No metal
Els no metals són elements químics que no són bons conductors de la corrent elèctrica i el calor. Són molt dèbils, per lo que no es poden ni estirar ni convertir en una làmina.[1]
Les propietats químiques dels no metals, a diferència dels metals, són molt diverses, a pesar de que representen un número molt reduït, la majoria d'ells són essencials per als sistemes biològics (oxigen, carbono, hidrogen, nitrogen, fòsfor i sofre). En el grup dels no metals s'inclouen els halógenos[1] (flúor, clor, bromo, yodo, astato i teneso), que tenen 7 electrons en la seua última capa de valència i els gasos nobles (heli, neó, argón, kriptón, xenón, radón), que tenen 8 electrons en la seua última capa (llevat l'heli, que té 2). Per lo tant, dita capa està completa i són poc reactius. El restant dels no metals pertanyen a diversos grups i són hidrogen, carbono, sofre, seleni, nitrogen, oxigen i fòsfor. Les propietats úniques del hidrogen ho aparten del restant dels elements en la Taula periòdica d'Elements.
Els no metals són els elements situats a la dreta en la Taula, per damunt de la llínea quebrada dels grups 14 a 17 (inclós l'hidrogen).[2] Colocats en orde creixent de número atómico, els elements poden classificar-se per similitut de propietats en 18 famílies o grups (verticalment per columnes).
Des del punt de vista de l'electrònica, els elements d'una família posseïxen la mateixa configuració electrònica en l'última capa, encara que diferixen en el número de capes (periodos).[3] Els grups o famílies són 18 i es corresponen en les columnes de la Taula periòdica d'Elements.
La majoria dels no metals tenen aplicacions biològiques, tecnològiques o domèstiques. Els organismes vius estan composts casi en la seua totalitat pels no metals hidrogen, oxigen, carbono i nitrogen. Casi tots els no metals tenen usos individuals en medicina, farmàcias, allumenament, lasers i artículs domèstics.
Encara que el terme "no metàlic" es remonta a 1566, no existix una definició precisa de no metal àmpliament acceptada. Alguns elements presenten una marcada mescla de propietats metàliques i no metàliques, i els casos llímit que es consideren no metals varien en funció dels criteris de classificació. Catorze elements es reconeixen sempre com no metals i atres nou es califiquen parcialment com no metals.
Definició i elements aplicables
[editar | editar còdic]
Un no metal és un element químic que es considera que carix d'una preponderancia de propietats metàliques com la lluentor, la deformabilidad, una bona conductivitat tèrmica i elèctrica i la capacitat de formar un òxit bàsic (en lloc d'àcit).[4] ya que no existix una definició rigorosa d'un no metal,[5][6][7] existix certa variació entre les fonts sobre quins elements es classifiquen com a tals. Les decisions implicades depenen de quina propietat o propietats es consideren més indicatives del caràcter no metàlic o metàlic.[8]
Encara que Steudel,[9] en 2020, va reconéixer vintitrés elements com no metals, qualsevol llista d'este tipo està oberta a cuestionamiento.[10] Catorze casi sempre reconeguts són hidrogen, oxigen, nitrogen i sofre; els altament reactius halógenos, flúor, clor, bromo i yodo; i els gasos nobles heli, neó, argón, kriptón, xenón i radón (vore, per eixemple, Larrañaga et al).[10] Els autors varen reconéixer el carbono, el fòsfor i el seleni com no metals; Vernon[11] havia informat anteriorment de que estos tres elements a voltes es consideraven metaloides. Els elements comunament reconeguts com metaloides, a saber, bor; silici i germani; arsènic i antimoni; i telur es conten a voltes com una classe intermija entre els metals i els no metals quan els criteris utilisats per a distinguir entre metals i no metals no són concloents.[12] En atres ocasions es conten com no metals a la llum de la seua química no metàlica.[13]
Dels 118 elements coneguts[14] no més del 20% es consideren no metals.[15] L'estatus d'uns pocs elements és menys segur. l'astato, el quint halógeno, a sovint s'ignora per la seua rarea i intensa radioactividad;[16] la teoria i les proves experimentals sugerixen que és un metal.[17] Els elements superpesados copernicio (Z= 112), flerovio (Z= 114), i oganesón (Z=118) poden resultar no metals; el seu estatus no ha segut confirmat.[18]
Característiques
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
Els no metals varien molt en la seua apariència, no són lustrosos i per lo general són mals conductors de la calor i l'electricitat. Els seus punts de fusió són més baixos que els de els metals (encara que el diamant, una forma de carbono, fon a 3570 °C).[19] Varis no metals existixen en condicions ordinàries com a molècules diatómicas.
