Parla sayaguesa

El sayagués, parla sayaguesa o parla de Sayago és una varietat local del lleonés o asturleonés, llengua romanç històrica de l'antic Regne de León, Astúries i Extremadura i que hui sobreviu en Astúries i algunes zones de les províncies espanyoles de León, Zamora i Salamanca, i del districte portugués de Bragança.

Introducció

Artícul principal → Sayago (Espanya).

Sayago és una comarca espanyola de la província de Zamora. Llimita a l'oest en Portugal, en la província de Salamanca pel sur i les comarques zamoranas de Terra del Vi a l'est i Alliste i Terra del Pa al nort. Els llímits septentrional i occidental vénen senyalats pel riu Duero i el meridional pel riu Tormes.

El terme sayagués, entés com a parla o idioma, és definit en el DRAE com el “parla arrusticada que es fingix dialecte lleonés de la comarca de Sayago, utilisada per personages villanescos en el teatre espanyol dels sigles XV al XVII”.

Històricament, no obstant, el sayagués o parla sayaguesa és una realitat sociollingüística, enclavada com a parla dins del lleonés o asturleonés, parla romanç vernàcula que va sorgir en els territoris que bàsicament ocupen actualment les províncies espanyoles de León, Zamora i Salamanca.

El sayagués lliterari

El apego del sayagués per la seua llengua, propiciat pel seu aïllament geogràfic, li va dur durant sigles a ser considerat com una persona terramaner en la seua expressió llingüística en castellà, situació que finalment es va popularisar com a prototip d'ineficàcia, de manera que autors com Lucas Fernández o Sánchez de Badajoz varen usar sistemàticament l'expressió “sayagués”, deformant-la fins a convertir-la en font de comicitat.

Apareix llavors el sayagués lliterari, en el que lo sayagués s'utilisa com a paradigma de lo rural i tosco, exagerant i inventant expressions que finalment poc tindrien que vore en el propi dialecte sayagués. En alguns casos, la base dialectal, segons apunta José de Lamano i Beneite, estaria no solament en el parla de la comarca de Sayago sino també en la del Camp de Salamanca. En tot case eixemples d'esta tendència del sayagués com a llenguage villanesco poden trobar-se en obres d'autors com Lope de Roda, de Juan del Enzina i en obres com les Coples de Mingo Revulgo o en el propi “Don Quixot de la Mancha” quan Sancho diu:

“… puix sap que no m'he criat en la cort, ni he estudiat en Salamanca, per a saber si afigc o lleve alguna lletra a les meues vocablos. Sí que, valga'm Deu, no hi ha perque obligar al sayagués a que parle com el toledà; i toledans pot haver que no les tallen en l'aire en açò de parlar polido…”.

Respecte a esta última cita d'El Quixot, destaquen els comentaris que sobre el sayagués va publicar Bastús i Carrera en 1834, quan va escriure que:

La generalisació i consolidació del sayagués inventat o sayagués lliterari nos du a que el mateix responguera a unes característiques comunes i generalisades que Alonso Hernández va sintetisar en:

• Utilisació d'arcaisme (her, do, ansí).
• Conservació de la F inicial (fablar, va fallar, farina).
• I, viceversa, aparició d'H inclús en casos absurts (huerte, Helipe).
• Pèrdua de la D final en els imperatius (¡Deci!).
• Utilisació de pretéritos en OREN (ballaren, dijoren).
• Ocupació de l'I paragógica (felice, cantárone).
• Utilisació freqüentíssima d'interjeccions (¡Pardiez! ¡hideputa!).
• Invenció de sants més o menys ridículs (Sant Pegue, Sant En tu).
• Utilisació de térmens en desús (pescudar) o mal empleats (“endilgadme” per ensenyeu-me).
• Utilisació de térmens marcadament rústics com el tòpic “quillotro” i tots els composts i derivats d'ell.
• Abundant utilisació de refrans.

