Regnat d'Isabel II d'Espanya
El regnat d'Isabel II és el periodo de la història contemporànea d'Espanya comprés entre la mort de Fernando VII en 1833 i el triumfo de la Revolució de 1868, que va obligar a la reina a marchar a l'exili. El seu regnat està dividit en dos grans etapes: la minoria d'edat (1833-1843) durant la que varen assumir la regència, primer, la seua mare María Cristina de Borbón-Dos Sicilias i, despuix, el general Baldomero Espartero; i el regnat efectiu que comença en la declaració per les Corts en 1843 de la seua majoria d'edat alvançada (prevista per als catorze anys) quan solament tenia tretze anys. A lo llarc del seu regnat es va produir la configuració del Estat lliberal en Espanya.
A la mort de Fernando VII el 29 de setembre de 1833, la seua esposa, María Cristina de Borbón-Dos Sicilias va assumir la regència en el respal dels lliberals, en nom de la seua filla i futura reina, Isabel II. El conflicte en el seu cunyat, Carlos María Isidro de Borbón, que aspirava al tro en virtut d'una pretesa vigència de la Llei Sálica —ya derogada per Carlos IV i el propi Fernando VII— varen dur al país a la primera guerra carlista.
Despuix de la breu regència de Espartero que va succeir a la regència de María Cristina de Borbón-Dos Sicilias, Isabel II va ser proclamada major d'edat en sol tretze anys per resolució de les Corts Generals en 1843. Aixina va començar el regnat efectiu d'Isabel II que sol dividir-se en quatre periodos: la década moderada (1844-1854); el Bienio Progressiste (1854-1856); l'etapa dels governs de l'Unió Lliberal (1856-1863) i la crisis final (1863-1868).
El regnat d'Isabel II es va caracterisar per un intent modernizador d'Espanya que es va vore contingut, no obstant, per les tensions internes dels lliberals, la pressió que varen seguir eixercint els partidaris del absolutisme més o menys moderat, els governs totalment influïts per l'estament militar i el fracàs final davant les dificultats econòmiques i la decadència de l'Unió Lliberal que varen dur a Espanya a l'experiència del Sexeni Democràtic. També va influir molt en el seu regnat la personalitat de la reina Isabel sense dot per al govern i pressionada en tot moment per la Cort, especialment per la seua pròpia mare, i també pels generals Narváez, Espartero i O'Donnell, lo que va impedir que es consolidara el trànsit del Antic Règim al Estat Lliberal, per lo que Espanya va aplegar a l'últim terç del sigle XIX en condicions desfavorables respecte a atres potències europees.
Les Regència de María Cristina i de Espartero
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Minoria d'edat d'Isabel II.
La Regència de María Cristina de Borbón (1833-1840) va estar marcada per la guerra civil derivada del pleit successori entre els partidaris de la futura Isabel II o "isabelinos" (o "cristinos" pel nom de la regente) i els de Carlos María Isidro o "carlistas". Francisco Cea Bermúdez, molt pròxim a les tesis absolutistas del difunt Fernando VII va ser el primer president del Consell de Ministres. L'absència de conquistes lliberals va forçar l'eixida de Cea i l'arribada de Martínez de la Rosa qui va convéncer a la regente per a promulgar l'Estatut Real de 1834, una carta otorgada que no reconeixia la sobirania nacional lo que suponia una reculada front a la Constitució de Càdis de 1812, concedida per Fernando VII.
El fracàs dels lliberals conservadors o "moderats" va dur al poder als lliberals progressistes en l'estiu de 1835. La figura més destacada d'este periodo va ser Juan Álvarez Mendizábal, polític i financer de gran prestigi que va institucionalisar les "juntes revolucionàries" que havien sorgit durant els tumults lliberals de l'estiu i va iniciar vàries reformes econòmiques i polítiques, entre les que destaca la desamortisació que du el seu nom que va posar en venda els bens de les órdens regulars de l'Iglésia catòlica. Durant el segon govern progressiste presidit per José María Calatrava i en Mendizábal com a home fort en la cartera de Facenda, es va aprovar la nova Constitució de 1837 en un intent per conjugar l'esperit de la Constitució de Càdis i conseguir el consens entre els dos grans partits lliberals, moderats i progressistes.
La Guerra Carlista va generar greus problemes econòmics i polítics. La lluita contra l'eixèrcit del carlista Tomás de Zumalacárregui, alçat en armes des de 1833, va obligar a la regente a depositar bona part de la seua confiança en els militars cristinos que varen alcançar gran renom entre la població. D'ells va destacar el general Espartero qui va anar l'encarregat de certificar la victòria final en el Conveni de Oñate, més conegut com l'Abraç de Vergara.
En 1840, María Cristina, conscient de la seua debilitat, va tractar d'aplegar a un acort en Espartero, pero este es va posar del costat dels progressistes quan l'1 de setembre va esclatar la "revolució de 1840" en Madrit. Llavors María Cristina es va vore obligada a abandonar Espanya i deixar la Regència en mans de Espartero el 12 d'octubre de 1840.