En esta llista[20] estan inclosos cinc gasos (H2, N2, O2, F2 i Cl2), un líquit (Br2) i un sòlit volàtil (I2). El restant dels no metals són sòlits que poden ser durs com el diamant o blans com el sofre. Al contrari dels metals, són molt fràgils i no poden estirar-se ni en fils ni en làmines.
Es troben en els tres estats de la matèria a temperatura ambiente: són gasos (com l'oxigen), líquits (bromo) i sòlits (com el carbono). No tenen lluentor metàlica i no reflectixen la llum. Molts no metals es troben en tots els sers vius: carbono, hidrogen, oxigen, nitrogen, fòsfor i sofre en cantitats importants. Uns atres són oligoelementos: seleni, yodo, clor.
Poden ser sòlits, líquits o gasos, indistintament. Els seus punts de fusió i ebullició depenen de les seues propietats químiques, que estan relacionades en la seua capacitat per a guanyar electrons (els de l'última capa, o siga els de valència).
No conduïxen be l'electricitat, molts davant ella es descomponen o recombinan químicament. En l'aigua donen generalment substàncies àcides. Estan ubicats a la dreta de la Taula periòdica d'Elements, i en combinar-se químicament guanyen electrons per a adquirir la configuració electrònica del gas noble del mateix periodo.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Loyola, María Dolores de la Llata (2001). Química inórganica (en és), Editorial Progrés. ISBN 9789706413512.
- ↑ Química I Primer Semestre Tacaná (en és), IGER. ISBN 9789992292150.
- ↑ Antón, Juan Luis; Andrés, {{{nom2}}}; Barri, {{{nom3}}} (2009-05). Química 2º Bachillerat (en és), Editex. ISBN 9788497715904.
- ↑ Glinka 1958, p. 77; Oxtoby, Gillis & Butler 2015, p. I.23
- ↑ Godovikov & Nenasheva 2020, p. 4
- ↑ Sanderson 1957, p. 229
- ↑ Morely & Muir 1892, p. 241
- ↑ Kneen, Rogers & Simpson 1972, pp. 321, 404, 436
- ↑ Steudel 2020, p. 43
- ↑ 10,0 10,1 Larrañaga, Lewis & Lewis 2016, p. 988
- ↑ Vernon 2013
- ↑ Hill 2017
- ↑ Johnson 1966, p. 4
- ↑ Taula periòdica dels Elements de la IUPAC
- ↑ Johnson 2007, p. 13
- ↑ Bodner & Pardue 1993, p. 354; Cherim 1971, p. 98
- ↑ Restrepo et al. 2006, p. 411; Thornton & Burdette 2010, p. 86; Hermann, Hoffmann & Ashcroft 2013, pp. 11604-1-11604-5
- ↑ Mewes et al. 2019; Smits et al. 2020; Florez et al. 2022
- ↑ Introducció a la química descriptiva (en és), Reverte.
- ↑ Antón, Juan Luis; Andrés, {{{nom2}}}; Barri, {{{nom3}}} (2009-05). Química 2º Bachillerat (en és), Editex. ISBN 9788497715904.
- Este artícul conté una traducció derivada de «No metal» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.