Década moderada
La década moderada és el nom en el que es coneix al periodo del regnat d'Isabel II transcorregut entre maig de 1844 i juliol de 1854, aixina cridat perque durant eixos dèu anys els lliberals conservadors del Partit Moderat detentaron en exclusiva el poder gràcies al respal de la Corona, sense que els lliberals progressistes tenien la més mínima oportunitat per a accedir al govern. Va escomençar quan el líder del Partit Moderat, el general Narváez, va assumir la Presidència del Govern el 4 de maig de 1844, i va terminar en la Revolució espanyola de 1854, que va donar pas al Bienio Progressiste (1854-1856).
La proclamació de la majoria d'edat d'Isabel II i l'inici de la década moderada
- Artícul principal → Regència de Espartero.
L'exili d'Espartero va produir un buit polític. Joaquín María López, del Partit Progressiste, va ser restituït per les Corts en el lloc de Cap de Govern el 23 de juliol de 1843 i per a acabar en el Senat a on els "esparteristas" tenien la majoria, ho va dissoldre i va convocar eleccions per a renovar-ho totalment -lo que violava l'artícul 19 de la Constitució de 1837 que solament permetia fer-ho en un terç del mateix-. Aixina mateix va nomenar l'Ajuntament i la Diputació de Madrit -lo que també suponia violar la Constitució- per a evitar que en unes eleccions els "esparteristas" pogueren copar abdós institucions -López ho va justificar aixina:«quan es baralla per l'existència, el principi de conservació és el que descuella sobre tots: es fa lo que en el malalt a qui es amputa per a que viva»-.[1]
En setembre de 1843 es varen celebrar eleccions a Corts en les que progressistes i moderats es varen presentar en coalició en lo que es va cridar "partit parlamentari", pero els moderats varen obtindre més escans que els progressistes, que ademés seguien dividits entre "templats" i "radicals" per lo que carien d'un únic liderage. Les Corts varen aprovar que Isabell II seria proclamada major d'edat anticipadament en quant complira al més següent els 13 anys d'edat. El 10 de novembre de 1843 va jurar la Constitució i a continuació seguint els usos parlamentaris el govern de Joaquín María López va dimitir. L'encàrrec de formar govern ho va rebre Salustiano de Olózaga, el líder del sector "templat" del progressisme.[1]
El primer revés que va sofrir el nou govern va ser que el seu candidat a presidir el Congrés de Diputats, l'anterior primer ministre Joaquín María López, va ser derrotat pel candidat del Partit Moderat Pedro José Pidal, que no solament va rebre els vots del seu partit sino els del sector "radical" dels progressistes encapçalat en aquell moment per Pascual Madoz i Fermín Cavaller, als que es va sumar el "templat" Manuel Cortina. Quan es va presentar la segona dificultat, traure avant la Llei d'Ajuntaments, Olózaga va recórrer a la reina per a que dissolguera les Corts i convocara noves eleccions que li proporcionaren una Cambra adicta, en lloc de presentar la dimissió en haver perdut la confiança de les Corts. Va ser llavors quan es va produir el "incident Olózaga" que va commocionar la vida política ya que el president del govern va ser acusat pels moderats de haver forçat a la reina a firmar els decrets de dissolució i convocatòria de Corts. Olózaga a pesar de proclamar la seua inocència no va tindre més remei que dimitir i el nou president va ser el moderat Luis González Bravo que va convocar eleccions per a giner de 1844 en l'acort dels progressistes, a pesar de que el govern res més aplegar al poder a principis de decembre havia tornat a posar en vigor la Llei d'Ajuntaments de 1840 -que havia donat lloc a la progressista "revolució de 1840" que va terminar en la regència de María Cristina de Borbón i l'assunció de la mateixa pel general Baldomero Espartero-.[2]
Les eleccions de giner de 1844 varen ser guanyades pels moderats, lo que va provocar alçament progressistes en vàries províncies en febrer i març denunciant l'influència del govern en les mateixes. Aixina, els líders progressistes Cortina, Madoz i Cavaller varen ser encarcerats durant sis mesos -Olózaga no va ser detingut perque es trobava en Lisboa i Joaquín María López va permanéixer amagat fins que els seus companyers varen eixir de presó-. En maig el general Narváez va assumir la presidència del govern, inaugurant l'anomenada Década moderada (1844-1854), dèu anys en els que el Partit Moderat detentó en exclusiva el poder gràcies al respal de la Corona, sense que els progressistes tingueren la més mínima oportunitat per a accedir al govern.[3]
