Anar al contingut

Desert d'Atacama

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Desert d'Atacama

El desert d'Atacama s'estén per les regions naturals del Nort Gran i el Nort chic de Chile, comprenent les regions d'Arica i Parinacota, Tarapacá, Antofagasta, Atacama i el nort de Coquimbo. Té una superfície aproximada de 105 000 km²,[1] una llongitut de casi 1600 km i un ample màxim de 180 km.[2] Està delimitat pel oceà Pacífic a l'oest i per la cordillera dels Andes a l'est. Forma part de l'ecorregió denominada desert del Pacífic. Se li considera el «lloc no polar més àrit de la Terra».[3][4][5][6][7][n 1]

Segons el Fondo Mundial per a la Naturalea, la ecorregió del desert d'Atacama s'estén des d'Arica (18°24′ S) fins a prop de La Serena (29°55′ S).[2]

En la seua zona més elevada, sobre els 3500 m s. n. m., es troba la puna d'Atacama, una ecorregió que comprén l'alvertent occidental de la cordillera dels Andes en el nort de Chile, aixina com l'alvertent oriental en el noroest d'Argentina i el suroest de Bolívia.

El desert d'Atacama és ric en recursos minerals metàlics, com coure, ferro, or i argent, i no metàlics, com bor, liti, nitrat de sodi i sals de potassi. Chile és el major productor mundial de coure, en el 28 % de les reserves globals,[11][12][13] i posseïx el 39 % de les reserves suramericanes de liti.[14] També es destaca la bischofita, una sal de magnesi extreta del salar d'Atacama, utilisada com a agent apelmazante en la construcció de camins.

Estos recursos són explotats per diverses empreses mineres, entre elles Codelco (la major companyia cuprífera del planeta),[15] Lomas Bayas, Mants Blancs i Soquimich.

Atacama és el «lloc en major radiació solar del planeta», superant els 7 kWh/m², per lo que ho convertix en el «lloc en major potencial d'energia solar del planeta».[16]

Orige

El seu orige data de fa uns tres millons d'anys, sent en el seu passat un llit marí. La principal causa del seu orige és un fenomen climàtic conegut com vent foehn, produït en les ales orientals de la cordillera dels Andes. Açò provoca que els núvols descarreguen les seues precipitacions en solament una cara de la montanya en el seu ascens vertical; en sobrepassar la cordillera, els núvols no posseïxen aigua, generant aixina un desert en bloquejar per complet totes les precipitacions possibles provinents de l'est. Les precipitacions també es bloquegen per l'oest per mig de sistemes estables d'alta pressió, coneguts com «anticiclones del Pacífic», que es mantenen junt a la costa, creant vents alisios cap a l'est que desplacen les tormentes.

Per una atra part, la corrent de Humboldt transporta aigua freda des de l'Antàrtica[17] cap al nort a lo llarc de les costes chilena i peruana, que gela els oragets marins de l'oest, reduïx l'evaporament i crea una inversió tèrmica —aire fret immovilisat baix d'una capa d'aire tébeu—, impedint la formació de grans núvols productors de pluges. Tota l'humitat creada progressivament per estos oragets marins, es condensa a lo llarc de les escarpadas ales de la cordillera de la Costa que donen cap al Pacífic, creant ecosistemes costers altament endèmics composts per cactus, suculentes i atres eixemplars de flora xerófila.

L'últim factor que contribuïx a la formació del desert és la cordillera dels Andes, que en el nort forma una planicie volcànica elevada i ampla coneguda com Altiplano. Aixina com en el sur la cordillera andina contribuïx a capturar la humitat provinent del Pacífic, en el nort el Altiplano impedix l'ingrés a Chile de les tormentes carregades d'humitat provinents de la conca de l'Amazones, que es troba al noreste.

