Guerra hispà-nortamericana

Guerra hispà-nortamericana

La guerra hispà-nortamericana () va ser un conflicte bèlic que va enfrontar a Espanya i Estats Units d'abril a agost de 1898, en intervindre Estats Units en la guerra d'independència cubana (1895-1898). La derrota d'Espanya i la consegüent pèrdua de les seues últimes províncies americanes i asiàtiques d'ultramar varen donar lloc en Espanya a l'expressió «Desastre del 98».

Despuix de la seua derrota, Espanya va perdre Cuba (que va quedar baix tutela d'Estats Units), Puerto Rico, Filipines i Guam (que varen passar a ser dependències territorials d'Estats Units). El restant de possessions espanyoles del Pacífic varen ser venudes al Imperi alemà per mig del tractat hispà-alemà del 12 de febrer de 1899, pel qual Espanya va cedir a l'Imperi alemà els seus últims archipèlecs ―les Marianes (llevat Guam), les Palaos i les Carolinas― a canvi de 25 millons de pessetes (17 millons de marcs), ya que eren indefendibles per Espanya.

El XIX va representar per al Imperi espanyol un clar decliu, mentres que els Estats Units varen passar de convertir-se en un país recent fundat a ser una potència regional mija. En el cas espanyol la decadència, que ya venia d'abans, es va accelerar primer en l'invasió napoleònica, que a la seua volta provocaria les Guerres d'independència hispanoamericanes, i posteriorment l'inestabilitat política (pronunciaments, revolucions, guerres civils...) varen dessagnar al país social i econòmicament. La difícil defensa espanyola de les seues colónies ultramarinas es va posar de manifest durant la crisis de les Carolinas en 1885.

En canvi, a lo llarc d'eixe sigle Estats Units es va expandir territorialmente per via polític-econòmica (compra de territoris com Luisiana, Alaska...) com a polític-militar (guerra contra Mèxic, genocidi dels pobles indígenes i Guerres Índies...) ademés de rebre gran cantitat d'immigrants. Eixe procés es va interrompre uns anys per la guerra civil nortamericana i la Reconstrucció, pero l'aparició d'Estats Units com a nova potència era inqüestionable.

Les tensions entre Espanya i Estats Units existien des de sigles abans, incloent conflictes en territoris com Florida, Texas i uns atres que varen anar posteriorment anexionados per Estats Units. Respecte a Cuba en els anys 1870 en episodis (com l'incident del Virginius). Espanya es trobava, en el cas d'una hipotètica guerra contra Estats Units, en clara desventaja tant en l'aspecte militar (tamany i capacitats de les flotes de guerra, ademés de que Espanya duya anys lluitant contra guerrilles d'independentistes), com en el demogràfic (en 1890 Estats Units tenia més de 62 millons d'habitants per uns 18 millons en Espanya), el geogràfic (Estats Units lluitava prop del seu territori en el cas de Cuba, mentres que Espanya tenia que mantindre una pijor llogística, per majors distàncies, en Cuba o Filipines) i l'econòmic-industrial (Estats Units tenia grans zones industrialisades, mentres que Espanya era principalment agrícola). No obstant, l'agitació nacionalista espanyola, en la que la prensa escrita va tindre una influència clau, va provocar que el govern espanyol no poguera cedir i vendre Cuba a Estats Units com per eixemple abans havia venut Florida a eixe país en 1821. Si el govern espanyol venia Cuba seria vist com una traïció per una part de la societat espanyola i provablement hi hauria hagut una nova revolució. Aixina que el govern va preferir lliurar una guerra perduda de bestreta, abans que arriscar-se a una revolució, és dir va optar per un «derrocament controlat» per a preservar el Règim de la Restauració.

La guerra va ser relativament breu. L'explosió de l'acorazar Maine el 15 de febrer de 1898 va ser el casus belli d'esta guerra. Encara hui se seguix discutint si fon un accident, un atac intencionat espanyol o un atac de «bandera falsa» dels propis nortamericans. Llavors l'opinió pública nortamericana, convenientment agitada pels seus mijos de comunicació (com la prensa groga), clamava venjança i la guerra es va declarar oficialment un més despuix. Encara que per a les tropes nortamericanes la lluita en territori cubà no va ser tan favorable com s'esperaven (batalla del Caney i batalla dels Tossals de Sant Juan), les dos incontestables victòries navals nortamericans (la batalla naval de Cavite en Filipines l'1 de maig, i la batalla naval de Santiago de Cuba el 3 de juliol) varen provocar que el govern espanyol demanara en estiu negociar la pau, que per intermediació de França, es plasmaria en el Tractat de París el 10 de decembre. Les últimes colónies en l'oceà Pacífic es vendrien a l'any següent al Imperi alemà per ser indefendibles.

La derrota i pèrdua dels últims vestigis de l'Imperi espanyol (llevat possessions africanes) va ser un profunt shock per a la psique nacional d'Espanya i va provocar una profunda revaluación filosòfica i artística de la societat espanyola coneguts com el «Regeneracionismo» i la «Generació de el 98».

Estats Units va guanyar vàries possessions insulars en tot lo món, lo que va provocar un polèmic debat sobre un país que oscilava entre l'aïllacionisme i l'expansionisme. Poc temps despuix, en febrer de 1899, va esclatar la guerra filipí-nortamericà (1899-1902), en la que els filipins es varen enfrontar a les forces nortamericanes que varen passar a prendre possessió de l'archipèlec.

