Guerres carlistas

Guerres carlistas

Les guerres carlistas varen ser una série de lluites civils que varen tindre lloc en Espanya a lo llarc de el XIX. Es varen deure, per un costat, a una disputa pel tro, i, per l'atre, a un enfrontament entre principis polítics oposts. Els carlistas, que lluitaven baix el lema de «Deu, Pàtria i Rei», encarnaven una oposició reaccionària al lliberalisme i defenien la monarquia tradicional, els drets de l'Iglésia i els furs, mentres que els lliberals exigien fondes reformes polítiques per mig d'un govern constitucional i parlamentari.

Segons el historiador Alfonso Bullón de Mendoza, tots els testimonis de l'época coincidixen que en 1833 els carlistas eren superiors en número als seus rivals, si be la majoria dels carlistas no varen poder actuar activament per la repressió del govern. Geogràficament, a on major respal popular tenia la causa de l'infant Carlos María Isidro era en gran part de Castella la Vella, la zona de Tortosa i la montanya de Catalunya, i a on millor organisats estaven els seus partidaris era en Castella la Vella, Extremadura i Andalusia. No obstant, a on finalment va triumfar en major força l'alçament carlista va ser en la major part de les Províncies Vascongadas i Navarra, ya que la llegislació foral, que deixava la subinspecció dels cossos en mans de les respectives diputacions, havia permés que els Voluntaris Realistes no anaren porgats allí com en el restant d'Espanya.

Aixina que, a on varen conseguir fer-se forts els defensors del pretenent durant la primera guerra carlista va ser en la mitat nort peninsular, especialment en les Províncies Vascongadas i Navarra —els seus focs més importants—, aixina com el nort de Catalunya i el Maestrazgo.

El conveni de Vergara de 1839 va marcar el final de la primera guerra carlista, pero les insurrecció i intentonas carlistas varen continuar a lo llarc de el XIX i el carlisme va tornar a aparéixer en força com a reacció a la revolució de 1868. En 1872 esclatava la tercera guerra carlista, que duraria fins a 1876, despuix de posar-se fi al periodo revolucionari en la Restauració alfonsina.

De gran influència encara en la primera mitat de el XX, l'actuació de la Comunió Tradicionalista, l'agrupació política del carlisme, seria determinant en la conspiració contra la Segona República i la sublevació del 18 de juliol de 1936 que va donar orige a la guerra civil espanyola. En ella els carlistas varen tindre una actuació protagonista (especialment en Navarra) a través de les seues milícies de requetés, sent ademés una de les dos agrupacions polítiques que varen donar orige a la Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS, el Moviment Nacional franquiste.

Antecedents

L'invasió francesa dels Cent Mil Fills de Sant Luis, que varen ser rebuts pel poble espanyol com libertadores al crit de ««Dios, Patria y Rey»» i «¡Vixca la Religió i l'Inquisició!».

Els enfrontaments entre carlistas i lliberals varen tindre tres episodis destacats en el XIX: les tres guerres carlistas. Estes lluites civils tenien com a precedents la guerra de la Convenció (1793-1795), la guerra de l'Independència (1808-1814) i la Guerra Realista (1822-1823), en les que s'havia combatut ya baix el lema «Deu, Pàtria i Rei» i s'havien anat conformant els dos bandos que s'anaven a enfrontar.

Durant la guerra realista —la primera lluita civil espanyola del sigle— s'havia alçat contra el nou govern constitucionalista el cridat Eixèrcit de la Fe, que, en nom de Fernando VII, va constituir una regència en Urgel (Catalunya). Alguns mesos despuix, en abril de 1823, aplegava en ajuda dels realistes espanyols l'Eixèrcit francés dels Cent Mil Fills de Sant Luis, que va conseguir lliberar al rei i que, a diferència de l'invasió francesa de 1808, no solament no va trobar resistència en la població, sino que va ser rebut en entusiasme.

Pero el Trieni Lliberal, en les seues mides secularizadoras, havia assentat les bases de l'enfrontament social en Espanya, que s'agudisaria en la segona restauració de Fernando VII. Aquell periodo immediatament anterior a la primera guerra carlista seria conegut per el historiografia oficial com la «Década Ominosa», per la repressió que es va portar a terme contra els conspiradores i insurrectos lliberals. Els carlistas, hereus del realisme fernandino, recordarien en anys posteriors que els primers facciosos que s'havien rebelat contra el govern llegítim havien segut els lliberals, i que el colp d'Estat de Rec, que en 1820 va dirigir contra Fernando VII un poderós Eixèrcit destinat a sofocar la rebelió independentista en Amèrica, havia fet perdre a Espanya la major part de les seues colónies. Els lliberals, en canvi, presentarien a personages com Rafael del Rec o José María de Torrijos com a héroes nacionals víctimes del «fanatisme absolutista».

María Cristina de Borbón-Dos Sicilias, esposa de Fernando VII i regente del regne a la mort d'est.

No obstant, per als partidaris del Antic Règim, aquella década despótica havia supost aixina mateix una série de concessions al lliberalisme moderat. En 1826 va aplegar a aparéixer un manifest firmat per «una Federació de Realistes Purs» que pretenia elevar al tro a l'infant Don Carlos i derrocar a Fernando VII, si ben varis historiadors contemporàneus consideren provat que es tractava d'una falsificació lliberal per a perjudicar a l'infant i enemistarlo en el seu germà. En qualsevol cas, en 1827 es va produir un alçament dels cridats apostólicos (ultrarrealista), la guerra dels malcontents, localisada una atra volta en Catalunya. Els insurrectos, que creïen novament captiu a Fernando VII, reclamaven, entre atres mides, el restabliment de l'Inquisició, i protestaven contra l'impunitat en que les partides de lliberals assessinaven a clercs i realisaven tot tipo de saquejos, violacions i crims contra aquells que tachaven de «serviles».

En mig d'este clima social, el rei Fernando VII, que prevea un gran problema successori al no dispondre de descendència masculina directa, va promulgar en 1830 una Pragmàtica Sanció, per la que pretenia derogar el Reglament de successió de 1713 aprovat per Felipe V (comunament denominat com «Llei Sálica»), que impedia que les dònes accediren al tro. Als pocs mesos, la seua quarta esposa va donar a llum a una chiqueta, Isabel, que va ser proclamada princesa d'Astúries.

Quan, en autumne de 1832, Fernando VII va caure greument malalt, els seguidors del seu germà, Carlos María Isidro de Borbón, varen conseguir que el rei firmara la derogació de la Pragmàtica (els cridats Successos de la Granja), lo que supondria que este heretaria el tro. Pero, recuperat de la malaltia, Fernando VII va tindre temps de restablir la validea de la Pragmàtica Sanció abans de la seua mort el 29 de setembre de 1833. A pesar d'això, els partidaris de l'Infant Carlos María Isidro varen considerar que este decret s'havia sancionat de forma despótica i illegal al no haver segut convocades les Corts tradicionals i que, per tant, la llegislació sálica seguia en vigor.

L'Infant Carlos María Isidro de Borbón, Carlos V segons els seus partidaris.

Per una atra part, segons una confidència que escriuria María Cristina de Borbón a la seua filla Isabel dèu anys despuix, hauria segut l'infanta Carlota, lliberal convençuda i enemiga de Carlos María Isidro, qui va pressionar a Fernando VII en el seu llit de mort per a que firmara l'anulació del decret derogatori, davant la falta d'interés del rei agonizante i l'indecisió de la seua esposa.

