Dialecte andalús

L'andalús comprén algunes varietats llingüístiques del espanyol parlat principalment en el sur d'Espanya: en la comunitat autònoma d'Andalusia i en les ciutats autònomes de Ceuta i Mella. Aixina mateix, també es parla en Gibraltar, territori britànic d'ultramar situat en la Baïa d'Algecires, aixina com en aquelles zones en que s'hagen format comunitats d'emigrants andalusos. Existix un dialecte portugués en algunes traces andaluses en Barrancs (Portugal), en ellímit en la província d'Huelva. Tradicionalment s'ha tendit a considerar a atres varietats del castellà meridional (com l'extremeny o el murcià) com a parles de trànsit entre el propi andalús i atres dialectes i llengües.

Extensió convencional del dialecte andalús

En el sur, àrea d'us del dialecte andalús en les seues varietats seseantes, ceceantes i distinguidoras

Mapa de distribució de seseo i ceceo en Andalusia. Note's que la ciutat de Càdis és un àrea seseante.

En algunes zones es cecea (s, z & c com /θ/), ej. Càdis, part de la Província de Sevilla, Huelva, Màlaga, Granada i chicotetes zones d'Almeria. Per un atre costat en la majoria de Còrdova, algunes comarques de Jaén, les zones més externes de Sevilla i la seua capital, zones d'Huelva i en alguns pobles del nort de Granada, es sesea (s, z & c com /s/). La distinció entre /s/, /z/ i /c/ està més generalisada en les províncies de Màlaga (sobretot en la capital i en la costa), Granada, Almeria, nort de Còrdova i el nort d'Huelva. Durant els últims anys, cada volta es fa més us de la distinció, que està més estesa sobretot en la població jove. Des d'un punt de vista diacrònic, l'andalús compartix moltes característiques llingüístiques en les varietats del castellà parlades en zones d'Extremadura, Castella-la Mancha (llevat el noreste) i la Regió de Múrcia. Existixen numerosos registres del dialecte andalús en el Atles llingüístic i etnogràfic d'Andalusia. Alguns experts han denominat a l'andalús «dialecte consecutiu o varietat llingüística històrica de la llengua espanyola».

Aspectes històrics, socials i culturals

Notícies històriques

Existixen notícies lliteràries històriques que apunten des d'antic l'existència en Andalusia d'un modo particular de parlar el castellà, especialment a nivellèxic i fonològic. En este sentit Francisco Delicat en La lozana andalusa publicada en Venècia en 1528 diu:

... si volgueren reprehender que per qué no van moltes paraules en perfecta llengua castellana, dic que, sent andalús i no lletrat i escrivint per a donar-me solacio i passar la meua fortuna que en este temps el Senyor m'havia donat, conformava el meu parlar al sò de les meues orelles, que és la llengua materna i el seu comú parlar entre dònes.

Juan de Valdés en el seu Diàlec de la llengua escrita cap a 1535 critica a Antonio de Lebrija dient:

¿Vós no veeu que encara que Lebrixa era molt docto en la llengua llatina (que açò ningú li'l pot llevar), al fi no se li pot negar que era andalús i no castellà i que scrivió aquell el seu Vocabulari en tan poc conte que sembla averlo escrit per burla? i afig [...] en la declaració que haze dels vocablos castellans en els llatins s'enganya tantes vezes que sou forçado a creure una de dos coses: o que no entenia la verdadera significació dellatí (i esta és la que yo menys cree) o que no alcançaba la del castellà, i esta podrà ser, perque ell era d'Andaluzía, a on la llengua no stá molt pura.

Aixina mateix Cervantes en el capítul II de El Quixot, publicat en 1605, diu:

En 1611 l'andalús ya s'arreplega com a dialecte en el Tesor de la llengua castellana o espanyola de Sebastián de Covarrubias que diu:

Dialecte, lo que és particular en cada llengua, i propi seu, per a on distinguim el Castellà vell, i nou, l'Andalús i els demés, que encara que parlen un mesmo lenguage Castellà, té alguna manera de pronunciació, i formació de vocablos, en que nos distinguim uns d'uns atres, com entre els Grecs, els Átticos, Iònics, Dòrics i Aeólicos [...]

En El Buscón de Quevedo de 1626 es fan unes observacions sobre la pronunciació de la /h/ en Sevilla:

Ea, lleve la capa buzè, i semble home, que verà esta nit tots els bons fills de Sevilla, i perque no li tenen per maricon, abaxe esse coll, i agovie d'esquenes [...] i faça buzè de la g, h, i de la h, g, diga en mi: Gerida, mogino, gumo, paheria, mohar, habali, i harro de vi.

Prosper Merimée en la seua novela Carmen (1845) dona notícies de la característica pronunciació andalusa de la /s/:

Una volta encés el cigarro, vaig triar el millor dels que em quedaven i li vaig preguntar si fumava. —Sí, senyor —va respondre. Eren les primeres paraules que articulava i em vaig donar conte de que no pronunciava la s al modo andalús, d'a on vaig traure en conclusió que era un viager com yo [...]. Afig l'autor en una nota les següents paraules: Els andalusos aspiren la s i la confonen en la pronunciació en la c suau i en la z, que els espanyols pronuncien com la th anglesa. En la sola paraula Senyor es pot reconéixer a un andalús.

Consideració llingüística i context llingüístic

Des del punt de vista llingüístic, donats les seues traces fonètiques, lèxics i morfològics que ho diferencien del restant de parles peninsulars, les parles d'Andalusia presenten tendències comunes com el yeísmo i l'aspiració de /-s/ (traces existents també en el sur de Castella-la Mancha, Madrit, Múrcia i Extremadura).

L'andalús com a dialecte dins de l'espanyol

Dialectes de l'espanyol en Espanya (i atres llengües peninsulars).

Des d'un punt de vista diacrònic, l'andalús presenta traces clarament distintius respecte al dialecte castellà septentrional. En el primer cas, es defén que l'andalús és un dialecte que prové del castellà històric, entés com la varietat llingüística primigènia en més pes específic en la formació de l'idioma espanyol. En el segon cas, es definix a l'andalús com una varietat llingüística provinent de la llengua espanyola pròpiament dita, entesa esta com el sistema llingüístic normatiu i cult que, basat en el castellà primigeni, va ser conformant-se intelectualment a lo llarc de l'història per mig de la síntesis d'elements provinents de les varietats dialectals de la península ibèrica, l'aporte d'elements d'atres llengües espanyoles i l'influix de diverses llengües estrangeres. Des del punt de vista sincrónico, l'andalús es diferència significativament de la llengua espanyola acadèmica o normativa. Des d'esta mateixa perspectiva, existixen diferències entre l'andalús i els atres dialectes de l'espanyol que existixen en Espanya, que són més o menys significatives depenent dels casos.

La proyecció de l'andalús en Canàries i Amèrica

Àrees del domini de l'espanyol que presentaven aspiració de /-s/ postvocálica cap a la mitat d'el XX.

La relació del dialecte andalús en els dialectes de l'espanyol existents anara de la península ibèrica, és molt major que la que estos tenen en les variants dialectals de la mitat nort d'Espanya. el dialecte canari, l'espanyol chilé, el rioplatense i els dialectes del espanyol caribeny, entre uns atres, tenen en comú en l'andalús algunes traces molt característiques, com el yeísmo i l'aspiració de /-s/ postvocálica.