Causes de la guerra

Artícul principal → Pau armada.

Vore també: Relacions internacionals de les Grans Potències (1814-1919), Repartiment d'Àfrica, i Belle Époque

Els Estats Units, que no varen participar en el repartiment d'Àfrica ni d'Àsia i que des de principis de el XIX estaven portant a terme una política expansionista, varen fixar la seua àrea d'expansió inicial en la regió del Carib i, en menor mida, en el Pacífic, a on la seua influència ya s'havia deixat sentir en Hawái i Japó. Tant en una zona com en una atra es trobaven valioses colónies espanyoles (Cuba i Puerto Rico en el Carib, Filipines, les Carolinas i les Marianes i les Palaos en el Pacífic), que varen resultar ser assuts fàcils, per la forta crisis política que sacsava la seua metròpoli des del final del regnat d'Isabel II.^{cita requerida}

En el cas de Cuba, el seu fort valor econòmic, agrícola i estratègic ya havia provocat numeroses ofertes de compra de l'illa per part de varis presidents nortamericans (John Quincy Adams, James Polk, James Buchanan i Ulysses S. Grant), que el govern espanyol sempre va rebujar. Cuba no solament era una qüestió de prestigi per a Espanya, sino que es tractava d'un dels seus territoris més rics i el tràfic comercial de la seua capital, La Havana, era comparable al que registrava en la mateixa época Barcelona.^{cita requerida}

A açò s'afig el naiximent del sentiment nacional en Cuba, que des de la Revolució de 1868 havia anat guanyant adeptes, el naiximent d'una burguesia local i les llimitacions polítiques i comercials impostes per Espanya que no permetia el lliure intercanvi de productes, fonamentalment sucre de canya, en els Estats Units i atres potències.^{cita requerida} Els beneficis de la burguesia industrial i comercial de Cuba es veen sériament afectats per la llegislació espanyola. Les pressions de la burguesia textil catalana havien dut a la promulgació de la Llei de Relacions Comercials en les Antilles (1882) i l'Aranzel Cánovas (1891), que garantisaven el monopoli del textil barcelonés gravant els productes estrangers en #aranzel d'entre el 40 i 46 %, i obligant a absorbir els excedents de producció. L'extensió d'estos privilegis en el mercat cubà va assentar l'industrialisació de la regió catalana durant la crisis del sector en la década de 1880, anulant els seus problemes de competitivitat, a costa dels interessos de l'indústria cubana, lo que fon un estímul essencial del tumult.

La primera sublevació desembocaria en la Guerra dels Dèu Anys (1868-1878) baix la direcció de Carlos Manuel d'Herbes, un hacendado de l'orient de Cuba. La guerra va culminar en la firma de la Pau del Zanjón, que no seria més que una treua. Si ben este pacte feya algunes concessions en matèria d'autonomia política i pese a que en 1880 es va conseguir l'abolició de l'esclavitut en Cuba, la situació no acontentava completament als cubans pel seu llimitat alcanç. Per això els rebels varen tornar a sublevar-se de 1879 a 1880 en la cridada Guerra Chiquita.

Per una atra part, José Martí, escritor, pensador i líder independentiste cubà, va ser desterrat a Espanya en 1871 a causa de les seues activitats polítiques. Martí en un principi té una posició pacifista, pero en el passar dels anys la seua posició es radicalisa. És per açò que convoca als cubans a la «guerra necessària» per l'independència de Cuba. En tal fi, crea el Partit Revolucionari Cubà baix el qual s'organisa la Guerra del 95.

L'escalada de recels entre els governs d'Estats Units i Espanya va ser en aument, mentres en la prensa d'abdós països es donaven fortes campanyes de desprestigie contra l'adversari.^{cita requerida} En Amèrica, per mig d'historietes normalment inventades o manipulades, s'insistia una i una atra volta en la valentia dels héroes cubans, als que es mostrava com uns libertadores lluitant per lliberar-se del jou d'un govern i un país que era descrit com a tirànic, corrupte, analfabet i caòtic.^{cita requerida} Per la seua banda, els espanyols, que no tenien cap dubte de l'intenció d'Estats Units per anexionarse l'illa, dibuixaven a uns hacendados avariciosos i arrogants, sostinguts per una nació de lladres indisciplinados, sense història ni tradició militar, als que Espanya deuria donar una lliçó.^{cita requerida}

Cada volta semblava més imminent el desencadenamiento del conflicte entre dos potències que atres països consideraven de segona: un país impetuoso, jove i encara en desenroll, que buscava fer-se un buit en la política mundial a través de la seua economia creixent, i un atre vell, que intentava mantindre l'influència que li quedava dels seus antics anys de glòria.^{cita requerida} Els líders nortamericans varen vore en la disminuïda protecció de les colónies, producte de la crisis econòmica i financera espanyola, l'ocasió propícia de presentar-se davant el món com la nova potència mundial, en una acció espectacular. De fet esta guerra va ser el punt d'inflexió en el gran ascens de la nació nortamericana com a poder mundial, pero per al seu antagonista va significar l'accentuació d'una crisis que tocaria fondo en una guerra civil en el següent sigle i no es resoldria fins a la segona mitat de el XX, quan Espanya finalment conseguix recompondre's.

