Fonologia de l'espanyol

Este artícul secció cobrix la fonologia de l'idioma. Per a un enfocament més general sobre l'idioma, vore idioma espanyol

Sons i alòfons

Artícul principal → Transcripció fonètica de l'espanyol en el AFI.

En lo que seguix diferenciarem entre fonemes i alòfons. Un alòfon és qualsevol sò segmental del parla l'articulació de la qual implica generalment de l'orde d'una dècima de segon. Un alòfon es caracterisa per la distribució de l'energia sonora entre diferents freqüències. Pel contrari, un fonema no és una realitat sonora concreta sino una classe d'equivalència de sons d'acort a com es consideren en una llengua donada. Els alòfons poden descriure's en térmens fonètics, cóm s'agrupen eixos alòfons en classes d'equivalència depén de la llengua donada. Aixina dos llengües diferents poden considerar que dos alòfons realisen el mateix fonema o realisen dos fonema diferents.

Sons vocàlics

Erro al crear miniatura:

Medicions dels primers formantes de les vocals de l'espanyol. El gràfic mostra que el primer formante està relacionat en el grau d'obertura i el segon té que vore en la distinció anterior-posterior.

Totes les variants d'espanyol distinguixen per lo manco cinc vocals: /i, i, a, o, o/ (en algunes variants el número de fonema és major). Cada una ocorre tant en sílabes tòniques com átonas:

Vocal	Anteriors	Central	Posteriors
Tancada	i		o
Mija	i̞		o̞
Oberta		ä

El fonema /i/ pot tindre alòfons [i], [i̞] o [ɛ] segons es done en sílaba oberta o travada, i similarment succeïx en /o/. No obstant, estes diferències d'obertura són fonològiques en el surest de la península ibèrica.

Les varietats vernaculares del surest de la península ibèrica (Andalusia Oriental, Múrcia i algunes zones orientals de la Taca) tenen sistemes vocàlics en huit o inclús dèu vocals en oposició fonològica, ya que junt en les 5 usuals en espanyol es troben les variants /ɛ, ɔ, æ/. (eixemples: el timbre [ˈt̪ĩm.bɾi̞] / els timbres [ˈt̪ĩm.bɾɛ], el gos [ˈpe̞.ro̞] / els gossos [ˈpe̞.rɔ], la taula [ˈem̞.sɑ] / les taules [ˈem̞.sæ]).

Diptongos de l'espanyol

AFI	Eixemple
decreixents
[i̞i̯]	rei
[äi̯]	aire
[o̞i̯]	hui
[ui̯]	molt
[i̞o̯]	neutre
[äu̯]	pausa
[o̞o̯]	bou
creixents
[je̞]	terra
[jä]	-align=center	[jo̞]	ràdio
[ju]	viuda
[wi]	vàrem ser
[we̞]	fòc
[wä]	quadro
[wo̞]	quota

Ademés en el sistema vocàlic general hi ha alguns buits o rarea distribucionales. Per eixemple, una vocal alta átona en l'última sílaba d'una paraula és rara; els pocs casos existents inclouen: el seu, el teu, i el meu; paraules d'orige grec, com a émfasis; les tres paraules llatines esperit, tribu, i ímpetu; paraules afectives com mami i papi, i la paraula taxi, forma reduïda de taxímetro.

Totes les vocals tenen alòfons nassals quan apareixen entre dos consonant nassals o abans de consonant nassal en posició de coda.

Hi ha catorze diptongos fonémicos. Ademés, en el discurs ràpit, les seqüències de vocals en hiat es convertixen en diptongos, a menos que siguen la mateixa vocal, en eixe cas es fusionen. E. g. poeta [ˈpo̯͡i̞.t̪ä] i mestre [ˈmä̯͡i̞s̪.t̪ɾo̞]. Quan /i/, /o/, i /a/ formen tals diptongos, poden reduir-se a [j], [w] i elisió completa, respectivament. E. g. beatitud [bjä.t̪i.ˈt̪oð̞], poetisa [pwe̞.ˈt̪i.sä], i ahorita [o̞.ˈɾi.t̪ä]. La freqüència, pero no la presència, d'este fenomen varia entre distints dialectes; en alguns passa rarament i en uns atres sempre. Hi ha també triptongos com /wei/ i, en els dialectes que usen vosatres, /jai/, /jei/, i /wai/ (i. g. buey, cambiáis, cambiéis, i averiguáis).

