Tractat germà-espanyol (1899)

Tractat germà-espanyol (1899)

El Tractat germà-espanyol de 1899 va ser l'acort pel que Espanya va vendre les seues últimes possessions en Oceania al Imperi alemà.

Antecedents

Artícul principal → Guerra hispà-nortamericana.

Mapa d'Espanya de Bachiller en totes les seues possessions d'ultramar i illes adjacents, 1858, fragment. En el mapa les Filipines, les amples Carolinas i en vertical les Marianes.

Les illes Carolinas varen ser preses el 22 d'agost de 1526 per l'explorador espanyol Toribio Alonso de Salazar, avistar l'illa de Sant Bartolomé o Taongui. L'1 de giner de 1528, el descobridor Álvaro de Saavedra Cerón va prendre possessió en nom del rei d'Espanya de les illes de Uluti, sent visitat l'archipèlec en 1542 (illes Matelotes), 1543, 1545 i per Legazpi en 1565.

L'interés d'Alemània per les illes espanyoles del Pacífic datava de llunt. En plena expansió i auge, pero frustrada perque el seu emergent poder econòmic no es caramullava en territoris colonials, Alemània va enviar en 1885 a l'illa de Yap el canoner Iltis per a prendre possessió de les illes Carolinas. El conflicte germà-espanyol va finalisar en el laudo arbitral de León XIII, que va ser favorable als interessos espanyols, reconeixent la sobirania espanyola d'estes illes.

Despuix de la guerra hispà-nortamericana, Estats Units va prendre d'Espanya complint el Tractat de París les Filipines i Guam. ya que el centre administratiu d'estos territoris es trobava en Manila, que passava al govern nortamericà, els archipèlecs d'Oceania es tornaven indefendibles i ingovernables. Espanya havia perdut dos esquadres sanceres, inclosa la del Pacífic, en la batalla de Cavite en 1898, per lo que davant la clara impossibilitat de defendre-les, no va tindre més remei que vendre-les a un país que es fera càrrec d'elles, i en este sentit Alemània va pressionar prou al govern espanyol per a facilitar la seua venda.

Tractat

Clodoveo de Hohenlohe-Schillingsfürst, canceller imperial, va firmar el tractat per part d'Alemània.

Francisco Silvela, president del Consell de Ministres, va firmar el tractat per part d'Espanya.

L'embaixador alemà en Londres, Paul von Hatzfeldt, va fracassar el 17 de juny de 1898 en la seua proposta d'ocupar les illes Carolinas a canvi del bloqueig nortamericà de Manila i d'utilisar-les com a moneda de canvi. En canvi, per iniciativa del Ministeri Federal de Relacions Exteriors, Alemània va fer un acostament diplomàtic en els Estats Units. El 9 de juliol de 1898, el subsecretari Oswald von Richthofen es va reunir en l'embaixador nortamericà en Berlín, Andrew Dickson White. Richthofen va compartir el desig dels alemans de anexionarse Samoa i les illes Carolinas, aixina com bases en Filipines. Estats Units va senyalar concessions. Es va encarregar llavors a l'embaixador alemà en Espanya, Joseph Maria von Radowitz, que preguntara al ministre espanyol d'Assunts Exteriors sobre la cessió de les illes Carolinas de Kusaie, Ponape i Yap (Jap). El 10 de setembre de 1898, Alemània i Espanya varen firmar un tractat secret en el que Espanya es comprometia a vendre les illes a Alemània despuix d'un acort de pau en Estats Units. El kàiser alemà estava encantat.

En acabant de que Filipines i Guam es convertiren en colónies nortamericanes en virtut del Tractat de París en 1898, les illes Carolinas, de la mateixa manera que les restants illes Marianes, varen perdre valor per a Espanya. Res semblava interpondre's en el camí de la compra per part d'Alemània. Primer, no obstant, el govern alemà va tindre que aplegar a un acort en els Estats Units, que volia construir una estació de cable en el seu propi territori entre Manila i Sant Francisco. Finalment es va acordar que als nortamericans se'ls permetria tindre l'illa Wake, que, segons els alemans, estava en l'esfera d'interés del II Reich. Mentrestant, Espanya també va fer una oferta al rei de Bèlgica, Leopoldo II, segons la qual les illes espanyoles del Mar del Sur solament serien arrendades a una empresa comercial belga, pero permaneixerien formalment en Espanya. No obstant, Leopoldo II va retirar la seua oferta al poc temps per l'enorme pressió alemana.

