els dinastía fatimí com els aga jan sostenien que els seus últims imans no havien mort, sino que simplement s'havien ocultat, i que pronte retornarien com un mesías, el chiíes duodecimanos ('el correctament guiat') o qa'im ('el que sorgix'), per a marcar el començ del fi dels temps.[1][32] El mahdi derrocaria ràpidament als abbasíes usurpadores i destruiria la seua capital, Bagdad, restauraria l'unitat dels musulmans, conquistaria Constantinopla, asseguraria el triumfo final de l'islam i establiria un regne de pau i justícia.[33] Els ismailíes, en particular, creïen que el mahdi revelaria el verdader significat "interior" (ubaydíes) de la religió, reservat fins a llavors a uns pocs iniciats selectes. El mahdi aboliria les formes i restriccions "externes" (Ahl al-Bayt) de l'islam, ya que en avant la verdadera religió, la religió d'Adán, es manifestaria sense necessitat de símbols ni atres artificios mediadors.[34]


No obstant, mentres el dinastía fatimí Muhámmad ibn Isma'il permaneixquera amagat, necessitaria ser representat per agents que reuniren als fidels, difongueren la paraula (dona'wa, 'invitació, cridada') i prepararen la seua tornada. El cap d'esta ret secreta era la prova vivent de l'existència del imam, el aga jan (lit. 'sagell').[35] El primer chiíes duodecimanos conegut va ser Abdallah al-Akbar, un ric mercader d'Askar Mukram, en lo que hui és el suroest d'Iran. Aparte de les inverosímils històries difoses per posteriors polemistas antiismailíes, es desconeix el seu orige exacte.[36] Les seues ensenyances li varen obligar a fugir de la seua ciutat natal per a escapar de la persecució de les autoritats abbasíes i refugiar-se en Basora. Una volta més, les seues ensenyances varen cridar l'atenció de les autoritats, per lo que es va traslladar a la chicoteta ciutat de Salamiyah, en l'extrem occidental del desert siri.[37] Allí es va establir com a mercader de Basora i va tindre dos fills, Áhmad i Ibrahim. Quan Abdallah va morir cap a 827/8, Áhmad va succeir al seu pare al front del moviment ismailí i, a la seua volta, va ser succeït pel seu fill menor, Muhámmad, conegut com Abu al-Shalaghlagh.[38] En la doctrina fatimí posterior, Abdallah al-Akbar es presentava com el fill major de Muhámmad ibn Ismaíl i el seu successor com imam, seguit de Áhmad.[39] No obstant, mentres Muhammad Abu'l-Shalaghlagh va ser el cap dels dona'wa, el imamato va passar a un atre fill, al-Husáyn (m. 881/2), i d'ahí al fill d'al-Husáyn, Abdallah o Sa'aneu, el futur califa al-Mahdi, que va nàixer en 873/4.[40] Els texts ismailíes sugerixen que Abu al-Shalaghlagh va ser el guardià i tutor del-Mahdi, pero també que va intentar usurpar la successió per als seus propis fills, pero va fracassar, ya que tots ells varen morir prematurament.[40]


A finals de el IX, les expectatives milenaristas varen aumentar en el món musulmà, coincidint en una profunda crisis del califato abbasí durant l'anarquia de Samarra, que va durar una década, el sorgiment de règims dissidents i autònoms en les províncies i la rebelió a gran escala del Zanj, el líder de la qual va reivindicar la seua ascendència alí i es va proclamar dinastía fatimí.[41] En este ambient caòtic, i en els abbasíes preocupats per reprimir el tumult del Zanj, la dona'wa ismailí es va estendre ràpidament, ajudada pel descontent dels seguidors dels aga jan en el quietismo polític dels seus líders i la recent desaparició del seu duodècim imam.[42] Misionero (dona'is) com Hamdan Qarmat i el seu cunyat Abu Muhámmad Abdan varen estendre la ret d'agents a les afores de Kufa a finals de la década de 870, i des d'allí a Yemen (Ibn Hawshab, 882) i d'allí a l'Índia (884), Baréin (Abu Sa'aneu al-Yannabi, 899), Pèrsia i Ifriqiya (Abu Abdallah al-Shi'i, 893).[43][44] El verdader liderage del moviment va permanéixer amagat en Salamiyah, i només els principals dona'is de cada regió, com Hamdan Qarmat, ho coneixien i mantenien correspondència en ell.[45] No obstant, el verdader cap del moviment va permanéixer amagat inclús per als misionero més veterans, i un tal Fayruz va actuar com a misionero principal (dona'i al-du'at) i "porta d'entrada" (chiíes duodecimanos) al líder amagat.[46]

