Varietat llingüística

Erro al crear miniatura:

La «piràmide» que presenta les relacions entre les varietats geogràfiques i socials d'una llengua.

Una varietat, variant o modalitat llingüística és una forma específica de llengua natural, caracterisada per un conjunt de traces llingüístiques usades per una determinada comunitat de parlants vinculats entre sí per relacions socials, geogràfiques o culturals. Les varietats llingüístiques són distintes formes que adquirix una mateixa llengua d'acort alloc en que viu el parlant (esta varietat es denomina geolecto), a la seua edat (cronolecto) i al seu grup social (sociolecto), a on també influïx el nivell d'educació. Les diferències poden estar relacionades en el vocabulari, l'entonament, la pronunciació o la confecció d'expressions; i en general es manifesten més clarament en la oralidad que en l'escritura. D'esta forma, quan s'escolta parlar a algú, és possible supondre en quina regió residix (si en una zona metropolitana o rural, per eixemple), de quin grup etario forma part (és un chiquet, un adolescent, un adult, un vell, etcétera) o quin nivell educatiu té, entre atres coses. El terme varietat és una forma neutral de referir-se a les diferències llingüístiques entre els parlants d'un mateix idioma. En l'us del terme varietat es pretén evitar l'ambigüitat i falta de consens en l'us de térmens com llengua o dialecte, ya que no existixen criteris unívocs per a decidir quàn dos varietats deuen ser considerades com la mateixa llengua o dialecte, o com a llengües o dialectes diferents.

Tipos de varietats llingüístiques

Les varietats poden ser distinguides, ademés de per el seu vocabulari, per diferències en la seua gramàtica, fonologia i prosòdia. Existixen diversos factors de variació possible associats a la geografia, l'evolució llingüística, els factors sociollingüístics o el registre llingüístic.

• Varietats diatópicas o geogràfiques. Els canvis d'este tipo pertanyen a la variació diatópica i consistixen que existixen variants en la forma de parlar una mateixa llengua per la distància geogràfica que separa als parlants. Aixina, per eixemple, en Espanya li diuen cerillas a l'objecte que en Amèrica es denomina fòsfors.

A estos canvis de tipo geogràfic se'ls crida dialectes (o més pròpiament geolectos) i, al seu estudi, dialectologia. És important aclarir que este terme no té cap sentit negatiu, puix, ha segut comú cridar dialecte a llengües que supostament són “simples” o “primitives”. Cal tindre present, davant tot, que totes les llengües del món, des del punt de vista gramatical, es troben en igualtat de condicions i que cap idioma és més evolucionat que un atre. Per això, és illògic afirmar que una llengua és millor que una atra.

Els dialectes són, llavors, la forma particular en la que una comunitat parla una determinada llengua. Des d'este punt de vista, se sol parlar de l'anglés britànic, de l'anglés australià, etc. No obstant, cal tindre present que els dialectes no presenten llímits geogràfics precisos, sino que, al contrari, s'ha vist que estos són borrosos i graduals. D'ahí que es considere que els dialectes que constituïxen una llengua formen un continuum sense llímits precisos. Se sol dir que una llengua és un conjunt de dialectes els parlants dels quals poden entendre's entre sí. No obstant, açò pot ser aproximadament vàlit per a l'espanyol, no sembla ser-ho per a l'alemà, ya que hi ha dialectes d'esta llengua que són ininteligibles entre sí. Per un atre costat, se sol citar com a eixemple a parlar de llengües escandinaves, quan, en realitat, un parlant suec i un de danés es poden entendre usant cada u la seua pròpia llengua.

Pel que fa a l'espanyol, tradicionalment s'ha considerat que existixen dos varietats generals: l'espanyol d'Espanya i l'espanyol d'Amèrica.

• Varietats diacròniques. Este tipo de variació està relacionat en el canvi llingüístic, quan es comparen texts en una mateixa llengua escrits en diferents époques s'aprecien diferències sistemàtiques en la gramàtica, elèxic i a voltes en l'ortografia (freqüentment com a reflex de canvis fonètics). Estes diferències són clarament creixents a mida que es comparen texts més separats en el temps. A cada u dels estadis, més o menys homogéneus circumscrits a una certa época, se'ls denomina varietat diacrònica. Per eixemple, per a l'idioma espanyol pot distinguir-se l'espanyol modern (que a la seua volta presenta diversitat geogràfica i social), l'espanyol mig i l'espanyol antic.

