Tractat de Utrecht
.jpg)
El Tractat de Utrecht, també conegut com a Pau de Utrecht o Tractat de Utrecht-Rastatt, és, en realitat, un conjunt de tractats firmats pels estats antagonistas en la guerra de successió espanyola entre els anys 1713 i 1715 en la ciutat neerlandesa d'Utrecht i en l'alemana de Rastatt. Els tractats posen fi a la guerra, encara que posteriorment a la seua firma varen continuar les hostilitats en territori espanyol fins a juliol de 1715, moment en que el marqués de Asfeld va prendre l'illa de Mallorca. En este tractat, Europa va canviar el seu mapa polític. És el segon tractat vigent més antic en Espanyacita requerida per Gibraltar, plaça militar de la Corona britànica.
Els primers intents de conseguir la pau (1709-1710)
- Artícul principal → Preliminars de El Haya.
La primera iniciativa per a intentar aplegar a un acort que posara fi a la guerra de successió espanyola va tindre lloc a principis de 1709 i va partir de Luis XIV. El rei francés es vea pressionat per les últimes derrotes que havien sofrit els seus eixèrcits, i més encara perque França travessava una greu crisis econòmica i financera, que feya molt difícil que poguera continuar combatent. Finalment, l'acort dels preliminars de El Haya, de 42 punts, va ser rebujat pel propi Luis XIV perque imponia condicions que considerava humillantes —entre unes atres, ajudar a desestajar del tro de la Monarquia d'Espanya al seu net Felipe de Borbón, duc d'Anjou—. Tampoc l'emperador José I d'Àustria va semblar molt dispost a firmar-les: a pesar de que es reconeixia al seu germà l'archiduc Carlos com a rei d'Espanya (en el títul de Carlos III l'Archiduc) considerava que s'haguera pogut obtindre més concessions per part de Luis XIV, a qui els seus consellers consideraven incapaç de continuar la guerra.
Com Luis XIV hi havia previst, Felipe V no estava dispost a abandonar voluntàriament el tro d'Espanya. Aixina li'l va comunicar el seu embaixador, Michel-Jean Amelot, que hi havia intentant convéncer al rei de que es conformara en obtindre alguns territoris i evitar aixina la pèrdua de la monarquia sancera. A pesar d'això Luis XIV va ordenar a les seues tropes que abandonaren Espanya, llevat 25 batallons: «he rebujat la proposició odiosa de contribuir a desposseir-ho [a Felipe V] del seu regne; pero si continue donant-li els mijos per a mantindre's en ell, faig la pau impossible». "La conclusió a la que va aplegar [Luis XIV] era severa per a Felipe V: era impossible que la guerra finalisara mentres ell seguira en el tro d'Espanya", afirma Joaquim Albareda.[1]
Quan el marqués de Torcy, ministre d'Estat de Luis XIV, va comunicar als aliats la negativa del rei francés a firmar els preliminars de El Haya va afirmar: «___protected_title_3___».[2] Eixe moment va aplegar el 3 de giner de 1710 quan a iniciativa del propi Torcy varen començar unes noves negociacions en els aliats en Geertruidenberg sobre la base dels preliminars de El Haya. Luis XIV pretenia assegurar a Felipe V la sobirania sobre alguns dels estats italians de la Monarquia d'Espanya —concretament el regne de Nàpols, el regne de Sicília, i l'illa de Cerdenya— com a compensació a la seua renúncia a la Corona Hispànica en favor del archiduc Carlos.[3]
No obstant, els aliats es varen negar a introduir modificacions en lo estipulat en els preliminars de El Haya, que no contemplaven cap compensació per l'abandó de tro espanyol per Felipe V i, sobretot els britànics, varen tornar a insistir que si Felipe V es negava a renunciar a la Corona espanyola Luis XIV devia colaborar en els aliats per a destronar-ho. El consell d'Estat de la monarquia francesa presidit per Luis XIV es va reunir el 26 de març per a discutir la situació i, finalment, l'11 de maig es va decidir que Luis XIV no mamprendria cap acció militar per a destronar al seu net Felipe V pero sí que aportaria diners als aliats —500 000 lliures mensuals— per a que combateren contra ell.[3]
Esta última proposta els va semblar insuficient, principalment, als holandesos, que varen exigir primer que l'armada francesa participara en les operacions militars contra Felipe V i, més vesprada, que el seu eixèrcit també intervinguera, establint un determini de 15 dies per a respondre. Llavors Luis XIV va posar fi a les conversacions de Geertruidenberg.[3]
