Anar al contingut

Pronunciament de Rec

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El pronunciament de Rec va ser un alçament militar encapçalat pel tinent coronel Rafael del Rec que va tindre lloc en Espanya en 1820, durant el regnat de Fernando VII, i que va ser el detonant de la Revolució de 1820 (per lo que també és conegut com la Revolució de Caps de Sant Joan) i de la pèrdua definitiva del Imperi espanyol en Amèrica, a causa de la dissolució de la major flota i el més gran eixèrcit d'ultramar reunits per Espanya per a sofocar la revolució hispanoamericana.[1] Va començar l'1 de giner en la localitat sevillana d'Els Caps de Sant Joan a on estaven acantonades part de les tropes de la Gran Expedició d'Ultramar destinades a sofocar les sublevació americanes. El seu propòsit era impedir que es verificara l'embarque proyectat de l'expedició militar i restablir la Constitució aprovada per les Corts de Càdis huit anys abans i que Fernando VII havia abolit en 1814 despuix del regrés del seu captiveri en França, restaurant la monarquia absoluta. Inicialment va resultar un fracàs —les tropes de Rec varen recórrer Andalusia durant casi dos mesos sense conseguir que atres guarnicions o unitats militars se'ls sumaren— pero a principis de març, quan creïen que estava tot perdut els va aplegar la notícia de que Fernando VII havia jurat la Constitució en acabant de que el govern absolutista no haguera conseguit acabar en les sublevació d'atres guarnicions de la perifèria que havien seguit l'eixemple de Rec. Es va iniciar aixina el Trieni Lliberal en que Espanya va estar regida per una monarquia constitucional. Rafael del Rec va ser ascendit a general i es va convertir en un mit de l'Espanya lliberal.

El pronunciament de Rec, els principals instigadors del qual varen ser Antonio Alcalà Galiano i Juan Álvarez Mendizábal, guarda relació en els cinc intents anteriors dels lliberals espanyols per a acabar en l'absolutisme de Fernando VII des de 1814.[2][3][4][5] També varen eixercitar un paper important les societats secretes. Alguns dels motius que varen contribuir a l'èxit d'este pronunciament varen ser el descontent de l'eixèrcit i el dels comerciants de Càdis.[6]


L'insurrecció va ser aixina mateix promoguda per Juan Martín de Pueyrredón,[7] que temia ___protected_title_0___ que amenaçava als rebels suramericans,[8][9] i finançada pel govern de les Províncies Unides del Riu de l'Argent a través dels seus emissaris Andrés Arguibel i Tomás Antonio de Lezica,[10][11][12][13] encara que el paper d'estos agents encara no està ben determinat.[12] Un atre factor fonamental de l'èxit és l'inacció o incapacitat del govern absolutista per a reprimir la gresca de Rec i Quiroga.[14]

Com ha destacat Juan Francisco Fonts, el de Rec va ser ___protected_title_1___ (de fet el terme ___protected_title_2___ va nàixer en ell). Va complir ___protected_title_3___.[15]

Antecedents

[editar | editar còdic]

Despuix del regrés del seu captiveri en França, el rei Fernando VII va abolir en maig de 1814 per mig d'un colp d'Estat la Constitució de 1812 aprovada per les Corts de Càdis i va restaurar la monarquia absoluta. Els lliberals, defensors de la monarquia constitucional, varen ser encarcerats, desterrats o es varen exiliar.[16] Durant els sis anys següents (Sexeni Absolutista) el rei i els seus ministres no varen conseguir resoldre la crisis de l'Antic Règim iniciada en 1808 i que la que seria coneguda com la Guerra de l'Independència (1808-1814) havia agravat notablement. El conflicte havia destruït els resorts principals de l'economia i el comerç en Amèrica havia caigut com a conseqüència del processe d'emancipació de les colónies. El resultat va ser una brutal depressió econòmica que es va manifestar en una caiguda dels preus (deflación). Com a conseqüència de tot això la Facenda de la Monarquia va quebrar: els cabals d'Amèrica ya no aplegaven (en la consegüent caiguda ademés dels ingressos de aduana) i no es podia recórrer a l'emissió de més vals reals, puix estos estaven completament depreciats en haver-se acumulat moltes demores en els pagaments dels interessos anuals.[17] Va haver un intent de reforma de la Facenda, portada a terme per Martín de Garay, pero no va prosperar per l'oposició dels dos estaments privilegiats, noblea i clero, i també del campesinado (que va rebujar l'impost perque suponia un aument dels càrregues que ya soportava en un moment en que «els preus de les productes agrícoles començaven a desmoronarse»).[18]


Davant l'incapacitat dels ministres de Fernando VII de resoldre la crisis,[19] els lliberals (molts d'ells integrats en la maçoneria per a actuar en la clandestinitat) varen intentar restablir la Monarquia Constitucional per mig del recurs als pronunciaments. Es tractava de buscar respals entre els militars "constitucionalistes" (o simplement descontents en la situació) per a que estos alçaren en armes a algun regiment l'alçament del qual provocara la sublevació d'atres unitats militars i obligar aixina al rei a reconéixer i jurar la Constitució de 1812.[20]

Durant el Sexeni Absolutista (1814-1820) s'havia intentat tornar a l'eixèrcit estamental, «a on les ocupacions superiors eren eixercitats pels membres de la noblea, mentres que la tropa provenia de la recluta forçosa, els voluntaris i els condenats per tribunals al servici militar». S'havien anulat les reformes introduïdes per les Corts de Càdis que havien donat pas a la formació d'un eixèrcit nacional «basat en el ciutadà com a soldat de la nació, inclós tant en l'eixèrcit permanent com en la milícia nacional». Concretament s'havia abolit el decret de 8 d'agost de 1811 que havia permés el lliure accés de qualsevol ciutadà als coleges i acadèmies militars i a les places de cadet per lo que va deixar de ser un privilegi de la noblea. Per un atre costat, la pròpia dinàmica de la Guerra de l'Independència també havia contribuït a la ruptura de les estructures de l'eixèrcit estamental existent en 1808 ya que en la guerrilla el mando de tropes ya no era un privilegi nobiliario i la majoria dels caps de les partides provenien del poble pla, com Espoz i Mina, Porlier o «el Empecinado».[21]

