Charles Baudelaire

Charles Baudelaire

Charles Pierre Baudelaire (pronunciación en francés: /ʃaʁl bodlɛʁ/ (<phonos file="Fr-Charles Baudelaire.oga">escuchar</phonos>); París, 9 d'abril de 1821-París, 31 d'agost de 1867) va ser un poeta, ensagiste, crític d'art i traductor francés.

Paul Verlaine ho va incloure entre els poetes malaïts de França de el XIX, per la seua vida i cultura bohemio i d'excessos, i a la visió del mal que impregna la seua obra. Barbey d'Aurevilly, periodista i escritor francés, va dir d'ell que va anar el «Dante d'una época decadent». Va ser el poeta de major impacte en el simbolisme francés.

Les influències més importants sobre ell varen ser Théophile Gautier, Joseph de Maistre —de qui va dir que li havia ensenyat a pensar— i, en particular, Edgar Allan Poe, a qui va traduir extensament. A sovint se li acredita haver falcat el terme modernitat per a designar l'experiència fluctuante i efímera de la vida en la metròpolis urbana, i la responsabilitat que té l'art de capturar eixa experiència.

Biografia

Infància

Va nàixer en París el 9 d'abril de 1821. El seu pare, Joseph-François Baudelaire, exseminarista, antic preceptor, va anar també professor de dibuix, pintor i funcionari cap del Despaig de la Cambra dels Parells. Joseph li va ensenyar les primeres lletres. Quan va nàixer Charles, el seu pare tenia l'edat d'sesenta y dos anys, i un fill, Claude Alphonse, frut del seu primer matrimoni. La seua mare, Caroline Dufaÿs, que no aplegava als trenta anys en nàixer Baudelaire, era filla d'emigrants francesos a Londres durant la revolució de 1793. Va ensenyar anglés al seu fill.

Va ser criat per la sirvienta de la família, Mariette. Es coneix molt poc sobre ella, pero s'intuïx que va deure tindre gran pes en la família. Baudelaire la recorda en un poema aparegut en Les flors del mal. Durant la seua infància, gojava jugant en els Jardins de Luxemburc, com aixina atesta una carta amorosa que va escriure a la seua amiga Cécile Desoër en sol huit anys, la primera conservada de la seua correspondència.

Joseph-François Baudelaire va fallir en 1827, quan Charres tenia a penes cinc anys. Va deixar una menuda herència. La seua mare va canviar de residència i, als vint mesos, Caroline es va casar en Jacques Aupick, un veí seu de quaranta anys que va aplegar a ser general comandant de la plaça forta de París. És provable que anaren amants abans de contraure matrimoni. Baudelaire en això va rebre un gran impacte emocional, vivint-ho com un abandó. Mai va aplegar a tindre bones relacions en Aupick, a qui sempre va odiar.

Despuix de les jornades revolucionàries de 1830, Aupick és ascendit a tinent coronel per la seua participació en la campanya d'Argèlia. Dos anys més vesprada és nomenat cap de l'Estat Major i es trasllada en la seua família a Lió; allí permaneixeran quatre anys, estudiant Baudelaire en el Collège Royal de Lió, de l'ambient del qual no guardarà bons recorts. El futur poeta s'avorrix i escapa de la seua tancada.

La seua mare, impregnant-se de la personalitat de Aupick, es va tornant cada volta més rígida i puritana. En 1836 el seu marit ascendix a general de l'Estat Major. Tornen a París, a on Baudelaire és internat en el liceu Louis-li-Grand; allí permaneixerà durant dos anys i mig. En eixa época llig a Sainte-Beuve, a Chenier i Musset, a qui més vesprada criticarà. Conseguix el títul de Bachiller superior pero, per una falta encara desconeguda, és expulsat. Es creu que dita falta podria estar relacionada en la resistència del jove a la dura disciplina del colege.