Segons Joaquim Albareda, "aquella tanda de negociacions va constituir una nova ocasió perduda per a alcançar la pau. El príncip Eugenio de Saboya i Marlboroug varen deure arrepenedir-se de no haver cedit en les seues pretensions desmesurades davant el veterà i experimentat rei de França, ya que havien deixat escapar l'oportunitat de conseguir una pau altament favorable als interessos aliats i, en especial, a la Casa d'Àustria".[4]
La Pau de Utrecht
Les negociacions secretes entre Luis XIV i Gran Bretanya
Davant l'intransigencia mostrada pels neerlandesos en les conversacions de Geertruidenberg per a alcançar la pau, Luis XIV i el seu ministre d'estat el marqués de Torcy varen decidir sondejar al govern de Gran Bretanya i en agost de 1710 el seu agent en Londres François Gaulthier es va posar en contacte en el membre del govern Robert Harley. Estos contactes es varen vore favorits per la victòria dels tories en les eleccions de l'autumne d'eixe any ya que este partit defenia posar fi a la guerra, front a la postura belicista del derrotat partit whig. Harley es va convertir en secretari de finances i junt en Henry St John, vescomte de Bolingbroke, secretari d'Estat, va impulsar la nova política "pacifiste" que es va vore reforçada quan es varen conéixer en Londres les dos resonantes victòries que havia obtingut Felipe V en les batalles de Brihuega i de Villaviciosa a principis de decembre de 1710 front a l'eixèrcit de l'archiduc Carlos —despuix del fracàs del seu segona entrada en Madrit— i que li asseguraven a Felipe V el tro espanyol —el domini austracista va quedar reduït al Principat de Catalunya i al regne de Mallorca—. Eixe mateix més de decembre de 1710 el govern tory va fer saber al marqués de Torcy que Gran Bretanya no recolzaria les aspiracions de l'archiduc a la Corona espanyola a canvi d'importants concessions comercials i colonials, lo que significava un bolque total en les perspectives de pau. A partir de llavors es varen incorporar a les negociacions el poeta i diplomàtic Matthew Prior, pel costat britànic, i un bon coneixedor del comerç colonial Nicolas Mesnager, pel costat francés.[5]
El gir definitiu en l'escenari internacional es va produir el 17 d'abril de 1711 en la mort de l'emperador José I, lo que suponia que l'archiduc Carlos era el nou emperador. Este fet, segons Joaquim Albareda, va proporcionar "el pretext perfecte als britànics a l'hora d'argumentar el canvi de rumbo mamprés: calia evitar la constitució d'una monarquia universal, ara dels Habsburgo".[6] La primera mida que varen prendre va ser reduir notablement l'ajuda econòmica que sostenia a l'eixèrcit imperial, a l'hora que continuaven en les negociacions secretes en els francesos. El 27 de setembre de 1711 Carlos abandonava Barcelona per a ser coronat emperador en el nom de Carlos VI (la cerimònia va tindre lloc el 22 de decembre en Fráncfort) deixant a la seua esposa Isabel Cristina de Brunswick com el seu lloctinent i capità general de Catalunya i governadora dels demés regnes d'Espanya, per a demostrar el seu «paternal amor» cap als seus fidels vassalls de la monarquia. Ademés d'en este gest, Carlos VI va voler deixar clar que no renunciava al tro d'Espanya i va manar falcar una medalla commemorativa en la llegenda Carolus Hispaniarum, Hungariae, et Bohemiae Rex, Arxidux Astriae, electis in Regem Romanorum.[7]