• Varietats socials o diastráticas. Este tipo de variacions comprenen tots els canvis dellenguage produïts per l'ambient en que es desenvuelve el parlant. Dins d'este àmbit, interessa sobretot l'estudi dels sociolectos, els quals es deuen a factors com la classe social, l'educació, la professió, l'edat, la procedència ètnica, etc. En certs països a on existix una jerarquia social molt clara, el sociolecto de la persona és lo que definix a quina classe social pertany. Això supon, per supost, una barrera per a l'integració social.

• Varietats situacionals. Conegudes també com a variacions diafásicas, este tipo de variants involucra canvis en ellenguage a partir de la situació en que es troba el parlant. Com se sap, no parlem igual en una festa d'amics que en una activitat religiosa. Des d'este punt de vista, lo que provoca el canvi és el grau de formalitat de les circumstàncies. El grau de formalitat s'entén com l'estricta observança de les regles, normes i costums en la comunicació llingüística.

Prenent en consideració este factor, els especialistes parlen de l'existència de diversos registres o estils. D'esta manera, els enunciats “Als que estaven allí els va entrar rialla quan varen sentir lo que els va dir el que parlava” i “Les paraules emeses pel conferenciant varen suscitar l'hilaritat de l'auditori” diferixen en el seu registre. Els parlants, al moment d'expressar-se, deuen elegir un registre adequat a la circumstància en que es troba.

No existix acort sobre quants i quins tipos de registres existixen. Per lo general, es distinguixen els següents: solemne, cult o formal, estàndart, professional, coloquial, vulgar i jergal. Un eixemple és una conversació formal i informal que pot ser entre un grup d'amics que parlen no tan educadamente i un grup de companyers de treball que parlen en una forma molt educada.

En moltes regions d'Amèrica, l'us dels pronoms vós i vosté es troben dins d'este tipo de variació, puix el primer s'utilisa en contexts informals, mentres que el segon s'usa en situacions formals. Aixina, tots som susceptibles de ser interpelados en vós o en vosté depenent de l'event en que nos trobem. Els vulgarismes i idiotismes són a voltes considerats com a formes de estil, en estar llimitats a variacions de lèxic, mentres que els argots poden ser inclosos tant en el concepte de varietat com de estil.

Atres factors de variació

Alguns estudióss sostenen que aspectes físics i biològics dels individus, com la pertinença a un gènero o identitat sexual, poden constituir-se en factors de variació dins d'una llengua; no obstant, no existixen senyes definitives sobre estos aspectes.

Atres varietats llingüístiques

En sociollingüística s'utilisen ademés, i entre uns atres, els següents térmens, per a diferenciar formes del parla que no són compartides pel conjunt dels parlants d'un idioma o dialecte:

• Argot, una varietat caracterisada per l'us de formes lèxiques especials, que poden existir o no en la varietat estàndar, pel qual moltes coses són usualment designades per paraules diferents a com es denominen en ellenguage comú o varietat estàndar.
• Cronolecto, varietat d'un idioma o d'un dialecte geogràfic usada per un grup etario, els cronolectos (especialment entre els adolescents) solen tindre característiques argotales. Els cronolectos més estudiats són el llenguage infantil i el jovenil. En situacions de canvi llingüístic, els cronolectos de diferents grups d'edat poden diferir prou en traces que estan en procés de canvi.
• Ecolecto, varietat d'un idioma o dialecte utilisada per un número molt reduït de persones (per eixemple, els membres d'una família, d'un grup d'amics).

• Etnolecto, varietat parlada pels membres d'una ètnia, terme molt poc utilisat, ya que, per lo general, es tracta d'un dialecte geogràfic.
• Geolecto, varietat d'una llengua o dialecte parlada en una zona geogràfica molt determinada, i solament en eixa zona. Per eixemple el pixueto, dialecte del asturià que solament es parla en la vila de Cudillero, o el monegasco dialecte de la llengua ligur, que solament s'utilisa en el Principat de Mónaco.
• Idiolecte, varietat de la llengua parlada per una persona, és dir, el terme es referix al conjunt de peculiaritats que una persona usa sistemàticament i en la que diferix de l'us dels membres de la seua comunitat llingüística.
• Llengua sagrada, algunes ètnia com els dogones, poble establit en Mali i Burkina Faso (Àfrica), tenen dos llengües, una d'us quotidià i una atra, secreta, per a les cerimònies religioses. el llatí és des de fa sigles la llengua llitúrgica del catolicisme.

• Sociolecto, conjunt de particularitats del parla típiques d'una classe o d'un estrat social.
• Tecnolecto, conjunt de paraules i locucions pròpies dellenguage professional.

Vore també

• Intercomprensión

Bibliografia

• Álvarez Gónzález (2006). [1], Hermosillo: Universitat de Sonora. ISBN 970-689-287-7.