Càntabre (llingüística)

     Extensió dels dialectes asturleoneses en la península ibèrica

El càntabre, montañés o parla montañesa (endónimo: montañés o cántabru) és una varietat llingüística romançada pròpia de Cantàbria (Espanya). Menéndez Pidal considerava al montañés com un dialecte del idioma asturleonés (que ell cridava lleonés), junt al asturià i el lleonés, el parla sayaguesa, el charro, i atres menors. La denominació de càntabre sembla ser més moderna, encara que el professor Araujo ya la va usar en 1914 en un artícul de la revista L'Espanya Moderna per a referir-se a ella com a dialecte del castellà.

El càntabre, com també l'extremeny, té característiques comunes tant en el castellà com en l'asturleonés, que integra a les varietats llingüístiques conegudes comunament pels glotónimos mirandés, asturià i lleonés. Diverses qüestions tals com el substrat, les influències d'adstrato (zona de contacte en el vasc i forta relació en territoris castellàparlants) l'incorporació més primerenca a la Corona de Castella front a atres territoris del diasistema, fan que el càntabre adquirixca certes diferències i personalitat front a les atres modalitats llingüístiques de dit diasistema.

No obstant, l'Unesco considera al càntabre com un dialecte asturleonés, llengua que va incloure en 2009 en la seua "llibre roig" de llengües en perill com "en perill clar de desaparició".

El decliu del montañés ya senyalat per Pidal i atres autors es manifesta en la restricció del seu us a zones rurals i a persones d'alvançada edat, o algunes veus i localisme ya arreplegades en el diccionari de la Real Acadèmia. Aixina en Cantàbria es parla un castellà comú en algunes característiques especials en zones a on encara queden residus del parla montañesa. En algunes zones de Cantàbria es manté la "o" final en els sustantius, adjectius i participis singulars de l'acusativo de la segona i quarta declinació del llatí -sufix leonés-, en pèrdua de la "m".

Gran part de les característiques pròpies del càntabre han segut perdudes, de manera que les varietats llingüístiques parlades en Cantàbria han segut considerades per alguns autors com a dialectes de l'espanyol influenciats pel asturleonés.

Aspectes històrics, socials i culturals

Distribució geogràfica i primeres referències

Segons diversos criteris, poden incloure's com a càntabre les varietats de parla de diverses zones de Cantàbria. Atenent a la toponímia, l'influix montañés o càntabre, molt castellanizado, s'hauria estés a les zones limítrofes viscaïnes de Lanestosa i Carranza. L'influència càntabra és ademés verificable en la lexicografia i morfosintaxis del parla de la vall burgalés de Sotoscueva Segons el filòlec novalense Francisco García González, els antics concejos càntabres, asturians des de 1833, de Peñamellera Alta, Peñamellera Baixa i Ribadedeva, estan en l'òrbita de les parles càntabres.

“unu mulu in C solguts […], usu terre pretiu quantu placitu”

Colecció diplomàtica de l'Abadia de Santa Juliana. A. D. Santillana. Pergamins, 5.

Els primers eixemples del càntabre poden trobar-se en els cartularios, com Sant Toribio de Liébana, Santa María de Piasca, Santa Juliana de Santillana o Santa María del Port.

"que cap un quarteru de semient, et dos modios [...]. En Combuey una atra terra que cap un sextu de semient en un nozal. En Campu I ortal en rateron de nuzes et de maçanas [...]. en la vega de Campu un pradu, la quarta del, i aluego una atra faza [...]. Al foial del pozu [...]. Al peral rumeru una terra que cap un quarteru [...]. Al pozu una terra en que cap un sexteru [...]. Al Posadoriu [...] un quarteru"

Cartulario de Sant Toribio de Liebana, fol. 58 v.º, núm. 203.

En dits cartularis apareixen chicotets fragments escrits en la romançada pròpia de la Cantàbria migeval, aixina com topònims i substantius insertos en texts escrits íntegrament en llatí, que documenten l'existència de traces plenament asturleoneses en contraposició al castellà que anava evolucionant paralelament al sur de la cordillera.

"donem et otorguem a vós don Peidru, el çapateru de Puxayo [...] heredannos a derredor de l'un cabu Mari Pelaz el meu tia, del otru cabu Iohan de Sobrat, de iuso mio sobrinu Gregorio, de l'atre cabu Roy Pelaz de Dobres, del otru cabu Alvaro de Campu, que l'ayadez per sempre [...]. Ferrant Gonzalez merinu major del rei"

Cartulario de Sant Toribio de Liébana, fol. 59, núm 205.

Els documents migevals permeten comprovar l'existència de vocalisme: juyz (juge), mugier (dòna), eglisia (iglésia), hy (ahí), conusçuda (coneguda), metu (va ficar), uy (hui), justi (just), çimienterio (cementeri), unu (u), faru (far), Rivila (Revilla); palatalisació: llameo (lameo), flama (llepe), llos (els), llanderas (ales), islla (illa); o yeísmo: yera (lera); entre molts atres eixemples.

"Si algun omne esti pletu quisier crebantar, siga maldictu ye descomungadu ye en Iudas traïdor en infiernu damnadu; ye peche en cotu LX morabetinos"

Cartulario de Santa María de Piasca, fol. 49r-49v, núm 1877.

Onomàstica migeval en Cantàbria

Nom actual	Nom migeval
Alfonso	Allefonsi (1195)
Catalina	Catelelyna (1393)
Diego	Diacu (1072)
Dumenge	Domingu (1267)
Eulalia	Olaya (1249), Ollaya (1279)
Julián	Illan (1285)
Juliana	Yllana (1271)
Leocadia	Localla (1228)
Leonor	Alionor (1204)
Pedro	Petru (1089), Peidru (1257)
Pelayo	Pelay (1271)
Rodrigo	Rudericu (1259)
Saturnino	Sadorninu (1262)
Sebastián	Sabastiano (1086)
Tello	Tellu (1086)
Teresa	Taresa (1084)
Toribio	Turibio (1190)
Vicente	Vicenti (1288)

També poden trobar-se eixemples de manteniment de traces gramaticals que, en posterioritat, s'han perdut. Un eixemple és l'utilisació del pronom átono en funció de complement indirecte (hy, conusçuda, metu), existent en asturià pero que el càntabre ha perdut en el temps. Alguns eixemples són: uy (li va ser), justi (li havíem), çimienterio (enterrar-li), unu (li done), faru (li posem), Rivila (li manem), llameo (li mane), llama (que li feres), llos (li féreu vós), llanderas (estar), islla (sent-los), yera (els va semblar).

En l'aparició de la prensa escrita en Cantàbria, el càntabre va escomençar a ser utilisat per a expressar el llenguage coloquial de les gents planes, per a transmetre chicotetes històries publicades per fragments o per a contar contes i llegendes de la terra.

