Culturalisme

Per a l'escola etnològica nortamericana d'eixe nom, vore Culturalisme (etnologia) Per al concepte de la disciplina antropològica opost al Multiculturalismo, vore Culturalisme (antropologia)

Robert Browning, poeta postromántico anglés creador del monòlec dramàtic, una de les formes que utilisen els poetes culturalistas.

El culturalisme és una corrent estètica i lliterària la principal característica de la qual consistix en la concentració en els seus texts d'abundants referències culturals.

Història

Les seues raïls més remotes es troben en el gongorisme o culteranisme i reapareix ben definit en el sí del modernisme espanyol (Manuel Regna, Manuel Machado) i hispanoamericà (Rubén Darío, Julián del Casal) de la segona mitat de el XIX; també és visible en alguns poetes neogriegos com Constantino Cavafis, anglesos com T. S. Eliot i nortamericans com Ezra Pound, i poetes espanyols del Novecentismo (Ramón Pérez d'Ayala) i de la Generació del 27 (última etapa de Luis Cernuda, Homenage de Jorge Guillén). Ya en la Posguerra, resorgix en el grup «Càntic» (en certa manera deutor de Luis Cernuda), en Juan Eduardo Cirlot i, sobretot, en alguns dels cridats Novísimos, com José María Álvarez, Guillermo Moltó, Pere Gimferrer, Luis Antonio de Villena, Luis Alberto de Conca, Carlos Clementson), per a expandir-se despuix a molt distintes corrents i autors anteriors i posteriors com a traça particular de la seua producció o d'una etapa determinada (Ángel Crespo, José Corredor Matheos, Juliol Martínez Mesanza, Jon Juaristi...).

En els precedents ya nomenats (i algun atre entre postrománticos espanyols, per ej. Larmig o Núñez d'Arce), el culturalisme dels Novísimos, com afirma Guillermo Moltó:

Suponia un repte radical a les expectatives dels escritors i llectors de poesia. Eixes expectatives estaven dictades, com ocorre en tot moment històric, per les tendències dominants en el passat més recent, per la pràctica de la generació llavors en la seua madurea, i per la llectura selectiva i reductora de la tradició, efectuada i admesa des d'abdós [...] Eixes expectatives podrien resumir-se en dos elements: realisme social i intimisme confessional. A mitan dels xixanta el primer estava, en térmens de creativitat i d'afirmació teòrica, en via morta, encara que ho impulsara encara una considerable inèrcia, manifesta davant tot en els tabús, restriccions i condenes que tan notòriament contenia el seu credo, derivats tots en última instància del dogma de la trasparencia i recepció immediata i ecuménica del text en nom de la seua suposta eficàcia com a vehícul de persuasió ideològica, denúncia de la dictadura i transformació revolucionària de la societat [...] La poètica del socialrealisme proscrivia aixina tot lo que haguera de resultar estrany a un destinatari galliponter de cultura proletaria, totalment quimérico com a llector de poemes. L'intimisme confessional consistia -en la seua última i millor manifestació- en assumir com a tema poètic primordial la reflexió ètica sobre els problemes i assunts propis de la condició humana, exposta en un llenguage directe no essencialment distint de l'usat habitualment en la comunicació no lliterària, i en un concepte i una expressió del yo d'índole neorromántica.

Característiques

Rebelia aristocràtica contra el llenguage, la mentalitat i els valors, i l'expressió plana i sense referents culturals del Socialrealismo i contra l'intimisme cívic i moral dels primers 25 anys de Posguerra.

Asunción de la càrrega cultural de la que la paraula poètica està impregnada, la seua memòria, les seues evocació.

Cosmopolitisme: totes les tradicions culturals són lliure propietat del poeta, que troba aixina reflectida la seua identitat en un compost multiforme de cites i caraces poètiques que li servixen per a pergeñar els seus estats d'ànim o proseguir en nova vitalitat la tradició. La subjetivitat del poeta troba allò que millor ho forma i llibera d'una sola tradició.

Recurs a les tècniques de l'intertextualitat, del monòlec dramàtic i de la metaliteratura o metaficció, per a conectar en diverses tradicions culturals. La cita, el lema i l'alusió es transformen en formes de "objecte trobat".

Replanteig de l'intimisme neorromántico a través d'un nou tipo d'experiències, les de segon grau o culturals i erudites, les derivades de la llectura o la contemplació de l'art i, per qué no, de la cultura de masses; este tipo d'experiències nutrixen l'experiència quotidiana i viceversa. No es tracta d'un nobilitare o ennoblecimiento retòric o decoratiu, sino de verdaderes experiències. D'eixe modo es renova l'expressió de l'intimitat i se supera l'intimisme primari. El "poema analògic" culturalista s'enriquix aixina en numerosos plans temporals, potencialment infinits.

Bibliografia

Guillermo Moltó, "Quatre formes de culturalisme", en Llorer, núm.1 (2000).