Yeísmo
Yeísmo en Wikimedia Commons.
El yeísmo és un canvi fonètic-fonològic d'algunes varietats romançades que consistix en la fusió dels fonemas aproximantes palatals en un solament /ʝ/, pronunciat de manera no lateral, per deslateralizaació d'un fonema aproximante lateral palatal /ʎ/ prèviament existent. El fenomen es dona àmpliament en espanyol i, encara que en variació, també es dona en atres llengües, com l'italià, el català, el portugués o el gallec.cita requerida
| Yeísmo | |
|---|---|
| ⟨ll⟩ | ⟨i⟩ |
| Pronunciacions | |
| «ya a-ya»/ «lla a-lla» | |
| Aproximante palatal sonora [j]Archiu:Palatal approximant.ogg | |
| Fricativa palatal sonora [ʝ]Archiu:Voiced palatal fricative.ogg | |
| Fricativa postalveolar sonora [ʒ] Archiu:Voiced palato-alveolar sibilant.ogg | |
| Fricativa postalveolar sorda [ʃ] Archiu:Voiceless palato-alveolar sibilant.ogg | |
| Africada palatal sonora [ɟ͡ʝ]Archiu:Voiced palatal affricate.ogg | |
| Africada postalveolar sonora [d̠͡ʒ]Archiu:Voiced palato-alveolar affricate.ogg | |
| Mapa de distribució cita requerida | |
 Per als hispanohablante yeístas, les grafies «ll» i «i» representen una mateixa unitat sonora. | |
D'eixe modo, les varietats yeístas de l'espanyol pronuncien de manera idèntica la lletra ye o i grega ⟨i⟩ (quan ocorre en funció consonàntica) i el dígraf elle o doble ele ⟨ll⟩. En espanyol, la pronunciació exacta de dit únic fonema /ʝ/ pot variar prou fonèticament entre els següents sons no laterals: fricativa palatal sonora [ʝ], aproximante palatal sonora [j], africada palatal sonora [ɟ͡ʝ], africada posalveolar sonora [d̠͡ʒ], fricativa posalveolar sorda [ʃ] (pronunciació a voltes anomenada «sheísta») o una fricativa posalveolar sonora [ʒ] (pronunciació també coneguda com «zheísta» o de «yeísmo en rehilamiento»).
També se li ha cridat lleísmo en contraposició, tant a la mantenció de dita distinció fonològica,[1][2][3] com a una convergència similar en un únic fonema pero en pronunciació "com elle" [ʎ],[4] encara que açò és poc comú en castellà.
El yeísmo en espanyol
La pronunciació yeísta és la més habitual en la majoria de dialectes moderns del espanyol. Consistix en la fusió dels fonemas fricativa palatal sonora i aproximante lateral palatal sonora: la fricativa palatal sonora /ʝ/, representada en l'ortografia per ⟨i⟩ i l'aproximante lateral palatal /ʎ/, representada per ⟨ll⟩. Este fonema unificat es pronuncia de distintes maneres, normalment com una aproximante [j], pero també com una africada [ɟ͡ʝ] o [d̠͡ʒ] despuix de l'archifonema /n/ o emfàticament.
En castellà migeval els sons de i i ll representaven fonema diferents; pero la majoria de varietats de l'espanyol modern no diferencien abdós pronunciacions, no obstant, la diferència es manté en àrees de Bolívia a excepció del sur, zones aïllades de Colòmbia, en Paraguai i els Andes de Perú i Equador, tota la zona andina en general inclós el nordest d'Argentina, chicotetes parts del sur de Chile[5] i Filipines. En Espanya es manté sobretot en zones rurals de la mitat nort, aixina com en alguns parlants bilingües d'atres llengües d'Espanya, com a català i gallec, sobretot el primer.[6][7]El yeísmo és un fenomen molt difòs en la majoria dels països i les grans ciutats hispanohablante en l'actualitat.