Cap d'abdós bandos tenia gran experiència militar recent. Les últimes campanyes bèliques d'Estats Units es remontaven a la seua guerra civil (1861-65) i les campanyes contra els indígenes dels Estats Units (entorn a 1870-90). En el cas espanyol, ademés del conflicte independentiste de Cuba i Filipines, les seues últimes experiències bèliques varen ser la tercera guerra carlista (1872-76) i la guerra de Margallo en Marroc (1893-94).

Prolegómenos de la guerra

Artícul principal → Restauració borbònica en Espanya.

Vore també: Regència de María Cristina de Habsburgo, Gilded Age, i Propaganda en la guerra hispà-nortamericana

El de Cuba no era el primer conflicte internacional desnugat pel control de les colónies espanyoles. En 1885, l'Imperi alemà va intentar estendre el seu domini sobre el noreste de Papúa a les illes Carolinas, a on es prevea establir un protectorat pel seu valor estratègic. La intentona va donar lloc a la crisis de les Carolinas i va anar durament combatuda per Espanya, que estava present en l'archipèlec des de 1521 i havia reclamat la seua sobirania per primera volta en 1667; no obstant, els alemans (de la mateixa manera que en atres ocasions havien fet els britànics) argüían que Espanya les havia abandonat en eliminar la presència militar en 1787, si be l'activitat misionero i comercial s'havia recomençat posteriorment i mantingut durant tot el XIX. La mediació del papa #León XIII va terminar, de la mateixa manera que en atres ocasions, en el reconeiximent de la sobirania espanyola, encara que es va permetre als alemans establir una estació naval i un depòsit de carbó en una de les Carolinas.

En Cuba la situació militar espanyola era complicada. Els mambises, dirigits per Antonio Maceo i Màxim Gómez, controlaven el camp cubà quedant solament baix control colonial les zones fortificadas i les principals poblacions.^{cita requerida} El capità general espanyol Weyler, designat per a l'illa, va decidir recórrer a la política de Reconcentración, consistent en concentrar als llauradors en «reserves vigilades». En esta política pretenia aïllar als rebels i deixar-los sense suministraments. Estes reserves vigilades varen provocar que empijorara la situació econòmica del país, que va cessar de produir aliments i bens agrícoles. Se supon que a causa d'elles varen morir entre 0,2 i 0,4 millons de cubans.

Esta situació va fer que es radicalisara encara més el procés independentiste i la exacerbación de l'odi cap al domini colonial. En La Havana, se succeïen manifestacions i enfrontaments entre els sectors independentistes i españolista. Per una atra part, molts cubans influents reclamaven insistentment en Washington l'intervenció nortamericana. El govern dels Estats Units, veent la possibilitat de que l'eixèrcit independentiste en Cuba conseguira derrocar finalment l'espanyol, i en això perdre la possibilitat de controlar l'illa, es decidix a intervindre.

El govern espanyol es trobava en un encreuament: si anava a la guerra la derrota era segura per la diferència de recursos en la que contava un bando i un atre; pero si concedia l'independència a Cuba o li la venia a Estats Units casi segur hi hauria una revolució que derrocaria el règim de la restauració, en possible regrés de colps d'estat, revolucions, i guerres civils que havien marcat les anteriors décades en Espanya durant el XIX. Els dirigents polítics finalment varen preferir una guerra perduda de bestreta, ya que coneixien la superioritat de l'enemic, pero varen optar per no enfrontar-se a una població que havia segut convençuda del triumfo per una prensa irresponsable i sensacionalista, i que no hauria permés que l'eixèrcit no actuara davant un atac contra el territori nacional (Cuba no era considerada una colónia, sino una província més del país; pero tant llegalment com de fet era administrada com una colónia).^{cita requerida}

Afonament de l'acorazar Maine

El govern nortamericà va enviar a La Havana l'acorazar de segona classe Maine. El viage era més be una maniobra intimidatoria i de provocació cap a Espanya, que es mantenia ferma en el rebuig de la proposta de compra realisada pels Estats Units sobre Cuba i Puerto Rico. El 25 de giner de 1898, el Maine va entrar en La Havana sense haver avisat prèviament de la seua arribada, lo que era contrari a les pràctiques diplomàtiques tant de l'época com a actuals. En correspondència a este fet, el govern espanyol va enviar a la travessia Viscaya al port de Nova York.

A pesar de lo inoportuno de la visita, la població havanera permaneixia tranquila i expectante i semblava que el capità general, Ramón Blanco, controlava perfectament la situació. Per una atra part, a pesar de que el Maine va tindre una gèlida rebuda per part de les autoritats espanyoles, Ramón Blanco i el capità de l'navío, Charles Dwight Sigsbee, simpatizaron des del primer moment i es varen fer amics.

No obstant, a les 21:40 del 15 de febrer de 1898, una explosió va allumenar el port de La Havana: el Maine havia botat pels aires. Dels 355 tripulants, varen morir 254 mariners i 2 oficials. El restant de l'oficialitat gojava, a eixes hores, d'un ball donat en el seu honor per les autoritats espanyoles.

Sense esperar el resultat d'una investigació, la prensa de William Randolph Hearst va publicar al sendemà el següent titular: «El barco de guerra Maine partit per la mitat per un artefacte infernal secret de l'enemic».