Durant la Regència de Espartero (1841-43) el general no va saber rodejar-se de l'esperit lliberal que li havia dut al poder, i va preferir confiar els assunts més importants i transcendentals als militars afins, cridats ayacuchos per la falsa creència en que Espartero havia estat en la batalla de Ayacucho. De fet, el general Espartero va ser acusat d'eixercir la regència en forma de dictadura.
Per la seua banda, els conservadors representats per Leopoldo O'Donnell i Narváez no varen cessar en els seus pronunciaments. En 1843 la deterioració política es va accentuar i fins als lliberals que li havien recolzat tres anys abans, conspiraven contra ell. L'11 de juny de 1843 la sublevació dels moderats va ser també arropada pels hòmens de la confiança de Espartero com Joaquín María López i Salustiano Olózaga, lo que va obligar al general a abandonar el poder i marchar a l'exili en Londres.
El regnat efectiu d'Isabel II
[editar | editar còdic]
En la caiguda de Espartero, el conjunt de la classe política i militar va aplegar al convenciment de que no devia instar-se una nova Regència, sino reconéixer la majoria d'edat de la reina, a pesar de que Isabel tan sol contava en tretze anys i li faltaven mesos per a alcançar dit reconeiximent, llavors pactat en els catorze anys. Aixina va ser com va començar el regnat efectiu d'Isabel II (1843-1868) que va ser un periodo complex, no exent d'altibaixos, que varen marcar el restant de la situació política de el XIX i part de el XX en Espanya.
La proclamació de la majoria d'edat d'Isabel II i el "incident Olózaga"
[editar | editar còdic]L'exili del regente el general Baldomero Espartero va produir un buit polític. El progressiste "radical" Joaquín María López va ser restituït per les Corts en el lloc de cap de Govern el 23 de juliol i per a acabar en el Senat a on els "esparteristas" tenien la majoria ho va dissoldre i va convocar eleccions per a renovar-ho totalment -lo que violava l'artícul 19 de la Constitució de 1837 que solament permetia fer-ho per terços-. Aixina mateix va nomenar l'Ajuntament i la Diputació de Madrit -lo que també suponia violar la Constitució- per a evitar que en unes eleccions els "esparteristas" pogueren copar abdós institucions. López ho va justificar aixina: «quan es baralla per l'existència, el principi de conservació és el que descuella sobre tots: es fa lo que en el malalt a qui es amputa per a que viva».[1]
En setembre de 1843 es varen celebrar eleccions a Corts en les que progressistes i moderats es varen presentar en coalició en lo que es va cridar "partit parlamentari", pero els moderats varen obtindre més escans que els progressistes, que ademés seguien dividits entre "templats" i "radicals" per lo que carien d'un únic liderage. Les Corts varen aprovar que Isabel II seria proclamada major d'edat anticipadament en quant complira al més següent els 13 anys d'edat. El 10 de novembre de 1843 va jurar la Constitució de 1837 i a continuació, seguint els usos parlamentaris, el govern de José María López va dimitir. L'encàrrec de formar govern ho va rebre Salustiano de Olózaga, el líder del sector "templat" del progressisme.[1] Est va ser triat per la reina perque havia pactat en María Cristina la seua tornada de l'exili.
El primer revés que va sofrir el nou govern va ser que el seu candidat a presidir el Congrés de Diputats, l'anterior primer ministre Joaquín María López, va ser derrotat pel candidat del Partit Moderat Pedro José Pidal, que no solament va rebre els vots del seu partit sino els de el sector "radical" dels progressistes encapçalat en aquell moment per Pascual Madoz i Fermín Cavaller, als que es va sumar el "templat" Manuel Cortina. Quan es va presentar la segona dificultat, traure avant la Llei d'Ajuntaments, Olózaga va recórrer a la reina per a que dissolguera les Corts i convocara noves eleccions que li proporcionaren una Cambra adicta, en lloc de presentar la dimissió en haver perdut la confiança de les Corts. Va ser llavors quan es va produir el "incident Olózaga" que va commocionar la vida política ya que el president del govern va ser acusat pels moderats de haver forçat a la reina a firmar els decrets de dissolució i convocatòria de Corts. Olózaga a pesar de proclamar la seua inocència no va tindre més remei que dimitir i el nou president va ser el moderat Luis González Bravo que va convocar eleccions per a giner de 1844 en l'acort dels progressistes, a pesar de que el govern res més aplegar en poder havia tornat a posar en vigor la Llei d'Ajuntaments de 1840 -que havia donat lloc a la progressista "revolució de 1840" que va terminar en la regència de María Cristina de Borbón i l'assunció de la mateixa pel general Espartero-.[2]
Sobre el "incident Olózaga", el nou president del Consell de Ministres González Bravo, que havia accedit al càrrec l'1 de decembre, va propondre discutir-ho en la Cambra. Durant les sessions, Olózaga va evidenciar la falsetat de les acusacions, pero la majoria parlamentària de la que disponien els moderats despuix de les eleccions li va permetre guanyar la votació i Olózaga va marchar a Anglaterra, no tant per un desterro que no havia segut dictat, sino per temor a la seua pròpia vida que estava amenaçada en Madrit. En alguns punts de la geografia nacional es vea en recel la direcció política que adquiria el regne, per lo que es varen produir algunes rebelions, com la Rebelió de Boné liderada per Pantaleón Boné, el qual es va apoderar de la ciutat d'Alacant durant més de 40 dies en l'intenció d'estendre la seua revolució a atres ciutats.