L'anulació de les reformes introduïdes per les Corts de Càdis va provocar el descontent de molts oficials, a lo que es va sumar el retart en les pagues dels seus salaris (a voltes varen tindre que acceptar rebaixes per a obtindre un pagament regular) i les nules perspectives d'ascens per l'abundància d'oficials provocada per la guerra. Ademés els mils d'oficials sense ocupació varen atribuir la seua situació a la política dels secretaris del Despaig de Guerra que relegava als que procedien de la guerrilla, als que havien ascendit des de soldats i als que eren tinguts per lliberals. Aixina que, «molts oficials es varen fer receptius a les idees lliberals com a conseqüència de la política absolutista que va ser enajenando molts dels seus respals. Les dificultats econòmiques i d'ascens varen fer el restant», ha afirmat Víctor Sánchez Martín. La fallida de la Facenda va obligar a successives reduccions dels efectius militars. L'última va tindre lloc en juny de 1818, i les autoritats absolutistas varen aprofitar de nou l'ocasió per a que els oficials que es quedaven sense ocupació anaren majoritàriament els que procedien de la guerra.[22]


Entre 1814 i 1820 es varen produir sis pronunciaments (els 5 primers varen fracassar) fins que l'últim (el de Rec) va triumfar.[23] El primer es va produir en Navarra en setembre de 1814 i va estar encapçalat per el héroe de la guerrilla Francisco Espoz i Mina, que al no conseguir prendre Pamplona va fugir a França. El segon va tindre lloc en La Corunya en setembre de 1815 i ho va encapçalar un atre héroe de la guerra, el general Juan Díaz Porlier, que va ser sentenciat a mort i aforcat. En febrer de 1815 va ser descoberta la preparació d'un pronunciament (conegut com "La conspiració del Triàngul") encapçalat per un antic militar de la guerrilla, Vicente Richart, que va ser condenat a mort i eixecutat en l'horca, junt en el seu companyer Baltasar Gutiérrez. En abril de 1817 tenia lloc en Barcelona el quart intent (esta volta en una àmplia participació burguesa i popular) encapçalat pel prestigiós general Luis Lacy, que va ser jujat i eixecutat. L'1 de giner de 1819 es va produir el quint pronunciament, esta volta en Valéncia, encapçalat pel coronel Joaquín Vidal, i que va terminar en l'eixecució en l'horca d'este i d'atres dotze implicats no militars, entre els que es trobaven els coneguts burguesos de la ciutat Félix Bertrán de Lis i Diego María Calatrava.[16][24] Víctor Sánchez Martín ha senyalat que si ben l'objectiu dels pronunciaments era acabar en l'absolutisme, no tots es proponien restablir en la seua integritat la Constitució de 1812. El de Porlier pretenia que es convocaren Corts extraordinàries per a modificar la Constitució i el de Vidal defenia establir un règim constitucional distint al de 1812 i en Carlos IV (desconeixia que acabava de morir en Nàpols) en el tro. Pel contrari el de Lacy era inequívoc: es referia a «la Constitució». Lo mateix que el de Rec.[22]

La gran expedició d'Ultramar

[editar | editar còdic]


La sublevació encapçalada per Rafael de Rec va ocórrer l'1 de giner de 1820 en Els Caps de Sant Joan en la finalitat de restaurar la constitució de 1812 recolzat per les tropes de l'eixèrcit destinat sofocar definitivament la rebelió de les colónies espanyoles d'Amèrica.[25] Era la gran expedició d'Ultramar,[26] també cridada la Gran Expedició[25] o «"expedició gran" a Ultramar».[27]


Despuix de séries dificultats per a organisar l'eixèrcit de Pablo Morillo en 1815 per a sofocar les rebelions en Amèrica, les condicions eren encara pijors per a enviar un segon eixèrcit en 1820.[27] Respecte d'esta primera gran força, tradicionalment se sosté que anava a ser enviada originalment contra Buenos Aires pero la caiguda de Montevideo, bastió espanyol en el Riu de l'Argent, els èxits revolucionaris en Veneçola i les Nova Granada, la major rodalia geogràfica d'Istme de Panamà en perill d'invasió i l'importància econòmica del Perú, que quedaria aïllat en el Pacífic, varen fer que l'objectiu es canviara a Cartagena d'Índies.[28]

Morillo va salpar de Càdis el 15 de febrer de 1815 i el 9 de maig el rei Fernando VII va anunciar per mig de decret que la flota anava contra Costa Ferma, s'enviarien més reforços a Panamà i Perú pròximament i que estava preparant-se una segona expedició contra el Riu de l'Argent. Esta última sumaria vint mil infants, mil cinccents ginets i la seua artilleria corresponent.[29] Fins que no va aplegar a Port Sant, prop de Carúpano, en Veneçola, el 7 d'abril l'expedició va causar terror, especialment en Buenos Aires.[30] Com a notícies falses i rumors anaven i venien es va aplegar a creure que anava cap a Perú i Chile.[31]

Des de mediats de 1816 es va escomençar a organisar la segona força baix la direcció del ministre de Marina, José Vázquez de Figueroa, pero el proyecte languidece.[32] El 2 de novembre de 1816 el brigadier Francisco Mourelle eren nomenat comandant general de les forces navals de l'expedició.[27] Transcorreguts dos anys des de l'expedició de Morillo, els mals resultats de la guerra havien canviat l'opinió del govern, i el Consell d'Índies, el 9 de novembre de 1816, va dictaminar sobre el destí de la lluenta i costosa expedició de Morillo, que enviar-la a Veneçola (Montevideo es va mantindre com una farsa), en lloc de reforçar Mèxic com a punt més important, va anar un error que va canviar el curs de la guerra,[33] ya que els ingressos mexicans representaven el noranta per cent del total dels cabals americans al final del periodo colonial.[34]


Semblava posat en bon juí que havent insurrecció en abdós Americas i en territoris bastantement apartats quando la Metropoli no pot atendre asi mateixa, es contragesen tots els esforços possibles al punt mes interessant i d'un exito menys difícil que era la Nova Espanya. En un Virrey de calitats á proposito, en oficials diligentment buscats, i en poca força de terra i de mar s'hi hauria pacificado en curt temps, i ben sostingut allí l'orde publique, el govern guanyava un credito gran, el exemplo imponia en tots els llocs á els perturbadores, i el Reyno de Mexico, que de seu és poderós, era un respal per a acodir á atres punts. Llunt d'açò es va proyectar una expedició per al Rio de l'Argent, que per la seua magnitut no va poder eixir á temps, i canviat el obgeto es va dirigir á Veneçola. AGI, Estat 88.