Parlants

Actualment, el càntabre o montañés està restringit a contexts llingüístics molt particulars. La pèrdua constant de parlants s'ha per la falta es transmissió generacional, estant la majoria dels que queden dins d'un perfil que correspon a una persona major que viu en un ambient rural, lo que ha influït en la seua inclusió com a llengua en perill per la UNESCO, en creixent castellanisació de les àrees rurals. En la major part de la seua zona d'extensió en la pràctica s'utilisa un parla intermija entre el castellà i un càntabre tradicional. Aixina mateix, està pràcticament desaparegut dels grans centres urbans.

No es coneixen senyes precises del número de parlants. Pidal, García-Lomas, Rodríguez Castellà, Ealo i uns atres, han senyalat un clar procés de regressió. Pese a tot, encara es poden trobar parlants patrimonials en alguns punts, tals com en la Comarca de les Valls Pasiegos, Tudanca, Carmona, Soba i Herrerías.

Manuel Alvar, en la seua Cántabru, ya indicava que, encara que podia considerar-se com desaparegut el dialecte antic, certes traces, com és el cas de l'aspiració, pervivien en parlants rústics. També els costumistes connotaban la classe social dels seus personages per mig de l'us d'un llenguage especial, indiferenciado, en ocasions, traces vulgars dels pròpiament dialectals. Referint-se a Cantàbria, caldria dir que lo que puga quedar de les seues parles, només és detectable en parlants pertanyents a ambients rurals.

Respal institucional i social

Existixen unes poques associacions per a la recuperació del patrimoni llingüístic càntabre que impartien cursos de llengua en Santander i Torrelavega, actualment ya no es fan. També hi ha hagut arreplegada de firmes en la finalitat de que es declare be d'interés cultural, si be la conselleria va emetre un informe desfavorable cap a dit proyecte, en a on lliteralment mentava que: «...de la mateixa manera que ocorre en atres llocs d'Espanya, l'espanyol que es parla en Cantàbria presenta algunes particularitats o traces pròpies (…) de lo que no pot deduir-se que conformen ni un dialecte ni un idioma, sino una variant coneguda com a parla càntabra o montañesa. Es tracta, això sí, d'un parla que incorpora les seues peculiaritats a l'espanyol que es parla en Cantàbria. Per tant, sense que tinga suficient entitat cultural com per a considerar-ho una manifestació de l'identitat de Cantàbria».

Durant el transcurs del 2008 es va produir la publicació del segon diccionari càntabre-castellà que va contar en la colaboració de la Conselleria de Cultura del Govern de Cantàbria aixina com del "Mapa de toponímia tradicional de Cantàbria" que es va repartir per coleges i biblioteques de Cantàbria.

Alguns partits polítics minoritaris de Cantàbria, com els extints Unitat Càntabra i Conceju o l'actual formació sobiranista Cantabristas, reclamen a les institucions el reconeiximent de la llengua càntabra. Aixina mateix, soliciten que s'adopten medides per a protegir-la, ensenyar-la i fomentar el seu us.

Per la seua banda, l'expresident de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla, ha mostrat en alguna ocasió la seua opinió sobre este tema, afirmant que el càntabre "solament és castellà mal parlat". aixina com "Si yo tinguera una llengua en Cantàbria la defendria en ungles i dents" en una entrevista concedida al diari El País el 5/8/2015 i més vesprada en el programa de televisió El Formiguer. [2]

En l'actualitat no hi ha cap partit polític en representació que defenga el reconeiximent de la llengua càntabra, potser això guarda relació en l'escàs respal social en el que conta.

Denominació "càntabre" o "montañés"

Les preferència d'us d'una o una atra denominació està determinada pels que elegixen el terme “montañés” com el nom tradicional utilisat per alguns escritors costumistes i, teòricament, en una major possible acceptació entre la població rural mentres que els atres sectors entenen que eixe terme no és adequat, ya que La Montanya és una comarca de Cantàbria que no es correspon ni servix de identificativo per a la totalitat dels habitants de la regió. Per un atre costat, també és cert que el topònim "La Montanya" s'ha usat durant sigles, per antonomàsia, per a englobar tots els territoris càntabres, molt més allà de les actuals fronteres provincials.

Segons enquestes publicades en el Atles llingüístic i etnogràfic de Cantàbria de Manuel Alvar i el Language loyalty and linguistic variation a study in Spanish Cantàbria de J.C. Holmquist) només en 5 punts enquestats, situats tots ells dins de la comunitat, es responia montañés davant la pregunta "¿qué és lo que parla vosté?", mentres que en atres punts fòra d'ella es responia en el nom de la comarca: pasiegu, lebaniegu, campurrianu.

Variants

Pese a lo afirmat comunament, el càntabre presenta prou uniformitat. No obstant, existixen les variacions locals, com en tota llengua no estandardisada, no haver gojat d'oficialitat i estar somés a una forta pressió per part del castellà. A grans traces el càntabre presenta dos grans dialectes: el occidental i el oriental. La divisòria entre abdós variants la marquen el riu Saja i el Pas que són occidental i oriental, respectivament. En la conca del Besaya trobem una frontera discontínua en zones de parles de transició entre els dos dialectes que ampren traces d'un i un atre costat. Aixina mateix, dins del càntabre occidental es distinguix un subdialecte al sur de la cordillera, provablement conseqüència d'una major castellanisació, i en càntabre oriental una variant encartada o veciana més allà del Agüera que recupera alguns de les traces pròpies del dialecte occidental.

Les diferències fonamentals entre els dos dialectes són:

• Terminació del masculí plural en –vos en l'occidental i en –us en oriental (llevat en el subdialecte veciano que fa –vos). Ej.: gossos, perrus. Les parles de transició del Besaya presenten esta característica com en l'occidental.
• Noms propis, verps, numerals, pronoms, adverbis i artículs en càntabre occidental es fan en –o (a excepció dels noms dels barris, dels participis en singular i de l'artícul contable lu) En oriental ho fan tot en –o. Ej: Paulo-Paulu, diendo-diendu, cinc-cincu, això-ellu, lo millor-lu millor (incontable).
• Us en oriental d'adverbis de cantitat en terminació en femení per a en sustantius de neutre de matèria. Ej.: poca conocimientu, molta cementu, molta pelleju…
• En oriental tancament en un grau de la vocal átona final –i en –i en tots els casos. Ej.: organizacionis, Lus Poblis (barri de Selaye [en cast. Selaya]), tréboli, vivin, visti…

En occidental esta traça es registra només en els següents casos:

• Pronoms demostrativos (esti, esi).
• Pronom personal li: li
• Presents d'indicatiu i subjuntiu dels verps de la segona conjugació (bebi, comin, escuendis, jacin…).
• Imperatiu dels verps de la segona conjugació (atiendi, bebi, cuesi, cuéi…).
• Indefinits de les tres conjugacions (cantesti, triji, juisti…).
• En alguns térmens esporàdics (juenti, tardi, lechi…).
• Noms d'algunes localitats (Ruenti, Vispieris, Sant Vicenti…). Les parles de transició del Besaya presenten esta traça en les mateixes característiques que l'oriental.
• Utilisació dels pronoms de tercera persona en la funció de Complement Directe:

	Càntabre occidental	Càntabre oriental
[+contable] [+masculí]	lu	li
[+contable] [+femení]	la	la
[-contable] (masc. o fem.).	lo	lu

• Aspiració de la –H i –F. Freqüent en occidental llevat en el subdialecte del sur, a on és inexistent a excepció de Campoo de Dalt. En l'oriental, constatable fortament en la toponímia, només es conserva en una certa vitalitat en les valls més propenques al Besaya. En el restant del territori es manté davant els diptongos –ue, –ui i en restants lexicalizados.