González Bravo va portar a terme una espècie de "dictadura civil", que duraria 6 mesos, i durant la qual restaura la Llei d'Ajuntaments per a acabar en les Juntes, i acaba en la Milícia Nacional creant el cos de la Guàrdia Civil.
Les eleccions de giner de 1844 varen ser guanyades pels moderats, lo que va provocar alçament progressistes en vàries províncies en febrer i març que denunciaven la "influència" del govern en el resultat de les mateixes. Aixina els líders progressistes Cortina, Madoz i Cavaller varen ser encarcerats durant sis mesos -Olózaga no va ser detingut perque es trobava en Lisboa i Joaquín María López va permanéixer amagat fins que els seus companyers varen eixir de presó-. En maig el general Ramón María Narváez, l'autèntic líder del Partit Moderat, va assumir la presidència del govern, inaugurant la cridada Década moderada (1844-1854).[3]
La década moderada (1844-1854)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Década moderada.
Despuix de la caiguda de Espartero i la proclamació de la majoria d'edat d'Isabel, s'inicia una série de governs moderats que són recolzats per la Corona. La primera mida dels moderats en el poder és evitar alçament progressistes, per a lo que desarmen a la Milícia Nacional i restablixen la Llei d'Ajuntaments per a controlar millor els governs locals des del Govern Central, lo que evita la creació de Juntes. Quan comença el seu regnat, la reina solament té tretze anys i cap experiència de govern, per lo que està molt influïda per les persones que la rodegen.
En la primavera de 1844 es considera pacificado el país, en la qual cosa s'acaba la dictadura civil de González Bravo i es convoquen noves eleccions en les que guanya Narváez. Açò supon una situació complicada per a ell, perque no havia demostrat grans dotes polítiques. Du un govern molt autoritari, tractant als ministres com subordinats seus de l'eixèrcit. Narváez dona un pas alvance en les reformes polítiques, aplegant a la construcció d'un Estat centralisat i a la reforma fiscal. En el seu equip ministerial destaquen Alejandro Mon, ministre de Facenda, encarregat de la reforma fiscal; Pedro José Pidal, ministre de Governació i encarregat de crear l'Estat centralisat i el concordato en l'Iglésia en 1851; i Francisco Martínez de la Rosa, ministre d'Estat i creador de la política del just mig.
En la presidència del líder del Partit Moderat, el general Narváez, que va assumir el càrrec el 4 de maig de 1844, s'inicia la Década Moderada, aixina cridada perque durant eixos dèu anys el Partit Moderat detentó en exclusiva el poder gràcies al respal de la Corona, sense que els progressistes tenien la més mínima oportunitat per a accedir al govern.
Afiançat en el govern el partit moderat, s'aplega a 1845, any crucial per al lliberalisme espanyol, puix es planteja un encreuament en la que el partit moderat fa balanç dels guanys i fracassos des de la Revolució Lliberal. Segons el govern, és moment de vore qué es pot mantindre i qué cal canviar. Segons Narváez, si en 1845 es tanca el cicle revolucionari, caldria donar resposta a varis problemes com els carlistas, descontents per l'incompliment de l'acort en Espartero; la situació de l'Iglésia, que ha perdut gran part del seu patrimoni i sobretot la seua influència; i problemes polítics, denominats "inestabilitat constitucional", perque s'han elaborat dos constitucions en menys de cinc anys. La solució que troben els moderats és redactar una nova constitució, la de 1845.
Es presenten varis proyectes de nova Constitució, entre els que es troba el del marqués de Maluma que seguix la llínea d'una carta otorgada que dona tot el poder a la Corona, aixina que és rebujada frontalment. Els progressistes no poden fer oposició a Narváez, perque no tenen presència en les Corts, aixina que s'instaura el model lliberal doctrinario; que establiria una monarquia constitucional en sobirania compartida entre la Corona i les Corts.
Sobre la declaració de drets, la Constitució de 1845 destaca per les seues lleis sobre imprenta i religió. No hi ha censura prèvia per a imprimir, pero es creen uns tribunals especials per a jujar els delictes d'injúria contra el govern o la Corona. Sobre la religió es rebuja la llibertat de cult de 1837, encara que no s'aplega a l'intolerància de la Constitució de Càdis de 1812. En 1845 Espanya es convertix en un Estat confessional i es restablix la subvenció de cult i clero, i ademés es favorix la presència de l'Iglésia en l'ensenyança, alguna cosa que servix de primer pas entre Iglésia i Estat per a la seua reconciliació, que aplegarà en el 1851 en el Concordato.
Respecte a l'organisació dels poders de l'Estat, la Constitució de 1845 establix un model bicameral, Senat i Congrés, renovat cada cinc anys i els representants dels quals són elegits per mig de la Llei de districtes uninominales (en cada districte solament hi ha un guanyador) per a conseguir majories parlamentàries molt estables. Ademés s'establixen les rendes per a poder ser elegit (12 000 reals) i per a poder votar (400 reals). En 1846 solament vota el 0,8 % de la població, casi 100 000 persones.
