Regió de Antofagasta
La regió de Antofagasta[1][2] és una de les setze regions en que es dividix Chile que llimita en Argentina i en Bolívia a l'est. La seua capital és l'homònima Antofagasta. Ubicada en l'extrem nort del país —nort gran—, llimita al nort en la regió de Tarapacá, a l'est en el departament de Potosí en Bolívia i en les províncies de Jujuy, Bota i Catamarca pertanyents a Argentina, al sur en la Regió de Atacama i a l'oest en l'oceà Pacífic.
Conta en una superfície de 126 049,1 km² i una població segons l'INE de 607 534 habitants en 2017. La regió està composta per les províncies d'Antofagasta, El Lloa i Tocopilla. La regió conta en el PIB per càpita més elevat del país, superant els USD 25 000. El seu principal centre urbà és la ciutat d'Antofagasta en 361 873 habitants, seguida en segon lloc per Calama en 165 731 habitants segons el cens chilé de 2017.
Història
[editar | editar còdic]Sobre el descobriment del salitre en Antofagasta i Tarapacá conta una llegenda que va ocórrer quan dos indígenes de la zona varen fer una fogata i va escomençar a ardir la terra que contenia caliche. Enterat el retor de Camiña, i duent aigua beneïda, arreplega unes mostres i reconeix que contenien Nitrat de Potassi. Una atra part de les mostres es trobaven en el pati de la casa del sacerdot i més vesprada observa que les plantes es desenrollaven extraordinàriament.
En el govern d'Andrés de Santa Creu, en 1837, es va crear el Departament del Llitoral, el qual es dividia en dos províncies: La Mar (en capital en Acarona) i Atacama (en capital en Sant Pedro de Atacama) i en 1868, Antofagasta seria la capital de la província de Clòchines.
La ciutat de Antofagasta, va ser fundada pel govern bolivià en 1868. Des d'abans de la seua fundació era un port de desembarque i un lloc de refugi i descans sobre la costa boliviana per als exploradors chilens. La fundació és alguna cosa que encara no ha segut establit i acceptat oficialment.
Prèviament al poblament del lloc, Juan López, qui és considerat en Chile com el primer habitant de la ciutat, es va instalar en el sector de Penya Blanca, hui conegut com La Chimba, a on va començar l'extracció de minerals de manera precària.
El 10 d'agost de 1866 es va firmar un Tractat de llímits entre Bolívia i Chile, afegint ademés una acta adicional el 25 d'agost. En este document es va establir com a llímit entre els dos països, el paralel 24 de latitut sur. No obstant la divisió territorial estipulada, abdós governs es varen comprometre a repartir per mitat els productes provinents de l'explotació dels depòsits de guano descoberts en Clòchines i dels demés depòsits del mateix abonament per descobrir en el territori comprés entre els graus 23 i 25 de latitut meridional, aixina com també els drets d'exportació percebuts sobre els minerals extrets en el mateix territori ya mencionat.
El 18 de setembre de 1866, José Sants Ossa i Francisco Puelma varen conseguir l'adjudicació llegal de la concessió de terrenys salitrales, despuix d'una solicitut enviada al governe bolivià. Despuix d'una expedició liderada per José Sants Ossa, Alfredo Ossa i Hermenegildo (qui va anar el guia), el cateador Juan Zuleta va descobrir rics depòsits de salitre (nitrat) en el sector de Salar del Carmen, a l'orient de l'actual Antofagasta. Despuix de la troballa, José Sants Ossa, Francisco Puelma i Manuel Antonio de Lama varen acordar formar una Societat Exploradora del Desert de Atacama.
El 19 de març de 1868 es va constituir la Companyia Melbourne Clark, despuix de l'integració d'interessos chilens i anglesos. Posteriorment la companyia va conseguir el 5 de setembre de 1868, una ampliació de la concessió otorgada pel govern bolivià, esta volta per 15 anys. Despuix de la conformació de la companyia, va començar ràpidament a poblar-se lo que es va denominar La Chimba, en novembre de 1866.
