Continu dialectal

Els continus dialectals més importants d'Europa. Els colors pareguts indiquen llengües que pertanyen al mateix continu dialectal. Les fleches indiquen les direccions de continuïtat.

---

 lengues romançes

 Llengües germàniques occidentals

 Llengües nòrdiques

 Llengües eslaves

Un continu dialectal, contínuum geolectal o complex dialectal, és un conjunt de varietats llingüístiques parlades en territoris confrontants, en diferències llaugeres en les zones contigües i en inteligibilitat mútua que decreix a mida que aumenta la distància, aplegant inclús a desaparéixer. D'esta manera, dos llengües acceptades com a diferents poden tindre entre sí un conjunt de dialectes intermijos sense perdre-se en cap cas l'inteligibilitat successiva. Un continu dialectal pot desaparéixer en fragmentar-se per l'extinció dialectal, conseqüència del reforçament d'una o vàries llengües estàndar.

Introducció

Una manera de formalisar qué constituïx un complex dialectal, és que dins d'un conjunt de dialectes geogràfics pugam construir una cadena llingüística de varietats V₁, V₂, ..., V_n, tals que:

1. Cada parell de varietats en la cadena anterior siga geogràficament adjacent, és dir, per a qualsevol k el territori de la varietat V_k és adjacent al territori de la varietat V_k+1.
2. Existixca una alta inteligibilitat mútua entre cada parell de varietats veïnes, és dir, que existixca un alt grau d'inteligibilitat entre V_k i V_k+1, per a tot k.
3. La integibilidad mútua entre V₁ i V_n siga baixa o inexistent. Deu tindre's en conte que encara que el criteri d'inteligibilitat idealment deuria poder ajudar-nos a diferenciar les varietats d'una llengua de les varietats d'una atra llengua diferent, en la definició usual de llengua existixen condicionants extralingüísticas diferents de l'inteligibilitat mútua. Açò pot vore's considerant un parell d'eixemples dins de les llengües germàniques. Per un costat, el danés, el suec i el noruec són mútuament inteligibles, encara que per factors sociopolítics es considera que són idiomes diferents. Per un atre costat, vàries de les varietats rurals etiquetades com "alemà" són inteligibles per a parlants de varietats de "neerlandés" pero no per a parlants d'atres varietats d'alemà.

Crítica

El tractament espacial dels processos llingüístics a través de la delimitació geogràfica d'un continuum dialectal era una idea comuna en la filogia clàssica. Es pretenia ingenuamente vincular l'inteligibilitat de la llengua al sol fet del distanciament espacial, per mig d'un tractament diacrònic llineal de l'evolució de les llengües. Actualment, l'ocupació d'estos esquemes sol posar-se en dubte per partir del presupost de l'existència de comunitats llingüístiques homogénees, lo que en realitat no sempre es dona. La llingüística moderna ha posat de manifest el caràcter discontinu de la transmissió dels processos llingüístics. L'evolució d'aquells vindria condicionada per dos factors: les situacions de diglòsia i bilingüisme per raó de la convivència de comunitats llingüístiques heterogénees (criollisació) i la periodificació, en el que comunitats culturalment homogénees es tornen sobre sí mateixes, en posar-se en perilla pròpia existència de la comunitat llingüística, o es confonen en atres per raó del predomini econòmic o polític d'una comunitat sobre l'atra. Esta última idea és el principal argument donat per Banniard per a explicar el procés de fragmentació de les lengues romançes, en el que l'evolució natural de la llengua llatina, relativament estable en un moment donat (continuum dialectal), es voria somesa una série de fenomens extraordinaris que posarien en risc la pròpia integritat de les diverses comunitats llingüístiques, invasions, reculada demogràfica, situacions de domini polític, trasllat i aïllament de conjunts poblacionals..., lo que donaria lloc a l'aparició d'una série de solucions que irrompen en la seua evolució natural i determinaria la creació d'univers illa o situacions particularizades. En estos contexts es trencaria l'evolució llineal de la llengua en quedar interrompuda la mútua interferència dels processos llingüístics.

Des del punt de vista fonètic, hui se sap que els canvis fonètics presents en totes les llengües mostren una regularitat indubtable, pero sempre que es donen dins d'uns llímits geogràfics i temporals homogéneus. Esta relativa regularitat, observada primer en la comparació de les llengües indoeuropeas antigues i despuix en alguns grups moderns, especialment el germànic i el llatí, va donar lloc a l'exposició de principis fonètics universals, les anomenades lleis fonètiques. Estos principis universals varen ser exposts a una profunda crítica pel estructuralisme. L'investigació llingüística moderna part d'una formulació relativizada dels processos llingüístics, que s'assenta en la següent formulació: "fonema iguals de paraules diferents, evolucionaran en una direcció determinada sempre que es troben exposts a les mateixes condicions" (llei de Leskien). Este principi postula l'existència d'unes tendències humanes universals, els resultats divergents de les quals cal atribuir a la diversitat de circumstàncies fonamentalment a la base articulatòria, l'accent, la posició en la sílaba, en la paraula i en el grup fonètic. Segons Gili Gaya, estes tendències podrien reduir-se al següent esquema:

