Neocatólico

Neocatólicos, o abreviadament neos és el nom que es va donar peyorativament a un moviment polític i ideològic de l'Espanya de mediats i finals de el XIX, partidari de la confesionalitat i de l'unitat catòlica, pero superador de l'identificació del clero en el carlisme, i que pretenia intervindre activament en la vida política del règim lliberal, en major o menor proximitat o alluntament del Partit Moderat o del tradicionalisme segons la conjuntura política; i una certa proximitat ideològica en pensadors francesos (els més contemporizadores en el denominat lliberalisme doctrinario —Guizot, Royer-Collard— i els més ultramontanos en els legitimistas francesos i els pensadors pròpiament catòlics —Chateaubriand i Lamennais—) o el conservadurisme britànic (fent abstracció de la condició religiosa anglicana d'estos). Per als seus adversaris eren clarament reaccionaris, aplicant-los l'epítet despectiu carcundas o carcas (d'orige portugués) o l'apòcop neos.

Moviments polítics i socials continuadores dels neocatólicos en la primera mitat de el XX

Ya en el XX, l'influència de noves experiències del catolicisme polític europeu com la del Partito Popolare Italià (a la seua volta influït pel Zentrum alemà), va fer sorgir nous moviments polítics catòlics en Espanya, com el Grup de la Democràcia Cristiana i el Partit Social Popular (des de 1922 fins a la Dictadura de Cosí de Rivera, durant la que es va integrar en l'Unió Patriòtica) i posteriorment Acció Popular i atres grups d'inspiració catòlica que es varen integrar en la CEDA durant la Segona República Espanyola (ademés dels tradicionalistes, com la Comunió Tradicionalista i Renovació Espanyola). La política clarament anticlerical dels governs republicans del primer bienio (incloent la redacció de la Constitució), i la violència anticlerical (crema de convents de 1931, persecució religiosa durant la guerra civil espanyola) va orientar decididament als catòlics a recolzar la sublevació militar de 1936 i el posterior règim de Franco, definit com un salvador providencial, i a la pròpia guerra civil espanyola com una Creuada de Lliberació Nacional. Des de 1937, i durant tot el franquisme, els moviments polítics i socials provinents del món catòlic estaven obligats a la seua integració dins del Moviment Nacional, mecanisme totalitari d'integració de totes les forces afins al règim que es plantejava com a únic vehícul de participació en la vida pública; pero varen mantindre la seua identitat diferenciada, considerant-se informalment com la denominada família catòlica dins de les famílies del franquisme. La seua influència es va concentrar sobretot en la política educativa i el manteniment de la moralitat pública, dins de lo que es va denominar el nacionalcatolicisme.

Sobre el sindicalisme catòlic que es va intentar crear a partir de lo previst en la Doctrina social de l'Iglésia des de finals de el XIX, no va tindre gran implantació en Espanya, a excepció d'institucions locals en zones rurals, especialment en el Replanell Nort i Valle de l'Ebre (Confederació Obrera Nacional Catòlic Agrària, Círcul Catòlic en distintes províncies, com el de Burgos). Molta més influència varen alcançar l'Acció Catòlica, els mijos de comunicació catòlics (com El Debat i el Diari Ya), i l'Associació Catòlica Nacional de Propagandistes (Ángel Herrera Oria). Més alvance va adquirir un gran protagonisme l'Opus Dei, els membres del qual varen ocupar posats claus en el govern (a partir de 1959, tecnócratas, Pla d'Estabilisació de 1959) i en institucions financeres (Banc Popular Espanyol).

Posteriorment es varen produir diferents intents de formació d'una democràcia cristiana homologable a la d'Alemània o Itàlia (Internacional Demócrata Cristiana).

Història

En 1844 varen fundar, per inspiració de Balmes, el Partit Monàrquic Nacional. Varen alcançar influència en la cort d'Isabel II (depenent espiritualment dels consells de Sant Antonio María Claret i Sor Patrocini la monja de les llagues —Valle Inclán la va denominar La cort dels milacres—) i durant els periodos moderats alguns d'ells varen ser ministres, com el marqués de Viluma, Cándido Nocedal o González Bravo, a pesar de que no varen aplegar a dominar en el govern, alternante entre lliberals moderats i progressistes.

Manuel del Palau i Luis Rivera criden despectivament neos en 1861 a José María de Canga-Argüelles i Villalba de La Regeneració; a Francisco Navarro Villoslada, de El Pensament Espanyol; i a Gabino Teulada, associat a El Pare Cobos i a El Pensament. Alguns afigen a estos periòdics el carlista L'Esperança de Madrit. Per llavors hi havia dos corrents fusionades en este grup, els donosianos, partidaris de Donoso Cortés, i els nocedalinos, de Cándido Nocedal.

