Diptongo

Un diptongo és una cadena sonora que consistix en l'articulació de dos vocals, una a continuació de l'atra, sense interrupció i produint-se una transició suau en les freqüèncias sonores que caracterisen els timbres de cada una de les dos vocals. Fonológicamente dos vocals articulades d'eixa manera formen part de la mateixa sílaba. En un diptongo els formantes acústics tenen una transició suau des d'un punt de l'àrea vocàlica a un atre, lo que els dona la seua naturalea de diptongos. Açò correspon a una articulació en que la llengua es mou entre distints punts durant l'emissió del diptongo. Els dos punts extrems de l'articulació són percebuts com les dos vocals que formen el diptongo. Si be la major part de les llengües del món tenen en el seu repertori diptongos fonètics, existixen algunes llengües que carixen per complet de diptongos. La calitat de les vocals que poden formar diptongo varia d'una llengua a una atra. Un hiat és en cert modo lo opost a un diptongo, ya que és un contacte de dos vocoides (sons de tipo vocàlic) que no formen part de la mateixa sílaba; és dir, és la pronunciació separada de dos vocals seguides, en que cada una pertany a una sílaba distinta. En el espectrograma d'un hiat no s'observa la zona de transició, lo que confirma que és fonèticament diferent d'un diptongo. En moltes llengües, entre elles l'espanyol, és freqüent que lo que és un hiat en pronunciació formal es convertixca en diptongo en pronunciació informal.

Peculiaritats fonètiques

Quan s'analisa el espectrograma dels diptongos, i per a analisar la seua articulació, es mostra que les propietats d'abdós vocals són modificades, especialment perque existix un temps de transició d'una vocal a l'atra. En moltes llengües una de les vocals és dominant i pot ser fonèticament alguna cosa més llarga que l'atra, i pot ocórrer que l'atra vocal perga força en la seua articulació.

Diptongos en espanyol

Erro al crear miniatura:

Diptongos i hiats

Tipos de diptongos

Quan hi ha vocals juntes en una mateixa paraula, podem estar davant 3 casos distints: diptongo, hiat o triptongo. En espanyol dos vocals en contacte s'articulen com diptongo quan:

• una és tancada (/i o/) átona (no accentuada) i l'atra és oberta (/a i o/).
• abdós són tancades, excepto si són iguals (com en chiita), a on formen un hiat. Si ben els diptongos més freqüents són els primers (cianuro i terapeuta són eixemples), també apareixen en recurrencia aquells formats per dos vocals tancades, com en el cas de ruisenyor o ciudoneu.

En el cas dels diptongos formats per una vocal oberta i una atra no tònica, existix una subclasificació en la que es poden separar entre diptongos creixents i decreixents. Els primers es donen quan la vocal tancada antecedix a l'oberta i els segons quan es dona a l'inversa. Per eixemple, la paraula hiato és un diptongo creixent puix la vocal tancada i apareix abans que la vocal oberta a en la seqüència ia, no obstant, veinte és un diptongo decreixent, ya que la vocal oberta i precedix a la vocal tancada i en la seqüència ei.

En algunes varietats d'espanyol existixen més paraules en diptongo que en atres varietats, i aixina, en espanyol de Mèxic, el Carib, el Con Sur i molts atres llocs, és freqüent sentir que paraules a on, segons l'escritura, concorden dos vocals obertes, com en toalla o asear, s'articulen com [ˈto̯aʝ̞aˈla teua̯aʝ̞a] o [aˈes̯aɾaˈsi̯aɾ], mentres que en varietats més conservadores es manté el hiat. Es diu en espanyol que dos vocals obertes contigües formen hiats (encara que en algunes variants dialectals dos vocals obertes poden formar diptongo com s'ha descrit més dalt). No obstant, és comú que eixes mateixes combinacions actuen com diptongos en el castellà oral, per eixemple en les 2 últimes vocals de línea, que se solen considerar un hiat a partir de la seua escritura, pero que en la pràctica es pronuncien generalment com un diptongo. No obstant, segons la Real Acadèmia l'us oral d'estes separacions no afecta a la grafia estàndar a partir de l'edició de 2010, quan es va aplegar a un consens.

També hi ha hiat en una vocal tancada i una atra oberta quan la tancada és tònica: tío, púa, maíz, baúl.