Joventut i bohemio

En 1840 Baudelaire s'inscriu en la Facultat de Dret. Comença a freqüentar a la joventut lliterària del Barri Llatí i coneix a noves amistats, com Gustave Levavasseur i Ernest Prarond. També entaula amistat en Gérard de Nerval, en Sainte-Beuve, Théodore de Banville i Balzac. Intima igualment en Louis Ménard, poeta i químic.

Comença a dur una vida despreocupada; els altercats en la família són constants per la seua adicció a les drogues i a l'ambient bohemio. Freqüenta prostíbuls i manté relacions en Sarah, una prostituta judeua del Barri Llatí. Baudelaire la denomina la Louchette («la Bizca»). Ademés d'endoblegar la vista, era calba. Dins de la seua obra capital, Les flors del mal, Baudelaire es referix a Sarah en un poema, provablement escrit en el moment en que va deixar de vore-la asiduamente, recomençant les seues relacions en la seua atra amant, Jeanne Duval.

Unix nuit que j'étais près d'unix affreuse Juive, Comme au long d'un cadavre un cadavre étendu, Je em pris à songer près de ce corps vendu à la trista beauté dont mon désir es prive.

Una nit en que estava en una horrible judeua, com un cadàver tendit junt a un atre, pensava, al costat d'aquell cos venut, en la trista bellea de la qual el meu desig es priva.

Charles Baudelaire

La conducta de Baudelaire, que rebuja entrar en la carrera diplomàtica, horrorisa a la seua família. El seu padastre, descontent en la vida libertina que du, tracta de distanciar-ho dels ambients bohemio de París. En març de 1841 un consell de família ho envia a Bordeus per a que embarque en destí als Mars del Sur, a bordo d'un paquebote. La travessia devia durar díhuit mesos i dur-ho fins a Calcuta, en companyia de comerciants i oficials de l'Eixèrcit. En este periodo escriu un dels seus poemes més célebres «El Albatros». Pero aplegant a l'illa de Maurici, Baudelaire decidix interrompre el seu viage i retornar al seu país.

De tornada a França, es va instalar de nou en la capital, tornant a les seues antigues costums desordenades.

Va escomençar a freqüentar els círculs lliteraris i artístics i va escandalisar a tot París per les seues relacions en la jove Jeanne Duval, la bella mestiza que li inspiraria algunes de les seues més lluentes i controvertides poesies. Va destacar pronte com a crític d'art: El Saló de 1845, la seua primera obra, va cridar ya l'atenció dels seus contemporàneus, mentres que el seu nou Saló, publicat un any despuix, va dur a la fama a Delacroix (pintor, llavors encara molt discutit) i va impondre la moderna concepció estètica del seu autor.

Bona mostra del seu treball com a crític són les seues Curiositats estètiques, recopilació pòstuma de les seues apreciacions sobre els salons, de la mateixa manera que L'art romàntic (1868), obra que va reunir tots els seus treballs de crítica lliterària. Va ser aixina mateix pioner en el camp de la crítica musical, a on destaca sobretot l'opinió favorable que li va meréixer l'obra de Richard Wagner, que considerava com la #síntesis d'un art nou.

En lliteratura, els autors Hoffmann i Edgar Allan Poe, del que va realisar numeroses traduccions (encara canòniques en francés), alcançaven, també segons el criteri de Baudelaire, esta #síntesis vanguardista; la mateixa que va perseguir ell aixina mateix en La Fanfarlo (1847), la seua única novela, i en els seus distints esbossos d'obres teatrals.

Últims anys

Compromés per la seua participació en la revolució de 1848, la publicació de Les flors del mal, en 1857, va acabar per desnugar la violenta polèmica gestada entorn a la seua persona. Els poemes (les Flors) varen ser considerats «ofenses a la moral pública i les bones costums» i el seu autor va ser processat. Davant tals acusacions Baudelaire va respondre:

Tots els imbècils de la burguesia que pronuncien les paraules «immoralitat», «moralitat» en l'art i demés borinotades em recorden a Louise Villedieu, una puta de cinc francs, que una volta em va acompanyar al Louvre, a on ella mai havia estat, i va escomençar a sonrojarse i a tapar-se la cara. Tirant-me a cada moment de la mànega, em preguntava davant les estàtues i quadros immortals cóm podien exhibir-se públicament semblants indecencias.