A fi de determinar les causes de l'afonament, es varen crear dos comissions d'investigació, una espanyola i una atra nortamericana, ya que estos últims es varen negar a una comissió conjunta. Els nortamericans varen sostindre des del primer moment que l'explosió havia segut provocada i externa. La conclusió espanyola va ser que l'explosió era deguda a causes internes. Els espanyols varen argumentar que no podia ser una mina com pretenien els nortamericans, puix no es va vore cap columna d'aigua i, ademés, si la causa de l'explosió haguera segut una mina, no tindrien que haver esclatat els pañoles de munició. En el mateix sentit, varen fer notar que tampoc hi havia peixos morts en el port, lo que seria normal en una explosió externa.

Tradicionalment ha segut una opinió molt estesa entre els historiadors cubans i espanyols el creure que l'explosió va ser provocada pels propis nortamericans per a utilisar-la com a excusa per a la seua entrada en la guerra en una operació de bandera falsa.

Alguns estudis des de la década de 1970 fins a l'actualitat apunten a una explosió accidental de la santabárbara, motivada pel calfament dels mamparos que la separaven de la carbonera contigua, que en eixos moments estava ardint.

Atres estudis recents han senyalat que, donats els desperfectes causats per l'explosió, si la mateixa haguera segut provocada per algun artefacte extern, esta hauria fet al barco botar (lliteralment) de l'aigua. Alguns dels documents desclasificados pel govern d'Estats Units sobre l'Operació Mangosta (proyecte per a l'invasió de Cuba posterior al fracàs de baïa de Cochinos) avalen la polèmica hipòtesis de que l'explosió va ser causada en realitat pel propi govern d'Estats Units en l'objecte de tindre un pretext per a declarar la guerra a Espanya.

Espanya va negar des del principi que tinguera alguna cosa que vore en l'explosió del Maine, pero la campanya mediàtica realisada des dels periòdics de William Randolph Hearst ―hui dia el Grup Hearst, un dels principals imperis mediàtics del món― varen convéncer a la majoria dels nortamericans de la culpabilitat d'Espanya, a pesar de les crítiques d'alguns intelectuals nortamericans, com el poeta Edgar Lee Masters.

Estats Units va acusar a Espanya de l'afonament i va declarar un ultimàtum en el que se li exigia la retirada de Cuba, ademés d'escomençar a movilisar voluntaris abans de rebre resposta. Per la seua banda, el govern espanyol va rebujar qualsevol vinculació en l'afonament del Maine i es va negar a plegar-se a l'ultimàtum nortamericà, declarant-li la guerra en cas d'invasió dels seus territoris, encara que, sense cap avís, Cuba ya estava bloquejada per la flota nortamericana. Sobre l'afonament del Maine, varis estudis posteriors han aplegat a la conclusió de que lo més provable és que l'explosió anara provocada des de dins del buc, per una ignició de la santabárbara, comuna en els bucs nortamericans de l'época.

Va començar aixina la guerra hispà-nortamericana, que en posterioritat es va estendre a atres colónies espanyoles com Puerto Rico, Filipines i Guam.

En 1975, l'almirant nortamericà Hyman G. Rickover, al front d'un equip d'investigadors, va reunir tots els documents i informes de les comissions encarregades de l'investigació en 1898, les de 1912, quan es varen extraure els restants del buc, i quantes declaracions, publicacions i fotografies va poder obtindre. Despuix d'un exhaustiu anàlisis de tot el material va dictaminar sense lloc a dubtes «que una font interna va ser la causa de l'explosió del Maine».

Desenroll del conflicte

Artícul principal → Batalles de la guerra hispà-nortamericana.

Vore també: Batalla de Cavite, batalla naval de Santiago de Cuba, i guerra hispà-nortamericana en Puerto Rico

En anterioritat als fets del Maine, Estats Units ya havia ordenat a la seua flota del Pacífic que es dirigira a Hong Kong i fera allí eixercicis de tir fins que rebera l'orde de dirigir-se a les Filipines i a l'illa de Guam. Tres mesos abans també s'havia decretat bloqueig naval a l'illa de Cuba sense que mediara declaració de guerra alguna, i quan finalment es va declarar esta, es va fer en efectes retroactius al començ del bloqueig.

Les tropes d'Estats Units ràpidament varen arribar a Cuba. l'Armada dels Estats Units va destruir dos flotes espanyoles, una en la batalla de Cavite, en Filipines, i una atra en la batalla naval de Santiago de Cuba quan la flota espanyola intentava sense casi esperança escapar a mar oberta. No obstant, els espanyols solament havien conseguit afonar un barco nortamericà en tota la guerra: l'USS Merrimac. Per si fora poc, algunes de les millors unitats de l'armada com l'acorazar Pelayo o la travessia Carlos V no varen intervindre en la guerra a pesar de ser superiors als seus contrapartes nortamericans,^{cita requerida} aumentat la sensació entre alguns de que s'estava assistint a un «derrocament controlat» per part del govern espanyol de colónies ingovernables que s'anaven a perdre més pronte que tarde per a evitar que el règim de la Restauració colapsara^{cita requerida} (de fet, les poques possessions que Espanya va conservar en el Pacífic despuix d'esta guerra varen ser venudes en 1899 a Alemània). Finalment, el govern espanyol va demanar en juliol negociar la pau.

A pesar de la seua superioritat numèrica, les tropes dels Estats Units es varen atollar en la batalla dels Tossals de Sant Juan, a on varen sofrir més baixes que les tropes espanyoles degut, entre atres motius, que estes tenien més experiència i un fusil, el Mauser Modele 1893, superior als fusils Springfield yanqui. No obstant, al final Santiago de Cuba es va rendir el 16 de juliol. Algunes sifres estimen els fallits en la campanya, que va culminar en la pren de Santiago, en al voltant de 600 per la part espanyola, 250 per la nortamericana i 100 per la cubana. A pesar de que la guerra va ser guanyada principalment pel respal dels mambises, el general Shafter va impedir l'entrada victoriosa dels cubans en Santiago de Cuba, baix el pretext de «possibles represàlies».