Formats per una vocal oberta i una tancada

En unir-se una vocal forta (i, a, o) i una dèbil (i, o), sempre i quan la dèbil no siga tònica (p. ej. Caín), es forma un diptongo. (Els térmens "fort" o "dèbil" aludixen a la posició dels òrguens articulatoris). Depenent de la seqüència de les vocals en la sílaba, es pot parlar de dos subtipos de diptongos:

• Diptongos decreixents o descendents: formats per una primera vocal forta i una segona dèbil. En este diptongo els òrguens articulatoris passen d'una posició oberta a una atra tancada.

[ai̯] com en paisage

[ei̯] com en pentine

[oi̯] com en androide

[au̯] com en pausa

[eu̯] com en feu

[ou̯] com en nortamericà

• Diptongos creixents o ascendents: formats per una primera vocal dèbil i una segona forta. En este cas els òrguens articulatoris passen d'una posició tancada a una atra oberta.

[ja] com en bruta

[je] com en terra

[jo] com en poll

[wa] com en recua

[we] com en porta

[wo] com en residu

En espanyol poden ocórrer diptongos fonètics en dos vocals obertes o miges. Este fenomen és molt comú en tots els dialectes de l'espanyol. Encara que segons l'escritura són hiats, actualment són pronunciats com diptongos per la majoria dels hispanohablante ^{cita requerida} d'Amèrica:

[a̯o̞] com en aorta → aor-ta. Normativament: a-or-ta.

[o̯i̞] o [we̞] com en héroe → hé-roe. Normativament: hé-ro-i.

[o̯a̠] o [wa̠] com en coixí → al-moha-dona. Normativament: al-mo-ha-dona.

[i̯a̠] o [ja̠] com en llínea → lí-nea. Normativament: lí-ne-a.

[i̯o̞] o [jo̞] com en Mediterràneu → Em-vaig donar-et-rrá-neo. Normativament: Em-vaig donar-et-rrá-ne-o.

Formats per dos vocals tancades diferents

Estos diptongos, cridats diptongos homogéneus, estan formats per l'unió de les dos vocals tancades (i, o):

[ju] com en ciutat

[wi] com en buitre

[uj] com en molt

[iw] com en mañíu

La tilde en els diptongos segons la RAER

La Real Acadèmia distinguix tres supòsits:

1. Quan concorren vocals obertes i tancades i la sílaba tònica cau en la vocal tancada: no hi ha diptongo i la paraula sempre du tilde (formant-se un hiat) i no se seguixen les regles d'accentuació generals (que distinguixen entre esdrújulas, planes i agudes i monosílaps -que no duen tilde com a regla general-).

   Eixemples: amaría, Raúl, oído, búho, sabíais.

2. Quan concorren vocals obertes i tancades i la sílaba tònica recau en la vocal oberta: solament duen tilde si correspon esta segons les regles d'accentuació generals (que distinguixen entre esdrújulas, planes i agudes i monosílaps -que no duen tilde com a regla general-).

   Eixemples: vario, comio ; piano, diari, desviat, fidel, mel.

3. Quan concorren dos vocals tancades (en el cas de les quals sempre hi ha diptongo ortogràfic, no necessàriament en la llengua parlada): solament duen tilde si correspon esta segons les regles d'accentuació generals (que distinguixen entre esdrújulas, planes i agudes i monosílaps -que no duen tilde com a regla general-).

   Eixemples: atribuí; distribuït, atribuir, muy, fui. La Real Acadèmia Espanyola (RAER) diu que els vocables cuento (cuen. to) i cruinto (cru. en. to) demostren que la funció de la tilde no és la de marcar qué paraules formen hiat i quins diptongo. De ser eixa la seua funció, caldria escriure cruénto. De la mateixa manera, s'han d'escriure sense tilde tant miel (paraula monosilábica en la que l'émfasis cau en el grup vocàlic ie) com riil (paraula bisilábica en la que l'émfasis cau en la vocal i). L'accent ortogràfic, per a la RAER, marca solament en quina sílaba ha de recaure l'émfasis. Aixina ocorre en les paraules batería (ba. et. rí. a), hastío (has. tí. o) i confíi (en. fí. i). La tilde servix per a no dir ba. et. ria , en. fie o has. tio. La paraula fugir és formalment tant un monosílap com un bisílabo per a la RAER, pero en el nort d'Espanya es pronuncia de forma molt generalisada en dos sílabes hu-ír (bisílaba). Igualment, el vocable refugir, que formalment pot ser tant un bisílabo com un trisílabo per a la RAER, se sol pronunciar en tres (per lo manco en el nort d'Espanya): re-hu-ír. La RAER no veu la necessitat de la tilde, per entendre que totes eixes pronunciacions són vàlides i que deu regir un principi d'economia (en l'idea de no omplir de tildes antiestéticas un text).

