El archipèlec de Chiloé està situat en el sur de Chile, entre els parals 41° i 43° de latitut sur. Està conformat per una illa principal, l'illa Gran de Chiloé, ademés de numerosos illots i illes menors. La seua superfície total és de 9181 km² i contava en una població de 168 185 habitants segons el cens de 2017.[1]
L'archipèlec és reconegut en Chile pel seu mitologia, la seua folore, la diversitat de papes natives, el seu gastronomia i una arquitectura tradicional característica. La cultura chilota es va configurar a partir de l'interacció de pobles huilliches, chonos i colonizadores espanyols, desenrollada en un prolongat aïllament geogràfic. El clima templat i humit, l'abundància de recursos marins i els extensos boscs natius varen influir decisivament en les formes de vida de la població local. Durant l'época colonial, Chiloé va ser un enclavament estratègic en la defensa front a incursions holandeses i britàniques. L'archipèlec va permanéixer baix control espanyol fins a 1826, constituint l'última possessió de la Corona espanyola en Chile, despuix de resistir els atacs patriotes en el combat de Bellavista. En el XIX, Chiloé es va convertir en base per a la colonisació chilena de la Patagonia, des d'a on varen partir expedicions i varen emigrar mils de chilotes que varen treballar en estàncies ganaderes, en la construcció de ferrocarrils o com a colon. En 1880 es va produir el juí als bruixos de Chiloé, procés judicial en el que les autoritats varen perseguir a supostes societats secretes d'hechiceros en influència en la zona.[3]
Tradicionalment considerat un territori aïllat, l'archipèlec manté en gran mida el seu caràcter rural, encara que des de fins d'el XX ha experimentat un aument en la conectivitat i el creiximent de ciutats com Ancud, Castro i Quellón. A partir de la década de 1990, la salmonicultura i el turisme es varen consolidar com a activitats econòmiques rellevants, complementant oficis tradicionals com la peixca artesanal i l'agricultura de subsistència.
Chiloé és una transformació de Chilhué, l'adaptació a l'espanyol de chillwe, paraula que en mapudungun significa «lloc de chelles».[4] Els chelles (Chroicocephalus maculipennis), també cridats cáhuiles o gaviotines, són aus blanques de cap negre, molt freqüents en les plages i estanys de l'archipèlec. El nom que se li dona als habitants de Chiloé és chilotes, encara que també s'ha usat chiloense i chilhueño per considerar que el primer podria tindre connotacions despectives.[5][6][7][8]
Els primers exploradors i conquistadors espanyols que varen aplegar a les illes en 1567, la varen denominar com a «Nova Galícia», en considerar el paisage semblat al de Galícia en Espanya[9] i per ser esta la terra d'orige del governador de Chile, Rodrigo de Quiroga.
Erro al crear miniatura: Paisage en la ribera del canal de Chacao, prop de la zona d'accés a l'illa Gran de Chiloé; en ell s'observa un penya-segat mort semiestabilizado per Gunnera tinctoria, en una pendent de 40 a 45 graus i constituït per areniscas holocénicas no consolidades.
Geomorfológicamente, l'archipèlec correspon a les estribaciones de la cordillera de la Costa chilena, de la qual solament els cims emergixen del oceà Pacífic despuix de l'afonament de la vall central. l'illa Gran de Chiloé té forma rectangular, en prolongacions en la península de Lacuy, la península de Rilán i en entrades en la baïa de Cucao i el canal Dalcahue. La costa occidental és escarpada i sense ports naturals. La cordillera de la Costa rep els noms de cordillera del Piuchén o de Sant Pedro, en el sector nort, i de Pirul, en el sector sur. Es presenta com una successió de tossals alts i cobertes de vegetació que en la seua part nort voregen els 800 m d'altura i que no alcancen més de 500 m al sur del llac Cucao. Entre estos tossals alts i la mar interior hi ha planicies i tossals més baixos, dedicades a l'agricultura i l'explotació forestal. A causa de l'erosió dels glaciarés, la costa oriental de l'illa Gran és molt sinuosa, ompli d'ensenar i promontoris, de la mateixa manera que la costa de les illes menors. Les illes menors són de relleu ondulat i en la seua major part estan distribuïdes en grups de tres o quatre, pero algunes estan tan pròximes que queden unides en baixar la marea. Les illes de major superfície, despuix de l'illa Gran, són Guafo, Quinchao, Lemuy, Butachauques i Tranqui. Els grups més importants són les illes Chauques, el grup Chaulinec, el grup Cahuach, el grup Cailín i les illes Desertor. El clima de l'archipèlec és templat marítim plujós, en temperatures miges d'uns 11 °C i precipitacions llaugerament superiors a 2000 mm anuals en la seua part oriental i a 3000 mm en la costa occidental de l'illa Gran i més de 4000 mm en sectors alts de la cordillera del Piuchén. Les nevades són poc freqüents, pero plou durant tot l'any.