A través dels estudis de Carlos Ealo López (Situació actual de les parles d'orige asturleonés en Cantàbria del 2003) i Lorenzo Rodríguez Castellà (Estat actual de la H aspirada en la província de Santander de 1954) podem comprovar la dràstica reducció de l'aspiració en el càntabre oriental en a penes 50 anys, aplegant, en 1954, fins a casi el Riu Campiezo, en Trasmiera i, en l'actualitat, no passant de Piélagos, Toranzo i Villafufre. Llevat chicotetes illes en aspiració esporàdica alguna cosa més forta entorn a Liérganes, Sant Roque de Riomiera i Ribamontán.

Actualment no existix cap forma estandardisada del càntabre, pero les diverses organisacions que treballen per la recuperació d'este patrimoni llingüístic solen adoptar certes formes estandardisades concordes en les parles de transició que presenten traces dels dos dialectes.

Existixen vàries traduccions de lliteratura a estes formes estandardisades, entre les que es troben les del còmic de Tintín L'Illa Negra, El Quixot i El Principucu, l'edició de li Petit Prince.

Descripció llingüística

Fonètica del montañés a principis del XX. Zona de palatalisació de la l: roig; Zona d'aspiració de la h: vert; Llímit de la f inicial de l'asturià: blau.

Mapa dialectal de Cantàbria a principis del s. XX:

 Liébana: Reminiscència de l'asturleonés.

 Nansa, Saja, Besaya (núcleu del montañés): Fonètica montañesa característica, arcaisme, influencia llatí vulgar.

 Pas: Substrats de l'asturleonés, fonètica pasiega característica, arcaisme, influencia llatí vulgar.

 Trasmiera, Asón: Matisos dialectals propis.

 Costa occidental: Substrats de l'astur-lleonés i del montañés.

 Agüera: Tènues sediment translaicios vascs.

 Campoo: Reminiscència del castellà antic i del montañés.

En el conjunt de consonant destaca la conservació de la fricativa glotal sorda (/h/) com a evolució de la f- inicial llatina, aixina com les fusions [x-h]. La conservació de la fricativa glotal sorda era habitual en el castellà mig, ans que la /h/ en paraules com a /fum/, del llatí fumus, resultara en /umo/. Tots els dialectes càntabres conserven la /f/ abans de consonant, com en /'fɾi.o/ (fret), igual que el castellà i el asturleonés.

Resultats de la /f/ inicial llatina en els dialectes del càntabre

Traça	Dialectes occidentals	Dialectes orientals		Glossa
		Valls costeres	Valls interiors
f+C	/f/ /'fɾi.o/			frigĭdus fret
f+w	/h/ /'hue.gu/	/f/ /'va ser.gu/	/f/ o /x/ /'hue.gu/ o /'xue.gu/	focus llar, després fòc
f+j	/h/ /'hie.ru/	Ø /'ie.ru/		ferrum ferro
f+V	/h/ /ha'θiɾ/	Ø /a'θiɾ/		facĕre fer (verp)

La fusió de [x - h] és típica en la majoria dels dialectes càntabres costers occidentals i orientals, a on [x] es fusiona en [h]. No obstant, els dialectes orientals de les valls interiors han fusionat [h] en [x]; ademés, hi ha parlants majors que no tenen cap tipo de fusió, distinguint completament el parell mínim /huegu/ - /xuegu/ (fòc - jugue).

Fusió de [x - h] en els dialectes càntabres

Dialectes occidentals	Dialectes orientals		Glossa
	Valls costeres	Valls interiors
[h] ['hue.ɣ̞o]	[h] ['hue.ɣ̞o]	no, o [x] ['xue.ɣ̞o]	iocus broma, després joc

Atres característiques són comunes a la majoria dels dialectes astur-lleonesos; algunes d'estes són:

• Us de /o/ com a morfema de gènero masculí singular: la majoria dels dialectes usen una vocal tancada central redonejada [ʉ], com a morfema masculina, encara que solament els dialectes orientals han mostrat el contrast [ʉ] - [o].
• Oposició entre les morfemes de gènero masculí singular i plural. Els llímits dialectals d'esta característica se solen usar per a representar els dialectes occidentals i orientals:
  • Els dialectes occidentals oponen el marcador /o/ masculí singular al marcador /vos/ masculí plural. Ej. perru (gos) pero gossos (gossos).
  • Els dialectes orientals solien opondre /ʉ/+metafonía (masc. sing.) a /us/ (masc. plural). Ej. pirru ['pɨ.rʉ] (gos) pero perrus (gossos). Esta oposició està casi perduda i solament uns pocs parlants del dialecte pasiego encara l'usen. Hui en dia, la situació més comuna és la no-oposició, usant /o/ com a morfema masculina tanta en singular com en plural.
• Neutre de matèria: esta característica marca l'incontabilitat en sustantius, pronoms, artículs, adjectius i quantificadors. Com en el astur-lleonés general, la morfema neutra és /o/, produint una oposició entre pèl (el pèl) i pelu (un mechón de pèl), no obstant el desenroll actual d'esta característica varia d'un dialecte a un atre:
  • La majoria dels dialectes occidentals han perdut recentment esta distinció en la morfologia nominal i adjectival, fusionant la morfologia masculina i neutra (pelu para abdós eixemples anteriors), encara que mantenint esta distinció en els pronoms, quantificadors i artículs, aixina lo (això, neutre) es referiria a pelu (el pèl, incontable), pero lu (això, masculí) es referiria a 'pelu (mechón de pèl, contable).
  • Els dialectes orientals mostren un comportament més complex, en la metafonía com el principal mecanisme per a la distinció neutra. Per açò, la morfologia final de paraula no era tan important, i les mutacions en les sílabes accentuades i anteriors juguen un paper més important. Aixina, estos tindrien ['pɨ.lʉ] (mechón de pèl, contable) i ['pe.lu] (el pèl, incontable), lo mateixa s'aplica per als adjectius. Aixina mateix, els dialectes orientals varen modificar els seus sistemes pronominals per a evitar malentesos, reemplaçant lu en li (originalment pronom dativo) com a pronom acusativo singular de tercera persona, i usant lu per al neutre de massa. No obstant, esta distinció s'ha perdut gradualment i ara solament es conserva en alguns parlants majors del dialecte pasiego. Una característica única d'estos dialectes és l'us de quantificadors femenins concordants en sustantius neutres, com: molta pelu (molt pèl).
• Caiguda de la -r dels infinitius verbals quan s'afigen pronoms clíticos. Açò resulta en cantar (cantar) +la (ella, femení) = cantala.
• Preferència dels temps verbals simples sobre els complexos (composts), ej. "ya vaig acabar" (ya vaig terminar) en lloc de "ya he acabáu" (ya he terminat).