Varietats

L'andalús és una varietat de l'espanyol que mai ha segut unificat ni normalisat oficialment. Per això, les seues traces característiques es presenten de distinta manera a lo llarc del territori d'Andalusia, lo que a la seua volta dificulta la tasca de reglar-ho. Esta diversitat interna fa que alguns preferixquen referir-se a la realitat llingüística de la regió usant el terme "les parles andaluses".

Consideració social

El «mal parlar» dels andalusos

Motius històrics, socials i polítics han dut a creure a molts espanyols, entre ells molts andalusos, que l'andalús no és un dialecte sino una tosca i aleatòria deformació de la llengua espanyola. És comú, per eixemple, usar l'andalús en diàlecs humorístics de certs personages varis buscant un efecte còmic. D'esta manera, ha existit tradicionalment una visió negativa del dialecte andalús per part dels parlants d'atres varietats llingüístiques d'Espanya. De fet, existixen referències que desprecien, rebugen o condenen a l'andalús des de principis d'el XVI. Des d'el XIX la concepció negativa de l'andalús s'ha recolzat en dos creències errònees:

• La primera, que l'andalús és una «deformació vulgar» de l'espanyol «correcte», lo que és una idea extralingüística.

• La segona, que l'andalús és producte de l'ignorança i del retart cultural dels andalusos, lo que obviava dos fets fonamentals. L'antiguetat de les traces dialectals andalusos és molt anterior a la crisis socioeconòmica andalusa, i el fet de que l'andalús no solament es caracterisa per les seues traces fonètiques, sino també per un abundant lèxic propi i per traces morfosintàctiques i semàntics peculiars. Estes idees semblen lligades al fet de que molts parlants de varietats septentrionals varen entrar en contacte en el dialecte andalús per mig d'immigrants i obrers en poc prestigi social moguts a àrees industrials del nort. El baix prestigi adjudicat a eixes persones i la marginació de la que varen anar objecte es va estendre a les varietats llingüístiques parlades per ells. Eixe desprestigie i discriminació ha segut objecte de diverses declaracions polítiques polèmiques.

A esta idea negativa de l'andalús en la consciència colectiva dels parlants espanyols d'atres varietats, se sumava l'existència d'un influent grup d'andalusos que a lo llarc de l'història han rebujat l'andalús,^{cita requerida} intentant adaptar-se voluntàriament a la prestigiosa varietat escolar basada en ellenguage escrit. També ha ocorregut lo contrari: junt en declaracions tòpiques sobre el mal parlar andalús hi ha hagut declaracions igualment tòpica sobre la facundia, el bon parlar i la verbositat convincent dels andalusos. No ha segut d'ajuda que l'educació, el prestigi social i la cultura acadèmica varen caure en els sigles XIX i a inicis d'el XX en relació en el restant d'Espanya i es va lligar Andalusia a analfabetisme, lligant-se les parles andaluses a lo popular i iletrado. No pot dir-se que en Andalusia s'haja produït diglòsia, ya que no s'ha donat l'escaló entre oralidad andalusa i escritura estàndar; hi ha hagut constantment formes orals més prestigioses dins de lo andalús i entre andalusos i formes orals menys prestigioses i més vulgars.

Visions negatives sobre l'andalús

Les circumstàncies descrites en l'apartat anterior, han desenrollat un fort complex d'inferioritat llingüístic entre molts andalusos, que mai han tingut en el seu dialecte un modellingüístic de prestigi. En l'actualitat, encara que s'ha produït una lleu lliberació de complexos i prejuís seculars (més teòrica que pràctica), se seguix tenint una percepció negativa del dialecte andalús per part dels propis andalusos i per gran número d'espanyols no andalusos. Esta percepció negativa s'explica per una relació de forces entre grups, a on la relació devé dominació simbòlica d'un grup sobre un atre, en térmens de Pierre Bourdieu. Aixina mateix, l'escassa presència que va haver en un atre temps del dialecte andalús en els mijos de comunicació és molt reveladora. En la Ràdio i Televisió d'Andalusia, els locutores solen parlar la varietat estàndar en pronunciació del centre i nort d'Espanya, com a molt, un espanyol en cert accent "andalús", llimitat a l'aspiració de la /-s/, el seseo i a atres fenomens fonètics més o menys acceptats. Ellibre d'estil de Canal Sur TV, que considera «vulgars» la majoria de les traces dialectals andalusos, és un testimoni del paper que es donava al dialecte andalús en els mijos de comunicació. Actualment, esta situació està canviant i basta escoltar a locutores com Antonio Cattoni, Fran López de Pau o Charo Padilla, professionals de Canal Sur, per a escoltar la seua varietat fonètica meridional.

Consideració institucional

Grafiti fomentant el parla en andalús

Des del punt de vista llegal i institucional, la varietat de l'espanyol andalús és definit com "Modalitat llingüística andalusa", en els térmens que s'expressa en l'apartat anterior, pel [[s:Estatut

d'Autonomia d'Andalusia de 2007|Estatut d'Autonomia d'Andalusia de 2007]] i per la Conselleria d'Educació i Ciència de la Junta d'Andalusia, des de la Junta d'Andalusia es fomenta la creació de materials educatius al respecte: llibres didàctics o espais televisius o radiofònics que ho divulguen, com el que en la temporada 2020/2021 ha desenrollat la catedràtica la Pons Rodríguez en Canal Sur Radi en el programa de Domi del Postigo. En els centres educatius, els llibres de text i el professorat estimulen el coneiximent de l'andalús i la reflexió sobre les seues traces pijor o millor valorats.

Descripció llingüística

Fonètica i fonologia

L'espanyol d'Andalusia es caracterisa sobretot per l'us d'alòfons i pronunciacions peculiars de molts fonema que tenen articulacions llaugerament diferents en els dialectes septentrionals d'Espanya. És dir, les diferències són davant tot fonètiques, i més secundariamente fonològiques, morfològiques o sintàctiques. Són precisament estes traces fonètiques peculiars lo més definitorio i l'aspecte tradicionalment millor de l'espanyol d'Andalusia. També existix un cert número de formes lèxiques característiques d'Andalusia (a voltes compartides en els dialectes americans). Molt poques de les característiques fonètiques que es donen en Andalusia són pròpies de tota la regió, estant la majoria d'elles restringides a determinades àrees sent la seua distribució geolectal i sociolectal diferent, i que en molts casos es donen també en atres vernaculares del castellà de la península ibèrica no tan estudiats com els d'Andalusia.