En 1817 només es destinen alguns reforços a Perú i Chile que varen partir a l'any següent en barcos russos. La seua compra a Rússia, pel Tractat de Madrit (1817) va ser polèmica perque entre la caçola real que els va comprar no va haver oficials de la Real Armada Espanyola que verificaren les condicions, estes eren precàries. Els navío varen ser catalogats d'antiquats, ineficientes i en males condicions sanitàries i de navegació.[35][25]

El proyecte d'una gran expedició va renàixer en aplegar a Madrit les notícies del perill que va significar la pèrdua de Chile en 1818.[36] Primer, ya era impossible recuperar el Riu de l'Argent des del virreinato peruà. Segon, havia quedat desguarnecida la costa del Pacífic fins a Mèxic.[35] Tercer, el mateix virreinato peruà estava amenaçat i el rei va fer reunir d'urgència al seu consell privat, un dels seus membres, Joaquín Gómez de Liaño, va expondre l'idea d'enviar a lo manco 16 000 hòmens a Buenos Aires. No obstant, la falta de recursos i les complicacions causades per l'invasió lusità-brasilera de la Banda Oriental (els portuguesos podien terminar enfrontant-se a l'expedició) varen fer donar prioritat als enviaments de reforços a L'Habana i Nova Espanya i naus de guerra a Lima, L'Habana, Veracruz i Veneçola.[36] Un atre factor va ser la pressió de grups d'influència per als que el Riu de l'Argent era una regió marginal de la monarquia i es devia priorisar en defendre el comerç en Nova Espanya i el Carib.[28] Finalment, Espanya va comprendre despuix del Congrés d'Aquisgrà que no tindria el respal de les demés potències europees per a mantindre el seu imperi, de fet, estos estaven més interessats en vore-ho colapsar.[35]


La Gran Expedició va ser organisada per l'antic virrey novohispano i capità general d'Andalusia, Félix María Calleja del Rei.[37] Les seues forces terrestres sumaven 20 200 infants, 2800 ginets i 1370 artilleros en 94 peces de campanya, unes atres de menor calibre i abundant parc a finals de 1819 en Càdis i l'illa Sant Fernando pero poc despuix esclatava una epidèmia de bossada negra.[38] Hi havia catorze esquadrons de cavalleria.[39] El comandant de l'expedició i de l'eixèrcit era l'Enrique José O'Donnell, comte de la Bisbal i espanyol descendent d'irlandesos, qui era malnomenat «"virrey del Riu de l'Argent"».[40] Algunes fonts sostenen que O'Donnell havia segut rellevat per Calleja.[25][38] Les forces navals, al mando de Francisco Mourelle,[40] que devien escoltar als transports eren quatre navío de llínea,[40] tres[40] a sis[38][41] fragates, quatre[40] a dèu[41] bergantines, dos corbetas,[38] quatre bergantines goleta,[40] dos goletas[40] i trenta cañoneras.[38][41] La tripulació es componia de 6000 marins.[42] El total de hòmens es discutix pero es parla de 14 000,[37] 20 000,[39][40] 22 000,[25] o 25 000.[40]

Juan Martin de Pueyrredón va afirmar en Refutació a una calúmnia (1829) que, com a màxim dirigent de les autoproclamadas Províncies Unides del Riu de l'Argent, havia promogut i finançat el pronunciament de Rec.


Sobre el fracàs de la Gran Expedició el historiografia hispanoamericana, i singularment l'argentina, ha adjudicat «un gran protagonisme als agents americans que varen participar en el pronunciament de 1820» encara que el historiador espanyol José María García León puntualisa que «en realitat, no està encara ben determinat el paper que estos agents varen jugar en estos acontenyiments, aixina com la seua relació en la maçoneria». Este mateix historiador constata que en Càdis residia Andrés Arguibel, «un potentado comerciant bonaerense» «partidari de l'independència de la província del Riu de l'Argent», que va entrar en contacte en el comte de la Bisbal. Be per la seua discreció o per «la tremenda distracció de l'autoritats espanyoles» les seues activitats varen passar inadvertides, lo contrari de lo que li va succeir a un ric comerciant peruà que sí va ser investigat, encara que es va comprovar que l'acusació de que havia rebut diners des de Gibraltar va resultar infundada, i a dos presunts agents independentistes americans que varen ser detinguts i desterrats de Càdis.[43]

Arguibel va contar en la colaboració d'un atre comerciant del Riu de l'Argent heretat en Càdis, Tomás Antonio de Lezica, i entre abdós varen contribuir al pronunciament de Rec «en mil parells de sabates i dotze mil durs».[12] Nou anys despuix del pronunciament, en 1829, Juan Martin de Pueyrredón, va explicar en Refutació a una atroç calúmnia[9] que ell, com a màxim dirigent de les autoproclamadas Províncies Unides del Riu de l'Argent, havia segut un dels principals instigadors del pronunciament de Rec que havia fet fracassar la Gran Expedició d'Ultramar preparada per a acabar en les rebelions independentistes de les colónies americanes. La Refutació era una resposta a la «atroç calúmnia» llançada contra ell pel nou embaixador d'Estats Units en Espanya, Alexander Hill Everett, qui ho havia acusat de connivència en la metròpolis.[12]

Erro al crear miniatura:
Fragment de la Refutació a una calúmnia escrita per Juan Martín de Pueyrredón en 1829 en la que afirmava haver estés «considerable número de palesos de cors oferint premi per cada transport del comboy espanyol que anara capturat» i facultat en nom del govern argentí a Tomás Lezica i Andrés Arguibel per a «invertir les sumes de diners que anaren necessàries».

Pueyrredón va afirmar que, entre atres mides, per a impedir que aplegara a Amèrica l'expedició, havia estés «considerable número de palesos de cors oferint premi per cada transport del comboy [sic] espanyol que anara capturat» i va assegurar que havia mamprés finalment «l'obra de insurreccionar el mateix eixèrcit, que devia obrar la nostra ruïna». Per a això es va posar en contacte en Ambrosio Lecica, a fin de que este a la seua volta contactara en el seu germà Tomás de Lezica, resident en Càdis, «per a iniciar les seues relacions en els gefes d'aquell eixèrcit».[8] Pueyrredón continuava dient:



A partir de la ___protected_title_0___ de Pueyrredón, el historiografia hispanoamericana en general, i l'argentina en particular, ha sostingut la tesis de l'important paper que varen eixercitar en el pronunciament de Rec els dos agents independentistes rioplatenses i, des de Buenos Aires, Pueyrredón.[44][45][46][47][48][49]

En 1877 el polític i historiador argentí Bartolomé Mitre en el seu Història de Belgrano i de l'Independència Argentina (1877) va arreplegar els fets aportats per la Refutació i va afegir que el mateix Quiroga, en els primers dies de l'alçament, quan es trobaven prop de Càdis uns barcos argentins que varen establir comunicació en ells, va escriure en el bolletí que editaven: «Els nostres germans de l'Amèrica Meridional es juntaran á nosatres per a la defensa de la nostra causa, i nosatres rebrem d'ells poderosos auxilis». També va aportar un expedient oficial en el que apareixien les cantitats pagades per Tomás Lezica i Andrés Arguibel, a càrrec d'Ambrosio Lezica, i posteriorment cobertes pel tesor argentí.[50]