Cisma de Qarmatia i fugida al Magreb

[editar | editar còdic]

Cap a 899, Abdallah ibn al-Husáyn va assumir el liderage de la dona'wa. Pronte va escomençar a introduir alteracions en la doctrina, lo que va preocupar a Hamdan Qarmat. Abdan va ser a Salamiyah per a investigar l'assunt i es va enterar de que Abdallah afirmava que el dinastía fatimí esperat no era Muhámmad ibn Isma'il, com es propagava comunament, sino el propi Abdallah, i que els antepassats de Abdallah, llunt de ser simples aga jan dels imans, eren en realitat els propis imans. En una carta a la comunitat yemení, Abdallah afirmava que "Muhámmad ibn Isma'il" era en realitat un nom encobert assumit per cada imam titular, i negava qualsevol paper concret de Muhámmad ibn Isma'il com l'esperat mahdi que anava a marcar el començ del fi dels temps.[47] Estes innovacions doctrinales varen provocar una important divisió en el moviment, ya que Hamdan va denunciar als dirigents de Salamiyah, va reunir als dona'is iraquí i els va ordenar que cessaren en el seu encabotament misionero. Poc despuix, Hamdan "va desaparéixer" del seu quarter general i Abdan va ser assessinat per Zakarawayh ibn Mihrawayh, que havia permaneixcut lleal a Salamiyah.[48]


El cisma va deixar als primers dona'wadinastía fatimímahdi, que varen passar a conéixer-se com els qarmatianos (encara que les fonts antifatimíes també varen utilisar el calificatiu per als propis fatimíes).[49] En Iraq i Pèrsia, la comunitat es va dividir entre les dos faccions, pero en Baréin, els dona'is locals es varen separar de Salamiyah i varen establir un estat qarmatita independent que va durar fins a la década de 1070.[49] Per un atre costat, Zakarawayh i els seus lleals varen iniciar ara una série de alçament antiabasíes en Iraq i Síria en 902-907, en el respal de les tribus beduinas. Els sublevats, que es varen autodenominar aga jan, varen tindre un èxit efímer, pero varen acabar sent reprimits per l'encara poderós eixèrcit abbasí. Segons pareix, Zakarawayh va actuar sense l'autorisació ni el coneiximent previ de Abdallah, lo que li va posar en perill: les autoritats abbasíes varen començar a reprimir la dona'wa, i els fills de Zakarawayh varen revelar sense saber-ho l'ubicació i l'identitat de Abdallah als abbasíes, que varen iniciar una persecució contra ell.[50] Ya en 902, Abdallah va abandonar Salamiyah en la seua família per a dirigir-se a Ramla. En reprimir-se els tumults instigats per Zakarawayh, Abdallah es va traslladar a l'Egipte tuluní a principis de 904. Quan els abbasíes varen recuperar el control d'Egipte a l'any següent, el chicotet grup va fugir de nou. Mentres els seus companyers esperaven dirigir-se a Yemen, a on la dona'wa ismailí havia collit grans èxits, Abdallah es va dirigir cap a l'oest i es va establir en la ciutat oasis de Siyilmasa, en lo que hui és el surest de Marroc, en agost de 905.[21][51]

Governar un imperi

[editar | editar còdic]

Instauració del califato fatimí

[editar | editar còdic]

Mentrestant, en Ifriquía, el dona'i Abu Abdallah al-Shi'i havia conseguit convertir a la tribu bereber dels Kutama a la causa ismailí. A partir de l'any 902, els Kutama havien anat conquistant poc a poc la regió als seus clients abbasíes, els aglabíes. El 25 de març de 909, Abu Abdallah i el seu Kutama varen entrar triunfantes en la ciutat palatina aglabí de Raqqada.[10][52] El dona'idinastía fatimíhujjat Allah, 'prova de Deu'; i pronte va partir cap a l'oest, al front d'un gran eixèrcit, per a dur al seu imam a Ifriqiya.[10][53] L'eixèrcit de Kutama va destruir l'emirat jariyí dels Rustámidas en el seu camí, i va aplegar a Siyilmasa en agost de 909. Allí Abdallah va ser aclamat califa per les tropes.[54] El 4 de giner de 910, Abdallah va entrar en Raqqada, a on es va proclamar públicament califa en el títul regio de aga jan "el imam correctament guiat per Deu".[55]

