Modernisme (lliteratura en espanyol)

El modernisme en la lliteratura en espanyol fa referència a un moviment lliterari desenrollat entre els anys 1898 i 1917 fonamentalment en l'àmbit de la poesia. Es va caracterisar per una ambigua rebelia creativa, un refinament narcissiste i aristocràtic, el culturalisme lliterari i una profunda renovació estètica del llenguage i la mètrica. És una recapitulació i una mescla de tres corrents europees: el romanticisme, el simbolisme i especialment el parnasianisme. Les passions internes, visions, harmonia i ritmes són expressades en una música verbal rica i altament estilisada.

El seu principal autor i màxim exponent va ser el nicaragüenc Rubén Darío, artífex del llibre de contes i poemes Blau..., publicat en l'any 1888 i considerat el punt de partida del modernisme en Hispanoamèrica.

Atres exponents notables varen ser Leopoldo Lugones, José Sants Chocano, José Asunción Silva, Juliol Herrera i Reissig, Julián del Casal, Manuel González Prada, Gonzalo Zaldumbide, Aurora Càceres, Delmira Agustini, Manuel Díaz Rodríguez i José Martí. El moviment va ser de gran influència en tot lo món de parla hispana (incloent les Filipines), trobant un auge temporal també entre la Generació del 98 en Espanya, els qui varen plantejar diverses reaccions al seu percebut esteticisme.

Característiques

Les seues traces més comunes eren un marcat anticonformisme i un esforç de renovació. Va sorgir d'una intenció d'expansió de l'expressió hispànica i la necessitat d'una renovació estètica que anunciara l'independència cultural d'Espanya cinquanta anys despuix de l'independència política. Esta intenció de separació va conduir a un rebuig de les formes acadèmiques establides pel cànon espanyol i una obertura a elements i formes d'atres expressions artístiques.

El terme modernisme designava certa corrent heterodoxa de renovació religiosa, i es va aplicar en el camp de les arts a tendències sorgides en els últims vint anys del sigle XIX. En el seu orige el renom de «modernistes» era utilisat en un matís despectiu. Cap a 1890, Rubén Darío i atres autors assumixen tal designació en orgull; a partir de llavors el terme modernisme va ser perdent valor pijoratiu.

caldria definir el modernisme lliterari com un moviment de ruptura en l'estètica vigent que s'inicia entorn a 1880 i el desenroll fonamental de la qual alcança fins a la Primera Guerra Mundial. Tal ruptura s'enllaça en l'àmplia crisis espiritual de fin de sigle. El modernisme hispànic és una síntesis del Parnasianismo i del Simbolisme: el primer pren la concepció de la poesia com a bloc marmóreo, en l'anhel de perfecció formal, els temes exòtics i els valors sensorials; el segon, la concepció de que l'art deu sugerir, i buscar efectes rítmics dins d'una variada musicalitat. El Modernisme també engloba, encara que en menys importància, corrents estètiques com el Decadentismo i La Germandat Prerrafaelista.

Autors principals

El modernisme conta en un elevat número d'escritors en Amèrica. Aueron els viages que varen fer, be per treball (molts varen ser diplomàtics), be per ampliar els seus coneiximents i conéixer a atres escritors. Rubén Darío és, sense lloc a dubtes, el més influent, pero també hi ha uns atres que varen influir fòra dels seus països d'orige.

Alguns autors que varen participar d'una estètica semblant i varen publicar en la primera mitat de la década de 1880, com José Martí, Max Henríquez Ureña, Julián del Casal, Manuel Gutiérrez Nájera, Salvador Díaz Miró, Enrique Gómez Carrillo, Manuel González Prada i José Sants Chocano en Perú, el colombià José Asunción Silva, Guillermo Valéncia, Enrique González Martínez i l'espanyol Salvador Roda varen ser considerats precursors del modernisme. La crítica actual els considera autors plenament modernistes.

Escritors argentins

Enrique Larreta en 1914

En Argentina va destacar Leopoldo Lugones i Enrique Larreta. El primer va ser poeta, ensagiste, polític i periodiste, amic de Borges. De chicotet es va mudar en la seua família a Ull d'Aigua, en Santiago del Estero, i més vesprada va estudiar el bachillerat en Còrdova. Posteriorment es va traslladar a Buenos Aires i va viajar a Europa. Es va suïcidar, potser per la seua inestabilitat sicològica. Va ser fortament influït pel simbolisme en Les montanyes de l'or (1897), i en Els crepúsculs del jardí (1905). El segon, Enrique Larreta va pertànyer a una família adinerada i va contraure matrimoni en una dòna de família aristocràtica. Va estudiar Dret i va treballar com a embaixador. Va viure en Biarritz i en Àvila. Era un gran admirador d'Unamuno i del Sigle d'Or. Va ser membre de la Real Acadèmia Espanyola i de l'Acadèmia Argentina de l'Història. La seua primera publicació va ser Artemis (1896), pero la seua obra més important és La Glòria de don Ramiro (1908).

