Anar al contingut

Història dels furs vascongados i navarresos en el sigle XIX

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
l'arbre de Guernica, símbol dels furs de Viscaya.

Durant el sigle XIX, i especialment a partir de l'implantació del lliberalisme en Espanya, els furs de les Províncies Vascongadas i Navarra serien objecte de contínues suspensions i llimitacions de competències. Varen ser defesos tant per carlistas i isabelinos neocatólicos, com per republicans federals, aixina com per la majoria dels lliberals vasconavarros.

Encara que les guerres carlistas no es varen iniciar per a defendre'ls, els furs varen permetre als carlistas dominar la major part de Vascongadas i Navarra durant la primera i la tercera guerra carlista i els partidaris del pretenent varen fer bandera d'ells. El conveni de Vergara de 1839 va permetre conservar-los tres décades més i en 1875 Alfonso XII va oferir novament mantindre'ls si els carlistas es rendien, pero estos no varen acceptar. Varen ser finalment suprimits en 1876 per Cánovas del Castell, qui va proporcionar a canvi un règim econòmic especial a les quatre províncies.

Orígens dels furs

El fur, privilegis, franquea i llibertats dels cavallers hijosdalgo del Señorío de Viscaya, confirmats pel Rei don Felipe II, el nostre Senyor, i per l'Emperador i Reis els seus predecessors (1575).

El Señorío de Viscaya i les províncies de Guipúscoa i Àlaba varen estar subjectes a la sobirania dels reis de Castella i Lleó des de l'any 1076, baix el regnat d'Alfonso VI.[1] Viscaya no va tindre fur escrit fins al sigle XIV. Anteriorment, cada poble s'havia governat, com els demés de l'Espanya migeval, per fazañas i albirs, usos i costums; alguns per furs municipals o cartes de població, i en els negocis generals, per la llegislació dels reis de Castella.[2] De fet, algunes noves viles de Viscaya es varen poblar en els furs de Logronyo, que eren més antics. No hi havia, puix, en Viscaya llegislació pròpia. En 1342 es va otorgar a Viscaya el fur primitiu, que va ser confirmat per l'infant Juan de Castella en 1376, per a fer-los «be i mercé». En 1452 es varen coleccionar en junta general els furs, introduint-se pràctiques que no estaven escrites. Esta compilació va ser la base dels furs viscaïns fins al sigle XIX.[2]

Segons Antonio Pirala, es tractava de mers privilegis otorgats (iguals als del restant de Castella) que no tenien llavors consideració política. En orige, les seues exencions i franquícies s'haurien per la pobrea i orografia especial de la regió, que obligava als reis de Castella a donar-li privilegis per a que no quedara despoblada.[3] En les turbacions dels regnats de Don Pedro i Enrique II es va formar la Germandat de Viscaya per a evitar les violències i persecucions dels famosos bandos viscaïns, i esta va ser la causa de que es conservara un règim foral que es va perdre en el restant de Castella a conseqüència del Ordenament d'Alcalà. Quan Castella va perdre els seus furs, usos i costums antigues, Viscaya per mig de les seues juntes, va conservar la governació en les cartes-pobles en les viles, i en el fur dels fidalcs de Castella en la terra plana, procurant guardar i estendre tot lo possible les exencions d'abdós. No obstant, el fuerisme posterior, per a negar l'orige castellà dels seus privilegis, inventaria atres causes, afirmant que les exencions viscaïnes es perdien en la nit dels temps, i que varen anar sempre defeses heroicament pels seus habitants.[4]


En el cas de Guipúscoa, els seus furs eren les llibertats concejiles concedides successiva i individualment a Sant Sebastià i a atres pobles d'aquella província (i de moltes atres) per la llarguea dels reis migevals.[5] El fur de Sant Sebastià havia segut concedit pel rei Sancho VI de Navarra i confirmat en 1202 per Alfonso VIII de Castella. Per furs de Guipúscoa s'entenien els quaderns de la Germandat dels de Guipúscoa[6] (posteriorment coneguda com a Junta General i Diputació) que va ser imposta per Enrique II, Juan I, Enrique III i Enrique IV, i tenia originalment, i encara sigles despuix, la missió especial de defendre les viles i mantindre-les en pau, repelint i castigant els destorbament dels poderosos de la zona, fins que Enrique IV va acabar en ells.[5]

Els cridats furs d'Àlaba no eren pròpiament tals, sino un quadern de lleis i ordenances en que es governava la província, aixina com diferents privilegis i cèdules reals. No obstant, per a Ramón Ortiz de Zárate eren iguals en essència els furs d'Àlaba i els de Viscaya i Guipúscoa, i solament es diferenciaven en chicotets detalls de forma.[7]

