Dialecte canari

L'espanyol en Àfrica.

Dialecte canari en Wikimedia Commons.

El dialecte canari o parla canària és la modalitat de l'espanyol pròpia i convencional de les illes Canàries (Espanya), utilisada pels aproximadament dos millons de parlants del idioma espanyol que habiten dit archipèlec atlàntic. Es tracta d'una varietat dialectal enquadrada dins de lo que s'ha cridat «modalitat atlàntica», similar a les de l'Amèrica hispanohablante, i també a les del sur de la península ibèrica, especialment Andalusia occidental.

La situació geogràfica de Canàries, que ha convertit a l'archipèlec en un històric lloc de pas i pont entre cultures, ha motivat la presència de térmens d'orige anglés, francés o àrap, aixina com de procedència americana. També els aborigen canaris que varen poblar les illes en anterioritat a la seua conquista varen deixar la seua impronta en el vocabulari isleño.

El dialecte més similar al canari, donat el víncul històric entre abdós zones, és el dialecte caribeny, parlat en Cuba, Puerto Rico, República Dominicana i la costa del mar Carib, aixina com en Veneçola, el nort de Colòmbia i Panamà. Ademés, lèxicament, el dialecte canari està àmpliament influenciat pel idioma portugués, del que deriva certa part del seu lèxic.

Orige i desenroll històric

El castellà és l'idioma que es parla en les illes Canàries despuix de la conquista per part de la Corona de Castella en el XV, un procés que es va iniciar en 1402 en Lanzarote i va finalisar en 1496 en la conquista de Tenerife.

En anterioritat a la conquista i colonisació europees, les illes varen estar poblades pels cridats pobles aborigen canaris, que parlaven diverses varietats bereberes, per a referir-se a les quals alguns llingüistes utilisen el terme bereber insular (o amazigh insular). D'estes llengües deriven alguns térmens incorporats a la varietat canària actual, fonamentalment referits al món del pastoreig, la flora, la fauna i sobretot en la toponímia insular.

La primera fase de la conquista va ser portada a terme per normandos, capitaneados per Juan de Bethencourt, qui a la seua volta s'havia fet vassall del rei Enrique III de Castella. D'esta presència normanda es deriven alguns térmens d'orige francés incorporats al canari. Posteriorment, la Corona castellana es fa càrrec de manera directa del procés de conquista, per lo que les expedicions varen partir, principalment, de ports d'Andalusia, de manera que els andalusos varen constituir una part important dels repobladores en les illes; per esta raó la variant meridional del castellà va ser la que es va implantar en Canàries despuix de la seua colonisació. La colonisació constituïx un procés d'aculturación i substitució llingüística, en virtut del com les llengües aborigen varen desaparéixer casi per complet de l'archipèlec ^{cita requerida}, i varen perdurar solament alguns térmens a banda de les referències que trobem en fonts històriques com les cròniques.

També va aplegar a les illes un important contingent colonizador procedent de Portugal, que en algunes zones aplegava a ser superior al castellà i andalús, especialment durant el periodo en que el regne de Portugal va estar integrat en la cridada Unió ibèrica. En el nort de l'Illa de La Palma provablement encara es parlava un dialecte insular del portugués o un pidgin a inicis de el XX.^{cita requerida} El portugués és l'idioma que més vocablos ha deixat en la varietat canària del castellà.

Des del primer viage de Cristóbal Colón a Amèrica, que va salpar de l'illa canària de La Gomera en 1492, Canàries es va convertir en el lloc de pas entre les dos vores del Atlàntic, per lo que les illes varen influir decisivament en la formació d'algunes varietats de l'espanyol parlades en Amèrica. És important recordar l'influència canària en el desenroll de l'espanyol caribeny parlat en Cuba, Puerto Rico, Veneçola i República Dominicana pels mils de canaris que varen emigrar a eixos territoris durant l'época imperial. Durant este periodo es varen produir importants fundacions per part de canaris en el cridat Nou Món, com és el cas de Montevideo, en Uruguay, o Sant Antonio de Texas en els actuals Estats Units. En l'estat de Luisiana, Estats Units, es concentra una colónia de descendents d'emigrants canaris, isleños que fins a finals de el XX contava en parlants del canari com llengua vernàcula. L'emigració de canaris a Amèrica va continuar en posterioritat a l'independència de les colónies espanyoles en eixe continent, fonamentalment en destí a Cuba i posteriorment a Veneçola, a on l'emigració canària es va produir fins a époques molt recents, els anys 70 de el XX. Tot açò va produir una chafada cultural i llingüística tant de Canàries sobre dits països americans com a l'inversa, en tornar part dels canaris.