Ademés, el modernisme en Argentina va influir en les lletres de tango, en l'us d'un llenguage refinat que evocava la llectura dels poemes de Rubén Darío, inclús referències concretes a obres d'eixe autor. «Només es vol una volta» en lletra de Claudio Frollo i música de Carlos Vicente Gerossi Flores; «La nóvia absent» en lletra d'Enrique Cadícamo i Música de Guillermo Barbieri i «Buenos Aires és la teua festa» en lletra de Horacio Ferrer i música de Raúl Garello són eixemples d'esta relació entre la poesia modernista i les lletres de tango.

Escritors bolivians

Ricardo Jaimes Freyre (Tacna, 1868-1933) va ser un escritor i diplomàtic boliviano-argentí. Era fill de Lucas Jaimes i Carolina Freyre, escritors. Va ser amic de Rubén Darío, en qui va fundar la Revista d'Amèrica en 1899 en Buenos Aires, a on va conéixer a Lugones. Va treballar en una llarga llista d'institucions. Va ser professor de psicologia, lliteratura perceptiva i llògica i va ser membre de l'Acadèmia Argentina de Lletres. En 1921 va ser nomenat ministre d'Instrucció Pública, d'Agricultura i de Guerra en Bolívia. Va treballar com a embaixador en varis països. La seua poesia és preciosista i molt meditada, entre les seues obres és important Lleis de la versificació castellana (1907).

Escritors chilens

Carlos Pezoa Véliz

Carlos Pezoa Véliz (Santiago de Chile, 1879-ídem, 1908) és considerat, junt a Pedro Prat, l'escritor chilé més important de la primera mitat de el XX. Va ser adoptat quan era chicotet i va deixar els estudis en 1898 per a enrolarse en la Guàrdia Nacional. Va colaborar en varis diaris, com La veu del poble, La comèdia humana i Llum i ombra. Va seguir la corrent d'atres compatriotes d'alluntar-se del modernisme cap a una poesia més regionalista. Va obtindre el seu reconeiximent poètic en el Ateneu de Santiago. La seua obra es va mantindre inèdita fins al cap de la seua mort.

Escritors colombians

En Colòmbia va destacar principalment José Asunción Silva seguit per Guillermo Valéncia Castell. El primer va nàixer en Bogotà i va realisar la seua educació de forma autodidacta des de que va abandonar els estudis en 1878. Va viajar a París i va viure en Londres i en Suïssa. Es va suïcidar despuix del fracàs del negoci familiar i els consegüents deutes. La mort de la seua germana i del seu yayo i la pèrdua de gran part de la seua obra en un naufragi. La seua obra poètica coneguda és, per tant, escassa, encara que es destaca per la seua innovació i pel seu gran contingut moderniste. Lo més recordat de la seua obra són els Nocturns. Per un atre costat, Guillermo Valéncia Castell (Popayán, 1873-Popayán, 1943), va anar un poeta, diplomàtic i polític en una gran trayectòria, qui va aplegar a ser en dos ocasiones candidat a president de la República de Colòmbia i a ocupar una banca de senador. Fill d'una família d'orige espanyol, es va escomençar a interessar per la poesia en un colege de sacerdots francesos. Va viajar a París, a on va conéixer a Darío. Es va convertir en un dels més importants modernistes en publicar Ritos (1899). Anys despuix, el seu fill Guillermo León Valéncia va ser president de Colòmbia entre 1962 i 1966.Va ser pioner del Modernisme en Colòmbia. Ademés, va ser diplomàtic i candidat presidencial, creador d'una poesia pictòrica en influències del romanticisme i del parnasianisme.

Escritors costarricenses

En este país va destacar Rafael Ángel Troyo i Lisímaco Chavarría. El primer, naixcut en Cartago, 1870-1910, va ser poeta, novelista, contista i músic. Se li considera el introductor del modernisme en Costa Rica, en una época a on la lliteratura nacional estava influenciada per la tradició nacionalista. De cómoda posició econòmica, va viajar per Europa i els Estats Units vivint una vida bohemio, per a després establir-se en el seu natal Cartago, a on va compartir en atres artistes com Darío i José Sants. Poeta romàntic de poesia lírica i prosa poètica, entre les seues obres estan modernismo (1904) i Poemes de l'ànima (1906). Se li considera una de les figures més excelsas de la cultura costarricense. Per un atre costat, Lisímaco Chavarría (San Ramón, 1878-1913) va ser poeta i escritor. D'orígens humils i escassa formació acadèmica, en la seua curta vida va conseguir posicionar-se com un dels poetes més importants de la lliteratura costarricense, representant del modernisme en Costa Rica pero desenrollador d'un estil propi, que ho va dur a considerar-se-li un renovador de la poesia lírica nacional. Va publicar sis poemaris: Azul... (1904), Azul (1904), modernismo (1907), «modernistas» (1907), modernismo (1913, pòstum) i precursores del modernismo (1919, pòstum).