Durant este periodo de complet domini moderat, estos tracten de donar un bolque als alvanços lliberals de les etapes anteriors, imponent una nova llei municipal (8 de giner de 1845) en sufragi directe censitario, reforçant el centralisme i aprovant una nova constitució, la de 1845 que va retornar al model de sobirania compartida entre el Rei i les Corts i va reforçar els poders de la Corona. En el pla llegislatiu, es varen aprovar diverses lleis orgàniques que varen accentuar la centralisació de l'administració pública per mig del control del poder polític dels ajuntaments i les universitatés, en un clar intent de llimitar els seus poders ya que estaven molt influïdes pels lliberals.
Pronte va sorgir la divisió del Partit Moderat lo que va coadjuvar a l'inestabilitat política que es va manifestar en els continus canvis en la presidència del govern, que varen començar en la cessació de Narváez l'11 de febrer de 1846, associat al conflictiu matrimoni que es va pactar per a la reina. En efecte, esta es casarà en dit any en Francisco d'Assís de Borbón, primer seu, el 10 d'octubre. Abans, la mare de la reina, l'exregente María Cristina hi havia urdido un pla matrimonial per a casar a la seua filla en el hereu de la Corona francesa. Tals propòsits varen alçar les suspicàcies d'Anglaterra que a tota costa volia que es respectara el Tractat de Utrecht i evitar que les dos nacions estigueren unides baix un sol rei. Despuix dels Acorts d'Europa es va llimitar el número de candidats per a Isabel a poc més de sis, entre lo que finalment es va elegir a Francisco d'Assís.
El govern de Francisco Javier de Istúriz va conseguir mantindre's fins al 28 de giner de 1847, quan un pols pel control de les Corts en Mendizábal i Olózaga, de tornada ya del desterro despuix de la personal autorisació de la reina, li va obligar a dimitir. De giner a octubre d'eixe any es varen succeir tres governs sense rumbo mentres els carlistas seguien creant problemes, a el hora que alguns emigrats lliberals tornaven de l'exili.
El 4 d'octubre va ser nomenat de nou president Narváez, qui va designar com a mà dreta i ministre de Foment al conservador Bravo Murillo. El nou govern va ser en principi estable fins que la Revolució de 1848 que recorria tota Europa, protagonisada pel moviment obrer i la burguesia més lliberal, va provocar insurrecció en l'interior d'Espanya, durament reprimides; ademés es va produir la ruptura de relacions diplomàtiques en Gran Bretanya en considerar-la partícip i instigadora dels moviments carlistas en la denominada Guerra dels Matiners. Narváez va actuar com un autèntic dictador enfrontant-se a la reina, al rei consorte, als lliberals i als absolutistas. La situació d'enfrontament va durar fins al 10 de giner de 1851 quan es va vore obligat a dimitir per a ser substituït per Bravo Murillo.
Ya en el poder, Bravo Murillo va tractar d'assossegar l'enfrontament en la Santa Sèu com a conseqüència dels processos de desamortisació portats a terme per Mendizábal en el periodo anterior per mig de la firma d'un Concordato en 1851 en el papa Pío IX, el segon de l'història d'Espanya que, en síntesis, venia a establir una política de protecció dels bens de l'Iglésia catòlica davant possibles nous processos de desamortisació dels mateixos, especialment els civils; es va frenar la venda dels que encara estaven en poder de l'Estat i l'Iglésia va obtindre compensació econòmiques. En el seu artícul primer el Concordato establia:
En decembre de 1851 es porta a terme en França el colp d'Estat de Luis Bonaparte, Napoleón III. Açò repercutix en Espanya, a on Bravo Murillo va suspendre les Corts i les va clausurar un any. En les Corts tancades, va governar per mig de decrets i va intentar implantar un sistema polític que otorgara més drets a la Corona. Esta reforma causa una reacció política, en maig de 1852 es redacta un escrit a la reina per a que reòbriga les Corts. En decembre de 1852, es reòbrin i ademés es nomena a un nou president: Francisco Martínez de la Rosa. Bravo Murillo, encara president, està en contra, aixina que dissol les Corts i redacta un proyecte constitucional en 1852, de cort absolutista per a eliminar el caràcter lliberal que al seu juí tenia la Constitució de 1845, pero és impopular i rebujat. També publica noves lleis orgàniques per a regular el funcionament de les futures Corts. Bravo Murillo fracassa, és obligat a dimitir, encara que una de les seues reformes sí es convertiria en llei en 1857: la de senadors hereditaris, nats i vitalicis.