Algunes observacions importants

• La "h" en mig de les vocals, ya que no produïx sò, no impedix la formació de diptongo, eixemples: donesahuciar, ahijado.
• En els grups ortogràfics gue i gui, com la o d'estos grups és muda, no hi ha diptongo. Per eixemple, en la paraula aguinaldo, que es pronuncia [aɣi'naldo].
• En castellà la "i" al final de paraula té un valor vocàlic, puix sona com la "i", aixina que pot formar diptongos i inclús triptongo. No obstant, la "i" al principi de la paraula, o en mig, manté el seu caràcter de consonant; per lo tant, no forma agrupacions vocàliques.
• Segons la Real Acadèmia Espanyola, dos vocals fortes adjacents no formen un diptongo; se separen en sílabes distintes.
• Segons alguns fonólogos, solament els diptongos decreixents —és dir, els formats per vocal forta + vocal dèbil, com en aire, neutre, etc.— són diptongos verdaders, ya que les seqüències de vocal dèbil + vocal forta, com ocorre en aigua, bo, neu, etc. es consideren, fonèticament, grups d'una consonant seguida d'una vocal, ya que les vocals dèbils pronunciades com [j] i [w] en els diptongos creixents són considerades com a consonants.

Diptongos en llatí i atres lengues romançes

En llatí clàssic solament existien tres diptongos decreixents AU, AEÆ, OEŒ [au̯, ae̯, oe̯] en paraules natives i en préstams grecs es donaven també EU, EI (Eurōpa, Eirenē). En llatí arcaic haurien existit sis diptongos decreixents /**ai, **au, **ei, **eu, **oi, **ou/ encara que molts d'estos monoptongaron: /**eu, **ou/ > /ū/ (leuks > lūx 'llum',louksna > lūna 'lluna'), mentres que uns atres varen sofrir obertura de l'element semivocàlic /**ai, **oi/ > [ae̯, oe̯]. Inclús es troben alguns casos de /**oi/ monoptongado en /ū/ (**oinos > ūnus 'un', poinicos > pūnicus 'púnico, cartaginés' junt a poinī > pœnī 'fenicios, cartagineses'). La tendència monoptongante dellatí clàssic en els diptongos creixents, en gran part va continuar en llatí tardà. En les lengues romançes els vells diptongos dellatí clàssic Æ, Œ monoptongan en llatí tardà en /ɛ/ i /i/ respectivament. Ademés el diptongo AU tendix a monoptongar en pràcticament tots les llengües protorromances (solament en occità i iberromance occidental queden formes residuals que no varen experimentar monoptongación). No obstant, la pèrdua de diferència de la distinció fonológia entre vocals llargues i breus que es va donar en el protorromance, va fer aparéixer nous diptongos en les lengues romançes (vore reducció i estabilisació del vocalisme tònic), açò es va donar fonamentalment en sílabes tòniques. A diferència de l'espanyol, moltes lengues romançes carixen de diptongos creixents, existint sol diptongos decreixents.

Llengües sense diptongos

Existixen moltes llengües a on els contactes vocàlics es resolen sempre en hiats, en eixes llengües poden existir fonológicamente fonema com a /w, j/ pero mai són alòfons vocàlics de /i, o/. Un eixemple és el náhuatl clàssic a on dos vocals en contacte sempre es resolen com a hiat aixina ēi 'tres' s'articula com [(j)iː.(j)i] o tlahtoa 'parlar' es resol com [tɬ͡aʔ. to.(w)a]. Tampoc el turc admet diptongos en cap cas.

Vore també

• Accentuació de l'idioma castellà
• Hiat
• Triptongo

Enllaços externs

Erro al crear miniatura: Diptongo en el Viccionari. Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..