L'invasió de Puerto Rico: planificació i context

A diferència de lo que la narrativa tradicional ha sostingut, l'invasió de Puerto Rico no va ser una operació secundària ni improvisada. Vázquez (2023) documenta que Puerto Rico figurava en els plans del Naval War College des de juny de 1897.

El 24 de maig de 1898, el senador Henry Cabot Lodge va escriure a Theodore Roosevelt: Porte Ric no ha segut oblidada. Volem tindre-la. Roosevelt va respondre que no hi hauria acort de pau sense l'anexió de Puerto Rico. El 18 de juliol, McKinley va ordenar a Mills començar l'expedició: el president desijava ocupar Puerto Rico ans que Espanya presentara térmens de pau.

Tres dies abans del desembarc, la casa bancària Fritze, vinculada al Sugar Trust, va rebre un cable des de Nova York informant que les forces americanes aplegarien el dia 25.

El 25 de juliol, el general Nelson A. Mills, en 3300 soldats, va desembarcar en Guánica començant l'ofensiva terrestre en Puerto Rico. Les tropes d'Estats Units varen trobar resistència al començament de l'invasió. La primera escaramuza entre els nortamericans i les tropes espanyoles i portorriqueñas va tindre lloc en Guánica, i la primera resistència armada es va produir en Yauco, en lo que es coneix com el Combat de Yauco. Esta trobada va ser seguida pels combats de Fajardo, Guayama, Coamo i pel de el Asomante. Toda una serie de operacions navals com el bloqueig de les costes de Cuba i el bombardeig de les fortificacions espanyoles en Sant Juan de Puerto Rico, per l'acorazar USS Iowa, la travessia acorazar USS New York i atres bucs de guerra, el respal provinent dels canons de l'armada nortamericana contra les costes i els desembarcs de l'eixèrcit en Cuba i Puerto Rico varen dur al ràpit final de la lluita. Estats Units mai va poder apropiar-se de Puerto Rico ni ocupar l'illa, la qual cosa va terminar passant per la rendició d'Espanya per les seues derrotes en Filipines i Cuba.

El 13 d'agost es va donar la batalla de Manila, l'última de la guerra. Tropes nortamericanes capturen Manila (capital de Filipines) en una batalla que en realitat va ser pactada en els espanyols per a evitar que caiguera en mans dels insurgents filipins.

Esquadra de Cambra

Poc en acabant de que començara la guerra en abril, l'Armada espanyola va ordenar que les unitats principals de la seua flota es concentraren en Càdis per a formar la 2.ª Escuadrilla, baix el mando del Contralmirante Manuel de la Cambra i Livermoore. Dos dels bucs de guerra més poderosos d'Espanya, l'acorazar Plantilla:Barco i la nova travessia acorazar Plantilla:Barco no estaven disponibles quan va començar la guerra, ya que el primer es trobava en reconstrucció en una drassana francesa i l'últim encara no havia segut entregat pels seus constructors. No obstant, abdós varen ser posats en servici i assignats a l'esquadró de Cambra. Una missió que li va ser encomanada a dit esquadró, a falta d'una atra direcció, era protegir la costa espanyola de les incursions de l'Armada dels Estats Units.

Durant maig, el Ministeri de Marina espanyol va considerar opcions per a amprar l'esquadra de Cambra, que llavors estava inactiva. El ministre espanyol de Marina, Ramón Auñón i Villalón, va fer plans per a que Cambra prenguera una part del seu esquadró a través de l'oceà Atlàntic i bombardejara una ciutat en la costa este dels Estats Units ―possiblement Charleston (en l'estat de Carolina del Sur)― i després es dirigira al Carib per a fer port en Sant Juan, La Havana o Santiago de Cuba.

L'expedició estaria formada per tres divisions:

• 1.ª Divisió al mando del propi Cambra, composta per la travessia acorazar Plantilla:Barco i els travessies auxiliars Meteor, Patriota, Ràpit i l'avís Plantilla:Barco.
• 2.ª Divisió al mando del capità d'Navío José Ferrándiz i Chiquet, composta pels acorazar Plantilla:Barco i Plantilla:Barco i els destructors Plantilla:Barco, Plantilla:Barco i Plantilla:Barco.
• 3.ª Divisió al mando del capità d'Navío José de Barrasa i Fernández de Castro, composta composta únicament de tres travessies auxiliars: el Buenos Aires, l'Antonio López i l'Alfonso XII.

Estos destructors pertanyien a la classe Furor, eren veloços i estaven ben artillados. El més poderós de la flota era l'acorazar Pelayo, principal motiu per a la preocupació dels mandos militars enemics. El Pelayo i el Carlos V superaven per sí #solo en potència de fòc i tonellage a tota l'esquadra en la que Dewey combatia en Filipines. Mentrestant, l'inteligència nortamericana va informar rumors ya el 15 de maig de que Espanya també estava considerant enviar l'esquadró de Cambra a Filipines per a destruir l'esquadró de Dewey i reforçar les forces espanyoles allí en tropes fresques.

