Valéncia (química)
Plantilla:Traducció incompleta
La valència és el número d'electrons que li falten o deu cedir un element químic per a completar el seu últim nivell d'energia. Estos electrons són els que posa en joc durant una reacció química o per a establir un enllaç químic en un atre element. Hi ha elements en més d'una valència, per això va ser reemplaçat este concepte en el d'número que finalment representa lo mateix. A través de el XX, el concepte de valència ha evolucionat en una àmplia gama d'aproximacions per a descriure l'enllaç químic, incloent l'estructura de Lewis (1916), la teoria de l'enllaç de valència (1927), la teoria dels orbitales moleculars (1928), la teoria de repulsió de parells electrònics de la capa de valència (1958) i tots els métodos alvançats de química quàntica.
En química, històricament s'ha considerat la valència d'un element com la seua capacitat de combinar-se en atres elements, per a formar composts moleculars. Diferents autors utilisen distintes definicions de valència, lo que crea un debat sobre quin és la correcta. Per eixemple, alguns autors confonen número en valència o estat d'oxidació en valència, a pesar de que eixos tres térmens són diferents entre sí.
Història
[editar | editar còdic]L'etimologia de la paraula «valència» prové de 1543, significant "mòle", del llatí valentia "poder, capacitat", i el significat químic referint-se en poder combinante d'un element» està registrat des de 1884, de l'alemà Valenz.[1]
En 1890, William Higgins va publicar esbossos sobre lo que ell va cridar combinacions de partícules "últimes", que esbossaven el concepte d'enllaces de valència.[2] Si, per eixemple, d'acort a Higgins, la força entre la partícula última d'oxigen i la partícula última de nitrogen era 6, després la força de l'enllaç deuria ser dividida acordemente, i de modo similar per a les atres combinacions de partícules últimes: estes són les de la taula periòdica.
No obstant, l'orige no exacte de la teoria de les valència químiques pot ser rastrejat a una publicació d'Edward Frankland, en la que va combinar les velles teories dels radicals lliures i «teoria de tipos» en conceptes sobre afinitat química per a mostrar que certs elements tenen la tendència a combinar-se en atres elements per a formar composts contenint tres equivalents de l'àtom unit, per eixemple, en els grups de tres àtoms (vg. NO3, NH3, NI3, etc.) o cinc, per eixemple en els grups de cinc àtoms (vg. N2O5, NH4O, P2O5, etc.) És en este modo, segons Franklin, que les seues afinitats estan millor satisfetes. Seguint estos eixemples i postulats, Franklin va declarar cuán obvi açò és que:[3]
Descripció
[editar | editar còdic]La capacitat combinatòria o afinitat d'un àtom d'un element donat ve determinada pel número d'àtoms d'hidrogen en els que es combina. En el metà, el carbono té una valència de 4; en l'amoníac, el nitrogen té una valència de 3; en l'aigua, l'oxigen té una valència de 2; i en el clorur d'hidrogen, el clor té una valència d'1. El clor, en tindre una valència d'un, pot substituir a l'hidrogen. El fòsfor té una valència de 5 en el pentacloruro de fòsfor, Plantilla:Chem2. Els diagrames de valència d'un compost representen la conectivitat dels elements, en llínees dibuixades entre dos elements, a voltes cridades enllaços, que representen una valència saturada per a cada element.[2] Les dos taules següents mostren alguns eixemples de diferents composts, els seus diagrames de valència i les valència per a cada element del compost.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Plantilla:OEtymD
- ↑ 2,0 2,1 Partington, James Riddick (1989-01-01). A Short History of Chemistry (en en), Courier Corporation. ISBN 978-0-486-65977-0.
- ↑ Franklin, E. (1852). Phil. Trans., vol. cxlii, 417.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Valencia (química)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.