Fonètica i fonologia

Vocalisme

• Com en asturleonés, castellà, occità i aragonés, diftongació de les vocals breus tòniques llatines /O/, en un únic resultat /ue/: porta, puerte < porta, cuervu < corvus, i /I/ en un únic resultat /ie/: terra, tierre < terra, be < bene.

• Com en castellà i front al aragonés (fuella < folia, uello < oculu), occità (huelha < folia, uelh < oculu), antic mozárabe (uello < oculu) i asturleonés (fueya < folia, güeyu < oculu), no es va desenrollar el diptongo /UE/ de /O/ breu davant L + yod: oju < oculu, ḥoja < folia, remoju < remolliu, rastroju, etc.

• Com en castellà i asturleonés centre-oriental reducció dels antics diptongos decreixents /EI/ i /OU/, encara presents en el grup galaico-portugués: moru < mouru < maurus, cueru < cueiru < corium, vega < veiga < vaica.

• Com a traça típica del grup asturleonés, tendència al tancament de -o átona final en -o com a marca de gènero masculí: güelu 'yayo', ḥondu 'fondo, profunt'. En la variant occidental es produïx en sustantius i adjectius en masculí singular (llevat noms de persona), casi tots els numerals i molts topònims, verps i adverbis. En la variant oriental el tancament és massiu i afecta també als plurals -us, adverbis, verps, artículs i noms de persona.

• Com a traça típica del grup asturleonés, tendència al tancament de la -i átona final en -i: En la variant occidental es produïx en sustantius el hombri, la ḥuenti, la lechi i adjectius valienti, casi tots els numerals sieti, nuevi, onci, venti i molts topònims, verps i adverbis. En la variant oriental el tancament és massiu i afecta també als plurals -is: lus hombris, les callis, les ciudais, ḥuertis, débilis, adverbis, verps, artículs i toponímia (Liérganis).

• També en coincidència en l'asturià oriental (tierre Top. Ḥou sense Tierri, cuerre 'corral', ḥae 'hi haja' < fageam , puerte, lleñi < ligna, culiebre, güerte < horta, tendència a la palatalisació -a > -i en eixemples com aposte, cuerre, culiebre, marmite, antuvíe, etc. El fenomen també es registra en la toponímia La Cuerne (Tudanca), Tombu la Muezque < morsica (Herrerías) i és comú en les conques del Besaye, Pas, Pisueñe i Miere.

• Una atra traça compartida en el grup asturleonés és la tendència a l'inserció de yod no etimològica: andancia 'epidèmia', ḥarriu < sarriu 'sarro', ariu 'rogle'. Té com resultat l'influix de tancar la vocal tònica: pindiu < *pender 'inclinat', ḥuria < foria 'diarrea', arrudiar 'rodejar'.

Consonantisme

• De la mateixa manera que ocorre en asturleonés oriental, conservació del sò consonàntic provinent de /f/ llatina (que el castellà ha perdut) com a sò aspirat [h] casi assimilable a [x]: ḥou 'clot', ḥarina, ḥebra ‘bri’, ḥacisca ‘granera’ < fascis-ca, ḥedar 'parir', ḥeda < feta ‘vaca parida’, ḥozar 'hozar'. Esta conservació afecta també a cultismes llatins: ḥalta 'falta’, ḥamilia, ḥotografía, ḥirmar, ḥorasteru, ḥuneral i préstams d'atres llengües: ḥarpón 'aguijón, arpón', ḥacha 'astral', ḥucha ‘arcón’, ḥugol 'fútbol'.

• Restants de la palatalisació asturleonesa de l- > ll- > i- en lexicalisació, com yucia 'pedra polida' (asturià llucia < lluïda. Top. Baix la Llucia Peñarrubia), yobu 'llop' (Top. Llobera, Otañes), yau 'llac' (Top. Llaguno), yar 'llar', yoreda 'llorer' (Top. Alfoz de Lloredo), yama, yamaza 'ciènaga', yamber 'llepar', yadre 'lladre', yapáa 'llamarada', yapiatu 'glop, tragallada', yampa 'tel', yelda 'rent' (asturià llelda < levita), yabaza 'menjar per als porcs' (asturià llavaza < lavatia), yagartu 'fardacho', yende 'linde', yata 'taula' (Top. Llatazos), soyata 'voltó de la teulada' (< sub-llanda), yambria 'roca plana i polida' (< lamina), yobetu 'lobezno', yumiacu 'limaco, bavosa'. La palatizaació de l- va deure ser un fenomen molt més ampli que va alcançar a les Encartaciones ya en la província de Viscaya en topònims com El Llague, La Llaguna o Les Flames, des de fa temps en regressió per la pressió castellanizante.

• Restants d'una antiga palatalisació asturleonesa de n- > nn- en lexicalisació: ñevi 'neu', ñial 'niu' < nidalis o ñeru < nidarius, ñublu 'nuvolat' < nubilus, ñalga < natica, ñudu, etc.

• Front al castellà, i en coincidència en el gallec i asturleonés, es conserva el grup interior -MB- sense reduir: yamber o lamber 'llepar', yombu o lombu 'llom', camba 'llit del llaurat', embozáa 'almozada', lomba 'loma', embelga 'amelga', palomba 'coloma'.

• Coincidix en l'asturià oriental en la generalisació del fenomen yeísta: /ll/ es pronuncia com [j] /i/: vayi 'vall', yavi 'clau', uyar 'aullar', eyu 'això', etc.

• Sons aspirats provinents de S: Lo que en ocasions s'ha entés com a aspiració s, és en realitat una palatalisació que després ha resolt velarizada s > sh > j: jaltu < shialtu < saltu, jarriu < shiarriu 'sarro', jentáu < shientáu 'assentat', jin < shiin ‘sense’, jitiembri < shietiembri < ‘setembre’, jistiar ‘sestear’, caji ‘casi’, ujanu 'cuc', pejetas, vojotros, dejḥacer, dejacupar, ilija 'iglésia', jerra 'serra', etc.

