Cordillera de la Costa (Pacífic Sur)

La cordillera de la Costa és una de les quatre «macroformas» de relleu principals de la geografia de Chile que es desenrollen en sentit nort-sur. Es caracterisa per ser una formació geològica de les costes del nort, centre i sur de Chile. S'estén per una llongitut de 3000 km i està formada per una successió de lomas i monts redonejats per l'erosió el major cim de la qual sobrepassa els 3000 m s. n. m., separant la depressió intermija de les planicies llitorals.

Característiques topogràfiques

Esta cordillera és més baixa que la cordillera dels Vages puix té un orige geològic molt més antic. Comença en la Regió d'Arica i Parinacota, i termina en la península de Taitao, en la Regió d'Aysén, a on s'interna en l'oceà Pacífic. Si ben esta cordonera montanyosa està tallat per numerosos rius que naixen en la cordillera dels Vages, no desapareix com a tal fins que termina la cordillera de Nahuelbuta, al voltant dels 38°30' S, continuant després intermitentemente en les cordilleres del Mahuidanche, Pelada, del Sarao, del Piuchén i Pirul, en l'Illa Gran de Chiloé. Al sur d'esta illa, solament emergixen els cims de lo que va anar la cordillera en les illes del archipèlec dels Chonos. El punt més estret entre la cordillera de la Costa i la cordillera dels Vages és l'Angostura de Paine, que separa les regions Metropolitana i d'O'Higgins. Tant pel seu aspecte com per la seua estructura geomorfològica, la cordillera de la Costa es pot subdividir en tres zones:

Zona nort

Erro al crear miniatura:

Cordillera de la Costa junt a l'oceà Pacífic, en Caleta Camarones

La cordillera de la Costa naix en la Regió d'Arica i Parinacota, en el cerro Camaraca (949 m), que es troba a uns 20 quilómetros al sur d'Arica. Es presenta com un penya-segat amurallado que cau directament a la mar des d'una altura aproximada de 300 metros, traça que solament es veu interromput pel desaiguador d'algunes quebradas, com Azapa, Vítor i Camarones. En esta zona, es caracterisa per la presència de blocs dislocats com a conseqüència de falles geològiques (el denominat sistema de falles d'Atacama) i moviments basculares que han originat depressió o conques en el seu interior, denominades salarés. Es compon tant de sedimentación marina, com de roques efusivas (com porfiritas) i intrusivas (principalment diorita), conformant-se com una cadena abrupta de prop de 50 km d'ample i altures normalment superiors als 500 m, d'apariència àrida. Al sur del riu Lloa i fins a la mitat nort de la Regió d'Atacama, es caracterisa per la seua major continuïtat, com un massiç d'altures entre els 1000 i els 3000 metros. A l'interior d'Antofagasta, les majors altures corresponen al cerro Colupo, de 2293 metros, al suroriente de Tocopilla, i al cerro Armassons, de 3064 metros ubicat en la serra Vicuña Mackenna.

Zona centre

Erro al crear miniatura:

Cordillera de la Costa vista des del parc nacionala Campana

Erro al crear miniatura:

Cims nevats de la Cordillera de la Costa vistes des de Codegua

Esta zona comprén des de la mitat sur de la Regió d'Atacama fins allímit nort de la Regió del Biobío. A diferència de la zona nort, este sector de la cordillera de la Costa es compon d'areniscas i pissarres de caràcter continental que daten del Mesozoico; sobre elles se superponen porfiritas, diorites i roques metamòrfiques. La seua configuració és irregular en la part meridional d'esta zona per l'existència de cordoneres travesseres que es desprenen de la cordillera dels Vages fins a entrar en contacte en les planicies llitorals. Després, en el sector occidental del vall de l'Aconcagua en la Regió de Valparaíso, reapareix alta i ben conformada a uns 35 a 40 km dellitoral, denominant-se cordillera del Meló, en a on es troba el morro Chache, de 2333 m s. n. m.; al sur de la vall de l'Aconcagua es troben els massiços d'El Roure i La Campana. Estes cadenes, junt als Alts de Chicauma i de Lipangue, donen forma a la conca de Santiago per l'oest. Al sur del riu Maipo, la cordillera descendix la seua altitut, rara volta alcançant els 1000 m, en l'excepció dels Alts de Cantillana, i els cerros Talamí i Poqui. Immediatament al sur de la desembocadura del riu Rapel, la cordillera es presenta com planicies retallades per numeroses quebrades i cerros de poca altura, tallades per esteros com a Nadal, Topocalma i Cáhuil, pero torna a alçar-se entre les províncies de Moradura Cara i Colchagua, en la forma de cordoneres de cerros que formen chicotetes valls de seca entre sí, com els regats per la conca del estero Nilahue i la vall de Marchigüe. Més al sur destaquen alguns cims com els cerros Pangallo (1193 m, al nort de Sant Fernando), Cañetén (900 m, al sur de Perallo), El Rangil (716 m, a l'oest de Curicó), Guachos (819 m, prop de Talca), Name (810 m, al nort de Cauquenes), i Gupo (858 m, al suroest de Sant Javier). El restant de les serres a penes alcancen els 600 m, per lo que la cordillera s'assembla més a una planicie en suaus tossals, que originen conques i valls: entre els rius Maule i Itata dona orige a les conques de Cauquenes i Quirihue, les quals presenten especials condicions microclimáticas.