Principals traces fòniques i gramaticals

Seseo generalisat

Artícul principal → Seseo.

Consistix en pronunciar ZA, CE / ZE, CI / Zi, ZO i ZU com SA, SE, SI, SO i SU. Per eixemple, el nom propi Cecilia sona com Sesilia. Es tracta d'una traça fonètica que es dona en tota Canàries, encara que també en àmplies àrees d'Andalusia i en tota Hispanoamèrica. Este seseo és el resultat de canvis fonètics en les sibilants del espanyol mig entre els sigles XVI i XVII.

Aspiració de la «s» al final de sílaba

La «s» es pronuncia com a «h» aspirada al final de cada paraula o davant consonante: «Lah mohcah» en lloc de «les mosques». Esta traça fònica és comuna en la pràctica totalitat dels parlants del dialecte canari, a excepció de l'illa d'El Ferro, a on es conserva de manera prou habitual la pronunciació de la «s» al final de sílaba. Esta traça és comuna en la mitat Sur de la península ibèrica, i en zones costeres iberoamericanes. En algunes ocasions o en paraules concretes, com ocorre en «ulls», per a facilitar la pronunciació i l'identificació del vocablo, la pronunciació de la «s» final de la paraula se solapa a la vocal que inicia la paraula següent: es diu «lo'sojoh» per «els ulls» o «el meu'sojoh» per «els meus ulls», com ocorre en Andalusia en sílabes tancades.

Aspiració del sò «j»

El sò de «j» (associat a la grafia <j>, aixina com a la grafia <g>, seguida de les vocals «i» i «i» («ge», «gi»),) sofrix lenició^{cita requerida} en la major part d'Andalusia i en tota Amèrica (a on el fonema s'articula com [x] o [ç]). En Canàries dita lenició pot aplegar a ser una simple aspiració [h]. Esta forma «relaixada» de pronunciar el fonema «j» contrasta en la pronunciació velar x (a voltes marcadament uvular) que es dona en gran part de la península ibèrica.

Velarisació del sò /n/

Velarisació de /n/ final en [ŋ] (en possible nasalización de vocals). Aixina, la paraula pa es pronuncia com [paŋ] o [pãŋ].

Us preferent del pretérito indefinit

Igual que en la majoria de variants de l'espanyol americà, s'utilisa generalment el pretérito indefinit en lloc del pretérito perfecte compost en molts casos a on en espanyol de la península ibèrica solament és possible usar el pretérito perfecte:

• Hui vaig visitar a Juan (peninsular: Hui he visitat a Juan)
• Vaig posar la llavadora a funcionar (peninsular: He posat la llavadora a funcionar)

No obstant, note's que, de la mateixa manera que succeïx en Amèrica, és possible usar el pretérito perfecte, encara que en un atre sentit:

• No he desdejunat hui (encara que encara estic a temps de fer-ho)
• No vaig desdejunar hui (i ya no estic a temps de fer-ho)

Atres formes verbals, com el pretérito anterior i sobretot la veu passiva, són pràcticament inexistents en el parla comuna, i el seu us queda relegat als escrits formals. No obstant, en açò no hi ha diferència en la majoria de dialectes del castellà.

Us majoritari de vostés i les seues formes adjuntes en lloc de vosatres

Com en l'espanyol d'Amèrica i, de manera mesclada, en l'espanyol d'Andalusia occidental, en Canàries s'utilisa majoritàriament el pronom vostés per a la 2.ª persona del plural, sense el contrast en vosatres que és majoritari en la península ibèrica. Aixina, es diu vostés estan sempre, i no vosatres esteu. Solament en algunes zones de les illes del Ferro, La Palma i en La Gomera s'utilisa vostés esteu (la forma mesclada comuna en Andalusia occidental) per algunes persones, especialment els majors. També en La Gomera i en algunes zones de la Palma s'utilisa el «vostés vós aneu» i en les medianías altes del sur de Tenerife. S'usen igualment en algunes zones formes arcaiques com «vaivos». De la mateixa manera que no s'usa vosatres i les seues formes verbals, tampoc es donen el pronom vos ni el possessiu vostre. En el seu lloc s'usen el pronom els (eixemple: «Els vullc dir») i el possessiu el seu(s) (de vostés); eixemple: «¿ casa és esta?» (la de vostés), i no: «¿ casa és esta?». cal destacar que l'influència de la península ibèrica ha aumentat l'us del pronom vosatres en les últimes décades.