D'acort al tràfic marítim de navegació interior es té l'important canal de Chacao, que separa la província de Llanquihue de la costa nort de l'illa Gran de Chiloé. Hi ha prou canals secundaris que comuniquen les distintes illes, ports i localitats de l'archipèlec, sent els més importants: Caucahué, Quicaví, Chauques, Dalcahue, Quinchao, Apiao, Lemuy, Yal, Queilen, Chaiguao, Yelcho, Laitec, Sant Pedro i Huamblad. Estos canals obedixen a la paulatina disminució de la profunditat del pla sedimentario llongitudinal o depressió intermija, que s'interna baix les aigües en el sen de Reloncaví, també l'acció glaciar del cuaternario que va generar zones d'abrasió o desgast i àrees de deposición de sediment laciares (morrenas), lo que va configurar esta ret de canals i illes. La geomorfología dels canals també seria explicada per la meteorización provocada per agents climàtic com el vent, pluja i corrents marines, les majors evidències de les quals són els escarpes o penya-segats en certs sectors com el canal de Chacao, que han evolucionat per forces marines i atmosfèriques.
Ellac més gran és el Huillinco-Cucao, que és l'unió de dos llac chicotets originats per l'alvanç de glaciars,[12] pero existixen ademés al voltant d'atres 200 cossos llacustres.
La formació vegetal original de les illes era la selva valdiviana, un bosc sempre vert en gran diversitat d'espècies vegetals, tant grans arbres com a falagueres i verdets. Entre les espècies representatives d'este bosc es troben el arrayán (Luma apiculata), el roure (Nothofagus dombeyi), la quila (Chusquea quila), el pangue (Gunnera spp.) i l'avellaner (Gevuina avellana). En els sols en mal drenage de la Cordillera de la Costa creixen elàrix (Fitzroya cupressoides) i el tepú (Tepualia stipularis). En l'arribada de pobles agricultors varen començar les cremes per a rebujar terreny per a l'agricultura i posteriorment per a la ganaderia, d'esta manera molts boscs es varen convertir en terres de cultiu i praderies. Pero molts d'estos terrenys s'han abandonat posteriorment i hui estan ocupats pel espinillo (Ulex europaeus), un arbusto espinós introduït per a fer seges vius, pero que està completament fòra de control. El cultiu de la papa es practica des d'abans d'el XVI i científics com Charles Darwin i Nikolái Vavílov creïen que esta planta s'havia originat en Chiloé, pero en l'any 2005 David Spooner va demostrar, per mig d'anàlisis genètics, que totes les papes cultivades tenen un ancestro originari del sur de Perú. Existixen unes 400 varietats de papes natives que es cultiven en Chiloé, i gràcies a algunes d'elles s'ha obtingut més del 90 % de les varietats que es consumixen en el món.
La fauna nativa inclou gran cantitat d'espècies d'aus, de les que unes poques espècies són endèmiques. Dels mamífers terrestres, els més grans són el rabosot chilote o de Darwin (Pseudalopex fulvipes), que solament habita en l'Illa Gran i en la cordillera de Nahuelbuta (en el continent), i el venadito o pudú (Pudu pudu), un dels cérvols més chicotets del món. Per la seua banda les aigües estan habitades per diverses espècies de llops marins i toninas (espècie de delfins), i reben les visites esporàdiques de vàries espècies de ballenes. Particularment important és l'àrea d'alimentació per a les ballenes blaves (Balaenoptera musculus) que s'estén des del nort de la Regió dels Lagos, per la costa oest de l'illa Gran de Chiloé fins al golf Corcovado. En l'archipèlec es va desenrollar una raça pròpia de cavall, el cavall chilote o mampato, un animal de menys d'1,25 m d'altura a la creu, i una raça ovina, l'ovella chilota. Abdós descendixen de ganado introduït a les illes pels espanyols en el XVI.