Sons consonàntics

El quadro de fonemes i alòfons consonàntics de l'espanyol ve dau per:

Punt d'articulació →	Labial		Coronal			Dorsal
Modo d'articulació ↓	Bilabial	Llavi- dental	Dental	Alveolar	Post- alveolar	Palatal	Velar	Uvular	Glotal
Nassal	m	(ɱ)		n		ɲ	(ŋ)	(*ɴ)
Oclusiva	p b		t d			(c)	k g
Africada					t̠͡ʃ, d̠͡ʒ
Fricativa	(*ɸ)	f (v)	*θ (ð)	s (z)	*ʃ (*ʒ)	(ç)	x	(*χ)	h (*ɦ)
Aproximante	<β̞>		<ð̞>			(*ʝ)	<ɣ̞> (*ɰ)
Semiconsonant						«j»	«w»
Aproximante lateral				l		*ʎ
Vibrant múltiple				r
Vibrant simple				ɾ

Àrees del domini de l'espanyol que presenten aspiració de /-s/ postvocálica.^{cita requerida}

Àrees yeístas i distinguidoras en el domini de l'espanyol.^{cita requerida}

Àrees seseantes, ceceantes i distinguidoras.

Notes generals:

• S'han indicat per mig d'asterisc (*) els sons que no estan presents en totes les varietats d'espanyol.
• Els alòfons sense paréntesis poden aparéixer en qualsevol posició prevocálica o inicial absoluta.
• Els alòfons entre paréntesis (·) solament poden aparéixer com a resultat d'assimilació anticipatoria.
• Els alòfons entre ànguls <·> representen alòfons aproximantes de /b, d, ɡ/ que solament poden donar-se entre vocals (i en la possible interposició d'alguna líquida entre les vocals).
  • /b/, /d/, i /g/ són aproximantes ([β̞], [ð̞], [ɣ̞]; (d'ací en avant representades sense tachuelas) en totes les posicions llevat despuix de pausa, despuix de consonant nassal, o, en el cas de /d/, despuix de consonant lateral; en estos contexts, són oclusives sonores.
• Els alòfons entre comillas «·» són semivocales o alòfons no silàbics de les vocals.

• Els alòfons precedits d'asterisc * no apareixen en totes les varietats d'espanyol, i per tant solament apareixen en alguns dialectes d'espanyol.
• Els fonema nassals /m/ i /n/ es neutralisen en posició de final de sílaba, assimilant-se a la consonant següent. Els alòfons en els que es neutralisen dependran del punt d'articulació de la consonant a la que precedixen.
  • Davant bilabial l'alòfon serà [m].
  • Davant labiodental l'alòfon serà [ɱ].
  • Davant alveolar o pausa final absoluta l'alòfon serà [n].
  • Davant palatal l'alòfon serà [ɲ].
  • Davant velar l'alòfon serà [ŋ].
  • Davant uvular l'alòfon serà [ɴ].

Notes particulars: (estos comentaris es referixen a sons precedits d'asterisc)