Generalisació del diminutivo «-ito»

Existix en Canàries un us particular del diminutivo. Est sol ser acurtat, de tal manera que es parla de «cochito» en lloc de «cochet», o de «solito» per «solecito». Encara que esta forma és més comuna, s'usen els dos modos.

Pronunciació del dígraf «ch»

Alguns autors han senyalat que la «ch» d'alguns parlants de Canàries és una oclusiva palatal sorda, en lloc d'una africada postalveolar sorda (que és la pronunciació en la península).

Els parlants peninsulars la perceben en ocasions propenca a una «ŷ» («muŷaŷo» o «mutxatxo» en lloc de «chicon») encara que este equívoc no es produïx entre parlants del dialecte canari. Açò es deu a que, efectivament, la diferenciació és major en l'espanyol peninsular que en el de les illes, pero mai en el isleño aplega a ser una «i» del tot. Esta pronunciació també es troba en Extremadura, en àrees rurals de la província de Sevilla, i en el Carib.

Pronunciació de la «h» inicial

El parla canària conserva en unes poques paraules l'aspiració de la <f-> inicial llatina, que es manté en espanyol medieval i encara en moltes varietats modernes d'Andalusia occidental i central i d'Extremadura, en pronunciació de consonante fricativa glotal («h» aspirada), similar a la «j» de moltes variants del castellà. Per eixemple: jediondo en lloc de «hediondo», jinojo en lloc de «fenollera» o jarto en lloc de «fart».

Uns atres

La sorderizaació de les oclusivas palatals sonores (/ɟ/), açò és, el seu regrés a una oclusiva palatal sorda (/c/, /ʧ/), sol ser freqüent, especialment en l'adapte de paraules estrangeres, com "Choni" (del anglés Johnny).Plantilla:CR

L'entonament es caracterisa per ser molt melòdica i variada, en una gran cantitat de tons diferents i una cadència rítmica molt marcada. En les preguntes, es pot observar un entonament ascendent, encara que també pot haver un entonament descendent en algunes variants. En general, l'espanyol canari també es caracterisa per una pronunciació clara i distinta de les consonante i una diferència molt marcada entre les vocals obertes i tancades.

Vore també

• Chiule gomero
• Costeñol (Colòmbia)
• Espanyol veneçolà
• Idioma espanyol en Àfrica, Àsia i Oceania

Notes

Bibliografia

• Llengua Espanyola 1 (pág. 54), varis autors, Ed. Alhambra (ISBN 84-205-17766-6).
• Llengua Espanyola de COU (pág. 32), Simón Valcárcel Martínez, Ed. Tambre, S.L. (ISBN 84-88681-19-4).
• L'espanyol de Canàries hui, varis autors, Ed. Iberoamericana (ISBN 84-88906-54-4).
• Estudis sobre l'espanyol de Canàries, Edita: Acadèmia Canària de la Llengua (ISBN 84-96059-10-3).
• L'espanyol de canàries en la seua dimensió atlàntica: aspectes històrics i llingüístics, Javier Medina López, Ed. Llibreria Tirant lo Blanch, S.L. (ISBN 84-8002-950-1).
• Tesor lexicogràfic de l'espanyol de Canàries, varis autors, Edita: Viceconsejería de Cultura i Deports (ISBN 84-7947-080-1).
• Diccionari de canarismes, varis autors; Edita: Francisco Lemus Editor (ISBN 84-87973-08-6).
• Gran diccionari del parla canària, Alfonso Oshanahan Roca, Edita: Centre de la Cultura Popular Canària (ISBN 84-7926-169-2).
• Diccionari històric-etimològic del parla canària, Marcial Morera Pérez, Edita: Viceconsejería de Cultura i Deports (ISBN 84-7947-282-0).
• Llengua i colónia en Canàries, Marcial Morera Pérez, Edita: Globo (ISBN 84-404-6280-8).
• En defensa del parla canària, Marcial Morera Pérez, Edita: Anroart Edicions (ISBN 84-96577-34-3).
• Hualde, José Ignacio (2005): The sounds of Spanish, Cambridge University Press, 2005.

Enllaços externs

• Acadèmia Canària de la Llengua.
• L'espanyol parlat en Canàries.
• L'espanyol parlat en Canàries.
• Paraules autòctones.
• Parlares.
• El Cloquido, fonoteca de les Illes Canàries. [1] archivat en Wayback Machine.