Clima

Vista del Valle de la Lluna, Sant Pedro d'Atacama
En el mapa, part del Nort Gran de Chile, d'esquerra a dreta: El desert d'Atacama d'aspecte sec i àrit en to mostaça, al costat de la Cordillera dels Andes (ubicats entre Bolívia i Argentina) de color blanquiñoso

En el desert d'Atacama, una pluja mesurable —és dir, de 1 mm o més— pot tindre lloc una volta cada 15 o 40 anys —s'han registrat periodos de fins a 400 anys sense pluges en el seu sector central—.[18] No obstant, la zona es veu afectada entre giner i febrer pel cridat «hivern altiplánico», que produïx alguna que una atra pluja i abundants tormentes elèctriques.

Contràriament a la saber convencional, no és el desert més àrit del món, corresponent esta denominació als valls seques de McMurdo.[19][20][21]

En les nits la temperatura fluctua molt, puix pot baixar fins a -25 °C en la zona de Ollagüe, mentres que en el dia la temperatura es pot situar entre els 25 i els 50 °C a l'ombra. No hi ha molta diferència entre l'estiu i l'hivern, perque està situat al llímit del tròpic de Capricorn. En estiu, la temperatura ambiente matinal és de 4 a 10 °C i la màxima pot alcançar els 45 °C a plena irradiació solar. La radiació solar és molt alta en l'espectre ultravioleta, per lo que és indispensable l'us d'ulleres i cremes en protecció UV.

L'humitat relativa de l'aire és d'a penes un 18 % en l'interior, pero molt alta en el llitoral, aplegant fins a un 98 % en els mesos d'hivern. La pressió atmosfèrica és de 1017 milibars. Existixen temporades de vents en tornado o ventisques la velocitat de les quals pot alcançar fàcilment els 100 km/h, generalment registrats al migdia.

Flora i fauna

El Desert d'Atacama es caracterisa per un fenomen natural conegut com el desert florido, en més de 200 espècies de plantes natives verificades per la Corporació Nacional Forestal.[22] Per esta raó, va ser reconegut i declarat com a Parc Nacional Desert Florido pel Consell de Ministres per a la Sustentabilidad de Chile, permetent aixina la seua protecció com a part dels compromisos del programa del President Gabriel Boric.[23]   

La seua flora i fauna està condicionada per l'aridez. La vegetació en este lloc, capaç de sobreviure i adaptar-se al seu clima extrem, es correspon en diferents espècies de cactus. L'orografia del territori desértico produïx chicotetes aguadas en la zona, és dir, chicotetes bassals d'aigua que donen lloc a un atre tipo de vegetació. Quan aumenta la cantitat d'aigua, broten espècies com l'esmeralda, la pica o la matilla.

Respecte a la fauna, allí es troben algunes aus com els picaflores (cordillerano, de Arica, de cora, de la Puna, del nort i jagant, entre uns atres), les tórtolas i colomes (boliviana, d'ales motejades, de la Puna i quiguagua, entre atres). També apareixen caixers secs coneguts com a «rius del desert», que proporcionen hàbitat a vàries espècies. La fauna que es pot trobar en estos parages són els muçols (chuncho del nort, lechuza, pequén, tucúquere), guanacs, vicuñas i rabosots (chilla i culpeo), entre uns atres.

Per les condicions climàtiques i d'altura d'esta zona, la fauna i la flora són distintes als territoris confrontants. A pesar de que la zona és desértica, conta en estanys, conegudes com Chaxa, Meniques i Puriguatin, que constituïxen un important centre turístic i d'atracció ecològica i natural d'este territori. Elles permeten el creiximent de distintes flors, com el cachiyuyo, la llareta i la palla brava, entre unes atres. En esta zona se situa la Reserva nacional Els Flamencs, un dels punts turístics més concorreguts.[24]

Història

Tropes dels eixèrcits chilé i peruà enfrontant-se en el desert d'Arica (1880)
Mapa del desert d'Atacama, cap a 1850.

El desert d'Atacama ha estat poblat des dels començos de la colonisació americana. Una fita dels primers habitants d'esta zona va ser la faena minera, que va tindre els seus inicis entre 12 000 i 10 000 anys arrere en una mina d'òxit de ferro en Taltal, Regió de Antofagasta, la més antiga del continent.[25][26] Durant el periodo prehispánico, descolló la cultura Chinchorro, desenrollada entre 5000 i 1700 a. C.,[27] la primera del món en momificar artificialment als seus morts.[28] Ademés, este territori va ser habitat per ètnies com els atacameños, mentres que en el seu llitoral vivien els changos, els coles, els lupaques i els uros. Va ser dominat pel señorío de Chucuito baix el nom de Colesuyo i després pel Imperi inca com Collasuyo.