Com Isabel solament contava en eixe moment en tres anys d'edat, María Cristina va assumir la regència i va aplegar a un acort en els lliberals moderats per a preservar el tro de la seua filla front a l'alçament dels partidaris de Don Carlos. Estos es varen denominar carlistas, i eren favorables a la monarquia tradicional espanyola. Els seus enemics els tildaven d'absolutistas perque procedien del realisme fernandino. Entre els partidaris de Don Carlos es trobava la major part del poble, especialment llauradors i artesans, sobretot del món rural, que recelaban de les reformes i de les idees ilustrades o «masónicas», pero també un quint de la noblea espanyola i bona part de l'estament eclesiàstic, especialment el baix clero i el clero regular, ademés d'alguns bisbes. Els partidaris dels drets d'Isabel varen ser coneguts com isabelinos o cristinos (per la regente María Cristina). El govern recolzat pels lliberals va trobar defensors en la població urbana, la burguesia i bona part de la noblea.

Segons Alfonso Bullón de Mendoza, des d'octubre de 1832 s'havia establit una autèntica dictadura policíac-militar en Espanya, que va desarticular la major part de les trames que havien organisat els seguidors de Don Carlos per a actuar tan pronte com morira Fernando VII. Esta intensa repressió permetria el domini cristino en la major part del país.

Les guerres carlistas

Primera guerra carlista (1833-1840)

Artícul principal → Primera guerra carlista.

Vista d'un carrer d'Abrantes, ciutat portuguesa en la que Don Carlos va firmar un manifest reclamant els seus drets al tro d'Espanya.

Fernando VII va morir en setembre de 1833 i l'infant Carlos María Isidro de Borbón, des de Portugal, va prendre la veu i dictat de monarca i es va dirigir com a tal als secretaris del despaig, aixina com als primers tribunals, magistrats i corporacions del regne. Com al mateix temps va rebujar totes les mediació i totes les ofertes, es va decretar la seua exclusió i la de tota la seua llínea del dret a succeir en el tro. D'esta manera esclatava la guerra civil —coneguda molt despuix com primera guerra carlista—, que seria la més bregada i sanguinosa de el XIX.

En Portugal es varen unir a Don Carlos la princesa de Beira, el general Cabanyes, el brigadier Abreu i molts atres espanyols; i allí va començar a organisar-se alguna força a les órdens de Moreno i de Maroto.

La guerra es va iniciar despuix del Manifest de Abrantes, publicat per Don Carlos l'1 d'octubre, res més morir el seu germà Fernando, en el que declarava la seua ascensió al tro com a rei. Diferents punts de la Península varen donar el crit d'insurrecció a conseqüència d'este document, pero les tropes de la reina varen sofocar estos alçament i el general Lorenzo va obtindre vàries victòries contra les files carlistas.

Despuix de la proclamació d'Isabel II com a reina, el 25 d'octubre de 1833, es va publicar un decret de desarmament general dels realistes, i açò va aumentar les files carlistas, a pesar de les derrotes que experimentaven. En funció de les seues idees i principis, els espanyols de l'época estaven clarament dividits en dos bandos: l'u absolutista i l'atre lliberal. França, el Regne Unit i Portugal, recolzarien la causa de la reina, pero les potències del nort —Rússia, Àustria i Prusia— no varen voler reconéixer al govern.

Tomás de Zumalacárregui (1788-1835): incorporant a les forces carlistas quan estaven reduïdes a un grup amagat en les montanyes, les va organisar dotant-les de tàctiques de guerrilla.

El general Rodil, comandant de la llínea fronteriça, i ya aveat a este gènero d'operacions militars, com que les havia practicat en temps del rei difunt, va rebre del Govern l'encàrrec d'apoderar-se a tota costa de don Carlos. Llavors es va dir que havia alimentat algunes confidències dirigides a conseguir-ho, varen creure uns atres que va apelar en el mateix objecte a diferents mijos en els quals enllaçava l'astúcia en la força; i no va faltar qui assegurara que el seu antic reconeiximent pels individus de la família real va ser causa de que no aprehendiese llavors a Don Carlos com podia haver fet. Rodil, en combinació en les forces del emperador Pedro, va invadir Portugal; i el resultat d'aquell pas va ser que Don Carlos es va acollir a bordo del buc de guerra anglés Donegal i es va refugiar en Londres.

La guerra escomençava mal per a les armes carlistas, en la captura i fusilament del general Sants Lladre de Cegama en Pamplona i del baró de Hervés en Terol. No obstant, en les Províncies Vascongadas i Navarra, gràcies als seus privilegis forals, els carlistas varen conseguir fer-se forts. Pronte varen controlar el mig rural, encara que ciutats com Bilbao, Sant Sebastià, Vitòria i Pamplona varen permanéixer fidels a la regente María Cristina. La vacilació del govern i el gran respal popular varen permetre als carlistas organisar la guerra en el método de guerrilles, fins que el general Zumalacárregui va conseguir organisar un autèntic eixèrcit en territori vasc-navarrés, i el general Cabrera va unificar les partides aragoneses i catalanes.

Davant la perspectiva d'una temuda guerra civil, es feya indispensable l'extracció de tropes de l'eixèrcit per a combatre als carlistas. el 15 de febrer de 1834 es va expedir el decret que prescrivia la formació d'una milícia urbana allí a on es contara en més de 700 veïns, auxili que va resultar molt poderós per a la defensa de les capitals del regne.

El front en el seu moment àlgit.

El general governamental Valdés, encarregat llavors del mando de les tropes de les províncies del Nort, en l'objecte d'exterminar la facció, va amprar mijos prou rigorosos, que varen resultar contraproduents.

En un principi les partides carlistas eren més benignas en els presoners: s'acontentaven en desarmar-los i deixar-los en plena llibertat per a tornar als seus cossos. No obstant, els cristinos, que consideraven als carlistas com a bandits i malfatans, i escudats en la llegislació existent, passaven per les armes a quants enemics capturaven i no donaven quarter ni als que se'ls rendien sense opondre resistència. El general Quesada, que va succeir a Valdés en febrer, va encrudecer encara més l'enemistat en disposicions molt severes, i Zumalacárregui, pensant contindre tant furor i fer valdre per als seus les lleis de la guerra, va escomençar a usar també de represàlies. Des d'aquell moment, tot el que era fet presoner o caïa ferit en el camp de batalla, independentment del seu grau militar, era arcabuceado. Volent anar encara més allà, Quesada va capturar als pares, germans, dònes, fills i parents dels carlistas en armes, i va amenaçar en sacrificar un d'ells per cada u dels oficials o soldats presoners que anaren fusilats en el camp contrari.

El 10 d'abril de 1834 es va firmar en Aranjuez l'Estatut Real, que no va satisfer a molts i va generar numeroses queixes. El 22 d'este més va quedar també terminat el pacte que es va cridar tractat de la Cuádruple Aliança, el conveni de la qual va encorajar als lliberals, que en la protecció de les nacions estrangeres varen creure vore finalisada la sanguinosa lluita espanyola.

Poc temps va permanéixer Don Carlos en Anglaterra: gràcies als manejos de Louis Xavier Auguet de Saint-Sylvain, conegut despuix pel títul de baró de les Valls, i a la permissivitat del govern de Gran Bretanya (pese a estar aliat en el govern espanyol) va conseguir fugar-se disfrassat, travessar França i entrar en les Províncies Vascongadas la nit del 8 de juliol de 1834. Poc despuix va entrar en Elizondo, a on Zumalacárregui, enterat ya de la seua arribada, li aguardava en lo més triat de les seues escasses forces; perque llavors començava a donar consistència i organisació a aquelles partides carlistas que més alvance havien de formar un numerós eixèrcit.

Per llavors Espanya patia una epidèmia de còlera, que va aplegar a Madrit. Es va fer creure al poble que els estralls de mortantat que ocorrien eren efecte d'un verí actiu que havien tirat a les fonts els flares, que eren coneguts per les seues idees absolutistas, lo que va desencadenar la matança de flares del 17 de juliol de 1834.

