Anar al contingut

Milícia Nacional (Espanya)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Bandera de la Milícia Nacional de Saragossa (1820-1823, 1836-1843)

En Espanya la Milícia Nacional era un cos de ciutadans armats que tenien el propòsit de mantindre l'orde públic i defendre el règim constitucional. Va ser establida per la Constitució de 1812 aprovada per les Corts de Càdis. Abolida en 1814 per Fernando VII quan va restaurar la monarquia absoluta, va ser restablida durant el Trieni Lliberal (1820-1823) i de nou abolida durant la Década Ominosa (1823-1833) també per Fernando VII. Durant el regnat d'Isabel II la Milícia Nacional va ser un dels principals motius de l'enfrontament entre el Partit Moderat, que proponia la seua dissolució i la seua substitució per un cos professional (la Guàrdia Civil), i el Partit Progressiste, que defenia el seu manteniment.[1] La Milícia Nacional va ser abolida definitivament pel règim de la Restauració.

Va sorgir quan es va produir «la solsida del sistema judicial i policial del Antic Règim» com a conseqüència de la revolució lliberal, pero «este model de participació popular en el manteniment de l'orde públic va desaparéixer progressivament durant les décades següents, davant el sorgiment de cossos policials profesionalisats i especialisats».[2]

La Milícia Nacional concebuda pel lliberalisme espanyol es va distinguir per tindre un doble caràcter: constituir un espai de participació dels ciutadans en la vida pública i al mateix temps ser un instrument per al manteniment de l'orde i de la seguritat. Com ha destacat Álvaro París Martín referint-se al Trieni Lliberal, «la Milícia Nacional respon a esta doble llògica. Va ser un espai d'orde i de revolució, de control policial i de protesta gallipontera, de encuadramiento militar i d'adquisició de drets, de defensa de la propietat burguesa i de desbordament popular revolucionari. La milícia va protagonisar gresques i els va reprimir».[3]

Encara que el seu orige es pot remontar a les milícias de «veïns honrats» de l'Edat Mija i a les que varen existir en una o una atra denominació i estructura des de el XVI, el precedent més immediat de la Milícia Nacional es troba en les Milícies Provincials organisades pels Borbones en el XVIII (des de Felipe V fins a Carlos III i Carlos IV) i en els cossos de voluntaris i de milícies que es varen formar durant la Guerra de l'Independència.[4][5]

Història

Talles de Càdis

Segons Juan Francisco Fonts, la creació de les noves Milícies Nacionals per la Constitució de 1812 provablement es va deure al protagonisme que varen tindre els quarantatrés regiments de les Milícies Provincials borbòniques, encara formades en criteris estamentals, en la lluita contra l'eixèrcit napoleònic.[5] La Constitució aprovada per les Corts de Càdis diferenciava les «tropes de continu servici», és dir, l'eixèrcit regular, (Capítul Primer del Títul VIII «De la Força Militar Nacional») de les «Milícies nacionals» (Capítul II de dit Títul VIII).[5] Este Capítul II constava de quatre artículs:

Art. 362. Hi haurà en cada província cossos de Milícies nacionals, composts de habitants de cada una d'elles, en proporció a la seua població i circumstàncies.
Art. 363. S'arreglarà per una ordenança particular el modo de la seua formació, el seu número i especial constitució en tots els seus rams.
Art. 364. El servici d'estes Milícies no serà continu i només tindrà lloc quan les circumstàncies ho requerixquen.
Art. 365. En cas necessari podrà el Rei dispondre d'esta força dins de la respectiva província; pero no podrà amprar-la fòra d'ella sense otorgamiento de les Corts.

En abril de 1814 les Corts varen aprovar el Reglament pero el colp d'Estat de maig que va restablir l'absolutisme va fer que no poguera aplicar-se en quedar abolida la Milícia Nacional i tota l'obra de les Corts de Càdis, inclosa la Constitució.[5] El reglament aprovat regulava les prestacions a les que estava obligat tot ciutadà, aixina com l'organisació de la Milícia. Estava composta per dos armes: infanteria i cavalleria. Els oficials eren elegits per la pròpia tropa. El número de ciutadans obligats a servir en la Milícia es va fixar en 30 per cada 1300 habitants majors de 30 anys i menors de 50. Complien tasques de seguritat, orde i pau en l'interior del país.