El grup neocatólico liderat per Cándido Nocedal va nàixer en 1860 (el terme «neos» o «neocatólicos» els va ser assignat pels seus adversaris en caràcter despectiu en cuanto que els acusaven de ser una mescla de carlisme i d'ultramontanisme: de fet alguns neocatólicos acabaran integrant-se en les files carlistas). El seu objectiu prioritari era la defensa dels interessos de l'Iglésia Catòlica, en la que la Monarquia d'Isabel II acabava d'alcançar un acort, i de l'unitat catòlica. Quan esclata la qüestió romana i el govern espanyol reconeix en 1861 al regne d'Itàlia els «neos» es posen de part del Papat, adoptant una posició ardientement ultramontana. Ademés recolzaran entusiasmats la condena per Pío IX dels «errors» del lliberalisme (Syllabus). Despuix del triumfo de la Revolució Gloriosa de 1868 que posa fi al regnat d'Isabel II, els «neocatólicos» s'acostaran als carlistas, coincidint els dos moviments en la seua oposició radical a la secularisació de la societat. La prensa neocatólica defendrà en les seues pàgines els drets al tro espanyol del pretenent carlista Carlos de Borbón i Àustria-Este (Carlos VII).

Com a eixemples d'una lliteratura d'acort en els principis antiliberales del neocatolicisme, se sol citar les obres de Cecilia Bohl de Faber "Fernán Cavaller" (La família de Alvareda, 1849), de la moradura Nicholas Wiseman (Fabiola, 1858) i de Gabino Teulada (La dòna forta, 1859); especialment es temia la llibertat llectora de les dònes, els arquetips lliteraris de les quals llavors es movien entre l'Eva pecadora i tentadora i la María casta i eixemplar, en una intermija María Magdalena.

Despuix de la restauració de la Monarquia borbònica en 1875 va sorgir un nou grup tradicionaliste (deslligat del carlisme), l'Unió Catòlica d'Alejandro Pidal. Per la seua banda els neocatólicos varen abandonar les files carlistas, a les que s'havien sumat durant el Sexeni Revolucionari (formant la Comunió Catòlic-Monàrquica que va obtindre representació parlamentària, encara que minoritària), en quant el pretenent Carlos VII va iniciar un acostament al lliberalisme moderat. Aixina el neocatolicisme es va transformar en integrisme i en 1888 va nàixer el Partit Integriste. Est defenia la subordinació total al magisteri de l'Iglésia, tant en l'àmbit polític com en el social, i solament reconeixia com a sobirà a Crist-Rei. En conseqüència s'oponia radicalment a la llibertat de cult i a la llibertat de pensament («llibertats de perdición en que els imitadors de Lucifer pertorben, corrompen i destruïxen a les nacions») i solament estaven disposts a obedir les lleis sustentades en la doctrina catòlica, «concebuda com una revelació, una veritat absoluta que ni l'Iglésia pot canviar». En el Manifest Integriste Tradicionaliste fet públic en 1889 varen adoptar una actitut intolerant front als que no estigueren disposts a acceptar la seua «veritat»: «tota llibertat nos sembla poca per a la veritat i per al ben; tota repressió nos chicoteta per a l'error i el mal». Ademés d'en el Syllabus papal, els integristes es varen inspirar en el opúsculo El lliberalisme és pecat de Félix Sardá i Salvany i en el llibre Restauració. Apunts per a una obra en el que el seu autor, Antonio Aparisi Guijarro, idealizaba la societat estamental. També varen ser molt influïts pels escrits de Marcelino Menéndez Pelayo i, sobretot, pels de Juan Vázquez de Mella. Este últim en 1890 en un discurs en les Corts es va definir com a «intransigent i intolerant» en la defensa de «els principis de l'Iglésia».

Per la seua banda l'Unió Catòlica va alcançar una important influència en els governs de Cánovas del Castell, com es va demostrar per eixemple en la denominada qüestió universitària, enfrontant-se ideològicament als krausistas de l'Institució Lliure d'Ensenyança, que varen ser expulsats de l'Universitat.

Poden considerar-se integrants del moviment neocatólico, en diferents époques i en diferents plantejaments, personages com Alejandro Pidal i Mon, José María Quadrado, Manuel Cañete, Vicente de la Font i Bo, Manuel Pérez Villamil, Aureliano Fernández Guerra, José Selgas Carrasco, Damián Isern i Va marcar, Manuel de la Pezuela i Ceballos (Marqués de Villuma), Jaime Balmes, Donoso Cortés, Vázquez de Mella, Antonio Aparisi, Cándido Nocedal, Gumersindo Laverde, Juan Manuel Orti i Lara i Marcelino Menéndez i Pelayo.

• Balmes.
  Balmes.
• Donoso Cortés.
  Donoso Cortés.
• 
  Sardá i Salvany.

Vore també

• Tradicionalisme polític (Espanya)
• Història de l'extrema dreta en Espanya

Bibliografia

• (1997) L'extrema dreta espanyola en el sigle XX, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-206-2887-5.