El historiador espanyol Demetrio Ramos Pérez, arreplega la tesis de l'historiografia argentina ―cita a José León Suárez i el seu Caràcter de la revolució americana, publicat en 1919, i a José Miguel Torre Revello (1962)― en referència als pagaments fets «a la maçoneria gaditana» i «als caps de les unitats que havien d'anar a Amèrica» per dos agents rioplatenses dirigits i finançats des de Buenos Aires per Juan Martín de Pueyrredón i pel seu successor al front de les Províncies Unides del Riu de l'Argent José Rondeau. Els diners porteño els aplegava als dos agents via Gibraltar a a on viajaven en freqüència des de Càdis, a on residien. No obstant, Demetrio Pérez senyala que la «causa de fondo» del pronunciament de Rec va ser «el descontent d'Eixèrcit» que era «general i afectava a totes les guarnicions» degut fonamentalment a que «els oficials no cobraven els seus pagues, acumulant retarts». I com a causes immediates apunta el «respal» que varen obtindre els implicats en la conjura entre els comerciants de Càdis descontents per la paralisació dels seus negocis a causa de la guerres d'independència hispanoamericanes ―activitats dels corsaris incloses―, i de la competència del comerç britànic en les colónies, i també al treball que varen fer els oficials compromesos entre les tropes, per a lo que cita les Memòries inèdites de Ramón de Santillán:[51]

demostrant-les [a les tropes] que els que se salvaren dels perills d'una llarga navegació com era la de Buenos Aires, a a on l'expedició s'encaminava, no podien alcançar una atra sòrt que la que havia cabut a la del general don Pablo Morillo en Costafirme, és dir, la mort, tras de els més inauditos treballs.


Uns historiadors afirmen que el pla expedicionario era desembarcar prop de Montevideo i apoderar-se de la ciutat,[52] a on provablement encara hi hauria respal a la causa espanyola.[35] Aixina contarien en una base estable en el Riu de l'Argent des d'a on iniciar operacions i conseguir el respal de realistes locals.[53] Posteriorment una tropa es dirigiria contra Buenos Aires.[52] Una volta pacificado el Riu de l'Argent la Gran Expedició alvançaria cap a Chile per a després auxiliar al Perú, que es trobava sitiat al nort per Bolívar i al sur per Sant Martín. L'amenaça de l'arribada de la Gran Expedició hauria segut un dels motius pel que Sant Martín no embarcara al Perú des de Chile fins a setembre de 1820.[41]

El pla era molt similar al del virrey José Fernando d'Abascal, qui en les seues Memòries es llamentava que l'expedició de Morillo havia segut enviada a Veneçola i Nova Granada, en lloc del Riu de l'Argent. Segons ell, va anar un error enviar tal força a un lloc de clima tropical i pantans, a on els soldats europeus pronte varen ser diezmados per la malaria, febra groga i el restant de malalties tropicals. De haver seguit el pla original hagueren anat a una regió en un clima similar al propi, recolzades per ofensives peruanes en Charcas i Chile. Despuix hagueren anat per mar cap a Quito, per a penetrar des del sur en els altiplanos de Bogotà i finalment acabar en les terres tropicals de Cartagena i Veneçola.[54]

Atres historiadors afirmen no obstant que la "Gran Expedició" anava dirigida esta volta sobre Mèxic, assegurant lo més valiós de la monarquia, senyalant el Riu de l'Argent com un atre montage per a l'engany, tal com va passar en l'Expedició de Morillo a Veneçola.[55][56]

Fernando VII torna al tema antic de subyugarnos, i prepara una gran expedició que crida "de Buenos Aires"; tal va ser la veu que va escampar, é va fer creure encara á els mateixos argentins preparant-los para el seu defensa; pero en realitat era per al regne de Mèxic. La seua caçola secreta li havia representat que sent esta part lo mes preciós de la monarquia per les seues riquees, població i major proximitat á Espanya, deuria assegurar-la á tota costa, deixant a el hora que aferrada este assut per mig d'ella, mateixa s'asseguraren les demés possessions d'abdós Américas. Persuadit d'esta veritat Fernando va confiar l'expedició á Calleja honrant-ho abans en el títul de comte de Calderon, com la persona, mes á propòsit per a realisar l'empresa pels seus coneiximents d'este país.

El pronunciament

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Plaça de la Constitució d'Els Caps de Sant Joan, en l'Ajuntament al fondo. Va ser el lloc a on va iniciar el tinent coronel Rafael del Rec el seu pronunciament l'1 de giner de 1820. En aquell moment la localitat tenia uns 2800 habitants.[4]
Vore també: Revolució de 1820


Els lliberals de Càdis (els més moderats agrupats en torno de la logia "El sobirà capítul", que es reunia en la casa de Francisco Javier de Istúriz, i els més radicals integrats en la logia "El taller sublim", fundada i presidida per Antonio Alcalà Galiano) varen intentar que algun oficial del cos expedicionario acantonat entre Sevilla i Càdis —una epidèmia de febra groga havia obligat a la dispersió de la tropa—[57] a l'espera de ser embarcat per a sofocar les sublevació en les colónies d'Amèrica encapçalara un pronunciament per a restablir la Constitució de 1812.[58] Entre les tropes s'havia anat estenent el malestar davant la perspectiva d'una dilatada campanya, pel reclutament obligat i per les precàries condicions de vida, agudisades per una epidèmia de febra groga.[59]

Els conspiradores varen contactar en el comandant de cavalleria Sarsfield pero este els va delatar al comte de la Bisbal, cap del cos expedicionario, lo que va conduir a que els militars implicats anaren detinguts el 15 de juliol en El Palmar d'El Port de Santa María.[60] Atres versions culpen al propi comte de la Bisbal, que devia haver encapçalat el rompimiento revolucionari, de haver traïcionat als conjurats.[61][62][59] La traïció del comte de la Bisbal seria coneguda com la sorpresa del Palmar.[63]

Les autoritats absolutistas solament varen conseguir detindre a una part dels conjurats de El Palmar per lo que la trama va seguir activa.[64] En un dels militars compromesos que no havien segut arrestats, el tinent coronel Rafael del Rec, varen contactar Alcalà Galiano i Juan Álvarez de Mendizábal i la nit del 27 al 28 de decembre els tres la varen passar preparant un alçament i redactant els primers manifests.[62] El pla que varen elaborar, en el que es varen implicar atres oficials, consistia en la convergència de tres forces militars sobre la ciutat de Càdis per a prendre-la i proclamar allí la Constitució. Al front del 2º batalló del Regiment d'Astúries des d'Els Caps de Sant Joan[4] i del Regiment de Sevilla des de Villamartín Rec alvançaria cap a Arcs de la Frontera a on es trobava el capità general, comte de Calderón, per a detindre-ho. La segona força acantonada en Alcalà dels Gazules i al mando del coronel Antonio Quiroga —a on estava detingut des dels successos de El Palmar—,[4] més les que es trobaven en Medina Sidonia, marcharien cap a Sant Fernando per a arrestar al capità general Cisneros i continuar cap a Càdis. La tercera força, al mando de Miguel López de Banys, partint d'Osuna quedaria a l'expectativa prop de Bornos, per a convergir finalment sobre la capital gaditana.[65][59]