En l'Espanya ocupada per les tropes napoleòniques José I Bonaparte també va establir una Milícia o Guàrdia Cívica en paregudes atribucions que les de la Milícia Nacional de l'Espanya «patriota».[6]

Trieni Lliberal

Bandera regalada pel diputat Diego Muñoz-Torrero a la Milícia de Cap del Bou, el seu poble natal.

La Milícia Nacional va ser restaurada en abril de 1820, al més següent del restabliment de la Constitució de 1812, i en seguida va tindre un enorme desenroll, eixercitant un important paper polític i militar. La fòrmula de jurament triada per a entrar a formar part d'ella indica l'important missió que se li va assignar:[7]

¿Jureu a Deu defendre en les armes que la pàtria posa en les vostres mans la constitució política de la monarquia, obedir sense excusa ni dilació als vostres caps en qualsevol acte del servici nacional, i no abandonar jamai el lloc que es vos confie?


Pero durant el Trieni Lliberal (1820-1823) la Milícia Nacional va ser un dels motius d'enfrontament entre els lliberals "moderats" i els lliberals "exaltats". Estos últims la varen voler convertir en un instrument revolucionari, en «la Pàtria armada», tal com la va definir el diputat Juan Romero Alpuente.[8] Un grup de «individus amants de la Constitució» reunits en La Fontana d'Or la considerava el «centre de totes les virtuts cíviques i esperança sòlida de la Pàtria». El diputat exaltat Ramón Adán la calificava com a «únic respal de la Constitució», «guarda de les nostres llibertats» i «contrapeso únic a que podria declinar l'eixèrcit».[9] Per la seua banda el diputat i militar Vicente Sancho va defendre en les Corts les ventages que tenia la Milícia Nacional sobre l'eixèrcit regular: «El soldat mentres servix res produïx...; el milicià, pel contrari, mentres no se li traga de la seua casa és un home utilísimo i productiu. [...] ¿Volen vostés tindre un eixèrcit de 160 000 hòmens sense Milícia, o de 56 000 hòmens com està en el dia, en 80 000 milicians que estaran en les seues cases, que treballaran, produiran i faran la felicitat de les seues famílies i que no es faran immorals llunt d'elles?».[10]

Per als moderats, en canvi, la Milícia Nacional era sobretot un garant de l'orde públic i de l'orde constitucional (entesos com a sinònims) i per a que fora una força organisada i eficaç calia atallar els freqüents actes d'indisciplina i d'insubordinació. En el Diccionari de les gents del món (1820) la veu Milícia Nacional era definida tal com l'entenien els moderats: «Ciutadans armats. Roca en que s'estrelen els enemics de la llibertat civil en Espanya. Garantia de la seguritat pública, dic dels malfatans que han infestado fins ara els camins i les ciutats. La força colossal que presenta una nació armada en massa posa als seus individus a l'abric de les violències i el pillage».[9]

La qüestió clau que separava a moderats i exaltats era qué classes socials podien accedir a la milícia. Els moderats ho restringien als «ciutadans propietaris» (a «els ciutadans més interessats en evitar els desórdens, perque són els que més tenen que perdre», com va dir un diputat moderat en març de 1821)[2] i la barrera la constituïa que els seus membres tenien que costejar-se l'uniforme, mentres que els exaltats es varen propondre ampliar la seua base social fent possible l'accés de les classes populars urbanes, per a lo que varen idear diverses fòrmules (subvencions, subscripcions, mecenages, etc.) per a pagar els uniformes a els qui no podien costejar-los. La consideració de la Milícia Nacional com a baluart del règim constitucional es posaria en evidència en el paper decisiu que va eixercitar en la «Jornada del 7 de Juliol» que va supondre el fracàs del colp d'Estat de juliol de 1822.[11][12][13]


El 24 d'abril de 1820 es va aprovar un reglament provisional de la Milícia Nacional. En ell s'establia que els voluntaris que s'allistaren devien «uniformar-se a la seua costa», lo que suponia una important barrera social perque els treballadors humils no podien costejar-li-ho ―es calcula que l'uniforme podia supondre l'equivalent d'entre cinquanta i doscents dies del salari d'un jornalero―. Este obstàcul va intentar ser superat per mig de les subscripcions «patriòtiques», els empréstitos subscrits pels ajuntaments (el de Madrit, per eixemple, va contractar un per valor de 400 000 reals i va rebre centenars de solicituts d'artesans i jornaleros) o el mecenage de lliberals acomodats. Ademés en alguns llocs el reglament va ser interpretat pels comandants i per les autoritats locals de manera laxa per a permetre l'accés dels sectors populars.[14][13]

Moneda en l'efigie de Fernando VII, «rei de les Españas», «per la Gràcia de Deu i de la Constitució».

