Taifa de Granada
 |
Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
La Taifa de Granada,[1] o Regne zirí de Granada, va anar un regne independent musulmà que va sorgir en al-Ándalus en 1013, a raïl de la desintegració que venia sofrint el Califato de Còrdova des de 1009, i que va desaparéixer en ser conquistat pels almorávides en 1090, pertanyent cronològicament als primers regnes de taifas.
Història
Regnat de Zawi ben Ziri (1013 -1019)
Els Banu Ziri, família bereber encapçalada per Zawi ben Ziri, en 1013 es va fer en el control de la Cora d'Elvira, la capital de la qual era Medina Elvira, i varen constituir la taifa de Granada. Com la ciutat d'Elvira es trobava en un emplaçament de difícil defensa, Zawi ben Ziri va decidir traslladar la capital del regne taifa a Medina Garnata, l'actual Granada. En 1019, Zawi va deixar Granada en l'intenció de fer-se en el govern d'Ifriquiya, regió norteafricà de la que era oriunt, aprofitant que el rei havia fallit i el seu hereu era menor d'edat. Esta decisió li va supondre la pèrdua del tro granadí a mans del seu nebot Habús ben Maksan i la mort per enverinament.
Regnat d'Habús ben Maksan (1019-1038)
El regnat d'Habús ben Maksan va supondre un gran desenroll polític, cultural i econòmic de la taifa de Granada, en el que va tindre un gran protagonisme el poeta i filòsof sefardí Samuel ben Nagrela, que en 1030 va ser nomenat visir i que progressivament es va convertir en el verdader governant de la taifa fins a la seua mort en 1057. En este periodo, el territori de la taifa es va estendre cap al nort, comprenent bona part de l'antiga cora de Yayyan.
Regnat de Badis ben Habús (1038-1073)
A Habús ben Maksan li va succeir en el tro el seu fill Badis ben Habús, encara que una part de la cort granadina va recolzar al seu nebot Yaddair ben Hubasa, qui va organisar una conjura per a fer-se en el tro, que va fracassar gràcies a Samuel ben Nagrela, que en avisar al rei va conseguir reforçar la seua posició en el regne.
En 1038 l'enfrontament de Badis ben Habús en Zuhair, rei de la taifa d'Almeria, va permetre al monarca zirí fer-se en part del territori de la taifa almeriense. A l'any següent va conseguir frenar les ànsies expansionista d'Abú ul-Cásim, rei de la taifa de Sevilla, en derrotar-ho en Écija en coalició en la Taifa de Màlaga i la Taifa de Badajoz.
En 1057 va conquistar la taifa de Màlaga anexionándola al seu regne i colocant com a governador al seu fill primogènit Buluggin ben Badis, qui no obstant no aplegaria a succeir al seu pare al front de la taifa granadina, ya que va morir envenado en 1064 segons pareix per orde de José ben Nagrela, qui havia succeït com a visir al seu pare Samuel. La mort del primogènit va colocar al seu segon fill Maksan ben Badis com a hereu al tro, pero novament les intrigues del visir José ben Nagrela varen fer que Maksan fora desterrat a Jaén a on es va declarar rei independent. José va seguir conspirant contra Badis ben Habús i, en 1066, va aplegar a un acort en el rei de la taifa d'Almeria, Muhammad ben Ma’n al-Mu’tasin per a que este es fera en Granada. La conspiració va aplegar a oïts del poble que es va alçar assessinant al visir José i a la major part de població judeua de la ciutat.
Despuix de la mort del visir José, el va carregar va ser ocupat successivament pel àrap Al-Naya i despuix de l'assessinat d'est pel mossàrap Abú-l-Rabí, qui va maniobrar en èxit per a que Badis ben Habús no nomenarà successor al seu fill Maksan, qui ya havia perdut Jaén a mans dels sevillans i que es trobava refugiat en la taifa de Toledo, sino al seu net Abd’Allah ben Buluggin.
Regnat d'Abd’Allah ben Buluggin (1073 -1090)
A la mort de Badis ben Habús en 1073, descartat com a successor el seu fill Marksan, els dos aspirants al tro varen ser els seus nets Tamim i Abd’Allah. Este últim seria qui conseguiria el tro, ya que a pesar de ser més jove que el seu germà Tamim, la seua joventut ho feya més fàcilment manejable pel visir. Ademés Tamim residia en Màlaga, a on es va declarar rei independent al no conseguir el tro granadí. El regnat d'Abd’Allah es va iniciar sofrint la pressió que eixercien sobre la taifa granadina tant Alfonso VI de León i Castella com Al-Mu'tamid, el rei de la taifa de Sevilla, que varen unir les seues forces quan Abd’Allah es va negar a pagar les parias al rei lleonés i castellà. La pren de Còrdova en 1075 per Al-Mamún, rei de la taifa de Toledo, va supondre un consol en la pressió militar que estava sofrint la taifa de Granada. No obstant està pressió va tornar a acréixer-se despuix de la conquista de Còrdova per Al-Mu'tamid en 1077, que va dur a Abd’Allah a acceptar el pagament de parias a Alfonso VI en 1078.
En 1082 la taifa de Granada va sofrir una nova agressió des de la taifa de Màlaga, governada per Tamim ben Bullugin. Abd’Allah va organisar un fort eixèrcit i despuix de prendre numerosos castells va sitiar la pròpia ciutat de Màlaga, obligant al seu germà a demanar-li perdó i fent-se en part del territori malagueny.
En 1085 Alfonso VI va prendre Toledo, provocant açò que Abd’Allah i els reis de les taifas de Sevilla i Badajoz, solicitaren l'auxili dels almorávides, els qui varen entrar en la península ibèrica en 1086 a través d'Algecires, derrotant al rei lleons i castellà en la batalla de Zalaca. Despuix de la victòria, veent els almorávides la gran debilitat de les taifas causada per les seues contínues disputes, es varen enfrontar a elles, sent conquistada la de Granada en 1090.
Referències
- ↑ Història d'Espanya Menéndez Pidal (1999). Tom VIII-I: Els Regnes de Taifas, pag. 43-50.
Vore també
- Este artícul conté una traducció derivada de «Taifa de Granada» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.