Francés antic

El francés antic o francés medieval comprén un conjunt de varietats romançades del grup d'oíl parlades aproximadament en la mitat nort del territori francés actual i per la noblea normanda, des d'el IX fins a el XIV.

Francés antic

Orígens i descendència

Prové de la romanç, forma de llatí vulgar presente en tot lo món llatí. És seguit històricament pel francés mig. Estes distincions temporals de l'edat de la llengua han segut, no obstant, definides de forma relativament arbitrària i recent pels llingüistes. Des del punt de vista dels locutores, l'evolució va ser escassa degut a que ellatí ha evolucionat al francés de forma contínua i progressiva sense que es perceba un tall entre diferents estats de l'evolució encara que l'alteració en la pronunciació poguera ser el fet de l'aportació dels no romans, en est case celtes i germans. El francés antic és el ancestro del francés parlat hui en dia. L'aparició d'una llengua única en el territori francés és no obstant molt tardana i és l'unió de vàries llengües de oïl antigues lo que constituïx la llengua actual. Per eixemple, s'estima que en la vespra de la Revolució francesa, les tres quartes parts de la població francesa parlaven una llengua distinta del francés.

Importància del francés en l'història llingüística

Llengua de cultura i de lliteratura, està ben testimoniat i es pot constituir la seua història en una gran precisió (tant lèxica, morfològica, fonètica i sintácticamente). Les evolucions fonètiques que han conduït d'esta llengua a la seua varietat moderna són conegudes en suficient detall per una cadena fonètica dellatí al francés prevista sigle per sigle. L'estudi del francés i de la seua història no poden obviar el francés antic. Del restant, esta assignatura, aixina com el seu aspecte fonètic històric, és obligatòria per a els CAPES de lletres moderns, agregada a les lletres clàssiques i a la gramàtica, concurs que es passa en França per a ensenyar la llengua i la lliteratura franceses.

Variacions dialectals i llengua lliterària

El francés antic és "una branca" dellatí, llengua de la que naixen moltes atres, per eixemple l'italià modern o l'espanyol modern. Per això, existixen numeroses paraules paregudes: per eixemple, el verp amar és amara tant en llatí com en italià i aimer en francés actual. La variació de l'ortografia segons les regions fa que si dos texts de diferents regions són comparats, per eixemple de l'extrem oest i de l'extrem est de França, existiria una gran diferència d'ortografia aixina com de pronunciació. A lo llarc del temps, el francés antic s'ha desenrollat fins a convertir-se en el francés modern. Com no hi havia una llengua lliterària definida, s'escrivia tal i com sonava.

Evolució i estats de la llengua

Respecte a les mutacions de la llengua anteriors a l'época del francés antic, vejau l'artícul sobre les llengües romàniques.

Fonologia

S'ha utilisat ací per a descriure les característiques fonològiques dels noms el sistema de Bourciez, o alfabet dels romanistes, a sovint utilisat en les descripcions fonològiques de l'evolució del francés. Consulte's Sistema de Bourciez per a una descripció d'este sistema i una taula de correspondències en l'AFI.

Sistema vocàlic

Ellatí clàssic utilisava dèu fonema vocàlics diferents, distribuïts en cinc vocals breus (escrites ă, ĕ, ĭ, ŏ, ŭ, representant /a, ɛ, ɪ, ɔ, ʊ/) i les seues cinc equivalents llargues (ā, ē, ī, ō, ū, representant /aː, iː, iː, oː, oː/). En efecte, en llatí, la llongitut del sò és fonològica, és dir, pertinent: dos paraules poden tindre com a sola diferència la llongitut d'una de les seues vocals (venit [ˈwɛnɪt] ‘ve’ és diferent de vēnit [ˈweːnɪt] ‘va vindre’). Un dels majors canvis en l'evolució dellatí al francés és la desaparició progressiva de les oposicions de llongitut en favor de les distincions de timbre. L'oposició de timbre entre dos vocals es convertix en el criteri de diferenciació. Este canvi vocàlic va tindre lloc entre els sigles II i IV. La major part de l'evolució és comuna en moltes lengues romançes. El canvi vocàlic es presenta com seguix:

• ē [iː] passa a ẹ [i] en el II
• ĕ [ɛ] continua com ę [ɛ] quan està tònica (accentuada), si no (sent átona) es convertix en ẹ [i] en el II
• ĭ [ɪ] passa a ẹ [i] en el III
• ī [iː] es manté com a i [i], sense distinció de llongitut

• ă [a] i ā [aː] perden la seua oposició de llongitut, de manera que, des d'un punt de vista fonològic, ellatí en este punt de l'evolució tan solament posseïx una a [a]
• ō [oː] passa a ọ [o] en el II
• ŏ [ɔ] continua com ǫ [ɔ] quan està tònica, si no passa a ọ [o] II
• ū [oː] pert la seua característica de llongitut, es manté com o [o]
• ŭ [ʊ] passa a ọ [o] en el IV