Estos acontenyiments polítics desemboquen en un conflicte armat que es funda en el respal que la Corona donava a una política extrema que amenaçava en tornar a la situació del lliberalisme de 1834. Un grup d'uns 200 senadors i congressistes intenta conseguir una solució per via política, pero no obtenen resposta i en febrer de 1854 es produïx en Saragossa un alçament que és reprimit, encara que la conspiració continua, dirigida per narvaecistas i puritanos. El següent alçament es dona en Vicálvaro, "La Vicalvarada", en O'Donnell i Dolç, que no conseguixen molt èxit en un principi, alguna cosa que canvia en Manzanares, a on se'ls unix el general Serrano. Junts protagonisen el Manifest de Manzanares, que provoca un gran canvi polític i alçament en Barcelona, Valladolit i Valéncia fins que el gabinet de Govern dimitix i es crea una Junta de Govern en Madrit que obliga a la reina a nomenar un nou Govern. Sorprenentment, la reina nomena a Espartero cap de Govern i no a O'Donnell, que és nomenat ministre de Guerra.
Bienio Progressiste (1854-1856)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Bienio progressiste.
Durant el govern conservador de Bravo Murillo es va evidenciar un alt grau de corrupció frut d'un creiximent econòmic desordenat i d'intrigues internes per obtindre ventages en les concessions públiques, situació en la que estava implicada la pròpia família real al complet. Bravo Murillo, al que molts consideraven un servidor públic honrat, va cessar en 1852, i li varen succeir tres governs fins a juliol de 1854. Mentrestant, Leopoldo O'Donnell, antic colaborador de l'ex Regente María Cristina, es va unir als moderats més lliberals i va tractar d'organisar una sublevació, contant en un bon número d'oficials i en algunes de les figures que, anys més vesprada, varen ser destacats polítics com Antonio Cánovas del Castell. El 28 de juny O'Donnell, que s'havia ocultat en Madrit, es va unir a diverses forces i es va enfrontar en les tropes lleals al govern en Vicálvaro, en lo que es coneix com La Vicalvarada, sense que resultara un vencedor clar. A lo llarc de juny i juliol es varen unir a l'alçament atres tropes en Barcelona. El 17 de juliol, en Madrit, civils i militars varen eixir al carrer en una successió d'actes violents, posant en perill la vida mateixa de la mare de la reina, María Cristina, que va deure buscar refugi. Les barricades i el repartiment d'armes varen donar la victòria als insurrectos.
Despuix d'alguns intents desesperats de la reina per nomenar un president del Consell que continguera les algaradas, finalment es va rendir a l'evidència i, seguint el dictat de la seua mare, va nomenar a Espartero president. En ell es va iniciar el cridat Bienio Progressiste.
El 28 de juliol de 1854 varen entrar en Madrit Espartero i O'Donnell aclamats per la multitut com a héroes. Espartero que es va vore obligat a nomenar ministre de la Guerra a O'Donnell per la seua popularitat i al control que eixercia sobre amplis sectors militars. Esta comunió entre abdós, aparentment fidels un a l'atre, no va estar exenta de problemes. Mentres que O'Donnell tractava de contrarrestar les pràctiques lliberals progressistes de Espartero sobre la seua posició sobre l'Iglésia i la desamortisació, l'antic regente buscava un camí cap al lliberalisme en Espanya molt influït per la seua pròpia personalitat i els canvis que s'operaven en Europa.
Aixina que, el bienio serà un periodo marcat per la coalició entre el sector de lo moderats menys "conservador" i progressistes en el que es reinstauran lleis progressistes com la d'ajuntaments, la Milícia i es redacta una nova constitució que no aplega a ser promulgada. L'obra llegislativa principal del Bienio són les reformes econòmiques, destinades a consolidar a la classe mija. Entre les mides econòmiques estan la desamortisació de Madoz i la llei de ferrocarrils.
La nova desamortisació afecta als bens dels ajuntaments i en menor mida a l'Iglésia, a órdens militars i a algunes institucions benèfiques. El número de bens nacionalisats és molt major al de 1837. Els objectius són sanear la facenda i pagar les obres de construcció del ferrocarril. Esta desamortisació té greus conseqüències: per als ajuntaments, perdre terres supon perdre un dels principals mijos de finançació.
La Llei de ferrocarrils es publica en 1855 per a regular la construcció de la ret ferroviària, aixina com per a buscar inversors per al seu desenroll. En Espanya no hi havia grans inversors, aixina que el capital és estranger. Ademés, l'infraestructura i els trens eren anglesos, lo que no favorix a la siderúrgia espanyola. Ademés l'ample de via era distint a l'europeu. Aixina que el ferrocarril no aplegarà a ser el negoci que s'esperava.
Per un atre costat aumenta la conflictivitat social, com en el alçament en Barcelona en contra del reclutament forçós, dels baixos salaris i de les llargues jornades laborals. El govern reacciona introduint algunes millores laborals i el dret d'associació. La crisis definitiva aplega en 1856, en numerosos alçament que obliguen a Espartero a dimitir. La reina nomena a O'Donnell com a cap de Govern.