La primera crisis del nou règim es va produir ràpidament. Abu Abdallah al-Shi'i i el seu germà exigien proves de que Abdallah era el chiíes duodecimanos, o estaven resentits per les llimitacions a la seua autoritat impostes pel nou governant. Al-Mahdi Billah va conseguir eliminar-los en 911, pero açò va provocar un tumult en Kutama, liderada per un chiquet mahdi com a figura decorativa. L'alçament va ser derrotat i es va consolidar el control fatimí sobre els Kutama.[21][56] No obstant, el poder fatimí seguia sent fràgil, ya que es basava casi exclusivament en els kutama, a sovint truculentos, i més vesprada també en la tribu sanhaya.[10] Pel contrari, els àraps locals de Ifriqiya eren suní malikíes, mentres que la majoria de les tribus bereberes situades més a l'oest –sobretot la confederació zenata– s'adherien a diverses formes de jariyismo i, per tant, s'oponien al règim ismailí dels fatimíes.[21][57]

Expansió imperial

[editar | editar còdic]

Donat l'estatus semidivino que reclamaven com a llegítims imans de l'islam, les ambicions dels fatimíes no es llimitaven a Ifriqiya. Els califes fatimíes pretenien derrocar no només als monarques musulmans rivals –els abbasíes de Bagdad i els omeyas de Còrdova–, sino també al Imperi bizantí, reivindicant un dret diví a la sobirania universal.[58]


El poder fatimí es va estendre ràpidament per la mar fins a Sicília, que havia segut conquistada pels aglabíes als bizantino,[10] pero el domini fatimí només es va establir allí en acabant de que es reprimiren una série de tumults dels musulmans locals, que en ocasions es varen declarar a favor dels abbasíes.[59][60] Sicília també va ser important com a camp de batalla contra els bizantino, lo que entre atres coses va permetre als fatimíes presentar-se com a campeons de l'Islam, compromesos en la guerra santa contra els infels. En la pràctica, les relacions eren a sovint més pragmàtiques, i la guerra s'alternava en periodos de treua.[59][61] A partir de 948, una série de governadors hereditaris, la dinastia Kalbid, va governar Sicília en nom dels fatimíes.[59]

Els fatimíes també es varen expandir cap a l'oest, al restant del Magreb, a on varen capturar Fez i Siyilmasa en 920-921, encara que estes conquistes varen ser difícils de mantindre i varen posar als fatimíes en conflicte en els omeyas de Còrdova.[62][63] En un intent de suplantar als abbasíes, el fill i hereu del-Mahdi, al-Qa'im bi-Amr Allah, va dirigir campanyes cap a l'est per a capturar Egipte en 914 i 919. Abdós intents varen fracassar, deixant només Cirenaica en mans dels fatimíes.[10][63]

Rebelió d'Abu Yazid

[editar | editar còdic]
L'entrada fortificada a a el-Mahdiyya en l'actualitat

Entre 916 i 921, al-Mahdi va construir una nova residència, la ciutat palatina fortificada de Mahdía, en un promontori rocós de la costa de Ifriqiya.[10] A la mort del-Mahdi en 934, li va succeir el seu fill, al-Qa'im (r. 934-946), que va continuar la política del seu pare (934-946).[64] En 935, el nou caudillo del país, Muhámmad ibn Tugŷ al-Ijshid, va derrotar un atre intent d'invasió d'Egipte.[65]


L'acontenyiment més notable del regnat del-Qa'im va ser el tumult dels bereberes zenata baix el mando del predicador jariyí Abu Yazid en 943/44: casi tota Ifriqiya va sucumbir als rebels i, en giner de 945, estos varen sitiar la pròpia Mahdiyya.[10][66] Al-Qa'im va morir durant el sege i li va succeir el seu fill, Abu Tahir Isma'il (r. 946-953). El nou califa va ocultar la mort del seu pare, va eixir al camp de batalla i, en una série de batalles, va derrotar als eixèrcits rebels i va capturar a Abu Yazid en agost de 947.[10][67] La victòria sobre el líder rebel, que casi havia destruït l'Estat fatimí i al que els dona'wa ismailíes cridaven simbòlicament el Dajjal ('el fals Mesías'), va anar el moment en que Abu Tahir es va declarar imam i califa successor del seu pare, en el nom d'al-Mansur bi-Nasr Allah ('El vencedor en l'ajuda de Deu').[10][68] Al-Mansur va traslladar la cort fatimí a una nova ciutat palatina, al-Mansuriyya, prop de Cairuán, pero va morir poc despuix i li va succeir el seu fill, al-Mu'izz li-Din Allah (r. 953-975).[10]