Despuix del terremot de Iquique i Acarona del 13 d'agost de 1868, va ser necessari reconéixer llegalment a la Chimba com un poblat miner. El 27 d'agost de 1868, el president de Bolívia Mariano Melgarejo va encarregar al prefecte del Departament de Llitoral, la fundació oficial de la Chimba, en el sector delimitat pels comissionats Hilario Ruíz i José Sants Prada. Aixina, el 22 d'octubre de 1868 es va fundar oficialment la població i el port baix el nom de la Chimba, segons consta en l'acta de fundació. Posteriorment la ciutat va ser renombrada com Antofagasta. El primer pla oficial de la població i port de Antofagasta va ser dissenyat per José Sants Prada, el 14 de setembre de 1869.4 En este document, es va delimitar el terreny de la Companyia Melbourne Clark, ademés de 17 pomes i una plaça principal.
El 8 de maig de 1871, Antofagasta va ser designada Port Major, obert al comerç de tot lo món.
El 25 de giner de 1872, despuix d'una sessió dirigida pel Subprefecte del Departament de Clòchines Manuel Buitrago, es va fundar la Municipalitat de Antofagasta conforme a la llei boliviana de municipalitat, a on es va conformar el Cos d'Agents Municipals (posteriorment renombrada com a Junta Municipal de Antofagasta), integrat per dos alemans, un anglés i sis chilens. Félix García Videla va assumir com a President del Cos d'Agents Municipals, el qual estava compost pels munícipes Francisco Errázuriz, Emeterio Moreno, Salvador Reis, Matías Rojas, Juan Vargas, Luis Lichenstein, Ernesto Wolchmar i Luis Foster. Ademés com a mida davant el descontrol de la població, es va conformar la Jefatura Policial que va ser comandada per Dumenge Machado, la qual s'encarregava de regular al Cos de Guardians de la Guàrdia d'Orde i Seguritat.
El 27 de novembre de 1873, la Companyia de Salitres i Ferrocarril de Antofagasta va firmar un acort en el govern, que li autorisava l'explotació del mineral lliure de drets per 15 anys, des de la baïa de Antofagasta fins a Salines, incloent el Salar del Carmen.
En 1875, la Municipalitat de Antofagasta va practicar un cens de població. Com a resultat, es contabilisen 5384 habitants, dels quals 4.530 eren chilens i 419 eren bolivians.
En la reforma constitucional boliviana de 1878, promulgada baix el govern del president Hilarión Daza, i aplicada sobre la Constitució Política de l'Estat de 1831, es va tornar a la bicameralidad, figurant Franklin Alvarado com a diputat per Clòchines i Antofagasta en l'Assamblea Constituent que la va aprovar.
Posteriorment, en la Constitució Política de l'Estat de 1880, promulgada baix el govern del president Narciso Campero, figura Toribio Gutiérrez com a diputat per Clòchines i Antofagasta en la Convenció Nacional que la va aprovar.
Precolombino
[editar | editar còdic]En temps precolombinos la llínea costera va estar poblada per bandes de peixcadors-recolectors, cridats changos, dels quals molt poc se sap, donat al seu poc contacte en els conquistadors espanyols. L'interior, per la seua banda, estava poblat per la cultura atacameña, que es va desenrollar en els veïnats del Salar de Atacama, la conca del riu Lloa i les valls i oasis escampats pel altiplano, sent el més important l'actual poble de Sant Pedro de Atacama. Els atacameños varen ser fortament influenciats per la cultura Tiwanaku i més vesprada pel domini Inca. Eren agricultors i comerciants en rutes tan distants com la conca del Amazones i les costes del Pacífic. En l'arribada dels espanyols, es dona començ al mestiçage, que enriquix la cultura altiplánica.