Escritors cubans

En Cuba va destacar José Martí i Julián del Casal. El primer va ser un polític, pensador, periodiste, filòsof, poeta, francmaçó i Héroe Nacional de Cuba mort durant la guerra d'Independència cubana. En la seua joventut, després d'estar en presó, va estar tres anys en Espanya peninsular en caràcter de desterrat, a on va estudiar Dret, Filosofia, Lletres i música. En 1881 s'establix en Nova York, a on planifica l'independència de Cuba, colaborant com a periodista en The Hour i The Sun. Ha eixercit una notable influència en el sentiment d'identitat del poble cubà. Va ser el precursor del Modernisme. Per la seua banda, Julián del Casal (L'Habana, 1863-ídem, 1893) ya en el Real Colege de Belén es va dedicar a escriure en un periòdic que ell mateixa havia fundat: L'estudiant. En 1881, va començar a treballar en el Ministeri de Facenda i també a estudiar Dret, pero va deixar eixos estudis per la lliteratura. El seu lloc en el Ministeri ho deixaria més vesprada per a treballar com a corrector i periodiste. Va voler viajar a París, pero mai va estar allí, encara que sí va visitar Madrit, a on va conéixer a Salvador Roda. El seu primer llibre va ser Fulls al vent (1890).

Escritors dominicans

Manuel de Jesús Galván (1834-1910) va ser un noveliste, polític, periodiste i diplomàtic. La seua obra més important és Enriquillo (1879), una novela històrica que tracta la conquista d'Amèrica pels espanyols des del punt de vista d'un jove indígena, basada en l'alçament del cacic Enriquillo.

Escritors equatorians

Artícul principal → Modernisme en Equador.

Erro al crear miniatura:

Gonzalo Zaldumbide

El Modernisme en Equador va ser representat en la narrativa per Gonzalo Zaldumbide i José Rafael Bustamante i en la poesia per un grup de quatre poetes, als quals li'ls va denominar La Generació Decapitada, per la forma súbita en la que varen morir: Ernesto Noboa i Caamaño, Arturo Borja, Humberto Fierro i Medardo Ángel Silva, en situació estranya de la qual s'han format una série de hipòtesis. El terme Generació Decapitada va ser donat per l'ensagiste i periodiste Raúl Andrade en el seu llibre El perfil de la quimera. Els quatre membres de la Generació Decapitada varen compartir una vida bohemio i inestable, en excessos, problemes amorosos, falta d'interés en la notorietat lliterària i morts tràgiques. Per un atre costat la narrativa modernista en Equador es va caracterisar per la purea de l'estil, l'introspecció en els personages i la meditació filosòfica.

En la narrativa l'autor més destacat sense dubte és Gonzalo Zaldumbide, qui a través de la seua crítica lliterària, els seus ensajos pero especialment la seua novela Égloga Tràgica crearia una obra de referència en esta corrent lliterària. Esta novela escomençada en 1913 seria completada al final de la seua carrera quan reprendria la seua "obra de joventut", ya que a lo llarc de la seua vida Zaldumbide s'havia mantingut fidel a l'estètica modernista i clàssica que havia desenrollat des de les seues primeres publicacions de crítica lliterària i ensajos arielistas. El seu estil ha segut descrit com "luxosa prosa descriptiva modernista", va ser elogiada per Aurelio Espinosa Pólit i Juliol Tobar Donoso pel seu estil, mentres que Enrique Anderson Imbert la va interpretar com una estilisació poètica més que una reproducció de la realitat o un anàlisis sicològic. Hernán Rodríguez Castelo va resaltar la seua prosa com una successió de troballes plàstiques i idiomàtics, i va considerar a Zaldumbide decisiu en la lliteratura de el XX destacant la seua "Egloga tràgica" com la prosa descriptiva més castiça i fina del seu temps, possiblement en Amèrica, i els seus ensajos crítics pel seu penetrant talent crític.

Aixina mateix, "Per a matar el cuc" de José Rafael Bustamante és una novela modernista que es caracterisa pel seu ric llenguage i detallades descripcions del paisage rural equatorià. La seua exploració profunda del destí humà, transcendint la mera representació costumista, podria interpretar-se com una busca de transcendència i una preocupació existencial presents en algunes manifestacions del Modernisme.

Escritors espanyols

Artícul principal → Lliteratura modernista en Espanya.

Erro al crear miniatura:

Platero i yo

El modernisme s'anunciava ya en Espanya a través d'una fonda raïl gongorina, alguna cosa que ya va notar el mateix Paul Verlaine, qui citava a Góngora, i en precursors del posromanticisme com Larmig, Manuel Regna, Rafael Gil, Salvador Roda o el més important de tots ells, Gustavo Adolfo Bécquer; en contraposició als americans, que tenien sentiments independentistes i nacionalistes i no varen tindre molta influència per part dels espanyols, estos sí varen rebre un aporte americà sobretot despuix del viage de Rubén Darío a Espanya en 1892 i en atres dos en 1899 i 1908: en eixos viages va atraure a l'estètica a gran número de seguidors: els germans Manuel Machado (El mal poema, La festa nacional) i Antonio Machado (Soletat (1903), més be simbolista), el jove Juan Ramón Jiménez (Ninfeas, Ànimes de violeta, Arias trists), el primer Ramón María del Valle-Inclán (Aromes de llegenda), i els poetes i dramaturcs Eduardo Marquina i Francisco Villaespesa, entre molts uns atres (Alejandro Sawa, Emilio Carrere etc).