Rafael del Rec va complir en el pla previst. Va eixir l'1 de giner de 1820 d'Els Caps de Sant Joan en mig d'un fort aiguada. Va aplegar a Arcs de la Frontera i allí va detindre al capità general, comte de Calderón, i va instalar el seu quarter general. Pero Quiroga es va retardar perque no confiava en els seus hòmens i fins al dia 3 de giner no es va apoderar del Atarassana de la Carraca en Sant Fernando i despuix no es va decidir a alvançar de colp i repent cap a Càdis, tal com estava previst, lo que va donar temps al governador de la ciutat Alonso Rodríguez Valdés a organisar el seu defensa. Mentrestant Rec, seguint en el pla, aplegava al Port de Santa María el 5 de giner. Allí se li varen unir els oficials detinguts pels successos del Palmar que havien escapat del castell de Sant Sebastià (Càdis): Demetrio O'Daly, Felipe Arc Agüero, els germans Sants i Evaristo Sant Miguel, Ramón de Sabra i Rafael Marín. Al mateix temps fracassava l'alçament constitucionalista en la ciutat de Càdis encapçalat pel coronel Nicolás de Santiago Rotalde previst per a les tres de la vesprada del dia següent 6 de giner.[66][67][68][59] Com ha destacat Alberto Gil Novales, «Rec realment no era més que un esclavó en la trama conspiratoria i ni tan sols el més important: pel seu grau, el coronel Quiroga era superior. Pero Rec va tindre el valor de ser el primer i d'obrar en èxit en el reduït àmbit dels Caps; mentres atres cautamente esperaven a vore el resultat dels acontenyiments, abans d'aparéixer a plena llum com a revolucionaris, o simplement fracassaven en el seu comés».[69]

Per a sublevar a les tropes acantonades en Els Caps de Sant Joan Regue els va llançar en eixe autoproclamado «primer cantón constitucional de l'Eixèrcit Nacional i Espanyol Patriòtic»[62] la següent arenga a favor de la Constitució de 1812 —d'esta forma Regue es va pronunciar, d'ahí el terme «pronunciament» que va nàixer llavors—:[70][71]

Soldats, el meu amor cap a vosatres és gran. Per lo mateix yo no podia consentir, com a cap vostre, que es vos alluntara de la vostra pàtria, en uns bucs podridos, per a dur-vos a fer una guerra injusta al nou món (…). Espanya està vivint a merced de un poder arbitrari i absolut, eixercit sense el menor respecte a les lleis fonamentals de la nació. El rei, que deu el seu tro a quants varen lluitar en la guerra de l'Independència, no ha jurat, no obstant, la Constitució; la Constitució, pacte entre el monarca i el poble, fonament i encarnació de tota nació moderna. La Constitució espanyola, justa i lliberal, ha segut elaborada en Càdis entre sanc i sofriment. Mes el rei no el ha jurat i és necessari, per a que Espanya se salve, que el rei jure i respecte la Constitució de 1812, afirmació llegítima i civil dels drets i deures dels espanyols, de tots els espanyols, des del Rei a l'últim llauro. [...] Sí, sí, soldats, la Constitució. ¡Vixca la Constitució!

Un dels oficials que va assistir a la reunió prèvia a la proclamació de la Constitució en Els Caps de Sant Joan va deixar transcribió posteriorment lo que els va dir Rec:[72]

Yo, encara que jove, conte en més anys que vostés. Conec el preu de la llibertat, pero no oblide el de la sanc humana. El sagrat fòc patrio que anima el meu pit és gran.. No obstant, amics meus, no servixca l'exaltació per a fer locades. [...] A nosatres només nos toca repondre a la nació en els seus antics drets; i solament en eixe objecte devem usar la força que tenim en les mans. D'un atre modo, no mereixeríem el títul de hòmens lliures, perque hauríem deixat de ser virtuosos. [...] Els hòmens de totes les nacions, de totes les religions, de tots els colors, voran que la justícia presidix la nostra marcha; i els pobles tots, llunt de recriminar el nostre tirat alçament, nos caramullaran de les seues bendicions. Templem, puix, l'ardor jovenil i preparem-nos para grans sacrificis.

Per un atre costat, Rec estava convençut de que la guerra no era la solució per a acabar en la sublevació dels territoris americans, sino la Constitució de Càdis. Es tractava de «una guerra inútil, que podria fàcilment terminar-se en solament reintegrar en els seus drets a la nació espanyola. La Constitució, sí, la constitució, basta per a assossegar als nostres germans d'Amèrica», els havia dit als seus hòmens.[73]

Mapa del pronunciament de Regue. La llínea negra mostra el recorregut que varen fer les tropes sublevades des d'Els Caps de Sant Joan. Apareixen també les ciutats de fòra d'Andalusia les guarnicions de les quals es varen ser sumant al pronunciament.

Per la seua banda el coronel Quiroga va fer pública el 7 de giner en Sant Fernando una proclama a favor de la Constitució i en contra de l'absolutisme que acabava aixina:[74]

Les llums de l'Europa no permeten ya, senyor, que les Nacions siguen Governades com a possessions absolutes dels Reis. Les lleis són de les nacions i els reis són reis perque aixina ho volen les nacions. Les llums han tornat.

Mentres Quiroga continuava resistint en La Carraca —als seus soldats els havia dit que l'objectiu de l'acció era acabar en «un Govern arbitrari, tirànic, que al seu antoix dispon de les propietats, de les vides i de la llibertat dels infeliços espanyols»—[75], el 27 de giner Regue va encapçalar una expedició per Andalusia en una força formada per uns 1500 o 1600 hòmens.[70][76][77][78][75] Va marchar cap a Chiclana de la Frontera, Conil, Vejer, Tarifa, Algecires i Alcalà dels Gazules, perseguit per tropes realistes manades per Enrique José O'Donnell. Este els va alcançar en Marbella a on va haver un enfrontament que va causar importants baixes entre les tropes de Rec. A pesar de tot va continuar cap a Màlaga —les autoritats del qual havien abandonat la ciutat i els carrers es trobaven desertes—[75] i despuix a Còrdova.[70] Camí d'esta última ciutat —a a on aplegarà el dia 7 de març—,[79] es va produir el 4 de març un nou enfrontament en Morón de la Frontera en les forces d'O'Donell. Segons va contar tres anys despuix el propi O'Donnell en un relat publicat pel periòdic ultrarrealista El Restaurador , «esta acció li va fer perdre [a Rec] més de 500 hòmens entre morts, ferits, presoners i els molts desertors de totes classes que va tindre en la seua fatal retirada». El 8 de març, continua relatant O'Donnell, «les relíquies de la divisió enemiga, que s'havien ficat en Serra Morena, es reduïen ya a uns 270 hòmens en total, compresos molts ferits i espeados que duyen en cavalleries per a poder fugir més aprisa, i reduïts a un estat de nulitat absoluta».[80]