El 22 d'abril de 1711, solament quatre dies despuix de la mort de l'emperador José I, el rei Luis XIV enviava a Londres al seu agent Gaulthier en un document en el que acceptava les dos principals exigències britàniques: deixar de recolzar a Jacobo III Estuardo en les seues aspiracions a succeir a la reina Ana d'Anglaterra i reconéixer la llínea protestant de la successió en la persona de Jorge de Hannover, i donar garanties de que mai s'unificarien les Monarquies de França i d'Espanya, una possibilitat que apareixia en el horisó en haver mort eixe mateix més el Gran Delfí, en lo que Felipe V d'Espanya passava a ser el segon en la llínea successòria, despuix del seu germà major Luis, duc de Borgoña. Pocs dies despuix tornava Gaulthier en l'acort dels britànics. El resultat de la negociació es va traduir en tres documents que prefiguraban els acorts posteriors de Utrecht i concretaven els beneficis obtinguts pel Regne Unit. Els neerlandesos no varen ser informats de tot això fins al més d'octubre de 1711. Quan la Cambra dels Lores va votar en contra de l'acort el 7 de decembre de 1711 la reina Ana va nomenar dotze nous parells favorables als mateixos i en una nova votació va conseguir que fora aprovat. A continuació va cessar a Marlborough —que era un ferm partidari de continuar la guerra— com a capità general, sent substituït pel duc de Ormonde que en maig de 1712 va rebre órdens secretes del govern d'evitar batalles o llocs.[8]
La reacció de Carlos VI no es va fer esperar i el seu embaixador en Londres va fer aplegar a la reina Ana un memorial en el que manifestava la seua sorpresa per l'acort alcançat en França negociat a les seues esquenes. En el mateix mostrava el seu estupefacció per la renúncia a l'objectiu de la Gran Aliança cedint Espanya i les Índies a Felipe V[9]:
Els Tractats de Utrecht
La reina Ana va convocar a les parts en conflicte en la ciutat neerlandesa d'Utrecht per a firmar la pau que posara fi a la guerra de successió espanyola. Les sessions es varen iniciar el 29 de giner de 1712 i en seguida es va fer evident, com va comunicar l'embaixador imperial des de El Haya, «la gran unió i harmonia que hi ha en Utrecht entre els ministres d'Anglaterra i França___protected_title_0___la mala pau que nos anuncien».[10]
La mort en febrer de 1712 del hereu al tro de França, el duc de Borgoña, i al més següent del fill d'est, el duc de Bretanya, convertia a Felipe V en el successor de Luis XIV, i va aumentar la necessitat de que este renunciara als seus drets a la Corona de França o a la d'Espanya per a que l'acort entre Luis XIV i la reina Ana poguera anar avant. Segons pareix Luis XIV haguera preferit que el seu net renunciara a la Corona d'Espanya i es convertira en el nou delfí de França —i inclús en este propòsit va rebre el respal de l'esposa de Felipe V, María Luisa Gabriela de Saboya, i els britànics estaven disposts a acceptar-ho a canvi de que fora el duc de Saboya el que ocupara el tro d'Espanya i les Índies, menys els seus estats patrimonials de Saboya i Piemont, més el regne de Sicília, que passarien al nou delfí—, pero Felipe V en abril de 1711 va comunicar que preferia seguir sent rei d'Espanya, agraït per la fidelitat que li havien mostrat els seus súbdits de la Corona de Castella, per lo que renunciava als seus drets al tro de França. Aixina l'acort secret franc-britànic va poder seguir el seu curs.[11]
Lo essencial de l'acort alcançat entre França i Gran Bretanya va ser donat a conéixer per la reina Ana en una sessió del Parlament britànic celebrada el 12 de juny de 1712 en la que, despuix de garantisar la successió al tro en la llínea protestant de la casa de Hannover, va afirmar:[12]
L'importància que tenia l'eixèrcit britànic en la gran coalició es va poder comprovar al més següent en la batalla de Denain, en la que el nou capità general anglés, el duc de Ormonde, va rebre órdens del seu govern de no intervindre, i els eixèrcits neerlandés i imperial varen ser derrotats per l'eixèrcit de Luis XIV. La retirada de facto de Gran Bretanya de la guerra es va confirmar el 21 d'agost quan es va declarar l'armistici entre britànics i francesos.[11]
La notícia del fi de les hostilitats entre les monarquies de Gran Bretanya i de França, com era d'esperar, va ser molt mal rebuda en la cort de Viena en la que es varen fer severes crítiques a la conducta dels britànics que venien «a mal preu tanta sanc derramada», en lo que «quedaven l'emperador i l'Imperi abandonats dels seus amics».[13]