El dia 24 del mateix més es va verificar la reunió de corts generals del regne, l'obertura del qual es va celebrar en mig d'un suntuoso ceremonial. Rodil, Córdova i Mina varen ser els qui successivament varen prendre el mando de les tropes de les províncies; pero els resultats mai varen anar enterament favorables a la causa dels lliberals, a pesar dels diferents generals que es nomenaven.

En l'objecte d'evitar els terribles actes de inhumanitat en que abdós partits beligerants es distinguien en les províncies del Nort sobre les represàlies, es va procedir a un tractat cridat de Eliot, el qual va quedar terminat en 27 d'abril de 1835 i que va concloure en la pujada al ministeri de Mendizábal i vàries victòries obtingudes per les tropes isabelinas.

Desijosa la cort de Don Carlos de comprovar el respal popular en que contaven, va concebre el proyecte de manar una expedició que recorreguera tots aquells punts distants del teatre del seu domini; pero este pensament, posat en pràctica, va tindre per als carlistas molt mal resultat.

Un bescanvi de presoners entre abdós eixèrcits, ya alvançada la guerra.

En 1836 els lliberals varen fusilar a la mare de Cabrera, lo que va supondre un succés transcendental per a que el seu fill desplegara contra les tropes de la reina una gran crueltat. La lluita entre abdós bandos era cada dia més encarniçada, lo que va fer que el descontent popular anara en aument i en Valéncia, Màlaga i atres punts els lliberals més exaltats es varen alçar contra el govern repetides voltes. Numerosos grups recorrien els carrers de Madrit donant vives a la Constitució, el còdic de la qual volien restablir i, despuix del gresca de la Granja de Sant Ildefons, el general Quesada va ser assessinat per la plebe i es va proclamar el text constitucional de 1812.

Entre tant, l'expedició del general carlista Gómez Dames va invadir vàries regions d'Espanya i va aplegar fins a Galícia, Andalusia i Extremadura. Durant esta expedició, Gómez va conquistar un gran número de capitals de província i ciutats importants, pero no va conseguir retindre-les per al bando carlista. En decembre de 1836 el general Espartero va conseguir trencar el lloc de Bilbao despuix de la batalla de Luchana, lo que va supondre un important triumfo per a les armes lliberals i va acoquinar al partit carlista, que des de llavors va començar a decaure visiblement.

l'abraç de Vergara entre Maroto i Espartero.

Don Carlos, a pesar dels seus anteriors descalabro, es va encaminar en el seu eixèrcit cap a la capital d'Espanya en la cridada Expedició Real; pero el poble de Madrit i el seu Milícia Nacional entusiasmada en la presència de la mateixa regna governadora, va prendre llavors una actitut imponent per a la defensa. Espartero va acodir en el seu eixèrcit i els partidaris del pretenent varen tindre que desistir del seu encabotament, pese a haver dirigit les guerrilles del seu eixèrcit de vanguarda cap a la capital. En tot, els triumfos obtinguts per les armes de la reina no varen impedir que en finalisar l'any 1837, les huestes de Don Carlos seguiren recorrent impunement les províncies de Valéncia, Aragó i Catalunya. Pero els fracassos del pretenent es repetien en freqüència, lo que acabaria generant la desunió i la mala fe en les seues files.

Durant el transcurs de la guerra, varen assessorar a Don Carlos Zumalacárregui, Eguía, Maroto, l'infant Sebastián Gabriel, el bisbe de León, Erro, Tejeiro, el pare Cirilo i molts uns atres.

L'últim periodo del conflicte va estar marcat per l'iniciativa de l'eixèrcit lliberal al mando de Espartero. L'indecisió del pretenent i la duració de la guerra, que es feya interminable, va introduir la divisió entre els seus partidaris i es varen suscitar intrigues i ambicions entre els mateixos. Despuix del fracàs de l'Expedició Real, el pretenent va publicar un manifest en Arciniega el 29 d'octubre de 1837, que mostrava per primera volta la desunió reinante en el camp carlista, i, assessorat pel seu ministre José Arias Teijeiro, va portar a terme una reorganisació de les seues forces i va nomenar cap d'Estat Major al general Guergué. Segons Mellado, els carlistas estaven per llavors dividits entre «apostólicos» i «moderats». Els primers (en els que simpatizaba el propi Don Carlos), estaven encapçalats pel citat Teijeiro i el bisbe de León, Joaquín Comprén.

Erro al crear miniatura:

El general Baldomero Espartero, titulat duc de la Victòria per haver derrotat als carlistas en la primera guerra civil.

Es va atribuir als apostólicos (també coneguts com a «bruts») els assessinats del brigadier Cabanyes i del comte d'Espanya, aixina com el fusilament sense formació de causa del tinent coronel Urra. Pero l'enfrontament intern va aplegar al seu punt culminant en febrer de 1839, quan el general Maroto, que havia succeït a Guergué despuix de la derrota de Peñacerrada i pertanyia a la facció moderada, va manar fusilar en Estella, sense formació de causa, als generals Guergué, García, Sanz, al brigadier Carmona i a l'intendent Uriz, lo que va provocar les ires de Don Carlos, que ho va declarar traïdor.

En abril les tropes de la reina, manades per Espartero, varen iniciar les seues operacions contra la localitat càntabra de Ramals, ocupada pels carlistas, i es varen apoderar del seu fort despuix d'algunes semanes de sege. Espartero, que anava de victòria en victòria, va prendre despuix Guardamino.

Resolt a posar fi a la guerra, en agost Maroto va firmar en el general Espartero el célebre conveni de Vergara que sagellava la pau en Espanya. En este document es va acordar mantindre els furs en les Províncies Vascongadas i Navarra i integrar a l'oficialitat carlista en l'eixèrcit lliberal. Els carlistas que varen permanéixer lleals al pretenent considerarien el conveni la raó de la seua derrota militar.

En morir María Francisca, esposa de Don Carlos, este es va casar en segones nupcias el 2 de febrer de 1838 en la filla de Juan VI de Portugal, la princesa de Beira. Este matrimoni, contret en Salzburc i ratificat despuix en Azcoitia i en el palau del Duc de Granada, es va fer públic més alvance i va inspirar als carlistas esperances encara de triumfo, puix creïen que la princesa duria al pretenent poderosos auxilis dels sobirans del nort d'Europa. Pero les ilusions varen quedar ben pronte desvanides i la mateixa princesa, quan es va publicar el conveni, va ser acusada de traïdora pels carlistas sublevats en Vora, capitaneados pel retor Echevarría, i amenaçada de mort, risc del com es va lliurar per una gran arrancada de valor personal.

Archiu:Marshall Ramon Cabrera, El Tigre del Maestrazgo, by John Prescott Knight.jpg

Retrat de Ramón Cabrera, titulat comte de Morella pels carlistas.

Don Carlos, despuix de seguir varis i molt diferents parecer dels que li rodejaven, sense decidir-se enterament per cap, es va retirar cap a Elizondo i va entrar en França per Urdax en les forces que li acompanyaven i un atre verdader eixèrcit d'empleats que seguien la seua sòrt. Es va dir que en posar el peu en el territori francés, seré i conforme com era costum en ell, va manifestar que estava satisfet de haver complit els seus deures com a rei. El govern francés va manar estajar al pretenent en la vigilància indispensable, primer en Ezpeleta i despuix en Bourges, brindant-li en recobres que va desdenyar; no aixina els que li varen facilitar els sobirans d'Àustria, Prusia i Cerdenya, ni tampoc els que periòdicament i des d'Espanya li prodigaron els seus més fidels adictes. Una multitut de carlistas es varen negar a acceptar el conveni de Vergara i varen ser passant a França en condicions penoses i miserables, puix preferien l'emigració a la deshonra.