El paper del sayagués en la lliteratura fundacional de l'asturleonés modern

Pese als numerosos eixemples en els que el sayagués lliterari s'allunta de la realitat dialectal de la comarca, existixen algunes obres que representen d'un modo més fidel el lleonés del sur del Duero i que per això es consideren hui en dia com a part de la lliteratura fundacional del asturleonés modern. La més antiga de la que es té notícia són unes redondillas escrites per Gómez Suárez de Figueroa, publicades en les Festes, que va fer l'Insigne Collegio de la Companyia de Jesús, publicades en Salamanca en 1610.

Redondillas en sayagués, de Gómez Suárez de Figueroa. En Festes, que va fer l'Insigne Collegio de la Companyia de Jesús. Salamanca, 1610.

També plenament asturleonesas són les anteriorment mencionades redondillas de Manuel Herrera de Gallinato, creades a propòsit de les Festes de l'Universitat de Salamanca al Naiximent del Príncip D. Baltasar Carlos i publicades en 1630.

Estos autors, parlants d'una llengua minorizar –pels seus orígens rurals–, realisen una llabor acadèmica i intelectual en l'entorn castellanohablante de Salamanca i contribuïxen a perpetuar la burla i la marginació del sayagués, puix no es dirigixen a llectors coneixedors de lleonés, sino al públic alòfon d'un centre de poder que valora els seus versos per “per ∫er llenguage tan tancat que a penes ∫i entén”.

Lliteratura actual en sayagués

Mentres que el parla sayaguesa es troba actualment pràcticament desapareguda, la lliteratura en la llengua tradicional és molt escassa. El refraner popular conserva alguns elements del parla patrimonial:

“Per Sant Toméi, vaig donar el sol: d'ací no pasaréi.”

"Vós que regoldáis, fartiño esteu; yo que no regüeldo, bona fam em tinc."

"Per Sant Antón la pita posa. La del ric, que la del pobre senar."

"Quan el mocho meua, ni és de nit ni és de dia."

"Per Sant Josep, la andurina voré."

"Poc es guanya filando, pero menys folgando."

"Febrer canutero, abril floril, maig granayo. En juny, garra be la foz i arrefúcete el sayo."

També existixen eixemples de creació lliterària en sayagués modern. No obstant, mentres que atres varietats comarcals del lleonés parlat en Zamora com el sanabrés o el carbayés han experimentat un chicotet renàixer lliterari en les últimes décades, el parla sayaguesa no ha donat fins ara eixe pas.

El sayagués del XX i XXI

Els primers estudis llingüistes de cert rigor sobre el lleonés, vindrien de la mà del hispanista francés Alfred Morel-Fatio. Posteriorment autors com Ramón Menéndez Pidal o Miguel d'Unamuno varen saber donar un enfocament distint del sayagués, mostrant una image distinta de la de la lliteratura.

Miguel d'Unamuno, en el seu ensaig titulat “Els arribes del Duero” (1911), va escriure:

Pero els estudis verdaderament sistemàtics sobre el parla de Sayago són els realisats, entre uns atres, pel romaniste alemà Fritz Krüger i el sociolingüista sayagués Borrego Net.

El primer dels autors, l'alemà Krüger, va viajar a Espanya en 1912 a on, despuix d'obtindre carta de recomanació de Miguel d'Unamuno, va realisar entrevistes sobre el parla de la zona en localitats lleoneses i zamoranas. En la comarca de Sayago, en la província de Zamora, els treballs de camp realisats varen revelar ya un us residual del parla sayaguesa. El resultat global de les seues investigacions seria publicat en 1914 baix el nom de "Estudi fonètic-històric dels dialectes espanyols occidentals". Esta obra, a la seua volta, ha segut traduïda i publicada en 2006 pel Institut d'Estudis Zamoranos "Florián d'Ocampo", al que s'acompanya un estudi preliminar de González Ferrero i un mapa de les zones en les que Krüger va portar a terme la seua investigació.