Tampoc va ser ben acollida en la cort de Madrit la notícia de «tan imminent ruïna» pero Felipe V ya havia decidit renunciar a la Corona de França, encara que això també suponia que els Estats europeus fòra de la península de la Monarquia d'Espanya passaren en la seua majoria a la sobirania de l'emperador Carlos VI. Aixina, el 5 de novembre de 1712 es va formalisar la renúncia en una cerimònia celebrada davant les Corts de Castella, i a la que varen assistir els embaixadors de la reina d'Anglaterra i del rei de França. D'esta forma ya no quedaven impediments per a firmar els tractats que posaren fi a la guerra de successió espanyola.[14]
Els tractats entre França, Gran Bretanya i els Països Baixos
L'11 d'abril de 1713, es firmava en Utrecht el primer tractat entre el regne de França, el regne de Gran Bretanya, el regne de Prusia, el regne de Portugal, el ducado de Saboya i les Províncies Unides. En el mateix els representants de Luis XIV, a canvi del reconeiximent de Felipe V com a rei d'Espanya, varen tindre que cedir a Gran Bretanya extensos territoris en la futura Canadà (Saint Kitts, Nova Escòcia, Terranova i territoris de la Baïa de Hudson), ademés de reconéixer la successió protestant en el Regne Unit —comprometent-se a deixar de recolzar als jacobitas— i prometre el desmantellament de la fortalea de Dunkerque —en compensació França incorporava la vall de Barcelonette en l'Alta Provença cedit pel duc de Saboya i el Principat d'Orange, cedit per Prusia.
Sobre els Països Baixos, Luis XIV va cedir la "Barrière" de places fortes fronterices en els Països Baixos espanyols que asseguraren el seu defensa front a un eventual atac francés (Furnes, Fort Knocke, Ypres, Menen, Tournai, Mons, Charleroi, Namur i Gante), encara que en menor número que l'acordat en els preliminars de El Haya de 1709. Com finalment els Països Baixos espanyols varen passar a sobirania austríaca es va firmar un nou tractat de la Barrera el 15 de novembre de 1715 entre les Províncies Unides i l'Imperi, que segons Joaquim Albareda, els varen convertir "en una espècie de colónia neerlandesa tant en térmens militars com a econòmics, en passar a ser un territori obert a les exportacions holandeses i angleses, realitat que impedia als manufactureros belgues competir industrialment en els productes originaris d'aquells països".[15]
Els tractats entre Gran Bretanya i Espanya
Tres mesos despuix els representants de Felipe V —que havien permaneixcut retinguts en París casi un any (entre maig de 1712 i març de 1713) per orde del marqués de Torcy per a que no interferiren en les negociacions, encara que en l'excusa de que necessitaven un passaport per a anar a Utrecht—[16] s'incorporaven a l'acort en la firma el 13 de juliol del tractat entre el regne de Gran Bretanya i el regne d'Espanya.[17] Els embaixadors de Felipe V, el duc d'Osuna i el marqués de Monteleón, duyen instruccions molt precises del seu rei com que mantingueren el regne de Nàpols per a la seua Corona o que «nació cap ha de traficar derechamente en les Índies ni ha d'aplegar als seus ports i costes___protected_title_0___cas dels catalans___protected_title_1___de cap manera es donen sentits a propòsit de pacte que mire a que els catalans se'ls conserven els seus pretesos furs».[18]
De les instruccions que varen rebre de Felipe V els plenipotenciaris varen tindre que fer concessions en tots els apartats, i el seu únic èxit en realitat va ser mantindre lo referit al cas dels catalans. Gran Bretanya va rebre Gibraltar i Menorca i àmplies ventages comercials en l'imperi espanyol de les Índies, concretades en l'assent de negres, que va ser concedit a la South Siga Company i en virtut del com podia enviar a l'Amèrica espanyola un total de 144 000 esclaus durant trenta anys, i el navío de permís anual, un barco de 500 tonellades autorisat a transportar bens i mercaderies a la fira de Portobelo i lliures de aranzel.[19] En estes dos concessions es trencava per primera volta el monopoli comercial que havia mantingut la Monarquia Hispànica per als seus vassalls castellans durant els dos sigles anteriors —els térmens en que devia operar el navío de permís varen ser concretats en un sentit encara més favorable per als interessos britànics en el tractat comercial que es va firmar en 1716—.[20]El tractat pel que Gran Bretanya va rebre Gibraltar va ser firmat pel duc de Ureña en nom del Regne d'Espanya.