La regió més àrida va ser denominada «despoblat d'Atacama» durant la Colónia. Despuix de les Guerres d'independència hispanoamericanes, i per la inexactitud dels documents reals, la zona va estar en disputa entre les repúbliques de Chile i Bolívia. Estes varen quedar resoltes jurídicament per mig dels tractats de llímits i repartiment de beneficis obtinguts de l'explotació minera dels anys 1866 i 1874. En virtut d'estos el territori es va dividir entre abdós països, Chile al sur i Bolívia al nort del paralel 24 sur.

La part assignada a Bolívia va passar a ser territori bolivià. Al mateix temps, este país es va obligar a respectar la clàusula impositiva a favor de les indústries, persones i capitals chilens operant en l'àrea, per 25 anys (art. IV del tractat de 1874). El posterior desacort en estes condicions va constituir la causa immediata de la guerra del Pacífic.

Pese als tractats subscrits, les disputes no varen conseguir resoldre's. El 14 de febrer de 1879, es va efectuar el desembarc chilé en Antofagasta, iniciant les accions militars contra Bolívia. En 1873, s'havia subscrit el tractat d'Aliança Defensiva Perú–Bolívia,[29] per lo que Chile va declarar la guerra a abdós el 5 d'abril de 1879, iniciant formalment la guerra del Pacífic,[30] que va finalisar en 1884 en la victòria de Chile, el tractat de Ancón en Perú i el pacte de Treua en Bolívia.[31][32] Despuix del conflicte, Chile va obtindre el domini del fins a llavors departament bolivià del Llitoral, el departament peruà de Tarapacá i la província peruana d'Arica fent-se en el control total del desert d'Atacama que abans compartia en Bolívia i Perú.

Conflictes ambientals

Abocador illegal de roba usada

Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».

Atractius

Observació astronòmica

Estrela fugaç en una vista del cel nocturn des del Atacama Large Millimeter Array

El desert d'Atacama és considerat el millor lloc del planeta per a observar el firmament i desenrollar l'astronomia:[33] la seua altura respecte al nivell de la mar, l'escassa nuvolositat, la casi inexistent humitat de l'aire i la lluntana contaminació lumínica i radioelèctrica fan que la visibilitat del seu cel nocturn siga molt nítida. Per açò, més d'una dotzena d'observatoris s'ubica en este lloc —com Paranal (VLT), el complex astronòmic més alvançat i poderós del planeta,[34] ALMA, el major proyecte astronòmic del món,[35][36] i La Cadira,[37] entre uns atres—. Chile posseïx el 40 % de l'observació astronòmica del món;[38] no obstant, en les pròximes décades, el sector desenrollarà atres proyectes —com el Giant Magellan Telescope,[39] el Large Synoptic Survey Telescope (LSST),[40] l'E-ELT[41] i l'ampliació del Atacama Large Millimeter Array—[42] que faran que el nort del país concentre prop del 70 % del total mundial.[43]

Deport

El desert d'Atacama acull als deportistes del tot-terreny del món. En este desert, s'han realisat els diversos campeonats del Rali Baixa Atacama, Rali Baixa Chile, Rali Patagonia Atacama, i va rebre el Rali Dakar Séries —en 2009, 2010, 2011, 2012, 2013, 2014 i 2015—, event organisat per Amaury Sport Organisation (ASO). Les dunes d'este desert són ideals per a este tipo de deport, ubicades en els aledaño de la ciutat de Copiapó, Regió d'Atacama.