El 31 d'agost de 1820 les Corts varen aprovar un segon reglament provisional, la novetat del qual estrebava que es diferenciaven dos tipos de milícies, la voluntària i la forçosa (també cridada «Milícia de la Llei»). En esta última quedaven exclosos aquells varons entre 18 i 40 anys que depengueren d'un sòu i ademés no era necessari l'uniforme puix era suficient en portar l'escarapela nacional com a distintiu. No obstant el proyecte de la milícia «llegal» mai va aplegar a implementar-se ―en general va ser rebujada perque va ser vista com una atra forma de conscripció― per lo que el model que es va generalisar en la pràctica va ser el de la milícia voluntària.[15][13] De fet el reglament adicional del 4 de maig de 1821 va establir que la milícia fora ya exclusivament voluntària (ademés de per el rebuig que havia suscitat la «Milícia de la Llei» perque esta podria servir per a donar armes als contrarrevolucionaris en un moment en que les partides realistes estaven creixent).[16] Les Corts de 1822, en majoria exaltada, varen aprovar el reglament definitiu el 29 de juny de 1822 ―que va ser promulgat el 14 de juliol― en la finalitat d'obrir definitivament la Milícia a les capes populars. Es mantenia el requisit de tindre «propietat» pero es deixava a interpretació dels ajuntaments. Ademés l'elecció dels oficials es realisaria per mig del vot secret de tots els membres de la companyia, se simplificava l'uniforme per a fer-ho menys costós i es contemplava la possibilitat de que els ajuntaments sufragaren el d'aquells milicians «que tinguen les calitats precises [pero] carixquen de fondos per a fer dits despeses».[17]

Una traça destacada de la Milícia Nacional va ser el seu caràcter local, fonamentalment perque la seua finançació i armament va dependre dels ajuntaments, per les dificultats per les que travessava la Facenda de la monarquia. Pero també per la pressió dels lliberals exaltats per a que «les milícies depengueren exclusivament dels ajuntaments (elegits per sufragi universal), intentant que els caps polítics ―representants designats pel govern central [moderat]― solament pogueren dispondre d'elles en situacions excepcionals».[18] Per un atre costat va rebre la sanció religiosa puix molts dels batallons de la milícia contaven en capellans que varen celebrar cerimònies de bendició de les banderes.[19]


Les funcions de policia, vigilància i control social de la Milícia Nacional els duya en ocasions a actuar fòra de la seua localitat convertint-se aixina en «l'única encarnació concret.a de el règim lliberal en moltes zones rurals», lo que va provocar que a sovint els milicians anaren objecte d'atacs per part dels llauradors descontents ―els senyalaven com a «rics», «judeus» o «republicans»―.[20] També va participar en les campanyes contra les partides realistes ―convertint-se en una de les seues missions principals― eixercitant freqüentment llabors repressives contra els absolutistas ―«gent alucinada pels flares», com els cridava el periòdic exaltat L'Eco de Padilla―.[21]

Alegoria del 7 de juliol (litografia de Luis Carlos Legrand, Biblioteca Nacional d'Espanya). L'inscripció diu: «¡Dia 7 de juliol honor etern!». La Milícia Nacional va tindre un paper decisiu en la derrota de la Sublevació de la Guàrdia Real en el històrica «Jornada del 7 de juliol» de 1822.

Per un atre costat cal destacar que no tots els que es enrolaban en la Milícia ho feyen per raons «patriòtiques» sino que també tenien present les ventages que suponia pertànyer a ella: «l'exenció de quintes, l'obtenció d'una paga els dies de servici, l'accés a càrrecs i ocupacions en l'administració, etc.». Ademés, «la participació en les parades, desfilades, himnes patriòtics i jurament, els dotaven d'un reconeiximent i un sentit de pertinença colectiva», encara que en significar-se públicament també els exponia «a les venjances i a la repressió».[2] Va ser lo que va succeir quan en 1823 va caure el règim lliberal, sent senyalats en el renom de negres.[22]