L'experiència del bienio va terminar quan es va consumar la ruptura entre els dos "espadones", els generals Espartero i O'Donnell. Este últim havia anat pergeñando l'Unió Lliberal mentres convivia en Espartero en el Govern. Les pròpies eleccions a Corts Constituents de 1854 varen donar un major número d'escans als partidaris del primer que del segon. Aixina les coses no és d'estranyar que els intents de convivència naufragaren al temps de la desamortisació de Madoz i la qüestió religiosa, en presentar-se davant les Corts un proyecte que declarava que ningú podia ser molestat per les seues creències. La proposta va ser aprovada i es varen trencar les relacions en la Santa Sèu, decaent el Concordato de 1851. Pero O'Donnell no estava dispost a que esta situació es perpetuara. Espartero, conscient de la situació, va activar els seus resorts en defensa del lliberalisme movilisant a la Milícia Nacional i a la prensa en contra dels ministres moderats, pero la reina va preferir concedir la jefatura del Govern a O'Donnell davant una situació tan inestable, a la que se sumaven les sublevació carlistas en Valéncia i una greu situació econòmica. Abdós bandos es varen enfrontar en accions militars en els carrers els dies 14 i 15 de juliol de 1856, a on Espartero va preferir retirar-se.
El "bienio moderat" i els governs de l'Unió Lliberal (1856-1863)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Governs de l'Unió Lliberal.
Una volta nomenat President del Consell de Ministres, O'Donnell va restaurar la Constitució de 1845 en un Acta Adicional en la que va tractar d'atraure's a sectors lliberals. Les lluites entre les distintes faccions moderades i lliberals, i entre elles mateixes, varen continuar a pesar de tot. Despuix dels successos de juliol, la debilitat d'O'Donnell va dur a la reina a canviar de nou de Govern en Narváez el 12 d'octubre de 1856. L'inestabilitat es manté i la reina oferix la presidència a Bravo Murillo, que en rebujar-la, assumix el càrrec el general Francisco Armero, durant menys de tres mesos. El 14 de giner de 1858 li succeïx en el càrrec Francisco Javier Istúriz.
En la tornada d'O'Donnell s'iniciaria la llarga marcha dels governs de l'Unió Lliberal. El 30 de juny de 1858, O'Donnell va formar govern, en el que es va reservar el Ministeri de la Guerra. El gabinet va durar quatre anys i mig, fins al 17 de giner de 1863, i va anar el govern més estable del periodo. Encara que en canvis puntuals, no va contar en més d'una dotzena de ministres. Les persones claus del nou eixecutiu varen ser el ministre de Facenda, Pedro Salaverría, encarregat de mantindre la recuperació econòmica, i el de Governació, José de Posada Herrera, que va controlar des del poder en mestrage i habilitat les llistes electorals i qualsevol eixida de to dels membres del nou partit: l'Unió Lliberal.
Es va restablir novament la Constitució de 1845 i les eleccions a Corts del 20 de setembre de 1858 varen otorgar a l'Unió Lliberal un absolut control del poder llegislatiu. Les més destacades actuacions varen ser les grans inversions en obres públiques, en l'aprovació inclús de crèdits extraordinaris, que varen permetre el desenroll del ferrocarril i la millora de l'eixèrcit; es va continuar en la política desamortizadora, si ben l'Estat va entregar a canvi deute públic a l'Iglésia i va repondre el Concordato de 1851; es varen aprovar distintes lleis que serien claus posteriorment i la vigència de les quals va alcançar el XX: Llei Hipotecària (1861), reforma administrativa interna de l'Administració Central i dels municipis i primer Pla de Carreteres. En contra seua, el Govern no va conseguir desterrar la corrupció política i econòmica que alcançava a tots els estaments del poder, no va aprovar l'anunciada llei de prensa i, a partir de 1861, va vore decaure els respals parlamentaris.
- Alçament carlistas i llauradors
En 1860 es va produir el desembarc carlista de Sant Carlos de la Rápita, dirigit pel pretenent al tro Carlos Luis de Borbón i Bragança en un intent per desembarcar des de Balears prop de Tarragona l'equivalent a un regiment de fidels per a iniciar una nova guerra carlista i que va acabar en un estrepitós fracàs. Igualment es va produir la sublevació llauradora de Loja dirigida pel veterinari Rafael Pérez de l'Àlber, i que va ser el primer gran moviment llaurador en defensa de la terra i el treball, reprimit i esclafat en poc temps en vàries condenes a mort.
- Política exterior
En política exterior, durant els governs de l'Unió Lliberal es varen produir les accions anomenades "de prestigi" o de "exaltació patriòtica" que varen tindre un ampli respal popular com l'Expedició franc-espanyola a Cochinchina des de 1857 a 1862; la participació en la Guerra de Crimea; la guerra d'Àfrica de 1859, en la que O'Donnell va obtindre un gran respal popular i un gran prestigi en consolidar les posicions de Ceuta i Melilla, pero no podent obtindre Tànger per les pressions angleses; l'expedició anglo-franc-espanyola en Mèxic; l'anexió de Sant Dumenge en 1861 i la qüestionada, per innecessària, primera guerra del Pacífic en 1863.
Per mig d'estes accions de política exterior s'intenta detindre la deterioració d'Espanya com a potència colonial, que s'havia produït despuix de l'independència dels països suramericans i la derrota en Trafalgar, a el hora que el seu paper en Europa havia minvat considerablement. Mentrestant França i Anglaterra havien ocupat l'espai europeu i els seus respectius imperis actuaven en Amèrica, Àsia i Àfrica.