No obstant, ni l'orde de suprimir sis dels poemes del volum ni la multa de trescents francs que li va ser imposta varen impedir la reedició de l'obra, en 1861. En esta nova versió varen aparéixer, ademés, uns trentacinc texts inèdits. El mateix any de la publicació de Les flors del mal, i insistint en la mateixa matèria, va mamprendre la creació dels Menuts poemes en prosa, editats en versió íntegra en 1869 (en 1864, el diari Li Figaro havia publicat alguns texts baix el títul de El spleen de París). En esta época també varen vore la llum Els paraisos artificials (1858-1860), en els quals es percep una notable influència de l'anglés De Quincey; l'estudi Richard Wagner et Tannhäuser à Paris, aparegut en la Revue européenne en 1861; i El pintor de la vida moderna, un artícul sobre Constantin Guys, publicat per Li Figaro en 1863.

En 1864 viaja a Bèlgica i residirà dos anys en Brusseles. Allí intenta guanyar-se la vida dictant conferències sobre art, pero són un fracàs. En la primavera es troba en el seu editor. Solament conseguix donar tres conferències sobre Delacroix, Gautier i Els paraisos artificials, en escassa assistència de públic. Intenta una edició de la seua obra completa, pero fracassa; es venja de la falta d'acceptació escrivint un panflet titulat ¡Pobre Bèlgica! La #sífilis que patia li va causar un primer conat de paràlisis en (1865), i els síntomes d'afàsia i hemiplejía, que arrastraria fins a la seua mort, varen aparéixer en violència en març de 1866, quan va sofrir un atac en l'iglésia de Saint Loup de Namur. Traslladat urgentment per la seua mare a una clínica de París, va permanéixer sense parla, pero lúcit, fins al seu decés, en agost de l'any següent. Va ser enterrat en el cementeri de Montparnasse, junt a la tomba del seu padastre. El seu epistolario es va publicar en 1872; els Journaux intimes (que inclouen Eixides i El meu cor al nuet), en 1909; i la primera edició de les seues obres completes, en 1939.

Despuix de la seua mort, Charles Baudelaire seria considerat el pare, o gran profeta, de la poesia moderna. Va ser una figura prou popular en els círculs artístics de París. Manet va incloure el seu efigie en el seu famós quadro Música en les Tullerías, i en 1865 va gravar dos retrats d'ell, un d'ells basat en una fotografia de Nadar.

En novembre de 1867, pocs mesos despuix de la mort de Baudelaire, es ven en pública subasta tota la seua propietat lliterària. Entre els documents subastats es troben les llistes de Poèmes à faire: apunts i esbossos, associats a El spleen de París. En este conjunt es troben els títuls d'un grup de creacions al que Baudelaire va denominar Oneirocrities, l'art d'explicar els somis.

Influencia

El seu coetáneo Barbey d'Aurevilly, escritor i crític lliterari, que va ser un dels primers en defendre la calitat de la seua obra, va dir d'ell que va anar el Dante d'una época decadent.

Baudelaire va ser para alguns la crítica i #síntesis del Romanticisme, per a uns atres el precursor del simbolisme, i tal volta haja segut abdós coses al mateix temps. També és considerat el pare espiritual del decadentismo que aspira a épater la bourgeoisie (escandalisar a la burguesia). Els crítics coincidixen en senyalar que formalment va obrir el camí de la poesia moderna. La seua oscilació entre lo sublim i lo diabòlic, lo elevat i lo grosser, l'ideal i l'avorriment angustiós (el spleen) es correspon en un esperit nou, i precursor, en la percepció de la vida urbana. Ademés, va establir per a la poesia una estructura basada en les antedichas Correspondències o transvasaments perceptivos entre els distints sentits, idea esta que desenrolla en el poema d'eixe títul en el que s'obri Les flors del mal. Les correspondències equivalen a audaces imàgens sensorials representatives de la caòtica vida espiritual de l'home modern.