Un atre event que es realisa en este desert és la «Carrera Solar Atacama», que consistix en una carrera de vehículs solars que es fa per llocs del desert com Toconao, Calama, Iquique i Antofagasta, entre uns atres.cita requerida

Galeria

Vore també

Notes

  1. ↑ El desert més àrit del planeta és la zona polar dels valls seques de McMurdo.[8][9][10]

Referències

  1. ↑ (2006) Wright, John W. (ed.). The New York Claves Almanac (en anglés), New York, New York: Penguin Books, pp. 456. ISBN 9780143038207.
  2. ↑ 2,0 2,1 Armstrong, Siguen. «Western South America: Northwestern Chile». www.worldwildlife.org. Consultat el 8 de novembre de 2016.
  3. ↑ Christopher P. McKay«Two dry for life: the Atacama Desert and Mars».AdAstra.
    30–33.Consultat el 2 de giner de 2014.
  4. ↑ Vesilind, Priit J.«The Driest Plau on Earth».National Geographic Magazine.Consultat el 2 de giner de 2014.
  5. ↑ Amos, Jonathan. «Chile desert's super-dry history» (en en) (STM). news.bbc.co.uk. Consultat el 2 de giner de 2014.
  6. ↑ Bolívar Manaut, Lluna. «A sobra de sol, bona és l'aigua» (HTML). www.dw-world.de. Consultat el 22 de juliol de 2011.
  7. ↑ «Driest Plau: Atacama Desert, Chile - Even the Driest Plau on Earth Has Water» (en en) (HTM). www.extremescience.com. Consultat el 2 de giner de 2014.
  8. ↑ (1988).«Climatological observations and predicted sublimation rates at Lake Hoare, Antarctica».Journal of Climate.1 (7)
  9. ↑ (2002).«Valley floor climate observations from the McMurdo Dry Valleys».Journal of Geophysical Research: Atmospheres.107 (D24)
  10. ↑ Our Planet. «Top 10 driest plaus on Earth». ourplnt.com. Consultat el 15 d'octubre de 2018.
  11. ↑ Toovey, Leia Michele. «The Top 10 Copper Producing Countries» (en en). copperinvestingnews.com. Archivat des d'el original, el 12 d'agost de 2012. Consultat el 18 d'abril de 2012.
  12. ↑ Edelstein, Daniel L.. «US Geological Survey: Mineral Commodity Summaries - Copper» (en en) (PDF). minerals.usgs.gov. Consultat el 19 d'abril de 2012.
  13. ↑ Barreno, Jorge. «Chile, el major productor de coure del món, i el que més reserves té» (HTML). www.elmundo.es. Consultat el 3 de juliol de 2013.
  14. ↑ International Lithium Alliance. «Broad Based Lithium Reserves - South America» (en anglés). www.lithiumalliance.org. Archivat des d'el original, el 4 de giner de 2012. Consultat el 10 de decembre de 2011.
  15. ↑ Goto, Shihoko. «Top 10 Copper Producing Companies» (en en). copperinvestingnews.com. Archivat des d'el original, el 16 d'abril de 2012. Consultat el 18 d'abril de 2012.
  16. ↑ Acevedo, Ricardo. «Chile posseïx la major radiació solar del planeta» (SHTML). La Tercera. Archivat des d'el original, el 28 de novembre de 2013. Consultat el 28 de novembre de 2013.
  17. ↑ Real Acadèmia Espanyola (RAE). «Diccionari panhispánico de dubtes - Antàrtida». lema.raer.és. Consultat el 16 de febrer de 2013. «Per a denominar el conjunt de terres situat en el pol sur terrestre són vàlides les denominacions Antàrtida i Antàrtica. La forma etimològica Antàrtica [...] és d'us majoritari en Chile [...]. La forma Antàrtida [...] és l'única usada en Espanya i la preferida en la major part d'Amèrica»
  18. ↑ Viajered. «400 anys sense pluja en el desert d'Atacama». viajeschile.és. Archivat des d'el original, el 9 d'agost de 2013. Consultat el 27 de juny de 2013.
  19. ↑ (1988).«Climatological observations and predicted sublimation rates at Lake Hoare, Antarctica».Journal of Climate.1(7)