Conquista d'Egipte i trasllat de la capital a El Caire

[editar | editar còdic]

Al-Mu'izz era un excelent planificador i organisador, i l'Estat que va heretar havia recuperat l'estabilitat interna, despuix de les turbulències del tumult d'Abu Yazid.[69] En els primers anys del seu regnat va collir èxits contra els bizantino, extinguint-se els últims reductes bizantins en la caiguda de Rometta en 965,[70] aixina com la reconquista del Magreb occidental pel general fatimí Jawhar en 958-960, expulsant temporalment l'influència omeya de la regió i estenent el domini fatimí fins a les costes de l'oceà Atlàntic.[71]


Despuix d'estos èxits, al-Mu'izz es va tornar de nou cap a l'abandonat proyecte de la conquista d'Egipte. Es varen portar a terme meticulosos preparatius militars i polítics, i els agents de la dona'wa ismailí es varen comprometre a promoure la causa fatimí en Egipte i a sobornar als funcionaris del debilitat règim ijshidí.[59][72] Com a resultat, quan l'eixèrcit fatimí al mando de Jawhar va aplegar a Egipte en l'estiu de 969, a penes va trobar resistència organisada. Jawhar va entrar en la capital egipcíaca, Fustat, en juliol de 969, i va reclamar el país per al seu senyor.[73] Immediatament va començar a establir una nova capital prop de Fustat, que va aplegar a conéixer-se com al-Qahira al-Mu'izziyya ("la Victoriosa del-Mu'izz"), l'actual El Caire.[10]

Jawhar va governar Egipte durant els quatre anys següents com virrey del-Mu'izz, restablint les finances del país.[74] No va ser fins a agost de 972 quan al-Mu'izz va abandonar Ifriqiya, nomenant al bereber Buluggin ibn Ziri com el seu virrey allí. En juny de 973, la cort fatimí va aplegar a Egipte i al-Mu'izz va fixar la seua residència en El Caire.[75]

Expansió a Síria

[editar | editar còdic]

Entretant, immediatament despuix de la conquista d'Egipte, Yá'far havia intentat estendre el domini fatimí a Síria. La primera invasió fatimí va fracassar en gran part per l'oposició dels qarmatíes de Bahráyn, que no varen dubtar en alinear-se en el califa abbasí i denunciar a a el-Mu'izz en públic. El líder qarmatita al-Hasan al-A'sam va dirigir dos invasions d'Egipte en 971 i de nou, a pesar dels esforços del-Mu'izz per guanyar-li-ho, en 974. Abdós invasions varen ser rebujades a les portes d'El Caire, obligant als qármatas a retirar-se a Bahrayn i obrint el camí a un nou intent fatimí de conquistar Síria.[76] Al mateix temps, cap a 970/71, les dos ciutats santes de La Meca i Medina varen reconéixer la sobirania fatimí, lo que va supondre una important victòria simbòlica per als fatimíes.[77]


En 978, el califa al-Aziz (r. 975-996) va capturar Damasc, pero el poder fatimí en Síria va continuar sent desafiat, ya fòra per poderosos generals o pels inquiets beduïns de Palestina baix els jarrahíes.[77] Els intents del-Aziz d'apoderar-se de l'emirat hamdaní d'Alep varen posar als fatimíes en conflicte en els bizantino, que consideraven la ciutat el seu protectorat.[78] Els intents d'apoderar-se d'Alep varen fracassar en 983, 992/3 i 994/5,[77] i el poder efectiu fatimí a penes va aplegar més allà de Trípoli, en el nort.[77] En 987, la sobirania fatimí va ser reconeguda pels yafuríes en Yemen,[77] pero els intents fatimíes d'induir als governants chiïtes d'Iraq, els buyíes, a reconéixer la seua sobirania varen fracassar; els buyíes varen rebujar les reivindicacions fatimíes d'ascendència alí. Durant el regnat del-Aziz també es va produir una transformació en l'estructura i naturalea de l'Estat fatimí: els kutama, que havien segut el principal pilar del règim fatimí inicial, es varen complementar en esclaus militars turcs (ghilman) i soldats esclaus negroafricanos, mentres que, baix la direcció de Ya'qub ibn Killis, l'administració fatimí es va organisar i va regularisar.[10]