Sobre el sistema fonològic pròpiament dit, totes les variants d'Andalusia tenen 17 fonema consonàntics /B D f G h k l m n ɲ p ɾ r s t j/. Algunes àrees es conserven restants de l'antiga /h/, procedent de /f/ llatina, i ahí es pronuncia:

pronunciació andalusa	pronunciació septentrional
[ha'ɾina]	[a'ɾina]
['hjero]	['ʝero]
['hwimɔ(h)]	['fwimos]

Sobre les vocals existixen canvis més notoris. Aixina en Andalusia Oriental, com en Múrcia, hi ha un vocalisme en huit vocals:

	Anterior	Central	Posterior
Tancada	i		o
Semicerrada	i		o
Semiabierta	ɛ		ɔ
Oberta	æ	a

No obstant, anàlisis fonètics més recents han conclós que el systema vocàlic d'aquelles varietats era molt més extens: Alfredo Herrero d'Haro, en el seu artícul "Catorze vocals de l'andalús oriental: producció i percepció de /i/, /i/, /a/, /o/ i /o/ en posició final i davant /-s/, /-r/ i /-θ/ subjacents en Almeria", definix unes catorze vocals, ya que la consonante final eliminada canvia la qualitat de la vocal que la precedix. En consequència, els fonema definits són estos: /a, a^s, a^θ, a^r, i, i^{{s, θ, r}}, i, i^{{s, θ, r}}, o, o^s, o^θ, o^r, o, o^{{s, θ, r}}/.

Característiques fonètica generals

L'andalús, junt en atres varietats peninsulars meridionals, es caracterisa per ser més innovador en la seua pronunciació que els dialectes septentrionals. Més concretament, en térmens articulatoris l'andalús mostra una major tendència al carpiment articulatori o la reducció de certes consonante, per lo que s'allunta en major mida de la pronunciació sugerida per l'ortografia estàndar que atres dialectes. Algunes característiques generals molt comunes que caracterisen a les varietats meridionals són:

1. Absència de contrast entre /s/ i /θ/, per lo que casa i caça tenen la mateixa pronunciació (que diferix entre les variants en ceceo a les variants en seseo).
2. Existència de aspiració /h/ o pèrdua de /s/ (especialment en interior de paraula en posició implosiva).
3. Lenición de /x/ en [h], per eixemple dòna es pronuncia [muˈhɛ].
4. Velarisació de /n/ final en [ŋ] (en possible nasalisació de vocals) aixina la paraula pa es pronuncia com [paŋ] o [pãŋ].

1. Neutralisació o falta de contrast entre /l/ i /ɾ/ davant consonante (eixemple: i[ɾ] chiquet), en posició final absoluta la neutralisació es pot donar per pèrdua total del sò cantar [kan̪'ta] o en la zona oriental [kan̪tæ] i hospital [opːi'ta] o en la zona oriental [ɔhpitæ]
2. Síncopa de /d/ intervocàlica, com en menjat [ko'la meua. o], cadena [ka'ena] o callada [ka'ʝ̞a].
3. Carpiment de /tʃ/ en [ ʃ ] en la part més meridional d'Andalusia (eixemple: chicon [mu'ʃaʃo] ). En el pas dels anys, l'escolarisació i la major presència de mijos de comunicació que usen l'espanyol normatiu, moltes de les anteriors característiques tendixen a tindre una distribució diglòsica i moltes d'elles ya són infreqüents en el parla formal, a on es presenten en major freqüència traces típiques del castellà estàndar. ^{cita requerida}

Igualació de /l/ i /ɾ/ implosivas

En moltes àrees d'Andalusia és freqüent la substitució de /l/ per /ɾ/ especialment en posició interna de paraula. No obstant, este fenomen no és universal en tota Andalusia i depén d'una série de factors no excloents, tals com la classe i l'àmbit social. En certs casos, este fenomen es deu a una confusió del parlant, en atres casos és clarament intencional.

Espanyol escrit: Eixe senyor alto que està d'espaldones té molta maldat'. Andalús: Eçe çeñôh arto q'*êttá d'*êppardâ tie muxa mardâh. [eixe esˈɲo ˈaɾto keˈta ð̞ehˈpaɾð̞a ˈjẽ muʃa maɾˈð̞á] (Occidental) [iθi θiˈɲɔh ˈaɾto kɛˑʔˈtʰa ð̞ɛʔˈpʰaɾð̞æh ˈjé mutʃa maɾˈð̞á] (Oriental)

Espanyol escrit: L'alcalde va menjar alguns dolços d'armeles en l'almorzar. Andalús: L'arcarde va menjar argunô durçê d'armendra nel armuerço. laɾˈkaɾð̞i koˈmjó aɾguno ð̞oɾes (d)armendra ene larmwerso (Occidental) lˈkalð̞i koˈmjó aɾˈgunɔh ˈð̞oɾθɛh (ð̞)a elˈmendɾa iŋ. l'aɾˈmweɾθo (Oriental)

El canvi invers, /ɾ/ succeïda de consonante per /l/, és prou menys comuna. En estos casos, el fonema /l/ sofrix una geminació:

Espanyol escrit: Eres un merluzo (=mec) com no hi ha dos. Andalús: Erê un mêluzo com a n'ai dôh. [iɾɛh:ũŋ meluθo komo naj ð̞ɔh] (Dialecte Oriental)

Per mâh que m'*êttiré, no yegé a arcançâlo (Per més que em vaig estirar, no vaig aplegar a alcançar-ho)

Dali ar aixeta (Donar-li a l'aixeta)

Vejau el seu distribució geogràfica

Absència de distinció entre /s/ i /θ/ inicials o intervocàlics

Tendència que se soluciona per mig de ceceo, seseo i heheo. Algunes propostes ortogràfiques per a l'andalús com la proposta EPA sugerixquen l'utilisació d'el grafema "ç" per a indicar el fenomen de neutralisació produït entre estos tres fonema.

Eixemple: Lâ coçâ deuen deçirçe en çençiyêh (Les coses deuen dir-se en senzillea) Læ ˈkɔs̪̺æ ˈð̞iβ̞ ẽn deˈθanar-se en senθiˈʝeh (Oriental)

Solució ceceante: Lâ cozâ deuen dezirze en zenziyêh (ídem. anterior)

Solució seseante: Lâ cosâ deuen desirse en sensiyêh (ídem. anterior)

Vejau el seu distribució geogràfica

Yeísmo

Yeísmo en Espanya.

Yeísmo o pronunciació de /ʎ/ (<ll>) com /i/ ().

Qui no a bîtto Çebiya no a bîtto marabiya = (Qui no ha vist Sevilla no ha vist maravella)

La xiquiya qu'*êttá çentá en aqueya çiya, lo mîmmo canta per alegríâ que per çolearê (La chiqueta que està assentada en aquella cadira, lo mateixa canta per alegries que per soleares)

Pèrdua de la /ð/ intervocàlica

Existix una tendència generalisada a la pèrdua de la [ð] intervocàlica, la pèrdua de [d] final i puntualment es dona el cas de pèrdua de /d/ inicial.

La pêccaera *êh mu menúa (La pescadera és molt chicoteta)

El meu mare çe queha de que n'ago ná (La meua mare es queixa de que no faig res)

Em quearé'n la caye toa la madrugá (Em quedaré en el carrer tota la matinada)

Vejau el seu distribució geogràfica

Pèrdua de les consonante finals /r/, /l/ i /d/

La recomberçión induttriâh nô ba ponêh contra la parêh (La reconversió industrial nos va a posar contra la paret)

Vejau el seu distribució geogràfica

Pèrdua de la /n/ implosiva davant /x/ (No ocorre en la zona oriental)

Se suprimix la /n/ implosiva davant la /x/ (jota ortogràfica) aspirada o davant la 'g' que sona com jota.