En principi, la política exterior de l'época isabelina va tractar de llimitar-se a mantindre la condició de potència de segon orde d'Espanya, pero tal situació va estar llimitada per varis aspectes. En primer lloc, per l'indefinició de l'acció internacional espanyola, inclús durant els governs de l'Unió Lliberal; en segon lloc, per mantindre en distints punts del globo interesses econòmics que, no obstant, no podien ser atesos per un eixèrcit modern i capaç de fer front als reptes que suponia desplaçar-se per tot el orbe; en tercer lloc, per la pròpia ineficàcia i desconeiximent de la política internacional de la reina; i en quarto i últim lloc, per la fortalea militar i econòmica de França i Gran Bretanya.
Sobre el context europeu, el panorama europeu havia canviat. Per un costat, Gran Bretanya i França, llunt d'enfrontar-se com en el passat, s'havien aliat, ajudant a Isabel II a mantindre's en el tro. Prusia, Àustria i Rússia eren partidàries dels carlistas, a els qui varen prestar el seu respal més o menys veladament. En estes circumstàncies, Espanya es va integrar en la Cuádruple Aliança de 1834 junt a Portugal baix senzilles premisses: França i Gran Bretanya recolzaven a la monarquia isabelina sempre i quan mantinguera una política exterior convinguda en abdós, encara que quan les dos grans potències sostingueren postures distintes, Espanya podia defendre la seua pròpia posició.
- Caiguda del govern de l'Unió Lliberal
En 1861 la política d'acossament al govern d'O'Donnell es va multiplicar per part del Partit Moderat i del Progressiste. Varen abandonar l'Unió Lliberal per discrepàncies en el gabinet persones tan influents com Cánovas, Antonio dels Rius Roses -un dels seus fundadors- i el propi general Prim entre uns atres. La queixa més comuna era la traïció a les idees que havien dut al poder al prestigiós general. A ells es varen unir membres de l'eixèrcit i la burguesia catalana. Les discrepàncies del gabinet no es varen solucionar en l'eixida de Posada Herrera en giner de 1863. Aixina, el 2 de març la reina va acceptar la renúncia d'O'Donnell.
Crisis final del regnat (1863-1868)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Crisis final del regnat d'Isabel II.
Despuix del Bienio Progressiste es restablixen la Constitució de 1845 i l'Unió Lliberal es manté en el poder en O'Donnell (1856-1863) Despuix torna Narváez, en un periodo tranquil, en l'establiment de l'orde de l'Estat centralisat i despuix de detindre el procés desamortizador de Madoz. La política exterior s'usa per a que la població no se centre en els problemes interns. Espanya es fica en conflictes en Marroc, Indochina i Mèxic. En 1863 venç la coalició de progressistes, demòcrates i republicans, encara que puja en poder Narváez, en un govern dictatorial que acaba en 1868, quan esclata una nova revolució, dirigida contra el govern i la Reina Isabel II: la Revolució Gloriosa. La substitució d'O'Donell no era fàcil. Els partits tradicionals contaven en no pocs problemes i enfrontaments entre els seus membres. Les files moderades varen ser les que, a través del general Fernando Fernández de Córdova, varen oferir la possibilitat de formar gabinet. Els progressistes, en Pascual Madoz al front, consideraven convenient la dissolució de les Corts. Finalment la reina va confiar el govern a Manuel Pando Fernández de Pineda, comte de Miraflores, que a penes contava en respals i encara que va intentar que participaren els progressistes en el joc polític, estos varen decidir el retraimiento. Aixina, la seua presidència no va durar més que fins a giner de 1864. Atres sèt governs es varen succeir fins a la revolució de 1868, destacant entre ells el presidit per Alejandro Mon i Menéndez l'1 de març de 1864, que va contar en Cánovas com a ministre per volta primera en Governació i Salaverría en Facenda. Per la seua banda, els progressistes donaven per superat a Espartero, i Olózaga junt a Prim varen ser configurant una alternativa que no confiava en la capacitat d'Isabel II per a eixir de la crisis permanent.
Narváez va formar govern el 16 de setembre de 1864 en l'intenció d'aglutinar forces i arreplegar un esperit unioniste que permetera l'integració dels progressistes en la política activa, temerós de que el cuestionamiento del regnat fora més allà. La negativa progressista a participar en un sistema que consideraven corrupte i caduc va dur a Narváez a l'autoritarisme i a una cascada de dimissió en el sí del gabinet. A tot això es varen sumar, per a descrèdit del govern, els successos de la Nit de Sant Daniel el 10 d'abril de 1865. Els universitaris de la capital protestaven contra les mides d'Antonio Alcalà Galiano, que tractava d'alluntar l'esperit del racionalisme i el krausisme de les aules, mantenint la vella doctrina de la moral oficial de l'Iglésia catòlica, i contra l'expulsió de la càtedra de Història d'Emilio Castelar pels seus artículs en La Democràcia, a on denunciava la venda del Patrimoni Real en apropiació per part de la reina del 25 % dels ingressos. La dura repressió governamental de la protestes va provocar la mort de tretze universitaris.