Capitania General de Chile
[editar | editar còdic]A fins de el XVII, don Francisco de Cisternes i de la Font Villalobos, un dels més acabalats terratinents del nort de la Capitania General de Chile o el cridat Reyno de Chile, va obtindre per mercé de terres del 4 de juliol de 1674 l'encomana de Paposo.[3] A partir de llavors, la rada va ser coneguda com Facenda de Paposo, degut a que l'encomendero, aprofitant les pastures naturals del lloc, la va dedicar a la criança de ganado. L'assentament va començar a ser denominat La nostra Senyora del Paposo des de 1679.
Durant l'época del Governador, dò Ambrosio O´Higgins (1788-1796), per orde de les seues autoritats locals, es varen apostar en Paposo a fi de desbaratar eventuals desembarcs de corsarios anglesos que rondaven el llitoral del desert de Atacama.[4]
Segons anota Claudio Gai, el 28 de juliol de 1797, el governador del Regne de Chile, dò Gabriel d'Avilés i del Fierro, va autorisar la suma de cinccents pesos de l'época per a la construcció d'una capella en Paposo. No content en això, va autorisar a presbítero santiaguino, Rafael Andreu Guerrero, a traslladar-se a la zona com a Tinent de Retor, i es colocara a les órdens del retor propietari de Copiapó, en el corregimiento chilé de Atacama.[5] En 1853, l'explorador Rodulfo Phillippi feya menció de dita capella.
D'acort en l'historiador peruà, Mariano Pau Soldán, l'1 d'octubre de 1803, el rei Carlos IV, per mig de real orde, ratificada pel mateix monarca en 1805,[6] va transferir el port de Paposo a la jurisdicció del Virreinato del Perú, separant-ho de la Capitania General de Chile. No obstant, d'acort a l'historiografia tradicional chilena, l'orde no va ser complida pel virrey espanyol, en Lima, per lo que va continuar sent territori del Regne de Chile:
Alt Perú
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Qüestió del Paposo.
Durant la colónia, naix l'Audiència de Charcas, pertanyent al Virreinato del Perú, que va començar a administrar esta zona. Despuix de la fundació del Virreinato del Riu de l'Argent, Charcas li va ser transferida.
Segons l'historiografia chilena mai es va definir clarament que la zona del Pacífic controlada per Charcas anara cedida al govern de Buenos Aires. Aixina, en molts escrits de l'época, es definix que la Capitania General de Chile o també cridat Regne de Chile llimita al nort en el Virreinato del Perú.
Segons l'historiografia boliviana, peruana i argentina l'Audiència de Charcas formava part dels virreinatos abans citats i es dia efectivament Alt Perú. Estos tres països que basen les seues postures segons en el Uti possidetis iure de 1810 i per això, les documentació colonials prèvies a l'independència, coincidixen que el llímit nort de la Capitania General de Chile —que era una dependència directa del virreinato peruà fins a la seua autonomia econòmica des de 1733 al 15 de maig de 1798, any que conseguiria la definitiva separació administrativa— s'ubicava en el riu Salat (al sur del desert de Atacama), separant-ho conjuntament en la cordillera andina del nou virreinato rioplatense des de 1776. Pero per Real Orde de l'1 d'octubre de 1803, el llitoral del Pacífic des del riu Lloa fins al Paposo (menut caseriu indígena), passaria a la jurisdicció peruana. Despuix de l'independència de les colónies americanes a inicis de el XIX, el general Simón Bolívar va reconéixer esta zona en el nom de Departament del Llitoral en la República de Bolívia.
Sobirania boliviana
[editar | editar còdic]En Bolívia durant el govern d'Andrés de Santa Creu, en 1837, es va crear el Departament del Llitoral, el qual es dividia en dos províncies: La Mar (en capital en Acarona) i Atacama (en capital en Sant Pedro de Atacama) i en 1868, Antofagasta seria la capital de la província de Clòchines.[8] Un tractat de llímits en 1866 va resoldre la situació, acceptant la sobirania boliviana al nort del paralel 24° Sur i permetent l'explotació de recursos per part de capitals chilens al sur del paralel 23°.