A causa del prolongat aïllament que els profunts canals marítims li varen conferir a este archipèlec, un important cabal de la seua diversitat biològica va alcançar el nivell d'endemisme insular reproductiu, és dir, diferixen genèticament dels seus parents continentals. Per eixemple, sobre les aus, es troben el concón chilote (Strix rufipes sanborni), la diuca chilota (Diuca diuca chiloensis), el rayadito chilote (Aphrastura spinicauda fulva), i el diucón chilote (Xolmis pyrope fortis).[13] Entre els seus mamífers endèmics destaca la comadrejita trompuda chilota (Rhyncholestes raphanurus raphanurus).
Segons el cens nacional de població de l'any 2002, la població total de la província és de 154 766 persones, de les que un 55,95 % correspon a població urbana. Es concentra en la costa oriental, que presenta condicions ambientals més idònees que la costa oest, ya que els vents són menys intensos, la pluviometria és menor (això explicat per la cordillera de la Costa), hi ha major disponibilitat de terra idònees per a l'agricultura, per l'existència de sols trumaos, aluvials, en abundant aporte hídric de rieres i pluges, terrenys ondulats i plans, junt a la presència de baïes i canals que permeten la comunicació i transport marítims. Tots els pobles se situen junt a la mar, llevat Huillinco que està a la vora dellac del mateix nom. Els principals són:
Castro (29 148 hab.). Ciutat port i capital de la província de Chiloé des de 1982. És la tercera ciutat més antiga de Chile en existència continuada, fundada pel Mariscal Martín Ruiz de Gamboa en 1567. En ella destaquen els palafitos, el mercat, i l'iglésia Sant Francisco, declarada Monument Nacional i Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco. En la comuna de Castro es troba part del parc nacional Chiloé.
Ancud (27 292 hab.). Es troba al nort de l'illa gran. Data de 1767, va ser la capital de la província de Chiloé fins a 1982 i és la segona ciutat més important de l'illa. Allí es troba el Museu Regional d'Ancud, que conserva objectes històrics, artesanals i representacions de sers mitològics. Ademés en les seues afores existixen una série de fortes com el Fort Ahui i Sant Antonio que varen ser construïts en el XVIII.
Quellón (13 656 hab.), la tercera ciutat més gran de Chiloé. La ciutat va ser fundada en 1906 per una companyia destilatoria que va decaure en 1952. El seu nom original era Llauquil. Allí es troba la Fita Zero, considerat el final de la Ruta Panamericana.
Dalcahue (4933 hab.). És un poblat conegut per la seua iglésia de La nostra Senyora dels Dolors (Monument Nacional i Patrimoni de la Humanitat) i per la seua fira artesanal que s'efectua els dumenges de matí. Allí es poden adquirir teixits i cestería provinents de les localitats veïnes. És pas obligat per a creuar a l'illa de Quinchao.
Chonchi (4588 hab.). Es coneix com la «ciutat dels tres pisos», es caracterisa per les seues construccions en ciprer. El seu orige és de 1754. En ella es troba l'entrada al parc nacional Chiloé i la major part de la seua superfície.
Achao (3452 hab.). Localitat ubicada en l'illa Quinchao. Tots els anys, durant la primera fi de semana de febrer, es realisa la Trobada de les illes de l'Archipèlec, que reunix el folore de la comuna i de les propenques, ademés de les dèu illes que formen part de la seua administració (Alao, Apiao, Chaulinec, Tac, Cahuach, Lin Lin, Llingua, etc.). Achao va ser fundada en 1743.
Queilén (1912 hab.). És un port assentat en una llarga península. Els jesuïtes es varen radicar en Queilén en el XVIII, pero el poble només va poder sorgir a fins d'el XIX. Es troba una hora de Chonchi.
Quemchi (1665 hab.). La comuna de Quemchi té com a activitats productives rellevants la peixca i l'agricultura. És breçol d'un dels escritors més importants de Chile, Francisco Coloane, qui rebera el Premi Nacional de Lliteratura en 1964.
Cucao. Poble pertanyent a la comuna de Chonchi i té com a activitats productives rellevants la peixca i el turisme. En les rodalies de Cucao està l'entrada principal al parc nacional Chiloé. Junt en Chepu, són els únics assentaments que es troben en la zona occidental de l'Illa Gran. La població descendix principalment de la mescla entre els aborigen (huilliches, cuncos, payos i chonos) i els colonizadores espanyols, en aportes posteriors de chilens d'atres regions i uns pocs estrangers (p. eix.: alemans i croates). Durant l'época colonial existien pobles d'indis (Queilen, Chonchi, Tenaún), pobles d'espanyols (Chacao i Quenac) i atres mixts (Castro, Dalcahue, etc.), en lo que la proporció de cada ètnia tenia variació local. Encara en l'actualitat existixen llinages característics de cada sector, rastres de les antigues encomanas i reduccions. Erro al crear miniatura: Iglésia Santa María de Loreto, d'el XVIII.