La Milícia Nacional també va constituir un espai de participació i aprenentage polític ―el més important junt en la prensa i les societats patriòtiques― especialment per als sectors mijos i populars, que es varen implicar aixina en la marcha de la revolució lliberal.[23] «Front al súbdit passiu del Antic Règim, el ciutadà lliberal deu implicar-se en els assunts públics i defendre el ben comú en les armes en la mà… Les armes servien per a fer complir la llei i l'orde, pero també per a resistir contra la tirania…».[24] Pero els milicians també varen protagonisar gresques i algaradas per a pressionar als poders públics o per a protestar contra certes decisions o per la falta de treball o la pujada del pa.[25] Per un atre costat, els milicians no varen tindre cap problema en eixercitar la «violència justiciera» front a la «contrarrevolución» inclús botant-se els llímits constitucionals. En el cas de Madrit varen ser freqüents les crides dels exaltats al martell en referència a la mort a martillazos del cura Matías Vinuesa. En el periòdic exaltat El Zurriago es va publicar una cançó titulada El Martell l'estrofa final del qual dia:[26]

Quan pretenguen els malvats
el despotisme entronisar
este martell pot solament
perpetuar la llibertat.


Despuix de la segona restauració absolutista de 1823 la Milícia Nacional va ser suprimida com tota l'obra del Trieni inclosa la Constitució. Llavors es va crear a image i semblança de la Milícia Nacional una milícia de signe contrari: els Voluntaris Realistes, «prolongant una relació entre armes i política que remontava a l'experiència de 1808».[27][28] Els absolutistas identificaven la Milícia Nacional en el lliberalisme i la Revolució i entre certs sectors més radicals es va aplegar a dir que alguns milicians nacionals s'havien infiltrat en el cos de Voluntaris Realistes. De fet este cos no era ben vist per les classes acomodades i per la pròpia policia de Fernando VII perque pertanyien al mateix molts proletaris i membres de la hez del poble que s'aprofitaven del seu uniforme per a cometre tot tipo d'excessos contra els rics —tachats de lliberals—.[28]

Regnat d'Isabel II

Durant la Regència de María Cristina de Borbón es va crear en 1834 una força denominada Milícia Urbana.[29] El reclutament per a esta força al principi va estar circumscrit a les classes propietàries, pero pronte les necessitats de la guerra contra els carlistas varen fer que la base de reclutament s'ampliara a les classes miges i baixes.

El general Baldomero Espartero en 1841, un any despuix de haver assumit el càrrec de Regente. Espartero era el cap de files del Partit Progressiste, una de les senyes de la qual d'identitat era la defensa de la Milícia Nacional.

La Milícia Nacional va ser reinstaurada despuix del gresca de la Granja de Sant Ildefons de 1836 que va obligar a la regente a restablir la Constitució de 1812. Els lliberals progressistes, hereus dels exaltats del Trieni, es varen identificar plenament en ella i la varen convertir en el principal nexe d'unió en les seues bases populars urbanes. El progressiste J. F. Campuzano va afirmar que «en un poble lliure la Milícia Nacional té el caràcter d'íntima conexió en el mateix poble... Forma el conjunt de la part viril d'una nació; és la seua força tota».[29] Aixina, la Constitució progressista de 1837, que va substituir a la de Càdis, va mantindre la Milícia Nacional refonent en el seu artícul 77 els artículs 362, 363 i 365 de la de 1812:

Constitució de 1812
Art. 362. Hi haurà en cada província cossos de Milícies nacionals, composts de habitants de cada una d'elles, en proporció a la seua població i circumstàncies.
Art. 363. S'arreglarà per una ordenança particular el modo de la seua formació, el seu número i especial constitució en tots els seus rams.
Art. 365. En cas necessari podrà el Rei dispondre d'esta força dins de la respectiva província; pero no podrà amprar-la fòra d'ella sense otorgamiento de les Corts. 		Constitució de 1837
Art. 77. Hi haurà en cada província cossos de Milícia nacional, l'organisació de la qual i servici s'arreglarà per una llei especial, i el Rei podrà en cas necessari dispondre d'esta força dins de la respectiva província; pero no podrà amprar-la fòra d'ella sense otorgamiento de les Corts.