Rec es va dirigir llavors a Extremadura per Font Obejuna i en Benvinguda —ya solament li seguien uns cinquanta soldats i oficials— va decidir dissoldre l'unitat en el propòsit de passar a Portugal en considerar que la causa estava perduda. Era l'11 de març. Lo que Rec i els seus hòmens no sabien és que dos dies abans el rei Fernando VII havia jurat la Constitució en el saló del tro del Palau Real, i que, per tant, el seu pronunciament, en realitat, havia triumfat.[70][81][82][83] Lo que havia succeït és que Fernando VII havia acceptat restablir la Constitució en acabant de que el govern absolutista haguera segut incapaç de sofocar les sublevació de vàries guarnicions de la perifèria que havien seguit l'eixemple de Rec.[84][85][82] «Rec no havia derrotat el règim, havia demostrat la seua incapacitat i havia donat temps a que quallara una nova seqüència de pronunciaments».[79]

Durant la difícil i llarga marcha de casi dos mesos per Andalusia, «recorrent els camins embarrados d'una Andalusia que estava sofrint un hivern de neus i fret»,[86] i que en absolut va ser una passejada militar,[87] Rec i els seus hòmens varen ser proclamant la Constitució de 1812, deponent a les autoritats absolutistas i imponent inevitablement contribucions —la seua situació econòmica era desesperada— en les localitats que travessaven.[66][82][77][88] En alguns llocs es varen celebrar festes en honor de la Constitució (en Algecires Regue va ordenar que «esta vesprada es córreguen dos bous en el lloc acostumat»).[89] Per a mantindre alta la moral un dels oficials, el futur general Evaristo Fernández de Sant Miguel, va compondre a petició de Rec un himne patriòtic que pronte seria conegut com el Himne de Rec (que cent onze anys despuix tornaria a ser popular en Espanya durant la Segona República). El estribillo dia:[66][89]