Els tres diptongos llatins presents en ellatí al voltant d'el I, ae [aɛ̯], au [aʊ̯] i oe [ɔɪ̯], varen evolucionar respectivament a ę [ɛ] (este molt tempranamente en el I), ǫ [ɔ] i ẹ [i] (posteriorment). Tenint en ment este sistema de vocals, /i i ɛ a ɔ o o/ sense diptongos decreixents, els sons /ɛ, a, ɔ, o/ pretònics o tònics es varen tornar en els térmens més generals [jɛ], [ɛ], [wɛ] i [ew øw] respectivament en sílabes obertes, i [ɛ], [a], [ɔ] i [o] > [o] en sílabes tancades. La /o/ per la seua banda es va moure cap al front, a [i]. Les vocals es nasalizaron abans d'una /m/, /n/ o /ɲ/, lo que va bloquejar també varis d'estos canvis, encara que per una atra part és important notar que /ɔ/ i /o/ al nasalizarse es varen aplegar a pronunciar de forma idèntica, potser [õ] o [ũ]. Per una atra part, el francés també va passar per una série de canvis en les vocals postòniques (despuix de la sílaba tònica), primer reduint-les totes a [ə], després perdent esta [ə] a menos que fora seguida de certs grups de dos consonante, i finalment reduint la /a/ postònica a [ə] també. Eixemples d'esta extrema reducció de vocals serien ellatí cattum ‘gat’ passant per *[katːo] i terminant en chat [tʃat], ūnus ‘un’ > *[uns] > *[ynəs] > uns [ỹns], comitem ‘companyer’ > *[kɔmte] > conte [kõntə] [kũntə] ‘comte’, cattam ‘gata’ > *[katːa] > chate [tʃatə]. Esta reducció i subsecuente pèrdua de la majoria del material fonològic despuix de la vocal tònica en el francés del Medioevo, pèrdua que després s'incrementaria encara més en sigles posteriors, va terminar per donar-li al francés modern la seua característica accentuació en que totes les paraules tenen la sílaba tònica al final. En totes estes generalitats, més detalls no presentats ací per brevetat (com per eixemple l'influència de les consonante palatals o la vocalisació de la /l/), terminem en el següent sistema vocàlic:

Vocals del francés antic, cap a el XII

		Anterior	Central	Posterior
Tancada	Oral	i   i		o
	Nassal	ĩ   ỹ
Semicerrada	Oral	i	ə
	Nassal	ẽ		õ
Semiabierta		ɛ		ɔ
Oberta	Oral		a
	Nassal		ã

Diptongos i triptongos del francés antic, cap a el XII

	IPA	Eixemple	Significat
decreixents
Oral	/aw/	chevaus	cavall (nom. sg.)
	/oj/	toit	sostre
	/ew/ /øw/	neveu	nebot
Nassal	/ẽj/	plein	ple
	/õj/	loing	llunt
creixents
Oral	/je/	pié	peu
	/ɥi/	fruit	fruta
	/we/ /wø/	cuer	cor
Nassal	/jẽ/	ben	ben
	/ɥĩ/	juignet	juliol
	/wẽ/	cuens	comte (nom. sg.)
triptongos <small'accent tònic cau sempre en la vocal mija
Oral	/i̯aw/	beaus	bell
	/jew/	dieu	deu
	/wew/	jueu	judeu

Sistema consonàntic

Consonante del francés antic

	Bilabial	[[Consonante labiodentallavi- dental]]	Dental/ alveolar	Postalveolar/ palatal	Velar	Glotal
Nassal	m		n	ɲ
Oclusiva	p   b		t   d		k   ɡ
Fricativa		f   v	s   z			(h)
Africada			ts   dz	tʃ   dʒ
Consonant lateralateral			l	ʎ
Vibrant			r

Notes:

• Les africades /ts/, /dz/, /tʃ/, /dʒ/ es varen convertir en fricatives ([s], [z], [ʃ], [ʒ]) en francés mig. /ts/ s'escrivia com a c, ç, -z, com en cent, chançon, priz ("cent, cançó, preu"). /dz/ s'escrivia com -z-, com en dozi "dotze".
• /ʎ/, com en conseil, travaillier ("consell, treballar"), es convertix en /j/ en francés modern.
• /ɲ/ no solament apareix en el mig de la paraula, sino també al final com en poing "puny". Al final de paraula, /ɲ/ es va perdre posteriorment, deixant una vocal nasalizada.
• /h/ es trobava tan sol en préstams germànics i més vesprada es va perdre. En les paraules d'orige llatí, /h/ es va perdre enjorn, com en om, uem, dellatí homō.