A nivell cultural, l'archipèlec de Chiloé presenta traces que la diferencien del restant del país: una prolífica riquea folòrica i cultural derivada del seu aïllament; la música ostenta «gran vitalitat, tempos àgils i ritmes vibrants»[29] en danses de traces estilístiques pròpies i diferenciables—com la cueca chilota o el vals chilote, entre uns atres—,.[30] l'arquitectura té formes constructives i estilístiques pròpies que han configurat a l'escola chilota d'arquitectura religiosa en fusta, el fervor religiós manté intactes institucions com els fiscals o exponents escultòrics provinents de l'Escola chilota d'imagineria.
Destaquen les característiques de les seues construccions, un estil arquitectònic que usa tejuelas, balcons i miradors. Les tejuelas varen ser ocupades pels colon alemans que es varen assentar en les províncies veïnes. Els palafitos són construccions sobre pilars de fusta en l'aigua, no són una arquitectura originària de Chiloé, pero varen ser adoptats en Ancud, Quemchi, Castro, Chonchi i atres ports, per a un millor aprofitament de la ribera durant l'expansió comercial en el XIX. Actualment solament queden alguns eixemplars en Castro i Mechuque.
Menció a banda mereixen les seues iglésies —que es varen desenrollar a partir d'el XVII fins a la seua madurea en el XIX— que les seues característiques artístic-arquitectònicas eclèctiques constituïxen la denominada escola chilota d'arquitectura religiosa en fusta. Estes iglésies destaquen per haver perdurat a pesar d'estar fetes en fusta, en algunes inclús s'usen tarugos en lloc de tachas per a l'obra grossa.
El model tradicional està inspirat en les iglésies de Baviera, pàtria dels sacerdots que varen iniciar les construccions. L'edifici és rectangular en sostre a dos aigües i un pòrtic en arcs falsos (generalment cinc), és dir, solament adornen la frontera, pero no la sostenen. En la frontera hi ha una torre hexagonal de dos o tres cossos que conté la campana. L'interior té tres naus, també separades per arcs falsos i en algunes conserva el púlpit.[31]
En 1993 es va crear la Fundació Cultural Amics de les Iglésies de Chiloé, l'objectiu de les quals és protegir, conservar i desenrollar el patrimoni cultural religiós de l'archipèlec. Esta fundació ha restaurat vàries iglésies, gràcies a açò, setze de les iglésies han segut declarades monuments nacionals i Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco en 2000.
La característica que primer s'advertix en la gastronomia chilota és que fa us de la papa per a casi totes les seues receptes. Es preparen rallades i mesclades en farina o en papes mòltes i per a cada plat existix una varietat idònea pel seu sabor o consistència. Ademés s'usen els mariscs i peixos que habiten la mar interior i la carn dels chanchos, corders i vacús que es crían en el camp. Les varietats de pomes, procedents d'Astúries i Galícia, són chicotetes i usualment molt dolces i àcides; s'usen per a fer chicha de poma, empanadas i meladas. Entre els plats més característics es troben:
Cazuela chilota: hi ha dos plats en este nom i abdós diferixen substancialment de la cazuela chilena. Un d'ells consistix en un caldo espés de cholgas seques, papes i repollos, que pot tindre ademés piures i atres verdures. L'atre és una sopa en trossos de carn o vísceres de corder, arvejas, lluite i papes.
Chapals: es preparen en una massa feta en farina i papes que es cou en aigua o en el curanto.
Curanto: es prepara cavant un clot en la terra en el qual es coloquen pedres calentes, després se li coloquen els ingredients tals com a mariscs (pechinas, cholgas, choritos, picorocos i, en algunes zones, ademés, el piure), carns (chancho, llonganiças, pollet), papes, chapales i milcaos. Cada capa d'aliments es cobrix en pangues (fulls de nalca). Finalment es tapa tot en tepes o plàstic per a que es cuine al vapor aproximadament una hora i mija.