Guerra del Pacífic
[editar | editar còdic]AP Exploradors chilens com Juan López i José Sants Ossa havien descobert rics jaciments de guano i salitre, lo que va dur a una massiva immigració en la costa boliviana, naixent el port d'Antofagasta. Pronte va créixer la tensió entre els empresaris miners i les autoritats bolivianes, fins a l'esclat de la Guerra del Pacífic. Chile va invadir Antofagasta el 14 de febrer de 1879, anexant la zona en qüestió fins a la Batalla de Topáter (23 de març de 1879).
Sobirania chilena
[editar | editar còdic]En el tractat de 1904 Antofagasta va ser chilena. L'arribada de chilens es va acréixer, en especial d'aquells provinents de les províncies del Nort Chic (les actuals regions d'Atacama i Coquimbo), cap a les noves províncies d'Antofagasta i Tarapacá, el cridat Nort Gran. Nous pobladors varen aplegar també des d'Europa (en especial espanyols, croates, anglesos i grecs) i des de China i els països àraps. Estos nous elements junt a la cultura pròpia del altiplano va crear la moderna cultura del Nort Gran, que presenta més elements andinos i europeus que la pròpia del Entanque Central. La Regió de Antofagasta va dependre, fins a la crisis de 1929, de l'explotació i exportació de salitre. Centenars d'oficines salitreras varen nàixer en mig del desert, i varen ser abandonades en posterioritat. L'explotació de nitrat va ser, posteriorment reemplaçada per l'explotació cuprífera. Capitals nortamericanes es varen establir en l'interior i varen administrar la mineria del coure, fins a la Nacionalisació, realisada pel govern de Salvador Dellà.
Govern i administració
[editar | editar còdic]Divisió polític-administrativa
[editar | editar còdic]La regió de Antofagasta, que té per capital a la ciutat d'Antofagasta, per a efectes del govern i administració interior, es dividix en tres províncies.
- Província de Antofagasta, capital Antofagasta.
- Província del Lloa, capital Calama.
- Província de Tocopilla, capital Tocopilla.
Mentres que estes tres províncies es subdividen en nou comunas ―Antofagasta, Clòchines, Serra Grossa, Taltal, Calama, Ollagüe, Sant Pedro de Atacama, María Elena i Tocopilla―.
Autoritats
[editar | editar còdic]L'administració de la regió del poder eixecutiu radica en el Govern Regional de Antofagasta, constituït pel governador de Antofagasta i pel Consell Regional, ademés de contar en la presència del delegat presidencial regional de Antofagasta i a tant el delegat presidencial provincial del Lloa com el delegat presidencial provincial de Tocopilla, representants del govern central del país.
Per als efectes de l'administració local, les províncies estan dividides a la seua volta en nou comunas ―Antofagasta, Clòchines, Serra Grossa, Taltal, Calama, Ollagüe, Sant Pedro de Atacama, María Elena i Tocopilla― en total regides per la seua respectiva municipalitat.
El poder llegislatiu es troba representat i dividit territorialmente a través de la 3.º circumscripció senatorial del Senat de Chile constituït per tres senadors i el 3.º districte electoral de la Cámara compost per cinc diputats, els quals representen als ciutadans de la regió.
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
Secretaries regionals ministerials
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
Geografia i clima
[editar | editar còdic]La Regió ocupa un ranc latitudinal que va des dels 20°56′ als 26°5′ de latitut sur, i llongitudinalment, des dels 67°0′ de llongitut oest fins a l'oceà Pacífic. El tròpic de Capricorn travessa la regió a l'altura de l'Aeroport Nacional Andrés Sabella Gálvez, uns quilómetros al nort de Antofagasta.