Gramàtica

Flexión nominal

En el pla morfològic, el francés antic és encara una llengua flexiva (el francés modern és molt més analític), pero presenta ya una reducció de les flexiones sobre ellatí. El sustantiu posseïx ya els dos gèneros (masculí i femení) i els dos números (singular i plural) del francés modern, pero conserva igualment una declinació de dos casos:

• el cas recte (o subjecte), heretat del nominatiu llatí, marca les funcions sintàctica de subjecte, d'aposició, d'apelatiu i d'atribut del subjecte.
• el cas oblicuo (o règim), procedent del acusatiu llatí, marca totes les atres funcions corresponents al complemente. Alguns eixemples (els nom de tipo I i II eren els més numerosos):

		Tipo I (femení)		Tipo II (masculí)		Tipo III (mixt)
		normal	híbrit (Ia)	normal	híbrit (IIa)	IIIa (masc. en -eor)	IIIb (masc. en -on)	IIIc (fem. en -ain)	IIId (irregulars masc. i fem.)
sg.	recte	la dona'm	la citez	li murs	li pere	li chantere	li lerre	la none	li cuens	la suer
	oblicuo	la dona'm	la vaig citar	li mur	li pere	li chanteor	li larron	la nonain	li conte	la seror
pl.	recte	els dames	els citez	li mur	li pere	li chanteor	li larron	els senars	li conte	els serors
	oblicuo	els dames	els citez	els murs	els peres	els chanteors	els larrons	els nonains	els contes	els serors

Distinguint formalment el subjecte i el complement, la declinació bicasual permetia amprar sense ambigüitat els órdens de paraules que serien impossibles més vesprada: la beste fiert li cuens, si fiert li cuens la beste et li cuens fiert la beste signifiquen sense equivocació alguna «el comte pega a la béstia», sent li cuens marcat explícitament com a subjecte. El cas recte realisa ací la funció de subjecte, pero pot realisar la d'aposició o la d'oposició al subjecte. Inclús si esta declinació bicasual està viva en la lliteratura, on relève de temps à autre dones « fautes » dans els textes. La descomposició del sistema és provablement deguda a la forma fonètica de les desinències que es presten a la confusió (la -s indicava el cas recte singular i el cas oblicuo plural), al seu caràcter incomplet (des del francés antic, els femenins en -i provinents de la primera declinació llatina, oponen simplement singular i plural) ainsi qu'à l'amuïssement progressif dones consonnes finals en français (li -s final ne es prononce aujourd'hui plus). No obstant, esta descomposició no va ser uniforme: en un llarc moviment d'oest a est, este sistema va ser abolit primer en els dialectes de l'Oest, després en el centre en la regió parisenca per a mantindre's viu en els dialectes de l'est fins a el XV. Elèxic francés actual heretat del francés antic prové generalment del cas oblicuo, el més freqüent en el discurs. No obstant, en alguns casos, és el cas recte el que s'ha conservat (es tracta sobretot de noms de persones, pel seu us freqüent en cas recte com a apelatius): tal és el cas de fils, sœur, prêtre, ancêtre, i de numerosos pronoms. Les dos formes han sobrevixcut al mateix temps donant lloc a doblets, a voltes diferenciats semánticamente com en gars / garçon, copain / compagnon, sire / sieur, pâtre / pasteur, nonne / nonnain, pute / putain.

Artícul

Artícul definit

		Recte		Oblicuo
		masculí	femení	masculí	femení
sg.	singular	li	la	ho / li	-	plural	li	els	els	els

Artícul indefinit

L'artícul indefinit era menys utilisat que en el francés modern i s'ometia en freqüència.

		Singular		Plural
		masculí	femení	masculí	femení
sg.	recte	uns	unix	un	unixes
	oblicuo	un	unix	uns	unixes

Sintaxis

L'artícul definit s'aplica sempre a un nom ya conegut i s'utilisava també a on el francés modern utilisaria un demostratiu.

Bibliografia

{{{1}}}

• Anglade, Joseph (1918). Grammaire elementaire de l'ancien français, 5ª edició (en Francés).
• Eugene Buckley: "Phonetics and phonology in gall-romanç palatalisation", in Transactions of the Philogical Society, Volume 107:1 (2009) pp. 31–65.
• Guiraud, Pierre. L'ancien français, 5ª edició (en Francés).
• Holzbacher, Ana María (1989). Manual d'iniciació al francés antic (en Francés), Edicions de l'Universitat Autònoma de Madrit. ISBN 84-7477-310-5.

• Raynaud de Lage. Introduction à l'ancien français, 9ª edició (en Francés).
• Revol, Thierry (2005). Introduction à l'ancien français (en (francés)), Paris: Armand Colin. ISBN 2-200-34101-6.