¡Qué malahe tié la chiqueta Behumea (¡Qué mal àngel té la chiqueta de Benjumea!)

Antié vaig ser a la plaça a comprâh narahâ i a la loha a comprâh pêccao. (Despusahir vaig ser a la plaça a comprar taronges i a la llonja a comprar peix)*

*Observe's com la pèrdua de la ene produïx una nasalisació de la vocal anterior.

Pèrdua ocasional de la "r" simple

La desaparició de la /ɾ/ intervocàlica no és un fenomen generalisat, pero es produïx en freqüència en algunes paraules.

¡Paeçe mentira! ¡Mia que t'ho dihe! (¡Sembla mentira! ¡Mira que t'ho vaig dir!)

¿Qué quiêh que et diga? (¿Qué vols que et diga?)

Têqquiya (Et vols anar ya)

¡Biba la Bihen der Roçío! (¡Vixca la Verge del Rocío!. En este cas, observe's com la /g/ pronunciada com a /h/ aspirada, permet que la /r/ actue com si fora intervocàlica

Pèrdua puntual de la /n/ (no ocorre en la zona oriental)

Existix un cas puntual de caiguda de la /n/ intervocàlica.

Çi tiêh q'anar-te, bete ya (Si tens que anar-te, vés-te ya)

Pèrdua puntual de la /m/ (No ocorre en la zona oriental)

Existixen un cas puntual de caiguda de la /m/.

Pèrdua de la /s/ davant consonante

El sò /s/ s'omet quan està situat entre consonante (l'assimilació i pèrdua del fonema /s/ es dona en situacions extremes). No hi ha una omissió total: en l'andalús hi ha una reduplicació del sò consonàntic per assimilació de l'aspiració, pren a voltes la seua zona d'articulació i manté en ocasions una lleu aspiració anterior a la consonante. Ej: [toh'ta] o [to'ta]. Molts parlants andalusos utilisen les dos realisacions, i totes les formes comporten l'obertura de les vocals. Andalusia es dividix en tres bandes: L'occidental, formada per les tres províncies extremes en les que la consonante sonora no aplega a perdre-se i sí ho fa l'aspiració; l'oriental inclou des de Còrdova fins a Almeria i genera consonante sordes de la parella formada per aspiració més consonant sonora; la central, illa formada per la Costa del Sol i el seu serranía que s'adinsa lleument en la zona oriental i occidental i que compartix característiques d'abdós.

L'oruga çe trâfformó'n una maripoça (La oruga es va transformar en una palometa)

Er çerbiçio de trâpporte empeçó a funçionâh ayêh (El servici de transport va escomençar a funcionar ahir)

En algunes àrees (p. eix., en Sevilla), la seqüència -st- aplega a realisar-se com [ʦ] (africada alveolar sorda), inclús en llímit de paraules (per eixemple, més tristes es pronuncia [má-tríʦi]).

Pèrdua puntual de la /o/

Existixen dos casos molt similars de pèrdua puntual de la /o/.

*Êttí pençando que b'ya tenêh que trabahâh muxo çi vullc aprobâh (Estic pensant que vaig a tindre que treballar molt si vullc aprovar)

Pèrdua ocasional de la /i/

L'artícul masculí singular "el", pot perdre la "i" quan precedix a noms que escomencen per vocal.

el yayo çe puço l'abrigue llarc (El yayo es va posar l'abric llarc)

Em ç'a trencat l'avente (Se m'ha trencat el palmito)

L'andalûh *êh mu bonico (L'andalús és molt bonico)

Pronunciació de la /s/ predorsal o coronal plana

En Andalusia predomina la pronunciació de la /s/ predorsal i /s/ coronal plana, front a la /s/ apical que domina en el restant de l'Espanya peninsular. Tant els parlants seseantes com els distinguidores de /s/ i /z/ usen una d'eixes eses. Aixina mateix, els ceceantes usen ocasionalment una d'elles quan alteren el seu modo habitual de parlar en determinats contexts o per motius fáticos.

Vejau el seu distribució geogràfica

Pronunciació de la ch fricativa (No ocorre en la zona oriental)

Realisació fricativa del sò castellà "ch", aplegant a sonar com les "ch" francesa i portuguesa, la "sh" anglesa o la "sch" alemana.

La lexe de lô xabôh (La llet dels chavós)

Vejau el seu distribució geogràfica

Aspiració de la /x/ (jota castellana) (No ocorre en la zona oriental)

Pronunciació aspirada de la /x/ (jota ortogràfica) i de la 'g' quan sona com jota, pronunciant una /h/ aspirada a la manera anglesa o alemana.

En la plaja Hetarê çe hunta una hartá hente d'Arheçirâ (En la plaja de Getares es junta molta gent d'Algecires)

Er hitano cohió çu haca i çe va ser a Herêh (El gitano va agarrar el seu jaca es va anar a Jerez)

Vejau el seu distribució geogràfica

Aspiració de la /h/ procedent de /f/ llatina inicial

Vore també: Canvi fonètic «f → h» del castellà

Es conserva l'articulació aspirada de la "h" originada de la f llatina inicial que en espanyol és muda. En alguns casos, també s'aspiren atres haches que no procedixen d'efe llatina.

*Êttí fart comêh brebâ (Estic fart de menjar brevas)

M'i hinxao comêh habâ perque tenia muxa fam (M'he unflat de menjar faves perque tenia molta fam)

Esta aspiració s'ha considerat tradicionalment una traça molt característica dels andalusos i, per això, ha aplegat a ser parodiada dins i fòra d'Andalusia, usant-se en paraules que originalment no ho tenen.

¡Qué "harte" tienê! (¡Quin art tens!)

En Sant Joan venen els jándalos (En Sant Joan venen els andalusos)

Vejau el seu distribució geogràfica

Aspiració de la /f/ castellana.

Este canvi és una generalisació de l'aspiració f- > h- a posicions a on el castellà estàndar no ho va sofrir particularment en les seqüències va ser-, vaig anar- que en algunes variants andaluses experimenten aspiració inicial:

huerça [hwer. sa | hwer.θa] 'força' huera ['hwe. ra] 'fora' hui [hwi], huimô ['hwi. moʰ], i atres conjugacions del verp anar

Aspiració de consonante implosivas

Les consonante implosivas r, s, z, x, c, p, t, d, g, b, f i j s'aspiren. Esta aspiració modifica la consonante que la seguix geminándola de forma variable segons les característiques de dita consonant.

Aspiració de la /r/ implosiva succeïda de /n/ i /l/ (En la zona oriental es doblen la n i la l)

Davant les combinacions fonètiques /rn/ i /rl/ es produïx l'aspiració de la /r/ implosiva i la geminació de la /n/ o de la /l/, com en:

Câlô quie comprâli a çu muhêh un coyâh pêlâ (Carlos vol comprar-li a la seua dòna un collar de perles)

Ban a traênnô piênna corder de la cânniçería (Van a dur-nos cama de corder de la carniceria)

Observe's que a causa de la geminació l'aspiració es torna nassal i que dita nasalisació aplega a afectar a la vocal que succeïx a la /l/ o a la /r/.