• El sò de *[ɸ] apareix en espanyol d'Andalusia com a alòfon de /b/ (b, v) despuix de -s: desbaratar > [d̪ɛʰ.ɸä.ɾä.ˈt̪äː], los buenos > [lɔʰ.ˈɸwẽ̞.nɔ]. I també ocasionalment en seqüències com clubs, obscure, la seuabstancia en certes varietats.^{cita requerida}
• El sò de *[θ̟] solament és un fonema independent en la majoria de varietats d'Espanya i en Guinea Equatorial (escrit <c> davant /i, i/ i <z> en atres posicions).^{cita requerida}
• El sò de *[ð̟] es presenta en espanyol d'Espanya com a variant sonorizada del fonema /θ/, per eixemple, en jujat [χoð.ˈɣ̞ä.ð̞o̞]. ^{cita requerida} També, en alguns casos de doblages a l'espanyol hispanoamericà, es troba com a alòfon de /d/ en coda silàbica, com en «David» [d̪ä.ˈβ̞ið/ˈd̪i̞i̯.β̞ið]. ^{cita requerida}
• El sò *[χ] es dona en espanyol d'Espanya quan la /x/ va davant de les vocals /o/,/o/.^{cita requerida}
• El sò *[ʃ] és l'articulació usual de /ʝ/ en espanyol rioplatense i també l'articulació de /č/ en algunes formes del espanyol d'Andalusia.^{cita requerida}
• El sò *[ʒ] és l'articulació usual de /ʝ/ en espanyol rioplatense entre vocals.^{cita requerida}
• El sò *[ç] és l'articulació usual de /x/ en espanyol de Chile davant les vocals /i, i/.
• El sò *[c] és l'articulació de /t̠͡ʃ/ en espanyol de Canàries. També és alòfon de [k] seguit de /ie, i, i/, com en «vullc» [ˈcje̞.ɾo̞]. ^{cita requerida}
• El sò *[h] pot aparéixer com a resultat d'aspiració de /-s/ implosiva, de /x/ en dialectes que aspiren dit fonema (o marginalment com a retenció del fonema /h/ procedent de <f-> llatina inicial).^{cita requerida}
• El sò *[ɦ] en àrees de heheo (Andalusia, Hondures, etc) com a alòfon intervocàlic que alterna en [h].^{cita requerida}
• El sò *[ʎ] ha desaparegut de la majoria de varietats d'espanyol, i es restringix actualment al espanyol andino i al d'algunes àrees del nort d'Espanya.^{cita requerida}
• El sò de *[ɰ] apareix en la pronunciació habitual de juego, luego, va sergo d'espanyol d'Espanya, com a variant de [ɣ̞].^{cita requerida}

• El sò [v] històricament va desaparéixer de l'espanyol com a fonema, per lo que és casi inexistent en el parla hispana, llevat para els estrangers i hispanohablante afectats per l'influència d'atres idiomes (com els hispanohablante en països anglófonos o residents propencs a països lusófonos), i per a aquells que fan una diferenciació entre «b» i «v» en la seua parlar emfàtic, influïts pel sistema educatiu dels seus països. No obstant, varis estudis han revelat la presència de [v] com a alòfon de /b/ en la variant dialectal chilena, principalment en la zona central del Bíobío, sense que la representació ortogràfica d'este fonema incidixca en la selecció dels seus alòfons. Ademés, existix en espanyol el sò [v] com a alòfon d'una «f» en contacte en una consonant sonora; per eixemple, Dafne [ˈdäv.ne̞], aixina com alòfon de /b/ despuix d'una s aspirada en parts del sur d'Espanya. En els demés casos, un natiu de l'idioma espanyol (especialment sense estudis llingüístics) no nota diferència entre els sons «v» i «b».
• /ʝ/ en la majoria de variants és una aproximante entre vocals en tots els contexts llevat despuix d'una consonant nassal, /l/, o despuix de pausa, a on és una africada ([ɟ͡ʝ]). L'alòfon aproximante es diferencia de [j] de vàries maneres; té un F2 d'amplitut més baixa, és més llarc, pot aparéixer solament en inici de sílaba (açò inclou inici de paraula a on [j] no apareix), és una fricativa palatal sonora en pronunciacions emfàtiques, i no està especificat per al grosseig dels llavis (i.g. viuda [ˈbju.ð̞ä] vs ajuda [ä.ˈʝʷo.ð̞ä]). Els dos també apareixen, i es solapan en la distribució, despuix de /l/ i */n/: enyesar [ẽ̞ɲɟ͡ʝi̞.ˈsäɾ] aniego [ã.ˈnji̞.ɣ̞o̞]. Encara que hi ha variació dialectal i idiolectal, els parlants poden també mostrar atres parells casi mínims com a abjecte front a obert. Hi ha algunes alternances entre els dos, lo que va fer a Alarcos Llorach (1950) postular un archifonema /Plantilla:Serif/, en lo que llei seria transcrito com /ˈliPlantilla:Serif/ i lleis [ˈli̞.ʝi̞s] com /ˈliPlantilla:Serifés/.