• Sons aspirats provinents de CH. El càntabre també aspira el sò castellà [t∫] ch > sh > j: jija 'chicha, carn', jin 'veu per a cridar al porc' i jinucu 'cerdito' (< *(go)chinucu, cfr. asturià chin), japurriar 'chapotear' < chapurriar, jumar 'chumar'.

• Conversió en líquida /r/ de la siblante postnuclear travada per oclusiva: derdeḥáu 'deixat', ergranar 'desgranar', ervanecer 'desvanir', parguatu 'pazguato', rerbalizu 'esvarós', ḥirpiu 'aguijón d'un insecte' (cfr. asturià guispiu), argaya 'en abundància' (cfr. asturià asgaya), amiergol 'fraula selvada' (cfr. asturià amiesga).

• Caiguda dels grups llatins GE-, GI-, I-: uncu 'junc' (top. Unquera < iuncaria), ugu 'jou' < iugum, elu/ilu 'gele' < gelum, unqui 'enclusa', Urde 'Jorge' (top. Santiurde de Reinosa i Santiurde de Toranzo < sancti georgi, cfr. asturià Xurde).

• Figures de dicció com aféresis (esviar), síncopa (caltener, llatí caput-tenere), apòcop (pindiu), epéntesis (calándriga), vocals paragógigas (reti, ḥoce), metátesis accentuades (glárima).
• Desplaçaments accentuals: ráiz, máiz, méndigo, cardino.
• Pronom átono a tònic: el tu prau, la mi jata...
• Formes d'imperatiu plural en -ái, -éi i -í: coméi (mengeu), pasái i sentaivos (passeu i assenteu-vos).
• Contracció en + artícul: nel, ena, enos, enas

Atres traces més locals

• En el Pas i zones limítrofes o d'influència, desenroll de "i" antihiàtica. Principalment en els grups –íu, –uí, –éa (quan està accentuada la –i) i, en menor mida –ee, –eí, –ía o –iá. Ej.: diye (dia), guiyar (guiar), miyu (meu), friyu (fret), astruyir (destruir), aḥuyir 'fugir', riyu (riu), tiyu (tio) ruyir (rosegar), ideye (idea), correye (correja), reyir (riure), creyer (creure). El mateix fenomen sol afectar a la formació dels plurals o, inclús i més esporàdicament, als participis: maldayis/maldáis, levantayu/levantáu.

• En el Pas i zones limítrofes o d'influència, pèrdua de la "r" en la 3.ª persona del plural dels pretéritos (-áin, -éin): cazáin 'varen caçar', atropain 'varen arreplegar'.

• En el Pas i zones limítrofes o d'influència, metafonía sistemàtica davant -o final: caldiru 'caldero', curdiru 'corder', cuiru 'cuiro', cuchu 'cocho, porc', zurru 'rabosot', muḥo 'verdet' (cfr. asturià mofu). És fenomen comú a certs dialectes de l'asturià central i del parla de Cabrales.

Lèxic

El montañés conta en un ric repertori de vocables que ho conformen i que troben el seu orige en les llengües que a lo llarc de l'història s'han parlat o han influït en el territori càntabre. Aixina cronològicament trobem lèxic d'orige:

• Preindoeuropeo. Freqüent en la toponímia. Bárcena, cajiga (prerromana a través del llatí cassus o cassinus). Al sufix -iegu, -iega i a voltes -ecu, -eca, casi exclusius del nort peninsular se'ls otorga este possible orige.

• Cèltic. De chicoteta importància en el camp del lèxic, no aixina en la fonètica, pero major que en atres llengües romançades com el castellà: acambar 'donar trancs' (del celt. *kamba 'cama', fra. jambe, it. gamba), abalejo (celt. abal, poma), borona (celt. bron), adra (irl. adar). Molts topònims tenen possible orige cèltic.

• Llatí cult i vulgar. Com li correspon per ser llengua romànica, si be la peculiaritat estreba que el montañés manté formes llatines més pures que les seues equivalents castellanes pel menor grau d'evolució: ácere 'arce' < lat. acer, llumiacu (lat. limacus, bavosa), esquilu (lat. scurius, farda), etc. Ademés, manté térmens patrimonials formats sobre térmens llatins perduts en castellà: landera 'roure menut' < lat. glandis 'bellota', lera 'cascajar, arenal del riu' < lat. glarea, auslar 'escocer' < lat. ustulare 'ardir', espasu 'escampat' < lat. sparsus, ḥacisca 'granera' < lat. fascis-ca, ḥedar 'parir' < lat. fetare, mostelilla 'comadreja' < lat. mustela (cfr. asturià mustadiella), beyu 'becerro' < lat. vetulus, etc.

• Arcaismes castellans. Com a conseqüència de l'evolució paralela i en permanent contacte i intercanvi entre el castellà i el montañés en els seus orígens i el posterior aïllament del montañés moltes de les formes desaparegudes en castellà encara es conserven en el parla de Cantàbria en la seua forma original o adaptades a la fonètica montañesa. cal preguntar-se quàntes d'elles són montañesas d'orige i prestades al castellà i viceversa. Els eixemples són infinits: asubiar, mancar, sofrir, etc.

• Asturleonés. Llengües de contacte en la zona occidental i en la qual se circumscriu. El lèxic compatido és puix també innumerable: abertal, abondu, amayuela, estaya, argayu, encesu, ensuchu, mirueyu, bígaru, tochu, taja (taya), jarreru (xarreru), orbaju (orbayu), etc.

• Vasc. Les formes més antigues són posades en dubte, puix moltes d'elles són préstams del llatí en orige (llatí cyma, vasc kima, montañés quimba o quima, branca). La majoria d'elles veus modernes en la gerga marinera de la zona oriental i dels canteros trasmeranos: chacurro (eusk. txakurra, gos), arpicol (eusk. arpiko, cincel), etc.

Mostra textual

Extracte de L'últimu home (Miguel Solís Sants) en l'original asturià

Un españíu fizo tremar el fayéu. El ñarbatu esnaló lloñe. L'esguil espaeció nel ñeru. Hebo otru españíu, i darréu otru. El home, entós, mientres cayía coles manes abiertes, els güeyos nel infinitu i el baix cuerpu remanando per tolos llaos abonda sanc, glayó una pallabra, una pallabra namás, que va resonar i güei seguix resonant na viesca i en toa Asturies: «¡Llibertá!».

Versió en asturià oriental

Un españíu h.isse tremolar l'h.ayéu. El miruellu va volar alluendi. L'esguilu despaeció nel nial. Hebo otru españíu, i darréu otru. El home, entós, mentres cayía conas manes obertes, els oyos nel infinitu i l'el seu cuerpu remaneciendo per tolos llaos sanc abondu, va cridar una pallabra, una pallabra namás, que tingló i hui sigui tinglando ena viesca i en toa Astúries: «¡Llibertá!».