Lloco o yoco: és el plat que es prepara durant el reitimiento o matança del chancho. Consistix en carn cuita en el sagí, papes, sopaipillas, rolls i prietas. El nom lloco aludix originalment a qualsevol menjar que se li du a algú que no va poder assistir a una celebració.
Milcaos: es fan en papes rallades que són enforfoguides fins a deixar-les seques, estes s'unixen a una cantitat de papes cuites i mòltes, formant una massa a la que li posa sagí de porc i sal. Generalment se li agreguen chicharrones de chancho. Es forma en les mans un disc semblant a un pa i es cuina en el curanto, fregit, al forn o en l'aigua.
l'espanyol que es parla en Chiloé presenta característiques peculiars, per la presència de centenars de paraules preses del mapudungun en el seu dialecte huilliche i per la conservació de molts térmens i arcaismes de l'espanyol que en atres zones ya estan en desús. Este espanyol chilote és un conjunt de varietats llingüístiques més o menys relacionades entre sí que conviuen en l'espanyol estàndar i l'espanyol chilé. Dins de les comunitats indígenes existixen intents de reviure el mapudungun de Chiloé, extint des de fins d'el XIX.
En els sectors rurals les faenes agrícoles es fan de forma comunitària, a través d'un sistema cridat minga, en el que els qui necessiten ajuda "supliquen" als seus veïns i estos colaboren en el treball a canvi de que se'ls retribuïxca de la mateixa manera quan ells ho requerixquen. Existixen mingas per a totes les tasques del camp que requerixen més mà d'obra que la disponible en el grup familiar, com el guardar forraje per a l'hivern o retirar troncs morts i raïls d'un terreny destinat al cultiu. el reitimiento (matança d'un chancho) i la maja (elaboració de chicha) són dos activitats que són al mateix temps un treball i una celebració. La migració dels jóvens i l'ocupació assalariada en les indústries salmoneras es relacionen en la busca d'alternatives per a compensar els baixos resultats comercials de l'agricultura tradicional. En deixar de practicar-se l'agricultura també s'han anat abandonant paulatinament estes costums colectives i algunes, com la minga de cosechadura de blat, casi han desaparegut.
l'artesania és variada, especialment en teixits i cestería, pero també es fa artesania en fusta, cuiro i closques. Entre els teixits es poden mencionar els gorros, frazades, mantes, calcetins, jupetins i abrics fets en llana crua d'ovella. Els teixits s'teñir en plantes, fanc o en anilina. Entre els verdets i vegetals tintóreos es troben la barba de pal, el pello-pello, el mechay, el maqui i el matico. En cestería hi ha diversos objectes com canastos, malles i figures decoratives, fets en fibres vegetals. Les plantes que més s'usen en estos fins són el cunquillo, el quiscal i la quilineja. També està la cancagua, una roca metamòrfica que és usada per a fer fumerals, braseros i forns de pedra. Entre els artilugios es troben:
l'almud: és una caixa de fusta que servix per a prendre una antiga mida espanyola de volum (al voltant de 8 litros), i s'usa per a vendre a granel en els mercats. Per un costat, medix un almud i per l'atre, mig.
Sacho: és un ancora per a embarcacions feta en pedres i vares de fusta.
Carrinca o birloche: és un trineu fet en dos trossos curvos de fusta units per vares o taules, tirat per bous. Servix per a carrejar càrregues per distàncies curtes i resulta molt útil en els llocs pantanosos o en els camins plens de fanc per les pluges, puix allí és difícil usar carretas o atres vehículs en rodes. Fets pels mateixos chilotes llauradors, encara es troben en us, especialment en les zones boscoses i montanyoses del centre de l'illa.
En 2018 el director chilé Silvio Caiozzi estrena la seua película de tres hores de duració, "... I de sobte l'amanecer". Rodada íntegrament en diverses locaciones de Chiloé, representant tres etapes de la vida de l'artiste. La película va servir ademés per a renovar i promocionar l'image internacional de l'illa i la cultura chilota. Per al rodage de la película, es va crear un poble artificial cridat Weltún, ubicat en la comuna de Castro. Per a la seua creació va ser necessari traslladar una dotzena de cases de fusta, algunes d'estes en estat de deterioració. Es varen usar les tiraduras de cases, també conegudes com mingas per a realisar dit treball.[32]
Des de 2010, Chiloé forma part dels Sistemes Importants del Patrimoni Agrícola Mundial (SIPAM),[33] una certificació otorgada per Nacions Unides als llocs que conserven una agricultura tradicional plenament integrada en la cultura, la seguritat alimentària, la biodiversitat i el desenroll sostenible. la FAO reconeix l'esforç dels habitants de l'illa per la conservació de les espècies en perill d'extinció, especialment les creïlles, de les que existixen alguns centenars de varietats, conegudes com papes chilotas. Es planten unes 4000 ha, la major part per a consum propi, de tubèrculs, que conviuen en la avena, el blat i atres vegetals, ademés d'animals de granja com ovelles, porcs, vaques i pollets. La cultura chilota de la creïlla, no obstant, està rodejada d'activitats relacionades, per eixemple, les mingas, una tradició de treball colectiu que reunix a la comunitat en época de sembra i de collita, l'àmplia cuina relacionada en la creïlla i els mits i llegendes que l'envolen.[34]
Erro al crear miniatura: Reconstrucció d'una dalca, embarcació feta de tres taulons coser que varen usar per igual chonos, huilliches i després espanyols.
