Anar al contingut

Altiplano (Andes centrals)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Altiplano (Andes centrals)


El Altiplano Andino, també denominat Altiplano dels Andes, Altipampa, Altiplano Bolivià, Altiplano Peruà, Replanell del Collao o Replanell del Titicaca, és una extensa planicie de gran altitut situada en Amèrica del Sur. Es troba a una altitut mija de 3800 m s. n. m. i comprén el sur andino del Perú, el centre-oest i suroest (en els Andes) de Bolívia, el nort andino de Chile i el noroest andino d'Argentina.

El Altiplano es troba delimitat per la cordillera dels Andes, un massiç d'orige tectónico i volcànic en cims que superen els 6000 m s. n. m. El seu relleu es caracterisa per una depressió central reblida en materials erosionats i depòsits volcànics, lo que ha donat orige als seus planicies característiques. El seu paisage es caracterisa per la presència de #llac, salars, xaras, pasturages i chapulls («bofedales»), emmarcat per imponents volcans. Des del punt de vista geogràfic, el Altiplano constituïx una unitat natural distintiva del continent suramericà i, per la seua altitut, forma part de la regió de la puna.

El clima del Altiplano es veu influenciat pel fenomen conegut com «hivern altiplánico o hivern andino», que provoca precipitacions estivals entre giner i febrer. La seua combinació de aridez i gran altitut condiciona el desenroll de la vida, favorint la presència de flora i fauna altament adaptades. La regió alberga una gran diversitat biològica, protegida en diverses àrees naturals, com a parcs i monuments nacionals.

Esta regió posseïx gran importància històrica, ya que va ser escenari de diverses civilisacions prehispánicas, com la cultura Tiahuanaco, i el lloc a on es varen domesticar espècies com la papa, la flama i l'alpaca.

Toponímia

El terme collao deriva de l'antic aimara qullaw,[1] format per les morfemes qulla i -wi, és dir, 'lloc de les collas'. Este nom està registrat en les cròniques més antigues de la conquista en referència a la regió al surest del Cuzco a on habitaven contemporáneamente als incas diversos regnes aymaras, entre ells els collas.[2]

El terme «altiplano» o «puna» és, generalment, acompanyat per un gentilici del país o regió de que es tracta: el altiplà argentí, altiplà bolivià, altiplà chilé i altiplà peruà. Este sistema comprén quatre països: part del nort d'Argentina, l'occident de Bolívia, a on s'ubica la seua major extensió; part del nort de Chile i part del sur de Perú.

Geologia

Andes Centrals

Els Andes Centrals constituïxen la secció més ampla i elevada de la cordillera andina, estenent-se des del nort de Perú fins al sur de Bolívia, i incloent també parts del nort de Chile i el noroest d'Argentina. Esta vasta regió es caracterisa per la seua continuïtat i elevació, en poques o cap passada per baix dels 4000 metros d'altitut. Destaca pel Altiplano andino, un replanell de gran altitut (promig de 3800 m s. n. m.) que comprén el centre-oest i suroest de Bolívia, el sur de Perú, el nort de Chile i el noroest d'Argentina. Esta zona presenta un paisage singular en #llac, salares, xares, pasturages i chapulls, emmarcats per imponents volcans. L'activitat geològica, dominada per la tectònica de plaques i l'activitat volcànica, ha molejat el seu relleu, que inclou altes cordilleres desprovistas de vegetació en cims nevats, valls interandinos i extensos replanells. En el costat argentí, els vents secs provinents de la barrera cordillerana donen lloc a vastes zones desérticas. La relació entre els Andes Centrals (que inclouen gran part del Perú) i la costa desértica peruana és fonamental i s'explica principalment per dos fenomens geogràfics i climàtics interconectados: l'ombra orogràfica generada per la cordillera i l'influència de la Corrent de Humboldt.[3]

Altiplano

El Altiplano és una conca sedimentaria intramontañosa els #sediment de la qual han segut majoritàriament depositats en condicions de endorreísmo i alçats pels mateixos moviments tectónicos que han donat orige a la cordillera Andina des de fa uns 15-25 millons d'anys. Els mecanismes tectónicos responsables d'estos moviments són encara poc entesos i existix una varietat de models que intenten relacionar la subducción oceànica baix els Andes en l'història de l'alçament dels #sediment del Altiplano. En esta regió destaca l'Oroclinal de Bolívia, una curvatura important en els Andes centrals que ha influït en la deformació de la corfa terrestre.[4]

Costa desértica

Ademés, els Andes Centrals actuen com una barrera natural que bloqueja el pas de la humitat provinent de la conca amazónica (ubicada a l'est). Els vents humits de l'Atlàntic choquen contra els alts cims andinas, s'eleven, es gelen i descarreguen la seua humitat en forma de pluja i neu en l'alvertent oriental de la cordillera. Este fenomen es coneix com efecte Föhn o ombra orogràfica. Com a resultat, quan eixes masses d'aire sobrepassen els cims andinas i descendixen per l'alvertent occidental (cap al Pacífic), ya han perdut gran part de la seua humitat i es tornen seques i càlides, contribuint a la aridez de la costa.[5]