Pel contrari el Partit Moderat es va opondre frontalment a l'existència mateixa de la Milícia Nacional, duent fins a les seues últimes conseqüències les crítiques formulades des de 1823 pels moderats del Trieni, dels que el Partit Moderat era el seu continuador. Alejandro Oliván va escriure en 1824: la Milícia «hauria segut una institució utilísima si solament s'haguera compost de propietaris» i no haguera obert la porta a «gents que llunt d'interessar-se per l'orde, no podien medrar sino en el desorde». Dèu anys despuix el marqués de Miraflores sostenia la mateixa opinió: la Milícia només va ser útil mentres les seues files varen estar tancades «als proletaris i traficants d'ocupacions i fortuna». Aixina en quant el Partit Moderat es va fer en el poder en 1844 encapçalat pel general Ramón María Narváez va dissoldre la Milícia Nacional i va crear en un cos professional: la Guàrdia Civil, que el seu comés serà «protegir a les persones i a les propietats», segons es dia en el preàmbul del decret fundacional. Ademés va desaparéixer de la Constitució de 1845, que els moderats varen aprovar per a substituir a la progressista de 1837 i que va estar vigent durant tot el regnat d'Isabel II.[28]

A partir d'eixe moment el Partit Progressiste convertirà el restabliment de la Milícia Nacional en una de les seues banderes polítiques. Això és lo que farà quan en 1854 torne en poder encapçalat pel general Baldomero Espartero —en el Manifest de Manzanares es mencionava a la Milícia Nacional— i l'inclouran en el seu proyecte de nova Constitució —l'artícul 85 reproduïa lliteralment l'artícul 77 de la de 1837—. En 1855 el esparterista Joaquín Ruiz Morales en la seua voluminosa Història de la Milícia Nacional la cridarà el «Eixèrcit del poble».[30] Pero els progressistes només es varen mantindre en el poder dos anys (i la seua Constitució mai va ser promulgada), aixina que quan en 1856 el general O'Donnell al front de l'Unió Lliberal va posar fi al que seria conegut com el bienio progressiste va promulgar un decret que dissolia de nou la Milícia. En el seu llarc preàmbul es tornaven a esgrimir els arguments que es venien amprant des de feya anys: que inoculaba «hàbits de malbarat i holganza en les classes treballadores», que la seua existència causava «disgust» i «inquietut» en les «classes conservadores» i que era una institució dominada per «l'element del proletariat».[31] Va haver resistència al desarmament en algunes localitats.

Sexeni Democràtic i dissolució final

Crida de la Junta Revolucionària de Reus per a la formació de la Milícia Nacional despuix del triumfo de la Revolució Gloriosa de 1868.

En el triumfo de la Revolució Gloriosa de 1868 que va posar fi al regnat d'Isabel II i va donar inici al Sexeni Democràtic, la Milícia Nacional va ser restablida en el nom de Força ciutadana dels voluntaris de la Llibertat. El decret va ser firmat pel nou ministre de la Governació, Práxedes Mateo Sagasta. Es varen prendre precaucions per a que fora un cos format per «propietaris», pero estes no varen poder evitar que en 1872 la milícia de Madrit contara en un 30 per cent de jornaleros. A l'any següent la Primera República Espanyola creava el cos de Voluntaris de la República que va prendre com a base el reglament aprovat en 1822 per les Corts del Trieni dominades pels exaltats.[32]

Despuix del triumfo de la Restauració borbònica la Milícia Nacional com a tal, restablida formalment per Emilio Castelar per mig d'un Decret de la Presidència de la Primera República, va ser dissolta definitivament pel govern de Cánovas del Castell en 1876, si ben certs comités de voluntaris en el Sexeni Democràtic es varen atribuir el herència de l'institució, aixina com organisacions de respal a la restauració borbònica en Espanya en l'arribada d'Alfonso XII.


La reivindicació de la Milícia Nacional la varen mantindre els partits republicans, per als que «va seguir formant part de les seues senyes d'identitat i del seu univers simbòlic i sentimental».[33]