Les partides de irredentos dirigits per Cabrera varen continuar la guerra en el Maestrazgo, des d'a on dominaven casi la totalitat de les províncies de Terol i Castelló i bona part de les demés províncies adjacents. Per a humanisar la guerra, en abril de 1839 Cabrera havia firmat en Van Halen el conveni de Segura i despuix s'havia dedicat a fortificar les seues posicions. A fins de 1839 Cabrera es va posar greument malalt, pero el seu subordinat Arnau i uns atres varen seguir realisant incursions en les províncies de Conca i Albacete.

En unes forces vint voltes superiors, Espartero, junt en Zurbano i atres generals isabelinos, va iniciar un pla d'atac en el que va capturar Segura, Castellote (despuix d'una feroç resistència) i atres places. Estretia aixina cada volta més el sege als carlistas, fins que en maig de 1840 va conseguir finalment prendre Morella, lo que va obligar a Cabrera i els seus a passar a Berga i des d'allí a França. Espartero va entrar triunfante en Barcelona, a on va ser rebut en goig.

Bandolerismo carlista

Finalisada la guerra civil, va haver casos de excombatientes carlistas que, a pesar de haver-se acollit a l'indult del govern, varen ser víctimes d'acusacions, persecucions i encarceraments, lo que va obligar a alguns d'ells a tornar a «tirar-se al mont». Varen ser els coneguts com «trabucaires» en Catalunya i «latrofacciosos» en el restant d'Espanya (particularment en La Taca). No obstant, no tots els que varen rebre estos apelatius eren carlistas, sino que moltes voltes es tractava de simples bandolers que la lliteratura oficial confonia en els partidaris del pretenent per a desprestigiar el carlisme.

Durant la regència de Espartero alguns cabecilla emigrats en França, com Planademunt o Felip, varen entrar novament en Catalunya i, al front d'alguns hòmens, varen realisar seqüestres de hacendados i accions espectaculars contra els milicians nacionals i els Mossos d'Esquadra. Aixina mateix, en 1842 José Miralles, àlies «el Serrador», i Tomás Peñarroya, àlies «el Groc», entre uns atres, varen alçar noves partides en el Maestrazgo i varen conseguir mantindre's durant dos anys, fins que el 26 de maig de 1844 les tropes del govern varen conseguir donar mort al Serrador prop de Benasal i, en juny del mateix any, el Groc va ser assessinat a traïció en un mas.

Segona guerra carlista (1846-1849)

Artícul principal → Segona guerra carlista.

Archiu:Conde de Montemolín.jpg

Carlos Luis de Borbón i Bragança, comte de Montemolín (Carlos VI).

Ya en la década moderada, el carlisme havia quedat desacreditat per la derrota en la primera guerra, havia segut abandonat per molts dels seus famosos defensors despuix del conveni de Vergara i era jujat per molts com a incompatible en la civilisació de l'época. A fi de mantindre viva la causa carlista, en octubre de 1844 el representant de Carlos María Isidro, Antonio d'Arjona, va fundar en Madrit el diari L'Esperança. El 18 de maig de l'any següent, Don Carlos va abdicar en el seu fill primogènit, Carlos Luis de Borbón i Bragança, en l'intenció de que este procurara contraure matrimoni en la seua prima Isabel II i resolguera aixina el pleit dinàstic.

Carlos Luis, titulat comte de Montemolín i conegut com Carlos VI pels seus defensors, va pensar llavors que era forçós transigir en les circumstàncies de l'época, modificar algun tant els seus principis i admetre alguns dels progressos de la revolució lliberal. En este objecte va dirigir als espanyols un manifest el 23 de maig de 1845, que va anar l'acicat a que va respondre en entusiasme tot el partit montemolinista.

Un dels principals valedores de l'idea de casar a Isabel II en el comte de Montemolín era el clerc català Jaime Balmes, qui va inspirar un partit monàrquic escindit del partit moderat. Pero el proyecte de matrimoni va fracassar, entre atres coses, per les exigències dels carlistas (que no es conformaven en que Carlos Luis fora el rei consorte), a l'escassea de respals internacionals del pretenent (especialment en la França de Luis Felipe d'Orleans), a l'oposició de Narváez i al fet de que a Isabel li desagradava l'aspecte físic del seu cosí, que patia estrabisme. Finalment, el 28 d'agost de 1846 es va anunciar el pròxim matrimoni de la reina en un atre dels seus cosins, Francisco d'Assís de Borbón, que contava en el respal de França.

En Bourges el comte de Montemolín va llançar una nova proclama el 12 de setembre, després va passar a Londres per a organisar els seus proyectes i des d'allí va dirigir la segona guerra carlista (també coneguda com a guerra dels matiners o montemolinista). Els partidaris de més nombradía en la guerra anterior, inclós Cabrera, es varen llançar a les montanyes de Catalunya, a on varen aprofitar el rebuig de la població a les quintes, que el govern moderat acabava d'introduir en Catalunya. Els partidaris de Montemolín varen organisar les seues partides i varen revivar la guerra civil. En esta ocasió, els carlistas varen prendre també el nom de montemolinistas. L'acció de més importància d'esta nova campanya va ser la sorpresa de Cervera feta per Benito Tristany en la matinada del 16 de febrer de 1847.

Archiu:La Esperanza 19.05.1849.png

Editorial del diari carlista L'Esperança despuix de constatar-se la derrota dels montemolinistas en 1849.

La movilitat suma de les partides montemolinistas i el respal que trobaven en el país, duyen entretingudes sense frut a numeroses tropes de la reina i frustraven els plans millor combinats dels capitans generals de Catalunya. Al general Pavía va succeir Concha, a ell una atra volta Pavía i a este Còrdova, sense que en tot este temps es poguera alvançar gran cosa sobre els montemolinistas; al contrari, estos varen derrotar la columna de Bofill, la del general Parets i la del brigadier Manzano, a qui varen ferir i varen fer presoner. De resulta d'este desastre va ser separat el general Còrdova de la capitania general i nomenat successor seu Manuel de la Closca, marqués del Duero.

El fòc de l'insurrecció hi havia cundido en atres províncies d'Espanya i havia partides en Guipúscoa, Navarra, Santander, Extremadura i Andalusia, i Cabrera es va atrevir a fer incursions en l'Alt Aragó des de Catalunya. Ademés, les partides centralistes o republicanes que per llavors es formaven, favorien indirectament als partidaris de Montemolín, i distreen a les tropes de la reina.

No obstant, molts carlistas havien presenciat en indiferència els acontenyiments d'esta guerra. Per al carlista E. Pablo de Còrdova, la causa d'això era la reforma que en el seu antic lema havien introduït «els nous campeons de la llegitimitat», els quals, en els primers moments de la guerra, en lloc de donar el crit de «Religió i D. Carlos» com en la passada campanya, havien inclós en les seues proclames la consigna «Constitució i Carlos VI». Esta estratègia, en la que esperaven guanyar aliats entre les tropes isabelinas o entre els lliberals progressistes, seria també criticada a posteriori per Pedro de l'Hoz.

També en esta ocasió va haver falta d'unitat entre els alçats, sobretot entre els que sostenien que Carlos Luis devia entrar en Espanya i els que manifestaven lo contrari. En opinió de Còrdova, la presència primerenca del comte de Montemolín haguera pogut canviar el rumbo de la guerra:

Indubtable era el perill que D. Cárlos Luis haguera corregut en Espanya; pero no ho era ménos que la seua presència haguera produït un alçament en algunes províncies, i molt principalment en tota Catalunya. El disgust dels pobles per la qüestió de matrimoni de les infantes, les vexacions que els Gabinets moderats feyen sofrir á els habitants del Principat, molt particularment a on l'estat de lloc aplegara á ser l'estat normal; les contínues exacció, els atropells de que foren víctimes molts dels ciutadans, favorien á la causa de D. Cárlos, i era d'esperar que, aprofitant l'ocasió que se'ls oferia per a derrocar aquella situació, hagueren abraçat la bandera de la llegitimitat.