Destaca el particular teatre moderniste en vers de tipo històric, en grans, vistoses i aparatosas escenografies: En Flandes s'ha posat el sol d'Eduardo Marquina; L'alcasser de les perlesLas montañas del oroDon Juan de MañaraLos crepúsculos del jardínElectraArtemisLa Vida LliteràriaLa Gloria de don RamiroRevista Ibèrica«Sólo se quiere una vez»Heli. Un succés molt important per a l'Espanya de l'época va ser el desastre del 98 que va vindre a desgajar la Generació del 98 sense que encara s'haja aclarit suficientment la relació d'esta generació en l'estètica del Modernisme.

Alguns autors són difícils de caracterisar com a modernistes, o no poden ser caracterisats aixina durant tota la seua vida, puix és difícil establir a quin moviment lliterari pertany Ramón María del Valle-Inclán (Villanueva de Arosa, 1866-Santiago de Compostela, 1936) per l'amplitut de la seua obra i les seues pròpies idees estètiques, que varen ser alcançant el ranc expressioniste en els seus esperpentos teatrals i narratius. Destaquen, entre atres obres, les Sonates (en prosa) i part del seu primer teatre, com per eixemple La marquesa Rosalinda, que deriva de Els uns et els autres de Paul Verlaine. Valle-Inclán pertany també a la Generació del 98. Juan Ramón Jiménez és més be un escritor del Novecentismo per la seua segona época, pero la primera és modernista i fins a 1908 mostra l'influix posromántico de Bécquer, mentres que des de tal any a 1916 apareix un enjoyado modernisme d'aire francés, que serà substituït per l'austeritat i condensació anglosaxons de la segona etapa. Antonio Machado (Sevilla, 1875-Colliure, França, 1939), que també va ser el gran poeta de la Generació del 98, va tindre també relació en el Modernisme, o més be en uhna de les seues corrents, el simbolisme intimiste. Junt al seu germà Manuel, més decantat en lo líric pel perfeccionisme parnasiano i el decadentisme, va escriure les peces teatrals Els baladres (1928), La Lola es va als ports, o Julianillo Valcárcel (1926). Antonio va donar la campanada en Soletat, publicada en 1903 i ampliada en 1907, obra encara modernista, encara que es preferix parlar més be de «intimisme simboliste» (Felipe Pedraza) per a caracterisar-la; Machado s'alluntarà definitivament d'esta estètica al voltant de 1910.

Entre atres autors espanyols representatius trobem als següents en contribucions distintives al moviment. Tomás Morales (1884-1921), mege i figura política originària de Moya, Gran Canària, es va erigir com un dels principals exponents poètics del modernisme en Espanya. El seu círcul d'aplegats va incloure a atres autors modernistes canaris com Saulo Torón i Alonso Quesada. Entre la seua producció lliterària descollen Les roses de Hércules i el poema Oda a l'Atlàntic. Per la seua banda, Alberto Álvarez de Cienfuegos (1885-1957), natural de Martos, Jaén, va desenrollar una trayectòria com a periodista, poeta i dramaturc i va mostrar una primerenca afinitat per l'estètica modernista. La seua obra més reconeguda és Errants, publicada en 1910.

El madrileny Ricardo Gil (1858-1908) es va caracterisar per una notable versatilitat en l'us de versos i combinacions mètriques, aixina com per un marcat caràcter sentimental en la seua obra, sent particularment recordat per La caixa de música (1898). El ya citat Antonio Machado (1875-1939), sevillà de naiximent i fallit en l'exili en Colliure, França, si be és considerat una figura central de la Generació del 98, va mantindre també vínculs en el modernisme, segons l'apreciació de Ricardo Gullón. De la mateixa manera que el seu germà Manuel, va cursar estudis en l'Institució Lliure d'Ensenyança despuix del seu trasllat a Madrit. La seua obra poètica Soletat, publicada inicialment en 1903 i ampliada en 1907, és una referència important, i en conjunt la seua obra posterior va marcar una sendera ètica i sobri a la Generació del 50. Manuel Machado (1874-1947), germà d'Antonio, va estudiar Filosofia i Lletres en Madrit i va eixercir com a bibliotecari, aplegant a ser membre de la Real Acadèmia Espanyola. La seua obra lírica es distinguix pel seu caràcter llauger, que es contrapon a la seua extrema calitat formal, en títuls com a Ànima, Caprichos, La festa nacional i El mal poema.