El simbolisme de Rimbaud, Verlaine i Mallarmé, alvançant pel camí d'una poesia autònoma, que es representarà solament a sí mateixa, és especialment deutor d'esta profunda concepció estètica de Baudelaire. El treball d'amplificament expressiu que va realisar en la metàfora va contribuir en tot cas a sugerir el terreny illimitat en el que podia expandir-se el sistema de representació de la poesia. Tot lo que va anar d'importància decisiva per al desenroll de la poesia en el XX, junt en l'experimentació d'Arthur Rimbaud, el principal dels poetes «malaïts», potser el millor hereu de Baudelaire. El propi Rimbaud va ser un dels primers escritors en exaltar al poeta parisenc, tan sol quatre anys despuix de la seua mort, coronava a Baudelaire com a «Rei dels poetes, verdader Deu». En el món de parla anglesa, Edmund Wilson considera a Baudelaire com l'autor que imprimix la major força sobre el moviment simboliste, a través de la seua traducció d'Edgar Allan Poe.

Per la seua banda, Rafael Reig considera en el seu Manual de lliteratura per a caníbals que els escritors modernistes de llengua espanyola, i molt especialment Rubén Darío, varen adoptar plenament la visió del poeta que Baudelaire plantejava en el seu famós poema titulat El albatros, lo que aprofita per a ironisar sobre alguns plantejaments d'este moviment:

Baudelaire tenia raó: un albatros en terra, en la seua anar tambaleante i arrastrant les ales, dona verdadera rialla. Tots els mariners ho sabem. Crida l'atenció la diferència entre el torpor dels seus andares i la seua majestuosa elegància en l'aire. L'envergadura de les seues ales és enorme, de més de quatre metros: només en estendre-les a favor de vent poden alçar el vol. No obstant, tenen séries dificultats per a aterrisar i solen colpejar-se les ales. S'alimenten de calamars i dels desperdicis dels barcos. El albatros errante (Diomedea exulans) pot devorar peixos de més de mig metro de llongitut.

Al començament dels anys 1920 varis autors de primer nivell com Marcel Proust, Walter Benjamin i T.S. Eliot reprenen l'interés pel francés per mig de diversos anàlisis, estudis, ensajos i artículs. En 1930, Eliot elabora la seua teoria de que Baudelaire que encara no era suficientment respectat i valorat, inclús en França, sosté que el poeta era «un geni», i afig que el seu «virtuosisme tècnic, que casi mai es pot subestimar... ha fet que els seus versos siguen una font inagotable per als poetes futurs estudis, no només els de la seua llengua». Eliot afirmava que la poesia rellevant escrita en anglés durant els vint anys anteriors havia segut influïda per Baudelaire.

El mateix Eliot s'identificava com a part de la «progenie de Baudelaire». Sent totalment donat a la reutilisació de versos i fragments d'atres escritors es dona la paradoxa de que poques voltes va amprar cites lliterals del poeta francés, encara que certament sí ho va utilisar en un dels seus més grans poemes: La terra baldía, a on cita fins a en tres ocasions a Les flors del mal.

També el Surrealisme deu la seua proyecció a la seua influència, si ben mai es va manifestar per part dels poetes identificats en este moviment una admiració desmesurada per Baudelaire, i en alguns casos han expressat un tènue rebuig, l'influència del poeta parisenc és indiscutible, com reconeix André Breton en una de les seues correspondències: «En Li Spleen de París i els seus Oneirocrities es va inaugurar el Surrealisme per a després, décades despuix, despertar novament».

Filosofia

A lo llarc de la seua vida, Baudelaire va realisar numeroses pronunciacions que varen ser escandaloses i intencionadament provocatives en el seu temps. Va escriure sobre una àmplia amalgama de temes, atraent crítiques i indignació de molts sectors.