Soldats, la pàtria
nos crida a la lid,
jurem per ella
véncer o morir.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Primera operació especial d'inteligència militar de nivell estratègic nacional de la República Argentina eixecutada en l'exterior».Revista Escola Superior de Guerra.
  2. ↑ Buldain Jaca, 1998, p. 23.
  3. ↑ Ramos Santana, 2020, p. 76-77.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Font Gavira, 2020, p. 80.
  5. ↑ Fontana, 1978, p. 134.
  6. ↑ Ramos Pérez, 1996, p. 517-520.
  7. ↑ Torre Revello, 1962, p. 429.
  8. ↑ 8,0 8,1 Gandia, 1970, p. 259.
  9. ↑ 9,0 9,1 «Refutació a una atroç calúmnia». Imprenta de l'Independència.
  10. ↑ Mitre, 1877, p. 72.
  11. ↑ Gandia, 1955, p. 268.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 García León, 1993.
  13. ↑ (1998) Història general de les relacions exteriors de la República Argentina. Partix 1. Tom II, Grup Editor Llatinoamericà, p. 101. ISBN 950-694-545-4.
  14. ↑ (2019) 365 moments clau de l'història d'Espanya, Espasa llibres. ISBN 9788467048834.
  15. ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFonts2020">Fonts (2020). 23 de febrer de 1981. El colp que va acabar en tots els colps, Barcelona: Taurus, pp. 21-22. ISBN 978-84-306-2273-3.
  16. ↑ 16,0 16,1 Ramos Santana, 2020, p. 76.
  17. ↑ Fontana, 1979, p. 26-30; 116-124.
  18. ↑ Fontana, 1979, p. 27-28.
  19. ↑ Fontana, 1979, p. 26. "Lo que se'ls encomanava era una tasca impossible: mantindre en funcionament un sistema polític inviable"
  20. ↑ Ramos Santana, 2020, p. 76-77. "Els pronunciaments varen ser encapçalats per militars, hòmens que varen participar en la Guerra de l'Independència, guanyant prestigi i pujant en l'escalafó, militars que es varen sentir immersos en la corrent de canvi polític sorgit durant la lluita, a l'ombra de la llabor de les Corts en Càdis. [...] La defensa de la sobirania i la llibertat implicava un canvi de mentalitat fonamental, des del moment en que els militars que varen protagonisar o varen participar en els pronunciaments, varen començar a sentir-se soldats de la nació, membres de l'eixèrcit nacional i no de la milícia real"
  21. ↑ Sánchez Martín, 2020, p. 131-134.
  22. ↑ 22,0 22,1 Sánchez Martín, 2020, p. 134-136.
  23. ↑ Buldain Jaca, 1998, p. 1.
  24. ↑ Fontana, 1979, p. 125-134.
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 25,3 25,4 José Luis Roca (2007). Ni en Lima ni en Buenos Aires: La Formació d'un Estat Nacional en Charcas. Lima: Plural Editors, pp. 476. ISBN 978-99954-1-076-6.
  26. ↑ Guillén i Tato, Juliol F. (1969). Història marítima espanyola: lliçons per a us dels cavallers Guàrdies Marines. Tom I. Madrit: Institut Històric de Marina, pp. 339.
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 Pont Candamo, José Agustín de la (1977). Història marítima del Perú: L'Independència, 1790-1826. Tom V. Volum 1. Lima: Institut d'Estudis Històric-Marítims del Perú, pp. 194.
  28. ↑ 28,0 28,1 Cisneros, Andrés; Carlos Vaig escudar & Alejandro L. Corbacho (1998). "Les expedicions militars espanyoles entre 1811 i 1816". En Història general de les relacions exteriors de la República Argentina. Partix I: Les relacions exteriors de l'Argentina embrionària (1806-1881). Tom II: Des dels orígens fins al reconeiximent de l'independència forma. Buenos Aires: Consell Argentí per a les Relacions Internacionals, Centre d'Estudis de Política Exterior & Grup Editor Llatinoamericà.
  29. ↑ Fancs Arana, Diego (1889). Història general de Chile. Tom X. Santiago de Chile: Rafael Jover editor, pp. 206.
  30. ↑ Fancs, 1889: 206, 436
  31. ↑ Fancs, 1889: 54
  32. ↑ Costeloe, Michael P. (1989). La resposta a l'Independència: l'Espanya Imperial i les revoluciones hispanoamericanes, 1810-1840. Traducció anglés-espanyol de Mercedes Pizarro. Ciutat de Mèxic: Fondo de Cultura Econòmica, pp. 105. ISBN 978-968-16-3261-8.
  33. ↑ Heredia (1974). Plans espanyols per a reconquistar Hispanoamèrica, Universitària de Buenos Aires.
  34. ↑ Sánchez Santiró (2001). Finances i política en el món iberoamericà: de l'antic règim a les nacions independents.
  35. ↑ 35,0 35,1 35,2 35,3 García de Flöel, 2000, p. 93.
  36. ↑ 36,0 36,1 García de Flöel, 2000, p. 95.
  37. ↑ 37,0 37,1 Bethell, Leslie (2000). Història d'Amèrica Llatina: L'independència. Tom V. Barcelona: Editorial Crtica, pp. 66. ISBN 84-8432-067-7.
  38. ↑ 38,0 38,1 38,2 38,3 38,4 Santana, Arturo; George Woodberry & María Urreta (1921). La campanya de Carabobo (1821): relació històrica-militar. Caracas: Litografia del Comerç, pp. 11.
  39. ↑ 39,0 39,1 Pérez López-Portillo, Raúl (2005). L'Espanya de Rec. Madrit: Sílex. ISBN 978-84-7737-149-6.
  40. ↑ 40,0 40,1 40,2 40,3 40,4 40,5 40,6 40,7 40,8 Destefani, Laurio H. (1987). "Les Províncies del Riu de l'Argent dona'm la Revolució de Maig fins al final de la Guerra de l'independència (1810-1825)". Història de l'Armada Argentina. Tom V. Buenos Aires: Quàntica Editora & Departament d'Estudis Històrics Navals d'Argentina, pp. 23-74 (Vore pp. 58).
  41. ↑ 41,0 41,1 41,2 41,3 De Ramón, Armant; Juan Ricardo Couyoumdjian & Samuel Vial (1993). Ruptura del vell orde hispanoamericà. Santiago: Andrés Bell, pp. 243. ISBN 978-956-13-1126-8.
  42. ↑ Levene, Ricardo & Acadèmia Nacional de Història Argentina (1962). Història de la nació argentina: des dels orígens fins a l'organisació definitiva en 1862. Tom VI. Part II. Buenos Aires: Libería "L'Ateneu", pp. 392.
  43. ↑ García León, 1993. «El Historiografia del sigle XIX ha segut contumaz en adjudicar un gran protagonisme als agents americans que varen participar en el pronunciament de 1820. Per a això, llògicament, troben la seua explicació en la necessitat imperiosa que tenien en evitar l'embarque de l'Eixèrcit Expedicionario cap a Ultramar. En realitat, no està encara ben determinat el paper que estos agents varen jugar en estos acontenyiments, aixina com la seua relació en la maçoneria».
  44. ↑ García León, 1993. ___protected_title_2___
  45. ↑ García de Flöel, 2000, p. 94.
  46. ↑ Gandia, 1970, p. 259. ___protected_title_3___.
  47. ↑ Gandia, 1955. ___protected_title_4___.
  48. ↑ Torre Revello, 1962, p. 429-431. ___protected_title_5___.
  49. ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFloria2009">Floria (2009). qui+varen repartir+entre+els%22 Història dels argentins. «___protected_title_6___.»
  50. ↑ Mitre, 1877, p. 72-73.
  51. ↑ Ramos Pérez, 1996, p. 517-520. «¿Per qué va prosperar l'intent de Rec, quan tots havien segut desbaratats? La causa de fondo, el descontent de l'Eixèrcit, que va vore defraudats els seus entusiasmes i fidelitat el Rei, quan este va retornar en 1814, era general i alcançava a totes les guarnicions. Els oficials no cobraven els seus pagues, acumulant retarts que intentaven disminuir-se per entregues parcials. […] Els efectes de la precària distribució de pagues —lo que més se sentia— afectaven molt especialment als oficials i caps.[…] En ocasió de la sublevació de Rec, el seu èxit es va deure a que els promotors varen treballar a les tropes "demostrant-les que els que se salvaren dels perills d'una llarga navegació com era la de Buenos Aires, a a on l'expedició s'encaminava, no podien alcançar una atra sòrt que la que havia cabut a la del general don Pablo Morillo en Costafirme, és dir, la mort, tras de els més inauditos treballs" [___protected_title_2___ inèdites de Ramón de Santillán]. Com va explicar María del Carmen Pintos [1958], el respal va estar en els comerciants de Càdis "disgustats per la bancarrota econòmica i la política restrictiva", en la paralisació mercantil, donat el desenroll de la guerra en Amèrica, l'aument de corsarios —que inclús actuaven sobre les eixides de Càdis— i el desenroll de la força naval de porteños i chilens, que redundava en favor d'Anglaterra, donada la corrent de suministraments del comerç britànic».