El barcelonés Eduardo Marquina (1879-1946) va ser un prolífic poeta i dramaturc, reconegut especialment per la composició d'una lletra per a el himne espanyol per encàrrec del rei Alfonso XIII. En la seua producció poètica destaca Vendimión (1909), i entre les seues obres teatrals descollen Les filles del Cid, En Flandes s'ha posat el sol, Teresa de Jesús i L'ermita, la font i el riu. Manuel Regna Montilla¹ (1856-1905), oriunt de Pont Genil, Còrdova, va desenrollar una activitat polifacètica com a polític, periodiste i poeta, deixant importants contribucions modernistes com a Poemes pagans (1896), Raig de sol i atres composicions (1897) i El jardí dels poetes (1899), de notori i anticipat culturalisme. Salvador Roda (1857-1933), naixcut en Benaque, Màlaga, és considerat un dels precursors del modernisme en Espanya, en una estètica que va cridar colorisme. De formació autodidacta, va treballar en la Gasseta de Madrit abans de realisar viages per Hispanoamèrica, a on la seua obra va ser ben rebuda. És célebre per la seua representació de les costums andaluses en poemes i noveles, sent Vores de la verema (1891), En tropel (1892) i Font de salut (1906) algunes de les seues obres principals. Saulo Torón Navarro (1885-1974), natural de Gran Canària, va cultivar una poesia de caràcter senzill i intimiste, en un to melancòlic i una marcada importància de la mar en la seua temàtica.

Alonso Quesada (1885-1925), pseudónimo de Rafael Romero Quesada, naixcut en Las Palmas de Gran Canària, va publicar abans del seu decés per tuberculosis El lli dels somis (1915), Cròniques de la ciutat i de la nit (1919) i L'Umbría (1922), sent la major part de la seua obra publicada póstumament. Finalment, Francisco Villaespesa (1877-1936), originari de l'Alpujarra (Granada), va anar un dramaturc, poeta prolífic, narrador i periodiste l'obra inicial del qual s'inscriu dins del posromanticisme, destacant posteriorment en títuls modernistes com La copa del rei de Thule (1900), L'alt dels bohemio, Baixe la pluja (1910) i Els remansos del crepúscul (1911), deixant un llegat de 54 llibres de poemes, 10 noveles curtes, 30 peces de teatre i un centenar de traduccions.

Escritors guatemaltecs

En Guatemala va destacar Enrique Gómez Carrillo i Rafael Arévalo. El primer va ser un crític lliterari, escritor, periodiste i diplomàtic de Guatemala. Va tindre una vida molt viagera i bohemio. La seua obra és molt àmplia, pero destaca per les seues cròniques. Va conseguir una beca per a estudiar en Madrit gràcies a Rubén Darío, encara que en el seu viage va passar primer per París, a on posteriorment seria cònsul. En 1892, va publicar en Madrit Esquisses (significa ‘esbossos’ en francés), el seu primer llibre. Va ser acadèmic de la Real Acadèmia Espanyola. Moltes de les seues cròniques són mostres dels seus viages, pero també és autor d'ensaigs i novelas. Per un atre costat, Rafael Arévalo Martínez (1884-1975). La seua etapa inicial va ser com a escritor moderniste; no obstant, la seua llarga vida i inquietuts intelectuals ho varen dur a escriure obres vanguardistes de ciència ficció i filosòfiques; el seu relat més famós és El home que semblava un cavall.

Escritors mexicans

Amat Nervo

En Mèxic va destacar Amat Nervo, Manuel Gutiérrez Nájera, Salvador Díaz Miró, Luis Gonzaga Urbina, Enrique González Martínez i José Juan Tablada. El primer, va anar un poeta, periodiste i diplomàtic. Sol ser emmarcat dins del Modernisme, encara que en un misticisme i una tristor que contrasten en el restant d'autors. Va viajar a París, a on va conéixer a Oscar Wilde, i a Madrit, a on va viure un temps. Va escriure poesia, ensaig i novela, i és conegut principalment per Azul... (novela, 1895), i les seues obres poètiques Azul, modernismo (1898) i L'amada immòvil (pòstuma, 1922). Per un atre costat, Manuel Gutiérrez Nájera (Ciutat de Mèxic, 1859-ídem, 1895) va ser precursor del Modernisme en Mèxic. La seua obra va des de la poesia fins a la crítica teatral passant pel periodisme, encara que destaca la seua activitat com a cronista de la capital mexicana. D'estil propenc al Romanticisme, és elegant i delicat. Va utilisar pseudónimo freqüentment, sent el més conegut «modernistas». Les seues obres més importants són modernismo, precursores del modernismo, Las montañas del oro, Los crepúsculos del jardín, Artemis i La Gloria de don Ramiro.

Ademés, Salvador Díaz Miró (Port de Veracruz, 1853-ídem, 1928) va ser un dels precursors del Modernisme. Va passar per dos etapes poètiques. La primera és més be romàntica i en la segona la seua poesia va evolucionant cap al Modernisme. Va viure en Estats Units, primer per decisió del seu pare i més vesprada per raons polítiques. El seu pare, periodiste i polític, sempre li va influir, per lo que va seguir els seus passos i es va ficar també en el món de la política. De caràcter molt violent, va passar vàries temporades en la presó. Va ser membre de l'Acadèmia Mexicana de la Llengua. La seua principal obra és Lascas (1901). Per la seua banda, Luis Gonzaga Urbina (Mèxic D. F., 1864-Madrit, 1934) va tindre relació en Manuel Gutiérrez Nájera, qui va influir en ell, aixina com Just Serra. Va treballar en numeroses revistes i periòdics, en estos últims escrivint crítiques musicals i teatrals. Es va dedicar també a la docència, com a lliteratura en l'Escola Nacional Preparatòria, a on havia estudiat. En 1915 es va exiliar a L'Habana. A pesar de la seua obra com a crític i croniste i els seus escrits sobre lliteratura, destaca més com a poeta, entre el Romanticisme i el Modernisme; no tan arrebatat com els romàntics i molt més sobri que els modernistes.