Zona sur

Erro al crear miniatura:

Cordillera de la Costa en el Parc Oncol, en la Regió dels Rius

En la Regió del Biobío sobre la cordillera es troba l'únic parc periurbano, el Parc Nacional Nonguén que alcança els 450 m s. n. m. A partir del riu Biobío, la cordillera està constituïda casi exclusivament de roques metamòrfiques paleozoicas i/o precámbricas. Adquirix importància en la cordillera de Nahuelbuta, de 150 km d'extensió, que supera els 1000 m d'altura en cerros com a Alt Nahuelbuta, Alt de la Cova i Lanalhue. No obstant, al sur del riu Imperial, el massiç torna a perdre altura. Ya en la Regió dels Rius, la cordillera es presenta baixa i ondulada, denominant-se cordillera del Mahuidanche, descendint en altura cap al sur fins a ser interrompuda pel riu Valdivia. Des d'ací al sur, en els noms de cordillera Pelada i cordillera del Sarao, es presenta una miqueta més robusta, eixercint un important efecte de biombo climàtic sobre les localitats de la depressió intermija. En la Regió dels Lagos alcança altures promig de 550 m s. n. m., en valors màxims de fins a 1042 m s. n. m. al nort de Baïa Mansa. Al sur del riu Llico, en altures màximes de 500 m s. n. m., repren/reprén un descens gradual fins a la desembocadura del riu Maullín.

Despuix d'afonar-se en el canal de Chacao, reapareix en la península de Lacui, en l'Illa Gran de Chiloé, com la cordillera del Piuchén i la cordillera Pirul. Termina novament afonada en el golf de Corcovado, com una franja desmembrada en la que solament les seues majors altures apareixen en forma d'illes i archipèlecs, com els de les Guaitecas i dels Chonos. El seu punt cúlmine és el cerro Tres Montes (762 m), en la península de Taitao.

Cims

De nort a sur, els principals cims de la cordillera de la Costa són:

• El cerro Colupo (2293 m s. n. m.)
• el cerro Paranal (2.635 m s. n. m.)
• En la serra Vicuña Mackenna, al suroest de la Regió d'Antofagasta, entre les ciutats d'Antofagasta i Taltal:
  • El cerro Vicuña Mackenna (3114 m s. n. m.)
  • el cerro Armassons (3064 m s. n. m.)
  • El cerro Yumbes (2392 m s. n. m.)
• En la cordillera del Meló, en la Regió de Valparaíso, entre els rius La Ligua i Aconcagua:
  • el morro Chache (2333 m s. n. m.)
  • El cerro Caqui (2196 m s. n. m.)
  • El cerro Picorete (2277 m s. n. m.)
  • el cerro El Roure (2222 m s. n. m.), en Caleu
  • el cerro Les Vizcachas (2108 m s. n. m.)
  • el cerro La Campana (1910 m s. n. m.).

• el Cerro Alts de Chicauma (2031 m s. n. m.)
• el Cerro Roure Alt (2207 m s. n. m.)
• el Cerro Bustamante (1877 m s. n. m.)
• El cerro Alt de Cantillana (2318 m s. n. m.)
• el cerro Talamí (1975 m s. n. m.)
• el cerro Poqui (1826 m s. n. m.)
• El cerro Nahuelbuta (1341 m s. n. m.).

Erro al crear miniatura:

Cordillera de la Costa al fondo de l'image en Santiago en el centre i part de la dels Vages en primer pla

Divisions

En vàries regions de Chile, esta cordillera rep noms locals, que són de nort a sur:

• Serra Vicuña Mackenna en la Regió d'Antofagasta
• Cordillera de Talinay en la Regió de Coquimbo
• Cordillera del Meló en la Regió de Valparaíso
• Cordillera de Nahuelbuta en el sur de la Regió del Biobío i nort de la Regió de la Araucanía
• Cordillera del Mahuidanche en el nort de la Regió dels Rius
• Cordillera Pelada en el sur de la Regió dels Rius
• Cordillera del Sarao en les províncies d'Osorno i de Llanquihue, en la Regió dels Lagos
• Cordillera del Piuchén o de Sant Pedro en el nort de l'Illa Gran de Chiloé, en la Regió dels Lagos
• Cordillera de Pirul en el sur de Chiloé.

Enllaços externs

• Estudis llatinoamericans en llínea.
• Síntesis geogràfica nacional [1] archivat en Wayback Machine.