Li varen seguir atres 19 tractats i convencions bilaterals i multilaterals entre els estats i monarquies presents en Utrecht, entre els que destaquen:
- Tractats entre França i les Províncies Unides, Brandeburgo, Portugal i el ducado de Saboya (juliol de 1713).
- Tractats entre Espanya i el ducado de Saboya (juliol de 1714), les Províncies Unides (juliol de 1714) i Portugal (febrer de 1715).
- Convenis comercials entre Gran Bretanya i Espanya (març i decembre de 1714 i decembre de 1715).
Els Tractats de Rastatt i de Baden
- Artícul principal → Tractat de Rastatt.
A pesar de que va rebre el Ducado de Milà, el regne de Nàpols, l'illa de Cerdenya (intercanviada pel regne de Sicília en 1718) i els Països Baixos espanyols,[21] Carlos VI no va renunciar a les seues aspiracions a la Corona espanyola —per lo que no va reconéixer a Felipe V com a rei d'Espanya ni al duc de Saboya com a rei de Sicília— i es va negar a firmar la pau en Utrecht, encara que els holandesos —els seus últims aliats— sí ho havien fet. Segons el croniste austracista exiliat en Viena Francesc Castellví, Carlos VI va actuar aixina perque[22]
Al no firmar l'Imperi els acorts de Utrecht la guerra va proseguir en la primavera de 1713. L'eixèrcit francés va ocupar les places de Landau i de Friburgo i la flota britànica va bloquejar a l'emperatriu Isabel Cristina i a les tropes imperials que seguien en el Principat de Catalunya. Estos revessos militars varen convéncer a Carlos VI que devia posar fi a la guerra per lo que es varen iniciar les negociacions de pau en la ciutat alemana de Rastatt a principis de 1714.[23]
El tractat de pau entre França i l'Imperi es va firmar en Rastatt el 6 de març de 1714. Les fronteres entre abdós varen tornar a les posicions d'abans de la guerra, salve per a la ciutat de Landau in der Pfalz (en el Palatinado Renano), que va quedar en mans franceses. L'acort es va completar en la firma del Tractat de Baden del 7 de setembre de 1714.
El «cas dels catalans»
- Artícul principal → Cas dels catalans.