La guerra es va prolongar fins al 26 i 27 de giner de 1849 en que va ocórrer l'acció del Pastoral, en la que va ser derrotat i ferit Cabrera; este colp ya va fer declinar la guerra, que va sofrir un colp mortal en la presó del comte de Montemolín, que es va produir quan este va entrar finalment en Espanya el 4 d'abril. I encara que el comte va recobrar després la seua llibertat, i pese a que Cabrera va tornar a campanya, els pobles abandonaven ya a la seua sòrt als montemolinistas, a estos no els venien ya auxilis de l'estranger, perque eren escasses les provabilitats de la victòria, la guerra no es podia fer per falta de recursos materials, i l'insurrecció montemolinista va sucumbir per fi, com va anunciar el general Concha al poble espanyol en el seu proclama de 19 de maig del mateix any.

Alçament carlista de 1855

Artícul principal → Alçament carlista de 1855.

Archiu:Marcelino Gonfaus.jpg

Marcelino Gonfaus, àlies «Marsal».

La revolució de 1854 i la seua orientació anticlerical va fer reaccionar novament als carlistas, sobretot per l'intenció que tenien els progressistes de reformar la Constitució per a proclamar la llibertat de cults. Contra això els defensors de l'unitat catòlica varen dirigir exposicions a les Corts, varen alçar la seua veu en la tribuna i en la prensa i, al cundir entre els pobles la notícia de la pretesa reforma, va haver els qui varen voler recórrer a l'alçament en armes.

En la mateixa Cort, el temor a la Vicalvarada i al subsegüent Bienio Progressiste del gabinet Espartero-O'Donnell, la va dur a intentar noves negociacions per a la reconciliació de les dos branques de la família real, a fi d'opondre's junts als revolucionaris, enemic comú d'abdós branques de la dinastia. Pero el proyecte no va aplegar a materialisar-se i els carlistas varen acabar planejant en solitari l'insurrecció.

El nou alçament escomençaria de manera descoordinada i abans de hora per l'impaciència d'alguns cabecilla carlistas. En març i abril de 1855 es varen alçar en Castella la Vella algunes partides que varen aclamar a Carlos VI, com la dels Menoyos i la dels Ferro, aixina com la manada per Ángel Casimiro Villalaín, si ben la seua actuació va ser en un primer moment escassa.

Hòmens notables del partit legitimista estaven reunits en Saragossa per a organisar l'insurrecció a nivell nacional. Pero a mitan de 1855 el govern va tindre coneiximent de la conspiració. El capità Cipriano dels Corrals, seguit de 70 ginets del regiment de Bailén i d'alguns paisans, va eixir llavors de Saragossa el 22 de maig i va donar el crit de ¡Viva Carlos VI!, tallant el fil telegràfic que comunicava a la capital d'Aragó en Madrit. Açò va donar lloc a que s'alçaren més faccions en Aragó, que varen ser perseguides per la tropa i la Milícia Nacional.

No obstant, com en la segona guerra carlista, a on va tindre més importància va ser en Catalunya, en la que varen entrar des de França Marsal, Borges, Rafael Tristany, Estartús i atres emigrats. Es varen alçar partides numeroses, com les de Boquica, Menges i Juvany. Marsal va ser investit del càrrec de comandant general interí i Tristany —a qui acompanyaven els seus germans— del de comandant general de la província de Barcelona. El primer, que va caure ferit i va ser fet presoner en Orriols, va ser fusilat en Girona el 8 de novembre de 1855. Tristany, al front d'uns 200 hòmens, va conseguir sostindre's un any, i despuix va emigrar de nou.

Desembarc de Sant Carlos de la Rápita (1860)

Artícul principal → Desembarc carlista de Sant Carlos de la Rápita.

Les condicions de pau de la guerra d'Àfrica —que no entregaven a Espanya Tànger ni Tetuán a pesar de la victòria— varen generar un clima de descontent produït en l'Eixèrcit i el poble. Carlos Luis i els seus partidaris varen pensar en aprofitar esta conjuntura, aixina com el fet de que les tropes seguiren encara en Àfrica, i varen realisar una nova intentona, que incloïa tot un programa de govern per a donar solució als problemes d'Espanya.

L'1 d'abril de 1860 el general Ortega, capità general de Balears (que s'havia fet recentment carlista despuix de conéixer les maniobres de l'infanta Carlota abans de la mort de Fernando VII) realisava el pronunciament en el que pretenia proclamar rei a Carlos VI enviant una expedició militar a la península, prop de la població de Sant Carlos de la Rápita. Va fracassar per la negativa dels seus propis oficials a secundar-ho. Ortega va ser fusilat per un consell de guerra format per capitans, davant les protestes del general, que considerava que devia ser jujat per un tribunal civil o be per un consell de guerra de generals, segons corresponia al seu grau.

Archiu:Isabel II leyendo una reveladora carta de su madre.png

La jove Isabel II llig una reveladora carta de la seua mare en 1842, en la que l'antiga regente li comunicava des de l'exili que l'infanta Carlota havia segut la causant del pleit dinàstic en el seu tio Carlos María Isidro (dibuix de 1902). El general Ortega va tindre també coneiximent d'estos fets.

El comte de Montemolín, que va desembarcar en Espanya en esta intentona, es va vore obligat a fugir i es va ocultar en Ulldecona, pero el 21 d'abril va ser detingut junt al seu germà Fernando de Borbón i Bragança i traslladat a Tortosa, a on se li va obligar tant a ell com al seu germà a fer una renúncia dels seus drets al tro. No obstant, una volta en llibertat i en l'estranger, va manifestar que aquella renúncia no havia tingut validea.

Segons un dels carlistas implicats en esta intentona, els carlistas mai varen creure més segur el triumfo de la seua causa que en 1860. D'acort en este testimoni, tant Isabel II com el seu marit Francisco d'Assís, que mantenien correspondència en el cosí d'abdós, Carlos Luis, havien reconegut privadament que ocupaven el tro de manera illegal, per lo que Isabel estava disposta a abdicar en Carlos. Ademés, no solament el general Ortega, sino també el general Dolç, capità general de Catalunya, i molts uns atres militars, devien secundar el moviment, encara que finalment varen faltar al seu compromís. Segons este testimoni, el general Ortega va ser condenat a mort per els qui abans havien segut els seus amics, «tement que les revelacions que podia fer marcarien en els seus rostres l'estigma de la traïció i felonía». Abans de ser fusilat, Ortega va demanar al seu ajudant Francisco Cavero que, en cas que li sobrevixquera, no delatara jamai als que havien estat implicats.

Alçament carlista de 1869

Artícul principal → Alçament carlista de 1869.

La revolució de 1868 va fer reviure el carlisme en tota força i energia. Els carlistas afirmarien que en la batalla del pont de Alcolea s'havia trencat la llegalitat vigent, i en ella el conveni de Vergara. Destronada Isabel II, numerosos polítics i militars moderats, que havien segut abans lleals a la reina i s'oponien al nou sistema revolucionari, varen ser passant a les files carlistas. Per a ells, la salvació d'Espanya es trobava en el nou i jove pretenent, Carlos de Borbón i Àustria-Este (Carlos VII), en qui el seu pare, Juan de Borbón i Bragança —rebujat pels carlistas pel seu pensament lliberal—, havia abdicat els seus drets.

El anticlericalisme imperant va crear aixina mateix un ambient propici per a que molts catòlics de totes les classes socials abraçaren la causa catòlic-monàrquica que propugnava el carlisme. Arturo Masriera va descriure la situació de la següent manera:

El derribe de temples i convents, els atropells contra inocents i indefenses senyores, que, per ser tals i ser al mateix temps religioses, no varen obtindre consideració ni respecte dels governs revolucionaris; l'ateisme proclamat des del temple de les lleis, les iniquitats contra els ministres del Senyor i la persecució oberta o solapada, contra tot lo que significava l'esperit de fe, de tradició i d'institucions patriòtiques, varen bastar per a despertar de la seua letàrgia als carlistas que, des dels primers dies de la Revolució, es varen dividir en dos grups: els piadosament tímits que tot ho esperaven de l'oració i la Providència, i els animosament braus, que anhelaven llançar-se al camp i, per la força de les armes, redimir a Espanya del jou revolucionari.