Aixina mateix, Enrique González Martínez (Guadalajara, 1871-Mèxic D. F., 1952) va ser poeta i diplomàtic, a pesar de haver-se matriculat en medicina. La seua poesia és sòbria i té tenyides filosòfiques. Entre les seues obres estan Absència i vora, Baixe el signe mortal i Babel. En influència del simbolisme francés, va trencar en el Modernisme en el seu llibre Les senderes amagades (1911). Per últim, José Juan Tablada (Ciutat de Mèxic, 1871-Nova York, 1945) va ser poeta, diplomàtic i periodiste. Va ser vicecónsul davant els Estats Units. Va colaborar en sol dèneu anys en L'Universal i va defendre el Modernisme en la Revista moderna. La seua llabor com a diplomàtic li va dur a treballar en molts llocs fòra de Sudamérica, com Japó, França i Estats Units, i va ser membre de l'Acadèmia Mexicana de la Llengua. En la seua poesia utilisava moltíssim la metàfora i també va ser un dels primers en fer ideogramas i en estudiar l'art hispanoamericà. Va introduir el model poètic del haiku a la llengua espanyola.

Escritors nicaragüencs

En Nicaragua, ademés de Rubén Darío, va destacar Alfonso Cortés. Darío, el verdader nom del qual va ser Félix Rubén García Sarmiento, va nàixer i va morir en Nicaragua (1867-1916). Primer va ser periodiste i després diplomàtic, per lo que va viajar molt per Europa i Amèrica. Màxim representant del modernisme lliterari en llengua Espanyola, és, possiblement, el poeta que ha tingut una major i més duradora influència en la poesia de el XX en l'àmbit hispànic. Fortament influït per romàntics (Hugo, Musset), parnasianos (Leconte de Lisle, Heredia) i simbolistes, va aplegar a tindre un nou i lluent estil, donant una nova musicalitat als ritmes tradicionals castellans. Les seues obres principals són Blava... (1888), Prosa profanes (1896) i Vores de vida i esperança (1905). La seua influència en la lliteratura posterior és enorme. Va conéixer i va influir a tots o casi tots els escritors en castellà del Modernisme. Per la seua banda, Alfonso Cortés va nàixer en León, el 9 de decembre de 1893. Fill de Salvador Cortés Fonseca, lleonés, i de Mercedes Bendaña Mendieta, diriambina. És considerat un dels primers poetes metafísics d'Amèrica, s'inicia en el grup Moderniste de León baix l'ombra de Rubén Darío. En eixe moment publica el seu primer llibre anomenat L'Odissea de l'Istme en el qual guanya els Jocs Florals de Quetzaltenango. Cortés es va nutrir de les essències i formes dels sonets de Charles Baudelaire i les obres de Stéphane Mallarmé, Jean Moréas i Paul Verlaine, dels quals va traduir alguns poemes. Entre les seues obres més destacades es troben: Poesies (1931), Vesprades d'or (1934), Poemes eleusinos (1935), Les sèt antorches del sol (1952, publicada en el hospici de Sant Joan de Deu) i Les rimes universals (1964, en pròlec de Thomas Merton). En una nit de febrer de 1927, als seus 34 anys, pert el seu estat de trellat mental i passa per 15 anys tancat en la seua casa en León. Posteriorment és diagnosticat en esquizofrènia i viu els seus següents anys de vida en manicomios en Nicaragua i Costa Rica. Encara en el seu estat de locada, continua la seua llabor lliterària; el seu primer poema escrit en eixe estat va ser La cançó de l'espai. En un de tantes tancades va escriure el seu famós poema Finestra el qual originalment es va cridar Un detall. Fallix el 3 de febrer de 1969, als 76 anys d'edat, acompanyat per la seua germana. El seu cos reposa de la mateixa manera que el de Rubén Darío en la catedral de León.