Per un atre costat, la Corrent de Humboldt (o Corrent del Perú), una corrent oceànica freda que fluïx de sur a nort a lo llarc de la costa del Pacífic suramericà, juga un paper crucial. Esta corrent gela les masses d'aire que es troben sobre l'oceà Pacífic adjacent a la costa. L'aire fret i dens no s'eleva fàcilment, lo que inhibix la formació de núvols de pluja significatives. Encara que esta interacció entre l'aire fret i la superfície de la mar genera denses boires terreres i garúas (purnejos fins) en la costa, no produïx les precipitacions necessàries per a mantindre una vegetació abundant, resultant en un clima desértico.[5]

Morfologia

El vast replanell del Altiplano, situada entre les cordilleres Oriental i Occidental dels Andes, constituïx una de les regions més elevades i extenses del seu tipo en el món. Es caracterisa per un relleu predominantment pla, interromput per serranías aïllades, cons volcànics i #depressió endorreiques ocupades per #llac, salares i conques tancades, entre ells el Llac Titicaca i el Salar de Uyuni. A partir del Llac Titicaca, la cordillera dels Andes s'eixampla progressivament cap al sur, deixant entre les seues cadenes més altes un altiplà extens coneguda com puna. Este últim terme també s'ampra per a designar les serres ubicades a gran altitut en els Andes, caracterisades per condicions ambientals particulars com a baixes temperatures, alta radiació solar i escassa humitat.

Des del punt de vista geològic i morfològic, el Altiplano es va originar durant l'alçament andino en el Cenozoico, associat a processos de compressió tectònica i a la subducción de la placa de Naixca baix la suramericana. Estos moviments varen provocar l'elevació progressiva del replanell i la formació de conques internes a on es varen acumular espessos depòsits de #sediment llacustres i materials volcànics. La morfologia actual reflectix un equilibri dinàmic entre l'activitat tectónica, l'erosió fluvial i els processos de sedimentació, configurant un paisage únic dins del sistema orogràfic andino.

Hidrologia

El Altiplano alberga un conjunt de conques endorreicas entre les que destaquen dos: el sistema endorreico Titicaca-Desaguadero-Poopó-Salar de Coipasa i la conca del salar de Uyuni. Cap al sur del replanell del Collao destaquen vàries conques endorreiques d'estanys o salares menors naixcuts de manantiales. Abdós conques s'haurien separat fa dèu mil anys, durant l'últim periodo glacial.

De nort a sur, es nota en el replanell del Collao un gradual procés de desertificació, degut en gran mida a la progressiva disminució de les precipitacions pluviométricas, de nort a sur, lo que produïx, concomitantemente un increment de la salinitat i mineralisació de les conques. La zona del salar de Uyuni i del salar de Coipasa, reben aigües salobres dels seus afluents (riu Gran de Lípez i Pucamayu, cap al Uyuni, i rius Lauca i Lacajahuira cap al salar de Coipasa). Aixina mateix el llac Poopó i el llac Uru Uru tenen aigües altament mineralisades que acceleren el procés de convertir-se en salares.

De la mateixa manera, el riu Desaguadero rep l'aporte d'aigües mineralisades del riu Maure, per lo que l'aporte del llac Titicaca cap al sur de la conca es torna fonamental per a la subsistència de l'agricultura en la regió sur del replanell.

En general els rius del replanell del Collao destaquen per ser meándricos en les seues conques miges i inferior, per la carència de pendent i a l'arrastre continu de sedimentació. Esta sedimentació va ser la causant en 1962 de que el riu Desaguadero desbordara el seu cabal, inundant una pampa que després es convertiria en el llac Uru Uru.

Al sur del salar de Uyuni existixen una série d'estanys, les principals són:

Clima

Per la seua altitut promig superior als 3800 metros sobre el nivell de la mar, el clima del Altiplano és fret i sec, en marcades variacions tèrmiques diàries, lo que influïx directament en la vegetació escassa i en la dinàmica erosiva del terreny.[6]

La presència del llac Titicaca i de la conca de l'Amazones determinen una variació en la humitat i la temperatura de la zona, sent més humida en el nort i l'oest que en el sur i est. El Llac Titicaca actua com un termoregulador en el Replanell del Collao, moderant les temperatures de les àrees adjacents. Gràcies a la seua gran massa tèrmica, el llac absorbix calor durant el dia i ho llibera de nit, lo que reduïx l'amplitut tèrmica diària i estacional en comparació a atres àrees del replanell. Esta influència crea microclima més templats en les seues vores, favorint l'agricultura i la vida humana en les comunitats ribereñas.[7]