El poblament es va realisar des del nort, una volta que l'Illa Gran ya estava separada del continent. Els vestigis humans més antics estan datats en 5000-6000 anys i es varen trobar baix una vivenda en Pont Quilo, en la península de Lacuy (Ancud), en l'extrem nort-occidental de l'Illa Gran. Els chonos són els primers habitants coneguts de l'archipèlec, pero posteriorment varen ser desplaçats cap al sur pels huilliches, el grup mapuche de la zona sur. Els chonos eren excelents marins que podien navegar extensions de mils de quilómetros en les seues embarcacions anomenades dalcas. Una de les seues costums era el curanto, un menjar fet en un clot en la terra que es cuina en pedres recalentades i es cobrix en fulls de nalca. Després del seu contacte en els huilliches també varen practicar incipientemente l'agricultura, principalment de la papa, mentres que els huilliche eren agricultors que varen adoptar les costums marineres dels chonos a causa del contacte cultural i de les necessitats que els va impondre el mig.
Este procés va escomençar en l'arribada dels espanyols a Amèrica, partint per Colón en 1492, i la posterior arribada al estret de Magallanes en 1520 d'Hernando de Magallanes. En 1540 Alonso de Camargo va avistar les costes de Chiloé mentres viajava al Perú.[35][36] Anys despuix, Pedro de Valdivia va organisar una expedició en la finalitat de recolectar informació geogràfica. Va posar al mando de l'expedició al capità Francisco d'Ulloa, qui va aplegar al canal de Chacao en 1553, i va recórrer les illes de l'archipèlec. Ell és considerat el primer europeu en conéixer Chiloé. En 1558 Juan Fernández Ladrillero ingressa als canals de Chiloé i pren contacte en els aborigen. Eixe mateix any, García Hurtado de Mendoza inicia una atra expedició que pren possessió d'estes illes per a la Corona espanyola. En 1567 comença el procés de conquista en Chiloé, fundant-se la ciutat de Castro. L'illa va ser originalment batejada en el nom de Nova Galícia, pero eixe terme no va prosperar i es va mantindre la veu huilliche Chiloé.
Despuix de la batalla de Curalaba (1598), que els mapuches varen véncer i varen matar al governador de Chile, Chiloé va quedar separat del restant de les possessions espanyoles perque totes les ciutats entre el riu Biobío i el canal de Chacao varen ser abandonades o destruïdes. Els espanyols varen solicitar repetides voltes despoblar les illes a causa de la misèria i l'aïllament en que dien viure, pero no se'ls va fer cas per la rellevància estratègica que este assentament tenia per a Espanya. la rebelió huilliche de 1712 va començar a principis d'eixe any pels abusos dels encomendero i va ser sofocada una semana més vesprada per mig de combats i matances. En 1767 el rei va autorisar al virrey del Perú per a que es fera càrrec del seu defensa i entregara el seu govern al militar que el mateix disponguera. Amat, usant dita atribució a l'any següent, va reemplaçar al governador de Chiloé Manuel Fernández de Castelanco pel capità Carlos de Beranger i Renaud. L'anexió de Chiloé al virreinato va tindre el caràcter de transitòria, puix el decret del virrey Amat senyalava que era només "per ara i mentres duraren les operacions que es van a mamprendre per a la seua fortificació", tasca que va complir Beranger alçat el Fort i Vila Real de Sant Carlos de Chiloé, actual ciutat d'Ancud (1768). Finalment, en 1784 es va crear l'Intendencia de Chiloé, dependent de Llima, en lloc d'estar baix la jurisdicció de la Capitania General de Chile. No obstant, en tots els mapes oficials de la corona varen seguir mostrant a Chiloé i el seu districte dins de Chile. La intendencia depenia en lo religiós del bisbat de Concepció, mentres que en lo militar devia conmensurar les seues decisions en el comandant de Fronteres de Chile.[37]
En els primers anys els mercedarios i franciscanos varen estar a càrrec de la llabor espiritual. En 1608 varen aplegar els primers jesuïtes, i en 1612 varen fundar la primera iglésia en Castro per a evangelizar als natius. Els jesuïtes varen ser fent capelles per tot l'archipèlec; per a 1767 ya hi havia 79, i hui es poden trobar més de 150. Despuix de l'expulsió de la població jesuïta en 1767, l'Orde Franciscana va assumir l'assistència religiosa de l'illa des de 1771.