El relleu de la Segona Regió compartix moltes similituts en les de la seua veïna del nort, Tarapacá. Les planicies llitorals són més àmplies i s'estenen especialment en la zona de la Península de Clòchines, posteriorment es veuen interrompudes per les altes serranías de la Cordillera de la Costa. En esta zona alcança altures superiors als 2000 metros i s'ubica el Cerro Vicuña Mackenna (3114 m s. n. m.), el de major altura de tota la cordillera, i el Cerro Paranal, a on va ser instalat un dels majors telescopis del món, l'Observatori Paranal que és administrat pel Observatori Europeu Austral (ESO).
La seua hidrografia presenta un fort contrast entre l'escassea de escurrimientos pel predomini del clima àrit, i l'existència del riu Lloa, el més llarc de Chile i el que posseïx la major extensió. Est naix en la cordillera dels Vages i conseguix desembocar en l'mar. Les seues aigües són intensament aprofitades per al regadiu, mineria i aigua potable. Per la naturalea desértica de la regió, existixen numeroses conques tancades o endorreicas, descollant la del Salar de Atacama, cap a on drena el riu Sant Pedro, el que dona orige a l'oasis de Sant Pedro de Atacama.
La Depressió Intermija és àmplia i dona pas al Desert de Atacama. Cap al surest, esta es veu reduïda en tamany, per la formació d'un braç occidental de la Cordillera dels Vages, coneguda com Cordillera de Domeyko, que alcança els 4.114 metros en el Cerro Quimal. Entre la cordillera de Domeyko i la dels Vages es forma l'altiplano a on es destaquen la formació de la Cordillera de la Sal, una menuda branca de la cordillera de Domeyko, el Salar de Atacama i el naiximent del riu Lloa, l'únic que creua les àrides planures atacameñas i que té una llongitut de 440 quilómetros, sent el més llarc de Chile. A l'est, s'ubica la Cordillera Andina pròpiament tal, altament volcànica. Destaquen els volcans Ollagüe (5865 m s. n. m.), el Linzor (5555 m s. n. m.) i el Licancabur (5916 m s. n. m.), entre uns atres. L'alta activitat geotèrmica permet la formació dels géiseres del Tatio. En l'extrem oriental de la regió es forma la Puna de Atacama, una atra zona de altiplano ubicada en el llímit en Bolívia i Argentina.
El clima és desértico en l'interior en una gran oscilació tèrmica, la que s'accentua a major altitut. En tant, en el llitoral, el clima és templat gràcies a l'influència de la Corrent de Humboldt. Per l'existència del farellón coster, es produïx la camanchaca, una espessa boira que permet la irrigación del desert gràcies a l'us d'atrapanieblas.
Demografia
[editar | editar còdic]
La població actual d'esta regió prové en la seua gran majoria de l'immigració nacional provinent del Nort Chic i la Zona Central.
La Segona Regió, d'acort a l'últim cens (2017), està poblada per un total de 607.534 habitants. La densitat poblacional alcança els 4,8 habitants per quilómetro quadrat.
De la població regional total, 315 014 habitants són hòmens (51,9%) i 292 520 són dònes (48,1%). La població regional es concentra principalment en les comunas d'Antofagasta (361 873 habitants), Calama (165 731) i Tocopilla (25 186 habitants). Chuquicamata, l'antiga ciutat habitada pels obrers de la mina homònima, i que va aplegar a ser habitada per decenes de mils de persones, actualment, traslladada cap a la veïna Calama, degut a que, en un futur propenc, els residus de la mina terminarà per tapar a la ciutat.
Atres localitats importants són: Clòchines (13 467 hab.); Taltal (13 137 hab.); Sant Pedro de Atacama (10 996 hab.); María Elena (6457 hab.)