El Altiplano és, com es va dir, una planicie de més de 3600 m d'altura, hi ha baixa pressió atmosfèrica i, per lo tant, menys concentració d'oxigen. El seu clima és de puna: molt fret, sec i té grans #amplitut tèrmiques diàries. Açò significa que la majoria de les nits (inclusivament en estiu) pot gelar i que al migdia pot fer calor. La variació de temperatura pot ser de 30 °C en el mateix dia, –5 °C de nit i 25 °C al migdia.[7]

La diversitat climàtica dels Andes Centrals, influenciada per la seua complexa geografia, es pot comprendre a través de la classificació de Köppen. La Costa Desértica de Perú i el nort de Chile es classifica com BW (Clima desértico), principalment BWh (Desert càlit). Esta regió es caracterisa per precipitacions extremadament baixes, a sovint menys de 50 mm anuals, per la Corrent de Humboldt i l'Anticiclón del Pacífic Sur. A pesar del seu aridez, l'influència oceànica modera les temperatures, i la presència de densa boira costera (garúa o camanchaca) sustenta ecosistemes de lomas i boira terrera. Les zones mineres en els Andes Centrals, ubicades a gran altitut, presenten climes frets i extrems. La classificació de Köppen per a estes àrees inclou ET (Clima de Tundra) en les majors #elevació, en temperatures miges del més més càlit entre 0 °C i 10 °C i permafrost. També s'aplica la categoria H (Clima d'Altes Montanyes/Terres Altes), que descriu baixes temperatures, precipitacions variables (incloent neu i graniç), vents forts, baixa pressió atmosfèrica i alta radiació solar, lo que planteja desafius significatius per a les operacions mineres. El Replanell del Collao, que comprén Perú i Bolívia a uns 3.800 metros sobre el nivell de la mar, i el Llac Titicaca eixercixen una influència fonamental en el seu clima. El clima predominant, segons Köppen, és Cwb (Clima templat en hiverns secs i estius frescs), en possibles zones BsK (Clima estepario fredor) o ET (Tundra) en les elevació circumdants. Les temperatures són baixes en hiverns secs i estius plujosos.[8]


El sol no sent homogéneu és un atre factor de gran importància. Té moltes zones al «nuet», pero a pesar de les condicions crítiques, gelades, sequia, altura, en esta zona creixen plantes i hi ha llocs en prou vegetació. Com en qualsevol ecosistema, existix puix una relació important entre vegetació, clima i sol, ya que la vegetació protegix al sol de l'erosió. És allí a on es troben les vicuñas.

Relleu

La regió dels Andes centrals té altes cordilleres desprovistas de vegetació. En esta regió, el relleu montanyós és imponent. En ella es troben algunes de les màximes elevació d'Amèrica. Les montanyes, casi sense vegetació, tenen en els seus cims neus permanents. Hi ha passos a gran altura que permeten el trànsit a Chile. Àmplies valls separen les cordoneres dels Andes de la precordillera. És allí a on es localisa la població.

En Perú, açò es traduïx en una série d'altes cordilleres montanyoses, valls interandinos i extensos replanells com el Altiplano. Este terreny accidentat ha segut molejat per una intensa activitat tectónica, resultant en numerosos picos que superen els 6.000 metros, profunts canons i una diversa gama d'microclima. Des de cims glaciars fins a pasturages de gran altitut (puna) i valls templades, la geografia ha influït en els patrons d'assentament humà i el desenroll de zones ecològiques distintes.

Adjacent als Andes es troba l'àrida franja costera de Perú, un marcat contrast en la seua geografia. Esta regió és predominantment un desert, que s'estén per mils de quilómetros a lo llarc de l'Oceà Pacífic. La seua extrema aridez es deu principalment a la Corrent de Humboldt, que du aire fret i sec de l'Antàrtida, i a l'efecte d'ombra de pluja dels Andes. Encara que en gran part estèril, el desert està interromput per aproximadament 50 rius que fluïxen des dels Andes, creant fèrtils valls aluvials o oasis que són vitals per a l'agricultura i l'assentament humà. Estes valls, encara que relativament menuts, són històricament significatius com a centres d'antigues civilisacions i continuen sent les àrees més densament poblades de la costa peruana. L'interacció entre els Andes i el desert coster definix la geografia en els Andes Centrals. Les empinades ales occidentals dels Andes canalisen l'aigua de desgel i les precipitacions cap als rius costers, proporcionant el sustente vital per a les valls costeres, d'un atre modo resecos. Esta dicotomia geogràfica ha fomentat casetes ambientals distintes, lo que ha dut a diversos ecosistemes, climes i històriques adaptacions humanes, des dels sofisticats sistemes de rec de les cultures precolombinas en la costa fins a l'agricultura en terrats de les terres altes andinas.

Població

El Altiplano es troba habitat de manera desigual. Les majors àrees demogràfiques es troben en la zona circunlacustre cap al nort. La major ciutat, L'Alt (Bolívia) en 940 000 habitants,prop de l'antiga ciutat de Tiahuanaco, mentres Oruro conta en una miqueta més de 300 000 habitants. En el Perú, destaquen Juliaca i Puno, respectivament en al voltant de 250 000 i 140 000 habitants. En esta regió es concentren totes les ciutats que es troben per sobre els 3000 m s. n. m.