Encara que hi ha tres fonemes nassals en espanyol i dos fonema laterals, les consonant laterals i nassals assimilen el lloc d'articulació de les consonant que els seguixen inclús a través de llímits de paraula. Alòfons d'estes assimilació:

nassal		lateral
paraula	IPA	paraula	IPA
ánfora	[ˈä̃ɱ.fo̞.ɾä]
geniva	[ẽ̞n̟.ˈθ̟i.ä]	alçar	[a el̟.ˈθ̟äɾ]
abans	[ˈä̃n̪.t̪i̞s]	alt	[ˈäl̪.t̪o̞]
ampla	[ˈä̃n̠ʲ.t̠͡ʃä]	cobertor	[ˈko̞l̠ʲ.t̠͡ʃä]
cònjuge	[ˈkõ̞ɲ.ɟ͡ʝo.xe̞]
racó	[rĩŋ.ˈkõ̞n]
enjuto	[ẽ̞ɴ.ˈχo.t̪o̞]

Accent

L'espanyol és un idioma en sincronisació de sílaba, lo que significa que cada sílaba té aproximadament la mateixa duració sense importar l'accent. L'accent recau casi sempre en les tres últimes sílabes d'una paraula, en rares excepcions en la quarta sílaba escomençant pel final. Les tendències de l'accent són com seguix:

• En les paraules que terminen en vocal, «n» o «s», l'accent recau generalment en la penúltima sílaba.
• En les paraules que terminen en qualsevol atra consonant, l'accent recau generalment en l'última sílaba.
• Un accent en la preantepenúltima sílaba ocorre rarament i solament en paraules com guardant-li'ls que tenen un clítico despuix de certes formes verbals.

Ademés de les moltes excepcions a estes tendències, hi ha numerosos parells mínims que contrasten solament en l'accent com a llançol i sabana o llímit, llimite i vaig llimitar.

L'accent fonològic es pot marcar ortográficament en un accent agut (àcit, distinció, etc.) segons les regles obligatòries d'accentuació de l'ortografia espanyola, que coincidixen de forma aproximada en les excepcions a les tendències explicades dalt i es definixen per a indicar de manera inequívoca on recau l'accent en una paraula escrita donada. Un accent agut es pot també utilisar per a distinguir homòfons (et contra té), lo que es coneix com accent diacrític.

Els patrons de l'accent ortogràfic són diferents entre paraules en flexió verbal i nominal. Per eixemple, els afijos verbals poden dur un accent, alguna cosa absent en la flexió nominal. Ademés, entre les seqüències de clíticos afegides a un verp, el clítico més de dreta pot rebre un accent secundari.

Estructura silàbica

En espanyol el núcleu silàbic sempre està format per una vocal o un diptongo, l'atac silàbic abans de la vocal pot aplegar a ser complex (/f/ o oclusiva + líquida) o estar format per una única consonant. En paraules natives, la coda en interior de paraula pot estar formada per qualsevol consonant, i inclús ser complexa (/r/ o nassal + /s/) pero a final de paraula solament pot ser una consonant alveolar /d, r, l, n, s/. També pot aparéixer la combinació /k/ + /s/ en coda (inclús com a última sílaba) quan apareix el grafema <x>: asfíxia, sílex. L'estructura silàbica ve donada per tant per:

(C)(L)V(C_Alv)#,

(C)(L)V(C)$, (C)(L)V(C)(s)$

A on:

C, indica presència de qualsevol consonant; V, vocal o diptongo; L, consonant líquida /l, r/.

#, final de paraula; $, final de sílaba interior.

( ) indica que és un element possible pero no obligatori de l'estructura silàbica.

Alguns eixemples de sílabes són els següents:

Patró	Paraula	Patró	Paraula	Patró	Paraula
CV	casa	CLVC	princessa	CDC	pell
CVC	barco	VCC	extraño	CLD	traigo
V	ala ! CVCC	mixto	D	aire
CLV	prado	CLVCC	transporte	CLDC	clienet
VC	alto	CD	peine	DC	huelga

A on s'ha introduït la notació, D per a indicar explícitament els diptongos.

Fonema

Els diversos sons i alòfons de l'espanyol poden ser agrupats com a realisacions d'un conjunt finit de fonema. No totes les variants d'espanyol posseïxen el mateix número de fonema. A continuació es presenta un anàlisis de traces dels fonema presents en totes les varietats.

Anàlisis de traces

Un anàlisis dels fonemes de l'espanyol modern du a que l'inventari mínim de 17 fonema consonàntics, presents en tots els dialectes de l'espanyol, són analizables en un mínim de 10 traces fonètiques binaris (les varietats d'Espanya que inclouen /θ/ necessitarien 11 traces). Les traces fonètiques necessàries serien:

1. [± consonant]
2. [± sonante]
3. [± dorsal]
4. [± labial]
5. [± coronal]
6. [± palatal]
7. [± velar]
8. [± continuante]
9. [± nassal]
10. [± lateral]
11. [± rótica múltiple]

Encara que normalment en la finalitat de fer més natural la descripció s'usen alguns més, incloent algunes descripcions articulatòries més explícites:

• Per eixemple, les coronales se solen referir com alveolars o dentals.
• Les consonants no sonorants se solen dividir en oclusives si tenen la traça [- continuante] i fricativas si tenen la traça [+ continuante].