Traducció al montañés o càntabre

Un españíu jizo tremolar el jayal. El miruellu va volar largu. L'esquilu jospó nel ñial. Hebo otru españíu, i darréu otru. El hombri, entós, mientris cayía conas mans obertes, els ulls nel sinfinitu i l'el seu cuerpu esvarciando per tolos llaos sangri n'abondu, glarió una parabra, una parabra namás, que retingló i hui sigui retinglando ena viesca i en toa Astúries: «¡Libertá!».

Traducció al castellà

Un esclat va fer tremolar el hayedo. La merla va volar llunt. La farda va desaparéixer en el niu. Va haver un atre esclat, i després un atre. El home, llavors, mentres caïa en les mans obertes, els ulls en l'infinit i el seu cos abocant en tots els llocs molta sanc, va cridar una paraula, només una paraula, que va resonar i hui seguix resonant en el bosc i en tota Astúries: «¡Llibertat!».

En la celebérrima novela de José María de Pereda Penyes Dalt, abunden extensos passages en els que es reflectix el parla montañesa en la vall de Tudanca:

Amañandu aqueyu	Arreglant allò
«a les primeres celleriscas que vengen, o a la primera res que jocique una miaja pa lamberse estus verdinis, es esborrega el moríu per ací».	«a les primeres ventisques que vengen, o a la primera res que hociquee una miqueta per a llepar estos verdines, es desmorona el mur per ací»

Bibliografia

• Alcalde del Riu, H. (1932): "Contribució al lèxic montañés", Revista de Santander.
• Álvar López, M. (1995): Atles llingüístic i etnogràfic de Cantàbria. Madrit: Arc-Llibres.
• Álvarez, P. (198?): Llenguage popular de Liébana. Barcelona: Alfar.
• Bartolomé Suárez, A. (1993): Aforisme, girs i decires en el parla montañesa, Universitat de Cantàbria, Santander.
• Calderón Escalada, J. (1981): Llenguage popular de la Merindad de Campoo, l'autor, Santander.
• Cossío, J.M. (1927): "Apòrtación al lèxic montañés", Bolletí de la Biblioteca Menéndez Pelayo, vol. IX.
• Díaz Quijano, J. (1930): "De lo viu a lo pintat: el uco-uquisme", Revista de Santander,.
• Diego Romero, R. (2002): Aportació a l'estudi del parla càntabra, Cantàbria Tradicional, Torrelavega Cantàbria.
• Echevarría Isusquiza, I. (2001): "El primer vocabulari montañés i atres vocabularis castellans: Terreros i la dialectologia en Espanya en el sigle XVIII: l'experiència del lèxic", Bolletí de la Real Acadèmia Espanyola, vol. 81, no. 282, pp. 53-150.
• Echevarría Isusquiza, I. (1998): La romançada de l'Occident de Viscaya en la seua toponímia. Bosqueig històric.
• Etxebarria Mirons, T. (2001): El parla montañesa o càntabra en la toponímia de les Encartaciones, Beta, Bilbao.
• Etxebarria Mirons, T. (ed.) (2000): El parla montañesa o càntabra en la toponímia de Cantàbria, Bilbao: Edicions Beta, 2000.
• Etxebarria Mirons, T. (ed.) (2000): Toponímia i llinages d'orige prerromano en Les Encartaciones, Cantàbria, Aiala i Les Merindades, Bilbao: Edicions Beta, 2000.
• Etxebarria Mirons, T. (1999): "El parla montañesa o càntabra en la toponímia de les Encartaciones", L´ábrigu, vol. 4 - Tardíu.
• Fernández Acebo, V. (2002): "El topònim cabarga: monts fortificados de l'edat del bronze emparentats en -burg, -berg, -bury, -bris, -briga, etc., d'àmplia difusió europea, i en una modalitat etnoarquitectònica local encara vigent", Altamira: Revista del Centre d'Estudis Montañeses, no. 60, pp. 163-172.
• Fernández Acebo, V. (1999): "Toponímia de l'alt riu Miera (Cantàbria) en el Catastre d'Ensenar", Altamira: Revista del Centre d'Estudis Montañeses, no. 55, pp. 149-176.
• Fernández Juncal, C. (2001): Variació lèxica i variació social en la vall de Llaures, La Pàgina, Santa Creu de Tenerife.
• Fernández Juncal, C. (2000): Neutre de matèria i metafonía en l'orient de Cantàbria, Universitat de Salamanca, Salamanca.
• Fernández Juncal, C. & Borrego Net, J. (2001): Variació lèxica i variació social en la vall de Llaures Carmen Fernández Juncal; pròlec de Juliol Borrego Net, 1¯ edn, La Pàgina Edicions, Santa Creu de Tenerife.
• Fernández Juncal, C. & Consell Superior d'Investigacions Científiques (1998): Variació i prestigi estudie sociollingüístic en l'orient de Cantàbria, Consell Superior d'Investigacions Científiques, Madrit.
• García González, F. (1985): Alguna cosa més sobre el "neutre de matèria".
• García González, F. (1982): "La frontera de l'asturià oriental", Bolletí de la Real Acadèmia Espanyola, vol. LXII, pp. 173-192.
• García González, F. (1978): "El leísmo en Santander", Estudis oferits Emilio Alarcos Llorach, vol. III, pp. 87-101.
• García González, F. 1977-1978, "José María de Pereda i el dialecte montañés", Archivum, vol. XXVI-XXVIII, pp. 453-484.