Aspiració de la /s/ implosiva succeïda de /p/ i /k/ (c i qu)

Per efecte de l'aspiració de la /s/, la /p/ i la /k/ es geminan i passen a ser consonants aspirades, no oclusivas.

Eça farta rêppeto *ê'una berguença *êccandaloça (Eixa falta de respecte és una vergonya escandalosa)

Aspiració de la /s/ o /k/ ("c") implosiva succeïda de /t/

Per efecte de l'aspiració de la /s/, la /t/ es gemina i passa a ser alveolar, no oclusiva

*Êttaré *êttudiando tor dia (Estaré estudiant tot el dia)

Un fenomen relativament recent és la transformació de la /t/ geminada en entorn aspirant [ht:] en una africada [t͡s]:

AFI [i. t͡sa'ɾi i. t͡la seua.ðjan. do 'to: ɾ̩ 'ði. a] (Estaré estudiant tot el dia)

Casos especials són les fricatives (f, s, i z), en que la geminació substituïx casi per complet a l'aspiració..

N'ai dêffile (No hi ha desfilada)

An. Occ.AFI ['i. baix: 's:a. koh 'p:i. sã] (Eixos sacs pesen / Això sacoh pesã)

An. Or.AFI ['ɛ.θɔh 'θ*ä. kɔh 'pe. häŋ] (Eixos sacs pesen / Èzôh zácôh péhang)

An. Occ.AFI ['ki. ta. t'ho: θ:a'pa. to:] (Lleva't les sabates)

An. Or.AFI ['ki. ta. et lɔh θa'pa. tɔh] (Lleva't les sabates)

Aspiració de la consonante implosiva succeïda d'oclusiva sonora /b/, /d/, /g/

En lloc de geminarse, les oclusivas sonores es transformen en fricatives.

Lô barcô ç'an hundío /loˈɸːar. koʰ/ (Els barcos s'han afonat)

Er câttiyo d'arena ç'a *êbbaratao en lâ olâ /i.ɸːa. raˈta. o/ (El castell d'arena s'ha desbaratat en les ones)

AFI [no es βi 'ði:.θi a'ki] (No es veu des d'ací)

AFI [la 'et. la ra:'xa:] (La tela esgarrada)

Vejau el seu distribució geogràfica

Aspiració de consonante finals i sandhi

Vore també: raddoppiamento fonosintattico

Les consonante finals s'aspiren de la mateixa manera que la implosivas, i generen els mateixos fenomens de nasalisació de les vocals precedents i de geminació de les consonante posteriors. És molt freqüent que no s'aspire la /s/ final ni es nasalice la /n/ final d'una paraula si la paraula que seguix comença en vocal. En estos casos pot produir-se una resilabisació de les dos paraules afectades. Per eixemple, els meus ulls → "el meu-baix-ho(h)", van a menjar → "va-na-co-mé", les aigües → "la-ha-gua(h)". A voltes, els parlants andalusos pronuncien de la manera normativa espanyola consonants que habitualment aspiren, per a evitar l'ambigüitat de l'homofonia o com a conseqüència de la diglòsia. Aixina, és habitual que la primera paraula implicada siga l'encarregada de marcar el plural, mantenint-se la vocal final de la segona paraula lliure dels efectes de l'aspiració.

[la 'βaɾ. ka] (la barca)

[la: 'ɸaɾ. ka] (les barques)

Vejau el seu distribució geogràfica

Heheo esporàdic

Existix una varietat en la realisació de les sibilants denominada heheo, que consistix en l'aspiració de la /s/ inicial o intervocàlica, produint un sò igual a la /g/ o /j/ andalusa. Este fenomen es produïx ocasionalment entre els parlants que cecean, segons la situació comunicativa i el grau de relaixació.

Nohotrô tenemô de to (Nosatres tenim de tot)

T'i dixo que hí (T'he dit que sí)

¿Tu habê lo q'a dixo de tu? ¿No? (-¿Tu saps lo que ha dit de tu? ¿No?)

Vejau el seu distribució geogràfica

Nasalisació per aspiració

Molts estudis dialectològics han senyalat la nasalisació de l'andalús, no obstant este fenomen no ha segut estudiat específicament. En freqüència es produïx la nasalisació com a conseqüència de l'aspiració, tant en paraules aïllades com en l'unió de paraules.

Nasalisació de les vocals que antecedixen a /n/ final

Ademés de la nasalisació de vocals com a conseqüència de l'aspiració de la consonante implosivas, existix un cas més de nasalisació. En les paraules terminades en "n", dita consonant es debilita velarizándose o desapareix, provocant en abdós casos la nasalisació de la vocal que la precedix.

Vãn a la ehtaciõn (Van a l'estació)

Tendència a l'elisió i a la fusió de paraules

Existix en Andalusia una major tendència a l'elisió que en atres parts d'Espanya. Ademés de la desaparició de la preposició "de", corrent en tot el domini llingüístic espanyol, és molt freqüent en Andalusia la desaparició de la "i" de la preposició "en" si està antecedida per una vocal.

La lluna briya'n er poço (La lluna lluïx en el pou)

A'r fabó d'*î (Fes el favor d'anar)

Morfosintaxis

A diferència d'atres varietats peninsulars, l'andalús presenta una gran conservació en l'us etimològic dels pronoms átonos li, la i lo; lo que és lo mateix, absència de leísmos, laísmos i loísmos en la major part del seu territori. L'influència d'atres dialectes està introduint eleísmo en expressions com "li vaig saludar", en lloc de "ho vaig saludar". En gran part d'Andalusia Occidental i alguns llocs d'Andalusia Oriental s'ampra vostés en lloc de vosatres, en la particularitat de que es produïx una solució mixta, usant vostés en formes verbals pròpies de segona persona del plural (vosatres). Açò contrasta en l'us en Amèrica Llatina a on la forma vosatres i les seues formes associades verbals i pronominals han segut reemplaçades per vostés.

¿*Ûttedê çoî de Cadî o de Çan Fênnando? (¿Vosatres sou de Càdis o de Sant Fernando?)

En el mateix àmbit geogràfic, en les formes verbals pronominals i en el modo imperatiu en segona persona del plural s'usa l'infinitiu seguit de -es, a on en el restant de la península s'usa l'infinitiu seguit de -vos.

¡Çentarçe i cayarçe! (¡Assenteu-vos i calleu-vos!)

Benirç'al meu caça i traérçelo to (Vingau a la meua casa i dugau-ho tot)

Ademés, en zones d'Andalusia occidental es tendix a conservar la pluralisació del pronom "qué" en contexts d'exclamació, com ocorre en el francés, afegint una "s"^{cita requerida} que fonèticament resulta una aspiració /h/. L'aspiració, encara que sotil, es distinguix fàcilment en l'allargament entre el pronom i el sustantiu següent.

¡Quê cosâ mâh bonitâ! (¡Quines coses més boniques!)