Altitut mija (m s.n.m.) Ciutat País Població (any)
4330 m Cerro de Pasco Perú Perú 58 899 (2017)
4150 m L'Alt Bolivia Bolivia 842 378 (2012)
4070 m Potosí Bolivia Bolivia 189 652 (2012)
3824 m Juliaca Perú Perú 291 189 (2017)
3810 m Puno Perú Perú 139 096 (2017)
3735 m Oruro Bolivia Bolivia 264 683 (2012)
3625 m La Pau Bolivia Bolivia 867 504 (2017)
3400 m Cusco Perú Perú 428 450 (2017)
3249 m Huancayo Perú Perú 456 250 (2017)

A açò se sumen les demés ciutats que es troben en esta regió, dins del ranc de 2000 a 3000 m s. n. m.

Altitut mija Nom País Població
9153 pies (2790 m) Sucre Bolivia Bolivia 300 000 (2007)
9009 pies (2746 m) Ayacucho Perú Perú 151 019 (2011)
8923 pies (2720 m) Cajamarca Perú Perú 283 767 (2011)
8921 pies (2719 m) Trea Bolivia Bolivia 172 466 (2012)[9]
8530 pies (2600 m) Calama Chile CHL 138 402 (2002)
8432 pies (2570 m) Cochabamba Bolivia Bolivia 618 376 (2010)
7660 pies (2335 m) Arequipa Perú Perú 836 859 (2005)
  • Ciutats principals del Altiplano
  • L'Alt (Bolívia), en aproximadament 922 598 habitants, és la ciutat més poblada de l'altiplà i la més alta de món entre aquelles en més de 100 000 habitants.[10]
    L'Alt (Bolívia), en aproximadament 922 598 habitants, és la ciutat més poblada de l'altiplà i la més alta de món entre aquelles en més de 100 000 habitants.[10]
  • Juliaca (Perú), la segona ciutat de major tamany en el Altiplano en més de 300 000 habitants.
    Juliaca (Perú), la segona ciutat de major tamany en el Altiplano en més de 300 000 habitants.
  • Puno (Perú), una de les ciutats de l'altiplano, es troba a les vores del llac Titicaca
    Puno (Perú), una de les ciutats de l'altiplano, es troba a les vores del llac Titicaca

Història

Història prehispánica

El Altiplano ha segut poblat des d'antic. Els vestigis de cultura, com la ceràmica o el treball en pedra, daten d'al voltant del 5000 a. C. En els Andes, van desapareixent les armes, ya que ya tenen la capacitat de domesticar animals útils per a la seua supervivència. L'home del Altiplano s'assenta entorn als llacs i conseguix el desenroll agrícola, lítico, metalúrgic i pecuari. Aixina mateix, i pese a ser una zona difícil per a l'agricultura, domestica les plantes selvades, com la papa, i les millora per al consum humà.[11]

Les cultures Tiahuanaco i Wari varen ser pilars fonamentals de la civilisació prehispánica andina, desenrollant-se de forma contemporànea i assentant les bases per a futures formacions polítiques i culturals en la regió. Tiahuanaco, centrada en la ciutat de Tiwanaku prop del llac Titicaca, va florir entre els sigles VII i X La seua influència es va expandir per vastes zones de l'altiplà andino principalment a través de rets d'intercanvi, destacant per la seua monumental arquitectura de pedra, ceràmica i textils polícromos. La seua sofisticada iconografia i l'us del gorro de quatre puntes varen influir significativament en cultures posteriors.[12]

Per un atre costat, la cultura Wari va emergir entre els sigles VII i XIII, establint la seua capital prop d'Ayacucho, Perú, i expandint un vast imperi per gran part de la serra i la costa peruana. A diferència de Tiahuanaco, Wari es va caracterisar per una marcada activitat militar, conquistant señoríos i establint centres administratius provincials. És reconeguda, junt en els Incas, com una de les dos úniques cultures andinas considerades imperials. Els Wari varen introduir innovacions agrícoles com els molls, lo que els va permetre sostindre una població creixent, encara que el seu imperi finalment va colapsar al voltant de l'any 1000 d. C. per sequies prolongades.[13]


A pesar de les seues diferències geogràfiques i estratègies d'expansió, Tiahuanaco i Wari varen compartir una influència mútua en aspectes culturals i artístics. L'iconografia tiahuanacota és visible en la producció Wari, evidenciant una interacció cultural. Abdós cultures varen demostrar organisació social, aixina com coneiximents arquitectònics i artístics.[14] La sofisticació ceremonial i l'extensa ret d'influència de Tiahuanaco, combinades en l'organisació estatal i l'expansió territorial de Wari, representen la base sobre la que es varen erigir les civilisacions en els Andes Centrals.[13]

Alt Perú i Baix Perú

El Virreinato del Perú, establit en 1542, va ser l'entitat territorial més important de l'Amèrica del Sur espanyola, comprenent inicialment la major part de les possessions castellanes en el continent. Des dels seus inicis, la Corona espanyola es va centrar en l'explotació dels vasts recursos minerals andinos, especialment l'argent, que es convertiria en el motor econòmic de l'imperi. En este context, els Andes centrals va cobrar importància estratègica i econòmica. La riquea mineral de Potosí, ubicada en l'Alt Perú (actual Bolívia), va transformar esta zona en el cor del virreinato, atraent una enorme cantitat de població i generant una complexa ret de rutes comercials i administratives per al transport del metal preciós fins als ports del Pacífic.