• García González, F. (1972): "Sobre l'aspiració en la província de Santander", Publicacions de l'Institut d'Etnografia i Folklore "Clots Sainz", vol. IV, pp. 221-241.
• García González, F. & Universitat d'Oviedo (1978): El dialecte cabuérnigo: (qüestions de Gramàtica i vocabulari): resum de la tesis presentada... Universitat, Facultat de Filosofia i Lletres, Servici de Publicacions, Oviedo.
• García Menéndez, J. (2000): Leísmo no personal i neutre de matèria.
• García-Lomas, G. A. (1986): Els pasiegos: estudi crític, etnogràfic i pintoresc: anys 1011 a 1960. Santander: Edicions de Llibreria Estudie.
• García-Lomas, G. A. (1966): El llenguage popular de la Cantàbria montañesa: fonètica, recopilació de veus, jocs, indústries populars, refrans i modismes. Santander: Aldus Arts Gràfiques, segona edició.
• García-Lomas, G. A. (1965): "L'hidronimia arcaica en la Cantàbria montañesa". Altamira: Revista del Centre d'Estudis Montañeses, págs. 293-319.
• García-Lomas, G. A. (1949): El llenguage popular de les montanyes de Santander. Santander: s. n.
• García-Lomas, G. A. (1945): "Notes per a l'estudi de la toponímia montañesa", Altamira: Revista del Centre d'Estudis Montañeses, pp. 63-78.
• García-Lomas, G. A. (1922): Estudi del dialecte popular montañés: fonètica, etimologies i glossari de veus (apunts per a un llibre), Sant Sebastià: Nova Editorial.
• Goldie, A. (1969): "Reflexions sobre la toponímia de la Montanya". Publicacions de l'Institut d'Etnografia i Folklore "Clots Sainz", vol. I, pp. 157-165.
• González Campuzano, J. (1920): "Apunts per a un vocabulari montañés", Bolletí de la Biblioteca Menéndez Pelayo, vol. II, pp. 3-10.
• González del Valle, Màxim (1965): "Geografia i idioma en la Vall de Lamasón", Publicacions de l'Institut d'Etnografia i Folklore "Clots Sainz", vol. I.
• González Iglésies, M. E. (1999): Paraules i dits populars de Pechón i el seu entorn, Associació Cultural Aramal, Pechón, Cantàbria.
• González Rodríguez, A. (ed.) (1999): Diccionari etimològic de la toponímia major de Cantàbria, Santander: Llibreria Estudie, 1999.
• González Rodríguez, A., Ramírez Sádaba, J. L. & Universitat de Cantàbria. Departament de Ciències Històriques (1994): Valdeolea: toponímia i història. Santander; s. n.
• González Rodríguez, A. & Universitat de Cantàbria. Departament de Ciències Històriques (1998): Diccionari de la toponímia de Cantàbria: tesis doctoral, S.N., Santander.
• Gutiérrez Barreda, R. (2001): Introducció al parla lebaniega, Torrelavega.
• Gutiérrez Prim, José Antonio & Moreno Landeras, Á (1993): Toponímia de Valdeolea, Reinosa.
• Gutiérrez Lozano, N. (1999): Diccionari "palabreru" campurriano, Cantàbria Tradicional, Santander.
• Gutiérrez Pérez, M.V. (1992): La microtoponimia en possible valor econòmic d'un municipi càntabre: Ribamontán al Mont.
• Holmquist, J.C. (1988): Language loyalty and linguistic variation a study in Spanish Cantàbria, Foris Publications, Dordrecht etc.
• Huidobro, I.d. (ed.) (1986): Paraules, girs i bellees del llenguage popular de la Montanya elevat per Pereda a la dignitat del llenguage clàssic espanyol, Santander: Llibreria Estudie, 1986.
• Huidobro, I.d. (1907): Paraules, girs i bellees del llenguage popular de la montanya elevat per Pereda a la dignitat del llenguage clàssic espanyol, La propaganda Catòlica, Santander.
• Ihitza Sainz, U. (ed.) (1997): Apiyíos montañesis, Bilbau: Beitia, 1997.
• Lasén Pellón, María del Carmen 1982-1983, "El dialecte montañés dels escritors costumistes", Publicacions de l'Institut d'Etnografia i Folklore "Clots Sainz", vol. XI, pp. 9-79.
• Lleal, A. (1979): "Toponímia cantàbrica menor: Haza", Via Domitia, vol. XXII, pp. 81-88.

• Lleal, A. (1974): "Cap a un estudi etnolingüístico de la comunitat rural pasiega", Publicacions de l'Institut d'Etnografia i Folklore "Clots Sainz", vol. VI.
• López Vaque, A. (1988): Vocabulari de Cantàbria: Apunts per a un vocabulari general, S.N., Santander.
• López Vaqué, A. (1988): Del lèxic castreño d'ahir i hui, fundació Ana María de la Lama i Salvarrey, Santander.
• Menéndez Pidal, R. (1954): "Pasiegos i vaqueiros: dos qüestions de geografia llingüística", Archivum, vol. IV.
• Menéndez Pidal, R. (1933): "Un inèdit de Pereda. Observacions sobre el llenguage popular de la Montanya", Bolletí de la Biblioteca Menéndez Pelayo, vol. 25.
• Moral del Clot,Mª Carmen (2006): Diacronia en estudis llingüístics sobre Cantàbria: una nota de morfologia.
• Mugica, P.d. (1892): Dialectes castellans. Montañés, vizcaíno, aragonés, H. Kemke, Berlín.
• Nuño Álvarez, M.ª Pilar, "Cantàbria", en Manuel Alvar (ed.), Manual de Dialectologia Espanyola I: L'espanyol d'Espanya, Ariel, Barcelona, 1996, págs. 183-197.
• Orazi, V. (1993): Contribucions a l'estudi comparatiu del neutre de matèria en les regions càntabre-asturiana i sud-italiana.
• Pedro Munilla, M.d. (2004): Sobre el leísmo i el neutre de matèria.
• Penny, R. (1984): "Esbós d'un Atles de Santander", Llingüística Espanyola Actual, vol. VI, pp. 123-181.
• Penny, R. (1980): "El dialecte de "Penyes Dalt", Bolletí de la Biblioteca Menéndez Pelayo.
• Penny, R. (1978): Estudi estructural del parla de Tudanca, Max Niemeyer, Tübingen.
• Penny, R. (1970): El parla pasiega: ensaig de dialectologia montañesa, Tamesis Books, London.

Penya Arce, Jaime (2016): “Evidències de l'us prehodiernal del pretérito perfecte compost en el parla de Santander (Espanya)”, Altamira: Revista del Centre d'Estudis Montañeses, 87, págs. 69-95.

• Penya Arce, Jaime (2016): "Variació de paradigmes pronominals dels átonos de tercera persona en l'espanyol de Cantàbria", en A. Benito Ruiz, P. P. Espino Revenga i B. Revenga Saiz (eds.), Noves Investigacions Llingüístiques. XXX Congrés Internacional de l'Associació de Jóvens Llingüistes, Editorial Universitat de Cantàbria, Santander, págs. 529-543.
• Penya Arce, Jaime (2018), "Continuum dialectal norteño en l'espanyol de Cantàbria. Dos eixemples fonètics: epéntesis de yod i conservació del grup /-mb-/", Llingüística Espanyola Actual, 40 (2), págs. 229-250.
• Penya Arce, Jaime (2019): El lèxic de Cantàbria en els diccionaris de l'Acadèmia. D'Autoritats a el DLE-2014, Edicions Tantín, Santander.
• Penya Arce, Jaime (2019): “Sobre la presència del sufix -iego en l'espanyol de Cantàbria”, en M.ª Á. García Aranda, M.ª Carmen Cazorla Vives i M.ª Pilar Nuño Álvarez (eds.), lo que parlen les paraules. Estudis de lexicologia, lexicografia i gramàtica en honor de Manuel Alvar Ezquerra, Axac, Lugo, págs. 439-447.
• Penya Arce, Jaime (2019): “Lèxic de Cantàbria en la quinzena edició del diccionari acadèmic (DRAE-1925)”, Revista de Lexicografia, 25, págs. 35-58.
• Penya Arce, Jaime (2019): “Sobre el tractament dels montañesismos en la primera edició del Diccionari d'us de l'espanyolEl habla montañesa o cántabra en la toponimia de las EncartacionesRevista d'Investigació Llingüística, 22, págs. 315-345.
• Penya Arce, Jaime (2019): “Les idees llingüístiques i el treball lexicogràfic d'Adriano García-Lomas”, Bolletí de la Societat Espanyola de Historiografia Llingüística, 13, págs. 79-105.
• Penya Arce, Jaime (2020), “Estudi sociollingüístic de l'interdentalisació de /k/, dins del grup /kt/, en l'espanyol parlat en la ciutat de Santander”, Philologica Canariensia, 26, págs. 20-34.
• Penya Arce, Jaime (2021), “Els glossaris amagats de la lliteratura costumista montañesa: aportació bibliogràfica, anàlisis i estudi de la seua trayectòria lexicogràfica”, en M.ª Á. Moreno Moreno i M. Torres Martínez (eds.), Llínees d'investigació del Seminari de Lexicografia Hispànica. Investigacions lèxiques, temes i rudimentos, Editorial Octaedre, Barcelona, págs. 387-400.