L'us de "vostés" per a referir-se a la segona persona singular sense distinció de formalitat també es dona en Canàries i és l'única forma amprada en Hispanoamèrica, encara que en estes regions va acompanyat de formes verbals de tercera persona. Sol donar-se la anteposición de l'artícul al nom propi de persones, sobretot en contexts familiars. Esta traça també es dona en molts atres vernaculares del món hispanohablante (en variats graus d'estigmatisació), i també en català, en portugués i en italià.

Er Miguêh i la María çon primô (Miguel i María són primers)

Algunes traces fonètiques influïxen en el nivell morfosintàctic com les situacions de homofonia que no existixen en l'Espanyol normatiu, provocada per la pèrdua de consonante. Per a solucionar la possible ambigüitat que puga sorgir, es recorre a models sintàctics més o menys codificats, als diminutius i a les formes adverbials.

De xico em paçé la bía hugando'n la bía der tren (De chicotet em vaig passar la vida jugant en la via)

La mâh *êttá malamente (La mar està molt mal)

En ocasions es recorre a l'inclusió artificial d'una consonante per a forçar una distinció fonètica entre el singular i el plural d'una paraula terminada en vocal, i evitar l'homofonia anteriorment descrita.

Sofalés, cafesés, champusés (Sofans, cafens, champús)

En freqüència es produïx un canvi de l'artícul d'alguns sustantius. Esta traça sol ser més freqüent en Andalusia Occidental.

La fam *êh mu mala (La fam és molt mala)

Com va senyalar Lorca, existix en Andalusia un clar gust pel diminutiu que traspassa l'habitual àmbit del sustantiu per a aplegar inclús a les formes verbals.

Eça muhêh *êttá exaíta a perdêh pel teu curpita (Eixa dòna s'ha tirat a perdre per la teua culpa)

Atres característiques distintives són:

• Utilisació esporàdica del sufix -emos en lloc de -amos per a la primera persona plural del pretérito perfecte simple dels verps en infinitiu en -ar, en la finalitat de distinguir-ho del present d'indicatiu. Esta traça es dona en diverses regions de la península.

Ayêh hugemô ar furbo. (Ahir juguem al fútbol)

• Us de la preposició "de" entre un verp conjugat i un atre verp en infinitiu.

Yo propuçe d'açêh una barbacoa a mî amigô (Yo vaig propondre fer una barbacoa als meus amics)

• Us del verp "ser" en lloc del verp "haver" per al pretérito plusquamperfecte del subjuntiu.

Fòra o fueçe cantao (Hi haguera o haguera cantat)

• Inversió de l'orde dels elements en el cas genitiu.

El meu mehôh amiga, l'ermano ¿no?, po la nobia, çe queó'mbaraçá (La nóvia del germà de la meua millor amiga es va quedar embarassada)

• Us de formes comparatives diferents de les de l'espanyol general.

Contrimâh çe lo digâ, mâh lo ba açêh Contra mâh çe lo digâ, mâh lo ba açêh 'Quant més li'l digues, més ho va a fer'

Semàntica i lèxic

També existixen particularitats andaluses el nivellèxic-semàntic. Existix un lèxic andalús específic compost per paraules originades en Andalusia, aixina com per vocablos d'us característic en ella pero d'orige àrap, mossàrap, llatí, romaní, etc. Aixina mateix el dialecte andalús usa múltiples térmens que en atres regions són ya arcaismes. En molts casos, este lèxic es compartix en alguns dominis dialectals hispanoamericans. No obstant, no tot elèxic andalús està arreplegat en el diccionari de la RAER, sent el número d'andalucismes presents en elaugerament inferior alèxic argentí, aragonés, castellà, chileno etc.^{cita requerida} És destacable el Vocabulari Andalús, publicat per Antonio Alcalà Venceslada en 1933. Des del punt de vista semàntic, les peculiaritats lèxiques de l'andalús potser són més abundants, puix freqüentment s'usen vocablos en un significat distint a l'habitual en el restant de la Península.

Gramàtica

Us de vosatres i vostés en Espanya i Andorra.

El dialecte andalús no posseïx una gramàtica normativa distinta a l'espanyola. No obstant, a lo llarc de l'història s'han elaborat vàries propostes de gramàtica de l'andalús, que no varen aplegar a aprovar-se oficialment. L'última es va elaborar durant l'II República espanyola, i va ser presentada a Les Corts junt en un Estatut d'Autonomia per a Andalusia,^{cita requerida} pero per l'esclat de la guerra civil espanyola, no va aplegar a aprovar-se. Una peculiaritat interessant, que participa de lo succeït en Amèrica, és la substitució del pronom vosatres per vostés en l'andalús occidental (encara que se seguixen conservant les formes específiques de segona del plural, que en gran part d'Amèrica serien substituidas per formes de tercera):

Vosatres sabeu perfectament que... (majoria de dialectes peninsulars)

Vostés sabeu perfectament que... (andalús occidental)

Vostés saben perfectament que... (castellà de Canàries i Amèrica)

Ortografia

El dialecte andalús s'escriu baix les normes generals de l'ortografia de l'espanyol. No obstant, des del sigle XVIII, diferents autors han propost vàries ortografia per a expressar per escrit el dialecte andalús. Alguns escritors andalusos, com els germans dramaturcs Álvarez Quintero (1871,73 - 1938,44) o els poetes Antonio Machado Álvarez (1846-1893) i Juan Ramón Jiménez (1881-1958) han realisat en alguns dels seus escrits certes aproximacions al seu dialecte propi. En 2017, l'escritor malagueny Juan Porras Blanco (Huan Porrah Blanko), cofundador de la ZEA, va traduir a una ortografia pròpia de l'andalús el famós llibre El Principito, de Saint-Exupéry.

En el 2018, un colectiu cridat Er Prinçipito Andalûh (EPA) naixcut a raïl de la publicació mencionada anteriorment i conformat per llingüistes, historiadors i professors andalusos, va propondre l'ortografia Estàndar per a l'Andalús (EPA, *Êttandâ pal andalûh). Encara que l'us d'esta és informal, ha transcendit el seu us a la lliteratura i música locals.

Lliteratura

Algunes obres lliteràries històriques en que es reflectix per escrit de forma deturpada l'espanyol andalús són les següents:

• el sainete Els fills del tio Esclafidor, d'Antonio García Gutiérrez (paròdia de El trobador del mateix autor)
• El esquilaor, paròdia de El trobador d'Antonio García Gutiérrez
• el llibret de L'amor bruix de Gregorio Martínez Serra
• el llibret de La vida breu de Carlos Fernández-Shaw
• els entremeses dels Germans Álvarez Quintero, per eixemple: Ganes de bregar i ¿A qué venia yo?

Distribució geogràfica de les seues traces característiques

Les traces fonètiques i fonològics del dialecte andalús tenen una distribució geolectal i sociolectal diferent. Alguns d'ells es donen també en atres vernaculares de l'espanyol d'Espanya, com per eixemple en Extremadura.

Igualació de /l/ i /r/ implosivas

És comú en la major part del domini andalús. En determinades localisacions es dona la substitució de la /r/ per la /l/, fenomen molt comú en la República Dominicana, Puerto Rico i Cuba. Eixemple: cuelpo en lloc de "cos" o saltén en lloc de "paella". Es dona també en diverses variants en Extremadura de nort a sur, encara que allí esta igualació goge de menor vitalitat.