  52. ↑ 52,0 52,1 Ravignani, Emilio & Institut d'Investigacions Històriques de l'Universitat de Buenos Aires (1936). Comissió de Bernardino Rivadavia davant Espanya i atres potències d'Europa (1814-1820). Buenos Aires: Imprenta de la UBA, pp. 211
  53. ↑ Fernández, Jorge & Juliol César Rondina (2004). Història Argentina. (1810-1830). Tom I. Santa Fe: Universitat Nacional del Llitoral, pp. 105. ISBN 978-987-508-331-8.
  54. ↑ Ramos Pérez, Demetrio, coordinació (1992). "L'efecte de la tornada de Fernando VII a Espanya en el procés emancipador". En Història general d'Espanya i Amèrica: Emancipació i nacionalitats americanes. Tom XIII. Madrit: Edicions Rialp, pp. 273. ISBN 9788432121104.
  55. ↑ Carlos María de Bustamante (1844). Quadre històric de la revolució de l'Amèrica Mexicana., Prenc III, p. 455.
  56. ↑ Emilio del Castell Negrete (1887). Mexico en el sigle XIX, Prenc X, p. 374.
  57. ↑ Gil Novales, 2020, p. 6.
  58. ↑ Buldain Jaca, 1998, p. 5-6. "La moral es vea minada per les pròpies condicions en que es va fer el reclutament, per la convicció que existia en gran part de l'oficialitat i de la tropa de que era, si no impossible, sí molt dubtós un èxit definitiu en Amèrica. Les notícies que es rebien sobre el tracte que els rebels americans donaven als presoners i les condicions de vida en aquells territoris, feyen a molts repugnant l'idea d'embarcar-se"
  59. ↑ 59,0 59,1 59,2 59,3 Bahamonde y Martínez, 2011, p. 118.
  60. ↑ Ramos Santana, 2020, p. 77.
  61. ↑ Buldain Jaca, 1998, p. 6-7. "El primer intent va tindre lloc el 8 de juliol de 1819, pero va fracassar perque el Comte de Labisbal, que capitaneaba les tropes i estava enterat i favoria la conjura, no es va decidir en última instància a erigir-se en la seua caudillo i ho va abortar"
  62. ↑ 62,0 62,1 62,2 Fonts, 2008, p. 24.
  63. ↑ Fonts, 2007, p. 48-49.
  64. ↑ Fonts, 2007, p. 49.
  65. ↑ Ramos Santana, 2020, p. 77-78.
  66. ↑ 66,0 66,1 66,2 Ramos Santana, 2020, p. 78.
  67. ↑ Buldain Jaca, 1998, p. 7.
  68. ↑ Fonts, 2007, p. 49-50.
  69. ↑ Gil Novales, 2020, p. 7.
  70. ↑ 70,0 70,1 70,2 70,3 Ramos Santana, 2020, p. 79.
  71. ↑ Fonts, 2008, p. 24-25. "«No hi ha paraules», llegim en el relat d'aquelles jornades que ell mateixa va escriure uns mesos despuix, «que puguen suficientment donar una remota idea de l'espècie d'inconcebible electricitat que es va apoderar de les ànimes de tots els individus del meu batalló en sentir-me pronunciar la tan dolça com desijada paraula de Constitució o mort»"
  72. ↑ Fonts, 2008, p. 25-26.
  73. ↑ Rújula y Chust, 2020, p. 24.
  74. ↑ Font Gavira, 2020, p. 82.
  75. ↑ 75,0 75,1 75,2 Rújula y Chust, 2020, p. 18.
  76. ↑ Fonts, 2008, p. 25.
  77. ↑ 77,0 77,1 Gil Novales, 2020, p. 8.
  78. ↑ Bahamonde y Martínez, 2011, p. 118-119.
  79. ↑ 79,0 79,1 Bahamonde y Martínez, 2011, p. 119.
  80. ↑ Fontana, 1979, p. 135-136.
  81. ↑ Fonts, 2008, p. 27.
  82. ↑ 82,0 82,1 82,2 Fonts, 2007, p. 50.
  83. ↑ Rújula y Chust, 2020, p. 18-19.
  84. ↑ La Parra López, 2018, p. 376.
  85. ↑ Fontana, 1979, p. 137.
  86. ↑ Fontana, 1979, p. 135.
  87. ↑ Fonts, 2008, p. 26-27. "En varis punts varen ser rebujats per les forces lleals a la monarquia absoluta... Ademés, va caldre ocupar-se contínuament de problemes de intendencia, recorrent a sovint a l'amenaça per a conseguir lo necessari per a la tropa, i la desanimació, les baixes en combat i les malalties no varen tardar en diezmar a la columna de Rec. Ell mateixa havia segut ferit en una refrega en tropes realistes"
  88. ↑ Bahamonde y Martínez, 2011, p. 119. "Davant l'indiferència de la població"
  89. ↑ 89,0 89,1 Fonts, 2008, p. 26.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
80-83.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFontana1979">Fontana (1979). La crisis de l'Antic Règim, 1808-1833, Barcelona: Crítica. ISBN 84-7423-084-5.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFonts2007">Fonts (2007). El fi de l'Antic Règim (1808-1868). Política i societat, Madrit: Síntesis. ISBN 978-84-975651-5-8.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFonts2008">Fonts (2008). «"Yo no valc res": Rafael del Rec i la revolució lliberal espanyola», Manuel Pérez Ledesma i Isabel Burdiel (ed.). Lliberals eminents, Madrit: Marcial Pons, pp. 13-41. ISBN 978-84-96467-66-8.
  • (1955) Napoleón i l'independència d'Amèrica, Buenos Aires: Edicions. Antonio Zamora.
  • «El Fracàs de l'Expedició de Càdis».Revista de la Junta d'Estudis Històrics de Mendoza.t. I(6)
  • (2000) L'Oposició Espanyola a la Revolució Per l'Independència en el Riu de l'Argent Entre 1810 i 1820: Paràmetros Polítics i Jurídics per a la Sòrt dels Espanyols Europeus, Hamburc: LIT Verlag Münster. ISBN 978-3-8258-4627-5.
  • García León (1993). La maçoneria gaditana: Des dels orígens fins a 1833, Quorum Llibres. ISBN 84-88599-01-3.
  • (2020) El Trieni Lliberal, Saragossa: Prenses de l'Universitat de Saragossa. ISBN 978-84-1340-071-6.
  • (1870) Història de les societats secretes antigues i modernes en Espanya, i especialment de la Franc-maçoneria, Lugo.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLa Parra López2018">La Parra López (2018). Fernando VII. Un rei desijat i detestat, Barcelona: Tusquets. ISBN 978-84-9066-512-1.
  • (2003) «Capítul III: L'heterodoxia durant el regnat de Fernando VII (II)», Història dels heterodoxos espanyols, Alacant: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.
  • (1877) Història de Belgrano i de l'Independència Argentina. Tom III, Buenos Aires: Imprenta i Llibreria de Maig.
  • (1956) Maçoneria espanyola: pàgines de la seua història, NOS.
76-79.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRamón Solans2020">Ramón Solans (2020). «Religió», Pedro Rújula i Ivana Frasquet (ed.). El Trieni Lliberal (1820-1823). Una mirada política, Granada: Comares, pp. 355-377. ISBN 978-84-9045-976-8.
  • (1896) La guerra de Cuba: estudi militar, L'Espanya Editorial.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRújula2020">Rújula (2020). «El Rei», Pedro Rújula i Ivana Frasquet (ed.). El Trieni Lliberal (1820-1823). Una mirada política, Granada: Comares, pp. 3-38. ISBN 978-84-9045-976-8.
  • (2020) El Trieni Lliberal en la monarquia hispànica. Revolució i independència (1820-1823), Madrit: Els Llibres de la Catarata. ISBN 978-84-9097-937-2.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSánchez Martín2020">Sánchez Martín (2020). «L'eixèrcit», Pedro Rújula i Ivana Frasquet (ed.). El Trieni Lliberal (1820-1823). Una mirada política, Granada: Comares, pp. 131-153. ISBN 978-84-9045-976-8.
  • (1893) La maçoneria en Espanya: Ensaig històric, Madrit.
  • «El fracàs de l'expedició espanyola preparada contra el Riu de l'Argent (1818-1820)».Bolletí de l'Acadèmia Nacional de Història.Buenos Aires
421-433.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pronunciament_de_Rec&oldid=1196812»