Una volta iniciades les negociacions en Utrecht la reina Ana d'Anglaterra —qui, segons Joaquim Albareda, "per motius de honor i de consciència, se sentia obligada a reclamar tots els drets de que gojaven els catalans quan els varen incitar a posar-se baix el domini de la Casa d'Àustria"— va fer gestions a través del seu embaixador en la cort de Madrit —quan encara no s'havia firmat cap tractat— per a que Felipe V concedira una amnistia general als austracistas espanyols, i singularment als catalans, que ademés devien conservar els seus Constitucions. Pero la resposta de Felipe va ser negativa i li va comunicar a l'embaixador britànic «___protected_title_0___».[24]
Finalment el secretari d'estat britànic vescomte de Bolingbroke, desijós d'acabar en la guerra, claudicó davant l'enrossinament de Felipe V i va renunciar a que este es comprometera a mantindre les "anteriors normes regionals" catalanes. Quan l'embaixador dels Tres Comuns de Catalunya en Londres Pablo Ignacio de Dalmases va tindre coneiximent d'este canvi d'actitut del govern britànic va conseguir que la reina Ana li rebera a títul individual el 28 de juny de 1713, pero esta li va respondre que «___protected_title_1___».[25]
L'abandó dels catalans per Gran Bretanya va quedar plasmat dos semanes despuix en l'artícul 13 del tractat de pau entre Gran Bretanya i Espanya firmat el 13 de juliol de 1713. En ell Felipe V garantisava vides i bens als catalans, pero sobre les seues lleis i institucions pròpies solament es comprometia a que tingueren «___protected_title_2___».[26] El comte de la Corzana, un dels embaixadors de Carlos VI en Utrecht, va considerar l'acort tan «indecoroso que el temps no borrarà el sacrifici que el ministeri anglés fa de l'Espanya i singularment de la Corona d'Aragó, i més en particular de la Catalunya, a els qui l'Anglaterra ha donat tantes seguritat de sostindre'ls i amparar-los».[27]
En les següents negociacions portades a terme en Rastatt el «cas dels catalans» pronte es va convertir en la qüestió més difícil a resoldre, perque Felipe V estava desijós d'aplicar en Catalunya i en Mallorca la "Nova Planta" que havia promulgat en 1707 per als "regnes rebels" d'Aragó i de Valéncia, que suponia la desaparició com a Estats.[28] Aixina, el 6 de març de 1714 es firmava el tractat de Rastatt pel que l'Imperi Austríac s'incorporava a la pau de Utrecht, sense conseguir el compromís de Felipe V sobre el manteniment de les lleis i institucions pròpies del Principat de Catalunya i del regne de Mallorca que seguien sense ser somesos a la seua autoritat. La negativa a fer cap tipo de concessió l'argumentava aixina Felipe V en una carta remesa al seu yayo Luis XIV:[29]
En juliol de 1714 Bolingbroke també va rebujar una última proposta del representant dels Tres Comuns de Catalunya en Londres Pablo Ignacio de Dalmases per a que la reina Ana «prenga en depòsit a Catalunya o per lo manco Barcelona i Mallorca fins a la pau general sense soltar-les a ningú fins que per mig de tractat s'adjudiquen i s'assegure l'observança dels seus privilegis» —en referència a les negociacions que tenien lloc en Baden—, perque això podria supondre el recomençament de la guerra.[30] La corrent crítica cap a la política britànica respecte dels aliats catalans i mallorquins es va plasmar ademés d'en els debats parlamentaris en dos publicacions aparegudes entre març i setembre de 1714. En The Case of the Catalans Considered, despuix d'aludir repetidament a la responsabilitat contreta pels britànics en haver encorajat als catalans a la rebelió i a la falta de respal que varen tindre despuix quan varen lluitar solo, es dia:[31]
Per la seua banda, The Deplorable History of the Catalans, despuix de narrar lo succeït durant la guerra, elogiava el heroísmo dels catalans: «ara el món ya conta en un nou eixemple de l'influència que pot eixercir la llibertat en ments generoses».[32]
El «cas dels catalans» va donar un gir complet quan la reina Ana d'Anglaterra va morir l'1 d'agost de 1714 i el seu successor, Jorge I de Hannover, va donar órdens a l'embaixador britànic en París per a que pressionara a Luis XIV en la finalitat de que obligara a Felipe V a que es comprometera a mantindre les lleis i institucions pròpies del Principat de Catalunya. Pero les pressions britàniques no varen surtir en Luis XIV, a pesar de que des de feya mesos aconsellava al seu net «___protected_title_2___». L'embaixador català Felip Ferran de Sacirera va ser rebut en audiència el 18 de setembre pel rei Jorge I, que es trobava en El Haya camí de Londres per a ser coronat, en la que li va prometre que faria lo possible per Catalunya, pero temia que fora massa vesprada. En efecte, uns dies despuix es coneixia la notícia de que l'11 de setembre de 1714 Barcelona havia capitulat.[33]
Tant el nou rei Jorge I com el nou govern whig, eixit de les eleccions celebrades a principis de 1715, eren contraris als acorts que el govern anterior tory havia alcançat en Luis XIV i que havien constituït la base de la Pau de Utrecht, pero varen acabar per acceptar-los perque les ventages que Gran Bretanya havia obtingut eren evidents, lo que va supondre que el virage britànic sobre el «cas dels catalans» finalment no es produïra.[34] El govern whig no va fer res per a ajudar a Mallorca, que encara no havia caigut en mans borbòniques, i el 2 de juliol de 1715 Mallorca va capitular.[35]
Els canvis territorials de la Pau de Utrecht
- El Regne de Gran Bretanya obté Menorca i la propietat sense jurisdicció de la Ciutat, el Castell i les edificacions agregades en 1704 (segons l'artícul X) de Gibraltar, terres ocupades durant la guerra (cedides per la Monarquia d'Espanya); Nova Escòcia (Acadia), la baïa de Hudson i l'illa de Terranova (cedides per la Monarquia de França); l'illa de Sant Cristóbal en el Mar Carib, l'assent de negres[36] (un monopoli de trenta anys sobre el tràfic d'esclaus negres en l'Amèrica espanyola) i el navío de permís (concedits per Espanya).
