Ceceo
| Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
El ceceo, o zaceo,[1] és una característica fonètic-fonològica d'algunes varietats de la llengua espanyola consistent en l'existència d'un únic fonema fricativo coronal que és pronunciat com una fricativa dental sorda [θ]. D'eixe modo, les varietats ceceantes pronuncien indistintament les grafias Plantilla:Grafia (davant Plantilla:Grafia o Plantilla:Grafia), Plantilla:Grafia i Plantilla:Grafia, en una pronunciació semblant encara que no necessàriament idèntica al sò "de zeta" interdental [θ] dels dialectes de la major part de la península.[2] Es distinguixen de les varietats seseantes en que estes últimes pronuncien la seua única fricativa coronal com una fricativa alveolar sorda [s]. Es distinguixen de les varietats no seseantes o distinguidoras en que estes presenten dos fonemas fricativos coronales /s/ i /θ/, corresponents cada u a les grafies Plantilla:Grafia, per un costat, i Plantilla:Grafia i Plantilla:Grafia (davant Plantilla:Grafia o Plantilla:Grafia), per un atre.
En el domini de l'espanyol el ceceo és una característica del dialecte andalús, especialment des del suroest d'Andalusia fins a la zona del Ponent Almeriense, des d'a on solament apareix al nort i est en punts aïllats.cita requerida Tant la distinció entre /θ/-/s/ com el ceceo i el seseo són tots resultats històrics distints del canvi fonètic conegut com reajustament de les sibilants de l'espanyol.
Distribució geogràfica
[editar | editar còdic]
L'extensió andalusa de dit traça és aproximadament la que s'arreplega en els estudis del ALEA (Atles Llingüístic i Etnogràfic d'Andalusia). Per tant la zona de domini ceceante s'estendria per la pràctica totalitat de la província de Càdis, llevat la ciutat de Càdis que és majoritàriament seseante, la major part de Màlaga, exceptuant la zona de Antequera, la mitat sur de les províncies d'Huelva, Sevilla i la part més occidental de Granada i la comarca del Ponent Almeriense. Ademés hi ha alguns núcleus de població ceceantes aïllats de l'entorn majoritari seseante en Jaén i Còrdova.
En les principals ciutats andaluses no ceceantes en zona de domini ceceante, com és el cas de Sevilla i Càdis (seseantes) o Granada (de dominancia actual distinguidora en gran cantitat de seseantes), existix una notable població ceceante d'orige no autòcton, que sol conservar en certa mida la seua traça llingüística materna.
A pesar de que és alguna cosa infreqüent, s'ha trobat el ceceo també en certes parts d'Hispanoamèrica. Els "dialectólogos molt atents han trobat en racons americans com pujos de s ceceada".[3] Per eixemple, es troba ocasionalment en Puerto Rico, Hondures i Veneçola.[3][4] En Hondures s'ha documentat en els departaments de Colón, Francisco Morazán i El Paraís.[5] També, una publicació de l'Universitat d'Oviedo nota que hi ha parlants ceceantes en Argentina i Chile.[6] Un fonema similar, fricativo corone-dental, va ser identificat pel llingüiste Adan Alonso en els països de "Nicaragua, El Salvador, Hondures i en parts de Colòmbia, Veneçola i Puerto Rico".[7]
- Estadística
La següent taula mostra els percentages de seseo, ceceo i distinció en tres ciutats seleccionades, segons senyes preses entre 1982 i 1992.[8]
| Ciutat | Seseo | Ceceo | Distinció |
|---|---|---|---|
| Sevilla | 87 % | 6 % | 7 % |
| Jerez de la Frontera | 44 % | 47 % | 9 % |
| Granada | 42 % | 11 % | 47 % |
Consideracions socials
[editar | editar còdic]- ↑ «zaceo | Definició | Diccionari de la llengua espanyola | RAE - ASALE».
- ↑ Ralph Penny, 1993, p. 103
- ↑ 3,0 3,1 Central Virtual Cervantes.Consultat el el 18 de març de 2016.
- ↑ Universitat de Madrit.Consultat el 14 de maig de 2016.
- ↑ Nova Revista de Filologia Hispànica.38(1)
- 15–61.ISSN 0185-0121.Consultat el 23 de juliol de 2020.
- ↑ Álvarez (2005). Parlar en espanyol: la cortesia verbal, la pronunciació estàndar de l'espanyol, les formes d'expressió oral., Universitat d'Oviedo.
- ↑ Hispania.63(1)
- 5–19.ISSN 0018-2133.doi:10.2307/340806.Consultat el 23 de juliol de 2020.
- ↑ (1994-1995).Universitat de Màlaga.(10)
- 391-436.ISSN 0212-7636.Consultat el 21 d'octubre de 2010.
Històricament el ceceo ha tingut molta pijor acceptació social que el seseo, l'atra solució possible d'esta característica fonètica dialectal que és el ceceo/seseo, conegut també com indistinció. Antany els parlants cults de les zones de ceceo andaluses canviaven eixa articulació per la seseante. [1]
En l'actualitat existix en certs individus de ceceo, la tendència en situacions de tensió idiomàtica, a substituir la seua indistinció ceceante per distinció, normalment andalusa (en eixe predorsal o coronal plana).
No obstant, actualment la pronunciació ceceante està millor valorada entre els parlants que la practiquen i la consideració social del fenomen ha perdut normalment, dins de l'entorn majoritari del seu us i en menor mida en el restant d'Andalusia, l'estigma que carrejava front al seseo o la distinció.
En l'actualitat, majoritàriament els ceceantes ya no veuen necessitat de renunciar al ceceo i solament manifesten un canvi cap a la distinció o el seseo ocasionalment, en contexts conversacionals de tensió llingüística en els que algun interlocutor siga no ceceante.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Bolletí de filologia.51(2)
- 255–280.ISSN 0718-9303.doi:10.4067/S0718-93032016000200010.Consultat el 2025-04-21.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Alvar, Manuel (ed.) (1999). Manual de dialectologia hispànica: l'espanyol d'Espanya, Barcelona: Ariel.
- Penny, Ralph (1993). Gramàtica històrica de l'espanyol, Barcelona: Ariel. ISBN 84-344-8265-7.
- Zamora Vicente, Alonso (1996). Dialectologia Espanyola, Madrit: Gredos.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ceceo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.