En l'espanyol rioplatense (de la majoria d'Argentina i tot Uruguai), ocorre un yeísmo en rehilamiento; este fonema segons les variants d'este dialecte, apareix com una fricativa postalveolar sorda [ʃ] (___protected_title_0___ anglesa) o fricativa postalveolar sonora [ʒ] (___protected_title_1___ francesa), variants també nomenades ___protected_title_2___ i ___protected_title_3___ o ___protected_title_4___ respectivament.[8][9]
El yeísmo, en alguns dialectes, no s'aplica als diptongos fonètics en /i-/, tals com els que apareixen en les paraules gele o herba:[10]
Mèxic Espanya Argentina herba [ˈji̞ɾ.β̞ä] [ˈʝ̞i̞ɾ.β̞ä] [ˈji̞ɾ.β̞ä] gèl [ˈji̞.lo̞] [ˈʝ̞i̞.lo̞] [ˈji̞.lo̞]
Orige
L'existència d'esta característica en numeroses regions d'Amèrica de parla hispana ve donada a que el fenomen té el seu orige en la mateixa Espanya a on actualment en gran part del territori «ll» i «i» es pronuncien igual i per a alguns el yeísmo ha deixat de considerar-se una varietat dialectal. Hi ha moltes hipòtesis sobre el naiximent del mateix. En l'artícul de Rosario González Galícia, «El meu volguda elle»,[7] s'esbossen algunes de les causes que varen poder haver-ho originat en Espanya.
- Un és la comoditat en el parla, tan present no solament en el castellà sino en molts atres idiomes, en a on els parlants busquen naturalment diferenciar únicament els elements imprescindibles per a la comprensió de les paraules.
- Adicional a esta activitat tan natural dins de la dinàmica de les llengües, es troba el fet de que són molt poques les paraules en el castellà que es distinguixquen unes d'unes atres tan sol per la presència de la i en lloc de la ll. Alguns eixemples comuns d'esta distinció serien enrolle (espente, atropell) i riera (corrent d'aigua), tanca (un sege), baya (frut) i vaja (dirigixca's cap a), va callar (va fer silenci) i va caure (es va deixar caure), pollet (gall o gallina jove) i poyo (banc de pedra), troba (del verp trobar), aya (institutriz) i hi haja (del verp haver, i l'arbre).
- Un atre aspecte no menys important és l'uniformitat del llenguage produïda per la televisió i els mijos de comunicació. En ser la capital d'Espanya fonamentalment yeísta i emetre en tot el territori nacional, s'ha produït una extensió del yeísmo a zones no yeístas, afectant en especial a la població jove.
El yeísmo, segons apunta González Galícia, presenta testimonis escrits des de molt primerenca data que es remonten a temps previs i inicis de la conquista d'Amèrica a on en els texts escrits i cartes es presencien confusions en l'escritura entre l'us (i, per això, pronunciació) entre la ll i la i, favorint a esta última. Es veu llavors cóm es plasmen paraules com cabayo, yorar, yamar, ayá, i, per l'atre, i en l'us de les mateixes persones, sullos (per seus) o entanquen (per vagen).
Extensió del yeísmo
Els països que millor conserven la distinció són Bolívia (llevat en el departament de Tarija), tot Paraguai, a on el yeísmo és encara minoritari i casi inexistent en zones rurals, i Filipines. Antany la distinció estava molt estesa pel interior de Colòmbia i casi tot el Perú. En Colòmbia, les regions de l'interior que conservaven la distinció el han anat perdent a un ritme accelerat en el pas de les generacions, havent-se perdut, per eixemple, completament entre la població menor de 40 anys de la cordillera oriental (Bogotà, Altiplano Cundiboyacense i departament de Santander), i es manté encara que en similar evolució en el departament de Nariño; i en les zones rurals de l'interior de Perú, pero en gran arraïlada en la segona ciutat més important d'este país, Arequipa. En Equador la ll resistix com a palatal lateral en la serra, principalment la zona de Loja i Carchi. En Argentina es manté en les zones del nort i noreste alluntades de la regió porteña, especialment en la zona guaranítica veïna de Paraguai i Bolívia.
En Espanya distinguien tradicionalment casi totes les zones no urbanes de la mitat nort del país i bona part de les del sur a excepció d'Andalusia i Canàries. Actualment la distinció d'abdós fonema provablement està en vies de desaparició. És sorprenent que en 1930-1936 la distinció encara fora molt majoritària, d'acort en el llingüiste de Nou Mèxic, Aurelio Espinosa Jr. que va ser un dels responsables del Atles Llingüístic de la península ibèrica. Fet clau en l'evolució d'estos fonema en Espanya és que els manuals d'estil de cine, ràdio i televisió sempre han "acceptat" la no distinció en els locutores.[11] En Andalusia és a on el yeísmo des dels seus inicis ha estat més arraïlat, encara que queden restants de ll en les rodalies de Sevilla, en zones d'Huelva (en el nort i en Lepe) i la serranía de Màlaga; en Extremadura hi ha focs de distinció important en Càceres; l'Horta de Múrcia i el Camp de Cartagena han segut tradicionalment distinguidores, encara que les capitals i ciutats importants són yeístas.