- La Casa de Saboya veu tornades Saboya i Niça (ocupades per França durant la guerra) i part del Delfinat (Bardonecchia, Fenestrelle, Casteldelfino, Oulx i Pragelato). Obté Sicília (cedida per Espanya).[37] En la possessió de Sicília rep el títul de rei que, en diverses denominacions, tindria en avant la casa de Saboya (primer reis de Sicília, després reis de Cerdenya i finalment reis d'Itàlia). Ademés rep Alessandria, Langhe, Monferrato i la Valsesia.
- Les Províncies Unides reben Vine-ho i la "barrera" flamenca (una série de fortalees en el nort dels Països Baixos espanyols que l'Imperi va ajudar a finançar), cedida per Felipe V d'Espanya.
- Brandeburgo rep Güeldres del Nort, en les ciutats de Geldern, Horst aan de Maas, Venray i Viersen (cedit pel rei d'Espanya) i la "barrera" de Neuchâtel (cedida per França), ademés de la seua transformació en regne en el nom de Prusia. Federico I va ser el seu primer rei.
- Portugal obté la devolució de la Colónia del Sacrament, ocupada per Espanya en març de 1705.
- El Archiducado d'Àustria obté del rei d'Espanya els Països Baixos espanyols, el Milanesado, el regne de Nàpols, Flandes i Cerdenya. l'archiduc Carlos d'Àustria, ara emperador, abandona qualsevol reclamació del tro espanyol en 1725 pel Tractat de Viena.
- El Regne de França reconeix la successió protestant en Anglaterra i es compromet a no recolzar als pretenents Estuardo. També es compromet a demolir les fortificacions de Dunquerque i a cegar el seu port i obté definitivament el Principat d'Orange i la vall de Barcelonnette.
- Felipe d'Anjou obté el reconeiximent com a rei de Espanya i de les Índies per part de tots els països firmants, mentres que s'establix una clàusula que prohibix que el rei d'Espanya i el de França siguen una mateixa persona.[38]
Ademés, les tropes austríaques es comprometen a evacuar les zones del Principat de Catalunya, lo que realisen a partir del 30 de juny de 1713. Davant la qual cosa, la Junta General de Braços (Braç Eclesiàstic, Braç Militar i Braç Real o Popular) acorda la resistència. A partir d'este moment va escomençar una guerra desigual, que es va prolongar durant casi catorze mesos, concentrada en Barcelona, Cardona i Castellciutat, al marge dels cossos de fusileros dispersos pel país. El punt d'inflexió serà quan les tropes felipistas trenquen el lloc de Barcelona l'11 de setembre de 1714. Mallorca, Eivissa i Formentera varen caure dèu mesos més vesprada: el 2, 5 i 11 de juliol de 1715.