Política

Junt en Poe, Baudelaire va cridar al reaccionari tradicionaliste Joseph de Maistre el seu maître à penser (mentor de pensament), puix asseverava que li havien «ensenyat a pensar». Va adoptar una postura cada volta més aristocràtica, i en els seus diaris expressava:

No hi ha forma de govern racional i assegurat fòra d'una aristocràcia. Una monarquia o una república, basades en la democràcia, són igualment absurdes i dèbils. L'immensa nàusea d'anuncis. No hi ha sino tres coses dignes de respecte: el retor, el guerrer i el poeta. Conéixer, matar i crear. El restant de la humanitat pot ser taxada i usada com a ruc de càrrega, varen nàixer para lo estable, és dir, per a practicar allò que ells criden «professions».

Amor

Hi ha un invencible gust per la prostitució en el cor de l'home, del com procedix la seua por a la soletat. Vol ser dos. Pero el geni vol ser un... És este temor a la soletat, la necessitat de perdre-se a un mateixa en la carn externa, lo que l'home noblemente crida «la necessitat d'amar».

L'artiste

Quant més cultiva un home les arts, menys lasciu i libertino es torna... Únicament el brut és bo al copular, i la copulació és el lirisme de les masses. Copular significa entrar en un atre — i l'artiste mai emergix de sí mateixa.

Matrimoni

Incapaç de suprimir l'amor, l'Iglésia va voler a lo manco desinfectar-ho, i va crear el matrimoni.

El públic

En vista a açò, amic, eres com el públic, al com un no deuria jamai oferir un delicat perfum. Els exaspera. Dona'ls solament fem cuidadosadament seleccionat.

El temps

La voluntat de crear ha de dominar, puix l'art és llarc i el temps és breu (citant a Hipócrates).

Cada home porta dins de sí mateixa la seua pròpia dosis d'opi natural, incesantemente secretado i renovat, i, des del nàixer fins al morir, ¿quantes hores podem contar que estiguen plenes de plaure, d'eficaç i pròspera acció?

Obres

Les flors del mal

Artícul principal → Les flors del mal.

Les flors del mal és una obra de concepció clàssica en el seu estil, i oscuramente romàntica pel seu contingut, en la que els poemes es disponen de forma orgànica (encara que açò no és tan evident en les edicions realisades despuix de la censura i l'afegitó de nous poemes). En ella, Baudelaire expon la teoria de les correspondències i, sobretot, la concepció del poeta modern com un ser malaït, rebujat per la societat burguesa, als valors de la qual s'opon. El poeta s'entrega al vici (singularment la prostitució i la droga), pero solament conseguix el tedi (spleen, com es dia en l'época), al mateix temps que anhela la bellea i nous espais ("El viage"). És la «consciència del mal».Plantilla:CR

La publicació de Les flors del mal en 1857 li va valdre una condena per immoralitat, degut sobretot a un insidioso artícul aparegut en Li Figaro. La sentència ho va obligar a excloure poemes de l'obra, a lo que l'autor va argumentar que el llibre devia ser «jujat en el seu conjunt», tal com ell ho havia concebut: un poema total, que no seguia un orde cronològic sino un orde de #finalitat. En Les flors del mal, Baudelaire va donar fi al cicle del Romanticisme per a obrir pas a la Modernitat, no solament per la temàtica de la seua obra, sino pel replanteig estètic que en ella es fa i que consistix en el descobriment de la bellea en lo «no bell».