El Govern nortamericà va ordenar que es deixaren d'allumenar les ciutats de la Costa Este per a dificultar el temut raid hispà. El pànic es va apoderar de la Costa Este. Per un atre costat, la possibilitat de que la flota espanyola aplegara a Filipines preocupava molt als Estats Units, que es varen afanyar a enviar 10000 soldats adicionals de l'Eixèrcit d'Estats Units a Filipines i enviar dos monitors de l'Armada d'Estats Units per a reforçar a Dewey.

El 15 de juny de 1898, Cambra finalment va rebre les seues órdens: els plans per a atacar la Costa Este dels Estats Units varen ser cancelats, i en el seu lloc devia partir immediatament cap a Filipines, per a escoltar un comboi que transportava 4000 hòmens de l'eixèrcit espanyol per a reforçar Filipines i destruir l'esquadró de Dewey. A l'esquadra formada per les tres divisions abans mencionades se'ls sumaven dos carboneros: Covadonga i Colón. Per a la nova missió caldria detindre's en ports neutrals, en França i Itàlia no hi hauria problemes, pero sí en Suez. Cambra es va despedir de Càdis el 16 de juny de 1898, aplegant el 26 a Port Said, Egipte (l'accés al Canal de Suez), per llavors baix control de Regne Unit. Prèviament els servicis d'inteligència dels Estats Units estaven ya al tant del full de ruta de Cambra, per això varen avisar al vicecónsul dels Estats Units en El Caire, Ethelbert Watts. Este havia comprat tot el carbó disponible en Suez.

Per a complicar encara més les coses per a Cambra, el govern britànic, que controlava Egipte en eixe moment, li va informar el 29 de juny que el seu esquadró no tenia permís per al carbó en aigües egipcíaques, en l'argument de que tenia suficient carbó per a retornar a Espanya i que qualsevol activitat que mamprenguera en Egipte violaria la neutralitat egipcíaca i britànica, i que tindria que retornar a la mar en 24 hores. Cambra va complir.

Despuix d'insistències i negociacions, Cambra finalment va conseguir travessar el Canal de Suez el 5-6 de juliol de 1898. En eixe moment, l'esquadró de l'almirant Cervera havia segut aniquilat en la batalla naval de Santiago de Cuba el 3 de juliol, lliberant a les forces pesades de l'Armada dels Estats Units que es trobaven en el Carib. Temerós de la seguritat de la costa espanyola, el Ministeri de Marina espanyol va retirar l'esquadró de Cambra, que para llavors havia aplegat al Mar Rojo, el 7 de juliol de 1898. el Departament de Marina dels Estats Units havia anunciat que una Marina d'Estats Units en una «esquadra formada per travessies» es reuniria i «es dirigiria de colp i repent a la costa espanyola».

Cambra va mamprendre el viage de tornada l'11 de juliol de 1898 cap a Espanya, va aplegar a Cartagena el 23 de juliol i després va retornar a Càdis. El 2.º Esquadró va ser dissolt el 25 de juliol de 1898. Posteriorment, cap força de la Marina dels Estats Units va amenaçar la costa d'Espanya i, per tant, ni Cambra ni els dos bucs de guerra més poderosos d'Espanya varen aplegar a entrar en combat durant la guerra.

Traves britàniques

Per més que el Govern espanyol volguera en últim trance recórrer a lo que li quedava de múscul naval, lo que mai va poder superar va ser el seu aïllament internacional. Les pressions i traves de Gran Bretanya, que no desijava que la lluita s'estenguera al Atlàntic va fer inviable l'incursió cap a la Costa Este d'Estats Units. Aixina, ans que les armes espanyoles pogueren siquiera aguaitar-se a territori enemic, el Govern va rebre les notícies de l'alarmant situació en Filipines i va ordenar a Cambra redirigir la flota cap a l'archipèlec asiàtic. D'esta manera les traves britàniques varen tornar a aparéixer en Port Said, com anteriorment relatat.

Va quedar aixina truncat qualsevol servici que poguera prestar el Plantilla:Barco, un navío imponent al que els mandos nortamericans tenien enorme respecte. L'historiador Pablo de Azcárate conte en el seu llibre La guerra del 98 la «gran preocupació» que causava a Dewey l'eventual arribada a l'escenari filipí de «un buc com el Pelayo, superior a tots els que ell tenia baix el seu mando». La soletat diplomàtica espanyola va impedir que poguera aplegar a temps al teatre d'operacions. La que era l'última esperança espanyola es va diluir abans siquiera de que les armes que la sustentaven pogueren travar combat.

Conseqüències

Artícul principal → Tractat de París (1898).

Vore també: Desastre del 98

Despuix de conéixer-se l'afonament de les dos flotes, el govern de Sagasta va demanar la mediació de França per a entaular negociacions de pau en Estats Units que despuix de la firma del protocol de Washington el 12 d'agost, varen començar l'1 d'octubre de 1898 i que varen culminar en la firma del Tractat de París, el 10 de decembre.

Per mig dels acorts de París del 10 de decembre de 1898, es concorda la futura independència de Cuba, que es concretarà en 1902, i Espanya cedix Filipines, Puerto Rico i Guam. Les restants possessions espanyoles en Oceania (illes Marianes, Carolinas i Palaos), incapaces de ser defeses per la seua lluntea i la destrucció de bona part de la flota espanyola, varen ser venudes a Alemània en 1899 per 25 millons de pessetes, pel tractat germà-espanyol.