Actualment la distinció seguix sentint-se de tant en tant en els mijos de comunicació, pero, en alguna excepció, els distinguidores solen ser les generacions majors, els mijos rurals i les comunitats bilingües.[10] Les regions a on la ll resistix solen ser Castella i Lleó, Aragó, Catalunya i Navarra. El yeísmo de la llengua espanyola en Espanya és tan forta que inclús s'ha estés a les atres llengües del país, que en un principi distinguien abdós fonema, i hui en dia és ya majoritari en gallec i s'estén en força entre parlants jóvens de l'asturià i del valencià i en les zones urbanes de Catalunya. En estos llocs d'Espanya senyalats, el yeísmo és relativament recent, pero be pot dir-se que en un parell de generacions l'indistinció de "va caure" i "va callar" s'haurà generalisat també, com ha succeït pràcticament en tots els núcleus urbans.
Yeísmo en atres llengües
- ↑ «Sobre restants de lleísmo en Mèxic».Nova Revista de Filologia Hispànica (NRFH).6(1)
- 69–74.ISSN 2448-6558.doi:10.24201/nrfh.v6i1.3348.Consultat el 2021-09-10.
- ↑ «Per a la data del yeísmo i del lleísmo».Nova Revista de Filologia Hispànica (NRFH).7(1/2)
- 81–87.ISSN 2448-6558.doi:10.24201/nrfh.v7i1/2.298.Consultat el 2021-09-10.
- ↑ «Geografia de la "ll" en Chile».Estudis filològics.(38)ISSN 0071-1713.doi:10.4067/S0071-17132003003800012.Consultat el 2021-09-10.
- ↑ «Història del yeísmo: ¿per qué pronunciem igual «pollet» i «poyo»?» (en és). delcastellano.com. Consultat el 2021-09-10.
- ↑ Hualde, José Ignacio (2005): The sounds of Spanish, Cambridge University Press
- ↑ Vicente Moratal Canals, 'Estudi sincrónico i contrastivo sobre el yeísmo en Gandia: enfocament variacionista i sociollingüístic [1] archivat en Wayback Machine.', en Ianua. Revista Philologica Romanica, vol. 11, pp. 135-154.
- ↑ 7,0 7,1 Rosario González Galícia, 'El meu volguda elle', en Babab, Nº 9, juliol de 2001. Cita textual: Per una part cal dir que en les atres llengües espanyoles –gallec, vascuence i català-, parlades en les comunitats de Galícia, País Vasc, Catalunya, Valéncia i illes Balears, es distinguixen perfectament ll d'i, lo que contribuïx a que els parlants d'estes llengües, l'immensa majoria bilingües, distinguixquen també nítidament abdós fonema quan parlen espanyol, i repercutix que els habitants d'estes comunitats procedents d'atres regions espanyoles no yeístas seguixquen mantenint la seua pròpia i originària distinció en l'espanyol.
- ↑ Guy, Gregory R. (2020-08-15). Trajectories of change in Spanish and Portuguese in the Americas (en en), John Benjamins Publishing Company, pp. 134–154. doi:10.1075/rllt.16.09guy. ISBN 978-90-272-0555-1.
- ↑ «Yeísmo rehilado: La pronunciació de la "i" i la "ll" segons els argentins i els uruguayans - muhimu.és» (en és). muhimu.és. Consultat el 2024-04-16.
- ↑ 10,0 10,1 «Història del yeísmo: ¿per qué pronunciem ‹i› i ‹ll› igual?». Gramàtica històrica del castellà. Consultat el 22 de febrer de 2021.
- ↑ Mapa d'isoglosses per a la diferenciació de /i/ i /ll/ en el castellà de la península Ibèrica, a partir de el ALPI.
Italorromance i galoitálico
l'italià estàndar i les llengües italorromances tenen el fonema lateral palatal /ʎ/ procedent de paraules en -LE- + vocal o -LI- + vocal en llatí. No obstant en moltes àrees dialectals este fonema s'ha deslateralizado donant lloc a una pronunciació yeísta.
Toscana, Campània occidental, Cerdenya i una chicoteta àrea en el centre de Sicília són les úniques zones a on els dialectes han preservat /ʎ/, en el restant de regions este fonema en les parles dialectals ha passat a pronunciar-se com [j], [d͡ʒ] o a elidirse completament.