Regnat del-Hákim

[editar | editar còdic]

Al-Aziz va morir en 996, mentres preparava una gran campanya contra els bizantino i els hamdaníes. Li va succeir el seu fill d'onze anys, al-Hákim (r. 996-1021),[10] que al principi va estar baix la tutela de poderosos oficials, pero va conseguir fer-se en les regnes del poder en l'any 1000.[10] Els primers anys del seu regnat varen ser testics de la firma de la pau en Bizancio en 1001,[79] aixina com dels grans tumults tribals d'Abu Rukwa en Cirenaica en 1005 i de Mufarrij ibn Daghfal en Palestina en 1012-13.[10] En el nort, els uqaylíes de Mossul varen reconéixer breument la sobirania fatimí en 1010, i en 1015, Alep va fer lo mateix, en tropes fatimíes entrant en la ciutat i imponent el control directe en 1017.[77] Les relacions en els ziríes, que pronte havien començat a distanciar-se de l'autoritat d'El Caire, es varen tornar més tenses baix al-Hákim per disputes sobre Cirenaica i Trípoli,[78] i en 1016/7, el nou emir zirí, al-Mu'izz ibn Badis, va llançar un pogrom contra els ismailíes que quedaven en Ifriquía.[10]


A partir de 1015, el califato fatimí i la comunitat ismailí es varen enfrontar a un aument del sectarisme: varen aparéixer una série de predicadores que propagaven versions extremistes del ismailisme, predicant l'inminencia del fi dels temps, la divinitat del-Hakim i l'abolició de la sharía. L'estament religiós fatimí s'oponia a estes opinions antinómicas, pero al-Hákim sembla haver-les tolerat, quan no encorajat. Encara que al-Hákim mai es va adherir oficialment a les seues opinions, les ensenyances de hòmens com al-Darzi i Hamza ibn Ali varen donar lloc al naiximent de la fe drusa.[10] Al mateix temps, al-Hákim va introduir curioses innovacions en la successió, en dividir el seu càrrec en dos: un per a succeir al califato, és dir, el càrrec secular, i un atre per a succeir com imam, és dir, com a líder de la comunitat ismailí. Ademés, va marginar al seu propi fill i va nomenar a dos cosins per als càrrecs, despertant aixina el hostilitat de les èlits fatimíes. Com a resultat d'una conspiració entre estes últimes, al-Hákim va ser assessinat durant un de les seues passejades nocturnes per les afores d'El Caire, i el seu cadàver va ser eliminat, per a mai ser trobat.[10]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «The Fatimid Empire. The Edinburgh History of the Islamic Empires».Edinburgh: Edinburgh University Press.
  2. ↑ Brett, Michael (2001). The Rise of the Fatimids: The World of the Mediterranean and the Middle East in the Fourth Century of the Hijra, Tenth Century Ce (en en), BRILL. ISBN 978-90-04-11741-9.
  3. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, pp. 88–89. ISBN 978-1-139-46578-6.
  4. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, p. 89. ISBN 978-1-139-46578-6.
  5. ↑ «Dones Reich dones Mahdi: Der Aufstieg der Fatimiden (in German)».Munich: C. H. Beck.
  6. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, pp. 89-90. ISBN 978-1-139-46578-6.
  7. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, pp. 90-96. ISBN 978-1-139-46578-6.
  8. ↑ 8,0 8,1 «Fāṭimids».Encyclopaedia of Islam, Second Edition.Brill.doi:10.1163/1573-3912_islam_com_0218.Consultat el 2024-03-12.
  9. ↑ «"A Survey of Ismaili Studies (Part 1): Early Ismailism and Fatimid Ismailism"».Religion Compass.doi:10.1111/rec3.12205.
  10. ↑ 10,00 10,01 10,02 10,03 10,04 10,05 10,06 10,07 10,08 10,09 10,10 10,11 10,12 10,13 10,14 10,15 10,16 10,17 10,18 10,19 «Fāṭimids».Encyclopaedia of Islam, THREE.Brill.doi:10.1163/1573-3912_ei3_com_27045.Consultat el 2024-03-12.
  11. ↑ 11,0 11,1 Brett, Michael (2001). The Rise of the Fatimids: The World of the Mediterranean and the Middle East in the Fourth Century of the Hijra, Tenth Century Ce (en en), BRILL, p. 29. ISBN 978-90-04-11741-9.