La crisis va dur a formar un nou govern el 21 de juny en la tornada d'O'Donnell, Cánovas i Manuel Alonso Martínez en el Ministeri de Facenda, ademés d'atres figures destacades. Entre atres mides es va aprovar una nova llei que va permetre incrementar el cos electoral fins als quatrecents mil votants, casi el doble del número anterior i es varen convocar eleccions a Corts. No obstant, abans de celebrar-se estes, els progressistes varen anunciar que mantenien el seu retraimiento. Aixina les coses, Prim es va sublevar en Villarejo de Salvanés en un clar gir polític que apostava per prendre el poder per mig de les armes, pero l'eixecució del colp no va contar en l'adequada planificació i va fracassar. De nou, l'actitut hostil dels progressistes enervó a O'Donnell que va reforçar el contingut autoritari del govern, lo que va provocar la sublevació del Quarter de Sant Gil el 22 de juny, de nou organisada per Prim pero que, també de nou, va fracassar i va omplir de sanc els carrers en més de xixanta condenes a mort.
O'Donnell es va retirar, agotat, de la vida política i el 10 de juliol li va substituir Narváez, que condonó les penes no eixecutades als sublevats pero va mantindre el rigor autoritari en expulsions de les càtedra dels republicans i krausistas i el reforçament de la censura i l'orde públic. En la mort de Narváez li va succeir el 23 d'abril de 1868 l'autoritari Luis González Bravo pero la revolució estava forjada i el fi de la monarquia es va acostar el 19 de setembre en La Gloriosa al crit de "¡Avall els Borbones! ¡Viva Espanya en honra!" a el hora que Isabel II marchava a l'exili per a donar inici al Sexeni Democràtic.
Vore també
[editar | editar còdic]- María Cristina de Borbón-Dos Sicilias
- Isabel II d'Espanya
- Minoria d'edat d'Isabel II
- Anex:Reis d'Espanya
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Vilches García, 2001, pp. 37-38.
- ↑ Vilches García, 2001, pp. 38-39.
- ↑ Vilches García, 2001, p. 39.
Notes
[editar | editar còdic]Bibliografia general
[editar | editar còdic]- Carr, Raymond. Història d'Espanya. Edit. Península-Atalaya. Madrit, 2001. ISBN 84-8307-337-4
- Vilches García (2001). Progresse i Llibertat. El Partit Progressiste en la Revolució Lliberal Espanyola, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 978-84-206-6768-3.
- VV.AA. Història contemporànea d'Espanya. Sigle XIX. Edit. Ariel. Madrit, 2004. ISBN 84-344-6755-0
- VV.AA.: Enciclopèdia de Història d'Espanya. Aliança Editorial. Madrit, 1991.
Bibliografia especialisada
[editar | editar còdic]Internet
[editar | editar còdic]- Azcárate, Gumersindo. Olózaga. Orige, idees i vicissituts del partit progressiste. Conferències Històriques. 1886. Ateneu de Madrit.
- La desamortisació de Mendizabal en la província de Saragossa
- Els partits polítics en el pensament espanyol, d'Ignacio Fernández Sarasola en la Revista Electrònica de Història Constitucional
- LA CONFIGURACIÓN DE LA MENTALIDAD MILITAR CONTEMPORÁNEA I EL MOVIMIENTO INTELECTUAL CASTRENSE. EL SIGLO CRÍTICO 1800-1900. Tesis doctoral de Pablo González-Pola de la Granja. Universitat Completense de Madrit, 2001.
Llibres
[editar | editar còdic]- (2004) Isabel II : no es pot regnar inocentment, Pozuelo de Alarcón: Ed. Espasa Calpe. ISBN 978-84-670-1397-9.
- (1850) Anals del Regnat d'Isabel II, Madrit.
- (1983) Història d'Espanya moderna i contemporànea, 7.ª edició, Madrit: Rialp. ISBN 978-84-321-0330-8.
- (1984) Isabel II i el seu temps, 3.ª edició, Madrit: ISTMO. ISBN 978-84-7090-142-3.
- (2001) Conservar progressant, l'Unió Lliberal (1856-1868), Alzira (Valéncia): Centre Francisco Tomás i Valent UNED. ISBN 978-84-95484-11-6.
- (1999) La vida i l'época d'Isabel II, 1.ª edició, Barcelona, Espanya: Planeta. ISBN 978-84-08-02622-8.
- (2003) Les caraces de la llibertat: el lliberalisme espanyol, 1808-1950, Madrit: Marcial Pons Història. ISBN 978-84-95379-63-4.
Documents continguts en wikisource
[editar | editar còdic]Enllaços externs
[editar | editar còdic]- La Monarquia Hispànica. Isabel II en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes [1] archivat en Wayback Machine.
- Biografia d'Isabel II en Art Història
- Cronologia del Regnat
- Pàgina educativa sobre el Regnat
| Predecessor: Regnat de Fernando VII |
Archiu:España y Portugal.jpg Periodos de l'Història d'Espanya Regnat d'Isabel II d'Espanya |
Successor: Sexeni Democràtic |
- Este artícul conté una traducció derivada de «Reinado de Isabel II de España» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.