Archiu:Eustaquio Díaz de Rada 2.jpg

Eustaquio Díaz de Rada.

Com a reacció a l'inestabilitat política originada per la revolució de setembre i la qüestió religiosa suscitada en la promulgació de la Constitució espanyola de 1869, que sancionava la llibertat de cults —en vulneració del Concordato en l'Iglésia—, molt pronte els carlistas varen tractar de portar a terme un alçament, en el que s'anava a reivindicar especialment la cridada unitat catòlica, defesa pels diputats carlistas en les Corts i calificada per Don Carlos com a «símbol de les nostres glòries pàtria, esperit de les nostres lleis, beneït llaç d'unió entre tots els espanyols» en una carta-manifeste al seu germà Alfonso que va servir com a exposició doctrinal de la seua causa.

Resolt a cenyir la corona i salvar a Espanya, Carlos VII havia nomenat general en cap a Cabrera per a guanyar-se als demés cabecilla carlistas, que confiaven en el seu prestigi. No obstant, Cabrera, encara que tenia ya treballs de conspiració alvançats, considerava que calia aguardar encara i centrar-se en adquirir fondos, mentres que Don Carlos creïa el seu honor compromés i estava dispost a entrar en Espanya com anara. Ofés per la falta d'entusiasme de Cabrera, va dispondre en juliol un alçament sense contar en ell.

Segons el pla, devien prendre's ràpidament Figueres i Pamplona (les guarnicions del qual estaven compromeses); Catalunya se sublevaria i un general de l'Eixèrcit es posaria al front de Madrit. Este últim es va negar a obedir perque tenia un compromís previ en Cabrera, i tampoc es va conseguir prendre Figueres ni Pamplona.

No obstant, alguns carlistas, ignorant el fracàs del pla, es varen alçar a finals de juliol. En la província de León va destacar la partida del exalcalde de León Pedro Balanzátegui, que va ser fusilat per la Guàrdia Civil, i, en La Taca, la del general Pol, que va ser capturat i desterrat a les Illes Marianes.

Despuix de haver senyalat la mala organisació del colp, per la qual els militars que estaven compromesos en els carlistas no s'havien mogut, el 7 d'agost Cabrera va presentar la seua dimissió de la jefatura carlista. Don Carlos, indecís, va permanéixer algun temps prop de la frontera espanyola, confiant encara que el moviment s'estendria a Catalunya. Finalment es va traslladar a Ginebra.

La escodada (1870)

Artícul principal → Alçament carlista de 1870.

Despuix d'esta primera intentona per Carlos VII, en agost de 1870 es produiria una segona en les Províncies Vascongadas, planejada per Eustaquio Díaz de Rada. L'impaciència d'alguns caps carlistas, que estimaven que calia aprofitar la conjuntura de la guerra franc-prusiana i contaven en el compromís i els adheriment de molts oficials de l'Eixèrcit (i inclús de la Guàrdia Civil en alguna província de Castella) els havia dut a planejar un atre alçament, que no va obtindre l'autorisació de Don Carlos. A pesar d'això, per una trampa urdida pel coronel de l'Eixèrcit José Escoda i Canella, qui va fingir haver-se aliat als carlistas en l'intenció de capturar al pretenent, es va portar a terme finalment una sublevació espontànea. Les partides alçades varen ser ràpidament reprimides pel capità general de les Vascongadas i Navarra Dellà-Salazar.

Conspiració de 1871

Beneficiats per la llibertat ideològica del Sexeni Democràtic per als partits antidinásticos i l'adheriment de la majoria dels cridats neocatólicos a Carlos de Borbón i Àustria-Este despuix de la revolució de 1868, el carlisme havia revixcut com a força política i es publicaven numerosos fullets i periòdics carlistas en tota Espanya. Pero les noves llibertats polítiques no havien dut la concòrdia social, sino tot lo contrari, i la partida de la porra dels progressistes, que veen allò com una amenaça a la llibertat, va cometre alguns assessinats i atentats contra els cassinos i les imprentes dels periòdics carlistas que s'anaven fundant.

Archiu:Amadeo I de España.jpg

Amadeo de Saboya, rei constitucional d'Espanya entre novembre de 1870 i febrer de 1873.

La popularitat del carlisme en aquell moment era tal, que el mateix ministre Ruiz Zorrilla va manifestar en el Congrés que si se sometia a plebiscit quí devia ser el rei d'Espanya, la nació elegiria a Carlos VII. Despuix d'optar per la lluita electoral, en les corts de 1869, els carlistas o catòlic-monàrquics varen obtindre una vintena de diputats, i en les següents eleccions llegislatives més de cinquanta. Pero l'arribada d'Amadeo de Saboya, considerat pels carlistas com un usurpador estranger i odiat per ser «el fill del carceler del Papa», terminaria per impondre l'opció armada.

El pla de la nova insurrecció carlista en 1871 no era actuar en la montanya, sino prendre ciutats importants per mig d'una sublevació militar ràpida. Per a això els carlistas, dirigits pel general Cevallos, havien conseguit el compromís de varis oficials i caps del Eixèrcit espanyol, que estaven d'acort en el pla urdido per Cabrera. En agost de 1871 estava tot preparat, incloent fusils, pólvora i demés pertrechos de guerra, pero Carlos VII no va donar l'orde i en setembre va suspendre els treballs de conspiració.

Esta prorrogació va causar un enorme disgust entre els carlistas i va motivar la dimissió dels caps de la conspiració, inclós Cevallos. Molts varen tirar les culpes a Emilio d'Arjona, secretari de Don Carlos, a qui una comissió de carlistas catalans, que varen ser rebuts pel pretenent en Ginebra, va aplegar a buscar pels cafens i llocs públics de la ciutat per a desafiar-li, pero no ho varen trobar.

A principis de decembre de 1871 Cevallos va comunicar que el rei admetia la seua dimissió com a comandant general i nomenava en el seu lloc al general Díaz de Rada. Est va posar al mando de Catalunya a Rafael Tristany i es va organisar una Junta de catalans en Ceret (França) per a que reunira diners i armament.

Quan finalment donara començ l'alçament varis mesos despuix d'aquell estiu de 1871, la majoria dels caps de l'Eixèrcit no varen complir la seua paraula i va quedar la massa compromesa i abandonada a les seues pròpies forces, per lo que, segons Joaquín de Bolós: «no [els va quedar] més remei, per a evitar encarcerament i desterros, que retirar-se a la montanya, donant orige forçosament a la trista guerra civil».

Tercera guerra carlista (1872-1876)

Artícul principal → Tercera guerra carlista.

Archiu:CarlosVII Oficiales.jpg

Fotografia de Carlos VII al front de les seues tropes durant l'última guerra carlista.

Encara que els treballs de conspiració varen continuar a principis de 1872, dins del carlisme seguia la pugna entre els partidaris de la lluita llegal (entre els que destacava Cándido Nocedal, que dirigia a la minoria tradicionalista en el Congrés) i els qui només creïen en el recurs a les armes. La postura de Don Carlos comprenia abdós tendències. Alguns mesos abans de l'esclat de la guerra havia escrit a la princesa de Beira que no esperava res per les vies llegals, «a on tot és farsa», pero que volia demostrar al món sancer que havia agotat «tots els mijos pacífics».

