Viola odorata

Archiu:Viola odorata fg01.JPG

violeta comuna (Viola odorata)

La violeta comuna o viola (Viola odorata) és una espècie del gènero Viola nativa d'Europa i d'Àsia, i introduïda en tota Amèrica.

Descripció

És una menuda planta herbàcea que alcança els 10-15 cm d'altura, sense talle, en una raïl perenne i carnosa. Es propaga per mig de estolones. Les fulls són radicals, posseïxen un llarc peciol i un llim acorazonado o reniforme. Les flors són grans , de 2 cm de llarc i cridaneres i presenten un llarc pedúncul quadrangular. Les seues flors són olorosas en una aroma dolç, solitàries, de color violeta obscur, irregulars i en cinc pétals, dos dels quals són erectos. El frut és una càpsula en tres valvas que contenen numeroses llavors.

Té les següents variacions sobre unes atres violes:

• les flors tenen un aroma dolç,
• les flors són normalment violeta obscur o blanques,
• els fulls i flors totes en rosetes basals,
• el estil és ganchudo (i no termina en un apèndix redonejat),
• els peciols són pilosos,
• la planta se subjecta en estolones (dalt de la terra).

Distribució i hàbitat

Li la troba en vores de boscs o en clareos; també li la crida "hoste no invitat" en camps sombreados i en jardins. Les flors apareixen molt primerenc anticipant la primavera i finalisa un més abans de l'estiu.

Taxonomia

Viola odorata va ser descrita per Linneo i publicat en Species Plantarum 2: 934, en l'any 1753.

Varietats

• Viola odorata var. sulfurea (Cariot) Rouy & Foucaud [1896]
• Viola odorata var. subcarnea Parl. [1890]
• Viola odorata var. propinqua (Jord.) Rouy & Foucaud [1896]
• Viola odorata var. jucunda (Jord.) Rouy & Foucaud [1896]
• Viola odorata var. floribunda (Jord.) Rouy & Foucaud [1896]
• Viola odorata var. dumetorum (Jord.) Boreau [1857]
• Viola odorata var. consimilis (Jord.) Rouy & Foucaud [1896]
• Viola odorata subsp. subcarnea (Jord.) Corb. [1894]
• Viola odorata subsp. stolonifera (J.J.Rodr.) Orell & Romo [1992]
• Viola odorata subsp. rierolae Sennen [1936]
• Viola odorata var. barraui O.Bolòs & Vigo [1974]

Sinònims:

Viola sulfurea Cariot Viola wiedemannii Boiss. [1867] Viola tenerrima Halácsy & Braun Viola sulphurea Cariot [1884] Viola subcarnea Jord. [1852] Viola suavissima Jord. [1852] Viola stolonifera J.J.Rodr. [1878] Viola sarmentosa M.Bieb. [1808]

Viola propinqua Jord. [1852] Viola martia Gilib. [1782] Viola jucunda Jord. [1852] Viola gonzaloi Sennen [1926] Viola floribunda Jord. [1852] Viola dumetorum Jord. [1852] Viola consimilis Jord. [1852] Viola martii subsp. odorata (L.) Schimp. & Spenn.

Farmacognosia

Fitoquímica

Les flors contenen:

• mucílac, traces d'àcit salicílico, oli essencial constituït per aldehits i alcoholés alifáticos no saturats com nonadienal, nonadienol i octodienol, eugenol, alcohol bencílico, i una cetona no saturada (la parmona ) que és semblada a les ironas que es troben en els lliris /Iris spp.), pigments antociánicos (glucósido de la delfinidina) responsables del color, flavonoides (rutósido o rutina) i pigments carotenoides.

La raïl conté:

• Saponósidos i alcaloides.

Usos medicinals

S'utilisa en:

• Afeccions respiratòries (refredat, grip, bronquitis, faringitis, asma, etc)
• Afeccions de l'aparat digestiu (gastritis, úlcera gastroduodenal, etc)
• En dosis elevades és emético i discretament laxante.

Usos cosmètics

El oli essencial del full i flor de violeta s'ampra en cosmètica (champús, cremes corporals, sabons...), perfumeria i ambientadores. Eixemples de perfums que usen estos components són: Apres l'Onege de Guerlain, Ultraviolet de Paco Rabanne i Halloween (flors de violeta); Fahrenheit de Dior i Green Irish Tweed de Cregau (fulls de violeta).

Usos alimentaris

En moltes confiterías d'Espanya, s'elaboren caramelos de color violeta, en forma de flor, elaborats a pur de essències de violeta.

Nom comú

Alhelí, clavelina, viola, viola comú, viola d'olor, viola olorosa, violeta, violeta acopada, violeta aromàtica, violeta blanca, violeta comuna, violeta d'olor, violeta d'olor o comuna, violeta doble, violeta olorosa, violeta purpúrea, violetas, violeta verdadera, violetones, viroletas.

Bibliografia

• Chessi, Edmund. Herbes que curen. Primera Edició.
• Font Quer, P. Plantes Medicinals, El Dioscórides Renovat. Decena Edició.
• Grau/Jung/Münker. Plantes Medicinals, bayas, verdures selvades. Primera Edició.