  20. ↑ (2002).«Valley floor climate observations from the McMurdo Dry Valleys».Journal of Geophysical Research: Atmospheres.107(D24)
  21. ↑ Our Planet. «Top 10 driest plaus on Earth». Consultat el 15 d'octubre de 2018.
  22. ↑ «CONAF». www.conaf.cl. Consultat el 2023-06-13.
  23. ↑ «Governe i Correus Chile celebren creació oficial del Parc Nacional Desert Florido en matasellos especial». Ministeri d'agricultura. Govern de Chile. Archivat des d'el original, el 2024-04-24.
  24. ↑ «Desert d'Atacama: característiques, ubicació, i molt més». conociendochile.com. Consultat el 29 d'abril de 2020.
  25. ↑ Rodríguez, F.. «Estudie confirma que mina més antiga d'Amèrica va estar en Taltal». La Tercera. Archivat des d'el original, el 24 de maig de 2011. Consultat el 21 de maig de 2011.
  26. ↑ University of Chicago Press Journals. «Archaeologists uncover oldest mine in the Americas» (en anglés) (HTML). ScienceNewsline. Archivat des d'el original, el 23 de juliol de 2011. Consultat el 21 de maig de 2011.
  27. ↑ Allison, M. J. et al.(1984).«Chinchorro, mòmies de preparació complicada: métodos de preparació».Chungará.Arica, Chile:(13)
    155-173.Consultat el 26 de maig de 2011.
  28. ↑ Bittman, B., i J. Munizaga(1976).«The Earliest Artificial Mummification in the World? A Study of the Chinchorro Complex in Northern Chile».Folk.(18)
    61-92.Consultat el 26 de maig de 2011.
  29. ↑ Rawson, Guillermo. «Carta de Guillermo Rawson a Plácido S. de Bustamante despuix d'aprovada en la Cámara l'adheriment a l'Aliança Perú-Bolívia». Consultat el 21 d'agost de 2012.
  30. ↑ Varigny, Charres (1974). La guerra del Pacífic, Santiago de Chile: Editorial del Pacífic S.A.
  31. ↑ Villalobos, Sergio (2000). Chile i Perú, l'història que nos unix i nos separa, Santiago: Editorial Universitària.
  32. ↑ Pau Soldán, Mariano (1904). Narració històrica de la Guerra de Chile contra el Perú i Bolívia, Buenos Aires: Llibreria i Imprenta de Maig.
  33. ↑ Barreno, Jorge. «Chile, la terra de les oportunitats per als astrònoms» (HTML). El Món. Consultat el 31 d'agost de 2015.
  34. ↑ European Southern Observatory (ESO). «Observatori Paranal» (PHP). www.eso.cl. Consultat el 4 de decembre de 2011.
  35. ↑ European Southern Observatory (ESO). «ALMA» (PHP). www.eso.cl. Consultat el 4 de decembre de 2011.
  36. ↑ ALMA. «Atacama Large Millimeter/submillimeter Array». www.almaobservatory.org. Consultat el 4 de decembre de 2011.
  37. ↑ European Southern Observatory (ESO). «Observatori La Cadira» (PHP). www.eso.cl. Consultat el 4 de decembre de 2011.
  38. ↑ Christiansen Z., Axel. «ESO dona llum verda a telescopi més gran del món en Chile» (PDF). Archivat des d'el original, el 13 de novembre de 2012. Consultat el 27 de juny de 2012.
  39. ↑ «Giant Magellan Telescope» (en anglés). www.gmto.org. Consultat el 4 de decembre de 2011.
  40. ↑ «Large Synoptic Survey Telescope» (en anglés). www.lsst.org. Consultat el 4 de decembre de 2011.
  41. ↑ European Southern Observatory (ESO). «The European Extremely Large Telescope» (en anglés) (HTML). www.eso.org. Consultat el 4 de decembre de 2011.
  42. ↑ «National Radi Astronomy Observatory (NRAO)» (en anglés). www.nrao.edu. Consultat el 4 de decembre de 2011.
  43. ↑ Diari Financer. «Sofofa: inversió en sector astronomia ascendirà a més de US$ 4.400 millons a 2020» (HTML). m.df.cl. Archivat des d'el original, el 2 de decembre de 2013. Consultat el 26 de novembre de 2013.

Bibliografia

Enllaços externs

Commons

Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Desert_d%27Atacama&oldid=1484760»