En canvi, en l'italià cult la pronunciació distinguidora és la norma i s'ampra per la generalitat de la població, mentres que la realisació de /ʎ/ com a /j/ es considera molt incorrecta.
Portugués
En algunes parts rurals de Brasil i en el parla popular de les perifèria de les grans ciutats, es pot trobar una chicoteta confusió entre <lh> (/ʎ/) i la <i> /j/ en posició intervocàlica, lo que per voltes es reflectix en errors d'ortografia, per eixemple, comunament es troba persones parlant o escrivint véslho com véio ('vell'),[1] travalho com travaio ('treball') i mulher com muié ('dòna'),[2] encara que estos errors, sobretot l'últim, per lo general són comesos a propòsit per qui els està escrivint, per a fer que el text es quede més còmic, ya que a algunes persones els sonen graciós.
Català
En català, diversos grups consonàntics llatins que inclouen el fonema lateral -L- han donat lloc a un sò lateral palatal /ʎ/. Entre estos grups estan LL, LE-vocal, LI-vocal, P'L, T'L, C'L, a on ' indica la caiguda d'una vocal breu átona. Alguns eixemples són AMPULLA, ALLIU, MANUP'LU, VET'LU, CUNIC'LU, que donen en català ampolla 'botella, ampolla', all 'all', matoll 'matojo', vell 'vell', conill 'conill'. (Note's que a diferència de l'espanyol estes no palatalizan mai a l'inici de paraula CLAVIS, PLANU, FLAMMA donen en espanyol clau, pla, flama pero el català manté les consonant llatines sense palatalizar clau, pla < /pla/, flama.)
No obstant, existixen zones dialectals del català en la província de Girona al noreste de la zona de Barcelona, i en Balears, a on en lloc de la pronunciació [ʎ] en alguns casos es troba [j]. Per eixemple, en certes regions es té [ˈuj], [ˈpajə], [təˈja(ɾ)] (ull, palla, tallar) front a la pronunciació usual del català de Barcelona [ˈoʎ], [ˈpaʎə], [təˈʎa]. Si ben els casos de [j] procedent de -LL- són eixemples clars de yeísmo, existixen dubtes sobre els casos en que este sò procedix de -C'L-, -LE-vocal, -LI-vocal ya que ahí es troben molts casos d'ortografia antiga en -yl- en lloc de -ll-, en molta consistència per lo que alguns autors reconstruïxen per al català primigeni una oposició entre /ʎ/ i un atre fonema palatal diferent, que seria l'orige de la grafia -yl-.
Francés
El francés antic i mig tenien un fonema /ʎ/ distint de /j/ també, el qual s'escrivia ill en mig de dos vocals i il al final de paraula. Per eixemple, bataille [baˈtaʎə] 'batalla', œil [œʎ] 'ull'. El fonema /ʎ/ després es va perdre unint-se a /j/, donant lloc a les pronunciacions modernes [baˈtaj(ə)] i [œj], encara que seguixen distinguint-se en l'escritura.
Hongarés
En l'hongarés el fonema palatal històric /ʎ/ <ly> ha evolucionat a /j/. No obstant, els dialectes hongaresos en Eslovàquia i en l'àrea subsegüent en el nort de Hongria, encara distinguixen els dos fonema /ʎ/ i /j/.cita requerida
Vore també
Referències
- ↑ Véio en lloc de veio ocorre perque este és el pretérito perfecte de la tercera persona singular del verp vir, "Ele veio" en espanyol és "Ell va vindre", més allà d'açò veio es pronuncia com /ˈveju/ mentres véio es pronuncia com a /ˈvɛju/, aixina quedant-se més semblat en velho que es pronuncia com a /ˈvɛʎo/, això puix en el portugués a voltes s'agrega un accent agut en li' per a que es pronuncie com ⟨ɛ⟩ en lloc de ⟨i⟩.
- ↑ Ací, el er de mulher és reemplaçat per un i perque lr' en el final de paraules és comunament omés per parlants natius de portugués, quedant-se muii, pero d'esta manera lo' es posa com la lletra tònica de la paraula i el sò que li' fa es torna un ⟨i⟩ en lloc d'un ⟨ɛ⟩, aixina /ˈmuji/, per a arreglar estes dos inconsistencias, s'ha posat un accent agut en li'.
Bibliografia
- Rost Bagudanch, Assumpció (2014): Una panoràmica del yeísmo: ¿un procés acabat o en construcció?, Revista Internacional de Llingüística Iberoamericana 23, 141-164.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Yeísmo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.