Referències

  1. ↑ París Martín, 2020, p. 214; 236. "[La milícia] es va convertir en un dels cavalls de batalla de la revolució lliberal espanyola. [...] L'intensitat d'estes disputes va provocar que, al contrari de lo que va succeir en França, la Milícia Nacional mai aplegara a normalisar-se com una institució per damunt de les pugnes del lliberalisme. [...] Els moderats sempre la varen vore com un obstàcul per al afianzamiento del lliberalisme postrevolucionario, per lo que la varen suprimir cada volta que varen alcançar el poder"
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 París Martín, 2020, p. 220.
  3. ↑ París Martín, 2020, p. 213. "Esta ambivalencia la va convertir en un espai disputat i polèmic, en permanent tensió"
  4. ↑ París Martín, 2020, p. 213; 215.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Fonts, 2003, p. 443.
  6. ↑ Fonts, 2003, p. 443-444.
  7. ↑ Rújula y Chust, 2020, p. 45. "L'endèmica absència de forces militars regulars va tindre com a conseqüència que la milícia es convertira en tropa de choc contra les sublevació serviles en les poblacions i contra les partides realistes en el camp, lo que reforçaria encara més el seu pes polític"
  8. ↑ París Martín, 2020, p. 214. "Per als exaltats, la Milícia Nacional estava cridada a convertir-se en la màxima expressió de la ciutadania lliberal, un espai a on el conjunt dels ciutadans —sense exclusions ni privilegis— tingueren el dret i el deure defendre l'orde constitucional. La milícia aspirava a ser 'la pàtria armada', la màxima expressió del caràcter homogéneu i unànim de la nació. L'utopia del lliberalisme exaltat consistia en imaginar una nació de menuts propietaris armats i ilustrats, implicats activament en la vida civil en peu d'igualtat"
  9. ↑ 9,0 9,1 Fonts, 2003, p. 444.
  10. ↑ Fonts, 2003, p. 444-445.
  11. ↑ Bahamonde y Martínez, 2011, p. 130-132.
  12. ↑ 13,0 13,1 13,2 Fonts, 2003, p. 445.
  13. ↑ París Martín, 2020, p. 217; 224-225.
  14. ↑ París Martín, 2020, p. 217-218.
  15. ↑ París Martín, 2020, p. 223-224.
  16. ↑ París Martín, 2020, p. 226.
  17. ↑ París Martín, 2020, p. 219.
  18. ↑ Ramón Solans, 2020, p. 360-361.
  19. ↑ París Martín, 2020, p. 220-221.
  20. ↑ París Martín, 2020, p. 222-224.
  21. ↑ París Martín, 2020, p. 235.
  22. ↑ París Martín, 2020, p. 213.
  23. ↑ París Martín, 2020, p. 230.
  24. ↑ París Martín, 2020, p. 230-233.
  25. ↑ París Martín, 2020, p. 233-235.
  26. ↑ París Martín, 2020, p. 236-237. ”Esta vinculació entre la pren de partit i la pren de les armes, va donar lloc a un model de politisació marcat per l'interiorisació de la confrontació i l'exclusió de l'enemic, alimentant una situació de guerra civil latent que va travessar la primera mitat del sigle XIX”
  27. ↑ 28,0 28,1 28,2 Fonts, 2003, p. 445-446.
  28. ↑ 29,0 29,1 Fonts, 2003, p. 446.
  29. ↑ Fonts, 2003, p. 446-447.
  30. ↑ Fonts, 2003, p. 447.
  31. ↑ Fonts, 2003, p. 447-448.
  32. ↑ Fonts, 2003, p. 448.

Bibliografia

  • (2011) Història d'Espanya. Sigle XIX, 6ª edició, Madrit: Càtedra. ISBN 978-84-376-1049-8.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFonts2003">Fonts (2003). «Milícia Nacional», Javier Fernández Sebastián i Juan Francisco Fonts (ed.). Diccionari polític i social del sigle XIX espanyol, Madrit: Aliança Editorial, pp. 443-448. ISBN 84-206-8603-4.
  • (2020) «Milícia Nacional», Pedro Rújula i Ivana Frasquet (ed.). El Trieni Lliberal (1820-1823). Una mirada política, Granada: Comares, pp. 213-237. ISBN 978-84-9045-976-8.
  • (2020) «Religió», Pedro Rújula i Ivana Frasquet (ed.). El Trieni Lliberal (1820-1823). Una mirada política, Granada: Comares, pp. 355-377. ISBN 978-84-9045-976-8.
  • (2020) El Trieni Lliberal en la monarquia hispànica. Revolució i independència (1820-1823), Madrit: Els Llibres de la Catarata. ISBN 978-84-9097-937-2.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSánchez Martín2020">Sánchez Martín (2020). «L'eixèrcit», Pedro Rújula i Ivana Frasquet (ed.). El Trieni Lliberal (1820-1823). Una mirada política, Granada: Comares, pp. 131-153. ISBN 978-84-9045-976-8.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Milícia_Nacional_(Espanya)&oldid=1195344»