Conseqüències: el nou "equilibri de poder" en Europa
El gran beneficiari d'este conjunt de tractats va ser Gran Bretanya que, ademés dels seus guanys territorials, va obtindre quantioses ventages econòmiques que li varen permetre trencar el monopoli comercial d'Espanya en els seus territoris americans. Per damunt de tot, havia contingut les ambicions territorials i dinàstiques de Luis XIV, i França va sofrir greus dificultats econòmiques causades pels grans costs de la lluita. l'equilibri de poder terrestre en Europa va quedar, puix, assegurat, mentres que en la mar, Gran Bretanya escomença a amenaçar el control espanyol en el Mediterràneu occidental en Menorca i Gibraltar. Com ha senyalat Joaquim Albareda, "en últim terme, la pau de Utrecht va fer possible que el Regne Unit assumira el paper d'àrbit europeu mantenint un equilibri territorial basat en the balanç of power d'Europa i la seua hegemonia marítima".[21]
Per a la Monarquia d'Espanya la pau de Utrecht va supondre, com han senyalat molts historiadors, la conclusió política de l'hegemonia que havia ostentat en Europa des de principis de el XVI.[39]
Referències
- ↑ Albareda, 2010, pp. 282-283.
- ↑ Albareda, 2010, p. 284.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Albareda, 2010, p. 288.
- ↑ Albareda, 2010, pp. 288-289.
- ↑ Albareda, 2010, pp. 304-306.
- ↑ Albareda, 2010, p. 305.
- ↑ Albareda, 2010, pp. 306-312.
- ↑ Albareda, 2010, pp. 316-317.
- ↑ Albareda, 2010, p. 317.
- ↑ Albareda, 2010, p. 323.
- ↑ 11,0 11,1 Albareda, 2010, pp. 318-319.
- ↑ Albareda, 2010, p. 325.
- ↑ Albareda, 2010, pp. 327-328.
- ↑ Albareda, 2010, pp. 328-329.
- ↑ Albareda, 2010, pp. 343-344.
- ↑ (2013).«La gran farsa d'Utrecht».Sàpiens.(129)ISSN 1695-2014.
- ↑ Albareda, 2010, p. 330.
- ↑ Albareda, 2010, pp. 321-323.
- ↑ «L'Assent d'esclaus en Anglaterra (1713-1750)».Quaderns Monogràfics de l'Institut de Història i Cultura Naval.Institut de Història i Cultura Naval (Armada Espanyola).(52)Consultat el 24 de juliol de 2026.
- ↑ Albareda, 2010, pp. 336-339.
- ↑ 21,0 21,1 Albareda, 2010, p. 341.
- ↑ Albareda, 2010, pp. 330-331.
- ↑ Albareda, 2010, p. 345.
- ↑ Albareda, 2010, pp. 387-388.
- ↑ Albareda, 2010, p. 396.
- ↑ Albareda, 2010, pp. 391-392.
- ↑ Albareda, 2010, p. 394.
- ↑ Albareda, 2010, pp. 345-351.
- ↑ Albareda, 2010, pp. 351-352.
- ↑ Albareda, 2010, p. 403.
- ↑ Albareda, 2010, pp. 413-414.
- ↑ Albareda, 2010, p. 414.
- ↑ Albareda, 2010, pp. 404-408.
- ↑ Albareda, 2010, pp. 412-413.
- ↑ Albareda, 2010, pp. 415-417.
- ↑ Tractats, convenis i declaracions de pau i de comerç: que han fet en les potències estranjeras els monarques espanyols de la casa de Borbon: des de l'any de 1700 fins al dia, editorial Alegria i Charlain, 1843, document oficial del govern espanyol de l'época, pág. 58.
- ↑ Tractats, convenis i declaracions de pau i de comerç: que han fet en les potències estranjeras els monarques espanyols de la casa de Borbon: des de l'any de 1700 fins al dia, editorial Alegria i Charlain, 1843, document oficial del govern espanyol de l'época, pág. 87.
- ↑ Tractats, convenis i declaracions de pau i de comerç: que han fet en les potències estrangeres els monarques espanyols de la casa de Borbón: des de l'any de 1700 fins al dia, editorial Alegria i Charlain, 1843, document oficial del govern espanyol de l'época, pág. 94.
- ↑ Albareda, 2010, p. 344.
Bibliografia
- Albareda Salvadó (2010). La Guerra de Successió d'Espanya (1700-1714), Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-9892-060-4.
Vore també
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Tratado de Utrecht» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.