Les eleccions del 2 d'abril de 1872, que els carlistas vorien reduït ostensiblement el seu número d'escans en les Corts, varen resultar decisives per a impondre l'opció armada. Don Carlos va considerar inacceptables els procediments del govern de Sagasta durant el periodo preelectoral i el dia de l'elecció i ans que acabaren les eleccions va manar que es retiraren els candidats i que els diputats i senadors que ya hagueren segut elegits no es presentaren en les Corts. L'insurrecció estava ya decidida. Per a justificar la seua conducta, el seu secretari va aclarir en una comunicació a les cancelleries estrangeres més importants que «el partit carlista que representa la majoria del país rebuja, en nom dels seus principis, totes les maquinació del partit lliberal que són el pròlec de la dissolució social» i que «el duc de Madrit volia a tot trance evitar un alçament en armes», afegint que, encara que els carlistas havien acceptat la lluita en el terreny exigit pels seus enemics, s'havien amprat illegalitats, violències i farses «per a evitar que anara a les Corts la verdadera majoria».

El 8 d'abril el pretenent va enviar des de Ginebra una primera carta a Díaz de Rada en instruccions reservades, i el dia 14 una segona, en la que ordenava que es fera un alçament general el dia 21, assegurant als seus seguidors que ell estaria el primer «en el punt de perill». Els catalans es varen anticipar a la data acordada, i el 6 d'abril va eixir la primera partida manada pel general Castells en la província de Barcelona.

Archiu:El capitán general Francisco Serrano, duque de la Torre.jpg

El general Francisco Serrano, autor del conveni d'Amorebieta que va paralisar la guerra en el Nort en 1872.

Díaz de Rada es movia en Navarra, Dorronsoro en Guipúscoa, Ulibarri en Viscaya, Marque de Bell en Aragó i Cucala en el Maestrazgo. No obstant, la realitat de la sublevació era molt inferior a l'esperada, per lo que Díaz de Rada i uns atres varen tractar d'impedir que Don Carlos entrara en Espanya com havia promés. Pero el pretenent va fer cas omís i va entrar en Vora de Bidasoa, a on va ser aclamat per la població. Es varen alçar moltes partides en Navarra i el 4 de maig es va lliurar la primera batalla en Oroquieta, que va durar solament mija hora, puix els carlistas, que havien segut sorpresos pels seus enemics, es varen quedar sense municions. El fracàs va obligar a Don Carlos a creuar l'Ulzama al galop, internant-se en França pels Alduides al sendemà.

A pesar d'això, en les províncies vasques, de la mateixa manera que en la primera guerra, els carlistas havien conseguit fer-se forts. Allí es varen produir els combats de Mañaria i Arrigorriaga, i en l'acció de Oñate va ser ferit el brigadier Ulibarri. Des de llavors va escomençar a decaure l'alçament en les Vascongadas i el 24 de maig de 1872 es va firmar el conveni d'Amorebieta entre el general amadeísta Francisco Serrano i la Diputació de Viscaya. En el restant d'Espanya va seguir havent numeroses accions, pero la guerra va ser languideciendo davant els fets ocorreguts en Vascongadas.

En Catalunya operaven, entre atres caps, els generals Castells i Savalls, que varen obtindre vàries victòries. El coronel Francesch va morir en prendre per sorpresa la ciutat de Reus. Pero Don Carlos animava als seus partidaris catalans, i estos, a pesar de les persecucions que sofrien, es mantenien en armes, per lo que, per a recompensar els seus mèrits, el pretenent va tornar a Catalunya, Aragó i Valéncia els seus furs que havia derogat Felipe V sigle i mig abans en els decrets de Nova Planta.

Archiu:José Caixal (cropped).png

José Caixal, bisbe de Sèu de Urgel, va acompanyar a Dò Carlos com a vicari apostólico de l'Eixèrcit carlista.

En Valéncia, el general Dorregaray va ser ferit en campanya i en decembre de 1872 este mateix general va ordenar un nou alçament en Navarra i Vascongadas. En giner de 1873 l'infant Alfonso de Borbón i Àustria-Este, germà del pretenent, entrava en Catalunya per a prendre el mando dels carlistas catalans acompanyat de la seua esposa María de les Neus de Bragança.

La proclamació de la Primera República va polarisar a la societat espanyola i va proporcionar nous respals a la sublevació carlista. La guerra llavors es va generalisar en tota Espanya: el 16 de juliol de 1873 va entrar de nou Carlos VII per Dancharinea, pero ya no per a posar-se al front d'unes partides mal armades, sino d'un Eixèrcit regular, que manava Dorregaray, i en el que es distinguia Ollo. Algunes de les batalles més destacades que els carlistas varen eixir victoriosos varen ser les de Eraul, guanyada per Dorregaray; la de Udave, per Ollo; la famosa de Montejurra, per Carlos VII; la de Lamindano, pel general Martínez de Velasco.

En 1874 els carlistas varen obtindre també victòries sonades en batalles com la de Abárzuza, en la que va perdre la vida el general governamental Concha, o la pren de Conca, esta última baix les órdens directes de l'infant Alfonso. Durant esta guerra no va haver en realitat expedicions més que la manada per Mendiry, que va anar a Santander, fracassant, i la del coronel Lozano, que va recórrer les províncies de Múrcia i Almeria, que va ser fusilat en Albacete. També el cabecilla Santés va realisar algunes correries i va aplegar fins a Aranjuez. La mort en el lloc de Bilbao del general Nicolás Ollo, un dels caps carlistas més prestigiosos, suscitaria paralelismes entre el destí d'este cap i el de Zumalacárregui i va sembrar la consternació i l'abofegada entre les seues forces navarreses.

Archiu:General Tristany carlistas de Gerona.jpg

El general Tristany al front de tropes carlistas de Girona.

Encara que en el nort s'escomençaven a realisar bescanvis de presoners que semblaven humanisar la guerra, el conflicte es va recrudecer per les mides de rigor adoptades pel govern. El 18 de juliol de 1874 la dictadura republicana de Serrano va decretar l'embargament dels bens de tots els carlistas en armes i els seus auxiliars; i el 29 de juny de 1875, ya regnant Alfonso XII, un nou decret del ministre Francisco Romero Robledo va establir que anaren expulsades d'Espanya totes les famílies que tingueren al seu cap o a algun dels seus fills en les files carlistas, ordenant aixina mateix la detenció i l'encarcerament de les persones «conegudes pel seu adheriment o simpatia a la causa dels rebels». Varen aplegar fins a 13 000 els desterros acordats i a prop de 14 000 els embargaments fets, per lo que Estella i atres poblacions baix domini carlista es varen vore invadides de desterrats. En resposta, els carlistas varen prendre mides similars contra els partidaris del govern que es trobaven en el seu territori.

Despuix de la proclamació d'Alfonso XII pel pronunciament de Sagunt, el rei lliberal va imitar a Carlos VII i es va colocar al front del seu Eixèrcit del Nort. Alfonso va estar a punt de caure presoner en la batalla de Lácar, guanyada pels carlistas. Pero les forces lliberals eren tan numeroses, que els carlistas no podien fer-los front. La restauració alfonsina havia marcat el decliu carlista en la guerra i restat respals a la seua causa. Va contribuir molt a desalentar als carlistas la defecció de Cabrera, que va reconéixer públicament a Alfonso des de Londres l'11 de març de 1875 i va dirigir una proclama als seus antics correligionaris induint-los a fer lo mateix. Eixe mateix més es va reunir Martínez Campos en Savalls i Lizárraga en el Hostal de la Corda, prop d'Olot, per a millorar el tracte als presos i ferits d'abdós bandos.

Segons el relat d'Antonio Pirala, durant la reunió es va produir la següent conversació:

Lizárraga es va afanar llavors per convéncer al seu contrincant de que ell solament podia concloure d'una volta en totes les calamitats de la guerra civil proclamant allí mateixa a D. Carlos com a únic rei llegítim d'Espanya; i Martínez Campos, per un acte sense dubte de habilitat diplomàtica, va contestar: que si be duya tres quartes parts de boina, compromisos sagrats no li permetien fer-ho; pero que els carlistas s'uniren a ell i abdós eixèrcits esclafarien la revolució per a sempre i donarien dies de pau i ventura a la pàtria.