Per la seua banda, les institucions de Navarra, regne anexionado per Castella en el sigle XVI, tenien poc que vore en les de les Províncies Vascongadas.[8] Les seues furs no provenien de cartes comunals otorgades, sino que era la llegislació d'una antiga monarquia de l'Edat Mija, en la que preponderaban els eclesiàstics i l'alta noblea.[9]

Regnat de Carlos IV

Segons Angulo i Hormaza, a principis del sigle XIX es va mamprendre[quí?] una campanya contra els furs, per lo que les Juntes de Viscaya de 1802, indignades, varen dir haver-se enterat de que:

certes persones s'han produït en térmens de difamar l'integritat d'unes atres que han amprat la seua celosia en servici del pais; que han segut molts els papers i libelos infamatorios; que s'han escrit en la cort de Madrit i atres parts, contra la justificada conducta de persones de la confiança d'esta Junta, incloent á vàries del més alt caràcter, de suerte que, s'induïx, s'han propost alguns l'idea de desacreditar o exasperar aquells que, presumixen, han defés o defendran els drets del Señorío, en l'energia que s'ha experimentat; que á els peus del Tro i en els Tribunals primers de la Nació, s'han presentat escrits molt criminals i dignes de que, sobre ser cremats públicament, deuen ser també castigats els autors en el major rigor; que en molts parages s'han explicat diferents persones en térmens molt difamatorios, de modo que, si la Junta mirara en indiferència estos fets i calúmnia, per les quals s'han sofrit injusts arrests i han resultat greus pesares, potser no es trobaria qui s'encarregara en lo sucesivo de la defensa del Señorío, l'idea del qual sembla s'han propost els tals calumniadores. I despuix de haver manifestat la Junta el més alt sentiment, no solament perque sent els seus acorts dirigits á conservar ilesos els seus Furs, franquícies i llibertats, mirant, en lo possible, al ben dels seus pobles i veïns, sino també per la conducta dels seus comissionats, encarregats i favoridors, es vol premiar en libelos infamatorios i expressions que es dirigixquen á censurar-los i acriminarles... va acordar procedir contra ells, donant a l'efecte els seus poders.[10]


La Real Acadèmia de l'Història va escriure llavors, influïda pel govern, el Diccionari geogràfic històric de les Províncies Vascongadas i Navarra, en el que s'atacava el sistema foral.[11] Aixina mateix Juan Antonio Llorente, instigat per Manuel Godoy i atres ministres, va publicar en 1806 una obra en cinc toms titulada Notícies històriques de les Províncies Vascongadas. A ella va contestar Aranguren i Sobrat, consultor del Señorío de Viscaya, denunciant que Llorente hi havia desfigurado el història. Per la seua banda, Pedro Nóvia de Salcedo escriuria el seu Defensa històric llegislativa i econòmica del Señorío de Viscaya i províncies d'Àlaba i Guipúscoa, que va terminar en 1829, encara que no s'imprimiria fins a 1851. Esta obra pretenia demostrar com Llorente s'hi havia valgut de males arts, truncant i suprimint texts, donant per autèntics els apócrifos i interpretant arbitrariament uns atres.[12]

Creent-l'igual a l'esperit del Fur, la Constitució espanyola de 1812 va ser acceptada en les Províncies Vascongadas. No obstant, despuix va perdre la simpaties de la majoria, es varen accentuar les reserves de les Juntes respecte a ella i va escomençar a ser el símbol del lliberalisme espanyol.[12]

Notes

Referències

  1. ↑ Pirala, 1855, p. 131.
  2. ↑ 2,0 2,1 Pirala, 1855, p. 125.
  3. ↑ Pirala, 1855, p. 126.
  4. ↑ Pirala, 1855, p. 132.
  5. ↑ 5,0 5,1 Un espanyol-guipuscoà, 1836, p. 30.
  6. ↑ Un espanyol-guipuscoà, 1836, p. 11.
  7. ↑ Ortiz de Zárate, 1870, p. 129.
  8. ↑ Un espanyol-guipuscoà, 1836, p. 5.
  9. ↑ Un espanyol-guipuscoà, 1836, p. 9.
  10. ↑ Angulo i Hormaza, 1886, pp. 1-2.
  11. ↑ Angulo i Hormaza, 1886, p. 2.
  12. ↑ 12,0 12,1 Angulo i Hormaza, 1886, p. 3.

Bibliografia

39-192.ISSN 1699-5376.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Història_dels_furs_vascongados_i_navarresos_en_el_sigle_XIX&oldid=1511165»