Més recentment, destaquen els exhaustius treballs d'investigació que, sobre el parla sayaguesa, ha realisat el sociolingüista sayagués Borrego Net. Entre els seus múltiples registres bibliogràfics destaquen: "Norma i dialecte en el sayagués actual", "Sociolinguística rural: investigació en Villadepera de Sayago", "La situació sociolinguistica d'una comunitat rural (Villadepera de Sayago)" i artículs com "El dialecte lleonés en la província de Zamora".

L'aïllament de Sayago ha permés que el sayagués haja perdurat a dures penes fins als nostres dies, a pesar d'haver perdut el caràcter de llengua vehicular a favor del castellà. Aixina i tot, hui en dia gran part de la població, especialment la de més d'edat, conserva moltes paraules, girs i expressions sayaguesas, generalment relacionades en elements domèstiques o de les activitats tradicionals, especialment les relacionades en l'agricultura i ganaderia.

Traces diferenciadores

• A nivell consonàntic
  • Conservació de la f- inicial llatina que en moltes ocasions, sobretot al sur de la comarca, s'aspira:
    • /f/: facer, forno, farina, fenda, ferver, feno, forcado.
    • /h/: jembra, jincar, jocico.
  • Palatalisació inicial de "l" : llagona, llobo, llombo, llágano, llirón.
  • Resultat lleonés "i" per a –K’L-, T’L-, -G’L-, LY: graya, orbayu, foya, sartigayo. A voltes cau davant vocal palatal: abea, abiraruco.
  • Conservació del grup llatí -mb-: llombo, lamber, cambas.
  • "Ch" com a resultat en alguns casos dels grups inicials PL-, KL-, FL: chano, chave, chamatiella. Pero lo general és "ll": enllenar, llánduna, lluver.
  • "Ch" com a solució dels grups -IT -KT: fenecho, lechi, nochi.
  • PL, BL, GL, CL, donen pr, br, gr, cr: branco, robre, pranta, ombrigo, praza, estabro.
• A nivell vocàlic
  • Tancament vocàlic de "i" i "o" átonas, a voltes pronunciades com "i" i "o": redi, rudilla.
  • Conservació en alguns pocs casos del diptongo decreixent /ei/: veiga, estaleiro, zumbeira, fugueira. Freqüent en la conjugació: coméi, pasaréi, hei, vei; aixina com el diptongo /ai/: tomái, quedái, pasái.
  • Conservació en alguns casos del diptongo /ié/ davant lateral palatal: aviespa, mierla, priesa.
  • Conservació de –i final despuix de dental, alveolar, etc: rede, parede, sèu, vide, foci.
• A nivell semàntic
  • El vocabulari del lleonés es manté en tot lo que concernix a les tasques tradicionals i els noms d'animals i plantes: adil, bricio, cortina, jera, pardal, pega, lluntria, jimbro, sabuguero, la manzanal.
• Vulgarismes: És costum el masculinizar les coses en la finalitat d'empequeñecerlas o inclús de despreciar-les. Eixemples coloquials d'estos térmens serien "cortino", "callejo","yerbo"... en contraposició a " cortina", "calleja","yerba"...

Estatus llegal

Com a part del domini llingüístic lleonés, el sayagués es troba protegit per l'artícul 5.2 de l'Estatut d'autonomia de Castella i Lleó, que senyala que "El lleonés serà objecte de protecció específica per part de les institucions pel seu particular valor dins del patrimoni llingüístic de la Comunitat. La seua protecció, us i promoció seran objecte de regulació". No obstant, no s'ha desenrollat posteriorment la llegislació necessària per a poder fer efectiva eixa protecció i promoció del lleonés per part de les institucions autonòmiques, fet que va motivar la presentació d'una Proposició No de Llei (PNL) en les Corts autonòmiques en maig de 2010, per mig de la que se solicitava el desenroll de llegislació per a fer efectiva la protecció del lleonés que arreplega l'Estatut, sent aprovada dita PNL per unanimitat dels procuradors presents, a pesar de lo que la Junta de Castella i Lleó no ha desenrollat posteriorment lo aprovat i exigit per les Corts en dita sessió.