• Llei del menor esforç que relaixa, desgasta i pert els sons (processos fonètics d'elisió, lenición i metátesis).
• Necessitat de ser comprés, que crea diferenciació per a mantindre o reforçar la claritat del signe (diferenciació).
• Analogia, que tracta d'unificar el sistema en funció de la seua coherència interna (assimilació).
• Imitació de models llingüístics (dissimilació). Aixina que, estos processos presenten un distint caràcter depenent de la comunicabilidad dels processos llingüístics, devent-se tindre present en concret si la comunitat està en expansió o en regressió o si la comunicabilidad d'estos processos és mútua (bilingüisme) o és unidireccional (diglòsia). L'expansió d'una llengua, com l'anglés en els nostres dies o el llatí en l'Edat Antiga, va determinar una tendència a l'increment dels processos erosivos de la llengua, per mig d'una relaixació i/o expansió de la llei fonètica comuna que li permetera aplegar al major número d'interlocutors. Front a este desgast, la llengua, no obstant, mantindrà un relatiu equilibri (inteligibilitat) pese a les tendències centrífugas, atés el major número dels processos comunicatius. Pero esta expansió pot aplegar a colapsar-se, donant lloc a una ràpida fragmentació, quan, com a conseqüència de situacions catastròfiques, la comunicabilidad decreix dràsticament, produint-se llavors una ràpida fragmentació de la llengua.

En el supòsit de llengües en procés de regressió, la reacció del parlant dependrà del seu context social i de la major o menor integritat del grup. Si nos trobem davant un grup tancat que tendixca aïllar-se davant una intromissió estranya, lo normal serà que es tenda a enfosquir la pronunciació, trencant l'inteligibilitat del grup en les comunitats en les que fins a llavors estava vinculat. No obstant, quan el context social queda somés a una relació de subordinació, pensem en situacions de diglòsia, la tendència serà la de reforçar la pronunciació per a conseguir comunicar-se de la millor manera possible.

Eixemples

Les distintes varietats de l'àrap, que poden aplegar a ser de difícil inteligibilitat entre sí, formen un continu dialectal.

Península ibèrica en 1210, quan les lengues romançes que es parlaven en els regnes cristians al nort formaven un continu dialectal iberorromance.

Continu de llengües i dialectes iberorromances en l'actualitat.

• Les varietats d'alemà i neerlandés formaven fins a principis d'el XX un contínuum geolectal. Aixina, els molts dialectes etiquetats usualment com a formes d'alemà, neerlandés o afrikáans, formen un únic continu dialectal en tres estàndarts lliteraris reconeguts. Encara que el neerlandés i l'alemà no són mútuament inteligibles, hi ha numerosos dialectes de transició que sí ho són. D'acort en el paradigma Ausbausprache - Abstandsprache - Dachsprache, estos dialectes poden considerar-se Abstandsprachen, és dir, "llenguages autònoms". No obstant, poden vore's també com a dialectes d'una única llengua, assumint l'existència d'una llengua estàndar comuna a través de la qual siga possible la comunicació. Tal situació es denomina diglòsia.

• Encara que més modernamente els dialectes intermijos que permeten construir la cadena llingüística tendixen a la desaparició, les lengues romançes de Portugal, Espanya, França i Itàlia han segut propostes com a eixemple de contínuum geolectal. No obstant, per a seguir la cadena de dialectes mútuament inteligibles no servix qualsevol camí. Entre Portugal i França, la cadena de dialectes ha de passar necessàriament pel gallec, pel domini llingüístic asturleonés en els seus tres dialectes: occidental, central i oriental, pel càntabre i més alvance per la zona del castellà, passant a la del aragonés i la del català, que conecta en l'àrea del occità.
• Llengües túrquicas.
• Llengües indoiranias.
• Les varietats del idioma àrap.
• Les llengües siníticas o dialectes chinencs.
• El continuun macedonio-serbocroata-eslové.

• Les llengües esquimal formen una cadena dialectal a lo llarc de l'àrtic canadenc, en la que cada varietat és altament comprensible en les varietats propenques situades en general a l'est i a l'oest, pero en les que varietats extremes, com l'inupiatum d'Alaska, no és comprensible en el Nunatsiavummiutut del Nort de Labrador, a pesar de que existix inteligibilitat d'estes varietats en atres intermiges.
• el paiute meridional engloba a un conjunt de dialectes que constituïxen, en realitat, un conjunt de dialectes de la família utoazteca, que formen un complex dialectal.
• el mixteco.
• el cri entre les llengües algonquinas.

Atres continus

A voltes, la definició geogràfica de contínuum geolectal s'ha estés a atres contexts com, per eixemple, les varietats diastráticas o variants socials. En això es conseguix definir un continu sociolectal. Eixemples de continus sociolectals serien:

• El que es dona en moltes llengües criollas carents de prestigi i la llengua relacionada més prestigiosa.
• El que es dona entre l'idioma anglés i l'ebonics dels afroestadounidenses. Alguns parlants poden recórrer en facilitat el continu en funció del tema i el context.

Vore també

• Àrea llingüística
• Sprachbund
• Espècie en anell

Bibliografia

• Bloomfield, Leonard (1935). Language, George Allen & Unwin: London, p. 51.
• Mappes-Niediek, Norbert (2005) (en alemà). Die Ethno-Falle: der Balkan-Konflikt und was Europa daraus lernen kann [The Ethnic Trap: the Balkan conflict and what Europe ca learn from it]. Berlín: Christoph Links Verlag. p. 30. ISBN 978-3-86153-367-2. OCLC 61665869.