• Penya Arce, Jaime (2021), “La complexitat dialectal de Cantàbria. Diacronia i sincronia del yeísmo regional”, Zeitschrift für romanische Philologie, 137 (2), págs. 426-450.
• Pobla Gutiérrez, J.I. (2005): Entonament en la vall de Pas (Cantàbria): aproximació sociollingüística.
• Pobla Gutiérrez, J.I. (2004): "Entonament càntabre", Altamira: Revista del Centre d'Estudis Montañeses, no. 66, pp. 237-262.
• Ramírez Sádaba, J.L. (1992): Liébana: toponímia i història, Universitat de Cantàbria, Aula d'Etnografia: Museu de les Comarques de Cantàbria, Santander.
• Renero, Vicente. (1947): "Formes dialectals i toponímiques de Cantàbria", Altamira: Revista del Centre d'Estudis Montañeses, vol. I-III, pp. 109-255.
• Rodríguez Castellà, L. (1959): "Algunes precisió sobre la metafonía en Santander i Astúries", Archivum, vol. IX, pp. 236-247.
• Rodríguez Castellà, L. (1954): "Estat actual de la /h/ aspirada en la província de Santander", Archivum, vol. VI, pp. 435-457.
• Rodríguez Castellà, L. (1946): "L'aspiració de la H en l'orient d'Astúries". Institut d'Estudis Asturians (secció 5.ª),.
• Romar, D., Bravo, M., González, M., Tejerina Llop, I. & Universitat de Cantàbria (1991): Tradició oral en la Cantàbria rural, Valderredible i Liébana, Universitat de Cantàbria, Santander.
• Ruiz de la Serna, Alberto & Fernández Palaus, F. (2005): «El topònim L'Iseca en l'orient de Cantàbria i l'occident de Viscaya», Altamira: Revista del Centre d'Estudis Montañeses, n.º 67, pp. 7-16.
• Ruiz Núñez, J.M. (ed.) (1998): El lèxic agrícola segons l'atles de Cantàbria, Alacant: Universitat d'Alacant, 1998.
• Ruiz Núñez, J.M. (1998): «Homogeneïtat del lèxic agrícola en la Merindad de Campoo segons el "Atles llingüístic i etnogràfic de Cantàbria"», Estudis de llingüística, n.º 12, pp. 283-298.
• Sainz Antonil, M. A. (1956): "Aportació a la topología del Valle de Soba", Altamira: Revista del Centre d'Estudis Montañeses, pp. 245-257.
• Saiz Barri, M.A. (ed.) (1991): Lèxic Càntabre, S.l.: Tantin, D.L. 1991.
• Sánchez Landeras, J.L. (2003): "Aproximació a la toponímia de Santander i dels seus quatre llocs: Cueto, Mont, Peñacastillo i Sant Román de la Llanilla", Altamira: Revista del Centre d'Estudis Montañeses, no. 62, pp. 269-300.
• Sánchez-Llamosas, J.P. (1982): El parla de Castro, Irenea, Madrit.
• Serra Pando, J. (1921): "Vocabulari santanderino", Bolletí de la Biblioteca Menéndez Pelayo, vol. III.
• Sojo i Lomba, Fermín de (1951): "Passejada toponímica per Cantàbria", Bolletí de la Real Societat Geogràfica, vol. LXXXVII, pp. 269-607.
• Sojo i Lomba, Fermín de (1950): "De Re Toponímica.", Bolletí de la Real Societat Geogràfica, vol. LXXXVI, pp. 199-230.
• Sojo i Lomba, Fermín de (1947): «De Re Toponímica. Comunicacions en Cantàbria», Bolletí de la Real Societat Geogràfica, vol. LXXXIII, pp. 7-71.
• Sort Sotres, R. (ed.) (2005): Contribució al coneiximent de la toponímia i la gramàtica autòctones d'Astúries, Cantàbria i el noreste de León, Llanes: R. Sort, 2005.
• Sort Sotres, R. (1997): Notes gramaticals i toponímia no llatina en Astúries, Cantàbria, León i Palència, l'autor, Llanes.
• Spitzer, L. (1924): "Santanderino "asubiar" espanyol "sobaco", espanyol "sobón"", Revista de Filologia Espanyola, vol. XI, pp. 70-72.
• Spitzer, L. (1922): "Santander "borcil" "cubil"", Revista de Filologia Espanyola, vol. IX, pp. 67.
• Tovar, A. & Universitat Internacional Menéndez Pelayo (1955): Cantàbria prerromana: o lo que la llingüística nos ensenya sobre els antics cantabros, Universitat Internacional Menendez Pelayo, Madrit.
• Trujeda Tumult, M.A. (1977): "Llenguage mariner en Suances", Anals de l'Institut d'Estudis Marítims "Juan de la Cosa", vol. I, pp. 193-247.

• Vergara Martín, G. M. (1921): "Materials per a la formació d'un vocabulari de paraules amprades en Burgos i Santander" in Materials per a la formació d'un vocabulari de paraules usades en SegoviaMadrid.
• Vilareyo i Villamil, Xaviel, "Vocabulariu asturianu na lliteratura de José María de Pereda", revista N'AST 6, Nava 2008, pp. 39-64.
• Vilareyo i Villamil, Xaviel, "L'idioma asturianu n'Asturies de Santiyana". Lliteratura asturiana, identidá i nació. Xunta d'Escritors Asturians 2010, Espublizastur, Xixón, 2012, pp.39-121.
• Vilareyo i Villamil, Xaviel, "La lliteratura dialectal dels escritors d'Asturies de Santiyana", Lliteraura asturiana, identidá i nació. Xunta d'Escritors Asturians 2010, Espublizastur, Xixón, 2012, pp.153-182.

Referències