L'organisació colonial en estes regions va girar entorn a l'explotació de les mines de Potosí, lo que va implicar l'establiment d'un sistema de treball forçat indígena conegut com la mita, que va causar un profunt impacte demogràfic i social en les comunitats originàries dels Andes centrals.[15] Ciutats com La Pau i Chuquisaca (Sucre) en l'Alt Perú, junt en Cuzco i Arequipa en el Baix Perú, es varen convertir en importants centres administratius, religiosos i comercials, conectant les mines en la capital virreinal en Lima i els ports d'embarque. La densa població indígena d'estes àrees, en les seues complexes estructures socials preexistentes, va ser fonamental per al sosteniment de l'economia colonial, proporcionant la mà d'obra per a la mineria, l'agricultura i el transport. A lo llarc de la colónia, l'importància econòmica dels Andes centrals va mantindre la seua rellevància, inclús en el decliu gradual de la producció d'argent de Potosí cap a finals del periodo virreinal. La riquea generada en estes regions no solament va finançar l'Imperi espanyol, sino que també va impulsar el desenroll d'atres activitats econòmiques i culturals en el virreinato, com l'agricultura en valls interandinos i el desenroll d'importants escoles artístiques.[15]

Independència

L'independència crearia en esta regió els països de Perú i Bolívia. L'Alt Perú, per la seua ubicació estratègica entre el Virreinato del Perú i el Virreinato del Riu de la Plata, va ser escenari de constants incursions i batalles entre forces realistes (lleals a la Corona espanyola) i patriotes provinents tant del sur (Buenos Aires) com del nort (Perú). Numerosos focs focs de resistència guerrillera varen escomençar els tumults. Mentrestant, en Baix Perú, l'èlit limeño i gran part de l'aristocràcia colonial es varen mostrar inicialment reticents a l'independència, per la seua dependència econòmica i política del sistema virreinal, i al temor als tumults indígenes. L'independència del Perú no va ser tant un moviment generat des de dins, sino que va ser consumada per l'arribada de forces libertadoras externes. En 1820, el general José de Sant Martín, al mando de l'Expedició Libertadora del Perú, va desembarcar en Paracas. Despuix d'una série de campanyes militars i negociacions, Sant Martín va proclamar l'Independència del Perú en Lima el 28 de juliol de 1821, encara que el control realiste persistia en gran part del territori. L'etapa final de l'independència tant del "Baix Perú" com del "Alt Perú" va aplegar en la campanya de Simón Bolívar i el seu lloctinent, Antonio José de Sucre. Despuix de les decisives batalles de Junín (agost de 1824) i Ayacucho (decembre de 1824) en Perú, el domini espanyol sobre la regió va ser finalment quebrat. En la victòria patriota assegurada, Sucre va alvançar cap a l'Alt Perú. El 6 d'agost de 1825, en la ciutat de Chuquisaca (actual Sucre), una assamblea de representants de les províncies altoperuanas va proclamar l'independència de l'Alt Perú, donant orige a una nova república que, en honor al Libertador, seria batejada com Bolívia. D'esta manera, l'antic virreinato es va dividir en dos nacions independents, sagellant el fi de la dominació espanyola en la regió andina.[16]

Confederació Perú-Boliviana

Despuix de les independències es crearia la Confederació Perú-Boliviana (1836-1839) va ser un proyecte impulsat pel mariscal Andrés de Santa Creu, president de Bolívia i després Suprem Protector de la Confederació, en l'objectiu d'unificar els territoris de l'ex Virreinato del Perú i l'Alt Perú (Bolívia) en una gran nació andina. Santa Creu, qui tenia forts llaços en abdós països, va concebre esta unió com una forma de restablir llaços històrics, econòmics i culturals que s'havien trencat despuix de l'independència i la creació de dos repúbliques separades. Buscava crear una entitat política forta que poguera contrarrestar les influències externes i promoure l'estabilitat i el desenroll regional, aprofitant la complementarietat geogràfica i econòmica de la costa, la serra i el altiplano.[16]