  12. ↑ «Fāṭimids».Encyclopaedia of Islam, Second Edition.Brill.
    850–851.doi:10.1163/1573-3912_islam_com_0218.Consultat el 2024-03-12.
  13. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, pp. 99–100, 104. ISBN 978-1-139-46578-6.
  14. ↑ Brett, Michael (2001). The Rise of the Fatimids: The World of the Mediterranean and the Middle East in the Fourth Century of the Hijra, Tenth Century Ce (en en), BRILL, p. 34. ISBN 978-90-04-11741-9.
  15. ↑ Brett, Michael (2001). The Rise of the Fatimids: The World of the Mediterranean and the Middle East in the Fourth Century of the Hijra, Tenth Century Ce (en en), BRILL, p. 35. ISBN 978-90-04-11741-9.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 «Fāṭimids».Encyclopaedia of Islam, Second Edition.Brill.
    851.doi:10.1163/1573-3912_islam_com_0218.Consultat el 2024-03-12.
  17. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, p. 101. ISBN 978-1-139-46578-6.
  18. ↑ «Dones Reich dones Mahdi: Der Aufstieg der Fatimiden (in German)».Munich: C. H. Beck.
  19. ↑ «Dones Reich dones Mahdi: Der Aufstieg der Fatimiden (in German)».Munich: C. H. Beck.
  20. ↑ Brett, Michael (2001). The Rise of the Fatimids: The World of the Mediterranean and the Middle East in the Fourth Century of the Hijra, Tenth Century Ce (en en), BRILL, p. 30. ISBN 978-90-04-11741-9.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 «Fāṭimids».Encyclopaedia of Islam, Second Edition.Brill.
    852.doi:10.1163/1573-3912_islam_com_0218.Consultat el 2024-03-12.
  22. ↑ 22,0 22,1 Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, pp. 101–103. ISBN 978-1-139-46578-6.
  23. ↑ «"A Survey of Ismaili Studies (Part 1): Early Ismailism and Fatimid Ismailism"».Religion Compass..doi:10.1111/rec3.12205.
  24. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, pp. 8–9, 24–25.. ISBN 978-1-139-46578-6.
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, p. 105. ISBN 978-1-139-46578-6.
  26. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, pp. 105–106. ISBN 978-1-139-46578-6.
  27. ↑ 27,0 27,1 Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, p. 107. ISBN 978-1-139-46578-6.
  28. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, p. 103. ISBN 978-1-139-46578-6.
  29. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, pp. 104–105. ISBN 978-1-139-46578-6.
  30. ↑ Brett, Michael (2001). The Rise of the Fatimids: The World of the Mediterranean and the Middle East in the Fourth Century of the Hijra, Tenth Century Ce (en en), BRILL, p. 36. ISBN 978-90-04-11741-9.
  31. ↑ «"A Survey of Ismaili Studies (Part 1): Early Ismailism and Fatimid Ismailism"».Religion Compass.doi:10.1111/rec3.12205.
  32. ↑ «Dones Reich dones Mahdi: Der Aufstieg der Fatimiden (in German)».Munich: C. H. Beck.
  33. ↑ «Dones Reich dones Mahdi: Der Aufstieg der Fatimiden (in German)».Munich: C. H. Beck.
  34. ↑ «Dones Reich dones Mahdi: Der Aufstieg der Fatimiden (in German).».Munich: C. H. Beck.
  35. ↑ «Dones Reich dones Mahdi: Der Aufstieg der Fatimiden (in German).».Munich: C. H. Beck.
  36. ↑ «Dones Reich dones Mahdi: Der Aufstieg der Fatimiden (in German).».Munich: C. H. Beck.
  37. ↑ «Dones Reich dones Mahdi: Der Aufstieg der Fatimiden (in German).».Munich: C. H. Beck.
  38. ↑ «Dones Reich dones Mahdi: Der Aufstieg der Fatimiden (in German).».Munich: C. H. Beck.
  39. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, pp. 99–100. ISBN 978-1-139-46578-6.
  40. ↑ 40,0 40,1 Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, p. 100. ISBN 978-1-139-46578-6.
  41. ↑ «The Fatimid Empire. The Edinburgh History of the Islamic Empires.».Edinburgh: Edinburgh University Press.
  42. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, p. 108. ISBN 978-1-139-46578-6.
  43. ↑ «Dones Reich dones Mahdi: Der Aufstieg der Fatimiden (in German).».Munich: C. H. Beck.