A fins d'el XVIII la creació de la ruta terrestre del Camí Real permetria l'abastiment i comunicació de Chiloé en tota la regió nort compresa entre Valdivia i Chiloé; mitigant d'esta forma la dependència dels barcos provinents del Callao en els productes indispensables, obrint aixina un mercat efectiu per als chilotes. (Per raons com estes a lo llarc d'el XVIII s'havien succeït numeroses peticions des del cabildo de Castro per a la recuperació de l'àrea d'Osorno, ya que en els Plans d'Osorno els isleños podrien “descarregar la terra” de l'excessiu número d'habitants que s'estretien en el curt terreny desmontat i factible de cultivar de l'archipèlec).[38]
En l'any 1768 Chiloé deixa de Santiago de Chile en lo administratiu i pansa a dependre directament de Lima, no obstant, vint anys despuix en 1788, Chiloé torna a dependre directament de Chile i no de la metròpolis peruana, no posant-se en pràctica i quedant en alguna cosa d'iure[39] de la mateixa forma tot el territori de la capitania general de Chile deixa de dependre del virreinato peruà en 1798.[40]
Durant la guerra d'Independència de Chile, la població de Chiloé es va alinear en el bando "realiste" (opost a l'independència) i es varen enviar tropes regulars i de milicians a combatre al continent. Després de la batalla de Maipú (1818), que va ser la victòria definitiva del bando "patriota" (independentiste), va continuar la guerra en el sur a través de la cridada Guerra a mort, batalles ara sostinguda per tropes irregulars, i el governador Antonio Quintanilla va recolzar en part estos esforços. La república de Chile va fer tres intents de conquistar l'archipèlec, en 1820, 1824 i 1826, coneguts com campanyes a Chiloé. els dos primers varen ser exitosos per a les tropes hispanochilotas lo que va desencadenar que Chile preparara una tercera expedició la campanya de giner de 1826 que es va saldar en la derrota de les forces realistes i el territori de Chiloé va ser anexat a Chile després de la firma del tractat de Tantauco. Despuix de l'independència de Chile, Chiloé es va vore beneficiat en l'obertura del comerç i va ser centre d'abastiment dels balleneros estrangers. Des de mediats d'el XIX i fins a principis d'el XX va ser el principal productor de durmientes per a ferrocarrils en tot el continent. A partir de llavors varen començar a formar-se nous pobles per a dedicar-se a l'indústria, aixina varen créixer Dalcahue, Chonchi i Quemchi. Des de 1895 es varen ser entregant terres en el nort de l'illa a colon alemans i d'atres països europeus i en la zona sur i oest també a grans indústries productores. En 1843 una goleta de l'Armada de Chile construïda en Ancud i batejada en el mateix nom va conduir un destacament que va prendre possessió de l'estret de Magallanes, reclamat per Chile, pero sense sobirania efectiva fins a llavors. Després de la fundació de Punta Arenes en 1848 i de l'establiment d'estàncies ganaderes en la Patagonia a fins d'el XIX, es va produir l'emigració de chilotes cap a la Patagonia argentina per a després ingressar a les regions d'Aysén i Magallanes, en un procés que va disminuir solament a partir de la década de 1980. Per esta raó tota la Patagonia posseïx un número rellevant de població chilota o descendent de chilotes. En l'auge de la ganaderia es va començar a ocupar la zona interior de les illes, puix abans només s'ocupaven les costes. En la construcció del ferrocarril entre Ancud i Castro en 1912 es va afiançar l'ocupació de les terres interiors de l'est de l'illa. Este ferrocarril va quedar fòra de servici en 1960 pels danys que va sofrir després del gran terremot ocorregut eixe any. A finals d'el XX, Chiloé va seguir el model impost en tot Chile i va experimentar canvis en els seus sistemes de vida. Les noves empreses d'acuicultura, com les salmoneras, varen dur beneficis per als chilotes, com la generació d'ocupacions, pero també problemes, com l'alteració dels ecosistemes i el canvi social.[41]
En 1972 es va presentar va promulgar per primera volta una llei en referència al proyecte de construcció d'un pont que permetera unir l'Illa Gran en el territori continental,[42] idea promoguda pellavors diputat per la zona Félix Garay .[43] L'idea de la construcció d'este viaducte només començaria a concretar-se durant el govern de Ricardo Lagos el que va llançar el proyecte com a part de les obres per a celebrar el Bicentenario del país. No obstant, durant 2006, el proyecte del Pont Bicentenario va ser cancelat luego que el cost estimat superara en créixens lo presupostat inicialment. El 21 de maig de 2012, el president Sebastián Piñera va anunciar la construcció del pont en un cost màxim de 762 millons de dólars.