Escritors peruans

José Sants Chocano

En Perú va destacar José Sants Chocano, Manuel González Prada, Aurora Càceres, Clemente Palma Román, Abraham Valdelomar, Ventura García Calderón i la generació del 900. Primerament, José Sants Chocano (Llima, 1875-Santiago de Chile, 1934) va ser un poeta i diplomàtic que va publicar obres, com La boira terrera, Azhares, La gran revista, Les vores del Pacífic i moltes atres que varen originar comentaris i crítiques. Póstumamente varen aparéixer obres com: El poema de l'amor doliente, L'ànima de Voltaire, Memòries. Les mil i una aventures, Or d'índies, Llibre d'or, Poesies triades, entre unes atres. Va ser capturat per les contínues crítiques en el diari «La Tundra» al govern d'Andrés A. Càceres des de 1894, vinculat a la colaboració en governs dictatorials, per la rodalia en el president de Guatemala, Estrada Cabrera, serà condenat a pena de mort de la qual rebrà una amnistia a demanat del papa, rei Alfonso XII d'Espanya, el president del Perú, Augusto B. Leguía, i el president d'Argentina. Posteriorment despuix d'este fet escriurà Ànima Amèrica dedicada al rei d'Espanya. Va ser elogiat durant la cerimònia per l'alcalde de Lima, César Vallejo, Clemente Palma, entre atres contemporàneus i serà nomenat com el poeta d'Amèrica. En segon lloc, Manuel González Prada (Llima, 1844-Llima, 1918). En el pla lliterari se li considera el més alt exponent del realisme peruà, aixina com per les seues innovacions poètiques se li va denominar el "Precursor del Modernisme americà". Com prosista, és recordat principalment per Pàgines lliures (1894) i Hores de lluita (1908), ensajos a on mostra una creixent radicalisació dels seus plantejaments. Va defendre totes les llibertats, incloses la de cult, consciència i pensament i es va manifestar en favor d'una educació llaica. En l'artícul Els nostres indis (1904), explica la suposta inferioritat de la població autòctona com un resultat llògic del tracte rebut i de la falta d'educació.

En tercer lloc, Aurora Càceres (Lima, 1872-Madrit, 1958) és representant del Modernisme, de l'indigenisme i del feminisme, ya que va escriure ensajos com L'emancipació de la dòna. Va estudiar en Alemània i en París i tenia un caràcter cosmopolita i va anar també defensora del catolicisme. En la capital francesa va escomençar a escriure, quan era esposa d'Enrique Gómez Carrillo. La rosa morta és una novela cosmopolita modernista que, no obstant, canvia el concepte de la dòna en el Modernisme. La seua vida va ser trista per pèrdues de familiars, pel seu matrimoni i pel seu exili. En quart lloc, Clemente Palma Román (1872-1946) Va nàixer i va morir en Llima. Fill del prolífic escritor peruà Ricardo Palma, la seua vida va estar lligada a la lliteratura en nàixer en el sí d'una família d'intelectuals. Pese a que el seu pare va ser símbol ilustre del tradicionalisme, Clemente va ser la primera reacció en contra del realisme i de la lliteratura del seu pare. És pràcticament el fundador dels contes fantàstics en el Perú, açò es resalta o manifesta de manera màxima en l'obra XYZ, que és considerada una novela de ciència ficció.

En quint lloc, Abraham Valdelomar (Ica, 1888-Ayacucho, 1919) va ser un escritor molt complet, puix va cultivar tots els gèneros i és, junt a Clemente Palma i a Juliol Ramón Ribeyro, un dels contistes més importants del Perú. Les seues experiències infantils, relacionades en el camp i la mar, varen influir enormement en la seua obra posterior. Va colaborar en revistes com a dibuixant, poeta i contista. En els seus inicis es veu l'influència de González Prada i de Gabriele D'Annunzio. La seua obra més important és El Cavaller Carmelo, escrita en el seu periodo de diplomàtic en Roma. Els fills del Sol és una atra colecció de contes. En sext lloc, Ventura García Calderón (París, 1886-ídem, 1959) va ser un escritor i diplomàtic que va viure la major part de la seua vida en París. La seua obra, de la que bona part està en francés, consistix sobretot en contes, que tracten principalment de fantasia, intriga i violència i s'ambienten en Perú i en llocs andinos, encara que desconeixia prou l'interior del país i es noten prejuïns cap als indígenas. Va estar nominat al Premi Nobel de Lliteratura.

Per últim, una important branca del modernisme peruà va ser l'anomenada Generació del 900. Esta generació desenrollada en el periodo cridat «Reconstrucció Nacional»,després del conflicte bèlic en Chile, va ser conformada per un grup d'intelectuals en l'idea de reconstruir una identitat que definira al país, dins d'una societat en ambigüitat de pensament. Els seus principals representants varen ser José de la Riva Agüero i Osma en Caràcter de la lliteratura del Perú independent (1905), Francisco García-Calderón Rei en Les condicions sociològiques d'Amèrica Llatina (1908), Ventura García Calderón en Del romanticisme al modernisme (1910) i Víctor Andrés Belaúnde en El Perú antic i els métodos sociològics (1908).

Escritors portorriquenys

Julia de Burgos (Carolina, 1914-Nova York, 1953) va ser l'autora modernista més important de Puerto Rico. Durant la seua chiquea va tindre una vida difícil, la seua família era pobra i ella tenia 12 germans. Ya adulta, va devindre membre del Partit Nacionaliste de Puerto Rico perque va estar a favor de l'independència per a Puerto Rico. Va publicar tres coleccions de poemes.