L'aprovació de la nova Constitució de 1845
Quan en maig de 1844 el general Ramón María Narváez es va fer càrrec del govern, els moderats estaven dividits respecte a la necessitat de reformar la Constitució de 1837 llavors vigent -inclús el grup més reaccionari encapçalat pel marqués de Viluma advocava per la seua derogació i el regrés a la carta otorgada del Estatut Real de 1834-. Narváez es va inclinar finalment per l'opció de la reforma defesa pel grup liderat per Alejandro Mon i Pedro José Pidal front al grup de moderats "puritanos" que defenien el seu manteniment perque la seua aprovació havia segut frut del consens entre els dos grans partits lliberals, moderats i progressistes, lo que els permetria alternar-se en el govern sense tindre que canviar la Constitució cada volta que es canviava el govern.[3]
En realitat lo que defenien Mon i Pidal era elaborar una nova Constitució puix els canvis que proponien eren molt importants: substituir el principi de la sobirania nacional pel de la "sobirania compartida" entre el rei i les Corts, lo que situava en un mateix pla a la Corona i a la Nació i reforçava els poders de la primera; i la substitució del Senat electiu per un designat per la Corona, que ademés seria vitalici. Estos canvis varen ser completament rebujats pels progressistes, alguns dels quals inclús advocaven per retallar els poders que havia concedit a la Corona la Constitució de 1837, especialment sobre la suspensió i dissolució de les Corts, mentres la majoria dels progressistes s'alineava en els moderats "puritanos" en el seu defensa de la Constitució de 1837 sense introduir cap canvi.[3]
Per a portar a terme la reforma de la Constitució Narváez va convocar eleccions per a l'estiu de 1844 en la que els progressistes no varen participar perque estaven a favor de mantindre intacta la Constitució i perque els seus principals líders estaven en presó o fugits com a conseqüència dels tumults progressistes que es varen produir en febrer i març de 1844 despuix de les eleccions de giner en les que varen denunciar la "influència" del govern moderat de Luis González Bravo en el resultat de les mateixes. Aixina va ser com els moderats varen poder aprovar sense cap tipo d'oposició la nova Constitució de 1845 feta a la seua mida.[4]
En la nova Constitució la sobirania era "compartida" entre les Corts i la Reina, a la qual se li deixaven prou poders, ya que li la suponia controlada pel partit moderat.[5] Com a conseqüència d'este principi el poder llegislatiu era compartit entre les Corts i la Reina. Les Corts estarien formades per dos òrguens llegislatius, el Congrés dels Diputats i el Senat. El Congrés estaria integrat per representants elegits per sufragi censitario pels electors de majors rendes del país, encara que estos no aplegaven a representar el 1% de la població. Mentres que el Senat estaria format per senadors elegits per la Reina en un número illimitat. Els drets i llibertats es declaren, inclós el de la llibertat d'expressió, pero els seus llímits quedarien en mans de les lleis, que seran les que decidixquen els membres de les Corts, gents d'altes rendes que farien les lleis a la seua mida impedint l'accés al poder dels atres grups socials i polítics, com els progressistes.
El bolque als alvanços lliberals progressistes de les etapes anteriors es va completar en una nova llei municipal del 8 de giner de 1845 en sufragi directe censitario i en el reforçament del centralisme.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Vilches, 2001, pp. 37-38.
- ↑ Vilches, 2001, pp. 38-39.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Vilches, 2001, p. 39.
- ↑ Vilches, 2001, pp. 39-40.
- ↑ Burdiel, Isabel. Isabel II: una biografia (1830-1904). Madrit, Taurus, 2010.
Bibliografia
- Comellas García-Llera, José Luis: Els moderats en el poder, 1844-1854. Madrit. Consell Superior d'Investigacions Científiques , 1970 ISBN 84-00-01958-X
- La década moderada Carlos Sec Serrano L'ingenieria de l'aigua en Espanya en el sigle XIX : cicle de conferències, 2002, pags. 19-38
- Vilches, Jorge (2001). Progresse i llibertat: el Partit Progressiste en la revolució lliberal espanyola, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-206-6768-4.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Década moderada» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.