«Calificada com a absurda i inútil per gran part de la historiografia, la guerra contra Estats Units es va sostindre per una llògica interna, en l'idea de que no era possible mantindre el règim monàrquic si no era a partir d'una derrota militar més que previsible», afirma Suárez Cortina. Un punt de vista que és compartit per Carlos Dardé: «Una volta plantejada la guerra, el govern espanyol va creure que no tenia una atra solució que lluitar, i perdre. Varen pensar que la derrota ―segura― era preferible a la revolució ―també segura―».

«Concedir l'independència a Cuba, sense ser derrotat militarment… haguera implicat en Espanya, més que provablement, un colp d'Estat militar en ampli respal popular, i la caiguda de la monarquia; és dir, la revolució». Com va dir el cap de la delegació espanyola en les negociacions de pau de París, el lliberal Eugenio Montero Rius: «Tot s'ha perdut, menys la Monarquia». O com va dir l'embaixador nortamericà en Madrit: els polítics dels partits dinàstics preferien «les provabilitats d'una guerra, en la seguritat de perdre Cuba, al destronamiento de la monarquia». Va haver oficials espanyols en Cuba que varen manifestar «el convenciment de que el govern de Madrit tenia el delliberat propòsit de que l'esquadra fora destruïda lo abans possible, per a aplegar ràpidament a la pau».

Si es pren com a eixemple el cas portugués, quan pel ultimàtum britànic de 1890 el Regne de Portugal va tindre que retirar-se de manera humillante sense lluita d'alguns territoris colonials africans per a deixar que l'Imperi britànic (molt superior en tots els aspectes al portugués) els ocupara, el descontent social que es va generar va acabar provocant una dinàmica que va dur a la caiguda de la monarquia en 1910.

En Espanya el resultat de la guerra es va viure com una tragèdia, sobretot entre la classe intelectual (lo que donarà lloc al Regeneracionismo i a la Generació del 98), ya que la majoria de la població era analfabeta i vivia baix el règim del caciquisme. El desastre del 98" no va tindre res d'excepcional en el context de l'época: eixe mateix any els francesos havien tingut que retirar-se vergonzosamente davant els britànics en l'incident de Fachoda, els portuguesos també havien tingut que cedir davant ells en 1890, els italians varen ser humiliats per natius en Abissínia en 1896, els grecs varen sofrir una dura derrota davant els turcs, China era un Estat dominat pels estrangers, els russos varen ser severament derrotats pels japonesos en 1905 i els turcs varen ser derrotats pels italians en 1912, entre atres eixemples.

En terminar la guerra va sorgir una polèmica interna en els Estats Units en referència al destí de les colónies recentment adquirides. Va haver qui va sostindre l'argument de preparar a les nacions subdesenrollades per a la democràcia i els qui defenien el principi d'autodeterminació nacional que figura en la Declaració d'Independència nortamericana. En Filipines, els insurgents que havien barallat contra el colonialisme espanyol pronte varen escomençar a lluitar contra les tropes d'Estats Units en una guerra que va durar tres anys i va provocar la mort d'entre 200 000 i un milló de filipins, la majoria a causa d'una epidèmia de còlera. Molts intelectuals, com el filòsof William James i el president de l'Universitat Harvard, Charles Eliot, un conegut opositor al imperialisme nortamericà, varen denunciar estes accions com a traïció dels valors nortamericans.

L'escritor Mark Twain va destacar que la llectura del Tractat de París li havia transformat en antiimperialiste:

Anys més tarde li duria a escriure la oració de guerra en 1904, un relat breu contra l'actuar nortamericà en Cuba i Filipines. El relat no seria publicat en revistes per considerar-ho massa radical. La primera publicació del mateix no va tindre lloc fins a 1916, any en el que Albert Bigelow Paine ho va incloure en la seua obra Mark Twain: una biografia.

Pese a les crítiques dels antiimperialista, Estats Units va començar a gravitar cada volta en més força en tota l'àrea del Carib. El president Theodore Roosevelt va propondre construir un canal interoceánico en Centroamérica, i en 1903 va oferir al govern colombià comprar una franja de terra de lo que hui és Panamà.

Al mateix temps que Colòmbia rebujava l'oferta de Roosevelt, es va desnugar una rebelió en l'àrea designada per a l'ubicació del canal. Roosevelt va recolzar el tumult i ràpidament emancipació de Panamà front a Colòmbia. Uns dies despuix, el francés Philippe-Jean Bunau-Vareta, qui va viajar a Washington com a Embaixador Extraordinari i Plenipotenciario de la naixent República de Panamà, va vendre a Estats Units la zona del canal. En 1914, el canal de Panamà es va obrir al tràfic marítim.

Les tropes nortamericanes varen abandonar Cuba en 1902, pero es va exigir a la nova nova república que otorgara bases navals a Estats Units. Aixina mateix es va prohibir a Cuba subscriure tractats que pogueren atraure-la a l'òrbita d'una atra potència estrangera. També es va garantisar la capacitat d'intervenció d'Estats Units en el nou estat a través de l'Esmena Platt, vigent fins a 1934. A Filipines se li va concedir un autogovern llimitat en 1907 i independència absoluta en 1946, despuix de la Segona Guerra Mundial. En 1952 el Congrés dels Estats Units aprova per al territori no incorporat de Puerto Rico l'Estat Lliure Associat en autogovern.