Encara que Savalls havia segut reticent a entrevistar-se en Mártinez Campos, esta trobada va fer que els voluntaris escomençaren a dubtar de la llealtat del seu cap i, com en 1839, varen escomençar a circular rumors de traïció entre els carlistas catalans.

Els generals Martínez Campos i Fernando Primer de Rivera varen acabar per derrotar als carlistas en Catalunya, a on va ser sitiada i presa Sèu de Urgel, i, despuix de véncer Quesada sobre Pérula (últim cap d'Estat Major General carlista) en la batalla de Zumelzu, no es produirien més accions d'importància. El 17 de febrer de 1876 les forces de Cosí de Rivera es varen apoderar del fort de Montejurra (rendit pel brigadier Calderón) i varen penetrar en la que havia segut la cort de Don Carlos, Estella. En Penya-Argent es va lliurar l'última batalla, que consumava la victòria militar alfonsina en el nort.

Els carlistas es varen vore obligats a passar a França el 28 de febrer i Don Carlos es va despedir dels seus voluntaris en un solemne “Tornaré”.

A pesar de la derrota, diversos carlistas varen considerar que els seus esforços no havien segut en va, puix haurien conseguit «contindre a la revolució», forçant l'implantació del règim de la Restauració, més respectuós en la religió.

Vore també

• Carlismo en la lliteratura

Bibliografia

• (1834) Apuntes històric-crítics per a escriure el història de la revolució d'Espanya, des de l'any 1820 fins a 1823, Londres: en l'oficina de Ricardo Taylor.
• (1836) Campanya de dotze mesos en Navarra i les Províncies Vascongadas en el General Zumalacárregui, 1939 edició, Sant Sebastià: Editorial Espanyola S. A..
• (1845) Vida i fets de don Tomás de Zumalacárregui, Madrit: Imprenta de D. José de Rebolledo i Companyia.
• (1846) Història de l'Emigracion Carlista, Madrit.
• (1846) «Carlos María Isidro de Borbón (Dò)», Diccionari Universal de Història i de Geografia, Madrit, pp. 103-105.
• (1847) «Espartero (Don Baldomero)», Diccionari Universal de Història i de Geografia, Madrit, pp. 84-90.
• (1847) «Isabel II», Diccionari Universal de Història i de Geografia, Madrit, pp. 175-179.
• (1851) «Apostólico (Política)», Enciclopèdia Moderna. Diccionari Universal de Lliteratura, Ciència, Arts, Agricultura, Indústria i Comerç, Madrit, pp. 983-984.

• Una societat de lliterats distinguits (1854). «Montemolinista (insurrecció)», Diccionari Universal de Història i de Geografia, Mèxic, p. 521.
• (1870) Història de don Ramón Cabrera. Tom II, Madrit.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFVescomte de l'Esperança1871">Vescomte de l'Esperança (1871). La bandera carlista en 1871.
• (1873) Manifeste del general carlista don Francisco Savalls á tots els espanyols, Madrit.
• (1864) Història general d'Espanya i de les seues Índies, continuació del tom VI, Barcelona, p. 817.
• (1870) Història de don Cárlos de Borbon i d'Est, i de la seua augusta família, Madrit.
• (1875) Història general d'Espanya i de les seues Índies, tom XIII, Barcelona, p. 564.
• (1875) La qüestió Cabrera, Madrit.
• (1875) Dos paraules sobre el carlisme vascongado.
• (1876) La pau i els furs, Barcelona.
• (1876) Història contemporanea. Anals des de 1843 fins a la conclusió de l'actual guerra civil. Tom III, Madrit.
• (1893) Història contemporanea. Anals des de 1843 fins al decés de Don Alfonso XII. Tom III, Madrit.
• (1879) Història contemporanea. Anals des de 1843 fins a la conclusió de l'actual guerra civil. Tom VI, Madrit.
• (1878) «Lliure octau. Capítul I, 1», Història dels heterodoxos espanyols, Madrit: L'Editorial Catòlica.

• (1886) L'abolició dels furs i institucions vascongadas, Bilbao: Tipografia de José de Astuy.
• (1889).L'Estandart Real.(8)

118-123.

• (1902) Miguel Vaig seguir (ed.). Història d'Espanya en el XIX. Tom III, Barcelona.
• Espasa-Calp (1928). «Tradicionalisme», Enciclopèdia universal ilustrada europeu-americana, pp. 376-506.
• (1928) La guerra civil en Catalunya (1872 á 1876), Barcelona.
• (1930) El carlisme en Catalunya, Barcelona.
• (1930) Barcelona isabelina i revolucionària. Episodis, anècdotes, recorts, documents, Barcelona.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFerrer1943">Ferrer, Melchor (1943). Història del Tradicionalisme Espanyol. Tom IV, Sevilla: Edicions Trajano.
• Oyarzun (1944). Història del Carlismo, Segona edició, Editora Nacional.
• (1945) Un senyor de Barcelona, Barcelona: Edicions Destine.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFerrer—">Ferrer, Melchor (—). Història del Tradicionalisme Espanyol. Tom XVIII, Sevilla: Editorial Catòlica Espanyola S. A..
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFerrer1958">Ferrer (1958). Breu història del legitimisme espanyol, Madrit: Edicions Montejurra.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFerrer-">Ferrer, Melchor (-). Història del Tradicionalisme Espanyol. Tom XX, Sevilla: Editorial Catòlica Espanyola S. A..
• Punta Europa.(28)

44-62.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFerrer1959 (a)">Ferrer, Melchor (1959). Història del Tradicionalisme Espanyol. Tom XXVII, Sevilla: Editorial Catòlica Espanyola S. A..
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFerrer1959 (b)">Ferrer, Melchor (1959). Història del Tradicionalisme Espanyol. Tom XXVIII. Vol. 1, Sevilla: Editorial Catòlica Espanyola S. A..
• Ferrer (1960). Història del Tradicionalisme Espanyol. Tom XXIX, Sevilla: Editorial Catòlica Espanyola S. A..
• Revista d'estudis polítics.(110)ISSN 0048-7694.
• Ferrer (1979). Història del Tradicionalisme Espanyol. Tom XXX. Vol. 1, Sevilla: Editorial Catòlica Espanyola, S. A..
• (1981) Història general d'Espanya: Les convulsions del sigle XIX, Planeta. ISBN 84-85753-03-8.
• (1986) La Triple-A, Buenos Aires: Contrapunt. ISBN 950-47-0008-X.
• (1991) La Primera Guerra Carlista, Universitat Complutense de Madrit.
• (1995) La formació del pensament polític del carlismo, 1810-1875, Actes. ISBN 84-87863-31-0.
• (1997) El naufragi de les ortodòxia. El carlismo, 1962-1977, Pamplona: Eunsa. Edicions de l'Universitat de Navarra. ISBN 9788431315641.
• Ahir.(40)

193-214.ISSN 1134-2277.

• (2002) "Pau i furs", el Comte de Villafuertes Guipúscoa entre la "Constitució de Càdis" i el Conveni de Vergara (1813-1839), Madrit: Biblioteca Nova. ISBN 84-9742-023-3.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGarcía Parody2009">García Parody (2009). Història d'Espanya, Saragossa: Editorial Luis Vives, pp. 153-154;164. ISBN 978-84-263-6969-7.
• Investigacions històriques 35.Universitat de Valladolit.

169-192.ISSN 0210-9425.

• Universitat Abat Oliva CEU.

• (2017) Una resistència oblidada: Tradicionalistes màrtirs del terrorisme, Edicions Auzolan.
• (2019) Això no estava en el meu llibre de història del Carlismo, Almuzara. ISBN 978-84-17797-25-6.