↑ 1,01,1Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. www. censo2017. cl. Consultat el 18 de decembre de 2018.
↑Subsecretaria de Desenroll Regional i Administratiu. «Regions - Províncies - Comunas» (PDF). Divisió Polític Administrativa de Chile. Consultat el 19 de giner de 2014.
↑Cavada, Francisco Javier (1910). Apuntes per a un vocabulari de provincialisme de Chiloé (República de Chile): Precedits d'una breu resenya històrica de l'archipèlec, Punta Arenes, pp. 153.
↑Greve, Ernesto (1936)., Imprenta universitària, pp. 218.
↑Cárdenas (1997). Ellibre dels llocs de Chiloé, Orígens, pp. 128.
↑Oroz, Rodolfo (1966)., Facultat de filosofia i educació, Universitat de Chile, pp. 541.
↑ABC. «Descobrint Chiloé: Aixina és la Galícia chilena». Consultat el 7 de juny de 2013. «Els espanyols, en prendre possessió d'ella en 1567, la varen cridar Nova Galícia per la seua similitut paisagística en la regió galaica de la nostra Península Ibèrica.»
↑Hidalgo L., Jorge (1989). Cultures de Chile: prehistòria, des dels seus orígens fins a les albors de la conquista, Editorial Andrés Bell, pp. 460. ISBN 978-956-130-879-4.
↑Urbina, Rodolfo. Població indígena, encomana i tribut en Chiloé: 1567-1813 Serie Monografies Històriques N° 16. Institut d'Història. Pontifícia Universitat Catòlica de Valparaíso.
↑Enciclopèdia de Chile. Mineria, Indústria, Servicis i Regions. Tom II. Barcelona, Espanya: Editorial Oceà, pp. 536, edició per Daniel Torras & Carlos Sampayo, direcció: Carlos Gispert, 2001.
↑Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Oficina d'Estudis i Polítiques Agràries. Ministeri d'Agricultura, Chile. Archivat des d'el original, el 1 de febrer de 2017. Consultat el 20 de giner de 2017.
↑«Chiloé Agriculture» (en anglés). Sistemes Importants del Patrimoni Agrícola Mundial (SIPAM). FAO. Consultat el 20 de giner de 2017.
↑Caviglia, Sergio Esteban (Vol 1, p. 49, any 2012).
↑Lacoste (2003). “L'image de l'atre en les relacions de l'Argentina i Chile (1534-2000)”.
↑María Ximena Urbina Carrasco. La Frontera “De Dalt” Chilena i el camí de Chiloé a Valdivia. Temes Americanistas N° 18. Pontifícia Universitat Catòlica de Valparaíso.
↑Pedro J. Barrientos Diaz. «Història de Chiloé». Edicions Museu Regional d'Ancud. Consultat el 25 de febrer de 2025.
↑«Història de Chile». Biografia de Chile. Archivat des d'el original, el 8 de novembre de 2023. «1798 - S'establix independència administrativa de Chile respecte del Perú.»
↑Daughters, Anton. "Southern Chile's Archipelago of Chiloé: Shifting Identities in a New Economy." Journal of Latin American and Caribbean Anthropology 21:2 pp.317-335 (Juliol 2016)
↑Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. www. leychile. cl. Consultat el 17 d'octubre de 2016.
.jpg){kind=link}
.JPG){kind=link}
.jpg){kind=link}
