Anar al contingut

Reserva nacional de fauna andina Eduardo Abaroa

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Reserva nacional de fauna andina Eduardo Abaroa

La Reserva nacional de fauna andina Eduardo Abaroa és una reserva natural protegida situada en la província Sud Lípez del departament de Potosí, en l'extrem suroccidental de Bolívia. Es localisa en la zona altoandina de la Cordillera dels Vages, entre altituts que varien aproximadament entre els 4200 i 6000 metros sobre el nivell de l'mar. Va ser establida com àrea protegidaa en decembre de 1973 i du el nom d'Eduardo Abaroa, héroe nacional per la seua participació en la Guerra del Pacífic. La reserva és administrada pel Servici Nacional d'Àrees Protegides (SERNAP) i forma part de les 60 àrees protegides de Bolívia. En 2018, va rebre aproximadament 153 000 visitants, convertint-se en l'àrea protegida més visitada del país.[1]

Formació geomorfològica cridada Arbre de pedra

En una extensió de 714 745 hectàrees, la reserva alberga un dels entorns més extrems i singulars del altiplano bolivià. El seu territori presenta un relleu predominantment montanyós i desértico, en ella es troben els volcans més elevades del suroest bolivià, pròxims a la frontera en Argentina i Chile dels quals resalten el Licancabur, Uturuncu i Ollagüe.[2]

Aixina mateix, la reserva alberga la zona de Sol de Matí, una regió d'intensa activitat geotèrmica intensa, en la presència de géiseres, fumarolas i fonts termals. Entre els cossos d'aigua més destacats es troben les estanys Colorada, Blanca i Vert, cada una en característiques físic-químiques i coloració d'aigua diferents.

L'ecosistema de la reserva és de gran importància a nivell nacional per la presència d'espècies adaptades a condicions extremes d'altitut, temperatura i disponibilitat d'aigua . Entre les espècies de mamífers descollen les vicuñas, els guanacs, les flames i els rabosots andinos. Aixina mateix, en els numerosos llac altoandinos es troben els flamencs andino, de James i chilé. La seua flora conta en a lo manco 190 espècies de plantes natives, incloent els tolares, la palla brava i les queñoas.

Generalitats

[editar | editar còdic]

És l'àrea protegida més important en térmens d'afluència turística del departament de Potosí; va ser creada per mig de Decret Suprem (D.S. 11239[3]) de 13 de decembre de 1973 i ampliada per el D.S. 18313[4] de 14 de maig de 1981 i el D.S. 18431[5] del 26 de juny de 1981. Té una superfície d'aproximadament 714 745 ha i es troba a una altura entre els 4200 i 5400 m s. n. m.

  • Clima: el clima en hivern (maig a agost) és sec; plou majorment durant l'estiu (decembre a abril). La temperatura promig és de 3 °C i la precipitació mija anual és de 65 mm. Les temperatures més baixes es registren durant els mesos de maig, juny i juliol.

Característiques de l'àrea

[editar | editar còdic]
Géiseres en la zona de Sol de Matí.

La reserva es troba ubicada en una regió en relleu irregular en extenses planicies i replanells flanquejats en l'oest per una cordonera volcànica, la Cordillera Occidental, el major exponent de la qual és el volcà Licancabur, i per serranías fortament plegades. L'extensa reserva culmina sobre la falda noreste de l'imponent volcà Licancabur; a dos terços d'altitut de dita ala, a 5415 m s. n. m., es troba el punt més sudoccidental de Bolívia, en 22°49′41″ de latitut sur i 67°52′35″ de llongitut oest, per a on passa la llínea fronteriça en Chile.

Principals picos montanyosos en la reserva:[6]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. The George Wright Forum.9(3/4)
    20–31.ISSN 0732-4715.Consultat el 2025-10-12.
  2. Geographical Review.45(2)
    151–171.ISSN 0016-7428.doi:10.2307/212227.Consultat el 2025-10-12.
  3. «DECRETO SUPREMO Nº 11239». Archivat des d'el original, el 6 de giner de 2018. Consultat el 7 de juliol de 2017.
  4. «DECRETO SUPREMO Nº 18313». Archivat des d'el original, el 6 de giner de 2018. Consultat el 7 de juliol de 2017.
  5. «DECRETO SUPREMO Nº 18431». Archivat des d'el original, el 15 de setembre de 2017. Consultat el 7 de juliol de 2017.
  6. Les cotes dels diversos picos s'han pres del Mapa vial i Turístic


Referències

[editar | editar còdic]