Igualació dels sons de /s/ i /θ/ inicials o intervocàlics

En el mapa poden vore's grans traces les zones d'Andalusia ceceantes, seseantes i distinguidoras.

A pesar de la tradicional percepció del ceceo com a fenomen rural, existixen una bona cantitat de ciutats en Andalusia en majoria ceceante. Antigament en Màlaga, segona ciutat més gran d'Andalusia, es ceceaba, pero actualment la majoria dels seus parlants fan us de la distinció ent /s/, /c/ i /z/, per influix de l'immigració des de zones no ceceantes i un canvi en la forma de parlar dels jóvens d'una forma més estandardisada. Jerez de la Frontera, en la major població de la seua província, és una ciutat majoritàriament ceceante, encara que existix un percentage creixent de parlants en distinció o seseo, el ceceo seguix predominant. Al contrari que en la capital provincial, Càdis, a on predomina el seseo, encara que té gran influència dels demés municipis de la província que si són ceceantes. Huelva ha rebut l'influix dels vinguts des del seseante Andévalo o la serra distinguidora, ademés de gran cantitat de ciutadans no andalusos aplegats en les últimes décades, no obstant lo que el ceceo manté cert vigor en esta ciutat. Atres ciutats d'Andalusia que tenen la solució ceceante com proporcionalment majoritària són Marbella, Dos Germanes, Port Real, Sanlúcar de Barrameda, Utrera, Algecires, Sant Fernando, Chiclana de la Frontera, El Port de Santa María, Vélez-Màlaga, o El Ejido. Les grans capitals del seseo d'Andalusia són Càdis, Sevilla i Còrdova. En les dos primeres s'usa /s/ predorsal, mentres que en Còrdova s'usa la /s/ coronal plana, caracterisant entre les tres ciutats els dos tipos de seseo andalús. El seseo és majoritari en l'Andévalo onubense, Serra Nort de Sevilla, la pròpia ciutat de Sevilla i part de la seua àrea metropolitana per la recentment influència de la capital. També es dona en les comarques de l'Alta i Baixa Campiña cordovesa, aixina com la Subbética de la província de Còrdova (en un forçament curiós del sò /s/ coronal pla, sent màxima exponent les ciutats de Pont Genil i Lucena). També en els Plans d'Antequera, al nort de la província de Màlaga, predomina el seseo encara que coexistix en el ceceo segons l'àrea i el sociolecto. El seseo s'adinsa en el noroccidental de la província de Granada, en zones de l'oest i de la vall del Guadalquivir en la província de Jaén i és casi testimonial en Almeria. Per tot lo dit sobre el ceceo i el seseo, no pot dir-se que un d'ells siga occidental i l'atre oriental, com s'observa en el mapa. Ademés hi ha zones en Andalusia a on es dona la distinció entre /s/ i /θ/, per l'influència de les parles de transició entre l'andalús i el castellà. Aixina mateix existixen molts parlants andalusos que distinguixen /s/ i /θ/ per la diglòsia generada pel sistema educatiu oficial en tot el territori. el seseo també es dona en algunes zones de la Regió de Múrcia, Castella-la Mancha i Extremadura. En Múrcia apareix en Cartagena i en Extremadura es dona en certes localitats propenques a la frontera portuguesa i en Font del Maestre. El ceceo també és tradicional en Malpartida de Plasència (Càceres). Tant el seseo canari i de les varietats hispanoamericanes, com el més restringit ceceo americà, tenen el seu orige en el model de no distinció de /s/ i /θ/ sorgit en Andalusia.

Pèrdua de la /d/ intervocàlica i inicial

Elisió de la -d- en l'espanyol d'Europa.

Es dona en tota Andalusia. És també molt comú en tota La Mancha i Extremadura i algunes variants de càntabre. La caiguda de la /d/ en la formació de participis i d'adjectius derivats d'ells, segons el sufix -ado és comú en tota Espanya, a on dita pèrdua també es dona en atres casos puntuals.

Pèrdua de les consonante finals /r/, /l/ i /d/

Es dona en pràcticament tot el domini dialectal. La caiguda de la /d/ final és comuna a la major part d'Espanya. En algunes zones /r/ i /l/ s'igualen en /l/ en lloc d'ometre's. Despuix de la caiguda d'una /l/ o una /r/ la vocal sol mostrar-se més oberta, especialment en Andalusia Oriental.

Pronunciació de la /s/ predorsal o coronal plana

La /s/ predorsal i la /s/ coronal plana és un fet llingüístic propi d'Andalusia i zones disperses d'Extremadura. El seu us és majoritari en Andalusia, inclús en les zones distinguidoras de /s/ i /z/, no seseantes ni ceceantes (vejau el mapa) i en els contexts conjunturals de parla emfàtica de parlants que habitualment cecean, es dona un dels dos tipos d'eixe andalusa. No obstant també es dona de forma naturala /s/ apical en zones de Serra Morena i en l'extrem nordest. Fòra d'estes zones minoritàries, l'us de l'eixe castellana està restringit al parla dels mijos de comunicació i a situacions formals de diglòsia. No obstant, inclús en tals contexts, l'us de l'eixe predorsal o de l'eixe coronal plana és majoritari.

Pronunciació de la /tʃ/ com fricativa [ʃ]

La pronunciació fricativa de la /tʃ/ també és una traça discontínua, que apareix en les províncies de Càdis, Sevilla i Màlaga, i en el llanito, en els dos terços meridionals de la de Granada i testimonial en el sur d'Almeria. En Huelva, Còrdova i Jaén el seu us majoritari es llimita a algunes poblacions concretes. En Hispanoamèrica, la [ʃ] com a realisació del fonema /tʃ/ es retroba en l'orient de Cuba, República Dominicana, Chile, nort de Mèxic i Panamà.

Debucalisació com [h] del fonema /x/

Aspiració de -j- en l'espanyol d'Europa.

La pronunciació del fonema /x/ (usualment representat per <j> i <g> abans de 'i' i 'i') com [h], es dona en tota Andalusia Occidental, i s'adinsa en les tres províncies orientals en una diagonal imaginària noroest-surest, desapareixent a partir d'eixa llínea, coincidint en gran mida en l'àrea de distinció entre /s/ i /z/ (mitat suroccidental de Granada, Ponent Almeriense i chicotetes zones de la de Jaén). En Jaén es produïx l'efecte contrari a l'aspiració, pronunciant-se la "j" com uvular vibrant sorda [χ], una articulació semblant a un ronquido. la debucalisació de /x/ es dona també en casi tota Extremadura, Canàries sur de la província de Salamanca i bona part de Cantàbria.

Aspiració de la /h/ procedent de /f/ llatina inicial

En les zones rurals s'ha conservat més que en les urbanes, especialment en Andalusia Occidental. És una traça que també està present en Extremadura (extremeny i castúo), en Canàries, en asturià oriental, en bona part de Cantàbria i en el llanito.

Tornar

Aspiració de consonante implosivas

Aspiració de -s- en l'espanyol d'Europa.

