Istme de Panamà
El istme de Panamà és un accident geogràfic ubicat en Amèrica, entre els oceans Pacífic i Atlàntic, que unix Amèrica del Nort i Amèrica del Sur. Té una llongitut d'uns 700 quilómetros, el seu esgambi varia entre 50 i 200 quilómetros i conté en la seua totalitat a la República de Panamà i a una chicoteta porció del departament del Va chocar, en Colòmbia per lo que no és corresponent de manera geogràfica a política. Està accidentat per la cordillera Central cridada Cordillera de Talamanca en Costa Rica; delimitat al nort pel golf dels Mosquits i al sur pel golf de Chiriquí adjacent al golf de Panamà. L'istme de Panamà es va formar fa 3 millons d'anys.[1] Va ser un event geològic de gran envergadura puix va separar l'oceà Pacífic de l'oceà Atlàntic, creant aixina la corrent del Golf que du aigües càlides des del golf de Mèxic fins a l'Atlàntic Nort.
El canal de Panamà travessa l'istme, permetent el trànsit de barcos entre els dos oceans.
Història
[editar | editar còdic]
Vasc Núñez de Balboa, mentres explorava Panamà, va ser informat de que al sur de l'istme, dellà una gran mar, abundaven riquees (or i argent), en un lloc cridat Virú, al que es podia aplegar navegant a la vista de la costa, per lo que Balboa es va dispondre a descobrir dit mar i va mamprendre una expedició que el 25 de setembre de 1513 va divisar l'oceà Pacífic (no obstant, possiblement ya havia segut visitat per atres espanyols). Anys abans, havia segut reconegut per Cristóbal Colón, qui va solcar les costes de Sant Salvador, visitant lo que hui és conegut com Guna-Yala.
No obstant va ser Francisco Pizarro qui partint de Panamà aplegaria al Perú i sometria a Atahualpa, l'inca, a partir de la qual cosa, carregaments d'argent i or del que despuix seria el Virreinato de Perú eren transportats per mar fins a la ciutat de Panamà i d'ahí, per terra, a Nom de Deu primer, i a Portobelo despuix, ciutats abdós fundades en el mar Carib, des d'a on una flota espanyola els duya a L'Espanyola, Puerto Rico o Cuba, i d'allí finalment eren transportats a Espanya.
Lionel Wafer, un explorador i bucanero galés va passar quatre anys, de 1680 a 1684, entre els aborigen kuna. Escòcia va tractar d'establir una colónia en 1698 per mig del proyecte del Darién, pero va fracassar.
Ferdinand d'Lesseps, l'home que va impulsar el canal de Suez, va fundar la Compagnie Universelle du Canal Interocéanique de Panama o Companyia del Canal de Panamà en 1880, pero va quebrar en 1889, provocant un gran escàndal. El 3 de novembre de 1903, en el respal d'Estats Units, i despuix de més de quatre intents de separar-se de Colòmbia, Panamà va obtindre la separació de Colòmbia i, despuix de negociacions en els propietaris de les accions de la Companyia del Canal de Panamà, fundada per Lesseps, Estats Units va adquirir dites accions, mamprenent la continuació del proyecte de la construcció del Canal de Panamà, el primer trànsit del qual va tindre lloc el 15 d'agost de 1914, encara que va caldre continuar efectuant treballs de consolidació de les obres fins a 1921.
Durant el govern de facto del general Omar Torrijos, es varen alvançar negociacions en Estats Units que varen culminar en els Tractats Torrijos-Carter, firmats el 7 de setembre de 1977, per mig dels que el Canal (i la Zona del Canal de Panamà) varen retornar a mans panamenyes el 31 de decembre de 1999, despuix de 86 anys de control nortamericà. Abans d'esta data, Estats Units designava un governador per a l'àrea controlada per este país, que a la seua volta era l'eixecutiu de major nivell de la Companyia del Canal de Panamà.
Geologia de Panamà
[editar | editar còdic]
Abans de crear-se l'actual istme, les aigües cobrien la zona de l'actual Panamà. Una gran massa d'aigua separava els continents d'Amèrica del Nort i Amèrica del Sur, lo que permetia a les aigües dels oceans Pacífic i Atlàntic mesclar-se lliurement. Baixe la superfície, dos plaques de la corfa terrestre es desplaçaven llentament, obligant a la placa del Pacífic a esgolar-se baix la placa del Carib. La pressió i la calor causada per esta colisió tectónica, va dur a la formació de volcans submarins, alguns dels quals varen créixer lo suficient com per a conformar illes fa uns 15 millons d'anys. Mentrestant, el desplaçament de les dos plaques també varen ser espentant el fondo marí, obligant llentament a emergir algunes zones sobre el nivell de l'mar.
En el temps, grans cantitats de sediment (arena, fanc i fanc) de Nort i Suramérica, varen reblir les zones existents entre la nova formació d'illes. Durant millons d'anys, els depòsits de sediment varen ampliar i varen unir les illes, originant fa uns tres millons d'anys la formació d'un istme, entre Amèrica del Nort i Sudamérica.
Els científics estimen que la formació de l'istme, és un dels més importants acontenyiments geològics en els últims 60 millons d'anys. Encara que solament era un chicotet fragment de terra en relació en el tamany dels continents, l'istme de Panamà va tindre enorme impacte en el clima de la Terra i la seua mig ambient. En impedir la conexió entre els dos oceans, este pont de terra va desviar les corrents oceàniques de l'Atlàntic i el Pacífic. Les corrents de l'Atlàntic es varen vore obligades a desplaçar-se cap al nort, i finalment es va originar un nou sistema que cridem la corrent del Golf.
En les càlides aigües del Carib que fluïxen cap al norest de l'Atlàntic, el clima del noroest d'Europa es va tornar més càlit (uns 10 °C més gràcies al transport de la calor de la corrent del Golf). L'Atlàntic, que ya no es mesclava en el Pacífic, va aumentar el seu salinitat. Cada u d'estos canvis varen ajudar a establir el sistema de circulació oceànica mundial actual. En resum, l'istme de Panamà, directa i indirectament, va influir en l'oceà i les pautes de circulació atmosfèrica, que regula les pautes de precipitacions, i a la seua volta els paisages.
Les evidències també indiquen que la creació d'esta massa de terra va generar el clima càlit i humit del nort d'Europa, va donar lloc a la formació de la capa de gèl del Àrtic, i va contribuir a l'Edat de Gèl durant les següents époques del Pleistoceno. Va poder tindre també relació en la desertisació africana i en el crucial canvi d'hàbits en els homínits.[2]
La formació de l'Istme de Panamà també va eixercitar un important paper en la biodiversitat del planeta. El pont va fer més fàcil, per a animals i plantes, migrar entre els dos continents. Este event es coneix en paleontologia com el Gran Intercanvi Americà. Per eixemple, en Amèrica del Nort, la zarigüeya, l'armadillo, i el puerco espín permeten rastrejar de nou a tots els antepassats que varen vindre a través del pont de terra d'Amèrica del Sur. De la mateixa manera, els antepassats dels orsos, gats, goss, cavalls, flamas, i tots els mapaches varen fer el viage al sur a través de l'istme.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Formació de l'Istme de Panamà
- ↑ Bill Bryson, Una breu història de casi tot, pág. 460.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Istmo de Panamá» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.