Seseo
| Seseo | |
|---|---|
| Plantilla:Grafia | Plantilla:Grafia |
| Sons | |
| «sa a-sa» | |
Per als hispanohablante seseantes, les grafies Plantilla:Grafia i Plantilla:Grafia representen la mateixa unitat fonològica, que pronuncien de manera idèntica. | |
Seseo en Wikimedia Commons.
El seseo és una característica fonètic-fonològica de moltes varietats de les llengües espanyola i gallega consistent en l'existència d'un únic fonema fricativo coronal que és pronunciat com una fricativa alveolar sorda [s]. D'eixe modo, les varietats seseantes de l'espanyol pronuncien indistintament les grafias Plantilla:Grafia (davant Plantilla:Grafia o Plantilla:Grafia), Plantilla:Grafia i Plantilla:Grafia, encara que la realisació fonètica exacta de /s/ pot variar. Es distinguixen de les varietats ceceantes en que estes últimes pronuncien la seua única fricativa coronal sempre com una fricativa dental sorda [θ]. Es distinguixen de les varietats no seseantes o distinguidoras en que estes presenten dos fonemas fricativos coronales /s/ i /θ/, corresponents cada u a les grafies Plantilla:Grafia, per un costat, i Plantilla:Grafia i Plantilla:Grafia (davant Plantilla:Grafia o Plantilla:Grafia), per un atre.
El seseo és majoritari i tingut com norma en Amèrica, bona part d'Andalusia, les illes Canàries i Filipines; mentres que és minoritari en els dialectes peninsulars septentrionals i en el de Guinea Equatorial, que són majoritàriament distinguidores. L'aparició d'estos fenomens data dels sigles XVI i XVII, quan va ocórrer un reajustament consonàntic en l'idioma.[1]La variació entre distinció /s/-/θ/, seseo i ceceo és un dels criteris més importants per a classificar els dialectes del castellà.
Orige del seseo en castellà
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Reajustament de les sibilants de l'idioma espanyol.
Les raons del seseo es remonten als diferents cursos evolutius que va seguir el complex sistema de sibilants que posseïa l'espanyol anterior a el XVII, i que es va modificar de distintes maneres en les regions nort i sur d'Espanya. Fins a llavors s'amprava una distinció entre quatre fonema que podem resumir del modo següent:
| Grafia | Sò (AFI) | Eixemple |
|---|---|---|
| ce, ci, ç | africada dento-alveolar sorda (/ts/) | pizza (segons la pronunciació italiana), Zucker (en alemà), tzùcaru (en sardo) |
| z | africada dento-alveolar sonora (/dz/) | dotze (en idioma català) |
| ss | fricativa apico-alveolar sorda (/s/) | meló d'Alger, aixina en dialecte castellà |
| s intervocàlica | fricativa apico-alveolar sonora (/z/) | zipper (en anglés), rosa (en italià, portugués, català, sardo, francés o alemà) |
Cap a fins de el XVI, este sistema va experimentar un primer canvi, pel qual les parelles (ç/z i ss/s) varen perdre el membre sonor (representats per z i s) i es ensordecieron, quedant solament /ts/ (per a les grafies c/ç/z) i /s/ apicoalveolar (para ss/s).[2] No obstant, el sistema resultant era inestable, en ser la similitut fonètica entre el parell de sons massa marcada com per a fer dependre de la seua diferenciació els criteris fonològics.[2]
L'evolució que va seguir a partir d'este punt va diferir en les regions nort i sur de la península. En el nort (sistema distinguidor) les consonante sonores varen desaparéixer, deixant solament les sordes /ş/ (dento-alveolar) i /s̺/ (apicoalveolar): la distinció entre estes es va subrallar perque l'apicoalveolar no es va moure, mentres que a través de l'alvançament de la posició del àpiç de la llengua en [ş], que de dento-alveolar es va transformar en la dental [θ], perdent en el procés la sibilancia lo que també la distància de /s̺/.[2]
En el sistema seseante, la distinció entre consonants dento-alveolars i apico-alveolars va desaparéixer ans que el procés de ensordecimiento eliminara les consonante sonores; de fet, segons Ralph Penny,[3] l'andalús mai aplegaria a opondre-les. En el parla comuna va poder haver existit una variació alofónica lliure o idioléctica dels sons sibilants. Aixina que, com a resultat, l'inestabilitat es va resoldre assimilant tots els sons a /s/.[1] La realisació concreta d'este últim va variar d'acort a les zones; la pronunciació que va aplegar a Amèrica era la [s] predorsodental, comuna a atres idiomes, pero en algunes regions es va conservar la dento-alveolar [ş]. Esta última es distinguix de la /θ/ per ser sibilant, i de la /s/ seseante per la posició més alta de la punta de la llengua, i és casi exclusiva del dialecte andalús entre les llengües d'Europa.
Ademés en abdós sistemes la consonant fricativa palatal sorda /ʃ/, que corresponia a les grafies de "x", "g" i "j"; per a distinguir-la clarament de les atres sibilants, a les que s'aproxima molt en la seua forma d'articulació, la consonante es va desplaçar cap a arrere, donant la consonant fricativa velar sorda /x/.[2]
Homofonia resultant
[editar | editar còdic]El seseo dona lloc a un conjunt d'homòfons, que no ho són en llocs en a on el seseo no es dona, de modo que els parlants d'eixes zones deuen deprendre de memòria el modo d'escriure tals paraules. És un fenomen que també ocorre en espanyol en les zones en yeísmo, casi la totalitat del món hispanohablante, aixina com quan es tracta de paraules en o sense H, o en J o G davant de les vocals I i I.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Amat Alonso. «Història del ceceo i del seseo espanyols». Centre Virtual Cervantes. Consultat el 8 d'abril de 2016.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «Reajuste de les sibilants: seseo, ceceo, distinció, la ‹x› de Mèxic..». Consultat el 22 de febrer de 2021.
- ↑ Penny, R. (2002). A History of the Spanish Language, Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-80587-2.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Zamora Vicente, Alonso, Dialectologia espanyola, segona edició molt aumentada, Ed. Gredos, 1967 (6.ª reimpressió, 1996).
- Alvar, Manuel (director), Manual de dialectologia hispànica. L'espanyol d'Espanya, Ed. Ariel, 1999.
- Alvar, Manuel (ed.) (1996). Manual de dialectologia hispànica: l'espanyol d'Amèrica, Barcelona: Ariel. ISBN 84-344-8218-5.
- "Metàfora 9" Castellà i lliteratura, Grup Editorial Norma 2006
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Seseo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.