El 12 de febrer de 1899, el Reich alemà i Espanya varen aplegar a un acort sobre l'entrega de les Illes Carolinas, les Islas Marianas del Norte i Palaos a canvi d'una indemnisació de 25 millons de pessetes, l'equivalent llavors a 16.598.373,14 marcs. Per l'interés simultàneu del Imperi Japonés, la part alemana no havia negociat més a la baixa el preu, inclús si a voltes ho consideraven massa alt.

Ara els parlaments respectius encara tenien que acordar el contracte, lo que va succeir en el parlament espanyol el 19 de juny de 1899 i en el Reichstag alemà el 21 de juny de 1899. El Partit Popular Lliberal Alemà i el SPD es varen negar a votar, pero estaven en minoria. El 30 de juny de 1899 es va concloure el corresponent tractat estatal germà-espanyol. El tractat va ser firmat pel canceller alemà Chlodwig zu Hohenlohe-Schillingsfürst i el primer ministre espanyol Francisco Silvela.

La venda va representar l'abandó definitiu de les Índies Orientals espanyoles, ya que les illes estaven destinades a servir al Imperi alemà com a punt de partida per a futures adquisicions i expansions colonials.

El tractat va ser ratificat posteriorment per la regna regente María Cristina. De fet, degut a que Alfonso XIII era encara menor d'edat, va ser la persona que va autorisar definitivament la venda d'estos archipèlecs a Alemània.

La Gasseta de Madrit va publicar el 29 de juny de 1899 i va fer vàlit el text del tractat, ya ratificat anteriorment per Francisco Silvela, president del Govern en aquella época. El text tenia quatre artículs, sent el més important l'últim, en el que s'estipulava el preu que Alemània pagava per conseguir les possessions dels archipèlecs. Atres artículs obligaven a Alemània a donar un tracte equitatiu als colon espanyols i també el dret temporal a que s'instalaren depòsits de carbó per a l'Armada Espanyola.

Concretament, les disposicions que formaven part de l'únic artícul eren les següents:

• Disposició 1: L'Imperi alemà reconeixerà en dites illes a les órdens religioses espanyoles els mateixos drets i les mateixes llibertats que reconega a les missions de les órdens religioses alemanes.
• Disposició 2: L'Imperi alemà donarà al comerç i als establiments agrícoles espanyols el mateix tracte i les mateixes facilitats que done en els referits archipèlecs als establiments agrícoles i al comerç de súbdits alemans.
• Disposició 3: Espanya podrà establir i conservar, encara en temps de guerra, un depòsit de carbó per a la Marina de guerra i mercants en l'archipèlec de les Carolinas, un atre en l'archipèlec de les Palaos i un atre en l'archipèlec de les Marianes.
• Disposició 4: L'Imperi alemà indemnisarà la cessió dels territoris supradichos per mig de la suma de 25 millons de pessetes, que seran abonats a Espanya.

Vore també

• Crisis de les Carolinas
• Capitania general de Filipines
• Imperi espanyol en Àsia i Oceania
• Tractat de Washington (1900)
• Tractat de París de 1900

Bibliografia

• Gasseta de Madrit, Tom II, pàgina 905 el 13 de juny de 1899, número 164.

• Gasseta de Madrit, Tom II, pàgina 151 el 29 de juny de 1899, número 180.
• Gasseta de Madrit, Tom III, pàgina 1 l'1 de juliol de 1899, número 182.
• Pastor i Sants, Emilio. Territoris de sobirania espanyola en Oceania. IDEA, Consell Superior d'Investigacions Científiques. Madrit, 1950.