Escritors uruguayans

Erro al crear miniatura:

Delmira Agustini

En Uruguai va destacar Delmira Agustini i Juliol Herrera. La primera va ser una poetisa descendent d'immigrants italians. Va nàixer en Montevideo i va ser assessinada en eixa mateixa ciutat per la seua exesposo a l'edat de 28 anys. Considerava a Darío com el seu mestre, i forma part junt a Juliol Herrera i Leopoldo Lugones la Generació del 900 dins del gènero líric. Va tractar temes fantàstics, eròtics i exòtics i també es va interessar en la sexualitat femenina. A Eros, deu de l'amor, li dedica Els cálices buits (1913). Per un atre costat, Juliol Herrera i Reissig (Montevideo, 1875-1910) va ser educat en el Romanticisme, i es va convertir en líder del Modernisme en Uruguay. La seua família tenia poder econòmic i social (el seu tio va aplegar a ser president d'Uruguay), va tindre problemes per la seua mala salut, que no li va permetre viajar com uns atres modernistes. Va escriure ensajos polítics i ficció, pero lo més important de la seua obra és la poesia. El seu reconeiximent lliterari va aplegar despuix de la seua mort.

Escritors veneçolans

Erro al crear miniatura:

Pedro César Dominici

En este país va destacar Rufino Blanco Fombona, Pedro Emilio Coll, Pedro César Dominici, Manuel Díaz Rodríguez i Luis Manuel Urbaneja Achelpohl. Primer, Rufino Blanco Fombona (Caracas, Veneçola, 17 de juny de 1874-Buenos Aires, Argentina, 16 d'octubre de 1944) va ser un escritor, diplomàtic i editor veneçolà, figura destacada del modernisme lliterari.

En segon lloc, Pedro Emilio Coll (Caracas, 12 de juliol de 1872-Caracas, 20 de març de 1947) va ser un periodiste escritor, ensagiste, polític i diplomàtic. Un dels màxims exponents del modernisme, des de molt primerenca edat va mantindre contacte en els principals escritors veneçolans de la seua generació. Durant el seu rol com a cònsul en França, va estar a càrrec de la secció «Lletres Llatinoamericanes» de la revista Mercure de France. Cofundador junt en Pedro César Dominici i Luis Manuel Urbaneja de la revista Cosmópolis. En tercer lloc, Pedro César Dominici (Carúpano, estat Sucre, Veneçola, 18 de febrer de 1873-Buenos Aires, Argentina, 23 d'agost de 1954) va ser un escritor, dramaturc i diplomàtic. Cofundador de la revista Cosmópolis, la seua obra es va inscriure en el cridat primer moment moderniste del teatre veneçolà. També va deixar una obra ensayística i narrativa d'interés.

Ademés, Manuel Díaz Rodríguez (Chacao, Miranda, 28 de febrer de 1871-Ciutat de Nova York, 24 d'agost de 1927) va ser un escritor moderniste veneçolà. Per últim, Luis Manuel Urbaneja Achelpohl (Caracas, Veneçola, 25 de febrer de 1873-5 de setembre de 1937) va ser escritor i periodiste. És considerat com el iniciador del conte modern veneçolà. També cofundador de Cosmópolis, va incorporar el realisme i les formes naturalistes de la ficció, el qual a la seua volta va poder desenrollar-se cap al criollisme.

Vore també

• Lliteratura hispanoamericana
• Lliteratura espanyola del Modernisme
• Romanticisme
• Simbolisme

Bibliografia

Principal

• Crespo, Ángel (ed.): Antologia de la poesia modernista. Tarragona, Tárraco, 1980. ISBN 84-7320-024-1. I
• Fernández Molina, Antonio (ed.): Antologia de la poesia modernista. Madrit, Xúquer, 1981. ISBN 84-334-3035-1.
• Jiménez, José Olivio: Antologia crítica de la poesia modernista hispanoamericana. Madrit, Hiperión, 1989 (2.ª edició). ISBN 84-7517-149-4.
• Pacheco, José Emilio: Antologia del modernisme, 1884-1921, Mèxic, Universitat Nacional Autònoma de Mèxic: Era, 1999.

Secundària

• Alegria, Fernando. Breu història de la novela hispanoamericana, Mèxic: Edicions d'Andrea, 1959.
• Andrade, Raúl: El Perfil de la Quimera. Quito, Casa de la Cultura Equatoriana, 1950.
• Gullón, Germán. La modernitat silenciada. Madrit: Biblioteca Nova, 2005.
• Gutiérrez, José Ismael. Perspectives sobre el modernisme hispanoamericà. Madrit: Plecs, 2007.
• Henríquez Ureña, Max. Breu història del modernisme, Mèxic: Fondo de cultura Econòmica, 1978.
• Pineda Franco, Adela. Geopolítiques de la cultura finisecular en Buenos Aires, París i Mèxic: les revistes lliteràries i el modernisme, Pittsburgh: Institut Internacional de Lliteratura Iberoamericana, 2006.
• Ric, Francisco. Història i crítica de la Lliteratura espanyola: Modernisme i 98. Barcelona: Crítica, 1980.
• Schmutzler, Robert. El modernisme, Madrit: Aliança Forma, 1985.
• Ward, Thomas. «Els possibles camins de Nietzsche en el modernisme» en Nova Revista de Filologia Hispànica 50.2 (2002): 489-515.
• Ensina, Rocío. El nou modernisme del món, Mèxic: La Trina, 1950.
• Téllez, Luis Diego, El modernisme entre les cames de l'actualitat, Argentina: Ritinga, 1979.
• Yuliana Palermo, L'amor no existix per a qui no ho sap utilisar, Colòmbia-Medellín 1997.