Vore també

Parc natural d'Arribes del Duero Alfaraz Almeida Argañín Bermillo

Cabanyes Carbellino Fariza Fermoselle Fresno

Gamones Luelmo Mayalde Moral Moraleja

Moralina Muga Peñausende Pereruela Roelos

Salce Torregamones Villadepera Villar del Bou Villardiegua

Bibliografia

• V, Antonio (coord.), L'espanyol de Castella i Lleó: ¿"model llingüístic" o "complex dialectal"?; 1999, ISBN 84-87152-57-0, págs. 13-40.
• V, Mª Carmen (1968): «El sayagués». Archius Lleonesos, 22/44, 383-402
• V, Juliol, Salamanca en el conjunt de les parles de Castella i Lleó; Salamanca: revista d'estudis, ISSN 0212-7105, Nº. 43, 1999 (Eixemplar dedicat a: Monogràfic en memòria de D. Antonio Llorente Maldonado), págs. 297-321.
• V, Juan Carlos, Llímits del dialecte lleonés en la província de Zamora segons els materials del quadern I del ALPI (1934-1935); Localisació: Revista de dialectologia i tradicions populars, ISSN 0034-7981, Tom 62, Quadern 2, 2007, págs. 165-206. Localisació: Actes del XXXV Simpòsium Internacional de la Societat Espanyola de Llingüística, 2006, ISBN 84-690-3383-2, págs. 792-809.
• V, Juan Carlos, Breu història de la dialectologia en Zamora; Anuari de l'Institut d'Estudis Zamoranos Florián d'Ocampo, ISSN 0213-8212, Nº 23, 2006, págs. 317-346.
• V, Juan Carlos, L'obra llingüística de Fritz Krüger sobre Zamora; Anuari de l'Institut d'Estudis Zamoranos Florián d'Ocampo, ISSN 0213-8212, Nº 21, 2004, págs. 345-364.
• V, Juan Carlos, La desdialectalisació de les parles de Zamora segons els materials del ALPI i del ALEP; Anuari de l'Institut d'Estudis Zamoranos Florián d'Ocampo, ISSN 0213-8212, Nº 16, 1999, págs. 369-432.
• V, Juan Carlos, Estudis dialectals sobre la província de Zamora (1879-1995); Revista de dialectologia i tradicions populars, ISSN 0034-7981, Tom 52, Quadern 2, 1997, págs. 55-134.
• V, John (1958): «Quevedo's romanç sayagués burlesco». Symposium, 12, 94-102.
• V, José (1942): «Mític Sayago». (2008), ISBN 978-84-612-7433-8
• V, Ramón, El dialecte lleonés. León, Diputació Provincial de León, 1990, (3ª Ed.).
• V, Eugenio, Diccionari de les parles lleoneses (León, Zamora i Salamanca). León, Edició de l'Autor, 1993.
• V, José Ramón (coord.), "El dialecte lleonés" i les seues reescritura virtuals; 2007, ISBN 978-84-935774-5-2, págs. 131-153.
• V, José Ramón (coord.), Menéndez Pidal i les exploracions en Zamora del Centre d'Estudis Històrics (1907-1935); 2007, ISBN 978-84-935774-5-2, págs. 367-380.
• V, Charlotte (1961): «Sayago and sayagués in spanish history and literature». Hispanic Review, 29, 217-237.
• V, Frida (1959): «Formes del sayagués en els "Coloquis Espirituals i Sacramentals" d'Hernán González d'Eslava». Filologia, 5/3, 249-262.
• V, Frida (1948): «Latinismes arrusticados en el sayagués». Nova Revista de Filologia Hispànica, 1, 166-170
• V, Alonso, Dialectologia espanyola. Madrit, Ed. Gredos, 1979.

Enllaços externs

• sayago. com Sayago. com
• com/ GuiaSayago. com. Web cultural de la comarca de Sayago i Arribes del Duero
• arribesdeldouro. com/ Parc natural d'Arribes del Duero
• diputaciondezamora. es Diputació de Zamora diputaciondezamora. es/ archivat en Wayback Machine.