La taula de consonant en térmens d'estes traces ve donada per:

RASGOS
	[+consonant]
	[-dorsal]		[+dorsal]
	[+lab][-cor]	[-lab][+cor]	[+pal][-vel]	[-pal][+vel]
[-són]	/b/ /p/	/d/ /t/	/č/	/g/ /k/
[-són][+cont]	/f/	/s/,/θ*/	/j/	/x/
[+són][+nas]	/m/	/n/	/ɲ/
[+són][-nas][+lat]		/l/	/ʎ*/
[+són][-nas][-lat]		/ɾ/ /r/

Notes:

• S'han indicat per mig d'asterisc (*) els fonema que no estan presents en totes les varietats d'espanyol.
• Els fonema /b, d, g/ es transcriben usualment simplement com /b, d, g/ encara que deu tindre's presente que estos fonema generalment no tenen articulacions oclusives [b, d, g] sino aproximantes [β̞, ð̞, ɣ̞].

• El fonema /j/ es transcribe usualment com /ʝ/ encara que la seua pronunciació pot ser africada o aproximante segons estiga en pausa absoluta, despuix de nassal o oclusiva o en atres posicions.

Sobre les vocals la majoria de varietats posseïx 5 vocals /ä/, /i̞/ o /ɛ̝/, /o̞/ o /ɔ̝/, /i/ i /o/. Encara que algunes varietats, com les de surest de la península ibèrica, posseïxen ademés vocals obertes fonológicament distintives lo que requerix l'utilisació d'atres símbols i signes adicionals del AFI. Totes les vocals de l'espanyol tenen un alòfon nassal. Les vocals i i o tenen dos alòfons quan apareixen en diptongos, respectivament: [j] i [i̯], [w] i [o̯].

Mostra

El text de mostra és una adaptació de la faula de Esopo «Boréas i Heli», també coneguda baix el títul de «El Vent del Nort i el Sol». És llegit per un home del nort de Mèxic naixcut a finals de la década de 1980. Les transcripcions varen ser fetes basades en la pronunciació del espanyol mexicà. Debido a ello, no estan presents els fonema /θ/ i /ʎ/, sent reemplaçats per /s/ i /ʝ/, respectivament.Plantilla:Llisten

Versió ortogràfica

El Vent del Nort i el Sol discutien per saber quí era el més fort dels dos. Mentres discutien, es va acostar un viager cobert en un càlit abric. Llavors varen decidir que el més fort seria qui conseguira despullar al viager del seu abric. El Vent del Nort va escomençar, bufant tan fort com podia, pero entre més fort bufava, el viager més s'arropava. Llavors, el Vent va desistir. Es va aplegar la tanda del Sol, qui va començar a lluir en força. Açò va fer que el viager sentira calor i per això es va llevar el seu abric. Llavors el Vent del Nort va tindre que reconéixer que el Sol era el més fort dels dos.

Transcripció fonològica

/el biénto del nóɾt'i el sól diskutían poɾ sabéɾ kién éɾal més fuéɾte de els dós ‖ mientɾas diskutían s'agarraɾkó un biaxéɾo kubiéɾto en un kálido abɾíɡo | entónses desidiéɾon ke el més fuéɾet esɾía kien loɡɾáse despoxáɾ al biaxéɾo del seu abɾíɡo ‖ el biénto del nóɾet empesó soplándo tan fuéɾet komo podia | peɾo entɾi més fuérte soplába el biaxéɾo més es aropába | entónses el biénto va desistir | es ʝiɡo el tuɾno del sól kien komensó a bɾiʝár kon fuéɾsa | ésto íso ke el biaxéɾo sintiéɾa kalóɾ i poɾ éʝo es kitó la seua abɾíɡo ‖ entónses el biénto del nóɾet túbo ke rekonoséɾ ke el sól éɾal més fuéɾte de els dós/