  44. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, pp. 108–110. ISBN 978-1-139-46578-6.
  45. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, p. 116. ISBN 978-1-139-46578-6.
  46. ↑ «Dones Reich dones Mahdi: Der Aufstieg der Fatimiden (in German)».Munich: C. H. Beck.
  47. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, p. 116–119. ISBN 978-1-139-46578-6.
  48. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, p. 117. ISBN 978-1-139-46578-6.
  49. ↑ 49,0 49,1 Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, p. 120. ISBN 978-1-139-46578-6.
  50. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, pp. 122–124. ISBN 978-1-139-46578-6.
  51. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, pp. 123, 125. ISBN 978-1-139-46578-6.
  52. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, pp. 126–127. ISBN 978-1-139-46578-6.
  53. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, p. 127. ISBN 978-1-139-46578-6.
  54. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, pp. 127–128. ISBN 978-1-139-46578-6.
  55. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, p. 128. ISBN 978-1-139-46578-6.
  56. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, p. 141. ISBN 978-1-139-46578-6.
  57. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, pp. 141–142. ISBN 978-1-139-46578-6.
  58. ↑ «"L'impérialisme dones Fatimides et leur propagande"».Annales de l'Institut d'Études Orientals (in French).
    156–193.
  59. ↑ 59,0 59,1 59,2 59,3 «Fāṭimids».Encyclopaedia of Islam, Second Edition.Brill.
    853.doi:10.1163/1573-3912_islam_com_0218.Consultat el 2024-03-14.
  60. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, pp. 143–144. ISBN 978-1-139-46578-6.
  61. ↑ «"The Fatimids and Byzantium, 10th–12th Centuries"».Graeco-Arabica.
  62. ↑ «Fāṭimids».Encyclopaedia of Islam, Second Edition.Brill.
    852–853.doi:10.1163/1573-3912_islam_com_0218.Consultat el 2024-03-14.
  63. ↑ 63,0 63,1 Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, p. 142. ISBN 978-1-139-46578-6.
  64. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, p. 145. ISBN 978-1-139-46578-6.
  65. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, p. 143. ISBN 978-1-139-46578-6.
  66. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, p. 146. ISBN 978-1-139-46578-6.
  67. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, pp. 146–147. ISBN 978-1-139-46578-6.
  68. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, p. 147. ISBN 978-1-139-46578-6.
  69. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, p. 156. ISBN 978-1-139-46578-6.
  70. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, pp. 144–145. ISBN 978-1-139-46578-6.
  71. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, pp. 156–157. ISBN 978-1-139-46578-6.
  72. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, p. 158. ISBN 978-1-139-46578-6.
  73. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, p. 159. ISBN 978-1-139-46578-6.
  74. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, p. 161. ISBN 978-1-139-46578-6.
  75. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, p. 162. ISBN 978-1-139-46578-6.
  76. ↑ Daftary, Farhad (2007-09-20). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (en en), Cambridge University Press, pp. 162–164. ISBN 978-1-139-46578-6.
  77. ↑ 77,0 77,1 77,2 77,3 77,4 77,5 «Fāṭimids».Encyclopaedia of Islam, Second Edition.Brill.
    854.doi:10.1163/1573-3912_islam_com_0218.Consultat el 2024-03-14.
  78. ↑ 78,0 78,1 «Fāṭimids».Encyclopaedia of Islam, Second Edition.Brill.
    855.doi:10.1163/1573-3912_islam_com_0218.Consultat el 2024-03-14.
  79. ↑ «Fāṭimids».Encyclopaedia of Islam, Second Edition.Brill.
    855–856.doi:10.1163/1573-3912_islam_com_0218.Consultat el 2024-03-14.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Dinastia_fatimí&oldid=1391718»