Actualment en la regió residixen més de 104.817 immigrants, principalment bolivians, colombians i peruans, els quals conformen el 17,3% del total de la població regional.[9]
A nivell de ciutats, les més poblades cens (2024) són:
- Antofagasta, en 401 096 habitants
- Calama, 166 334 habitants.
|
Indicadors bàsics (série històrica)
[editar | editar còdic]A continuació es presenta la série històrica d'indicadors bàsics de la Regió de Antofagasta:
| Any | Naiximent | Defunció | Taxa bruta de natalitat | Taxa bruta de mortalitat | Taxa global de fecunditat |
|---|---|---|---|---|---|
| 2003 | 9516 | 2201 | 19,9 | 4,6 | 2,48 |
| 2004 | 9568 | 2371 | 19,6 | 4,8 | 2,46 |
| 2005 | 9199 | 2319 | 18,5 | 4,6 | 2,34 |
| 2006 | 9064 | 2232 | 17,9 | 4,4 | 2,29 |
| 2007 | 8709 | 2409 | 16,9 | 4,7 | 2,17 |
| 2008 | 8842 | 2388 | 17 | 4,6 | 2,18 |
| 2009 | 8663 | 2368 | 16,4 | 4,5 | 2,12 |
| 2010 | 8600 | 2368 | 16,1 | 4,4 | 2,08 |
| 2011 | 8551 | 2403 | 15,8 | 4,4 | 2,05 |
| 2012 | 8975 | 2441 | 16,3 | 4,4 | 2,12 |
| 2013 | 9419 | 2799 | 16,9 | 5 | 2,19 |
| 2014 | 9706 | 2774 | 17,2 | 4,9 | 2,22 |
Mig ambient
[editar | editar còdic]Conflictes socioambientales
[editar | editar còdic]En la regió existixen diversos conflictes socioambientales. Un d'ells s'ubica en Clòchines, comuna que ha segut afectada per diverses problemàtiques com la contaminació atmosfèrica i marina.[10]
Economia
[editar | editar còdic]La seua principal activitat econòmica és, sense lloc a dubtes, la mineria, que produïx més del 65% del Producte Intern Regional. L'extracció del Coure ha aumentat explosivamente des de la creació de Codelco, passant de 430 000 tonellades extretes en 1974 a prop de 3 millons en l'actualitat. Les principals mines del país existixen en la zona, destacant-se els jaciments estatals de Chuquicamata (la mina a tajo obert més gran del món) i Radomiro Tomic, i les privades L'Exòtica i L'Amagada. També s'extrauen atres minerals com argent, molibdeno, or, liti, salitre, ferro, yodo, carbonat de calcio i cuarzo, per l'abundant riquea mineral dels seus sols. Per a l'exportació d'estos mateixos, diverses empreses mineres posseïxen varis terminals o caletas, destinats a l'exportació dels seus productes minerals, com el Port Colós de Minera Amagada,[11] Port Michilla d'Antofagasta Minerals, o el Port de SQM en Tocopilla. Ultraport de Clòchines, també exporta concentrat de coure en la seua terminal portuari.[12]
L'indústria peixquera ha contribuït enormement al desenroll econòmic de la regió, especialment en la producció de farina i oli de peix, situant-se les principals plantes en les ciutats de Clòchines I Tocopilla. Pese a l'ubicació estratègica de les plantes peixqueres, estos últims anys s'han vist decaigudes per la sobreexplotació en la quota de captura del peix, duent inclús al desmantellament d'importants plantes de processament com varen ser les peixqueres Lloa i Guanaye, en la ciutat de Clòchines.
La producció agrícola en la regió és casi nula i es concentra majoritàriament en les zones del altiplano, generalment destinades al consum local, de la mateixa manera que la ganaderia.
El turisme ha experimentat un aument considerable en els últims anys, especialment degut a que Sant Pedro de Atacama i les seues afores es convertiren en llocs reconeguts internacionalment pels seus bells parages naturals.