El pla d'unificació de Santa Creu es va materialisar en la divisió del Perú en dos estats (Nor-Peruà i Sud-Peruà), que junt a l'Estat Bolivià, conformarien la Confederació. Esta estructura buscava integrar les economies del sur del Perú, particularment les regions lligades al comerç en el Altiplano i el port d'Arica, en la riquea minera boliviana, especialment Potosí. Es varen implementar mides per a fomentar el lliure comerç dins de la Confederació, en la finalitat de revitalisar les antigues rutes comercials colonials i convertir el port del Callao en un centre neuràlgic del Pacífic sur, desafiant l'hegemonia comercial de Valparaíso en Chile.[16]


No obstant, este proyecte de nació andina va enfrontar una forta oposició tant interna com a externa. Caudillos peruans que havien segut derrotats per Santa Creu es varen exiliar en Chile i varen conspirar per a desmantellar la Confederació. Externament, Chile i Argentina varen vore en esta poderosa unió una amenaça a la seua pròpia hegemonia regional i als seus interessos comercials, lo que va dur a la declaració de guerra i a l'enviament d'expedicions restauradoras. A pesar dels esforços de Santa Creu per consolidar la Confederació a través de reformes administratives i econòmiques, la pressió militar i la desunió interna finalment varen dur a la seua derrota en la Batalla de Yungay en 1839, marcant el fi d'este intent per unificar els Andes centrals.[16]

Guerra del Pacífic

Despuix d'açò es portaria a terme la Guerra del Pacífic (1879-1884) que va ser un conflicte armat que va enfrontar a Chile contra l'aliança de Perú i Bolívia, motivat principalment pel control dels rics jaciments de salitre i guano en el desert d'Atacama, ubicats en territoris disputats i l'imposició d'un impost bolivià a una companyia chilena.[17]

La guerra es va desenrollar en l'oceà Pacífic i en el desert, en importants batalles navals com Iquique i Angamos, que varen donar a Chile la supremacia marítima, i campanyes terrestres que varen dur a l'ocupació chilena de Antofagasta (Bolívia), Tarapacá, i finalment Llima (Perú).[17]

Despuix de la derrota, Bolívia va perdre la seua eixida a la mar i el ric Departament del Llitoral, mentres que Perú va cedir la província de Tarapacá i les províncies de Tacna i Arica varen quedar baix administració chilena, resolent-se el destí de Tacna en la seua devolució a Perú en 1929, i Arica quedant definitivament per a Chile.[17]

Actualitat

A pesar de que la Confederació Perú-Boliviana va fracassar en el seu intent d'unificar els "Andes centrals" baix una sola bandera, Perú i Bolívia, com a repúbliques independents, compartixen en l'actualitat semblances derivades de la seua història, geografia i llegat cultural milenari. Abdós països són hereus directes de les grans civilisacions andinas precolombinas com Tiahuanaco i l'Imperi Inca, l'influència del qual es manifesta en les seues llengües originàries (quechua i aimara), les seues cosmovisió, i les seues pràctiques agrícoles com l'us de molls i la valoració de cultius com la papa, la quinua i la dacsa. Esta raïl andina comuna és un pilar fonamental de la seua identitat nacional, reflectida en les seues festivitats, música, danses i #artesania, que a sovint són compartides i celebrades a abdós costats de la frontera. Més allà de l'herència prehispánica i colonial, Perú i Bolívia compartixen desafius i oportunitats socioeconòmiques similars en el present. Abdós països tenen economies fortament lligades a l'extracció de recursos naturals, especialment la mineria, lo que els fa vulnerables a les fluctuacions dels preus internacionals de les matèries primeres. Ademés, enfronten reptes significatius en la reducció de la informalidad laboral, la diversificació econòmica, la millora de l'infraestructura i l'accés a servicis bàsics en les seues vastes zones rurals i comunitats indígenes. Estes similituts en les seues estructures econòmiques i els obstàculs per a un desenroll inclusivo i sostenible són temes recurrents en les seues agendes nacionals. Les poblacions de les zones fronterices, especialment al voltant del llac Titicaca, mantenen estretes relacions culturals i econòmiques, transcendint les divisions polítiques.[16]

Ecologia

La flora d'esta regió és esteparia i es caracterisa per les plantes de fulls de reduïda superfície, evitant la pèrdua excessiva d'aigua. En algunes espècies, els fulls s'han transformat en espines, posseïxen una cutícula grossa, i el seu color groguenc els dona una apariència de plantes seques. Protegides del vent i de la fredor per mates de pastura, creixen algunes plantes en flors. També hi ha arbusts nanos de profundes raïls.


En el Altiplano, existixen moltes espècies vegetals; pero hi ha algunes que desperten major interés en els pobladors locals, ya que són utilisades com a combustible o forma part de la seua dieta diària. Entre elles tenim la tola, la yareta, el ichu.

Cada una d'elles té importància per a l'home andino peruà, no obstant, el ichu és important perque actua com a protector de sols, per a evitar l'alvanç de les cárcavas ocasionades per les pluges i el vent, i protegix les pastures de menor tamany. En l'agricultura s'usa per a almagasenar papes, per a elaborar la tunta i el chuño. En ganaderia, s'utilisa com a aliment de camélidos. En la vivenda, és útil per a amarrar els tijerales del sostre de les cases. En artesania, s'aplica en l'elaboració de sogues, estores per al pis, per al matalaf del llit, per a confecció de capells i graneres. Ademés de lo anterior, trobem: la quinua roy i el charqui.