L'aspiració de les consonante implosivas junt en els fenomens derivats de geminació i nasalisació es donen en tota Andalusia. En gran part de la mitat sur de la península ibèrica, també es dona l'aspiració de la /s/ i /z/, aixina com la /x/ postvocálica no es diferència de la /s/ en cap dialecte d'Espanya, llevat parla emfàtica. De la mateixa manera, les consonants /k/, /p/, /t/, /g/, /b/ i /f/ en posició postvocálica no són pronunciades en cap dialecte rural d'Espanya. La /d/ postvocálica solament es pronuncia, llevat parla emfàtica, en unes poques àrees del nort (Valle del Duero i País Vasc).

Aspiració de consonante finals

Elisió de la -r en l'espanyol d'Europa.

Elisió de la -l en l'espanyol d'Europa.

Apareix també en Extremadura i l'oest de Toledo. Sol fer-se distinció entre Andalusia Occidental i Andalusia Oriental.

Elisió de la -z en l'espanyol d'Europa.

En la part Occidental tendixen a reduir el seu timbre, sent lleument perceptibles, i inclús poden aplegar a ometre's en el parla descuidada. En la part Oriental, sol produir-se junt en l'aspiració de la consonante una extraordinària obertura de la vocal precedent, que, en algunes zones, pot aplegar a afectar a atres vocals de la paraula o oració. Dita obertura adquirix un timbre especialment peculiar i característic entorn a les províncies d'Almeria, Granada, Jaén i zones limítrofes, resultant ser més moderada més cap al centre o sur.

Heheo

El heheo és un fenomen que no es relaciona en un territori concret, sino que per lo general es registra de manera ocasional, segons la situació comunicativa i grau de relaixació del parlant. Encara que la seua distribució no es troba encara suficientment estudiada, sol considerar-se una traça habitual de les zones rurals, encara que certes expressions "heheantes" lexicalizades han aplegat a convertir-se en coletillas, usades en gran part d'Andalusia per parlants en els que no es manifesta heheo en cap atre context.

L'andalús en la música popular

L'andalús s'ampra com a element insubstituible en les lletres del gènero flamenc i en la música andalusa tradicional d'una atra índole, com queda recollit en l'obra d'Antonio Machado i Álvarez "Demófilo" El folk-lore andalús, de 1883. En el camp de la música popular actual, el grup No em chafes que duc chanclas va publicar a principis dels anys 1990 el Diccionari Agropó ("agro-pop"), el qual, en clau d'humor, reunix expressions, paraules i frases típiques andaluses en gramàtica i ortografia pròpies i el seu posterior "traducció" a l'espanyol normatiu. També cal mencionar l'importància del roc andalús com un moviment musical i cultural de primer nivell en la busca i actualisació de les raïls andaluses i l'ocupació generalisada de l'andalús; cal destacar a Medina Azahara, Triana, Mesquita, entre uns atres. En l'actualitat, són cada volta més numerosos els grups musicals andalusos que decidixen crear les seues lletres en andalús. Els eixemples més moderns poden ser Chambao, Els Delinqüentes, Mojinos Escozíos, Jesuly, O'funk'illo, Er Koala, Hora Zulu, Elunático, No em chafes que duc chanclas, El Barri, SFDK, Ulls de Bruix i Canteca de Macau, Abocajarro, Califato 3/4 o Triple XXX entre molts atres. Especial menció deu fer-se al grup de la F. R. A. C. (Fundació de Rapers Atípics de Càdis) en el seu tema Denominació d'orihen. Aixina mateix, hi ha intérprets procedents d'atres zones d'Espanya que utilisen traces de les parles andaluses en propòsit estilístic: és el cas de la valenciana Concha Piquer, el madrileny Huecco o els catalans Albert Pla i Rosalía. En particular, este últim cas ha suscitat un encés debat sobre l'apropiacionisme cultural.

Vore també

• Dialecte andalús oriental

Referències

Notes

Bibliografia

• ALBADULÍ, Paco: Una història del parla andalusa, II reunió d'escritors-as en andalús
• ALCALÀ VENCESLADA, Antonio: Vocabulari andalús. Unitat Editorial/ El Món Andalusia. 1999.
• ALVAR, Manuel: Texts andalusos en trascripción fonètica. Ed. Gredos. 1995.
• ALVAR, Manuel (director): Manual de dialectologia hispànica. L'espanyol d'Espanya. Ed. Ariel, 1999. Especialment els capítuls "¿Qué és un dialecte?", "Dialectologia i qüestió de prestigi" i "Andalús", tots de Manuel Alvar.
• ALVAR, Manuel: "[6]
• Archivat el 23 de juny de 2007 archivat en Wayback Machine.". State University of New York, Albany.
• BECERRA HIRALDO, José María: Llengües especials d'Andalusia: Repertoris lèxics. Universitat de Granada. 1992.
• FRAGO GARCÍA, Juan Antonio: Història de les parles andaluses. Ed. Arc Llibres. 1993.
• HUALDE, José Ignació (2005): The sounds of Spanish, Cambridge University Press, 2005.
• MONDÉJAR, José: Dialectologia andalusa. Estudis. Ed. Don Quixot. 1991.

• NARBONA, A.; CANO, R. i MORILLO-VELARDE, R.: L'espanyol parlat en Andalusia, Ariellingüística, Sevilla, ISBN 978-84-96152-07-6. 2003.
• NARBONA, A. (Director): I Jornades sobre el parla andalusa: història, normes, usos. Excmo. Ajuntament d'Estepa (Sevilla), 2001.
• NARBONA, A. (Director): II Jornades sobre el parla andalusa: l'espanyol parlat en Andalusia. Excmo. Ajuntament d'Estepa (Sevilla), 2003.
• NARBONA, A. (Director): III Jornades sobre el parla andalusa: Diversitat i homogeneïtat de l'espanyol. Excmo. Ajuntament d'Estepa (Sevilla), 2006.
• NARBONA, A. (Coordinador): L'identitat Llingüística d'Andalusia, Centre d'Estudis Andalusos, Sevilla, 2009.
• NARBONA, A. (Coordinador): Consciència i valoració del parla andalusa, UNIA, Sevilla, 2013.
• NÚÑEZ MUÑOZ, Federico i CAVALLER ESCRIBANO, Eduardo: Diccionari Agropó. Ed. Universitat de Sevilla. 1990.
• ONIEVA, Juan Luis: Ortografia i vocabulari per a andalusos. Ed. Playor. 1985.
• PENNY, Ralph (1993): Gramàtica històrica de l'espanyol, Ariel, Barcelona, ISBN 84-344-8265-7.

• RODRÍGUEZ IGLÉSIES, Ígor (2015): “La hybris del punt zero metallingüístic sobre el valor indexical: la llengua com a marcador de la heterojerarquía de dominació”, en Atres Logos. Revista d'Estudis Crítics, 6, Universitat Nacional del Comahue, Argentina, pp. 91-115.
• ZAMORA VICENTE, Alonso: Dialectologia espanyola. 2.ª ed. (ampliada). Ed. Gredos, 1967. 6.ª reimpressió. 1996.

Enllaços externs

• Andalusa
• «El seseo i el ceceo»
• Archivat el 4 de març de 2016 archivat en Wayback Machine., per Mirta Muñoz (PDF)
• «Ceceo i seseo. Orige i evolució històrica», Just Fernández López