Per una atra part, estes últimes décades s'han caracterisat per l'alta taxa d'industrialisació en la regió, principalment en l'àmbit energètic, tot la qual cosa ha fet que la Regió de Antofagasta conte en importants centrals termoelèctriques, en funcionament i també en construcció, destinades principalment a abastir d'energia elèctrica a tot el sector miner, i que formen part del Sistema Interconectado del Nort Gran.
En 2018, la cantitat d'empreses registrades en la regió de Antofagasta va ser de 14.340. L'Índex de Complexitat Econòmica (ECI) en el mateix any va ser de -0,19, mentres que les activitats econòmiques en major índex de Ventaja Comparativa Revelada (RCA) varen ser Reparació de Maquinària per a Indústria Textil, de la Confecció, del Cuiro i del Calcer (42,62), Fabricació de Cojinetes, Engranages, Trens d'Engranages i Peces de Transmissió (31,92) i Agències de Notícies (27,19).[13]
Esta regió té l'ingrés per PIB per càpita més alt de Chile.
Energia
[editar | editar còdic]Antofagasta és la Regió de Chile en més centrals termoelèctriques, en un total de 20. També conta en energies renovables com a parcs eòlics en Calama i Taltal.
Relacions internacionals
[editar | editar còdic]
La Regió de Antofagasta és sèu d'una série d'institucions de relacions internacionals, tals com l'Unitat Regional d'Assunts Internacionals (URAI) del Govern Regional de Antofagasta en Antofagasta, encarregada de l'anàlisis i gestió de les relacions bilaterals i multilaterals de la regió en Amèrica Llatina i el restant del món, la Comissió de Sustentabilidad i Relacions Internacionals del Consell Regional de Antofagasta, les oficines regionals del Servici Nacional de Migracions en Antofagasta i Calama, l'oficina regional de la Direcció general de Promoció d'Exportacions (ProChile) en Antofagasta, el Departament de Migracions i Policia Internacional de la Policia d'Investigacions (PDI) en Antofagasta i Calama, la Secció de Migracions i Policia Internacional de la PDI en Tocopilla, i l'Oficina de Migrants de la Municipalitat d'Antofagasta.[14] Ademés, la regió participa de forma activa en la Zona d'Integració del Centre Oest d'Amèrica de l'El seur (ZICOSUR).[15]
Internacionalisació en educació superior
[editar | editar còdic]En matèria d'internacionalisació en educació superior, els principals actors dins de la Regió de Antofagasta són la Direcció de Relacions Internacionals i Centre d'Idiomes de l'Universitat de Antofagasta,[16] i la Direcció de Relacions Internacionals de l'Universitat Catòlica del Nort.[17]
Passos fronteriços
[editar | editar còdic]- REDIRECT Plantilla:CHL (Sant Pedro de Atacama) - [[Image:Flag_of_Argentina
.png|20px]] (Susques): Pas de Jama.
- REDIRECT Plantilla:CHL (Sant Pedro de Atacama) - [[Image:Flag_of_Argentina
.png|20px]] (Susques): Pas Jama Nort.
- REDIRECT Plantilla:CHL (Sant Pedro de Atacama) - [[Image:Flag_of_Argentina
.png|20px]] (Susques): Pas Jama Sur.
- REDIRECT Plantilla:CHL (Sant Pedro de Atacama) - [[Image:Flag_of_Argentina
.png|20px]] (Susques): Passe Estany Sico.
- REDIRECT Plantilla:CHL (Sant Pedro de Atacama) - [[Image:Flag_of_Argentina
.png|20px]] (Els Vages): Pas de Sico.
- REDIRECT Plantilla:CHL (Sant Pedro de Atacama) - [[Image:Flag_of_Argentina
.png|20px]] (Els Vages): Pas Socompa.
- REDIRECT Plantilla:CHL (Sant Pedro de Atacama) - class=notpageimage noviewer|border|link=|20px Bolivia (Sud Lípez): Pas Portezuelo de Chaxas.