Atres obres

• Salon de 1845 / El saló de 1845 (1845)
• Salon de 1846 / El saló de 1846 (1846)
• La Fanfarlo (1847)
• Du vin et du haschisch (1851)
• Fusées (1851)
• L'Art romantique (1852) en publicació en 1869.
• Morale du joujou (1853)
• Exposition universelle (1855)
• Els Fleurs du mal / Les flors del mal (1857)
• Li Poème du haschich (1858)
• Salon de 1859 / El Saló de 1859 (1859)
• Els Paradis artificiels / Els paraisos artificials (1860)
• La Chevelure (1861)
• Réflexions sur quelques-uns de més contemporains (1861)
• Richard Wagner et Tannhäuser à Paris (1861)
• Petits poèmes en prose o Li Spleen de Paris / Menuts poemes en prosa o Spleen de París (1862)
• Li Peintre de la vie moderne / El pintor de la vida moderna (1863)
• L'œuvre et la vie d'Eugène Delacroix (1863)
• Mon cœur les meues à nu (1864)
• Els Épaves / Els despojos (1866)
• Curiosités esthétiques / Curiositats estètiques (1868)
• Li Spleen de Paris, 1869
• Journaux intimes (1851-1862)
• Oeuvres Posthumes et Correspondance Générale, 1887–1907
• Fusées, 1897
• Mon Coeur Les meues à Nu, 1897
• Oeuvres Complètes, 1922–53 (19 vols.)
• Mirror of Art, 1955
• The Essence of Laughter, 1956
• Curiosités Esthétiques, 1962
• The Painter of Modern Life and Other Essays, 1964
• Baudelaire as a Literary Critic, 1964
• Arts in Paris 1845–1862, 1965
• Selected Writings on Art and Artist, 1972
• Selected Letters of Charles Baudelaire, 1986
• Twenty Prose Poems, 1988
• Critique d'art; Critique musicale, 1992.

Bibliografia

Espanyol

• Ramón Gómez de la Serna, L'esgarrat Baudelaire, en Efigies, Madrit, 1929, Aguilar, 1960.
• Camille Mauclair, Baudelaire, vida atormentada, Barcelona, 1942.
• César González Ruano, Baudelaire, Madrit, 1931.
• Jaime Gil de Biedma, El peu de la lletra, Barcelona, 1980.
• Luis Cernuda, Poesia i lliteratura, II, Barcelona, 1964.
• François Porché, Baudelaire, història d'un ànima, Buenos Aires, 1949.
• Georges Bataille, La lliteratura i el mal, Madrit, 1959, 1971 (2.ª edició).
• Michel Butor, Sobre lliteratura, I, Barcelona, 1967.
• Marcel Raymond, De Baudelaire al surrealisme, Mèxic, F. C. I., 1960.
• Félix de Azúa, Conéixer Baudelaire i la seua obra, Barcelona, 1978.
• Walter Benjamin, #Allumenament, 2, Madrit, 1972.
• Ernesto Fira Jaldón, Baudelaire, el seu cor al nuet. Seguit de comentaris als Menuts poemes en prosa. Huerga i Fierro Editors, 2005. ISBN 84-8374-547-X.
• Mario Campanya, Baudelaire, joc sense triumfos, Barcelona, Debat, 2006.

Atres idiomes

• Marcel Proust, A Propos de Baudelaire, Nouvelle Revue franqaise, 16 (París, 1 de juny de 1921).

• Walter Benjamin, Baudelaire, Tableaux Parisiens, Heidelberg, 1923.
• T.S. Eliot, 'The Lesson of Baudelaire' artícul en la revista The Tyro, 1921.
• Paul Valéry, Situation de Baudelaire, en Varieté, II, París, 1930 i 1958.
• Philippe Soupault, Baudelaire, París, 1931.
• René Laforgue, L´échec de Baudelaire, París, 1931, Ginebra, 1963.
• Georges Blin, Baudelaire, París, 1939.
• Jean Paul Sartre, Baudelaire, París, 1947.
• Georges Blin, Li sadisme de Baudelaire, París, 1948.
• Jean Pommier, La mystique de Baudelaire, París, 1939
• Charles du Bos, Approximations, París, 1965.
• Gerhardt Goebel, Poésie et littérature chez Baudelaire et Mallarmé, analyse du chagement de concept, en Romantisme, 39, 1983.
• Rincé Dominique, Baudelaire et la modernité poétique, París, 1984.

Vore també

• Parnasianismo
• Poetes malaïts

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Charles Baudelaire.

Charles Baudelaire en Viquidites.

• 15px|link=|alt= Wikisource contiene obras originales de Charles Baudelaire.
• «Les amants de Baudelaire», en Vides Contades en RNE ().