Flora

1. Añawaya
  • Nom científic: Adesmia spinosissima Meyen ex Vogel família Fabaceae
  • Dimensions: altura 3 dm, diàmetro 5 dm
  • Fullage: 5 dm llarc
  • Ambient: Altiplano sec. Sol rocós, sec, pedregoso. Separades una cada metro aproximadament.
2. Blat Grane

Ambiente: Altiplano. Sol sec prèviament abonat. Separació de cultiu de parceles

3. Palla brava
  • Nom científic: Jarava ichu Ruiz & Pav. família: Poaceae
  • Dimensions: altura 5 dm, diàmetro 4 dm
  • Ambient: Altiplano, sol àrit, pedregoso, arenenc
4. Quinua

Fauna

1. Quirquincho

Ambientes:

  • Àrees altiplaniques i arenals
  • Espècie endèmica
  • Del Altiplano central de Bolívia
  • Estat de conservació: EN PERILL.
  • Distribució: En la regió de puna de Oruro, La Pau, Potosí, Jujuy, Bota i Tucumán
  • Amenaces: Espècie molt afectada per l'us de la seua closca per a instruments musicals i taxidermias. Trobada en el zoològic de Oruro.
2. Flamenc andino
  • Nom científic: Phoenicoparrus andinus
  • Dimensions: altura?, diàmetro?
  • Descripció:
  • Hàbitat: Estanys d'alta montanya en zona de puna
  • Estat de Conservació: VULNERABLE
  • Distribució: Departaments de Oruro, Potosí i Jujuy
  • Amenaces: Recolecció massiva d'ous per a alimentació
  • Caça de pichones per a extracció de plomes i fins medicinals. Es troba en el zoològic de Oruro
3. Còndor
  • Nomene científic: Vultur gryphus
  • Dimensions: altura ?, diàmetro?
  • Descripció:
  • Hàbitat: Cordillera andina i oriental, en picos i montanyes
  • Estat de conservació: VULNERABLE
  • Distribució: En La Pau, Oruro, Potosí, Cochabamba, Jujuy, Bota i Tucumán
  • Amenaces: Espècie afectada per la destrucció del seu hàbitat natural i cacera furtiva. Es troba en el zoològic de Oruro
4. Vicuña
  • Nom científic: Vicugna vicugna
  • Dimensions: altura ?, diàmetro ?
  • Descripció:
  • Hàbitat: Pasturages de quebrades semiáridas i planicies a elevació de 3500 a 5750 m s. n. m.
  • Estat de conservació: VULNERABLE
  • Distribució: En La Pau, Oruro, Potosí, Cochabamba, Jujuy, Bota i Tucumán.
  • Amenaces: Fortament afectada per la cacera furtiva per a l'obtenció de la seua pell i llana.
5. Rabosot
  • Nomene científic: Pseudalopex gymnocercus
  • Dimensions: altura ?, diàmetro?
  • Descripció:
  • Hàbitat: Pasturages de quebrades semiáridas i planicies a elevació de 3500 a 5750 m s. n. m.
  • Distribució: en La Pau, Oruro, Potosí, Cochabamba, Jujuy, Bota i Tucumán. Es troba en el zoològic de Oruro.
6. Suri
  • Nom científic: Pterocnemia pennata
  • Dimensions: altura?, diàmetro?
  • Descripció:
  • Hàbitat: Zones desértiques de puna
  • Estat de conservació: EN PERILL
  • Distribució: En La Pau, Oruro, Potosí, Jujuy, Bota i Tucumán
  • Amenaces: Espècie caçada principalment per a l'utilisació de les seues plomes i recolecció d'ous en fins alimenticis. Es troba en el zoològic de Oruro.
7. Crida
  • Nom científic: Llepe glama Linnaeus
  • Dimensions: Altura 15 a 19 dm; pes 140 kg
  • Descripció: La flama és un animal somés per la mà de l'humà, fa més de 4500 anys que es va domesticar. És domesticable i usada com a animal de càrrega i per a carn. És el menys selectiu en la seua alimentació, pastando entre prats de palla brava. Es troba en el zoològic de Oruro.
8. Espècie exòtica: ruc
  • Nom científic: Equus africanus asinus
  • Dimensions: altura 15 a 19 dm; pes 140 kg
  • Descripció: Són equins generalment més chicotets i en orelles més llargues que el cavall domèstic. Són mamífers i els utilisen freqüentment per a la càrrega. Animal inteligent, cauteloso, amistós, juganer i interessat en deprendre
9. Lagartija
  • Nom científic: Liolaemus molinai
  • Dimensions: llongitut?, pes?
  • Descripció: Escamas dorsals grans, embrincadas i carenadas. Colorit molt variable, presentant l'esquena de color pardo, grisàceu o oliva en taques o llínees entrecortadas obscures, blanques o grogues. Parts inferiors blancuzcas. Macho en celosia presenta en els costats llínees verdosas. Espècie normalment de zones planes, trobant-se en llocs oberts en alguna xara. Sols en vegetació herbàcia rala o sols pedregosos. També present en zones més àrides. Biologia de reproducció és molt poc coneguda, sabent-se únicament que la posada consta de tres o quatre ous allargats i que es realisa sobre maig o juny.
10. Arna
  • Nomene científic: Tineola bisselliella
  • Dimensions: llongitut 8 mm, envergadura alar 15 mm
  • Descripció: En vivendes humanes, estables i almagasens. Rarament nius d'aus. Les larves consumixen teixits de seda, llana, pells, #cuiro i cereals. Els adults no s'alimenten. Reproducció: posada cinquanta ous. Incubació entre una i dos semanes segons la temperatura. Depredados per aus, granotes i chicotets mamífers.
11. Rata de camp
  • Nomene científic: Apodemus sylvaticus
  • Dimensions: llongitut 10 a 12 cm, coa de 9 a 12 cm; pes 20 a 35 g
  • Descripció: Rosegador de chicotet tamany, d'hàbits nocturns, cap voluminós, dotada en uns ulls negres, grans i prominents que descollen del rostre. Orelles ben desenrollades, en els pabellons auriculars erectos, la seua coa és llarga i poblada de pèl curt. Color marró, en tonalitats rojoses, d'ací que popularment siga conegut com a rata colorada, aun cuando la seua coloració es torna més clara, casi blanquecina, en la zona del pit i part inferior de la pancha de l'animal.