- REDIRECT Plantilla:CHL (Sant Pedro de Atacama) - class=notpageimage noviewer|border|link=|20px Bolivia (Sud Lípez): Pas Portezuelo del Caixó.
- REDIRECT Plantilla:CHL (Ollagüe) - class=notpageimage noviewer|border|link=|20px Bolivia (Sud Lípez): Pas Salar de Ollagüe.
Consulats en Antofagasta
[editar | editar còdic]
.png|20px]] (Consulat General)
|
(Consulat Honorari)
|
.svg&action=edit&redlink=1){kind=link}
Consulats en Calama
[editar | editar còdic]
|
Vore també
[editar | editar còdic]- Regions de Chile
- Anex: Regions de Chile per superfície
- Anex: Regions de Chile per població
- Anex: Regions de Chile per IDH
- Anex: Regions de Chile per PIB
- Anex: Regions de Chile per indicadors econòmics
- Bandera de la Regió de Antofagasta
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Plantilla:Cita LeyChile
- ↑ Plantilla:Cita LeyChile
- ↑ Retamal F., Juliol; Celis A., Carlos i Muñoz C., Juan "Famílies fundadores de Chile 1540-1600", Santiago: Zig-Zag, 1993, p. 87 i 93
- ↑ Téllez Lúgaro, Eduardo "Història general de la frontera de Chile en Perú i Bolívia, 1825-1929", Santiago: Institut d'Investigacions del Patrimoni Territorial de Chile, Universitat de Santiago de Chile, 1989, p. 38.
- ↑ Gay, Claudio "Història Física i Política de Chile", Volum IV, París: Imprenta de E. Thunot, 1854, p. 412
- ↑ Pau Soldán, Mariano Felipe "Narració històrica de la Guerra de Chile contra El Perú i Bolívia", Buenos Aires: Imprenta i Llibreria de Maig, 1884. pág. 62
- ↑ Vial Solar, Javier "Els tractats de Chile", Santiago: Imprenta, Litografia i Encuadernación Barcelona, 1903-1904, p. 251-2.
- ↑ Biblioteca del Congrés Nacional de Chile. Departament d'Estudis, Extensió i Publicacions
- ↑ «Estrangers en Chile superen el milló 110 mil i el 72% es concentra en dos regions: Antofagasta i Metropolitana».
- ↑ «El mapa dels conflictes socioambientales de la regió de Antofagasta ‣ Regionalista.cl» (en és). Consultat el 2024-07-04.
- ↑ https://caletacoloso.wordpress.com/colós-port-de-minera-amagada/
- ↑ http://www.portalminero.com/pages/viewpage.action?pageId=87009382
- ↑ «React App». adalytics.cl. Archivat des d'el original, el 24 de giner de 2021. Consultat el 1 de setembre de 2020.
- ↑ «Oficina Migrant Adherides al Sagell Migrant». geonodo.ide.subdere.gov.cl. Consultat el 2025-02-21.
- ↑ «ZICOSUR» (en és). goreantofagasta.cl. Consultat el 2026-01-14.
- ↑ «Cooperació Internacional».
- ↑ «Direcció de Relacions Internacionals».
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Arce (1930). Narracions històriques de Antofagasta, Antofagasta: Imprenta Moderna. ISBN 956-272-637-1.
- Araya, Richard (1999). Testics del sigle XX, Antofagasta: Edicions especials El Mercuri de Antofagasta.
- Recabarren, Juan Floreal (2002). Episodis de la vida regional, Antofagasta: Imprenta Ercilla. ISBN 956-287-129-0.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Regió de Antofagasta.- Regió de Antofagasta
- Govern Regional de Antofagasta
- Diari El Nortino
- Fundacion Palometes de Miraflores
- Universitat del Liderage de Govern
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Región de Antofagasta» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.