Gallus gallus domesticus

Gallus gallus domesticus

El gall i la gallina (Gallus gallus domesticus) són la subespècie domèstica de l'espècie Gallus gallus, una espècie d'au galliforme de la família Phasianidae procedent del surest asiàtic. Els noms comuns són: gall, per al macho; gallina, per a la femella; pollet, per als subadultos i pollet, per a les críes recent naixcudes. És l'au més numerosa del planeta, puix es calcula que el número d'eixemplars supera els setze mil millons.

Els galls i gallines es crían principalment per la seua carn i per les seues ous. També s'aprofiten els seus plomes i algunes varietats es crían i entrenen per al seu us en baralles de galls i com a aus ornamentals.

És un au omnívora i de vole curt. La seua esperança de vida es troba entre els cinc i els dèu anys, segons la raça.

Descripció

Cap d'un gall.

Gallina de la raça Orpington dorada.

Posseïxen dos tipos de protuberàncies carunculares en el cap: una cresta en el píleo i uns lòbuls que pengen a abdós costats del pico. L'esquena ho cobrix una capa de plomes dorades des del coll fins a l'esquena.

Els galls i les gallines mostren un evident dimorfisme sexual, i poden distinguir-se abdós a simple vista. Els mascles són més grans, medixen aproximadament 50 cm d'altura i apleguen a pesar fins a 4 kg. Posseïxen una gran cresta rojosa en el cap, la qual s'interpreta com a símbol de dominancia. La coa està composta per plomes obscures grans i estovades que lluïxen de color blau, púrpura o vert baix la llum. A abdós costats del seu cap apareixen dos taques blanques, que ho distinguixen d'atres espècies propenques, ademés de les pates grisàcees. En algunes races les pates estan proveïdes també de espolones.

Les gallines són més menudes. No solen medir més de 40 cm d'altura i a penes apleguen a 2 kg de pes. Posseïxen una coloració notablement menys cridanera. Els seus apèndixs carnosos del cap són també molt manco prominents.

En l'estació de muda (de juny a octubre), els mascles adquirixen un plomall compost per plomes llargues i negres cap a la mitat de l'esquena, i el restant del cos està cobert de plomes anaranjadas. En les femelles no és apreciable cap canvi, encara que igualment muden de plomes.

Existixen estudis recents que posen de manifest gens latents en el gall domèstic per a la producció de dents en les mandíbules. També pel mateix motive es va descobrir que alguns pollets abans de nàixer tenen una coa més llarga, que despuix s'acurta al poc temps de nàixer.

Comportament

Una gallina en els seus pollets.

Un gall blanc de cinc mesos d'edat.

Són aus naturalment gregarias. Posseïxen un sistema social característic en un orde jeràrquic que comença a desenrollar-se a la semana de vida, i que a les set semanes ya està completament establit. Hi ha un mascle dominant, que domina sobre tots els demés, i un mascle somés a tots. Les gallines tenen un orde jeràrquic independent i no entren en la dominancia dels machos. Els galls domèstics poden aplegar a ser territorials i violents en algunes races, encara que usualment són bons animals de companyia, fàcils de domesticar per mig d'alimentació a mà.

L'acció física de dominancia consistix en l'elevació de la coa i el cap. La sumissió es mostra de forma oposta, baixant el cap i la coa, acachant-se i inclinant el cap cap a un costat. Les gallines se senten fòra de perill baix la dominancia d'un gall, i solament es defendran per la força si es troben alluntades del gall dominant. Si mor el gall dominant, el següent en l'orde jeràrquic pren el lloc immediatament.

Les gallines, com a moltes aus, tendixen a atacar a atres gallines que mostren síntomes de malaltia. Si veuen el color roig per una lastimadura en una atra gallina, les demés no deixen de picotearla i li causen greus danys.

Vol

Una gallina en vol.

Si be poden mantindre vols no prolongats per mig de raches curtes d'energia, no estan adaptats per al vol migratori o de llarga distància per la seua estructura muscular i pes corporal, disminuint la seua capacitat de vol com a conseqüència de la selecció artificial eixercida pel ser humà. Algunes espècies com el gall roig salvage volen be, per lo general cap a llocs més elevats per a posar-se fòra de perill o per a fugir de possibles depredadors, encara que també se'ls pot vore volant branques altes d'arbres per a descansar. Si ben els eixemplars domèstics casi mai fan us de la seua facultat de vol, les gallines domèstiques criades en semilibertad volen a llocs elevats per a passar la nit.

Alimentació

És omnívoro i insectívor. No pot distinguir el sabor dolç i a la majoria no els agrada el sabor salat. Recentment s'ha descobert que els extractes de taninos condensados influïxen significativament en la fermentació, aumentant les concentracions d'alguns àcit grassos com a acetat, butirato i propionato. Les característiques estructurals dels taninos condensados que contenen altes proporcions molar de prodelphinidins (PD) o procianidinas (PC) podrien ser útils per a millorar l'eficiència de l'utilisació de l'aliment en pollets.

Vora

Archiu:Rooster crowing small.ogv

El gall produïx un sò cridat vora (descrit per mig de l'onomatopeya "quiquiriquí" o "kikiriki"), sempre que no estiga castrat (pollet capón). El gall canta durant tot el dia, si be concentra les seues vores en certs periodos del dia, com l'amanecer, per a lo que està programat genèticament, el migdia, la mija vesprada i a mitat de la nit, entre les tres i les cinc del matí. Estes vores i els esporàdics que se solen donar a lo llarc del dia, fòra dels periodos descrits, servixen com a desafiu territorial a atres galls, per a atraure a les femelles propenques i com a senyal d'avís en general. També pot deure's a algun disturbi al seu entorn. Normalment és un sò més de tipo violent o alerta.

El gall emet ademés atres sons, esta volta ya semblats al que emet la femella de la seua espècie, cridat cacareo, i l'onomatopeya usada per a descriure'ls és "clo-clo" o "cocó". Este sò ho emet sobretot quan es propon fecundar a alguna femella o quan ha trobat menjar, per a cridar al restant de la seua família. Este sò és més de tipo tranquil i familiar.

És important destacar que este comportament és molt més usual en aus rurals, és dir, lliures, si ben la vora ho emeten sempre.