Àrees protegides en el replanell del Collao

En Bolívia

En Chile

En Perú

Vore també

Referències

  1. ↑ «Significat del nom Collao» (en és). Wisdom Library. Consultat el 2025-10-12.
  2. ↑ Qólla, f.Geog. Regió surest del Tawantinsúyu Lira i Mejía:«Diccionari Quechua-castellà[...]» ISBN 978-9972-236-70-9
  3. ↑ Craig, Alan K. (1968). Marine Desert Ecology of Southern Peru (en en), Florida Atlantic Univ..
  4. ↑ «Kinematic reconstruction of the Bolivian orocline».Geosphere.11(2)
    445–462.doi:10.1130/GES01064.1.Consultat el 6 d'octubre de 2024.
  5. ↑ 5,0 5,1 Romero, Emilio (1947). Geografia del Pacifico suramericà (en és), Fondo de Cultura Econòmica.
  6. ↑ Aceituno Gutiérrez, Patricio (1997). «Aspectes generals del clima en el Altiplano suramericà», El Altiplano: Ciència i consciència en els Andes (PDFPDF), Santiago, Chile: Departament de geofísica, facultat de ciències físiques i matemàtiques, Universitat de Chile, p. 65.
  7. ↑ 7,0 7,1 Wiesse, Carlos (1914). Geografia del Perú: per als coleges de segona ensenyança i escoles especials (en és), Llibreria Francesa Científica i Casa Editora Galland.
  8. ↑ Vilímek, Vít; Mark, Bryan; Emmer, {{{nom3}}} (2024-06-20). Geoenvironmental Changes in the Cordillera Blanca, Peru (en en), Springer Nature. ISBN 978-3-031-58245-5.
  9. ↑ «Trea, principal productor de papa en Cochabamba». Institut Nacional d'Estadística de Bolívia.
  10. ↑ https://www.lostiempos.com/actualidad/nacional/20170307/alto-és-segona-ciutat-mes-habitants
  11. ↑ Prehistòria de Bolívia
  12. ↑ Govern Bolívia Història. Bolívia i la seua història. Per Roberto Querejazu Calvo.
  13. ↑ 13,0 13,1 Isbell, William Harris; McEwan, Gordon Francis (1991). Huari Administrative Structure: Prehistoric Monumental Architecture and State Government (en en), Dumbarton Oaks. ISBN 978-0-88402-186-5.
  14. ↑ Monte, Fundació El (2001). Wari: art precolombino peruà : Centre Cultural El Mont, Sevilla, giner-març 2001 (en és), Fundació El Mont. ISBN 978-84-8455-025-9.
  15. ↑ 15,0 15,1 Cole, Jeffrey A. (1985-08-01). The Potosí Mita, 1573-1700: Compulsory Indian Llabor in the Andes (en en), Stanford University Press. ISBN 978-0-8047-6579-4.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 Canseco, Ernesto Díez (1952). Perú i Bolívia: pobles bessons (en és), Torres Aguirre.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 Ekdahl, Wilhelm (1917). Història militar de la guerra del Pacifico entre Chile, Perú i Bolívia (1879-1883) ... (en és), Soc. imp. i lit. univers.

Enllaços externs


Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Altiplano_(Andes_centrals)&oldid=1539430»