Transcripció fonètica detallada

[i̞l ˈβ̞jẽ̞n̪.t̪o̞ ð̞i̞l ˈno̞ɾ.t̪i̞ j‿i̞l ˈbaix̞l d̪is.ku.ˈt̪i.ä̃m po̞ɾ sa.ˈβ̞iɾ ˈkʲjẽ̞n i̞ɾä‿i̯l ˈmäs ˈfwe̞ɾ.t̪i ð̞i̞ lo̞z ˈð̞o̞s ‖ ˈmjẽ̞n̪.t̪ɾäz ð̞is.ku.ˈt̪i.ä̃n ˌes̞̯‿ä.θ̟i̞r.ˈko̞‿o̯m bjä.ˈxe̞.ɾo̞ ku.ˈβ̞je̞ɾ.t̪o̯‿ẽ̞n ũŋ ˈkä.li.ð̞o̯‿ä.ˈβ̞ɾi.ɰo̞ | ẽ̞n̪.ˈt̪õ̞n̟.θ̟i̞z ð̞i̞.θ̟iˈð̞je̞.ɾõ̞ŋ k‿i̞l ˈmäs ˈfwe̞ɾ.t̪i es̞.ˈɾi.ä kʲjẽ̞n lo̞.ˈɣ̞ɾä.es̞ ð̞i̞s.po̞.ˈxäɾ äl β̞jä.ˈxe̞.ɾo̞ ð̞i̞ swä.ˈβ̞ɾi.ɰo ‖ i̞l ˈβ̞jẽ̞n̪.t̪o̞ ð̞i̞l ˌno̞ɾ.t̪‿ẽ̞m.pe̞.ˈθ̟o̞ baix̞.ˈplä̃n̪.d̪o̞ tä̃ɱ ˈfwe̞ɾ.t̪i̞ ˌkõ̞.mo̞ po̞.ˈð̞i.ä | ˈpe̞.ɾo̞̯‿ẽ̞n̪.t̪ɾẽ̞ ˈmäs ˈfwe̞ɾ.t̪i̞ baix̞.ˈplä.β̞ä ˌi̞l β̞jä.ˈxe̞.ɾõ̞ ˈmäs ˌes̞̯‿ä.ro̞.ˈpä.β̞ä | ẽ̞n̪.ˈt̪õ̞n̟.θ̟i̞s i̞l ˈβ̞jẽ̞n̪.t̪o̞ ð̞i̞.sis.ˈtjo̞ | es̞ ʎi̞.ˈɰo̞̯‿i̞l̪ ˈt̪oɾ.no̞ ð̞i̞l baix̞l ˌkʲjẽ̞ŋ kõ.mẽn̟.ˈθ̟o̞̯‿ä β̞ɾi.ˈʎäɾ kõ̞ɱ ˈfwe̞ɾ.θ̟ä | ˈi̞s̪.t̪o̞‿i̯.θ̟o̞ k‿i̞l β̞jä.xe̞.ɾo̞ sense̪.ˈt̪je̞.ɾä kä.ˈlo̞ɾ ˌi po̞ɾ ˈi̞.ʎo̞ es̞ ki.ˈt̪o̞ swä.ˈβ̞ɾi.ɰo̞ ‖ ẽ̞n̪.ˈt̪õ̞n̟.θ̟i̞s i̞l ˈβ̞jẽ̞n̪.t̪o̞ ð̞i̞l ˈno̞ɾ.t̪i ˈt̪o.β̞o̞ ke̞ re̞.kõ̞.no̞.ˈθ̟i̞ɾ ˌk‿i̞l ˈbaix̞l ˈi̞.ɾä‿i̞̯l ˈmäs ˈfwe̞ɾ.t̪i̞ ð̞i̞ lo̞z ˈð̞o̞s]

Vore també

• Fonologia
• Idioma espanyol
• Transcripció fonètica de l'espanyol en el IPA

• Anex:Comparació dels inventaris fonètics llatí i espanyol

Bibliografia

• Hualde, José Ignacio (2005): The sounds of Spanish, Cambridge University Press, 2005.

• Martínez Celdrán, Eugenio i Fernández Planes, Ana Ma.: Manual de fonètica espanyola. Barcelona, 2007, Ariel, segona edició.

• Penny, Ralph (1993): Gramàtica històrica de l'espanyol, Ariel, Barcelona, ISBN 84-344-8265-7.