Econòmicament la guerra va canviar el transcurs de l'economia en Espanya, ya que despuix de la guerra grans cantitats de capital en poder dels espanyols en Cuba varen ser repatriats i invertits en Espanya. Este fluix massiu de capital (equivalent al 25 % del producte intern brut d'un any) va ajudar a desenrollar les grans empreses modernes en Espanya en les indústries de l'acer, química, financera, mecànica, textil, drassana i energia elèctrica.

No obstant, les conseqüències polítiques varen ser séries. La derrota en la guerra va començar el carpiment de la fràgil estabilitat del règim polític conegut com «la Restauració» que havia segut establida anteriorment pel govern d'Alfonso XII. No obstant, este règim aguantaria trenta anys més, incloent la neutralitat en la Primera Guerra Mundial, fins a la proclamació de la Segona República en 1931. De fet, la pèrdua de les últimes possessions colonials en Amèrica i en Oceania va ser un factor que va ajudar a Espanya a mantindre la neutralitat en les dos guerres mundials del següent sigle.

En 1900, per Decret del 18 de maig del Ministeri de Marina, es va descriure tècnicament la situació dels bucs de l'Armada en eixe moment i es varen donar de baixa vinticinc unitats per considerar-se inútils per al servici militar. En resum, el panorama que se senyalava en eixe Decret era desolador, puix solament considerava 2 bucs aptes per a la guerra moderna de llavors (l'acorazar Pelayo i la travessia Carlos V). Les fragates blindades Numància i Vitòria eren de poc valor militar (i ademés devien donar-se de baixa en la següent carena o per una averia important).

Atres bucs (les travessies Riu de l'Argent, Extremadura, Infanta Isabel i Lepanto, els canoners classe Álvaro de Bazán, el canoner-torpedero Nova Espanya, la corbeta Nautilus, els destructors classe Furor i el Destructor, junt en atres bucs menors) eren de nul o casi nul valor militar que es podien conservar, en general, per la seua velocitat com avisos, per al servici en territoris colonials d'ultramar, com bucs escola o possibles conflictes interns civils. També se salvaven el yate Giralda, que es convertiria en yate real poc despuix, i el vapor Urania com buc hidrogràfic.

Entre finals de 1900 i principis de 1901 es «va indultar» a alguns pocs dels bucs que anteriorment s'havia dispost la seua baixa, com per eixemple els canoners Temerari o Marqués de Molins.

Ningú dubtava de la necessitat de modernisar l'Armada, pero molts qüestionaven que es contara en Espanya en la tecnologia i l'indústria requerides per a acometre eixe pla. La cooperació del Regne Unit, en l'objectiu de dotar a l'Armada d'elements moderns dissuasoris contra les ambicions germanes, es va plasmar en 1907 en la visita a Cartagena del rei Eduardo VII i la firma dels Acorts de Cartagena, una espècie d'aliança defensiva entre Espanya, França i Regne Unit, en cas de guerra contra la Triple Aliança.

Pocs anys despuix de la guerra, durant el regnat d'Alfonso XIII, Espanya va millorar la seua posició comercial i va mantindre estretes relacions en Estats Units, lo que va provocar la firma de tractats comercials entre abdós països en 1902, 1906 i 1910. Espanya giraria el seu punt d'atenció cap a les seues possessions en Àfrica (especialment el nort de Marroc, Sahara espanyol i la Guinea Espanyola) i s'escomençaria a rehabilitar internacionalment despuix de la Conferència d'Algecires de 1906.

En l'art

La novela L'arbre de la ciència, de Pío Baroja, relata l'estància d'un estudiant universitari de Medicina en Madrit durant la guerra hispà-nortamericana.

Bibliografia

• Clodfelter, Micheal (2017). Warfare and Armed Conflicts: A Statistical Encyclopedia of Casualty and Other Figures, 1492-2015 (en anglés), Jefferson, North Carolina: McFarland. ISBN 978-0786474707.
• Tucker, Spencer (2009). The Encyclopedia of the Spanish-American and Philippine-American Wars: A Political, Social, and Military History (en anglés), ABC-CLIO. ISBN 9781851099511.

• Keenan, Jerry (2001). Encyclopedia of the Spanish-American & Philippine-American Wars (en anglés), ABC-CLIO. ISBN 978-1-57607-093-2.
• Pérez, Joseph. Història d'Espanya. 2000.
• Siracusa, Jordi. Adeu, Havana, adeu. 2005.
• Dyal, Donald H.; Carpenter, Brian B.; Thomas, Mark A. (1996). Historical Dictionary of the Spanish American War. Westport: Greenwood Press. ISBN 0-313-28852-6.
• Trask, David F. (1996). The war with Spain in 1898. Londres; Nova York: University of Nebraska Press. ISBN 978-0-8032-9429-5.
• Bahamonde Magro, Ángel i Cayuela Fernández, José Gregorio, Fer les Américas. Les elites colonials espanyoles en el XIX. Aliança Editorial, 1992. ISBN 84-206-4231-2.
• Dardé Morales (1996). La Restauració, 1875-1902. Alfonso XII i la regència de María Cristina, Madrit: Història 16/Temes de Hui. ISBN 84-7679-317-0.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre guerra hispà-nortamericana.
• Sitie web «1898: El fi d'un imperi», dedicat a la guerra hispà-nortamericana (en espanyol).
• Nofi, Albert: «From “dagoes” to “nervy spaniards”, american soldiers’ views of their opponents (1898)» (evolució de la consideració dels soldats espanyols pels seus oponents).